diumenge, 17 de desembre de 2017

Season Finale: Prospectiva electoral

D'acord amb la legislació electoral vigent, ara ja no es poden publicar enquestes electorals. Vol dir això que no es poden fer vaticinis electorals? Gens ni mica! Fem una tirada de cartes i mirem-nos-les, a vore com va la cosa:


— Les cartes de l'emperadora i el carro. Pel que sembla el resultat de Ciutadans no serà prou bo i l'Inés Arrimadas acabarà marxant de Catalunya. No patiu, que allà on vagi cobrarà un bon sou i tocarà poder.


— El set de bastos. Tenint en compte que és una carta de la baraja española, i que hi surt el garrot, ens indica quants diputats obtindrà el PP: set escons.


— La carta del judici. El missatge és en clar: encara que el bloc independentista guanyi per majoria aclaparadora, l'Audiència Nacional, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional són els que decidiran si els il·legalitzen, inhabiliten i empresonen.
I què us pensàveu? Això (encara) és Espanya!

divendres, 15 de desembre de 2017

Treballar el NO

S'estimava aquella noia, i volia que millorés la seva autoestima, que fes valdre els seus drets i aprengués a dir que no.
Després de molts mesos de feina aconseguí que la noia comencés a dir que no. Malauradament només va dir que no una vegada a una sola persona: a ell.

dimarts, 12 de desembre de 2017

Season Finale: tret al peu.


un anterior article ja esmentava com el Procés ens ha encolomat un seguit de frases i expressions. Avui vull fer esment d'una de ben estesa i ben errònia: disparar-se un tret al peu.

Els opinaires professionals acostumen a emprar l'expressió fotre's un tret al peu o disparar-se un tret al peu o fer-se un tret al peu per a indicar que hom (un líder o un partit polític) ha comès un error que li sortirà car. Per a dir que una cosa no ha sortit com s'esperava diem que ens ha sortit el tret per la culata. El tret al peu és una altra cosa, i té un altre origen.

La guerra mundial del 1914-18 fou molt cruel i sanguinària. Un dels escenaris més durs fou la guerra de trinxeres al front occidental, on soldats amb armament del segle XX mataven i morien molt al seguir les tàctiques del segle XIX que els ordenaven els seus superiors. Entre els joves destinats a aquest front començà a fer fortuna una estratègia de salvació personal: ferir-se ells mateixos disparant-se un tret al peu, ja que al ser ferits eren retirats front. Al cap i a la fi sembla que és millor tornar coix i viu, que tornar amb honors i mort. Molts d'aquests soldats foren jutjats i condemnats per covardia i traïció. Però recordeu: sempre s'ha escrit sobre els valents i no sobre els covards perquè els covards, al tornar vius, ja ho podien explicar tot ells.

En el context polític podríem entendre un tret al peu com un petit sacrifici personal, un gest dolorós i covard, que et permet eixir viu d'una situació ben difícil.

dilluns, 4 de desembre de 2017

Season Finale: Viatge a València


Després de dos anys he visitat per primer cop les oficines centrals d'una de les empreses per a les que treballe. Supose que això és normal si treballes a la Volkswagen o la Pepsicola, però no a una empresa d'una vintena de treballadors. El menú consistia en una visita a uns laboratoris, jornada formativa en normes ISO, dinar d'empresa, teambuilding a un kàrting, sopar d'empresa i farra fins altes hores.

Els llocs on vaig anar foren Paterna, L'Alcúdia, El Saler, Pinedo i València. També una passejadeta per La Pobla de Farnals.

Soy catalán, respondo preguntas. Tenia compromisos familiars i em feia pal anar a la jornada, però vaig fer el cor fort. Havia de conviure amb sis espanyols i deu valencians, així que em vaig preparar per a una llarga sessió de preguntes i respostes sobre El Procés. M'havia baixat documents diversos (balances fiscals, estadístiques socio-econòmiques, constitució espanyola...) i preparat argumentaris de tota mena.  Quina fou la meua sorpresa (àdhuc decepció) quan, després de dotze hores de convivència, vaig comprovar que ningú em preguntava pel Procés. Per què no em treien El Tema? Només hi veig tres explicacions:
Els catalans i El Procés ja no estem de moda;
Creuen que El Tema és dolorós i vergonyant, i fóra humiliant preguntar-li a un català sobre El Tema;
Creuen que ja ho saben tot sobre el tema català, i que els catalans, víctimes de la televisió pública i l'adoctrinament escolar, no sabem res del que passa a Catalunya. Per sort, la gent de Sevilla i Cuenca (d'on venien alguns companys) saben més sobre Catalunya i els catalans que els propis catalans. Gràcies Antena3 i Tele5.

Balconing. Als balcons de Paterna i L'Alcúdia pràcticament no hi ha banderes espanyoles. Al centre de València i a La Pobla de Farnals n'hi havia molts poquets. Per primera vegada a la història hi ha més banderes espanyoles als balcons de Barcelona que als de València.

Pastissos Catalans. Fa poc un veterà sociat·ta del PSPV-PSOE del Baix Vinalopó m'argumentà que, si el Principat de Catalunya (País Barceloní) s'independitza "els Països Catalans quedarien definitivament trencats". Quan vaja a Perpinyà reflexionaré sobre el tema. Mentrestant em quede amb esta bonica actualització de l'himen nacional que ens regala Toni de l'Hostal:



dimecres, 22 de novembre de 2017

El fet i les conseqüències

Quan es jutja un cas, què és el que es jutja? Tal i com jo entenc el Dret (i el Dret no és cap ciència), primer de tot jutjarem els fets: mirarem de posar en clar què és el que va passar. En segon terme mirarem de saber-ne les conseqüències, per si cal considerar algun agreujant. També haurem de considerar les intencions, per si trobem atenuants o agreujants. I també, amb els mateixos motius, cercarem les circumstàncies, per saber si hi ha més culpables, si hi ha responsables i per a que el jutge pugui decidir si hi ha més atenuants o agreujants.

Posem un senzill exemple: el furt de 100 euros, un lladre comet dos furts de la mateixa quantitat a dues persones diferents, una de pobres i una altra de rica,
Hi ha gent a la que si els treuen 100 euros ja no arriben a final de mes, i patiran molt. Però també hi ha persones a les que si els roben 100 euros no els afectarà gaire. En tots dos casos estem parlant exactament del mateix delicte, amb la mateixa quantitat furtada, però les conseqüències per a la víctima no hauran estat les mateixes. Entenem doncs que en tots dos casos el lladre és culpable del mateix delicte i ha de ser castigat, però en el primer cas, donades les més greus conseqüències dels fets, trobaríem just que la condemna fos una mica superior al segon cas.


Aquests dies s'està jutjant a Iruña el cas de la violació múltiple comesa per una colla d'amics autodenominada La Manada.  La defensa dels acusats, i molts mitjans de comunicació, estan posant l'accent en l'aparent manca de conseqüències dramàtiques per a la víctima, però obliden (deliberadament?) el més important, el primer que hem de mirar al judici: els fets. I la primera pregunta és ben clara: la relació fou consentida o no? I pel que sembla la relació no fou consentida sinó que fou forçada. Així doncs ens trobem davant d'un delicte contra la llibertat sexual d'una persona (i, de retruc, el robatori d'un telèfon mòbil).

Encara que la defensa digui que en aquest cas les conseqüències de l'agressió sexual són aparentment menys greus que en la majoria de casos, el fet és que el delicte es va cometre. En tot cas podrien haver menys agreujants, però el delicte s'ha comès i s'ha de castigar.

Nota: cercant la foto dels presumptes agressors m'he trobat que la majoria apareixen pixelades. Pel que sembla tenen bons advocats i recursos, així que ens esperarem a que surti la sentència per a posar-los-hi la cara sencera.

diumenge, 19 de novembre de 2017

Xarxa social de dones

Hi ha xarxes socials des de que existeix la humanitat. Des de fa uns anys que les xarxes socials es desenvolupen en els mitjans digitals, sovint amb regles pròpies.
Fa anys vaig llegir un article on afirmaven que els homes eren de Twitter i les dones de Facebook. El principal argument era que mentre que Facebook era més horitzontal i igualitari (tu només pots ser amic de qui vol ser amic teu, en peu d'igualtat) mentre que Twitter tenia un caràcter més vertical i de lideratge (tu no tens perquè seguir a qui et segueix). No debades Twitter ha estat titllada com la xarxa social dels odiadors en lleure (haters). No entraré a valorar quins valors són masculins o femenins, no vull caure en el sexisme, però sí que vull fer una observació sobre WhatsApp i el seu estat.


El que sí que puc afirmar és que una aplicació de WhatsApp, la imatge o vídeo d'estat, és molt més de dones que d'homes. Cada vegada que penjo una foto o vídeo ho veuen entre 19 i 28 persones, i les dones representen entre el  68.75% i el 78.57% de les visualitzadores.
Als meus contactes hi ha una xifra similar de dones i homes, així que la cosa no és deguda a un biaix estadístic. Hem de concloure que les dones són més sensibles que els homes i que per això mostren més interès pel meu estat? O hem de concloure que les dones són més tafaneres que els homes i per això miren el meu estat?

La mateixa resposta es pot donar amb matisos diferents. Com gairebé sempre.

divendres, 17 de novembre de 2017

Season Finale: Mèrits i medalles

La Resistència Francesa no era gaire francesa: o bé lluitaven a França amb voluntaris majoritàriament estrangers (sobretot fugitius del feixisme com italians, espanyols, hongaresos i catalans), o bé lluitaven lluny de França (les colònies esdevingueren la França Lliure com a primer pas per alliberar-se de França).

Aquesta manca (comprensible) de manca de valor fou compensada l'endemà de l'alliberament. Milers de francesos inflaren el seu currículum patriòtic i antifeixista amb tota mena d'exageracions i, si calia, descarades mentides. Això també passà a d'altres països de l'Europa ocupada pel feixisme.


Un mes i mig després de la repressió del referèndum de l'U d'Octubre, un mes després de l'empresonament dels Jordis, i a menys de cinc setmanes de les eleccions (autonòmiques o constituents, segons com ens ho mirem) del 21D, ens trobem que és el moment de fer currículum.

La repressió no s'atura, i nosaltres tampoc. Amb una afortunada diferència: ja som al segle XXI, encara que alguns actuïn com si fóssim al XIX.  Et poden caure tres anys i mig de trena per una cançó, o dos anys per uns acudits piulats al Twitter. Però nosaltres som la majoria i tenim la raó.

Actueu, no us talleu. I que vinguin a enmarronar-nos a tots, si poden.

diumenge, 12 de novembre de 2017

Season Finale: Existeix el 155?


Ja fa tres setmanes que l'executiu que presideix Marino Rajoy, amb el preceptiu aval del Senat i amb el suport entusiasta del poder judicial, de l'oposició i de la majori d'espanyols, va aplicar l'article 155 de la Constitució Espanyola i va procedir a suspendre la (minsa) autonomia catalana.

Tres setmanes després, amb mig govern a la presó i l'altre mig a l'exili, amb la Mesa del Parlament en llibertat condicional i amb més de 800 batlles citats a declarar, podem dir que el 155 és una realitat?

Fixem-nos en quatre detalls:

1) Ensenyament. Després de dècades criticant la immersió lingüística a les escoles catalanes, el govern del PP no s'atreveix a imposar unes quotes mínimes de castellà? Té el suport de Ciutadans, un partit fundat amb la declarada intenció d'acabar amb el model lingüístic escolar.
Bé, podem pensar que la planificació escolar no es pot canviar d'un dia per l'altre. Però no han fet ni tan sols un gest simbòlic en aquest sentit.

2) Mitjans públics catalans. Fa dècades que el PP (i tot l'unionisme) critica la ràdio i televisió pública, tant pel que fa a l'idioma com pels continguts. Doncs bé, ara que ja manen a Sant Joan Despí, per què no comença Tv3 a emetre programació en castellà? Els periodistes catalans bé que sabran parlar en castellà, i si no volen en poden fitxar de TVE, i si cal contractar nou personal... hi ha milers de periodistes a l'atur!
La graella televisiva està en canvi constant, qualsevol petita pèrdua d'audiència justifica la cancel·lació d'un programa. Si a Tv3 ara mana Madrid, per què no veiem tertúlies, pel·lícules i sèries en espanyol? Si el canal 3/24 i l'emissora Catalunya Informació repeteixen constantment el mateix informatiu, per què no inserir alguna falca en castellà?

3) Obres d'art. Ací no només tenim un compromís polític, sinó que també tenim un mandat judicial. Les obres d'art de parròquies de la Llitera i el Baix Cinca, així com els frescos de Sixena, no havien de marxar de Catalunya? No hi ha sentències en aquest sentit? No hi ha un clar compromís polític? I doncs, a què esperen per a treure-les d'on són i portar-les on toca!?
Bé, potser hi ha dificultats tècniques per a moure un mural. Tal vegada es pot malmetre en el procés, però... no és més important treure-les de les urpes catalanes abans que conservar-les senceres?

4) Toreig. Fa set anys que el Parlament de Catalunya va prohibir les festes taurines amb mort del brau (o amb les sorts doloroses com pica, banderilla i estoc). El PP i Ciutadans, així com la resta d'espanyolistes, s'hi van mostrar contraris. Ara que controlen la Generalitat, i tenint en compte que la plaça de toros Monumental de Barcelona no s'ha enderrocat, ni reconvertit en cap altra cosa, per què no aprofiten per a tornar a fer toros? Encara que només sigui per una tarda, els aficionados catalans bé que s'ho mereixen!


Alguns diuen que la proclamació de la República Catalana fou simbòlica (o irreal, o una gran farsa). Començo a sospitar que, el que de debò és simbòlic (o irreal, o una gran farsa) és l'aplicació del 155.

Perquè no n'hi ha prou amb aprovar una llei, també cal fer-la complir. I difícilment es podrà fer amb la majoria de la societat en contra.