dimarts, 29 de novembre de 2016

Prova fotogràfica


És una pràctica força estesa la de desprestigiar una persona mostrant una fotografia on surt (preferentment de forma amable o alegre) amb algú que provoca rebuig generalitzat. O. si més no, rebuig entre el nostre públic.
També es pot fer a la inversa, i dignificar-lo amb gent que és vista amb bons ulls per tothom. O, si més no, pel nostre públic.

La darrera prova fotogràfica ha estat la del recentment traspassat Fidel Castro. En aquestes fotos se'ns mostra al dirigent cubà amb gent que genera admiració arreu del món. Tal és el cas de Nelson Mandela.


Curiosament, els admiradors de Fidel Castro no trauran pas aquesta foto. I els de Manuel Fraga, tampoc.


I ja posats, podríem tancar el cercle, per la part espanyola.


diumenge, 27 de novembre de 2016

Calendari de crítiques

Després de criticar el Black Friday per consumista i americà, toca criticar el Gran Recapte d'Aliments, per massa nostrat i perquè no resol els problemes de fons.
Us heu d'afanyar a fer aquestes crítiques, perquè tot seguit toca criticar el pessebre de Barcelona (encara que visquis a Vladivostok i no tinguis cap intenció de passar el Nadal a Barcelona), l'enllumenat nadalenc (segons on visquis, per xaró o per modern, per massa llum o per poca llum), la hipocresia del Nadal, la Marató de Tv3, la gent que diu Solstici d'Hivern (encara que ho sigui: la realitat no et pot espatllar una bona crítica), la rifa de Nadal, la Grossa de Cap d'Any, les campanades de Cap d'Any, la cavalcada de Reis, el Sorteo del Niño i les rebaixes.

I quan hagis acabat de criticar tot això, critica la gent que va al gimnàs i es posa a règim, per a superar els abusos de la temporada de crítiques hivernals.

dimarts, 22 de novembre de 2016

Immunologia digital


Com a qualsevol altra persona, d'aquella història li agradà que tingués un final feliç.
I a nivell més purament personal, li provocà una certa satisfacció perdre la virginitat: per primera vegada rebia un missatge d'aquells que s'havien fet virals.

diumenge, 20 de novembre de 2016

L'era dels tertulians

"No ens fem responsables de l'opinió dels nostres lectors, però sí de que en tinguin". La Vanguardia


L'opinió és com el cul: tots en tenim un. Es clar que, siguem sincers, no totes les opinions són igual de fermes, ni igual de boniques.
Exacte: com els culs!

dijous, 17 de novembre de 2016

Diumenge de dolor

El vint de novembre és una data marca al calendari informatiu, ja que tenen lloc actes de record dela mort de Francisco Franco (i José Antonio Primo de Rivera... i de Buenaventura Durruti). Però enguany, aquest diumenge vint de novembre, pot haver sidral per una altra convocatòria.


En principi tothom hauria de veure amb bons ulls una manifestació com aquesta. Però fixeu-vos bé en el lloc on s'ha convocat: la plaça de Sants. Què hi ha a la plaça de Sants? Doncs el col·legi dels Maristes. I a sobre tenen la barra de tindre penjada aquesta pancarta:


Si els catòlics s'atreveixen a insultar a les persones decents, les persones decents també tenim dret a recuperar les bones reflexions i els vells (i bells) eslògans:

A Igreja diz que a Terra é achatada, mas sei que ela é redonda, porque vi a sombra dela na Lua, e acredito mais numa sombra do que na igreja. F. Magalhães.
Un ecclésiastique est un qui croit d'être appelé à vivre sans travailler aux dépens des malheureux qui travaillent pour vivre. Voltaire


L'única església que il·lumina és la que crema.


dimecres, 9 de novembre de 2016

Nosaltres, els infal·libles

Nosaltres, els perfectes.
Nosaltres, els educats.
Nosaltres, els cultes.
Nosaltres, els ben formats i ben informats.
Nosaltres, els savis.
Nosaltres, els infal·libles.

Nosaltres mai hauríem votat el groller, el fatxenda, l'ignorant. I sexista, i racista, i homòfob, i xenòfob, i etnicista. I gras, lleig i ataronjat.

Però potser hem oblidat un parell de coses. La primera és que nosaltres no som els electors, que nosaltres no tenim veu ni vot en eixes eleccions (encara que el resultat ens afecti). Que no és per a nosaltres la seua campanya electoral.

I la segona cosa que hem oblidat és que nosaltres, els infal·libles, potser provoquem un cert rebuig. Tal vegada —hipòtesi agosarada— hi ha prou que una persona generi el nostre rebuig per a que, per simpatia i rebuig a la nostra pedant superioritat, aquest persona guanyi molts suports.

Potser no som tan infal·libles com ens pensem.
I els altres, qui sap, tal vegada tampoc siguin tan ximplets.




dilluns, 7 de novembre de 2016

Danger Trump. Danger Trump?

Cada quatre anys, el primer dimarts després del primer dilluns del mes de novembre, els ciutadans dels Estats Units d'Amèrica estan convocats a votar el seu president.
Ara que tothom és expert en el que volen els homes blancs de New Hampshire, i les dones negres d'Alabama, jo també ficaré cullerada en el tema.



Frontera sud. Una de les propostes més cridaneres (i criticades) de Donald Trump és aixecar un mur entre Mèxic i els EUA, i fer que siguin els primers els que el paguin.
El primer que cal aclarir és que aquest mur ja existeix, fa més de vint anys. El senyor Trump, en tot cas, el que farà és un mur més alt, amb més personal, i més i millors equips de vigilància... Tot i que això és difícil, ja que aquestes més de tres mil kilòmetres són dels més ben custodiats del món (només superats per la frontera coreana, i algun cas més).
També cal aclarir que els mexicans ja han pagat el mur. Si més no, els mexicans que viuen i treballen als EUA, ja l'han pagat: només cal comptar la diferència entre el que aporten a les arques públiques (imposts) i el que no en reben (serveis que no han gaudit mentre eren il·legals).
En tot cas, si guanya en Trump, els fabricants de drons, radars, càmeres tèrmiques i tota mena de ginys de control duaner estaran contents.
Millor que s'ho gastin en això que no pas en guerres.


Nota: 250 morts a l'any, de mitjana, per travessar aquesta tanca. Proporcionalment, molt menys que a les fronteres de la UE.


Reservat el dret d'admissió. Una altra de les propostes del magnat és la de prohibir als musulmans entrar al país. Bé, ací ens trobem en que això tampoc és nou.
De la Segona Guerra Mundial va quedar un detall als qüestionaris d'immigració: preguntar si el visitant era de partit nazi. En cas afirmatiu, se li negava l'entrada. De la Guerra Freda en va quedar un altre: preguntar si el visitant era de partit comunista. En cas afirmatiu, se li negava l'entrada.
La feina la tindrà l'administració Trump per a definir qui és realment un musulmà. A diferència dels partits feixistes i comunistes, els musulmans no tenen un carnet de militant. I com passa a les religions més grans, hi ha moltes divisions i es habitual considerar que l'heretge no és un veritable musulmà: Els xiïtes són veritables musulmans? Els ahmadis són veritables musulmans? Els kharigites són veritables musulmans? Els alawites són veritables musulmans?
I els que han nascut a una família sunnita de les de tota la vida... Són veritables musulmans? Com es demostra que hom és musulmà? Més concretament, com es demostra en contra de la voluntat de l'interessat?
Potser el que podrien fer és instal·lar un restaurant manxec a cada control duaner, i obligar els sospitosos a menjar Duelos y Quebrantos. No sé si la Takiya (تقیة‎‎ ) dóna per a tant colesterol.


Antisitema. Per què hi ha tanta gent que votarà el Donald Trump? Hi ha de tot, és clar, però molta gent no el vota pel que proposa, ni pel que és, sinó pel que no és. Ell no és el sistema, ell no és l' stablishment. I votar així no és exclusiu dels americans.
Val la pena recordar que en molts aspectes (tinença d'armes, pena de mort, legalització de les drogues...) Trump i Clinton són força semblants.

La democràcia més gran del món. Per acabar, recordeu que la democràcia més gran del món no són els EUA, sinó la Índia. Just al costat, al sud de l'Himalaia, de la dictadura més gran del món.

dimarts, 1 de novembre de 2016

El plaer del no

S'havia apuntat a una web de cites i s'havia instal·lat una app per a lligar al seu mòbil, però contràriament al que prometia la publicitat de les dues aplicacions, ell no havia tingut cap afer, ni tan sols una trista cita.
Els programadors estaven preocupats amb aquell usuari, tota una anomalia estadística. Si no fos perquè anava en contra de la política de privacitat, estaven disposats a fer-li arribar un tutorial de com funcionava la popular (i d'èxit per a gairebé tothom) xarxa social de contactes.
Però ell, contràriament al que caldria esperar, no estava gens decebut. I malgrat no lligar gens, s'hi seguia connectant cada dia.

Però ell n'estava satisfet, i molt.

No és que jugués a una altra lliga, és que directament ja practicava un altre esport, i amb les seues pròpies regles.

Per a ell, la famosa aplicació mòbil per a cites tenia un altre atractiu, més profund i sensual: poder dir-li que no a totes les noies guapes que anaven apareixent a la pantalla del seu mòbil.

Mentre anava rebutjant les candidates, deia en veu alta frases com: "no", "tu no", "massa alta", "massa baixa", "massa rossa" o "massa morena.

El gaudia amb delit d'un plaer que semblava restringit només a les dones: el plaer de dir que no.