dimecres, 13 de febrer de 2019

Barcelona, la xoriçada


Dimecres 19 de febrer del 2019, 8 d'adar del 5779, 7 de la jumada al-àkhira, i per primer cop en ma vida, un servidor ha estat víctima d'un furt a la ciutat de Barcelona.
Després de dècades visquent en aquesta metròpoli, per primer cop m'hi han robat una cosa, i no és el cor precisament.
Al vespre, aparcant el vehicle d'empresa a la zona blava i mentre em disposava a fer el pagament del tiquet, han entrat a la furgoneta i m'han robat el mòbil d'empresa.
No era el meu telèfon personal, no hi tenia res valuós ni comprometedor, i ja tindria la màquina ben bé dos anys. A l'empresa tampoc s'ho han près malament, però a mi m'ha fotut, i molt.
Mai m'havien robat res, i creia que era indemne a aquesta mena de delictes, justament a una ciutat plena de delinqüents com és Barcelona.
No sé si és pel meu aspecte, pel meu poder adquisitiu, perquè no exhibeixo res car, per raons ètniques o, simplement, per pena, però jo estava convençut que mai em xoriçarien res.
Però no ha estat així. Tot i que el mòbil no era meu, ni la furgoneta tampoc. Però el lladre això no podia saber-ho, així que m'ha robat a mi. A mi!

Aquesta nit intentaré dormir, però us he de confessar que tinc por: i si demà em desperto amb unes ganes boges de votar un partit que promet ma ferma contra els manguis? I si demà començo a simpatitzar amb VOX?

dilluns, 11 de febrer de 2019

Judici televisat


Un judici és, entre moltes altres coses, una art escènica: el rol dels participants, la posada en escena, els arguments i contraarguments, les proves presentades... no ens ha d'estranyar que des de l'antiga Grècia i fins l'actualitat el judici hagi estat un escenari i argument recurrent a la narrativa, al teatre, al cinema i a la televisió.

De pel·lícules com Dotze homes sense pietat (12 Angry Men) fins a sèries com Murder One, passant per reconstruccions de judicis històrics com el de Nuremberg o seguiments com el que Canal 9 va fer del Juí d'Alcàsser. Són molts els processos judicials, ficticis o reals, que han captat l'atenció del públic. Així doncs no ens ha d'estranyar que el judici contra els dirigents independentistes que comença aquesta setmana sigui un fenomen mediàtic.

Però la justícia espanyola pot arribar a ser lenta i farregosa, amb detalls i tecnicismes que no encaixen bé en el ritme televisiu, cosa que farà que algunes sessions siguin avorridotes.

Tampoc la nostra capacitat d'atenció és sempre la mateixa, així que en algun moment passarem de l'interés al semenfotisme, de l'emoció a l'humor, i persones (no necessàriament personatges) passaran de caure'ns bé a malament, o viceversa.



No sé vosaltres, però a mi ja m'han convidat a anar a veure i comentar el judici a la casa d'un amic, com quan un grup d'amics queda per a veure una final de futbol, el Festival d'Eurovisió, una boda reial o la cerimònia inaugural d'uns jocs olímpics.


diumenge, 10 de febrer de 2019

Judici Polític: perdre per a guanyar


Aquesta setmana comença un judici polític. Per més filigranes lèxiques que fem, les causes són polítiques, l'acusació és política, la defensa és política, i el delicte és inevitablement polític. Fet l'aclariment, ve una pregunta: com es guanya un judici polític?

— Alfred Dreyfus va perdre el judici penal, però va guanyar la causa.
— Mahatma Gandhi va perdre el judici penal, però va guanyar la causa.
— Nelson Mandela va perdre el judici penal, però va guanyar la causa.

Així doncs, si aquest judici acaba amb dures condemnes penals, no ens l'hem de prendre com una derrota. Només serà una derrota si després la causa no guanya.

diumenge, 6 de gener de 2019

La paradoxa de VOX i les "feminazis"


Aquests dies ha estat tema de debat la formació d'un tripartit de dretes a Andalusia, integrat pel PP, Ciutadans i VOX, i les exigències d'aquests últims per a formar govern. Un dels cavalls de batalla és la Llei Andalusa Contra la Violència Domèstica (la Llei 7/2018 que podeu llegir en aquest enllaç). Els d'Abascal en volen la derogació, o una reforma en profunditat.
Cal aclarir que abans de la irrupció de VOX al mapa polític andalús aquesta llei ja havia rebut dures crítiques per part de diferents col·lectius professionals (juristes, psicòlegs, policies...) de diferents sensibilitats polítiques.

La Junta d'Andalusia no té competències per a reformar el Codi Penal, ni la Llei d'Enjudiciament Criminal; tampoc tenen competències en matèria de presons, ni Codi Civil propi, i ni tan sols tenen policia autonòmica. Així doncs, sobre què legisla aquesta llei? Doncs bàsicament sobre ajudes a les víctimes. 
Cal aclarir que la majoria de comunitats autònomes han aprovat lleis que acompanyen la Llei Integral Contra la Violència de Gènere. En el cas de Catalunya tenim una llei aprovada per 132 dels 135 parlamentaris.

Però què té de dolent aquesta llei?

El punt més criticat de la llei andalusa és l'article 1.bis que diu textualment:

«Artículo 1 bis. 
Concepto de víctima de violencia de género. A efectos de la presente Ley, se considerarán víctimas de violencia de género y tendrán reconocidos los derechos de esta norma sin necesidad de interposición de denuncia, tanto si se trata de violencia física, violencia psicológica, violencia sexual o violencia económica»

Aquest és el punt més criticat: Sense necessitat d'interposar denúncia.

Un altre aspecte que critiquen els de VOX (i altres persones) són els recursos destinats a les "associacions de dones" que ells consideren una menjadora per a entitats afins al Govern.

I un darrer punt que volen reformar els de VOX (i altres persones) és el que fa referència a les víctimes, ja que volen que la condició de víctima no es limiti a les dones i que es faci extensiva a totes les persones víctimes de la violència domèstica.

Eus ací les quatre paradoxes:

Santiago Abascal és un líder que ha fet carrera explotant la seua condició de víctima d'ETA. Cal aclarir que, tot i haver portat escorta des de ben jove, ell mai ha estat víctima de cap atemptat d'ETA. I son pare, històric dirigent del PP d'Àlava, el màxim que va patir van ser unes pintades a la seva granja de cavalls. El mateix podem dir d'altres persones de la mateixa corda ideològica, com Francisco José Alcaraz, antic president de la AVT que mai va patir cap atemptat terrorista.
Paradoxalment, els que sense haver estat víctimes han explotat la condició de víctima són les que ara critiquen que d'altres puguin fer el mateix.

Picaresca i denúncies false. Moltes veus alienes a VOX critiquen que es pugui tindre la condició de víctima sense haver interposat cap denúncia, ja que això pot afavorir la picaresca. En tot cas, si una de les motivacions de la denúncia falsa és accedir a ajudes públiques, aquesta motivació queda desactivada al poder accedir a les esmentades ajudes sense interposar cap denúncia. És a dir: això pot fer que baixin les denúncies falses.

Guinguetes, xiringuitos i menjadores. Aquells que han fet servir les associacions de víctimes del terrorisme (AVT, VCT, FVT...) per a rebre subvencions i fer carrera política, ara critiquen que es facin servir associacions feministes (víctimes de la violència familiar) per a rebre subvencions i fer carrera política.

Víctimes de primera, de segona i de tercera. Aquells que durant dècades han classificat les víctimes del terrorisme en víctimes de primera categoria (militars, policies i polítics espanyolistes víctimes d'ETA), víctimes de segona categoria (altres víctimes d'ETA), de tercera categoria (víctimes del GRAPO, Al Qaeda...) i víctimes de quarta categoria (víctimes del GAL, BVE i similars), ara critiquen que amb la violència domèstica hi hagi víctimes de primera (dones víctimes d'homes), de segona categoria (parelles LGBTI, nens, gent gran i persones amb diversitat funcional) i de tercera categoria (homes víctimes de dones, una minoria sigui dit de passada).

A veure si serà cert que existeix el karma, si més no en política.

dimecres, 2 de gener de 2019

Autocensura

Tenia pensat fer el primer article de l'any 2019 com un alegat contra la censura i, sobretot, contra l'autocensura. Volia dir alt i clar que és el que penso de la gent (periodistes, humoristes, polítics) que no s'atreveixen a dir el que pensen i s'autocensuren.
Però millor m'ho callo! 

dilluns, 31 de desembre de 2018

Llista Negra 2019


— José Ortega Cano, torero.
— Manuel Benítez Pérez, El Cordobés, torero.
— Macaulay Culkin, actor.

— Antonio Gala, escriptor.
— José María Carrascal, escriptor.
— Keith Richards, cantant.

— Pau Donés, músic.
— Jacques Chirac, ex-president de la República Francesa.
— Jordi Pujol i Soley, ex-president de la Generalitat de Catalunya.

— Olivia de Havilland, actriu.
— Andrés Pajares, actor.
— Kirk Douglas, actor.

dissabte, 29 de desembre de 2018

Si ho diu l'algorisme...

Un algorisme és un conjunt finit d'instruccions que serveixen per a executar una tasca o per a resoldre un problema. Els algorismes formen part de la nostra vida de forma natural, i des de fa uns anys també de forma artificial, en això que anomenem Intel·ligència Artificial.

Segons diuen els experts, tot el rastre digital que deixem serveix per a que les grans corporacions ens coneguin, ens controlin, i ens convencin de comprar els productes que ells ens venen. Segons diuen molts analistes, hi ha exèrcits de boots rastrejant les xarxes, manipulant informació i creant opinió.

Aquests dies m'estic mirant més el Facebook i m'he trobat aquesta publicitat al meu mur:


El meu TL és ple d'independentistes, catalans, occitans i corsos, i de gent que ja criticava el Manuel Valls quan aquest era el flamant (de flama incendiària) ministre de l'interior a la República Francesa. Però si la Intel·ligència Artificial diu que l'he de votar, serà perquè tabulant totes les meues dades ha arribat a una sèrie de conclusions que jo encara no tenia gens clares. Per exemple:

— El maig del 2019 encara seguiré viu.
— El maig del 2019 encara no hauré marxat a l'exili, ni estaré tancat a la presó.
— El maig del 2019 encara seguiré visquent al municipi de Barcelona.

D'acord amb aquest darrer punt, entenc que l'Algorisme ja sap que jo renovaré el contracte de lloguer. I això vol dir que, o bé no ens apugen el lloguer, o bé a mi m'apugen molt el sou.

Una cosa em queda clara de l'anunci: el Manuel Valls, contràriament al que diuen, és progressista i d'esquerres. I com a bon fill del Maig del 68, creu que sota les llambordes hi ha una platja. I com a persona amb cultura, està cercant aquesta platja a una ciutat que té mar.


dimarts, 25 de desembre de 2018

Tradició nadalenca perduda

Per coses del calendari, enguany no he pogut afartar-me de latkes i dolços Hannukà; i en una de les múltiple mudances que arrossego he perdut noséon la meua bàscula i no he pogut complir amb un altre bonica tradició: comptar quants kilos m'aprimo en aquesta època de l'any.


Això sí, el Fèstivus l'he celebrat com toca.