dijous, 25 d’agost de 2016

Estivacions 3

Llibres de sorra

Un clàssic de l'estiu són les lectures pendents. Sembla ser que hem d'aprofitar el temps lliure per a cultivar-nos llegint. La resta de l'any podem seguir sent uns analfabets funcionals.
Un servidor ja ha omplert de sorra i gespa uns quants llibres aquest estiu. Les lectures triades han estat:

La col·laboradora, d'Empar Moliner. És la història d'una negra literària. La novel·la és interessant pels seus personatges (molts d'ells fàcilment reconeixibles), i per algunes reflexions que va deixant caure. La trama no mata. El llibre és fàcil i agradable de llegir (cosa que ha de fer una negra literària).

Simón no, Saimon, de Jorge Gamero. Novel·la fluixa, destinada a dignificar els professors d'ESO. Probablement agradi molt als professors de secundària, però em temo que ni tan sols ells coneixen l'obra. Tot i ser força diferent, comparteix l'estil queixós de la Petita crònica d'un professor a secundària, que va escriure fa quinze anys Toni Sala. La diferència és que fa quinze anys ens solidaritzàvem amb el col·lectiu, i a dia d'avui ja passem una mica d'ells (tot i que no ho diguem obertament).
Conclusió (probablement involuntària) dels dos llibres: si no els tens ben posats no entris a l'aula.

La reina al palau dels corrents d'aire, d'Stieg Larsson. Per a mi comença a ser un clàssic d'estiu llegir unes poques pàgines d'aquesta ja pesada novel·la. La novel·la Els homes que odiaven les dones (bé, la traducció oficial és Els homes que no estimaven les dones) per a mi va començar bé, després va perdre força i al final va millorar. La segona, La noia que jugava amb el foc (bé, la traducció oficial és La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina) començava bé, però després anava perdent i no millorava. Aquesta tercera novel·la comença fluixa i no vaig tindre esma d'acabar-me-la.

Com a lectura inconclusa està força bé: vas a la platja i tens la sensació de ser a l'any 2009. Ideal per a tindre una conversa nostàlgica amb la teua veïna de tovallola.


Apunt col·lateral: tenint en compte el preu d'una tàblet, probablement el llibre en format paper sobrevisqui a la platja. No ens sabrà tant de greu si ens el furten. Tot i que no conec ningú a qui li hagin robat el llibre de platja.

dilluns, 8 d’agost de 2016

Estivacions 2

Treballar a l'agost

Un clàssic de l'estiu és el de treballar a l'agost. Per un costat tenim las dades d'ocupació, que augmenten ja al mes de juny. Per una altra banda tenim la clàssica queixa de que tot està tancat per vacances. I per últim, tenim el que diu que treballar a l'agost és una meravella. I per últim estan els que es queixen de les obres públiques a l'estiu, que ho empastifen tot.

Totes quatre coses no lliguen gaire, oi?

Portem quatre dècades vivint del turisme, així que la nostra estructura productiva ja hauria d'haver-se adaptat a aquest sector econòmic i les seues particularitats (com l'estacionalitat).
Cada vegada consumim més per internet, així que tampoc ens hauria d'afectar gaire que alguns comerços tanquin.
I pel que fa el plaer de treballar a l'agost, és cert si vius a una ciutat de la costa, en un lloc amb aire condicionat, i no tens fills en edat escolar. Jo he viscut els meus millors estius agafant-me dies sueltus, dilluns i divendres, destinant tres dies a treballar (de dimarts a dijous) i quatre a descansar (de divendres a dilluns). I sí, és un plaer que pot durar onze setmanes.

Jornada intensiva

Una darrera reflexió: moltes oficines fan jornada intensiva a l'estiu, i jornada partida la resta de l'any. Per què ho fan? Si la jornada intensiva funciona a l'estiu, no es pot allargar la resta de l'any? Cal aturar-se dues hores per a dinar i fer el ronso, i fer que el lleure comenci a les set de la tarda?

Per cert, aquest agost treballo només mig mes. Gaudiu de la calor asfixiant.

dissabte, 30 de juliol de 2016

Estivacions 1

Un clàssic estiuenc diu que a l'agost no hi ha notícies. Les redaccions dels diaris s'omplen (encara més) de becaris, els diaris de paper dediquen pàgines al suplement d'estiu i les televisions omplen la graella de reposicions i programes refrescants.

Aprofiteu per a recordar que fou a l'agost també passen coses:
— Inauguració de la guillotina.
— Robatori de la Gioconda.
— Llançament de les primeres (i esperem que darreres) bombes atòmiques contra éssers humans.
— Dimissió de Nixon.
— Atemptat de l'estació de Bolonya.
— Cop d'estat a la URSS, que en provocà l'enfonsament.
— Independència de Letònia.
....

I després de mirar la Wikipèdia, ja podeu ballar tranquil·lament la cançó de l'estiu.


dimarts, 19 de juliol de 2016

Un vint de juliol

Un president democràticament escollit, i uns militars que intenten un colp d'estat.
Un president democràticament escollit, instaura un règim autoritari, provoca una guerra, i uns militars que intenten —sense èxit—un colp d'estat.

No parlo d'aquest cap de setmana, parlo de fa setanta-dos anys. 


El vint de juliol del 1944, un grup de militars intentà un cop d'estat contra el democràticament escollit Adolf Hitler. Ho intentaren, i fracassaren,

No parlo només d'aquest cap de setmana, parlo també de fa setanta-dos anys. 

dilluns, 18 de juliol de 2016

El tercer titular

Sobre l'atemptat terrorista que patí la ciutat de Niça el passat dijous, ja se n'han dit moltes coses.
Sobre l'intent de cop d'estat que patí Erdoğan el passat divendres, ja se n'han dit moltes coses. Algunes fins i tot certes.
Però poca gent ha prestat atenció a certs titulars. Fixeu-vos en El Punt Avui del divendres 15 de juliol:



Efectivament, no diu res de l'atemptat de Niça. I això que començà a un quart de dotze de la nit, i tradicionalment, a eixa hora, les redaccions estaven en plena ebullició. Estaven, en passat.

La portada del dissabte 16 estava plenament dedicada a l'atemptat, quan la resta de mitjans de paper es centraven en el colp d'estat. Això sí, el dissabte encara pogueren encabir-hi una breu sobre els fets d'Ankara i Istanbul.

Podríem posar-nos tristes (o cruels) i parlar de la decadència d'un diari que havia estat un referent en el periodisme del nostre país. La decadència d'un diari, o de dos diaris, segons com ens ho mirem. En tot cas, sent estrictes, la decadència de la premsa de paper.

En tot cas ens podem posar optimistes i fer de la necessitat virtut. Què us sembla una campanya de publicitat amb aquests eslògans?

El Punt Avui, el diari de la gent que no té pressa. 
El Punt Avui, un diari cuinat a foc lent.
El Punt Avui, un diari vintage.
D'acord, no serem els primers en donar la notícia... Però segur que no l'espifiem!
El Punt Avui, un diari lent, però segur. 


divendres, 15 de juliol de 2016

La gespa del veí

Uns catòlics violaren uns nens innocents, i ell exclamà "Maleïda religió". I l'aplaudiren.
Temps després un musulmans mataren unes persones innocents, i ell exclamà "Maleïda religió". I alguns el titllaren de racista, xenòfob i islamòfob.

Ja ho diuen: la gespa del veí sempre creix més verda, i la religió d'altres cultures no és tan dolent.

dimarts, 12 de juliol de 2016

Apunts sobre un congrés

Aquest cap de setmana ha tingut lloc al Fòrum de Barcelona el congrés fundacional del Partit Demòcrata Català, i el congrés defuncional de Convergència Democràtica de Catalunya.

Les lloances i crítiques ja estaven escrites abans de començar, i jo no cobre de cap grup d'opinió, així que em limitaré a fer tres breus observacions.

1) El nom de la cosa. Primer triaren el nom, i després definiren la ideologia, l'estratègia i el model organitzatiu. Us imagineu que tot es fes igual? Per exemple, un grup d'amics queda per a fer un conjunt musical, i primer triaran el nom i després l'estil. Si hi ha dubtes entre fer death metal satànic, o cançons romàntiques per adolescents, no s'hauria de dirimir primer l'estil i després triar el nom? Vaja, jo no m'imagine un grup anomenat Els Necròfils de l'Infern fent balades d'amor per a noies de disset anys.

2) El Capità Findus. La vella Convergència Democràtica de Catalunya, de moment, no s'ha mort. Està congelada. Això recorda la congelació que va patir (o es va autoimposar, segons com ens ho mirem) el Partit Socialista Unificat de Catalunya l'any 1997. El PSUC es va congelar per a que ICV agafés volada (i, de passada, que es fundés EUiA i el PSUC-Viu).
Alguns congressistes han dit que CDC "ha entrat en hibernació". Compte, que la hibernació només dura mentre fa fred, i després el plantígrad es desperta en plena forma.
Cercant a la xarxa he trobat dotzenes de partits que ja no tenen vida, però que no s'han dissolt pas. Sense certificat de defunció, són partits zombis? Partits momificats? Partits oblidats?
Dissoldre un partit polític és un formalisme passat de moda?
Que jo sàpiga, només Unió Mallorquina i Unio Valenciana (sense accent, recordeu!) s'han dissolt. La resta de partits desapareguts, no han fet constar en lloc que hagin plegat.



3) Demòcrates i republicans.  Demòcrates de Catalunya (escissió d'Unió Democràtica de Catalunya) s'ha queixat del nou nom. Curiosament, el partit Democràcia Catalana (fundat per Joan Laporta el 2010) no s'ha queixat pas, ni dels uns ni dels altres.
Molts partits catalans han portat la paraula demòcrata a les seues sigles: Esquerra Democràtica de Catalunya, Partit Social-Demòcrata de Catalunya, Partido Español Demòcrata...
En tot cas, queda la particularitat catalana: Ací, a diferència dels EUA,  els republicans són d'esquerres (ERC), mentre que els demòcrates (PDC) són de dreta i centre-dreta.


divendres, 8 de juliol de 2016

Argument real

Aquella pel·lícula tenia un argument tan fluix, que per força havia d'estar basada en fets reals. 
I el primer fet real era la poca motivació del guionista.