dijous, 16 de febrer de 2017

El robot luddista

Les Lleis de la Robòtica eren ben clares:

1. Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.
2. Un robot ha d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei.
3. Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona llei.

Veient la brutal taxa d'atur que s'estava generant, el robot prengué la decisió d'exterminar els altres robots, matar els enginyers en robòtica i els empresaris que acomiadaven treballadors humans.

dimecres, 15 de febrer de 2017

Museu dels Horrors

Allò que han inspirat les muses s'exhibeix al museu. Un museu pot ser d'art, de tecnologia, o d'història. Si volem aprendre dels errors (i els horrors) del passat cal que hi hagi un lloc on es recordi i expliqui allò que va passar.

A Cambodja hi ha un museu dedicat al genocidi dels Khemers Vermells, al Perú un sobre Sendero Luminoso, i a Auschwitz s'hi fan visites guiades. Menys concret i més genèric, a Amsterdam hi ha un museu dedicat a la tortura.

Així doncs té lògica que ací s'hi faci una petita visita guiada al nostre petit i proper museu dels horrors.


divendres, 3 de febrer de 2017

Saber llegir i restar

Li va caldre estudiar poc, però aprendre molt. Llegir i escriure, sumar i restar. I el més important: saber aplicar els seus coneixements.
En el seu cas tot va començar una nit de primavera, quan només tenia vint anys. Només tenia vint anys, un amic capsigrany i l'adrenalina suficient per a entrar a robar a una casa particular.

Llegir i escriure, sumar i restar. Res de bo havia fet a l'institut.

Aquell robatori no va sortir bé. Ell va poder fugir, el seu amic no. Ell va passar anys acollonit, el seu amic no. Ell va tornar a casa, al seu amic mai el van tornar a veure.

Llegir i escriure, sumar i restar. I estudiar Dret.

Comptats els dies, els mesos i els anys, aplicà aquests quatre coneixements bàsics: Llegir i escriure, sumar i restar.

Ja havia prescrit el seu delicte de robatori, però encara quedaven uns quants anys per a que prescrigués el de segrest i assassinat que havia comès l'amo de la casa.

Llegir i escriure, sumar i restar. Aquell home tenia bons atenuants, però no pas eximents. I ell, el lladre fracassat, podia exigir justícia sense témer haver de ser ell també condemnat.

Llegir i escriure, sumar i restar.

dimecres, 1 de febrer de 2017

Esther i jo

Facebook m'ofereix insistentment aquesta publicitat


No sóc ciutadà equatorià, així que no puc votar aquesta senyora. De fet, mai hi he estat a l'Equador. Tampoc hi tinc família allà. Als pocs equatorians que conec no els tinc prou confiança com per a suggerir-los-hi a qui han de votar. I, si us he de ser franc, tampoc tinc molt clar quin perfil polític té la senyora Esther Cuesta.

Podria guiar-me pels colors i els eslògans: el blau sovint és emprat per la dreta i el centre-dreta. Però que digui Lenin Presidente em fa pensar en alguna candidatura de caràcter marxista-leninista. Però no hi surt pas la falç amb el martell, ni l'estrella vermella, ni el puny alçat.

Que es destaqui com Asambleista em faria creure que té un caràcter llibertari, o demòcrata-radical....  O potser vol dir que es candidata a l'assemblea legislativa?

Patria Altiva y Soberana, tan pot ser d'extrema dreta com d'extrema esquerra.

Si clico la imatge se m'obre una pàgina amb la mateixa foto i el següent text: ¡#VotaTODOTodito35 por el verdadero cambio del Ecuador, porque aún tenemos muchas metas por alcanzar! #EstherCuesta #AsambleístaEsther #ContigoPAISEuropa #ElFuturoNoSeDetiene


Encara és més desconcertant: Si vol el canvi és que no forma part del govern. Però diu el veritable canvi, ergo formava part de la coalició governamental i l'ha deixada decebuda? No ho tinc clar.

En tot cas, tot i que al principi semblava l'anunci d'una agència de viatges, crec que EUROPA, ASIA Y OCEANÍA fa referència a la circumscripció electoral per on es presentava aquesta senyora: la dels equatorians residents a l'estranger, en concret a Europa, Àsia i Oceania. Dedueixo que n'hi haurà una pels que viuen i treballen als EUA i a d'altres països de Llatinoamèrica. Hi ha equatorians vivint a l'Àfrica? En cas afirmatiu, a quina circumscripció electoral voten? Els equatorians de l'antàrtica, on voten?

Arribats a aquest punt, dues darreres reflexions:

1) La publicitat a les xarxes socials té la (teòrica) virtut d'adreçar-se directament al públic que interessa a l'anunciant. A què es déu aquesta errada? De tant posar vídeos de Tecnokumbia al meu mur de Facebook m'han pres per equatorià?

2) Per què carai no sóc capaç de fer una simple guglejada i esbrinar d'una vegada de quin pal polític va l'Esther Cuesta? De ben segur que la majoria de vosaltres ja ho haureu fet.

dilluns, 30 de gener de 2017

Partides dissimulades

No voldria caure en el xovinisme, però els catalans som uns grans innovadors en matèria política i jurídica. Fa uns anys es parlava de les lleis sense sancions, una mena de soft law en la que l'incompliment de la norma no portava associada cap mena de penalització. On més es va insistir en aplicar aquest nou (i nostrat) concepte fou en l'oficialitat del català, però també es reclamava a d'altres àmbits com els horaris comercials o la paritat a les empreses.
Després de consultar el diccionari, crec que la paraula que millor descriu una llei sense règim sancionador és Homilia.


En les darreres setmanes els catalans (aix, que caic en l'autocomplaença) estem parint un nou concepte, encara més novell i desconcertant. Es tracta de les partides pressupostàries dissimulades

L'actual govern autonòmic (o pre-post-autonòmic, posats a filar prim) es va presentar a les eleccions amb la declarada voluntat de fer de Catalunya una república independent. I va guanyar les eleccions (per això governa, si no de què moreno) i —oh sorpresa!— té la intenció d'aplicar el seu programa electoral.

Com que això de la independència és lleugerament anticonstitucional (sort que a la democràcia espanyola s'hi pot parlar de tot si és per la via pacífica) l'aplicació d'aquest programa independentista s'ha de fer de forma discreta, dissimulada i, si cal, fins i tot secreta.

Però vet ací que uns pressupostos són un document públic (públic i oficial) i no s'hi poden amagar uns calerons sota la rajola de la cuina del Departament d'Economia. Ja sé que tots els governs tenen els anomenats fons reservats, per a pagar segons quines coses d'àmbit policial, militar i diplomàtic, però al nostre govern (el pre-post-autonòmic) això no li acaba de fer el pes. I els diners destinats a sufragar la nova república que ha de venir s'han de plasmar als pressupostos oficials de forma dissimulada.
I com s'ho farà l'honorable Conseller per a posar-ho i que no es vegi? Descartem l'ús d'un cos de lletra petit (tots els ordinadors tenen zoom) i apostem per a dir les coses d'una manera pública i oculta a la vegada. No debades ERC és un partit fundat per maçons.

Amb la humilitat i la vocació de servei que em caracteritza, us proposo algunes partides pressupostàries dissimulades.

  • Departament d'Agricultura. Pla d'Ocupació Rural Basat en el Retorn al Treball Manual. Per a la compra d'aixades de la marca Amba. Sí, les famoses Ambaixades. 150.000 €
  • Departament d'Interior. Pla de Renovació del Mobiliari d'Oficina. Per a la compra de calaixos de la marca russa Nikov. El barat i eficaç Calaixnikov. 120.000 €
  • Institut Català de la Dona. Projecte per a que el Certamen de Miss Univers es celebri a la ciutat de Sils. Per a Missils, 500.000 €
  • Institut Geològic i Miner. Pla d'Excavacions per a Trobar Orns al Subsòl. Per a Suborns, 150.000 €
Per a més idees i suggeriments, on posa Comentaris.

diumenge, 29 de gener de 2017

Repartir-se el públic

Un clàssic de la cerimònia dels Premis Gaudí és que, amb una o dues excepcions, hi ha més gent mirant la gala per televisió que no pas gent que hagi vist totes les pel·lícules nominades.

L'excepció d'enguany és aquesta.


No entraré en el debat del preu de les entrades, o el temps que aguanta una pel·lícula a la cartellera. Però sí que ens podríem plantejar una innovació: i si fem els Premis Gaudí abans que s'estrenin les pel·lícules?
Així almenys al públic els sonarien, i alguna gent s'animaria a anar-hi.

dilluns, 23 de gener de 2017

Pel pont de l'u de maig


Segons els clàssics de la democràcia, a tot governant que comença cal donar-li els cent dies de gràcia. Tenint en compte que el Donald Trump ha pres possessió del càrrec aquest divendres vint de gener, ens haurem d'esperar fins el trenta d'abril, pel pont de l'u de maig.

Espero que quan arribi aquest dia no haguem esgotat ja tots els mems i tots els arguments. I sobretot, que no estiguem massivament de pont.


dilluns, 16 de gener de 2017

Vint anys no són res

Saps que et fas gran quan una pel·lícula que has vist d'adolescent compleix els deu anys. I saps que ets gran quan aquesta ja en fa vint.

A part dels remakes, les segones parts, les seqüeles, les preqüeles i els spin off, el negoci audiovisual ha trobat una altra manera d'aprofitar un èxit: el retorn vint anys després.

Fa un parell d'anys foren Dumb i Dumber els que tornaven dues dècades després


Ara els que tornen són els ionkis escocesos de Trainspotting.


No és pas un fenomen nou, Vint-i-set anys després de la mítica La Dolce Vita, s'estrenava Intervista, una retrobada dels protagonistes.


D'exemples n'hi ha més: com La Gran Familia, que facilità el retrobament disset anys més tard a La familia bien, gracias i a La gran familia 30 años después.

Això sí, es manté una constant: no tenen tant d'èxit, no capten públic més jove i no fidelitzen tot el públic vell.