dijous, 31 de desembre de 2020

Llista Negra 2021

 Una pandèmia sempre anima la Llista Negra. Ací teniu els dotze candidat d'enguany: 


Roman Polanski, cineasta.

Woody Allen, cineasta.

Pedro Almodóvar,  cineasta. 


Anthony Hopkins, actor.

Carmen Sevilla, actriu.

Andrés Pajares, actor.


Joaquin Sabina, músic. 

Keith Richards, músic. 

Paul McCartney, músic. 


José Ortega Cano, torero.

 Felip d'Edimburg, aristòcrata.

Antonio Gala, escriptor. 

divendres, 18 de desembre de 2020

L'Esperit de Sant Jordi, per Nadal



Aquests darrers dies hi ha confusió i indignació. Bé, sempre hi ha indignació i confusió, sobretot en temps de pandèmia i crisi econòmica, però aquests dies la cosa va pel món del lleure, la restauració i la cultura.

Moltes persones i institucions es queixen perquè per un costat les autoritats competents ens diuen que ajudem la cultura i la restauració, i per un altre costat ens diuen que no anem a llocs tancats com teatres, cinemes, bars i restaurants. Normalment ens ho diuen ministres, regidors i consellers diferents, però no es descartable que, si prospera la exigència de reduir els càrrecs públics, això ho acabi fent la mateixa persona, durant la mateixa compareixença, i amb una frase tipus: "I fins aquí el que he de dir com a conseller de Sanitat, ara parlaré com a conseller de Comerç".  

Amb la voluntat de servei que em caracteritza us explicaré què és el que heu de fer per a ajudar els sectors de la restauració, cultura i lleure, i no propagar (encara més) l'epidèmia: Aplicar l'Esperit de Sant Jordi. Si no sabeu del que us parlo només heu d'anar a la prestatgeria on teniu els llibres que no heu llegit mai i fer-hi una ullada. Veureu que la majoria d'aquests llibres, que com a molt haureu fullejat, us els van regalar per Sant Jordi. Perquè, al cap i a la fi, Sant Jordi no és el Dia de la Lectura, ni el Dia de la Literatura, sinó el Dia del Llibre. I ens regalem llibres (i roses, i espigues) per a mostrar a l'altri el nostre apreci. No aspirem a que se'ls llegeixin, oi? Regalem llibres perquè toca, perquè l'autor és famós, perquè ens fa semblar cultes o perquè volem lligar.

Doncs bé, apliqueu als sectors en crisi i queixa la mateixa lògica: Regaleu entrades per a obres de teatre que no anireu a veure (però que queda cultureta tindre), aneu al cinema (VO) uns quants minuts i allibereu el seient a que un altre cutureta es pugui lluir, compreu entrades per a concerts de músics insuportables i regaleu-les a les persones que us cauen malament, i el mateix podeu fer amb el takeway dels pitjors restaurants.

I recordeu: El món editorial, a diferència de la música i el cinema, no pateix per la pirateria.

diumenge, 29 de novembre de 2020

Entrada inevitable del 2020


Tenia pensat escriure un brillant article sobre la malaltia de moda, la COVID-19. Però volia fer-ho bé, amb coneixement i dades, així que he mirat un parell de llibres que m'ajudin a fer-ho bé. He començat amb Epidemiologia de  Celentano, Concepts of epidemiology de Bhopal i Statistical models in epidemiology de Hill & Clayton. També he vist que m'anirà bé llegir Matemáticas de la pandememia, de León Rodríguez.

És clar que també hauria de saber quelcom d'infectologia (Infectología y enfermedades infecciosas de Cecchini), immunologia (Fonaments d'immunologia de diversos autors) i microbiologia (Microbiologia i parasitologia humana, de Romero Cabello).

És clar que també hauria de repassar i ampliar el que sé de química, biologia i estadística.

Si tot va bé, a finals del 2025 o primers del 2026 ja us podré donar una informació ben documentada.

Mentre aneu fent temps us deixo una cançó que no té res a veure amb el coronavirus, però que està prou bé.



dilluns, 23 de novembre de 2020

Juan, Gonzalo i Saturnino

 Avui parlarem de tres espanyols, injustament oblidats: Juan Marina, Gonzalo Portillo i Saturnino Martín.


Gonzalo Portillo. Fou un militar espanyol del segle XVII. Va tindre un paper brillant sufocant revoltes a les Filipines, i com a premi fou destinat a un dels racons més perduts de la Capitania General de Filipines: San Salvador de Formosa (actualment Keelung), al nord de l'actual Taiwan. Probablement en eixa època el control efectiu del territori taiwanès era d'uns 7.000 km2, i el nombre d'ànimes guanyades per a la Santa Església Catòlica Apostòlica i Romana fou d'unes cinc-mil. Aquest era un dels territoris més desaprofitats de l'Imperi, i bàsicament el tenien per evitar que els neerlandesos (que ja estaven colonitzant l'actual Indonèsia) fiquessin les grapes a les Filipines.

Amb pocs soldats, poques armes i poques ganes va haver de defensar eixa terra. Només dos anys va poder exercir el càrrec, del 1640 al 1642. Després de patir tifons, epidèmies, atacs de nadius, atacs de pirates i atacs d'holandesos, l'home va fer l'únic que podia fer: rendir-se als holandesos. Els neerlandesos el portaren presoner a Batàvia (l'actual Jakarta) i ací és on se'n perd la pista. Un cop signada la pau entre Castella i els Països Baixos, Gonzalo Portillo no participà en l'intercanvi de presoners. Pel que sembla tenia por de tornar a les Filipines, o qualsevol altre racó de l'Imperi Espanyol, i ser castigat per covard. Pel que sembla, va viure feliç i anònim a les Índies Orientals Neerlandeses. 


Juan Marina. L'illa de Guam (aleshores Guaján) no era la més gran de l'Imperi Espanyol, ni la més rica, ni la més poblada, així que no rebia especial atenció per part de les autoritats de la metròpoli. Malgrat tot, aquest territori feia més de tres segles que era castellà quan va esclatar la Guerra Hispano-Estatunidenca. Bé, en aquest cas caldria fer un matís important: ja que el governador no fou informat de la guerra amb els EUA. Les comunicacions eren força dolentes, i la negligència funcionarial, proverbial, raó per la qual no fou informat de l'arribada de la guerra. De fet, la darrera comunicació que Juan Marina rebé dels seus superiors era que estaven en converses amb els ianquis i que tot aniria bé i no hi hauria cap guerra.

Per la part americana la cosa tampoc era gaire millor. El capità Henry Glass estava comandava la nau USS Charleston, amb una tropa inexperta. A última hora i a corre-cuita l'enviaren a conquerir Guam. Un cop davant de l'illa va donar l'ordre de bombardejar a l'inexperta tropa. Van fallar tots els trets (no descartem que ni tan sols posessin la bala en algun cas), així que en Juan Marina, desconeixedor de l'esclat de la guerra (recordem-ho) va entendre que allò eren unes salves d'honor i que els americans venien en visita de cortesia.  Acompanyat de les principals autoritats de l'illa, i de l'única persona que sabia parlar anglès, va pujar a una barca i es van dirigir cap a l'USS Charleston. Un cop a bord el capità Henry Glass els va comunicar que estaven en guerra i que ells passaven a ser presoners. Escapçada l'escassa i mal armada tropa, només quedava la rendició i l'ocupació incruenta de l'illa.  Malgrat tot en Juan Marina va formular una protesta formal, ja que no se l'havia comunicat que estaven en guerra i que la cosa així no valia.


Saturnino Martín Cerezo.  Militar espanyol destinat a les Filipines, és conegut per liderar la resistència espanyola al Setge de Baler (Luzón, nord de les Filipines). A diferència de Juan Marina, Saturnino Martín no es va assabentar de la rendició espanyola i la signatura de la pau amb els nord-americans. Malgrat que reiteradament li deien que la guerra s'havia acabat, aquest home, tan patriota com idiota, tan racista com com tossut, es negà a admetre la derrota i seguí la guerra pel seu compte, condemnant al patiment i la mort a la majoria dels seus homes. La seua història es coneguda com la dels Últimos de Filipinas, amb dues adaptacions cinematogràfiques (una el 1945, any de la seua mort, i una altra el 2018).


I ara ve el meu dubte: qui tenim davant nostre? Amb qui ens la estem jugant?

Quants espanyols són com Gonzalo Portillo, poc disposats a lluitar? I quants com Juan Marina, massa desorientats per a entendre el que passa i preparar-se mínimament? I, molt important, quants tenim com Saturnino Martín Cerezo, disposats a sacrificar qui sigui per la pàtria?

dimecres, 21 d’octubre de 2020

Qui té una fòbia té un tresor


Des de ben petit he tingut una fòbia. Bé, no sé si la paraula correcta és fòbia, per a mi era més aviat un fàstic i una angúnia. Fòbia ve del grec fobos (Φόϐος), que vol dir por, però pel que sembla els psicòlegs fiquen odi, fàstic, angúnia i por al mateix sac. Al cap i a la fi el que defineix la fòbia és la irracionalitat i el condicionant negatiu que té per a qui la pateix.

He parlat poc de la meua fòbia, i mai n'he escrit res. Poques persones saben que la tinc, i millor així. De fet, a dia d'avui, encara no he cercat el nom de la fòbia a Sant Gúguel. Això té mèrit, ja que un servidor era un jugador de La Crida de Cthulhu, joc de rol on les fòbies i la follia hi tenen un paper destacat.

Fa temps que volia escriure aquest article: els avantatges de tindre una fòbia. 

— Motivació. La fòbia et dóna una motivació. Per més cansat que estiguis, per més estressat i ocupat que et trobis, quan has d'esquivar (o atacar) allò que et provoca la fòbia, treus energia d'on sigui i tires endavant.

— Enginy. No és fàcil viure sense una cosa que és habitual. No conec ningú que li tingui fòbia a un animal extingit, però sí gent que té fòbia a animals quotidians, domèstics i presents arreu. Per a esquivar una fòbia cal empscar-se solucions imaginatives. 

De la combinació de la motivació i de l'enginy pot eixir una carrera professional: Tens fòbia a les cremalleres? Doncs fes-te dissenyador de moda i fes que les cremalleres passin a ser demodé i dissenya peces de roba tancades amb botons, velcros i gafets. 

— Discreció. Siguem realistes, no sempre ens trobem amb persones empàtiques, i no entendran una por (o un fàstic) irracional. Siguem clars, hi ha molt psicòleg autodidacta que es pensa que pot fer-li un tractament de xoc a algú (nen o gran) i guarir-li la "mania tonta" amb un impacte sobtat [Espòiler: mai funciona]. I siguem dramàticament sincers: hi ha gent que es pensa que és molt divertida [Espòiler: no tenen ni puta gràcia] i aprofitarà la teua fòbia per a fer un sketch.

Des de fa uns pocs mesos noto que la meua fòbia afluixa. Mai m'he posat en mans d'un psicòleg, i sense haver fet cap treball veig que la fòbia va marxant. 

Suposo que hauria d'estar content, però no deixa d'haver un puntet de pena (em faig vell?), de preocupació (i la motivació i l'enginy que m'ha donat durant tants anys?) i de neguit (i si ara em ve una nova fòbia, encara pitjor). Malgrat tot, i amb prudència, de moment estic content.

dilluns, 12 d’octubre de 2020

A la manifa de VOX

Un any més hem vist quina mena de gent va a les manifestacions de VOX.

I un cop més heu pogut llegir i comprovar com el corrector automàtic em salva d'una querella.



dissabte, 10 d’octubre de 2020

L'any del desastre


D'ençà que va començar que aquest any 2020 ens ha portat tota mena de desastres. Però hauríeu de tindre clar que l'arribada del 2021 no implicarà la solució dels mals arribats aquest nou any. Ni aquesta nova dècada

Aprofito per a recordar-vos que aquest 2020 occidental es correspon amb els anys:

4716 pels xinesos

5780 pels hebreus

1442 pels musulmans

2564 pels budistes

176 pels bahà'í


dimecres, 23 de setembre de 2020

La Síndrome de Lou Diamond Phillips


L'actor nord-americà  Lou Diamond Phillips té una llarga trajectòria professional. Ha participat en dotzenes de produccions cinematogràfiques i televisives. Ha interpretat tota mena de papers (lladre, policia, periodista...) i gairebé sempre ha fet de mexicà. En algunes ocasions ha fet de porto-riqueny (A Show of Force, d'Oliver Stone). 

El més curiós és que aquest home no és mexicà, ni porto-riqueny. Ni els seus pares, ni els seus avis, ni els seu besavis. Tampoc és d'origen nicaragüenc, ni salvadorenc, ni guatemaltec, ni cubà, ni panameny, ni hondureny, ni veneçolà, ni colombià, ni equatorià, ni peruà, ni bolivià, ni xilè, ni argentí, ni uruguaià, ni dominicà, ni haitià, ni brasiler. 

Repassant els seus vuit besavis ens trobem que aquest senyor és descendent de: irlandès, escocès, hawaià, txeroki, xinès del sud, japonès, espanyol d'Espanya i filipí (tagal). 

Malgrat tot mai ha fet papers de samurai, ni de monjo budista, ni de Dom Quixot, ni de Braveheart, ni de fabricant de whisky, ni de músic de gaita.

Arribats a aquest punt hom es planteja si això passa perquè tenim (directors, productors i espectadors) una visió preconcebuda errònia de les ètnies, o si bé, com si estiguéssim jugant a la química i la genètica casolana i infantil, resulta que barrejant uns determinats gens (genotipus) s'obtè un aspecte (fenotipus) que no s'assembla gens als ingredients inicials.

Suposo que fa uns anys el senyor Phillips seria un exemple vivent de l'absurditat del racisme. Però molt em temo que, avui en dia i en segons quins col·lectius, seria un exemple de just el contrari.