dilluns, 14 de maig de 2018

Autors recuperats

Ningú llegeix els teus llibres. I penses que potser són massa cars i un xic feixucs.
Els teus articles tampoc troben lectors. Però creus que avui en dia ningú va al quiosc a comprar una revista.
Allò que dius per la ràdio no és escoltat. Però ja fa anys que la ràdio és només per a escoltar música, futbol i tertúlies d'analfabets.
Allò que publiques als mitjans digitals tampoc és llegit. Però ja se sap: a internet hi ha molta merda i la gent només vol porno.
Ningú et segueix al Twitter. Però saps que aquesta xarxa social és només per a haters.
No es miren el que penges al Facebook. Però res que no porti gatets té importància a Can Zuckerberg.
Ni tan sols li fan una ullada al que penges a Instagram. Però ja se sap: si no ets una noia guapa o un foodie, ningú et mirarà.

Però, potser, hi ha un bri d'esperança, una petita escletxa de llum: Presenta't per a ser el proper President de la Generalitat, o per qualsevol alt càrrec d'aquest petit país. Si ho fas segur que en menys de vint-i-quatre hores un bon grup de persones s'hauran llegit i estudiat les teues obres complertes. Per a criticar-te, sí, però per fi tindràs lectors!


dijous, 10 de maig de 2018

Simpaties europees


Va decidir participar a les votacions populars del famós Festival d'Eurovisió, i decidí aplicar un criteri ben original: només votaria intèrprets de països on (o d'on) mai hagués lligat.

Malauradament la Ciutat Estat del Vaticà no participava en el certamen patriòtic i musical.

dimecres, 9 de maig de 2018

L'autoestima del garrepa

Va pensar en fer-se un blanquejament dental, però quan va veure que li costaria 150€ va pensar que ja tenia el somriure prou autèntic i bonic.

Es va plantejar tenyir-se les canes, però quan va veure que la perruquera li demanava 15€ va concloure que era aquells quatre cabells blancs li donaven un toc madur i interessant.

Passà per davant una botiga on venien alces per a semblar més alt, però quan va veure el preu (1.5€) va pensar que ja era prou alt, i que tampoc calia humiliar.

I amb els diners que es va estalviar el garrepa es va editar un llibre d'autoajuda.

Ara és ric i no li cal arreglar-se per a resultar atractiu.

dilluns, 7 de maig de 2018

Pàgines, pàgines!

Com qui no vol la cosa, empalmem el primer centenari de la Revolució Russa amb el segon centenari del naixement de Karl Marx. Un servidor no vol caure en el manistream de dir que je suis marxiste, tendance Groucho, així que em limitaré a dir que vaig llegir-me sencer el Manifest Comunista de Engels & Marx SL, però que no vaig poder passar de les 35 pàgines de la introducció d'El Capital. Així doncs no puc definir-me com a marxista ni com a antimarxista, ja que no conec la seua obra. Com a molt puc ser amarxista.

I Karl Marx no és l'únic cas d'impotència lectora. Per regla general, tots els filòsofs de llengua alemanya que he intentat llegir (Hegel, Kant,Schopenhauer...) em provoquen la mateixa reacció: Que no saben posar punts? Què és això de fer frases de dotze línies i paràgrafs de dues pàgines!? Que respiri el text, collons!!


Aquests dies dues notícies inconnexes m'han recordat aquest problema de texts exageradament llargs.

— Conferència Nacional d'ERC. El partit republicà està preparant el seu conclave i ha enviat a la seua militància un document de 54 pàgines que ha de ser debatut, esmenat i votat. Un allau de crítiques han caigut sobre ERC, per part de persones que no s'han llegit el document, document que encara no ha estat debatut, ni esmenat, ni votat.

— Sentència de La Manada. Si ja costa trobar gent que llegeixi 54 pàgines, imagineu-vos les 370 pàgines de la sentència condemnatòria de La Manada. Darrerament han aparegut per les xarxes socials persones que afirmen haver-se llegit la sentència (com si tota la veritat sobre els fets estigués a la sentència) i que diuen que absoldrien els condemnats.

No m'he llegit la sentència, i no tinc temps per a llegir-me les 370 pàgines. Tampoc em ve de gust llegir els detalls d'una agressió sexual. I aquí ve el meu dubte: els que diuen que se l'han llegit i promouen el #yonotecreo ho fan de debò, ho pensen de debò? O ho diuen només perquè saben que ningú es llegirà la sentència sencera?
Avui en dia, aposto per la segona opció.

dijous, 3 de maig de 2018

Dos bascos, potser tres

Fa catorze anys i quatre mesos que ETA deixà de ser assumpte nostre. Fa catorze anys i quatre mesos que ETA passà a ser un problema estranger, com Sendero Luminoso o les AUC. En el meu cas concret, tenint veïns i companys de feina peruans, colombians i pakistanesos, ETA no era el meu referent de terror.

Aquesta setmana torna a ser notícia ETA, i ho torna a ser pel mateix que ho ha estat sent aquests darrers anys: la seua lenta dissolució.

Suposo que aquest any, o potser el proper, el Premi Nobel de la Pau anirà als artífexs d'aquest procés. I, tot i que hi ha hagut moltes persones i institucions implicades, procuraran premiar bascos. Segurament dos bascos rebran el Premi: Juan José Ibarretxe (PNV) i Jesús Eguiguren (PSOE). Si hem de ser justs, un tercer basc també hauria de ser premiat: Arnaldo Otegi.


Per si de cas el meu vaticini no es compleix, aprofitaré per a fer un parell de reflexions sobre el Premi Nobel de la Pau.

1) No el retiren. Aung San Suu Kyi va guanyar el Premi Nobel de la Pau fa vint-i-set anys per la seua lluita per la Democràcia i els Drets Humans a Myanmar, aleshores governada per una junta militar. Avui en dia és ella la presidenta del país, i una minoria ètnica, els Rohingya, pateixen un genocidi tolerat per Aung San Suu Kyi.

2) Aposten pels projectes de futur, independentment dels resultats. L'any 2009 li van atorgar el Premi a Barack Obama. Vists els seus vuit anys de mandat no es pot dir que fes res especialment meritori. De fet va fer molt més Bill Clinton. Ell mateix es pot dir del president colombià Juan Manuel Santos Calderón: li van donar el premi abans de que el seu Pla de Pau fos sotmès a referèndum... i va perdre el referèndum!

3) Denominació d'origen. Han rebut el guardó vint-i-un organismes internacionals. Per la part de les persones, el país amb més persones agraciades són els EUA, amb 21 guardonats. En canvi només hi ha tres suïssos entre els premiats. No deixa de ser curiós que un país que porta dos segles empalmant guerres tingui més guardonats que un altre que fa el mateix temps que va apostar per la neutralitat.
Serà que van necessitats de pau.



diumenge, 29 d’abril de 2018

Promovent l'empirisme

Un dels temes d'aquesta setmana ha estat la sentència pel cas de La Manada. Una sentència polèmica i, per a una majoria de juristes, massa fluixa. Hi ha hagut grans reaccions d'indignació, i com sol passar amb aquesta mena de casos, una saturació d'opinió. Informació poca, en comparació a l'allau d'opinions publicades.

Un servidor, com la majoria de vosaltres, està ficat a tota mena de grups de WhatsApp. I és per pur càlcul de probabilitats que en algun d'aquests xats et trobis comentaris com aquest:


I és clar, un servidor no va poder evitar fer una apologia de la ciència i la constatació empírica:



Doncs res, a fer feina!


divendres, 27 d’abril de 2018

Reflexions comunicatives de cap de setmana


Dijous pel matí es feia públic el vídeo de Cristina Cifuentes. Ho recordeu? Un vídeo on se la veia a les dependències de seguretat d'un Eroski de Vallecas (ben lluny del glamour) on havia furtat dos pots de crema "anti-edat".
A la una del migdia, a Iruña-Pamplona, es feia pública la sentència de la violació comesa el juliol del 2016 per una colla de delinqüents anomenada La Manada.

De Cristina Cifuentes se n'ha dit gairebé de tot. De La Manada se n'ha dit gairebé de tot. Però, i dels dos temes el mateix dia? No es pot negar que és molt més greu cinc violacions (i una sentència injusta) que un furt (per un import de 40€). Ací ve el meu dubte:  Si Cristina Cifuentes hagués aguantat fins a una del migdia, l'escàndol de La Manada hauria tapat la tonteria dels potets de l'Eroski?

No sé qui va filtrar el vídeo. Tampoc sé si qui va filtrar el vídeo sabia que la sentència seria polèmica. En tot cas la va clavar: Filtrada a les dotze del migdia hauria caigut en l'oblit.


dimarts, 24 d’abril de 2018

Urna equivocada? (revival 1999)


Al gener del 2018 alguns ja han començat a parlar de les eleccions municipals del 2019. A l'abril del 2018 bastants ja estan parlant de les eleccions municipals del 2019. Abans que la majoria comenci a parlar de les eleccions municipals del 2019 m'agradaria matisar un parell de coses.

Urna de fogueig. A la majoria de democràcies acostuma a haver una convocatòria electoral que és percebuda (encertadament o no) com a poc important. En aquesta elecció (teòricament) poc important hi sol haver poca participació i els votants aprofiten per a desfogar-se votant opcions extremes o paròdiques —l'anomenat vot de càstig—.
Això passa a les eleccions presidencials austríaques (república parlamentària, el President de la República és un càrrec simbòlic, sense gaire poder), o a les eleccions regionals franceses (estat fortament centralista, on les regions tenen poc poder). Al Regne d'Espanya l'urna de fogueig (encertadament o no) és la de les eleccions al Parlament europeu.

Cicles. Les eleccions municipals tenen lloc cada quatre anys, i no es poden convocar anticipadament per voluntat del consistori sortint. Les eleccions als parlaments autonòmics a les tretze comunitats autònomes de l'article 143 (les de via lenta) tenen lloc cada quatre anys, i les eleccions anticipades només poden donar lloc a una legislatura curta, fins que finalitzi el període de quatre anys (el que va passar a Astúries). Les eleccions al Parlament europeu tenen lloc cada cinc anys.
Aplicant una senzilla regla aritmètica veurem que cada vint anys coincideixen les eleccions municipals i europees, com ja va passar l'any 1999 i com passarà el proper 2019 (si Catalunya segueix formant part del Regne d'Espanya, i si el Regne d'Espanya segueix formant part de la Unió Europea). També coincidirà amb les eleccions als parlaments forals, als cabildos canaris i als consells insulars de les Illes Balears i Pitiüses.

Grans coalicions i paracaigudistes. Des de gener del 2018 hi ha persones que reclamen una gran coalició independentista a les eleccions municipals de Barcelona. Bé, no seria ben bé una "gran" coalició, ja que exclou la CUP i organitzacions properes a la CUP. Des de març de 2018 comença a sonar el nom de Manuel Valls (antic alcalde d'Évry, i antic primer ministre de la República Francesa) com a candidat de Ciutadans (i qui sap si d'alguna gran coalició unionista) a les eleccions municipals de Barcelona. En el bàndol independentista qui pretén liderar la gran coalició és el novaiorquès Jordi Graupera.
La gent no és tonta, i la majoria ja saben què voten quan venen les eleccions municipals. I a les eleccions municipals, on es vota mobilitat, habitatge, medi ambient i ús de l'espai públic, l'eix esquerra-dreta és molt més important que l'eix Catalunya-Espanya.

Perfils politics. Perquè no es pot negar que el catalano-francès Manuel Valls té un perfil que dóna molt per al Parlament europeu, igual que el catalano-novaiorquès Jordi Graupera. Proposar-los per al fer d'alcaldes (o de caps de l'oposició municipal) és desaprofitar el talent polític d'aquests possibles candidats.
I ja posats, si hem de fer unes altres eleccions plebiscitàries, fem que ho siguin les europees.



L'èxit de l'any 1999