dimecres, 22 de novembre de 2017

El fet i les conseqüències

Quan es jutja un cas, què és el que es jutja? Tal i com jo entenc el Dret (i el Dret no és cap ciència), primer de tot jutjarem els fets: mirarem de posar en clar què és el que va passar. En segon terme mirarem de saber-ne les conseqüències, per si cal considerar algun agreujant. També haurem de considerar les intencions, per si trobem atenuants o agreujants. I també, amb els mateixos motius, cercarem les circumstàncies, per saber si hi ha més culpables, si hi ha responsables i per a que el jutge pugui decidir si hi ha més atenuants o agreujants.

Posem un senzill exemple: el furt de 100 euros, un lladre comet dos furts de la mateixa quantitat a dues persones diferents, una de pobres i una altra de rica,
Hi ha gent a la que si els treuen 100 euros ja no arriben a final de mes, i patiran molt. Però també hi ha persones a les que si els roben 100 euros no els afectarà gaire. En tots dos casos estem parlant exactament del mateix delicte, amb la mateixa quantitat furtada, però les conseqüències per a la víctima no hauran estat les mateixes. Entenem doncs que en tots dos casos el lladre és culpable del mateix delicte i ha de ser castigat, però en el primer cas, donades les més greus conseqüències dels fets, trobaríem just que la condemna fos una mica superior al segon cas.


Aquests dies s'està jutjant a Iruña el cas de la violació múltiple comesa per una colla d'amics autodenominada La Manada.  La defensa dels acusats, i molts mitjans de comunicació, estan posant l'accent en l'aparent manca de conseqüències dramàtiques per a la víctima, però obliden (deliberadament?) el més important, el primer que hem de mirar al judici: els fets. I la primera pregunta és ben clara: la relació fou consentida o no? I pel que sembla la relació no fou consentida sinó que fou forçada. Així doncs ens trobem davant d'un delicte contra la llibertat sexual d'una persona (i, de retruc, el robatori d'un telèfon mòbil).

Encara que la defensa digui que en aquest cas les conseqüències de l'agressió sexual són aparentment menys greus que en la majoria de casos, el fet és que el delicte es va cometre. En tot cas podrien haver menys agreujants, però el delicte s'ha comès i s'ha de castigar.

Nota: cercant la foto dels presumptes agressors m'he trobat que la majoria apareixen pixelades. Pel que sembla tenen bons advocats i recursos, així que ens esperarem a que surti la sentència per a posar-los-hi la cara sencera.

diumenge, 19 de novembre de 2017

Xarxa social de dones

Hi ha xarxes socials des de que existeix la humanitat. Des de fa uns anys que les xarxes socials es desenvolupen en els mitjans digitals, sovint amb regles pròpies.
Fa anys vaig llegir un article on afirmaven que els homes eren de Twitter i les dones de Facebook. El principal argument era que mentre que Facebook era més horitzontal i igualitari (tu només pots ser amic de qui vol ser amic teu, en peu d'igualtat) mentre que Twitter tenia un caràcter més vertical i de lideratge (tu no tens perquè seguir a qui et segueix). No debades Twitter ha estat titllada com la xarxa social dels odiadors en lleure (haters). No entraré a valorar quins valors són masculins o femenins, no vull caure en el sexisme, però sí que vull fer una observació sobre WhatsApp i el seu estat.


El que sí que puc afirmar és que una aplicació de WhatsApp, la imatge o vídeo d'estat, és molt més de dones que d'homes. Cada vegada que penjo una foto o vídeo ho veuen entre 19 i 28 persones, i les dones representen entre el  68.75% i el 78.57% de les visualitzadores.
Als meus contactes hi ha una xifra similar de dones i homes, així que la cosa no és deguda a un biaix estadístic. Hem de concloure que les dones són més sensibles que els homes i que per això mostren més interès pel meu estat? O hem de concloure que les dones són més tafaneres que els homes i per això miren el meu estat?

La mateixa resposta es pot donar amb matisos diferents. Com gairebé sempre.

divendres, 17 de novembre de 2017

Season Finale: Mèrits i medalles

La Resistència Francesa no era gaire francesa: o bé lluitaven a França amb voluntaris majoritàriament estrangers (sobretot fugitius del feixisme com italians, espanyols, hongaresos i catalans), o bé lluitaven lluny de França (les colònies esdevingueren la França Lliure com a primer pas per alliberar-se de França).

Aquesta manca (comprensible) de manca de valor fou compensada l'endemà de l'alliberament. Milers de francesos inflaren el seu currículum patriòtic i antifeixista amb tota mena d'exageracions i, si calia, descarades mentides. Això també passà a d'altres països de l'Europa ocupada pel feixisme.


Un mes i mig després de la repressió del referèndum de l'U d'Octubre, un mes després de l'empresonament dels Jordis, i a menys de cinc setmanes de les eleccions (autonòmiques o constituents, segons com ens ho mirem) del 21D, ens trobem que és el moment de fer currículum.

La repressió no s'atura, i nosaltres tampoc. Amb una afortunada diferència: ja som al segle XXI, encara que alguns actuïn com si fóssim al XIX.  Et poden caure tres anys i mig de trena per una cançó, o dos anys per uns acudits piulats al Twitter. Però nosaltres som la majoria i tenim la raó.

Actueu, no us talleu. I que vinguin a enmarronar-nos a tots, si poden.

diumenge, 12 de novembre de 2017

Season Finale: Existeix el 155?


Ja fa tres setmanes que l'executiu que presideix Marino Rajoy, amb el preceptiu aval del Senat i amb el suport entusiasta del poder judicial, de l'oposició i de la majori d'espanyols, va aplicar l'article 155 de la Constitució Espanyola i va procedir a suspendre la (minsa) autonomia catalana.

Tres setmanes després, amb mig govern a la presó i l'altre mig a l'exili, amb la Mesa del Parlament en llibertat condicional i amb més de 800 batlles citats a declarar, podem dir que el 155 és una realitat?

Fixem-nos en quatre detalls:

1) Ensenyament. Després de dècades criticant la immersió lingüística a les escoles catalanes, el govern del PP no s'atreveix a imposar unes quotes mínimes de castellà? Té el suport de Ciutadans, un partit fundat amb la declarada intenció d'acabar amb el model lingüístic escolar.
Bé, podem pensar que la planificació escolar no es pot canviar d'un dia per l'altre. Però no han fet ni tan sols un gest simbòlic en aquest sentit.

2) Mitjans públics catalans. Fa dècades que el PP (i tot l'unionisme) critica la ràdio i televisió pública, tant pel que fa a l'idioma com pels continguts. Doncs bé, ara que ja manen a Sant Joan Despí, per què no comença Tv3 a emetre programació en castellà? Els periodistes catalans bé que sabran parlar en castellà, i si no volen en poden fitxar de TVE, i si cal contractar nou personal... hi ha milers de periodistes a l'atur!
La graella televisiva està en canvi constant, qualsevol petita pèrdua d'audiència justifica la cancel·lació d'un programa. Si a Tv3 ara mana Madrid, per què no veiem tertúlies, pel·lícules i sèries en espanyol? Si el canal 3/24 i l'emissora Catalunya Informació repeteixen constantment el mateix informatiu, per què no inserir alguna falca en castellà?

3) Obres d'art. Ací no només tenim un compromís polític, sinó que també tenim un mandat judicial. Les obres d'art de parròquies de la Llitera i el Baix Cinca, així com els frescos de Sixena, no havien de marxar de Catalunya? No hi ha sentències en aquest sentit? No hi ha un clar compromís polític? I doncs, a què esperen per a treure-les d'on són i portar-les on toca!?
Bé, potser hi ha dificultats tècniques per a moure un mural. Tal vegada es pot malmetre en el procés, però... no és més important treure-les de les urpes catalanes abans que conservar-les senceres?

4) Toreig. Fa set anys que el Parlament de Catalunya va prohibir les festes taurines amb mort del brau (o amb les sorts doloroses com pica, banderilla i estoc). El PP i Ciutadans, així com la resta d'espanyolistes, s'hi van mostrar contraris. Ara que controlen la Generalitat, i tenint en compte que la plaça de toros Monumental de Barcelona no s'ha enderrocat, ni reconvertit en cap altra cosa, per què no aprofiten per a tornar a fer toros? Encara que només sigui per una tarda, els aficionados catalans bé que s'ho mereixen!


Alguns diuen que la proclamació de la República Catalana fou simbòlica (o irreal, o una gran farsa). Començo a sospitar que, el que de debò és simbòlic (o irreal, o una gran farsa) és l'aplicació del 155.

Perquè no n'hi ha prou amb aprovar una llei, també cal fer-la complir. I difícilment es podrà fer amb la majoria de la societat en contra.

diumenge, 5 de novembre de 2017

Season Finale: Body Count

L'estadística ens ajuda a resumir, ponderar i entendre les coses, i és per això que manipular bé les dades és força important. Com deia el clàssic, de mentides n'hi ha de petites, de mitjanes, de grans i d'estadístiques.
A part de les enquestes electorals i d'opinió, també ens trobem amb els recomptes. A la guerra i als videojocs en diuen Body Count.

En les setmanes prèvies al diumenge u d'octubre tinguérem més de seixanta escorcolls, una vintena de detinguts i zero urnes decomissades. Tot i que no tenim manera de mesurar-ho, la mofa i befa envers la ineficàcia policial fou elevada.

El diumenge u d'octubre tinguérem un body count més trist i indignant: 1066 ferits.

Després de la declaració d'independència començà un altre body count: a dia d'avui tenim deu presos polítics i cinc exiliats.


I desitgem no haver de seguir comptant.
En tot cas, per la banda espanyolista, l'únic que compten són casos de corrupció.

dijous, 2 de novembre de 2017

Season Finale: Avantguarda Artística


Amb l'arribada del segle XIX les avantguardes artístiques volgueren trencar motllos i oferir noves mostres d'expressió artística. Especialment les arts plàstiques, com la pintura i l'escultura s'abonaren a tota mena de tendències innovadores, més rupturistes que les anteriors: impressionisme, fauvisme, cubisme, expressionisme i futurisme ompliren els tallers artístics primer, les galeries d'art després, i les revistes, museus i llibres d'història de l'art posteriorment. La literatura, el cinema i el teatre i les arts escèniques vingueren després, amb fenòmens com el dadaisme, el Teatre dels Sentits,  la Nouvelle vague, el Dogma 95 o el Mumblecore.

Tots aquests moviments i tendències compartien un tret característic: si no t'agradava era perquè no ho havies entès. Si no li veies sentit, és que no estaves preparat. Si no li treies el trellat era que, simplement, tu eres massa imbècil i/o inculte i/o conservador com per a entendre-ho.


Amb els fulls de ruta i els plans B, C, Ç, D, E i F del Procés Català passa quelcom semblant: si no et sembla bé el que fan els dirigents és perquè no entens els plans, o perquè no disposes d'informació privilegiada (els que et critiquen, sí).

Doncs bé, arribats a aquest punt un servidor està per fer seua una màxima del Subnopop:  Si no t'ha ofès la nostra cançó és perquè no n'has entès la lletra.

diumenge, 29 d’octubre de 2017

Season Finale: Desembarcament

Ja hem proclamat la República Catalana com estat independent, i Espanya ja ha aprovat el famós article 155. I ara què? Molts esperen que els piolins desembarquin, al cap i a la fi tenen tres vaixells llogats des de fa més d'un mes. Però on desembarcaran?

Alguns estem rastrejant el litoral, a veure si venen.

diumenge, 22 d’octubre de 2017

Season Finale: cortines


Durant anys el debat polític català, el debat sobre el model d'estat per a Catalunya, es movia exclusivament en el terreny de les idees i les propostes. En aquest terreny hi havia espai per a tota mena de propostes, per a terceres vies i per a equidistàncies.

Des de fa unes poques setmanes la cosa ha canviat. Ara tenim més de mil ferits i dos presos polítics, i pel que sembla la cosa podria anar a pitjor. Ara ja no hi ha espai per a les equidistàncies. Aquests que s'autoproclamen equidistants, a quina distància es troben de la porra policial i de la iaia atonyinada?

Com que molts equidistants tenen recança a solidaritzar-se amb els independentistes, quan l'Espanya Eterna en fa una de les seues, ells tenen dues eines per a escapolir-se de fer la condemna  a les xarxes socials.
La primera eina consisteix en romandre en silenci unes hores, per a que la cosa baixi una mica.
La segona, complement perfecte de la primera, consisteix en treure de l'armari qualsevol tragèdia que hi hagi al món i fer-se'n ressò. És una manera de dir: "Dos presos polítics catalans? Au va, al Tibet n'hi ha vint mil".

L'actualitat ens brinda desgràcies cada dia. I si aquell dia no trobem res de fresc per internet, sempre podem tirar de Wikipèdia i cercar una efemèride prou colpidora.

De tota manera, si la cosa s'allarga i s'esgoten els temes —segons els llibre Homo deus de Yuval Harari, això de les guerres va a menys— sempre poden triar altres motius de tristor i d'indignació:

Memòria històrica profunda: S'ha parlat i escrit molt sobre l'Holocaust, la Guerra del 36, l'esclavatge i la inquisició, molt bé... Però per què no recordem el que va passar amb els neandertals? Per què ens oculten la seua tràgica fi? Exigim que tot surti a la llum!

Malalties oblidades: Les vacunes han fet desaparèixer moltes malalties (només la pobresa en els països pobres, i la imbecil·litat en els rics evita que això vagi millor). El mateix podem dir del càncer, on la diagnosi precoç i les millores (sobretot) en quimioteràpia estan fent-ne baixar la mortalitat. O la sida, gràcies a la profilaxi s'han reduït els contagis, i els retrovirals han fet que passi a ser una malaltia crònica (als països rics, als pobres segueix sent mortal).
Però els nostres equidistants no poden defallir. Encara que la Humanitat millori, ells trobaran noves malalties greus i oblidades per les quals patir. Per exemple, per què ningú es preocupa dels alopècics? L'ésser humà pot anar a la Lluna, però no pot trobar un remei per a la calvície!?

Conflicte social latent: La societat catalana està malalta. No es tracta de racisme, ni de sexisme, ni de classisme. Es tracta d'una cosa més greu i preocupant: ELS CATALANS SOM UNA COLLA DE RANCUNIOSOS.
No us ho creieu? Fixeu-vos-hi bé: Què passa si a un lloc li donem. sense voler, un copet a algú? De seguida diem "Perdoni, perdoni". I què ens contesta la persona interpel·lada? "No, no". Ho veieu? Una societat marcada per l'odi, alimentada per la rancúnia, i abocada al conflicte sagnant.