dilluns, 15 setembre de 2014

Porra post-independentista 3

Un cop siguem independents hi haurà molta il·lusió en fer el nou estat, però també, en certa gent, hi haurà moltes presses, molt maximalisme i molta intolerància. I és per això que tindrem uns quants decebuts.
La tercera porra que us proposo és saber quins seran els primers decebuts del nou estat?

1) Els irredemptistes. Gent del País Valencià, les Illes Pitiüses i Balears i la Catalunya del Nord. Gent com Josep Guia, Alfons López Tena, Agustí Cerdà o Núria Cadenes.

2) Megarevolucionaris de luxe, com Arcadi Oliveres, Teresa Porcades o David Fernàndez, decebuts perquè la nostra República no sigui com Corea del Nord.

3) Megacarques de luxe, com Salvador Sostres o el bisbe Xavier Novell, decebuts perquè el nou estat no sigui com Aràbia Saudita, o el Vaticà.

4) Egòlatres, com Víctor Alexandre o Pilar Rahola, decebuts perquè el Món no entengui que Catalunya és independent gràcies a ells.

diumenge, 14 setembre de 2014

Porra post-independentista 2

De la V del passat dijous ja s'ha dit tot, així que no cal afegir-hi gran cosa. Ara que la independència no només és desitjada sinó que, a més a més, sembla possible, us proposo una altra porra: Quins personatges públics participaran de l'embús al Camí de Damasc?

Alguns possibles candidats:

Josep Antoni Duran i Lleida: Per fi serà ministre... de la República Catalana.
Xavier Sardà: Com que ell no és nacionalista i se sent ciutadà del Món, no tindrà cap inconvenient en exhibir un altre passaport. Per a ser ciutadà del Món ja només li caldran 180 passaports més.
Jordi Cañas: Perquè algú haurà de defensar la minoria espanyolista.
Isidre Fainé, Antoni Brufau, Joan Gaspart, Josep Piqué: Perquè la burgesia sempre sap apuntar-se al carro guanyador.

Fèlix Millet: Perquè segur que troba la manera de convèncer algú que, tot allò que va fer, ho féu per la Llibertat de Catalunya.

diumenge, 7 setembre de 2014

Porra post-independentista 1

Més enllà de la V de l'11 de setembre, i de la (probable) consulta del 9 de novembre, hi ha més temes a tractar relacionats amb el nou estat.
Per exemple, quin serà el primer país en reconèixer la República Catalana? Jo proposo fer apostes, ací teniu alguns noms per a la porra:

1) Democràcies consolidades: Països con Finlàndia, Suècia o Suïssa. Per a ells votar és normal, i un  nou estat sorgit democràticament i pacíficament ha de ser reconegut.

2) Puretilles amb nostàlgia: Països com Eslovènia, Estònia, Letònia o Lituània. Polítics, periodistes i bona part de la societat vol reviure el seus anys de joventut.

3) Repúbliques bolivarianes: Països com Veneçuela, Equador o Bolívia. Països amb poca simpatia envers la Madre Patria i la dreta espanyola. I ja posats, amb ganes d'expropiar alguna empresa espanyola.

4) Geoestratègia hard: Potències emergents com Brasil, la Índia o Sud-Àfrica, que aprofiten per a marcar paquet a Europa.

5) Geoestratègia soft: Països que tenen contenciosos amb Espanya. Bàsicament, el Marroc.

Feu les vostres apostes on posa COmentaris.

dimarts, 2 setembre de 2014

Post vocacional

Es parla molt de l'estrès post-vacacional, d'aquesta melangia que pateix molta gent quan s'acaben els vacances. En canvi no es parla gens de l'estrès post-vocacional, del malestar, cansament i tristor que tenim quan se'ns en va la vocació, i fem el que fem perquè toca i no pas perquè ens motiva.

dilluns, 1 setembre de 2014

Un bitllet de tren

Fer una mudança significa, entre moltes altres coses, retrobar-te amb el teu passat. Hi ha objectes desats i oblidats que, en un moment donat, desperten molts records.

Regirant llibres m'he trobat amb un vell recopilatori de relats de H.P. Lovecraft. I a una pàgina hi havia, a mode de punt de llibre, un bitllet de tren.

El bitllet era per a fer el trajecte de Sants a Girona, pel 30 de juny de 2002. Era només d'anada, això vol dir que, o bé tornava en un altre mitjà de transport, o em quedava allà. No sé per què plantejo aquest dubte: recordo perfectament on anava i què anava a fer. I tenia previst quedar-me a dormir allà.

Al juny del 2002 jo ja havia renunciat a moltes coses, però encara no n'era conscient.

Aquella història durà poc, i acabà malament. Quan va començar jo no tenia ni idea de com acabaria. Ni que em condicionaria durant tampc de temps.

Tampoc sabia que, dotze anys després, i arran d'una història que va durar molt i va acabar malament, em trobaria regirant vells llibres.

Per cert, recordo que el relat que volia llegir al tren era El cas de Charles Dexter Ward, però el bitllet era a un altre relat, A la recerca d'Iranon.

diumenge, 31 agost de 2014

Post Vacacional

L'anomenat stress post-vacacional és molt dur. Però més dur és no patir-lo perquè t'has passat tot l'estiu treballant (i, ja posats, dedicant el temps lliure a cercar un nou pis i fer una mudança).

El dilluns 1 de setembre, solidari amb els estressats, i conscient dels perills de la marginalitat, fingiré una gran tristor i abatiment produït per la fi de les vacances.

Quant de temps he d'allargar aquesta mascarada? Una setmana? Un mes? Fins que finalitzi el meu contracte de reforç de temporada?

dissabte, 30 agost de 2014

Una picada a la cresta

El dilluns, a la feina, em van tocar el crostó. Era culpa meua i tenien raó, però em va fotre.
Alguns considerareu que sóc afortunat perquè, en el que va d'any, només he tingut una topada laboral. D'altres em veureu com un privilegiat, ja que només ha d'assumir les culpes pròpies. Però, igualment, em va fotre molt.
En els aspectes personals em va molt malament, i a la feina hi trobava un petit refugi. Tocat anímicament com estic, una petita esbroncada, encara que justificada, fa mal.

Per sort, l'endemà vaig veure al metro una dona que coneixia. Una cap de projectes que vaig patir fa uns sis o set anys. Aquesta tia aconseguia tensionar i fer estar malament fins i tot a la gent que no treballava en el seu equip ni en el seu projecte. Recordo com va enfonsar un bon noi anomenat Joan. També recordo que, quan el Joan va plegar, ho vam passar malament per ell, sí, però també per la certesa de que seríem menys per a suportar la mateixa quantitat de mala llet.

Quant de temps vaig aguantar la tirania d'aquesta tia? Massa, certament.
Ara toca treure'n una conclusió. Bé, n'he tret dues.
Optimista: He passat per coses pitjors i he sobreviscut.
Pessimista: Ja no aguanto tant com abans.

dilluns, 25 agost de 2014

Autoajuda

Després de llegir tres dotzenes de llibres d'autoajuda va concloure que el que realment ajuda no és llegir-los, sinó escriure'ls.

I com que sí que volia ajudar el proïsme, va publicar un llibre titulat Escrigui vostè mateix el seu propi llibre d'autoajuda.

Lògicament no va triomfar.