dimecres, 6 de novembre de 2019

Diumenge Electoral: Dubtes demoscòpics.


Com ja sap tothom que visqui en aquest racó del sud d'Europa, el diumenge 10 de novembre hi ha eleccions (repetides) al Congrés dels Diputats i el Senat.
I com passa a cada nova contesa electoral, es publiquen enquestes (per a reflectir opinió, o per a crear-ne).

A la tardor del 2019 tinc els següents dubtes sobre les enquestes electorals.

Enquestes telefòniques. El mètode té molts anys i és ben senzill: un telèfon connectat a un aparell de marcació secreta i aleatòri (amb acotaments) marca un número de telèfon, i l'enquestador repeteix un qüestionari. La marcació aleatòria i secreta permet preservar la privacitat de l'enquestat, i l'acotament és, en aquest cas, de tipus territorial: pel prefix provincial (els dos o tres primers dígits del telèfon). I ací és on rau el meu dubte: què passa amb els centenars de milers de persones que no tenen telèfon fix a sa casa? Molts no n'han tingut d'ençà que es van emancipar dels seus pares. Fins i tot hi ha gent que té fix perquè venia amb l'internet, però tenen el telèfon fix desconnectat. Aquestes persones són il·localitzables per a les empreses demoscòpiques.
Es podria emprar la triangulació de repetidors de telefonia mòbil per a localitzar telèfons i persones enquestables segons el lloc on es troben? La resposta és sí, és clar, però té dos grans inconvenients: pot ser que et localitzin en un lloc on no hi vius ni hi votes, i (sobretot) vulnera greument la legislació en matèria de protecció de dades.
Menció a part mereixen els horaris de les trucades. Quantes mares i àvies no hauran respost en nom del seu fill o nét, en absència d'aquest i per necessitat de l'enquestador de complir amb tots els grups d'edat?

Enquestes personals. Aquest mètode és prou conegut, però no deixa de tindre un inconvenient: què passa amb les províncies menys poblades? 103 escons surten d'aquestes províncies, així que no les podem ignorar. Com s'ho fan? Empreses de Madrid i Barcelona envien enquestadors a Terol i Palència? Aquests enquestadors es queden allà per a fer els trackings diaris de la campanya? Si és així, es deixen molts calers en dietes. Contracten gent d'allà? Sembla el més probable.
De tota manera, havent-hi 52 circumscripcions electorals, sembla bastant car haver de pagar 52 enquestadors (o més) durant dues setmanes.
Algú potser pensi que no és tan car, que cobren poc. Si és així, quina mena de credibilitat té una feina feta amb desgana? De debò les responen totes.

Enquestes telemàtiques. Aquestes enquestes només les respon qui realment ho vol fer (a l'enquestador de carrer l'has d'esquivar, al telefònic l'has de penjar) i deixa fora del mostreig una part significativa de la població.

diumenge, 27 d’octubre de 2019

Edu

La mort sempre m'agafa lluny.
Fa poc em vaig trobar un antic company de feina. Ens vam saludar cordialment, vam comentar com ens anava la vida i com estava el sector. I fou llavors quan em va dir que s'havia mort l'Edu.

L'Edu és un tio de la meua edat (ens portem pocs mesos), amb el que vaig treballar i tenia molt bon rotllo. Actualment treballo sol (gairebé sempre) i estic molt a gust. Conec gent que ho passa malament a la feina perquè no té mala relació amb algun company de treball. o directament pateix mobbing (assetjament laboral). Sé el que és estar amb gent pesada i estúpida, per això valoro estar amb gent normal, i per això em considero afortunat d'haver compartit temps i experiències amb l'Edu. Anar a treballar amb ell era una festa.

La gent mor —és llei de vida— però la gent que se'm mor no és propera a mi. Fins i tot, la gent que conec i m'estimo mor després d'estar allunyada de mi. Aquest ha estat el cas de l'Edu: s'ha mort quan feia anys que no ens vèiem.

Un grup que em va descobrir l'Edu és Garage López, hi toca un cosí seu.

Un petit homenatge a l'amic distanciat i malauradament perdut.

La mort m'agafa lluny.


dissabte, 21 de setembre de 2019

Homentge als caiguts


L'estiu dura fins l'Equinocci de Tardor, que a ca nostra sol coincidir (més o meny) amb es festes de Santa Tecla i La Mercè. I com que encara dura l'estiu, i jo tinc un parell de dies lliures, he aprofitat per a començar el darrer llibre d'Albert Sánchez-Piñol.

No es tracta d'un novel·la, ni d'un assaig d'història i política, sinó d'un recopilatori de 80 articles narrats a la ràdio, una mena de 80 columnes amb històries i reflexions. La Contraportada, en deien.

Aquestes columnes radiofòniques les emeti fa uns onze o dotze anys al programa El Matí de Catalunya Ràdio, amb Antoni Bassas. No recordo haver escoltat mai aquestes contraportades, ni mai he estat gaire del Bassas, per això aquest llibre m'ha agradat: per a mi tot és nou i interessant (fins i tot quan parla d'històries que ja conec).

És un llibre ideal per a llegir en el transport públic.

Nota pels editors: Tot just al principi, a Una eternitat infinita, a la pàgina 11, escriu: Cada matí, a le set en punt, al veu d'en Bassas s'escampava per les ones , i ho feia amb aquell to tan seu: «Bon dia, són les vuit».

Anem a vore: o és un error de transcripció, i volia dir "a les vuit en punt" o "són les set", o el tal Bassas és un geni de les ones i aconseguia que la gent saltés del llit, desdejunes mentre es vestia, i arribés a la feina mitja hora abans.
Si és així, merescuda la Creu de Sant Jordi!


dijous, 19 de setembre de 2019

La Nit de l'Homofòbia


Aquest cap de setmana s'ha celebrat a Barcelona la tradicional Nit de l'Homofòbia. Durant aquesta nit (que també té activitats de matí i tarda) hom pot visitar diferents col·lectius homòfobs. Aquests col·lectius homòfobs, amb molta amabilitat i molta vocació pedagògica, es presenten, expliquen el seu origen, les seues conviccions i les seues principals activitats.

Sovint en conviden a un refrigeri (no sé si aquests refrigeris t'ajuden a ser més heterosexual). També fan xerrades, projeccions de documentals, debats i actuacions de música, teatre i dansa. Tot plegat molt heterofriendly.

I com passa amb moltes coses a Barcelona, La Nit de l'Homofòbia té el suport de l'Ajuntament (actualment presidit per Ada Colau, amb el PSC, Manuel Valls i qui calgui).

Per raons d'imatge, el nom oficial de La Nit de l'Homofòbia és La Nit de les Religions.

Nihil novum sub sole.

diumenge, 1 de setembre de 2019

El típic agost sense notícies

Segons el clàssic del periodisme, l'agost és un mes amb poques notícies. Per això cal estirar el xiclet informatiu tot el que es pugui, i apareixen les tradicionals serps d'estiu.
Aquest ha estat l'estiu del crush, el ñordo i el ghosting.
De Jordi Bilbeny i l'Institut de Nova Història.
De la carne mechada, la listeriosi, la tularèmia, la salmonel·la i el botulisme.
De la repetició electoral i els governs de coalició en solitari.
De la compra de Groenlàndia.
De les bombes vintage a les platges.
Dels galls que violen gallines al Santuari Animal.
De Blanca Fernández Ochoa i l'ètica periodística.
De Neymar i la compravenda de fitxatges.


Perquè Líbia, Iemen i el Kurdistan ja no són trending topic, I Papua Occidental encara no està disponible a Netflix.

diumenge, 25 d’agost de 2019

Amb poca cosa


Aquell home humil era feliç amb poca cosa, i d'ací venia la seua dissort: al ser feliç amb poca cosa, poca cosa calia prendre-li, poca cosa calia espatllar-li, i de poca cosa calia privar-li.

divendres, 23 d’agost de 2019

Groenlàndia


Una de les notícies de la setmana ha estat la proposta de Donald Trump de comprar-li Groenlàndia a Dinamarca. Com era d'esperar, aquesta proposta ha estat objecte de tota mena d'acudits, memes i facècies. Però, si ens ho mirem bé, la proposta no sembla pas tant dolenta. Dues observacions:

1) El canvi climàtic és una realitat. Donald Trump, en campanya electoral, s'ha dedicat a menysprear i riduculitzar científics i ecologistes, però la dura realitat s'acaba imposant. Sense saber ben bé com estarem d'ací a trenta anys, no sembla pas mala idea comprar els 2.166.086 km² de superfície del país (on hi viuen menys de 60.000 persones) i buscar un espai alternatiu per a la gent de Lousiana, Califòrnia o Florida.

2) País a cop de talonari. Els EUA han ampliat les seues fronteres comprant més que envaint. Florida als espanyols, Lousiana als francesos (2 144 476 km²), Alaska als russos, i la  Mesilla de Tucson als mexicans. Dos terços del seu territori han estat guanyats per compra.

Sincerament, anar al Museu d'Història i veure que, en comptes de quadres i fotografies d'heroiques batalles hi exhibeixen factures i rebuts, ha de ser una cosa digne d'admirar.

"Aquesta és la meua pàtria, i tinc una factura que ho demostra!"

diumenge, 18 d’agost de 2019

Lleida?


Quan arriba l'estiu augmenta espectacularment la quantitat de fotos que penja la gent dels llocs on va de vacances.
Ho posen a l'Instagram, al Facebook, al perfil de Whatsapp, al Twitter, a l'Snapchat, al Pinterest, als grups de Whatsapp, Telegram, i Signal, t'ho envien per correu electrònic, t'ho ensenyen si estàs assegut al seu costat, obren un blog de vacances i, si cal, imprimeixen les fotos i les enganxen a la porta de ta casa.

Amb aquest allau d'imatges de platges idíl·liques, gent fent submarinisme, skyline de ciutats com New York, Tokio o Hong Kong, neu a la gent que va a Lapònia o a les antípodes, temples budistes, taoistes i maoistes, rius inmensos, selves tropicals, elefants i massai fent saltirons a preu taxat, jo només responc amb una pregunta: Lleida?

Els meus viatgers s'afanyen a aclarir que són a Vietnam, Tibet, Xangai, l'Amazònia, Paris o el Ganges. I augmenten el nombre d'etiquetes que hi posen.

Però encara cap d'aquests viatgers socials (perquè això és com l'alcohol i la marihuana, es gaudeix més en col·lectivitat) ha fet servir l'etiqueta #noésLleida.