dilluns, 23 de novembre de 2020

Juan, Gonzalo i Saturnino

 Avui parlarem de tres espanyols, injustament oblidats: Juan Marina, Gonzalo Portillo i Saturnino Martín.


Gonzalo Portillo. Fou un militar espanyol del segle XVII. Va tindre un paper brillant sufocant revoltes a les Filipines, i com a premi fou destinat a un dels racons més perduts de la Capitania General de Filipines: San Salvador de Formosa (actualment Keelung), al nord de l'actual Taiwan. Probablement en eixa època el control efectiu del territori taiwanès era d'uns 7.000 km2, i el nombre d'ànimes guanyades per a la Santa Església Catòlica Apostòlica i Romana fou d'unes cinc-mil. Aquest era un dels territoris més desaprofitats de l'Imperi, i bàsicament el tenien per evitar que els neerlandesos (que ja estaven colonitzant l'actual Indonèsia) fiquessin les grapes a les Filipines.

Amb pocs soldats, poques armes i poques ganes va haver de defensar eixa terra. Només dos anys va poder exercir el càrrec, del 1640 al 1642. Després de patir tifons, epidèmies, atacs de nadius, atacs de pirates i atacs d'holandesos, l'home va fer l'únic que podia fer: rendir-se als holandesos. Els neerlandesos el portaren presoner a Batàvia (l'actual Jakarta) i ací és on se'n perd la pista. Un cop signada la pau entre Castella i els Països Baixos, Gonzalo Portillo no participà en l'intercanvi de presoners. Pel que sembla tenia por de tornar a les Filipines, o qualsevol altre racó de l'Imperi Espanyol, i ser castigat per covard. Pel que sembla, va viure feliç i anònim a les Índies Orientals Neerlandeses. 


Juan Marina. L'illa de Guam (aleshores Guaján) no era la més gran de l'Imperi Espanyol, ni la més rica, ni la més poblada, així que no rebia especial atenció per part de les autoritats de la metròpoli. Malgrat tot, aquest territori feia més de tres segles que era castellà quan va esclatar la Guerra Hispano-Estatunidenca. Bé, en aquest cas caldria fer un matís important: ja que el governador no fou informat de la guerra amb els EUA. Les comunicacions eren força dolentes, i la negligència funcionarial, proverbial, raó per la qual no fou informat de l'arribada de la guerra. De fet, la darrera comunicació que Juan Marina rebé dels seus superiors era que estaven en converses amb els ianquis i que tot aniria bé i no hi hauria cap guerra.

Per la part americana la cosa tampoc era gaire millor. El capità Henry Glass estava comandava la nau USS Charleston, amb una tropa inexperta. A última hora i a corre-cuita l'enviaren a conquerir Guam. Un cop davant de l'illa va donar l'ordre de bombardejar a l'inexperta tropa. Van fallar tots els trets (no descartem que ni tan sols posessin la bala en algun cas), així que en Juan Marina, desconeixedor de l'esclat de la guerra (recordem-ho) va entendre que allò eren unes salves d'honor i que els americans venien en visita de cortesia.  Acompanyat de les principals autoritats de l'illa, i de l'única persona que sabia parlar anglès, va pujar a una barca i es van dirigir cap a l'USS Charleston. Un cop a bord el capità Henry Glass els va comunicar que estaven en guerra i que ells passaven a ser presoners. Escapçada l'escassa i mal armada tropa, només quedava la rendició i l'ocupació incruenta de l'illa.  Malgrat tot en Juan Marina va formular una protesta formal, ja que no se l'havia comunicat que estaven en guerra i que la cosa així no valia.


Saturnino Martín Cerezo.  Militar espanyol destinat a les Filipines, és conegut per liderar la resistència espanyola al Setge de Baler (Luzón, nord de les Filipines). A diferència de Juan Marina, Saturnino Martín no es va assabentar de la rendició espanyola i la signatura de la pau amb els nord-americans. Malgrat que reiteradament li deien que la guerra s'havia acabat, aquest home, tan patriota com idiota, tan racista com com tossut, es negà a admetre la derrota i seguí la guerra pel seu compte, condemnant al patiment i la mort a la majoria dels seus homes. La seua història es coneguda com la dels Últimos de Filipinas, amb dues adaptacions cinematogràfiques (una el 1945, any de la seua mort, i una altra el 2018).


I ara ve el meu dubte: qui tenim davant nostre? Amb qui ens la estem jugant?

Quants espanyols són com Gonzalo Portillo, poc disposats a lluitar? I quants com Juan Marina, massa desorientats per a entendre el que passa i preparar-se mínimament? I, molt important, quants tenim com Saturnino Martín Cerezo, disposats a sacrificar qui sigui per la pàtria?

dimecres, 21 d’octubre de 2020

Qui té una fòbia té un tresor


Des de ben petit he tingut una fòbia. Bé, no sé si la paraula correcta és fòbia, per a mi era més aviat un fàstic i una angúnia. Fòbia ve del grec fobos (Φόϐος), que vol dir por, però pel que sembla els psicòlegs fiquen odi, fàstic, angúnia i por al mateix sac. Al cap i a la fi el que defineix la fòbia és la irracionalitat i el condicionant negatiu que té per a qui la pateix.

He parlat poc de la meua fòbia, i mai n'he escrit res. Poques persones saben que la tinc, i millor així. De fet, a dia d'avui, encara no he cercat el nom de la fòbia a Sant Gúguel. Això té mèrit, ja que un servidor era un jugador de La Crida de Cthulhu, joc de rol on les fòbies i la follia hi tenen un paper destacat.

Fa temps que volia escriure aquest article: els avantatges de tindre una fòbia. 

— Motivació. La fòbia et dóna una motivació. Per més cansat que estiguis, per més estressat i ocupat que et trobis, quan has d'esquivar (o atacar) allò que et provoca la fòbia, treus energia d'on sigui i tires endavant.

— Enginy. No és fàcil viure sense una cosa que és habitual. No conec ningú que li tingui fòbia a un animal extingit, però sí gent que té fòbia a animals quotidians, domèstics i presents arreu. Per a esquivar una fòbia cal empscar-se solucions imaginatives. 

De la combinació de la motivació i de l'enginy pot eixir una carrera professional: Tens fòbia a les cremalleres? Doncs fes-te dissenyador de moda i fes que les cremalleres passin a ser demodé i dissenya peces de roba tancades amb botons, velcros i gafets. 

— Discreció. Siguem realistes, no sempre ens trobem amb persones empàtiques, i no entendran una por (o un fàstic) irracional. Siguem clars, hi ha molt psicòleg autodidacta que es pensa que pot fer-li un tractament de xoc a algú (nen o gran) i guarir-li la "mania tonta" amb un impacte sobtat [Espòiler: mai funciona]. I siguem dramàticament sincers: hi ha gent que es pensa que és molt divertida [Espòiler: no tenen ni puta gràcia] i aprofitarà la teua fòbia per a fer un sketch.

Des de fa uns pocs mesos noto que la meua fòbia afluixa. Mai m'he posat en mans d'un psicòleg, i sense haver fet cap treball veig que la fòbia va marxant. 

Suposo que hauria d'estar content, però no deixa d'haver un puntet de pena (em faig vell?), de preocupació (i la motivació i l'enginy que m'ha donat durant tants anys?) i de neguit (i si ara em ve una nova fòbia, encara pitjor). Malgrat tot, i amb prudència, de moment estic content.

dilluns, 12 d’octubre de 2020

A la manifa de VOX

Un any més hem vist quina mena de gent va a les manifestacions de VOX.

I un cop més heu pogut llegir i comprovar com el corrector automàtic em salva d'una querella.



dissabte, 10 d’octubre de 2020

L'any del desastre


D'ençà que va començar que aquest any 2020 ens ha portat tota mena de desastres. Però hauríeu de tindre clar que l'arribada del 2021 no implicarà la solució dels mals arribats aquest nou any. Ni aquesta nova dècada

Aprofito per a recordar-vos que aquest 2020 occidental es correspon amb els anys:

4716 pels xinesos

5780 pels hebreus

1442 pels musulmans

2564 pels budistes

176 pels bahà'í


dimecres, 23 de setembre de 2020

La Síndrome de Lou Diamond Phillips


L'actor nord-americà  Lou Diamond Phillips té una llarga trajectòria professional. Ha participat en dotzenes de produccions cinematogràfiques i televisives. Ha interpretat tota mena de papers (lladre, policia, periodista...) i gairebé sempre ha fet de mexicà. En algunes ocasions ha fet de porto-riqueny (A Show of Force, d'Oliver Stone). 

El més curiós és que aquest home no és mexicà, ni porto-riqueny. Ni els seus pares, ni els seus avis, ni els seu besavis. Tampoc és d'origen nicaragüenc, ni salvadorenc, ni guatemaltec, ni cubà, ni panameny, ni hondureny, ni veneçolà, ni colombià, ni equatorià, ni peruà, ni bolivià, ni xilè, ni argentí, ni uruguaià, ni dominicà, ni haitià, ni brasiler. 

Repassant els seus vuit besavis ens trobem que aquest senyor és descendent de: irlandès, escocès, hawaià, txeroki, xinès del sud, japonès, espanyol d'Espanya i filipí (tagal). 

Malgrat tot mai ha fet papers de samurai, ni de monjo budista, ni de Dom Quixot, ni de Braveheart, ni de fabricant de whisky, ni de músic de gaita.

Arribats a aquest punt hom es planteja si això passa perquè tenim (directors, productors i espectadors) una visió preconcebuda errònia de les ètnies, o si bé, com si estiguéssim jugant a la química i la genètica casolana i infantil, resulta que barrejant uns determinats gens (genotipus) s'obtè un aspecte (fenotipus) que no s'assembla gens als ingredients inicials.

Suposo que fa uns anys el senyor Phillips seria un exemple vivent de l'absurditat del racisme. Però molt em temo que, avui en dia i en segons quins col·lectius, seria un exemple de just el contrari.

dimecres, 27 de maig de 2020

Premi Especial del Jurat


No era pas un escriptor professional —no encara— i havia escrit la novel·la per gust, pensant en allò que li agradava llegir de nen (ell havia estat un petit lector) i en el que voldria llegir si ell fos ara un nen. La seua parella i dos amics havien llegit el text i l'havien encoratjat a portar-lo a una editorial o a un concurs literari. I els va fer cas.

Va haver de llegir dos cops el correu electrònic on li notificaven que havia guanyat el Premi de Literatura Intanfil i Juvenil —li feia gràcia això de literatura juvenil, adreçat a un públic adolescent—. I no havia guanyat un premi qualsevol, sinó una menció d'honor i premi especial. Estava més sorprès que no pas cofoi. Per vergonya només li notificà a la seua parella, i es sentí alleugerit quan aquesta li parlà dels problemes d'agenda per a no poder acompanyar-lo a l'acte de lliurament del guardó.

Es vestí amb americana i sense corbata, i tot sol anà fins el palauet on s'hi feia la cerimònia de lliurament. Gairebé no tastà res del còctel, i es va saludar i xerrar amb gent que no coneixia de res. Els més assequibles solen ser els polítics, i es pot dir que va xerrar amb tot l'arc parlamentari.
La cerimònia fou més breu del que es pensava (potser perquè estava molt nerviós) i quan va pujar a recollir el premi es va limitar a llegir un senzill i sentit text d'agraïment, amb referències a la cultura i un parell d'acudits políticament correctes.

En acabar la cerimònia dos membres del jurat s'atansaren a ell i el saludaren efusivament.

— Per fi!— digué un.
— Teníem ganes de conèixer-te— afegí un altre.

Els membres del jurat també eren escriptors, i havien guanyat el mateix premi que ell. I tot d'una el convidaren a fer un toc a una cocteleria de renom. Allà coincidiren amb d'altres escriptors premiats.

— Sóc el Ricard, però si vols pots dir-me 70—mirà els altres presents— 1970, que ja som presents dos segles i dos mil·lennis.

Els altres escriptors es presentaren breument:

— Martí, 1981
— Roger, 1991
— Jordi, 2001
— Arnau, 2011

Se'ls mirava astorat, no acabava d'entendre de què anava tot plegat. En Ricard, el veterà, va prendre la paraula.

— Tu has escrit la meva novel·la. Tu has escrit la mateixa història que jo, amb els mateixos personatges, i el mateix fil argumental.

— No posis aquesta cara, no t'estem acusant pas de plagi —Martí s'afegí a les explicacions— Fa 39 anys que el Ricard m'ho va fer notar. La meva novel·la era en essència la mateixa que la seva.
— Tots els aquí presents ens portem entre nou i onze anys, i cadascú de nosaltres ha escrit la mateixa novel·la en el seu context temporal.— Rèplica del Ricard.
— Per exemple, el professor Manel de la teva novel·la és igual que Don Gervasio, el mestre de la meva— Aclariment del Ricard.
— En comptes d'un germà qua s'anava a la mili, a la meua història se n'anava a fer un Erasmus.— Explicació de Jordi
— El 1981 l'oncle Ramon mor de càncer, el 1991 és el tiet Xevi que mor de SIDA. El 1991 el millor amic del protagonista està enganxat a les màquines de matar marcianets, el 2011 el millor amic està enganxat al mòbil.— Explicació del Ricard.
— Tots hem ubicat la història al lloc on vam passar la nostra infància: Girona, Xàtiva, Barcelona, Lleida, Tarragona i Manacor, —Arnau va assenyalant els presents— i amb girs dialectals propis de cada indret.

Es va asseure i va beure's d'un glop el còctel que li havien servit.

— En el fons, donan-te el premi gros a tu ens l'estem donant a tots nosaltres— digué el Roger.
— I a fe que ens el mereixem— Reblà el Martí.


dissabte, 2 de maig de 2020

Fases i desfassamentes


Aquest cap de setmana llarg (per alguns és un cap de setmana de 45 dies) està sent tema de conversa, i àcida crítica, les fases del procés de desconfinament.

Parafrassejant a Churchill, han volgut sacrificar la salut a canvi de preservar l'economia, i es quedaran sense salut i sense economia. Però d'això ja en parlarem més endavant.

Ara el que m'interessa saber és a quina fase cal fer segons quines coses, que el Govern Únic no ha especificat encara.

Ghosting. Moltes persones han aprofitat el confinament per a lligar, virtualment. Siguem realistes: moltes persones no tenen temps de quedar amb tots els matchs que han acumulat, i molts només s'han interessat per certes persones perquè tampoc tenien millors alternatives, i tot parava lluny.
Però quan arribi el moment de la veritat, voldrem i podrem quedar amb tothom? Les persones descartades, a partir de quin moment ho han de ser?
En cas de rebrot de l'epidèmia i  nou confinament, reprendrem també els lligues virtuals?

Canvis necessaris. A partir de quin moment hem de parlar de divorci? A quina fase toca buscar pis nou? I feina nova? El Govern Únic no ens ho ha aclarit, i un règim ha de cobrir tots els dubtes i totes les eventualitats, en cas contrari els súbdits poden posar-se a pensar.

Noves pors. Fa deu anys ja ho vaig esmentar en aquest post, i segueix vigent. Quan passi la por a l'epidèmia necessitarem una nova por. La crisi econòmica —no és nova, és la mateixa que no ha marxat— és una por perillosa pel sistema, ja que hom podria plantejar-se fer canvis en profunditat.

dimarts, 28 d’abril de 2020

Danys col·laterals (6)




Tal i com portem el confinament, la cosa queda així:

— Relacions de parella. Si la vostra relació era massa incipient com per a confinar-vos junts, quan sortiu estareu molt il·lusionats l'un amb l'altre. Si us heu confinat junts, potser us acabareu separant. Si no tenies res formal, el lligoteig virtual farà que sigui (i siguis) molt decebedor passar al món real.


— Cerca de pis. Si estaves buscant pis, quan surtis estaran més barats. Això ho sap tothom, així que esperareu quatre o sis setmanes després del confinament per a cercar pis, tot fent-vos de pregar i exhibint indiferència als agents immobiliaris. Si comparties pis, segurament voldràs emigrar a una cova on poder viure sol. Si vivies sol et casaràs amb la primera persona que et digui bon dia.


— Formació i cultura. De debò que has aprofitat per a llegir tot el que havies de llegir? De debò que t'estàs formant? La majoria de nosaltres hem caigut en la cultura de la immediatesa: ens costa conservar l'atenció durant més de 10 minuts (sí, tu també has avançat vídeos del youtube de sis minuts), ens perdem en textos de més de mil paraules, i no sabem què carai és una font d'informació fiable.

En resum: massa temps!