diumenge, 9 de desembre de 2018

Pedro: no vengas, por favor.

A/A Pedro Sánchez, presidente del Gobierno de España:

hace algunos meses usted anunció que celebraría un consejo de ministros en la ciudad de Barcelona el próximo viernes 21 de diciembre. No dudo de sus buenas intenciones, estoy convencido de que para usted esto era un gesto de distensión para con el pueblo catalán, y sus instituciones democráticamente votadas. Pero me temo que el efecto logrado puede ser justo el contrario del deseado.

Como usted ya sabe, hoy en día a cualquier cosa se le llama violencia. Y usted sabe muy bien que el relato de los medios de comunicación y las redes sociales es determinante para la percepción de los hechos. En la vecina República Francesa las protestas de los gilets jaunes ya ha provocado cuatro muertos, cientos de heridos y más de mil detenidos en tan solo seis semanas. Si embargo nadie en Catalunya, ni en España, piensa que el vecino del norte esté a punto de colapsar. El relato mediático de los hechos le quita dramatismo a la cosa.
Por contra, todo lo que acontece en Catalunya se ve magnificado (y hasta falsificado) en los medios de comunicación habituales, y en una parte de las redes sociales. En Catalunya se ha procesado por delitos de odio a personas por lucir una nariz de payaso, y tenemos acusados de terrorismo por el simple hecho de poseer caretas y silbatos.

Señor Presidente, el primer deber de todo gobernante es no generar más problemas. No le pido que usted resuelva el conflicto ente el pueblo catalán y el estado español, pero si que le pido que, por favor, no lo haga usted aun más grande.
Si no hay incidentes violentos en Barcelona, cierta prensa se los inventará. Y si, en efecto, hay incidentes violentos, la represión será dura, y generará más violencia.

Estoy convencido que usted no quiere violencia. Estoy convencido que usted no quiere que este conflicto vaya a más.

No venir no es una derrota, ni una cesión. No venir es un acto responsable que demostraría que usted en un estadista sensato, assenyat que diríamos en catalán. Una retirada a tiempo es una victoria.

Pedro, por favor, no vengas. .


L'estiu del 2017 encara fèiem conya

dissabte, 17 de novembre de 2018

Orígens


Havia arribat a aquell punt de la vida —i del poder adquisitiu, no ens n'oblidem— en que tocava conèixer les seues arrels.
Va contractar un historiador expert en genealogia i arxivística, i també, científic com era, va contactar amb el Projecte Genogràfic. I totes dues fonts li confirmaren allò que hauria d'haver sospitat. Al cap i a la fi els silencis dels avis pot arribar a dir molt.

Baixà de la sala d'estar, a la segona planta del xalet, on vivia i va agafar el seu descapotable. Baixà al centre, aparcà al costat del restaurant de dues estrelles Michelen on solia anar a fer un àpat i passejà pel carrer. D'una revolada es va treure l'americana d'Armana i la penjà de l'espatlla amb la ma esquerra, mentre amb la mà dreta anava assenyalant la gent que es trobava i amb una barreja de superioritat, orgull i justícia els anava dient: Perluta, paio, goyim!

Perquè, efectivament, la barreja de gens ens fa millors. Sobretot si et toca estar a la banda errònia de la societat.

dimecres, 14 de novembre de 2018

Un petit instant polític

Diu el clàssic que una setmana pot ser una eternitat en política. Alguns, més agosarats, ho redueixen a 24 hores. No sé si serà que les modes tornen, o que el Pedro Sánchez ho ha entès tot al revés, però el fet és que el Presidente ens ofereix als catalans un nou estatut d'autonomia. La darrera vegada que un dirigent del PSOE es va donar suport a una proposta semblant fou l'any 2003, i fou en José Luis Rodríguez Zapatero.

QUINZE ANYS!!

He intentat recordar què feia fa quinze anys. No tenia parella estable, vivia sol, tenia una feina precària i l'aznarisme tronat m'havia empés a un major nivell de compromís polític.

De quinze anys enrere he trobat dues coses bones: que jo era més jove i que va aparèixer aquesta cançó (i aquest videoclip)


dimarts, 13 de novembre de 2018

Atenuants, eximents i humiliacions (Murillo's dream)


Segueix sent notícia el presumpte terrorista unionista Miguel Murillo. La primera notícia d'aquest home és que va trigar moltes setmanes en ser notícia. No deixa de ser curiós que, quan qualsevol cosa relacionada amb el Prussés™ és notícia, sobretot si és (o sembla) violència, un terrorista amb declarada voluntat homicida no sigui notícia. "Ho han tapat", que diuen. Probablement perquè, precisament, era unionista. I ni tant sols l'Audiència Nacional el vol processar per terrorisme.

Des del primer dia que aquest cas va eixir a la llum ens hem trobat amb gent que ho vol matisar o, directament, exculpar. Uns parlen del "clima de violència que viu Catalunya per culpa del Procés", uns altres parlen d' "autodefensa" i, per a mi, els millors són els que al·leguen que tenia molt mala punteria. És a dir, volia matar, tenia armes per a matar i s'entrenava per a matar, però com que no semblava gaire destre, doncs el podem anar absolvent.

Com a estratègia de defensa sembla prou interessant, i crec que es podria aplicar a molts més casos. A tall d'exemple:

Frau fiscal: Sí senyor jutge, el meu client no va declarar a Hisenda la deixa que l'avi els havia donat a Andorra... però pensi que el meu client és molt auster i estalviador. No va fer res de dolent ni immoral amb els diners defraudats!

Furt: Sí senyor jutge, el meu defensat va robar un cotxe. Però pensi que el meu defensat condueix amb molta precació, i fa pocs kilòmetres perquè la seua muller es mareja. I bé que pagava una plaça d'aparcamet on deixar el cotxe! En el fons, el vehicle furtat, estava millor aparcat a la casa del meu defensat que en mans del seu legítim propietari (que fa pinta de prèmer massa l'accelerador).

Violació: Sí senyor jutge, el meu client és culpable de violació. Però tingui el jurat en compte que el meu client té un penis molt petit, el que tècnicament s'anomena un "micropenis" i que, per a més desgràcia, és ejaculador precoç. Au va, amb una cosa tan petita, i tan poca estona, la víctima no va tindre temps de notar res! 


Extra point: Ara els seus defensors ens el presenten com un borratxo pagafantes que fa el pena amb les dones. Ací teniu l'enllaç.

dijous, 8 de novembre de 2018

L'amenaça Ratelband


Avui és notícia un senyor holandès anomenat Emile Ratelband, i és notícia perquè ha demanat que les autoritats del seu país li reconeguin la seua edat biològica, que pel que sembla és vint-i-escaig anys menys que la legal.
Alguns mitjans apunten que fa això per a triomfar més a les aplicacions mòbils per a lligar, però no sembla gaire creïble ja que en aquestes aplicacions mai et demanen la partida de naixement. I prou decepcions que han patit molts usuaris!
Aquest home —d'un aspecte molt sa i molt més jove, tal i com es veu a la fotografia— exigeix que als documents oficials consti la seua edat biològica. Jo, personalment, ho trobo molt perillós. Veient-me alguns motius:

Consideracions penals: a la majoria de codis penals les persones menors d'una determinada edat tenen menys condemna (per a un mateix delicte) que les persones majors. Molts països consideren que persones majors d'edat però amb discapacitat intel·lectual o algun transtorn mental poden ser jutjats (i condenmats) com a menors. Però si hem de tindre en compte l'edat mental dels acusats (intel·ligència, maduresa, coneixements...) ens podem trobar que alguns menors d'edat tindrien condemnes pròpies de majors d'edat.

Carnets i descomptes: seguint el punt anterior, qui té dret a gaudir d'un carnet jove, o de la targeta daurada dels jubilats? Un trentó inmadur pot seguir amb el carnet jove? Un quarentó prematurament envellit pot tindre la targeta daurada?

Jubilació: aquest ésser humà actualment està jubilat i cobrant una pensió. Si s'efectua aquest canvi passarà a ser una persona en edat laboral, haurà de treballar i cotitzar. Fins ara passava en sentit contrari: si una persona estava molt cardada de salut deixava de treballar i passava a cobrar una pensió. Però si això es generalitza, i s'actua en conseqüència, ens trobarem que les persones més sanes i capacitades es jubilaran a edats molt tardanes.


Apunt autobiogràfic: un servidor té dos besavis que van arribar a centenaris. I no vull estar treballant als 77 anys!

diumenge, 4 de novembre de 2018

Spin Off: Los Mares del Sur


Aquest cap de setmana ha tingut lloc al TOM de Nova Caledònia un referèndum pactat amb la República Francesa. Als referèndums pactats, a diferència dels unilaterals, no ve la policia de la metròpoli a atonyinar els votats, ni s'empresona els dirigents polítics independentistes.

I mirant a Nova Caledònia ara, i a Escòcia el 2014, i al Québec el 1995, hom veu que, quan es fa un referèndum pactat, guanya el NO a la independència. En canvi, en els referèndums unilaterals, si els convocants en surten sencers, acostuma a guanyar el (Kossovë, Nagorno Karabakh, Kurdistan).

Així doncs, aplicant una mica de lògica, arribem a la conclusió que els espanyols, en llur negativa a convocar un referèndum pactat, el que fan és insistir en que els catalans han de ser independents. I veient la perseverança d'alguns en fer el referèndum pactat sembla com si no es volgués ser de debò independent.

Però no patiu, que de més verdes en maduren.

dijous, 1 de novembre de 2018

Consens interprofessional

Amb la rigorositat i humiltat que el caracteritzaven va consultar els seus professionals de confiança. Cadascun d'ells, en la seua especialitat, era el millor. Si més no, el millor per a un client com ell.
El comptable, l'advocat, el psicòleg i el cirurgià plàstic foren clars, contundents i coincidents. I quan aquests quatre estan d'acord saps que estàs ben cardat i els has de fer cas.

divendres, 26 d’octubre de 2018

Rato, el biopic


Avui molta gent està sorpresa i contenta perquè Rodrigo Rato (ex-vicepresident i ex-director de l'FMI) ha entrat a presó. Molts no s'esperaven que fos condemnat. Un cop condemnat molts no s'esperaven que entrés a presó. I ara que és a presó molts auguren que en sortirà aviat.

No es pot negar que el sistema judicial espanyol genera desconfiança, i tampoc es pot negar que la figura de Rodrigo Rato genera rebuig. La primera cosa està justificada i sembla impossible de canviar, la segona també està justificada però pot canviar en poc de temps. Com? Amb una pel·lícula o sèrie biogràfica. Allò que en diem biopic.

Què tenen en comú Frank Lucas, Pablo Escobar o Jordan Belfort? Doncs que són persones que en el seu moment foren motiu de rebuig i odi (per estafar, robar, intoxicar i assassinar) i que avui en dia generen simpatia i són motiu de samarreta i fins i tot tatuatges. Pel·lícules com The Wolf of Wall Street o American Gangster, o sèries com Narcos han convertit en icones aquests personatges. I, a sobre, ho han fet sense ensucrar la seua vida, ni sense amagar la seua maldat.

No sé si la indústria cinematogràfica espanyola (o europea) està preparada, però aquest personatge ho pot petar a sac.