dilluns, 30 de novembre de 2009

La Llei electoral catalana (opinions radicals)

Benvolguts lectors, benvolgudes lectores


com vostès ja saben, l'Estatut del 1979 deixava pendent la redacció d'una Llei Electoral Catalana. Però en 23 anys de pujolisme no se'n va aprovar cap i els catalans del Principat anàrem tirant amb l'adaptació de la llei espanyola. El nou Estatut —pendent del TC, però vigent— contempla l'aprovació d'una llei electoral pròpia. I pel que sembla, el President Montilla vol que s'aprovi abans d'acabar la legislatura.


Amb tot la humilitat del Món, faré les meues aportacions al debat. Com que no sóc cap expert que cobra per fer informes, gaudiu d'aquestes propostes que no us han costat ni cinc.






— Cens electoral: Qui ha de ser elector i elegible? Ens agradi o no, som ciutadans de l'estat espanyol, i ens agradi o no, som ciutadans de la Unió Europea, així doncs seran electors i elegibles els ciutadans espanyols i europeus residents al Principat a Catalunya. La pregunta és quant de temps cal estar residint a Catalunya per a poder votar a les eleccions del Parlament de Catalunya? Si les legislatures duren quatre anys, caldrà concloure que són electors i elegibles els ciutadans espanyols i europeus que portin un mínim de quatre anys empadronats a Catalunya. Fins ara patíem una greu injustícia: un gallec que portes sis mesos empadronat a Catalunya podia votar, però un portuguès que portes sis anys no.

I els que no són de la Unió Europea? Hi ha països com Andorra que ens són propers i els seus ciutadans residents a Catalunya (un mínim de quatre anys) haurien de poder votar a les nostres eleccions. I pel que fa d'altres països, tot és discutible. En qualsevol cas seria interessant veure com un ciutadà provinent de Guinea Equatorial pot votar lliurement a Catalunya, però no pas al seu país d'origen

— Escons i participació. Quants diputats han de formar el Parlament? L'article 56.1 ho diu ben clar "El Parlament es compon d'un mínim de cent diputats i un màxim de cent cinquanta, elegits per a un termini de quatre anys per mitjà de sufragi universal, lliure, igual, directe i secret, d'acord amb aquest Estatut i la legislació electoral. " Crec que el més democràtic i representatiu seria composar el Parlament en funció de la participació. Si la participació és baixa (menys del 50%) hauria de tindre el mínim, 100 escons. Si la participació és alta (més del 80%) hauria de tindre el màxim. A partir d'ací es podrien fixar escons proporcionalment a la participació.

Per a què serveix això? Segons el meu punt de vista, serveix per a tres coses:

- Estalviar diners. Un diputat no deixa de ser un representant, com un advocat, un procurador o un agent comercial. Si una part de la ciutadania no vol votar, no vol triar representants, no té perquè pagar el sou d'aquests representants que li són sobrers. L'efecte negatiu serà pels que han estat escollits, que tindran més feina. Però això també és positiu, ja que els obligarà a espavilar-se i fer pujar la participació a les properes eleccions.
- Visualtizar la realitat política del país. Si en un plenari, si anant-hi tots, només omplen dos terços de l'hemicicle, els polítics d'aquest país recordaran constantment qui són i a qui representen en realitat. Una mica destrempant, ho admeto, però crec que necessari.
- Majories qualificades. Les majories qualificades han de ser realment qualificades, i reflectir la societat a la que representen i per la que treballen. Aconseguir 75 vots en un parlament amb 150 escons ocupats és més fàcil que fer-ho en un que només n'ocupa 120 perquè té 30 vacants a causa de l'abstenció. Al cap i a la fi hi ha lleis importants que s'han d'aprovar amb majoria qualificada precisament perquè volen representar una majoria social. En canvi hi ha lleis que es poden aprovar per majoria simple, i fins i tot simplíssima.


— Circumscripcions electorals. Segons l'article l'article 90 del nou estatut "90.1 La vegueria és l'àmbit territorial específic per a l'exercici del govern intermunicipal de cooperació local i té personalitat jurídica pròpia. La vegueria també és la divisió territorial adoptada per la Generalitat per a l'organització territorial dels seus serveis.
90.2 La vegueria, com a govern local, té naturalesa territorial i gaudeix d'autonomia per a la gestió dels seus interessos
", així que el més lògic és que la vegueria passi a ser la circumscripció electoral. Si tenim 7 vegueries tindrem 7 circumscripcions electorals. Val a dir que hi ha grans diferències de població entre elles, així que ens podríem plantejar si es poden agrupar dues vegueries veïnes i poc poblades per a fer una circumscripció electoral. Per exemple l'Alt Pirineu amb les comarques de Ponent (territori gairebé coincident amb la província de Lleida). Ho he parlat amb gent del Pirineu i no els sembla bé. Doncs res, set circumscripcions electorals, una per vegueria.


— Repartiment territorial dels escons. Habitualment s'adjudiquen un parell a cada circumscripció i la resta es reparteix proporcionalment en funció de la població de la circumscripció electoral: si a una vegueria hi viu el 12% de la població, li adjudiquen un 12% dels escons. A mi em sembla un error. Jo crec s'haurien d'adjudicar un parell a cada circumscripció i la resta s'haurien de repartir proporcionalment segons la participació a les eleccions.

Pot ser que a una vegueria hi visqui el 73% de la població, però que la participació sigui més baixa i només aporti el 69% dels vots emesos. Crec que aquesta vegueria hauria de rebre el 69% dels escons. També pot passar que una vegueria tingui el 11% de la població, però allà la participació sigui més alta i aporti el 12% dels vots. Crec que aquesta vegueria hauria de rebre el 12% dels escons. Al cap i a la fi voten les persones, no pas els territoris. O si ho preferiu, voten les persones que viuen, treballen i paguen impostos en un territori, però en tot cas el vot d'un ciutadà només pot representar a eixe ciutadà. No podem pretendre que el meu vot em representi a mi i al meu veí que passa d'anar a votar.

Això té un petit inconvenient: fins que no s'hagi fet el recompte dels vots no sabrem quants escons s'escullen a cada vegueria. En tot cas el ball d'escons no serà de més de quatre diputats a la vegueria metropolitana de Barcelona, i d'un diputat a la resta de vegueries.


— Llistes desbloquejades. Aquests darrers 30 anys hem vist quins són els efectes de les llistes tancades, i estem d'acord que no ens agrada. Però si vulguèssim fer llistes totalment obertes, on cada elector triï els candidats que vulgui de les llistes que vulgui, ens trobaríem amb dos problemes:

- Alguns es farien un embolic i tindríem molts vots nuls. Cal que l'acte de votar sigui senzill i fàcil per a tothom.
- Tindríem campanyes personalistes. Si cada candidat ha de guanyar-se individualment l'escó, les campanyes seran més llargues, denses i cares. I hi hauria la temptació de promoure el vot gremial (arquitectes fent una llista només amb arquitectes, discapacitats fent una llista només amb discapacitats, etc.) i perdríem visió de conjunt.

Jo proposo llistes desbloquejades. La llista de cada partit inclourà una casella al costat del nom de cada candidat, així el votant podrà triar el que més li agradi. Què un partit obté 10 diputats en una circumscripció? Doncs obtenen l'acta de diputat el cap de llista (només faltaria!) i els 9 candidats que hagin obtingut més creuetes.

— Percentatge mínim per a entrar en el repartiment d'escons. Jo crec que ha de ser el més baix possible, un 1%. Els percentatges alts són antidemocràtics (al País Valencià prou que sabem que és tindre un 11% dels votants fora del Parlament). Algú dirà que un percentatge baix faria el Parlament ingovernable o facilitaria l'entrada de frikis. Està equivocat, al País Valencià amb un percentatge alt hem tingut un friki de la categoria de Vicente González-Lizondo presidint el Parlament. I un Parlament és tan governable (o ingovernable) com ho sigui el seu reglament, la voluntat dels seus diputats i la capacitat del seu President. La pluralitat no ens ha de fer por. El nostre Parlament ha de ser tan plural com els nostres ciutadans vulguin.

— Proporcionalitat. La volem pura o corregida amb la Llei D'Hont? L'objectiu de la Llei D'Hont és afavorir els partits majoritaris i facilitar la formació de govern. És a dir, que un partit amb el 49% dels vots ja tingués majoria absoluta al Parlament. O amb el 48%, o el 47%, o 46%... només una dada, l'any 1989 el PSOE obtingué majoria absoluta amb només el 39.6% dels vots. No van arribar ni al 40%. Això ja és massa, no us sembla? Té una explicació aritmètica: quan hi ha pocs diputats a les circumscripcions electorals (o moltes circumscripcions electorals amb pocs diputats) la Llei D'Hont castiga excessivament les candidatures menys votades i premia excessivament les més votades. Si volem circumscripcions electorals més petites (Alt Pirineu, Terres de l'Ebre...) cal que apliquem la proporcionalitat pura.

— Quotes de gènere. Hi estic en contra. Obligar un partit polític a configurar les seues llistes en funció del gènere (o la raça, o l'opció sexual, o la discapacitat) dels seus militants és atemptar contra la sobirania dels partits. I no només això: és un maquillatge perillós. Els partits que defensen la igualtat de gènere ja fan (o ja intenten fer) llistes paritàries. Què volem? Que els partits masclistes no ho semblin, encara que ho siguin? Això és enganyar l'electorat! El mateix es pot dir pel que fa la raça o l'opció sexual. Què volem? Que algú digui "Ei mira, els de la Falange tenen de candidata una negra lesbiana, això vol dir que ja no són fatxes. Els votaré" !?


Ja em direu que us semblen aquestes propostes.
Ah, m'oblidava, he fet un càlcul de com hauria quedat l'actual Parlament (el de les eleccions del 2006) aplicant les meues propostes. He de dir que no queda tan diferent, però en tot cas hem de fer aquesta Llei pel bé del país, i no pas pensant només en els nostres interessos partidistes.

diumenge, 29 de novembre de 2009

Cinema espanyol: la lliçó de Leitza

La mateixa setmana que s'anuncia la fi de les subvencions pel cinẽma ẽspanyol té lloc a la ciutat navarresa de Leitza un cas com un cabàs: un atemptat d'ETA fereix un guàrdia civil, i després de les condemnes i manifestacions habituals, es descobreix que no havia estat un atemptat d'ETA. Ni tan sols un atemptat.

Segons les fonts oficials, l'agent en qüestio, en Salvador Menéndez va fingir-ho tot. Amb tiroteig al mig del poble inclòs. I amb ferida superficial inclosa. L'incident em provoca dues reflexions:

- Hi haurà una nova concentració i una nova condemna de l'autoatemptat? S'anul·larà l'anterior? Per tal d'evitar tornar-se a trobar amb aquesta situació, faran pancartes de condemna del tipus "Condemnem el que ha passat, sigui el que sigui i ho hagi fet qui ho hagi fet"? Per cert, aquest eslògan podria ser l'inici de la meua biografia.

- I si el cinẽma ẽspanyol vol recuperar subvencions de la mamella pública hauria de prendre exemple d'en Salvador Menéndez i organitzar-se autatacs. Amb les seues brillants dots interpretatives ningú els descobrirà i podran beneficiar-se de la publicitat obtinguda i la solidaritzat mobilitzada.
Per exemple: figurants que omplen la Gran Via madrilenya fent top manta amb la filmografia complerta d' Isabel Coixet; un actor de repartiment simula ser un fan obsessionat amb Carmen Machi i amenaça amb autoimmolar-se si l'actriu no accedeix a casar-se amb ell; un actor de doblatge es dedica a visitar els castells i cementiris més sinistres del país, tot deixant psicofonies amb missatges subliminals.




Per cert, fa ja set mesos que vaig estar a Leitza per darrera vegada, arran d'unes noces a Sant Sebastià. La comarca és bufona, molta postaleta.

Reflexions nadalenques de cap de setmana

Què li puc regalar als meus sogres aquest Nadal?




Oberverveu que aquest vídeo també es pot emprar per a il·lustrar el partit Barça Madrit. Per cert, no he trobat ningú que em vulgui acompanyar a vore el matx a la Pena Madridista de San Ildefonso La Esquinita del Bernabeu. Tindré collons per anar-hi tot sol?

divendres, 27 de novembre de 2009

Dubtes personals de cap de setmana

Sóc un home que inspira confiança? O sóc un home que provoca ràbia?

M'explico. Darrerament tres persones m'han explicat aspectes importants de la seua vida personal.

- Una ex-nòvia de la universitat m'ha enviat un relat que ha escrit, vol que li faci una valoració literària. A la noia li encanta fer trios de dues noies i un noi. I allà on viu, agraden molt els tios morenos com jo. La tia viu a Copenhaguen (København en danès, ves quina cosa!).

- Una amiga, feliçment casada, s'ha tornat addicta al sexe. La senyora viu a 500 km de ma casa, així que no en trauré cap profit. Estic per enviar-li un paquet de vitamines i viagra al seu marit. I a ella donar-li el telèfon del psicòleg que em va curar de l'addicció al treball.

- Una amiga i antiga amant ha tallat amb el seu xicot. Per a canviar d'aires ha marxat de vacances al Marroc. Malgrat la meua insistència, la noia no ha volgut vindre a Sants a fer turisme sexual cultural. Per a que no s'avorreixi a la sala d'espera de l'aeroport, li he regalat el llibre La pasión turca d' Antonio Gala.


El meu dubte és: tot això m'ho expliquen perquè em tenen confiança o per a provocar-me ràbia!?

dijous, 26 de novembre de 2009

Estatut i subvencions

La bona notícia és que el cinema espanyol es queda sense subvencions. Gràcies Ignasi Guardans!

I la mala notícia és que, segons les filtracions, l'estatutet retallat pel pacte Mas-Zapatero quedarà encara més afaitat. Més que afaitat, depilat.

Per sort, els éssers humans que perpetrem El Web Negre no estem gens subvencionats, i per això podem fer megaproduccions com aquesta:


Que tremolin els de PIXAR. Ens hi pixarem a sobre!

dimarts, 24 de novembre de 2009

Tribunerus de poca fe

Barça 2 Inter 0



Hi ha homes que es casarien amb una nimfòmana, només per queixar-se de les banyes.

Hi ha gent que s'aniria a viure a la Zona Hermètica de Sabadell, només per a criticar el xivarri i la brutícia.

I hi ha persones que paguen el carnet de soci i l'abonament a tribuna només pel plaer de queixar-se, treure mocadors i cridar "burruuuu!" o "Laporta dimissió". Aquest dimarts han quedat decebuts (decebuts i fins i tot dassapsiunats). Aquest diumenge ho tornaran a intentar.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Admiradors, imitadors i parodiadors

"No em molesten els imitadors, ni que em facin imitacions. Al cap i a la fi només s'imita allò que s'admira" Raphael, phenomen musical i cinematogràphic.

Estaré perdent el meu confortable anonimat?


Un servidor mai ha estat famós. Mai he marcat tendència ni he aspirat a ser un model a seguir. És per això que em sorprèn que hi hagi un ésser humà (es fa dir Xussep) que destini uns minuts de la seua vida a fer un blog on s'imita i es parodia el meu blog: http://destorb.blogspot.com/

No sé si això és l'inici d'un nou i perillós moviment — el Josepisme— o només una moda breu —la Josepmania. En qualsevol cas és una pàgina interessant per visitar, sempre que no es caigui en la Josepfòbia.

Qui imita l'imitador? Qui parodia el parodiador? Qui critica el crític? Entrarem en un bucle paradoxal?

diumenge, 22 de novembre de 2009

Reflexions espiritistes de cap de setmana

La ouija comet errors ortogràfics?



La ouija, la taula per a comunicar-se amb es esperits, fa faltes d'ortografia?

- En cas afirmatiu, ens mereix confiança un mitjà, i un esperit, que no sap escriure correctament? La ouija reflecteix el nivell cultural de l'esperit interpel·lat? Què passa si invoquem l'ànima d'un analfabet? Si cridem l'esperit de Vicente González-Lizondo, ens respondrà amb la seua particular adaptació blavera de l'ortografia valenciana?

- En cas negatiu, no seria una bona eina didàctica? Ara que als nostres adolescents els hi tira tant la moda gòtica i sinistra, una mica de ouija per a compensar els nefastos efectes de la comunicació SMS sembla una opció a considerar. Al cap i a la fi, no és el docent el que ha d'obrir ponts amb l'alumne? Els professors del nostre país, en comptes de llegir les obres de Marta Mata i Rosa Sensat, haurien de col·leccionar els DVDs de l' Iker Jiménez.

Per cert, què passa si invoquem un mort que en realitat està viu (Michael Jackson, Elvis Presley...)? Ens surt un missatge dient "El mort invocat no existeix"? I si un esperit, després de purgar els seus pecats va al cel, la ouija ens notifica que "aquest abonat a canviat de pla dimensional"?

dissabte, 21 de novembre de 2009

Avantatges de LQDQN

Alguna gent em pregunta perquè no parle de les que digueren que . Bé, entre d'altres raons perquè cal ser agraït.

I que carai, l'avantatge de parlar de les dones que digueren que no és saber que cap d'elles, malgrat les crítiques, em replicarà cantant aquesta cançó:




I ara us he de deixar, que he d'anar al gimnàs a fer els exercicis habituals: bicicleta, abdominals, peses i jes-extender.

dijous, 19 de novembre de 2009

Euskaltxungoa (LQDQN)

Fou durant els anys de l'aznarisme, i per pur rebot estàvem (gairebé) tots ancorats a l'extrema esquerra. I fou a una festa alternativa que no sóc capaç d'ubicar al mapa, ni al calendari. Potser perquè les festes alternatives no deixen de seguir uns patrons oficials. Només recorde que feia calor, però amb el canvi climàtic tant podien ser les Festes Alternatives de Gràcia com la Castanyada Alternativa de Baqueira Beret.

Ella era guapa de cara i espectacular de cos. Potser no era tan alta com jo voldria, però tenia tot allò que hom voldria trobar, on i com ho voldria trobar i amb més abundància de la que es sol trobar. I per acabar-ho de reblar, anava acompanyada d'una amiga seua, que s'anomenava igual que ella, vivia al mateix barri que ella i estudiava el mateix que ella. I estava tan bona com ella.

Sóc realista, així que de seguida vaig tindre clar que no hi hauria un trio. Sí, el cine porno ens ha proporcionat grans moments de joia, però ens ha distorsionat la percepció de la realitat. Així doncs, com que la primera amb qui vaig xerrar va ser ella, ella fou l'objectiu. Cal optimitzar recursos. Ah, l'anomenarem L5, per a preservar la seua intimitat.


No es pot dir blat fins que és dins del sac i ben ejaculat.



El fet és que la vetllada avançava d'allò més bé. I just quan la cosa estava en el punt de no-retorn ella em xiuxiuejà "Tinc nòviu".

— Com? Què tens agòbiu? Treu-te la samarreta... ja t'ajude jo...
— No, que dic que tinc xicot.
— Què tens un xic d'escot? Vaig a fer-li una ullada...
— Au va, para ja, que tinc nòviu i això no està bé.
— Tens raó, no està gens bé.
— M'agrada que ho entenguis. A mi tampoc m'agradaria que em ell em fotés el salt.
— El que no està bé és que m'ho hages dit ara. O m'ho dius de bon principi, i em dedique a la teua amiga, o m'ho dius al final quan la feina ja està feta.

Arribats a aquest punt voldria matisar un detall important: no li critique que em digués que no, però si li retrec que em tragués oportunitats. Òbviament jo ja no tenia opcions amb la seua amiga (que en eixa època no tenia xicot), i a l'hora que era jo ja no tenia res a fer amb cap altra dona. Això de l'hora és molt important.

És cert que, a mida que avança la nit, augmenten les probabilitats d'èxit, ja que augmenta el nombre de dones poc exigents, o les dones baixen el seu nivell d'exigència.




Malauradament també hi ha un moment de la nit en el que baixa la quantitat de dones disponibles.

I sobretot, quan baixa la qualitat de les dones disponibles. A partir de les tres de la matinada augmenta el percentatge de dones poc exigents, però baixa críticament la quantitat i la qualitat de dones disponibles.


Malgrat tot no acaba ací la cosa. Mentre intentava lligar amb ella li havia parlat del meu pis, que en eixe moment era per a mi tot sol, tot i que un company de pis no m'aniria del tot malament.

— El meu xicot, el Z‡ vindrà a estudiar aquí.
— El Z‡ aquest és estranger?
— Sí, és basc. I molt kombatiu i revolucionari.

El que faltava, un basc! Disposant d'un català, la noia preferia un basc!!
Per si algun/a lector/a no sap a que m'estic referint, que li faça una ullada a la següent imatge:


El fet és que uns dies després tenia el basc ficat a ma casa, escarxofat al meu sofà, bevent-se la meua cervesa i mirant la meua tele per cable, tot decidint si es decidia a ser el meu company de pis.

I l'andova va decidir que no, que preferia allotjar-se a un barri més glamourós. Malgrat tot algunes nits es va allotjar a ma casa.

Afortunadament, tot i ser molt revolucionari i kombatiu, mai va sortir per la tele.



Passaren els anys i l' L5 i el Z‡ tallaren. L'L5 ha tingut unes quantes relacions estables, però sempre amb homes com el Z‡ , és a dir kombatius i revolucionaris, amb grans ideals, persones intel·ligents i cultes però — sincerament— poc atractives físicament.

Qui sap, potser algun dia l' L5 canviï de criteri i triï parella basant-se només en la més pura superficialitat. I eixe dia, un paio com jo, s'embolicarà amb sa filla. Recordeu: els anys no perdonen (i com podeu vore, jo tampoc)

dimecres, 18 de novembre de 2009

Corrupte de la setmana: Georges Garcia



Al sud de La Jonquera, les autoritats locals i autonòmiques tenen més competències i més recursos econòmics que les que es troben al Nord. Aquesta és la raó per la qual les tupinades que es fan al Sud són més elegants i sofisticades: empadronaments fraudulents, ús partidista de la ràdio i televisió públiques, modificacions interessades de la llei electoral, finançament atípic de candidatures que tenen un nom sospitosament semblant al del principal partit rival...

A la Catalunya del Nord, territori pobre i perifèric, víctima d'un estat centralista, les tupinades són més casolanes, humils i mancades d'elegància i sofisticació. Tal és el cas del senyor Georges Garcia, l'home que a les eleccions municipals del 2008 va amagar-se unes quantes paperetes de Joan-Pau Alduy als mitjons, el Tàpies de la política nordcatalana. Ja en vàrem parlar fa uns mesos.

I si en comptes de ser rossellonès, en Georges Garcia fos valencià? Dotzenes de romanesos empadronats a la mateixa casa, aparició d'exòtiques candidatures d'esquerres, omnipresència a Canal 9, organització de tota mena d'innauguracions i saraus amb presència de jubilats i repartiment de canapés...

És una llàstima que els del PP sentin tant de rebuig per a tot el que ve de Perpinyà. En Georges Garcia seria un militant perfecte del PP valencià.

El cel blau, el sol al cor i el nostre bonic accent cantarí:


I recordeu: les espardenyes no van amb mitjons.

dilluns, 16 de novembre de 2009

Beu d'aqueta copa

Beu d'aquesta copa, amor meu
i notaràs com la son
t'ennuvola en un segon,
relaxa't, que no serà greu.

Un cop estiguis adormida
i ja ben esmolada l'eina
em posaré mans a la feina
fins deixar-te ben espellida.

Que té quelcom d'encisador
veure com ajudes debades
a les persones necessitades
amb la teua bellesa interior.

Tinc un pacient voltorí
que necessita urgentment
que li faci un trasplantament
i a mi... a mi em va el bisturí.

Pulmons, ulls i mans
melsa i bíceps femoral,
tampoc és immoral
el tràfic d'òrgans humans .

diumenge, 15 de novembre de 2009

Aclariments tècnics sobre LQDQN

Els vells gentlemen deien que un veritable cavaller mai presumeix de dones ni de diners.
Jo mai parle de diners perquè em pose a plorar. I tampoc parle de dones perquè em pose ... melancòlic.

Ara que encete aquesta nova secció, Les que digueren que no, voldria fer un aclariment de tipus tècnic. No donaré cap nom. Donaria les inicials, però alguna persona involucrada llegeix aquest blog, i alguna altra persona no-involucrada té la punyetera casualitat de tindre les mateixes inicials que la sí involucrada. Així que empraré un mètode d'encriptament que només coneixen els serveis secrets de.

També intentaré narrar els fets amb un llenguatge apte fi i curós. Les mateixes coses es poden dir d'una manera discreta o d'una manera directa.

Exemple de discreció:



Exemple de grolleria:


Al cap i a la fi, si ja és de mal gust anar pels blogs dient "Ei, a aquesta tia me la vaig follar jo", molt pitjor és dedicar-se a dir "Ei, a aquesta no me la vaig pas cardar, i perquè ella no va voler". Ha de ser humiliant per a una dona que se sàpiga que no s'ho va fer amb mi.


Al cap i a la fi, d'honors i d'estrenes internet n'és ple:


Us estareu preguntant si jo també tinc vídeos com aquest, oi?

dissabte, 14 de novembre de 2009

Poesia i terror a Sants

Aquest cap de setmana es realitza a la ciutat de Barcelona la Convenció Nacional del PP. Jo em pensava que aquest conclave pepero era l'inici de la Marató de Cinema de Terror de Sants, però sembla ser que no. Començarà el dilluns 16 de novembre i durarà fins el dissabte 21. Es realitzarà al Centre Cívic de les Cotxeres de Sants. Un lloc poc escaient, ja que l'acústica és dolenta i les cadires molt incòmodes. Ignore perquè no es fa en d'altres lloc propers, amb millor acústica i butaques més còmodes (el Centre Catòlic, el Palau Balaná, la Fundació Cultural d'Hostafrancs). I si el que volen és un ambient terrorífic amb ganes, el teatre de Sant Medir.

Aquest dilluns 16 de novembre, a les 19.30, també tindrà lloc a a la sala d'actes del Centre Cívic de les Cotxeres de Sants una sessió de oberta de poesia. Qualsevol persona pot anar allà a recitar els seus versos. Si no hi ha cap impediment d'última hora, hi aniré i recitaré els meus poemes, i potser també poemes dels grans autors oblidats.

divendres, 13 de novembre de 2009

Fires de Sant Narcís 2009 (segona part)

Josep— Anar a Girona i no cardar és com anar a missa i no combregar.
M.V.— Vols dir que lligaràs amb una tia aprofitant les Fires de Sant Narcís?
Josep— Gens ni mica! Per a combregar primer cal estar confessat. I jo no ho estic pas.
M.V. — No sé per què et pregunto res, si només dius que collonades.



Una de les primeres coses que em va sobtar va ser la poca alçada de les gironines. Feia temps que no veia tants gironins junts, i no recordava que fossin de desenvolupament horitzontal. Bé, he d'aclarir que eren les dones gironines les extraordinàriament baixetes, els homes gironins eren normals. Darrerament he visitat d'altres comarques, com el Segrià i el Rosselló i la gent té una alçada normal.

Mentre jo teoritzava sobre els efectes de la contaminació de l'aigua del riu Ter, i de les nul·les capacitats nutritives de la llet de vaca gironina, el M.V. — home pragmàtic— sentenciava "No sé de que et queixes, ja les tens a l'alçada ideal".

Una altra cosa que em va sorprendre és que anaven molt abrigats. Hi havia molta boira, i havia bufat molt de vent els dies anteriors, però no feia pas fred. O en tot cas jo, que sóc més del Sud, no en tenia pas. "Serà que al Sàhara de nit fa molt de fred, i vosaltres els tuaregs ja hi esteu acostumats" va comentar-me el M.V. tot posant en dubte la meua puresa racial ària.

En acabar el concert dels KOP hi hagué uns aldarulls entre alguns assistents al concert i uns Mossos de paisà. Van ser molt breus, tot just havia agafat embranzida per a fer un terrible gra dode tae ... i ja s'havia acabat la batussa. "No cal que fugis més, que ja s'ha acabat" va ironitzar el M.V., mentre jo em treia de les sabates el fang del Llac de Banyoles (havia agafat molta embranzida)

Havia anat a Girona en cotxe, així que després de prendre unes begudes sense alcohol, vaig programar el navegador per a tornar a Barcelona. No volia problemes amb les obres i la boira. "Quan arribis a Perpinyà dóna-li records de part meva al Josu Ternera" va reblar el M.V., que mai ha tingut fe en la tecnologia.


Sort que només hi ha Fires una setmana a l'any.

dijous, 12 de novembre de 2009

Corrupte de la setmana: Maruja Sánchez



La primavera del 1991 el PSPV-PSOE, liderat per Manuel Catalán, guanyava per majoria absoluta les eleccions municipals a Benidorm. Pocs mesos després la regidora socialista Maruja Sánchez Trujillo, com Saule de Tars al camí de Damasc, veia la llum i donava suport a una moció de censura del PP. El candidat del PP era un cartagenero desconegut a la política valenciana, un tal Eduardo Zaplana.

La política del nou alcalde destacà per l'exhibició i els viatges en l'espai-temps: va recuperar el Festival de Benidorm (del 1959, amb els ye-yes de l'IMSERSO), va promoure els camps de golf d'estil escocès als secarrals típics de la Marina Baixa i inicià un dels transvasaments més espectaculars de la història de l'enginyeria, de Neverland a Benidorm. Sí, només fent un transvasament de melanina entre Michael Jackson (Neverland, Califòrnia) i Eduardo Zaplana (Benidorm, País Valencià) es pot explicar que un estigués cada dia més blanc i l'altre cada dia més negre.

Amb tal exhibició de prodigis no ens ha d'estranyar que quatre anys després el cartagenero li guanyara les eleccions autonòmiques valencianes a Joan Lerma.

Maruja Sánchez Trujillo, una andalusa que havia emigrat a Benidorm per a fer de ballarina de flamenc en un tablao per a guiris, no tenia grans aspiracions polítiques i es quedà a la Marina Baixa. Era una persona humil, per això ella i la seua família, en aquests darrers onze anys només s'han embutxacat un milió i mig d'euros de les arques municipals. Açò sí, tot ben legal, tot en concepte de sous per les seues impagables contribucions al benestar de la ciutat i dels seus habitants.

Malauradament un trànsfuga, el Pep Banyuls, també ha vist la llum i com Sant Pau ha caigut del cavall. En aquest cas ha caigut del costat del PSPV-PSOE i li ha donat la batllia al (ex) sociata Agustín Navarro.

No sóc expert en urbanisme, però li voldria donar un consell al nou alcalde benidormer: lluite vostè contra la contaminació lumínica i canvie vostè l'enllumenat públic, no fóra que un altre regidor veja la llum i li furten la poltrona.


Maruja Sánchez eixint dels Jutjats. No els té declarats com a segona residència.

dimarts, 10 de novembre de 2009

Campanyes institucionals per afers personals

La Junta d'Extremadura ha engegat una campanya per a ensenyar els joves i adolescents a masturbar-se. "El plaer és a les teues mans" és el títol de la campanya institucional, que només ha costat 14.000 euros. Com es nota que no tenen llengua pròpia! Aquesta campanya a les Illes Balears i Pitiüses costaria ben bé el doble, ja que la fel·lació i el cunnilingus tenen més complexitat i requereixen un manual més ampli. I al País Barceloní, multiculti, cosmopoli i mudarnillu, el triple.

En la mateixa línia de moralisme progre, l'Ajuntament de Barcelona (on treballa la cunyadíssima del Príncep de Girona, i d'Astúries) prepara una campanya per a dissuadir els clients de la prostitució. Deixant de banda la moralina progre que traspua la campanya, i el fet de ficar-se en la vida privada dels ciutadans amb els calers dels propis ciutadans, em preocupa un detall de tipus tècnic: com sabran que una persona és usuària dels serveis de prostitució?

No crec que destinar un equip de Voluntaris del Civisme a abordar clients i professionals en el moment de negociar el tracte a la via pública sigui una bona idea. Tampoc trobo encertat posar rètols amb els ideals de la campanya a la porta dels prostíbuls. El més eficaç seria fer una campanya personalitzada, directament al client. El problema rau en identificar el client quan aquest circula per la via pública.

Com podem identificar a la persona consumidora de prostitució? Sabem que la majoria de clients són homes, però quina mena d'homes? Homes solters? Molts solters tenen una vida sexual rica i variada sense pagar ni cinc (no faré referències autobiogràfiques, no patiu). Homes joves? No em sembla correcte criminalitzar encara més el jovent. Homes vells? Em sembla perillós, molts ultraliberals ho farien servir de coartada per a retallar les pensions.

Crec que tots tenim clar que el perfil del client dels serveis de prostitució és un home sense parella, lleig i poc simpàtic, que no té cap habilitat per lligar. Ara només cal trobar algú que tingui pebrots per passejar-se pels voltants de La Boqueria o el Camp Nou, cercant homes malgirbats i afamats de carn, per a lliurar-los-hi un tríptic on hi hagi eslògans com "Tan poc vals, que has de pagar?", "Consentir la prostitució és acceptar l'esclavitud" i sobretot "El plaer és a les teues mans", que tothom té dret a un premi de consolació.


Quina vida més dura, que fins i tot l'Ajuntament l'humilia.



Ara bé, si aquesta campanya és un èxit i la prostitució desapareix per manca de demanda, en poc temps les feminazis habituals engegaran una campanya contra la masturbació masculina. "Si penses en ella com un objecte sexual, és que no la respectes com a persona", "La violència de gènere comença al cervell" i "Si no fas el que ella et mana és que ets un masclista"


Aquesta senyora t'odia, per si no te n'havies adonat.

dilluns, 9 de novembre de 2009

Homes d'oferta: M.V.



Estimades lectores:

l'home que us ofereixo avui és cosa fina. Costa trobar material de tan bona qualitat, així que el millor que podeu fer és afanyar-vos per a fer-vos-el vostre, que aviat me'l prendran de les mans.

L' M.V. és un ésser humà que destaca per grans virtuts, com tindre una àmplia cultura, una gran sensibilitat i un infinit amor per la Natura. Però si hi ha un tret que el fa destacar —encara més!- per damunt dels altres homes, aquest és un fet biogràfic de caràcter excepcional: aquest home fou el meu company de pis.

Que hagi conviscut amb mi vol dir que, si us emboliqueu amb ell, estareu amb:

- Un home increïblement pacient.
- Un home increïblement valent.
- Un home que acceptarà tots els vostres defectes.

I si això no us sembla prou, penseu que estant amb ell podreu passar llargues vetllades tafanejant i malparlant de mi:

- És cert que a la dutxa canto l'himne nacional de Namíbia?
- És veritat que tinc una àlbum amb totes les fotos eròtiques de Belén Esteban?
- Amb quina freqüència em tallo les ungles dels peus?
- És cert que vaig passar-me tres hores connectat a internet, buscant el manual d'instruccions d'una escombra?

Després de conviure amb mi, el M.V. va anar a passar una temporada de relax a una tranquila i acollidora cova del Waziristan.



Ah, els anys del pis compartit!

diumenge, 8 de novembre de 2009

Hound Dog (Elvis 3.0)


You ain't nothin' but a hound dog
cryin' all the time.
You ain't nothin' but a police dog
sniffin' all the time.
Well, you ain't never caught a clocker
and you ain't no friend of mine.

When they said you was high classed,
well, that was just a lie.
When they said you was high classed,
well, that marijuana pie.
You ain't never caught a clocker
and you ain't no friend of mine.


You ain't nothin' but a hound dog
cryin' all the time.
You ain't nothin' but a police dog
sniffin' all the time.
Well, you ain't never caught a stash
cocaine, heroine and wine.

When they said you was high classed,
and look: organ theft
When they said you was high classed,
and I'm kidney bereft.
You ain't never caught a chinese quack
and you ain't no friend of mine.


dissabte, 7 de novembre de 2009

En resposta al nostre estimat MODGI

En resposta al nostre apreciat Modgi.



"Tots els blogs amables s'assemblen, en canvi tots els blogs odisfèrics són diferents, ja que cadascun practica l'odi a la seua manera." Tolstoi 2012, Anna Karènina i l'experiència leg-fucking en el planeta MILF.

Reflexions dictatorials de cap de setmana

Les dictadures et rejoveneixen.

Ara que celebrem els vint anys de la caiguda del Mur de Berlín i de la fi de la dictadura stalinista a l'RDA, comprovem una vegada més com es manifesta un interessantíssim fenomen: el rejoveniment dictatorial.

Segons sembla, els regims autoritaris subministren gran quantitat de dehidroepiandrosterona (DHEA) i d'altres hormones i prohormones rejovenidores a la població. Només així s'explica aquest fenomen, "lluitar contra la tirania? jo és que aleshores era molt jove..."

Tal és el cas de la senyora Angela Merkel, que va anar a l'escola bressol de la Freie Deutsche Jugend (les joventuts del SED). El Mur de Berlín va caure quan ella era un pre-adolescent de només 35 anys, i a partir d'eixe moment va vore la Llum i es va ficar en política.



________________________



Post dedicat a Jordi Pujol, Josep-Lluís Carod-Rovira i tots els que començaren la seua carrera política a la presó i l'acabaren al Govern. Avui en dia sembla que el camí siga just el contrari.

dijous, 5 de novembre de 2009

Natalici 09

Un calendari és un sistema de distribució del temps en grups originats per les llunacions (els mesos), les fases de la Lluna (les setmanes) i el moviment aparent del Sol (els anys), prenent com a unitat de base el dia, determinat pel moviment diürn aparent del Sol. El fenomen de les llunacions és la base del calendari lunar, determinat per les agrupacions anomenades mesos; el moviment anual del Sol ho és del calendari solar, en el qual les agrupacions principals són els anys i les estacions.

Segons la base astronòmica que empren, els calendaris poden ser:

-Solars: si es fonamenten en la duració del cicle que descriu la terra al voltant del sol (aproximadament 365 dies), com per exemple, el calendari egipci.
- Lunars: si es basen en el curs dels cicles lunars (354 dies repartits en 12 mesos), com per exemple, el calendari musulmà.
- Luni-solars: si la duració total és la d'un calendari solar, però els seus mesos segueixen les fases de la lluna, com per exemple, el calendari hebreu.

Actualment hi ha funcionant al Món més de vint calendaris diferents. El més particular és el que va dissenyar la meua tieta Gertrudis, basat en la posició aparent de la Lluna respecte Mart, i el Sol respecte Venus, calculat a partir dels dies de la darrera menstruació. Com que fa anys que la meua tieta Gertrudis està menopàusica, el calendari s'ha quedat una mica aturat. I per això, quan arriba el meu aniversari, la tieta em regala coses típiques d'adolescents: videojocs violents, crema per a l'acnè i un llibre del Teo. Enguany m'ha regalat El Teo va a la perruqueria xinesa.

Per a no decebre la meua tieta, i perquè visc a Barcelona — la ciutat més multiculti i cosmopoli del Món— un servidor celebra el seu aniversari quatre o cinc cops l'any.


Aquesta senyora no és la meua tieta, però tampoc voldria decebre-la.


A vore si els de la Tresoreria General de la Seguretat Social s'enrotllen i em donen la jubilació en menys d'un lustre.

I ara anem al gra. L'any passat vaig amenitzar la festa del meu aniversari amb un xou socio-polític: fer que un mulato fos l'amo de la Casa Blanca. Enguany he programat una sèrie d'activitats. Algunes de les més destacades:

- Setmana de l'humor llatinoamericà. A la Casa Amèrica de Barcelona. De franc, és clar.
- Retorn d'El Web Negre. Després de recuperar-nos d'un atac hacker, fer unes merescudes vacances i comprovar que no hem rebut calers del Millet (mira que en som, de pringats!), hem tornat.
- Manifa a Perpinyà. Ja és una tradició.
- Marató de Cinema a Sants. Ací teniu la promo (la de l'any passat era millor)
- Festa Major de la UAB. Una kumba torrada és poc higiènic, però molt assequible. No sigueu tan escrupulosos, que tots heu anat al McDonald's quan ha calgut.
- Peregrinatge al Riviera. A vore si espabilem el meu amic M.

dimarts, 3 de novembre de 2009

Opes espirituals

Temps de crisi és temps de fusions. Avui en dia, si no estàs ficat en fusions o absorcions, és que estàs acabat. Estic parlant d'economia i empresa, colla de malpensats.

Es fusionen bancs, caixes, grups mediàtics i fins i tot viticultors. Així doncs no ens hem d'estranyar si ens trobem que l'Església Catòlica Romana vol absorbir els dissidents de l'Església Anglicana o està disposada a fer una OPA als cismàtics Lefebvrians.

Caçant fidels al vol.


Ja fa temps que els catòlics romans intenten apropar-se, i integrar a Roma, els altres cristians. Ho anomenen ecumenisme. El que no tinc del tot clar és si la croada contra els càtars també era de caràcter ecumènic.

Amb l'autoritat moral que em dóna escriure el Consultori Religiós més prestigiós de Catalunya, propose als catòlics romans d'altres possibles fusions i absorcions:

- Nens de Déu. Aquests darrers anys l'Església Catòlica Romana ha hagut d'afrontar dotzenes de judicis (i sentències adverses) a causa de la pederàstia d'alguns dels seus pastors. Potser caldria elevar l'anècdota a categoria i practicar l'amor als nens fins les darreres conseqüències.

- Els Adamites. Si el catolicisme vol recuperar territoris perduts com Eivissa, Barcelona o Sitges hauria de plantejar-se la integració d'aquesta bonica branca del cristianisme. Ja ho diuen "l'hàbit no fa el monjo".

- Heaven's Gate. Si els jueus practiquen la circumcisió, els catòlics haurien d'anar més lluny i practicar la castració. Si els àngels no tenen sexe, els mossens tampoc. I menys temptacions.


Tants caps tants barrets? O és que això és una casa de barrets?

dilluns, 2 de novembre de 2009

Homes emmanillats: cauen els mites

L'imatge dels senyors Macià Alavedra i Lluís Prenafeta emmanillats encara aixeca polseguera. Han caigut tres mites: dos del pujolisme i un de l'erotisme.


Parlen molt de la dignitat dels polítics processats, però qui li torna la dignitat al fetitxisme!? Es pensen que hom pot tornar a gaudir de les Coves del Sado després de veure l'imatge de sociates com el Barto Muñoz i convergents com el Prenafeta emmanillats?


L'Alavedra vestit de cuir i emmanillat? No sé, no l'acabe de vore en actitud bondage.

Com es nota que els de CiU no són sucursalistes i no tenen les mans lligades. La noia de l'esquerra és del PSC.




Un parell de suggeriments de presentació per a la propera detenció de corruptes.

La confraria d'en Rodrigo de Santos

Un amic m'ha fet arribar aquesta fotografia.



Ara ja sabem de quina confraria era devot fidel el senyor Javier Rodrigo de Santos.