dimarts, 14 de setembre de 2010

Això de morir-se

"La mort és un problema només pels vius" Markutis


És llei de vida, un dia o altre arriba la mort. Sobre la mort ja s'han dit moltes coses, des de la biologia i la medicina fins a la filosofia i la religió, passant per la literatura, el cinema i la galvanoplàstia. Així que jo no us diré res que no s'hagi dit ja. No us donaré cap lliçó, jo no estic capacitat i vosaltres no me l'heu demanat.


Em limitaré a fer cinc petites reflexions sobre això que m'ha tocat viure aquests darrers dies, arran de la mort de mon pare.

— Hospital de Sant Pau. Voldria agrair al personal de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona la seua sinceritat, tendresa i humanitat. Mon pare ha mort sense patir i acompanyat dels seus, i els ho vull agrair.

— Funeral laic. Els serveis funeraris ofereixen funerals laics, cosa lògica tenint en compte les creences i conviccions de bona part de la població d'aquest país. El més curiós és que, al tanateu de Les Corts, qui ofereix funerals laics és un mossèn catòlic... això sí que és voluntat de servei i reciclatge professional. Després diran que no som un país competitiu.

— Serveis Funeraris. La gent que treballa als serveis funeraris està feta d'una pasta especial. Han de parlar amb gent que no coneixen,  d'orígens i procedències molt diverses. I han de parlar de coses molt personals amb persones que estan emocionalment tocades. Parlen de coses personals i cares, matèria doblement sensible.

He pogut observar que tenen una gran capacitat per a no sorprendre's de res, seguir el corrent a qualsevol i dir que sí a tot.

— Els acompanyo en el sentiment .
— Gràcies. L'avi només tenia 93 anys, era a la flor de la vida...
— Sí, ens ha deixat massa jove. Hauríem de decidir on acomiadem el difunt...
— L'avi era nascut a Càceres...
— Volen que traslladem el cadàver a Càceres?
— Nooo, l'avi vivia a Granollers des que era petit.
— Al cementiri de Granollers, doncs?
— No, al de Collserola, que hi ha senglars i ell era un fan d'Astèrix i Obèlix.
— Entenc. Han pensat si volen incinerar-lo o enterrar-lo?
— L'avi fumava molt i va treballar de forner, així que l'incinerarem.
— És clar, és el més lògic. Hauríem de triar el taüt, ací tenen el mostrari...
— Aquest any l'Hèrcules juga a la primera divisió...
— El seu avi era de l'Hèrcules? Volen un taüt amb els colors de l'Hèrcules?
— No, l'avi era del Barça. El taüt de color blanc ja va bé.
— Molt lògic. I les flors?
— L'avi va fer la mili a la marina, així que triarem les blanques i vermelles.
— És clar que sí. Han pensat en l'acompanyament musical?
— Li agradava molt jugar a la petanca i escoltar els vells èxits del Manolo Escobar, així que posarem una mica de Mozart...

Ha de ser meravellós conviure amb algú que treballa als serveis funeraris, et diu que sí a tot.

— Els veïns. Fa uns anys vaig llegir una notícia sobre un petit poble gallec (no en recorde el nom) on els veïns estaven molt indignats amb el sorteig de nínxols del nou cementiri municipal. Es veu que, coses de l'atzar, a la majoria els havia tocat de veí de nínxol algun veí del poble amb el que tenien mala relació. I l'eternitat és un periode de temps massa llarg com per a tindre al costat algú que et cau malament.

Nosaltres, de veïns de nínxol, tenim la família Rubianes (no crec que siguen parents de l'actor, seria massa casualitat), els Klämburg (cognom típicament santsenc), els Ampon i Mor (no faré acudits), els Garcia-Cervera i els Espín-Pallarès (aquests a la làpida hi tenen gravada una parella fent balls de saló, és un detall ben bonic). Se'ls veu bona gent, així que no crec que tinguem problemes de veïnatge i convivència (o conmortència, arribat el cas).

— Article 66. Segons l'article 66 de l'Ordenança de Cementiris, cal tindre actualitzat el nínxol que s'ocupa. Dit d'una altra manera: cal pagar el nínxol o et fan fora. He pogut veure uns quants nínxols amb l'avís pertinent (datat el juliol del 2009). Em pregunte, en cas d'impagament, com són aquests desallotjaments. Els vells okupes mai no moren.

I per acabar, dos consells importants:

1) Quan arribi el dia la vostra família no estarà en condicions de triar, ni de pagar, el vostre comiat. Ara que esteu vius i sans deixeu per escrit quines són les vostres últimes voluntats i com voleu que siga el vostre funeral. I si deixeu uns quants calerons per a pagar-lo, molt millor.

2) Tot i l'increment de l'esperança de vida, aquesta segueix sent massa curta. Gaudiu de la vida, que són quatre dies.

35 comentaris:

SERGIBR ha dit...

Els desallotjaments els deuen portar a cap, brigades de zombies anti-avalots.

D'altra banda, això de compartir eternitat no és cosa de broma. No vull ni imaginar-me com seria el meu somni etern, escoltant les rajades post-mortem al nínxol del costat, de l'estimat difunt M.V.

Puji ha dit...

Collons, Josep. Em sap greu. Tot i el mal moment veig que continues àcid com sempre. Em sembla collonut.

I les reflexions funeràries també m'han agradat molt. Hi haurà segona entrega o haurem d'esperar que traspassi un dels teus sogres?

La RaTeta Miquey ha dit...

Ho claves, Josep.

Sobre Sant Pau i els Serveis Funeraris, del tot d'acord. L'enterrament del meu pare no va ser laic però el capellà era hippie i amic seu. Diguèssim que ja venia reciclat.

I si fos odisfèrica descriuria el moment en que va caldre enterrar al meu avi i van haver de "buidar" el nínxol davant de tota la família. L'àvia (vídua recent) anava dient: "mira el tiet Ramon!, mira, la Maria". Abans de marxar, però, els individus dels serveis funeraris van parar la mà. Això de la propina està molt mal entès.

Per si de cas, el meu pare va ser incinerat.

Una abraçada molt forta, ànims i continua sent tant punyent. Ets un crack.

Remitjó ha dit...

Em despenge amb un clàssic: li acompanye en el sentiment...


O, per introduir una variant, amb els sentiments. Per una banda amb el seu dolor i per altra amb la seua visió irònica i àcida de la qüestió.

SM ha dit...

El meu condol pel teu pare i les felicitacions pel post. Molt ben vist.

Ni piu ha dit...

És vosté genial fins i tot en moments delicats.

Srta. Tiquismiquis ha dit...

Sr. Josep, no hi ha paraules.. ja sap.

Pere Llufa ha dit...

A més dels veïns, a l'hora d'escollir nínxol hi ha una cosa que sovint s'oblida però que no deixa de ser igual o més important: la situació.

Molt sovint no s'hi dóna importància i és per això que acabem enterrats a les files baixes en una zona d'obaga, cosa que equival a passar tota l'eternitat patint d'humitats que, com tots sabem, són dolentíssimes pels ossos.

Sempre és millor escollir les files altes i si pot ser orientades al sud, d'aquesta manera estarem tot el dia al sol.

Rebeu el meu condol.

El senyor gerent ha dit...

Rebi el condol de part del senyor gerent.

maria ha dit...

Molts ànims Josep.No et perdis en la foscor d'acord?Que aqui n'hi ha molts que t'esperem per llegir-te sempre.
Una abraçada.

Anònim ha dit...

Sr. Josep: després de que el vostre pare s'hagi passat la vida pagant impostos Hisenda creu que no n'hi ha prou. Per al pagament del que pugui correspondre de l'Impost de Successions li recomano que: sol·liciti un ajornament per al pagament (amb tots els dialectelismes de l'Alcover-Moll que pugui), esgoti tots els terminis, esperi sempre a l'últim moment. Naturalment per això haurà de pagar interessos, però menys que els que hauria de pagar per un préstec personal.
Les meves condolences.

Lluís ha dit...

Us dono el meu condol, també des de Sants.

xavi ha dit...

refraner català (sabiduria popular):

...a les penes punyalades i als disgustos gots de vi.

Gràcies per ser com ets.

Tyler Durden ha dit...

T'acompanyo en el sentiment.

Sergi ha dit...

Ho sento, mestre.

zel ha dit...

Josep, he quedat planxada. No en tenia ni idea, com que fa temps que més que blogaire semblo un "passavolant"...

Com pots conservar l'humor? Jo vaig quedar fosa, i ja ho saps, que prou em vas animar, encara em costa parlar-ne, ni m'he acostumat a la seva absència.

Saps que tots diem el mateix, però de veritat, una abraçada i un petó, que et faria de gust en viu i en directe. Cuideu-vos tots.

Senyor Merdevalista ha dit...

Em sap greu, mossènyer. Celebro, però, que hagi trobat forces per sentar càtedra fins i tot en les hores fosques.
Cuidi's molt.

Llesca ha dit...

Rebi el meu condol i, de pas, les meves felicitacions per prendre-s'ho com ha de ser, de manera natural. Fins i tot parlant d'una cosa així ens fa riure: un visca per a vostè!

Albert B. i R. ha dit...

Molt poques persones són capaces d'escriure un apunt com aquest davant uns esdeveniments així.
Em sap molt de greu. Molts ànims.

Moises Rodriguez ha dit...

Ho sento, Josep!!

el canario cuadrado ha dit...

no somos naide.

un abraçu

Aristofeles ha dit...

Només vull recordar-te que hi ha un segur que es diu El Ocaso, que pagant molt poquet al mes no tens que pagar l'enterrament. La meva àvia es va morir als 94 i des de que tenia 18 el pagava.

Oriol ha dit...

El meu condol. Com ja li han dit, el seu escrit és molt bo i aporta una visió àcida que és difícil de tenir en aquests moments. Jo, quan va morir el meu avi farà ja quasi dos anys, no la vaig saber tenir! Una abraçada

Eulàlia Mesalles ha dit...

Vinc des de l'escollit del Bloguejat.
Molt bona reflexió. Com ja s'ha dit per aquí, costa poder fer un text així quan marxa algú que estimes.
El dol és un periode difícil, però necessari. I potser posar-se a escriure ajuda a passar-lo.

Mecànic emprenyat ha dit...

La meva relació amb el bon home que ens va vendre la capsa, va ser un pel més violenta.

L'acompanyo amb el sentiment.

Alyebard ha dit...

Una abraçada, jo també vaig passar pel mateix tràngol. I reconèixer que els tens molt ben posats per escriure amb aquesta ironia en aquest moment, jo no vaig poder fins al cap d'un llarg temps. Tothom s'ho agafa com pot.

XBaltar ha dit...

Quant et morts lo fotut no es que et convidin al funeral, es que hi tens que assistir a la força.

Hem reservo dir-li que l'acompanyo en el sentiment fins que no hem trobi una situació similar y ho pugui dir amb sinceritat.El que no hem reservo pas es dir-li que té voste la meva mes sincera i humil admiració.

SUPER FELÍ ha dit...

T'acompanyo amb el sentiment.

sobre els 2 consells...:




ja s espabilaran els que quedin ...

molt poc punk aixo d haver se de preocupar de que serà d un un cop mort ,no ??

vida, aquesta segueix sent massa curta

més llarga no porfavorrrrrrrrr

Gaby ha dit...

No et diré que ho sento perquè es una obvietat.
Però si felicitats per escriure aquest magnific post en un moment tan dur.

Gracies.

Nets de Junh ha dit...

Una abraçada

Àlex ha dit...

Suat però cert: em sap greu la mort del teu pare, perquè sé com es viu.
En el funeral no laic que vam fer en el del meu, de pare, el taüt va arribar deu minuts tard, el capellà es va confondre, la música no era la que havíem demanat i hi havia gent que plorava molt i que mai en ma vida no havia vist (em vaig preguntar molts dies qui eren).
I sí, com diu el Xavi, a les penes punyalades. I si no són gots de vi, que siguin de güisqui del bo.
Una abraçada

Josep ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Josep ha dit...

Moltes gràcies a tots i a totes.

Sonia ha dit...

Josep li has fet un sentit homenatge, des del teu punt de vista, per això és tan autèntic.

Una abraçada ben forta.

helena arumi ha dit...

Jo,tampoc - com ha dit algú altre - m'he acostumat encara a l'absència del meu. Un post magnífic, però a mi m'agradaria saber més sobre les emocions, més que els detalls mundans. M'interessa saber com una altra persona pot positivitzar la mort d'un pare (suposadament estimat)com ho ha fet vostè.

Un petó molt gros, per quan se senti una mica trist.

mariona