dimarts, 1 de febrer de 2011

Cançons que parlen de tu

La setmana passada vaig descobrir dues cançons que em van portar records. No eren cançons més o menys antigues que em portessin records d'un passat (en aquest sentit us recomano aquesta entrada al blog de l'Òscar). Es tractava de cançons que parlaven (també) de mi.

El que vull dir és que són cançons que expliquen una cosa que jo he viscut. Bé, jo i milers de persones més, és clar. Les dues cançons són:

1) Jean-Luc d' Els amics de les arts.



Efectivament: vaig retrobar-me amb una noia en un cinefòrum (en el meu cas no era cine francès, sinó americà) i la passejada i les copes es van allargar massa (en el meu cas la complicació no era el cotxe si no el Nit Bus), així que ella em va convidar a quedar-me a dormir a sa casa. I jo, més covard que prudent, més vegonyós que calent, no vaig intentar res amb ella. I al matí següent vam esmorzar amb tranquil·litat i certa distància.
Ella volia rotllo? No ho sé segur, setmanes més tard ens vam embolicar. Alguns pensareu "és clar que volia tema, la prova és que setmanes després la vas enclotar", però no hi posaria la ma al foc: i si la meua aparent indiferència fou el detonant de l'enclotada de setmanes posteriors? I si ella, contrariada per no tindre un paio (un paio més) suplicant-li sexe, es va picar?
Mai ho sabré, aquesta mena de coses no es pregunten. I quan es pregunten, tampoc es responen.

2) Pero te quiero de Fernando Alvarez i Alfredo Pérez.


Està bé, ho confessaré: jo també he practicat la callofília. Cal aclarir que, en el meu cas, la noia era molt neta i es deixava un sou en cremes, xampús i potingues. No tenia aerofàgia, però sí que podia patir halitosi, segons que hagués menjat.
I pel que fa al sexe, ella sempre estava disposada. Era de les que diuen obscenitats, cosa que de vegades em feia posar vermell. No era maca, però era còmoda.

14 comentaris:

sergibr ha dit...

Home, si vols parlar de callofilia, hauries d'haver posat aquesta cançó que és molt més bona.

Srta. Tiquismiquis ha dit...

l'any del conill l'ha posat melancòlic? enyora quelcom?

òscar ha dit...

El primer cop que vaig escoltar la cançó de Fernando Álvarez i Alfredo Pérez vaig acabar plorant del riure.

En quant a la callofilia, i posant-nos una mica bíblics de primària, recordaria aquell passatge que venia afirmar, més o menys, allò de "quien esté libre de culpa, que tire la primera piedra".

El porquet ha dit...

Gran exercici de sinceritat! Jo he patit més de covardia que de callofília... és que sóc un primmirat.

Llesca ha dit...

Vostè és dels que ho tasta tot al cutre-buffet de lal vida, oi?
Ei! Ben fet que fa! Si és gratis, cap problema.

maria ha dit...

Quina vida més emocionant^^.

esmegmatitzat ha dit...

aviam, per defensar-lo dirè que tothom ha practicat algun cop la callofilia... alguns més que altres però!

un dubte que m'assalta al cap... vostè no tenia novia (sí, nòvia, no parella!) ???

Anònim ha dit...

No li vas preguntar mai a la del cinefòrum perquè aquella nit no...potser tenia la regla, o vés a saber...

xavi ha dit...

..eren la mateixa noia?

Helena Bonals ha dit...

Quin tip de riure! No és gens original ni divertit de dir això, però és molt cert.

Alyebard ha dit...

Veig que tots tenim un passat inconfessable...

Josep ha dit...

Benvolgut Sergi:
eps, paraules majors!

Benvolguda Tiquis Miquis:
sí, algunan cosa enyoro.

Benvolgut Òscar:
són bons , no es pot negar.

Benvolgut Porquet:
la callofília fou una etapa breu de la meua vida, un moment d'aplicació de la llei del mínim esforç.

Benvolguda Llesca:
tot no... per sort!!

Benvolguda Maria:
si per "emocionant" entenemt "patètica", sí

Josep ha dit...

Benvolgut Esmegmatitzat:
No, en eixa època no. En aquell temps jo era un home feliç, solter i heterosexual.
Ara no estic segur de cap de les tres coses.

Josep ha dit...

Benvolgut Anònim:
no cal preguntar això, n'hi ha prou amb ensumar.

Benvolgut Xavi:
NO. Rotundament NO.

Benvolguda Helena:
així és la vida

Benvolgut Alyebard:
alguns fins i tot dos.