divendres, 4 de febrer de 2011

L'afer Vigalondo

Aquesta setmana internet i les xarxes socials han estat protagonistes de les revoltes als països àrabs. També han estat d'utilitat per a coses menys importants, però més entretingudes. Aquest és el cas de l'afer Nacho Vigalondo.

Fa una setmana jo no sabia qui era aquest andova. O més ben dit, tot i haver vist el curmetratge 7:35 de la mañana i el llargmetratge Los Cronocrímenes, no sabia que el Vigalondo n'era el director. Sí, ho confesse, jo sóc dels que agafen la guia de la pel·lícula i després només es miren les fotos.

La qüestió: per si algú no ho sabia, el Vigalondo va fer comentaris i acudits sobre l'Holocaust i els jueus. Després de rebre un allau de crítiques i un allau de suports, li han tancat el blog hostatjat a l'edició electrònica d'el diari El País i li han cancel·lat la campanya que dirigia per a aquest mitjà.

Som molts —jo el primer— que als nostres blogs n'hem dit de molt grosses, però mai hem hagut de pagar cap conseqüència. Per què nosaltres no i el Vigalondo sí? Bé, jo crec que hi ha quatre elements que marquen la diferència:

1) Desconeguts. Jo sóc un perfecte desconegut, i la majoria dels que llegiu aquest blog i escriviu a d'altres blogs, també. Això ens dóna certa impunitat. Potser ja van sent hora que els autors coneguts recuperen la figura del Pseudònim. Avui en dia només s'empra el pseudònim quan s'ha de presentar una obra que ha de ser premiada en un concurs literari.

2) Amics i parents afectats. Hom pot fer broma sobre un col·lectiu quan forma part d'aquest col·lectiu, o quan té familiars i amics que en són membres: dones, homosexuals, jueus... Jo, en el meu cas, tinc un bon amic israelita i israelià (no diré que és jueu, ja que el paio fot anys que no va a la sinagoga, i el seu estil de vida és qualsevol cosa menys kosher), cosa que em dóna un cert marge: "Ei, que el Josep té amics jueus. En el fons fa conya de bon rotllo".

Els col·lectius amb carta blanca per a ser trinxats són els polítics, els funcionaris, els gitanos, els catalans i la gent de Lepe. Aquests poden ser ridiculitzats sense haver de justificar cap relació d'amistat o parentiu amb ells.


3) Grup polític i/o mediàtic. En aquesta mena de trinxera (i trinxada) informativa que tenim, treballar per a un grup mediàtic et converteix en objectiu de les crítiques dels altres grups. Si el Vigalondo hagués treballat per a Intereconomía, els del diari El País haurien muntat contra ell un pollastre igual. No és el que, és el qui.

4) Gràcia. Si us he de dir la veritat, els seus acudits no eren gaire bons. Si els acudits haguessin fet gràcia, l'haurien atacat menys? No, rotundament no. Però si els seus acudits haguessin fet gràcia hauria estat més fàcil defensar-lo.




Darrera reflexió: sempre hi ha enzes que ho entenen tot malament. A partir d'ara, quan un d'aquests enzes vullga defensar la Llibertat d'Expressió, és probable que es dediqui a negar l'Holocaust i a insultar els jueus. Què hi farem!?

9 comentaris:

Txisky ha dit...

Jo vaig patir Cronocrímenes al Festival de Sitges. Les seves pel·lícules són igual de dolentes que els seus acudits!

MARTELL DE REUS ha dit...

La que segur que no s'ha presentat sota cap pseudònim al darrer Premi Ramon Llull és la foro babeliana Nuria Amat.

J.M.C. ha dit...

Ja li està bé. No sé quins eren els acudits, però s'ho mereix per tot el temps que em vaig passar sense poder-me treure del cap la cançoneta de "7:35 de la mañana".

maria ha dit...

El factor gràcia és clau. Vaig llegir els acudits i no la tenien per cap lloc, de fet no ho semblaven d'ahí tota la polèmica. Jo crec que tot és una estratègia per donar-se notorietat...

Jordi ha dit...

Internet està encabronat.

Anònim ha dit...

Potser també hauríem de parlar de quants jueus hi ha a Catalunya o Espanya. Aquests humoristes "provocadors" haurien d'entendre que això no és USA i que aquí la comunitat jueva és molt petita o quasi inexistent i si no fos per les sèries ianquis no sabríem què és una quipà o dieta kosher. Un autèntic provocador s'enfronta a la gent a qui provoca: http://www.youtube.com/watch?v=SOnkv76rNL4
Ser provocador avui dia és fer acudits de xarnegos (o catalufos), marietes, moros... i en aquest sentit és més macarra "intereconomía" que cap altra cadena. Ser graciós a més a més ja és tota una altra cosa i que donaria per un altre comentari.

Josep ha dit...

Benvolgut Txisky:
home, la proposta era interessant.

Benvolgut MARTELL:
a aquesta senyora li he dedicat una entrada.

Benvolgut JMC:
ahà! Vostè també la va veure, eh!?

Benvolguda Maria:
doncs, una setmana després, sembla que té més pèrdues que beneficis.

Benvolgut Jordi:
sí, com la vida mateixa.

Benvolgut Anònim:
brillant aportació. Gràcies per l'enllaç. Em costa una mica de seguir (el meu anglès és penós) però està molt bé.

sal i sucre ha dit...

Tot l'afer Vigalondo es resumeix a una sola frase: ganes de tocar els collons.

Josep ha dit...

Benvolguda Sal i Sucre:
té vostè raó. I per totes les parts implicades.