dimarts, 22 de març de 2011

Pluja constant

Em van convidar a veure l'obre de teatre Pluja constant, de Keith Huff, dirigida per Pau Miró i interpretada per Joel Joan i Pere Ponce, a la Sala Villarroel de Barcelona.

Hi vaig anar amb certa recança, ja que m'havien dit que era una obra d'acció. I hi ha gèneres, com l'acció i el terror, que en el teatre acostumen a sortir malament. No sé ben bé perquè, però al teatre el drama i la comèdia funcionen molt bé, mentre que el terror o l'acció queden massa fluixos. Serà que el cinema ens té massa ben acostumats.

Però l'obra em va sorprendre positivament. És directa, dura, bruta i contundent. I, el millor de tot, els diàlegs es basen en fets reals. Evidentment, fets viscuts per diferents policies de diferents ciutats, però ben verídics: el policia camell, el policia ionki, el policia proxeneta, el policia que fa d'assistent social, el policia que mata per error un innocent i, per a mi la millor de tots: el parell de policies que no van detindre el carnisser de Milwaukee.



L'any 1991 Jeffrey Dahmer "el Carnisser de Milwaukee" havia segrestat i torturat una de les seues víctimes, un adolescent de 14 anys, immigrant laosià, anomenat Konerak Sinthasomphone. Aprofitant que el Carnisser de Milwaukee havia sortit a fer una pausa, el noi es va fugar. Nu, sagnant i cridant auxili, fou trobat per dos agents de policia. Malgrat que estava despullat, ferit i sagnava pel recte, els bòfies no van entendre el que deia el noi, puix aquest s'expressava en laosià. Per sort va aparèixer per allà el Carnisser i, amb un posat calmat i un somriure a la cara, els digué als policies que no patissin, que aquell noi era el seu xicot, tenia 19 anys i que havia begut més del compte.
Per increïble que sembli, els policies es van creure el que els deia el Carnisser i li van entregar el noi. Malgrat que aquest plorava i s'abraçava als agents de policia, aquests insistiren en acompanyar-lo fins el pis del Carnisser i deixar-lo en mans del seu botxí. El qual, un cop recuperada la peça, seguí amb la seua tasca macabra.

Arribats a aquest punt em plantejo un clàssic del teatre: simple traducció o també adaptació?

Són moltes les obres de teatre estrangeres que no només es tradueixen, sinó que s'adapten: noms de persona, institucions, llocs, modes i, fins i tot, fets històrics són modificats per a que resultin més propers a l'espectador. Gràcies al cinema i la televisió, Chicago i els EUA ens són força familiars, així que, en principi, no passa res per a que els noms de persona, els llocs, les institucions i els fets històrics siguin genuïnament americans.


Però jo, si voleu que us digui la veritat, no em puc estar de proposar una adaptació. Ací teniu algunes de les històries verídiques que podrien eixir:

El policia nacional, casat amb una funcionària de presons, que li surt un fill etarra.
El coronel de la Guàrdia Civil que, en presència de les principals autoritats del País Basc, afirma "un yonki más, un etarra menos". I actua en conseqüència.
El guàrdia civil que assaltava xalets i, en un dels seus assalts, viola una dona. I el jutge que va considerar un atenuant la seua condició de servidor públic.

El guàrdia civil que es va ficar al llit del seu company, quan aquest dormia amb la seua nòvia i va abusar sexualment de la noia mentre tots dos dormien.
El guàrdia civil casat amb la filla d'una folcklòrica i un boxador.
El funcionari de presons que li feia felacions als reclusos.

El Conseller d'Interior que va organitzar el seu despatx seguint el Feng-xui
El guàrdia civil que li devia diners a un camell i, per no pagar, el va matar.
El policia (o militar, o agent dels serveis secrets) que, arran d'una discusió de trànsit, mata a trets un noi a L'Hospitalet de Llobregat. I la Justícia el deixa en llibertat.

La transsexual de la Guàrdia Civil.
El policia pedòfil.

Què, ens atrevim? O només es poden airejar les misèries de les policies americanes?
Al final ,encara resultarà que l'únic que pot ridiculitzar la bòfia és aquest paio:

5 comentaris:

Jordi ha dit...

Qui hi faci li caurà una querella. No hi ha collons.

Eva ha dit...

He llegit els enllaços dels temes que proposes i he alucinat.
Pareixien arguments de "Mentes criminales".

zel ha dit...

Com que vaig un xic de cul, en el sentit més conegut de l'expressió, avui m'he permès un kit kat i he llegit fins molt avall els apunts endarrerits.

M'agrada llegir-te en el teu estil més pur, quan parles de la Joana... hihihi...

c.e.t.i.n.a. ha dit...

Els ianquis poden fer autocrítica per que treballen amb capital privat. Aquí es tapa la boca als disidents a base de subvencions.

Josep ha dit...

Benvolgut Jordi:
em temo que sí.

Benvolguda Eva:
doncs sí, de vegades els delinqüents s'infiltren a la policia.

Benvolguda Zel:
moltes gràcies, a disposar.

Benvolgut CETINA:
epsss! Les subvencions a la cultura, aleeerta!