dimarts, 31 de maig de 2011

Una història real

Fa molts i molts anys, quan la meua tieta era una adolescent, a Sants hi vivia un home que patia de mal d'esquena.
En aquella època la sanitat era precària i només hi havia un metge de barri que atenia com podia a la seua petita consulta. L'home hi va anar i li va explicar el seu cas.
Com que en aquell temps els fisioterapeutes eren pocs i molt cars, el metge no li podia receptar unes sessions de teràpia, només fregues casolanes i dormir amb l'esquena ben recta en un llit dur.
En aquells anys no hi havia matalassos de làtex, ni viscoelàstic, ni res de tot això. Només els matalassos tous farcits de llana.
I també, en aquell llarg període de pobresa, la gent estalviava per tindre un lloc on caure mort. I fou per això que el metge li va preguntar

Metge— Escolta, que ja tens pagat el funeral?
Pacient— Sí, ja ho tinc tot pagat: taüt, nínxol i funeral. Amb la Mútua Gremial.
Metge— Doncs mira, tinc una idea...

I fou així com el metge li va proposar emprar el taüt —que en eixa època els tenien en stock a les pompes fúnebres— per dormir.

I fou així com l'home tenia el taüt al dormitori de casa, i hi dormia cada nit. Alguna vegada a les visites els feia la broma de fingir que estava mort de cos present.

I ací acaba la història real. Aquesta història podria tindre finals més interessants. Per exemple:

"Fins que un dia, que la seua muller havia anat al poble a visitar uns parents, li va caure la tapa del taüt i es va quedar travada. Ningú el va poder ajudar i va morir d'ofec, pànic i sed."

O potser

"Fins que un dia una visita va patir un ensurt molt gran i va caure fulminada d'un infart".

Serien finals més divertits, però llavors ja no seria una història real.
Probablement per això hi ha tantes històries basades en fets reals, és a dir històries verídiques que comencen bé però que acaben fluixes, i amb la ficció els fan un final millor.

7 comentaris:

Txisky ha dit...

Jo encara recordo els meus pares posant fustes sota el matalàs!. Bona aquesta!.

SM ha dit...

Bona història, i millor els finals alternatius. És per aquest motiu que Ullals està només "basada en fets reals": el final de veritat no era ni la meitat de bo qeu el que se'ns va ocórrer!

Llesca ha dit...

Bé, de fet el final de la història seria que el seu tiet va utilitzar el taüt tant ante-mortem com post-mortem, no? Bona història.

xavi ha dit...

Um no serà com una mena de llegenda urbana?

c.e.t.i.n.a. ha dit...

Jo m'imaginava que un dia follant els hi va caure la tapa a sobre, tots dos van quedar atrapats dintre i se'ls van trobar anys després encara enganxats

Jordi ha dit...

De quin any és?

Josep ha dit...

Benvolgut Txisky:
gràcies!

Benvolgut SM:
tinc pendent Ullals. Ah, i t'he de fer un parell de consultes tècniques.

Benvolgut Llesca:
eps, NO ERA EL MEU TIET. Era un veí de Sants, ara ja mort. Qui em va explicar la història era la meua tieta.
Precisament perquè ens la pot explicar un testimoni, sabem que la història és certa.

Benvolgut Xavi:
No, la meua tieta era testimoni.

Benvolgut CETINA:
interessant final alternatiu.

Benvolgut Jordi:
A finals dels anys 40'