dijous, 28 de juliol de 2011

Jazzman (si fa no fa)

Era un enamorat del Soul. La música Soul ho era tot per ell, gairebé una religió, on els artistes com John Lee Hooker i B.B. King eren els seus profetes i cançons com The Thrill is Gone eren els psalms i pregàries.
Ningú sabia com dir-li que els seus cantants admirats i les seues cançons estimades no eren de Soul, sinó de Blues.

4 comentaris:

Molon labe ha dit...

Estimat Josep, poc importa el nom del que un cregui mentre cregui en quelcom diuen alguns...

Alyebard ha dit...

Millor confondre l'estil que no escoltar-los. Tot això que tenia guanyat.

zel ha dit...

En nostre "bard", té raó, millor que els escolti, i...me n'has fet venir ganes, té...

Josep ha dit...

Benvolgut Molon Labe:
ben dit, sí senyor!

Benvolgut Alyebard:
doncs sí. Massa etiquetat està aquest món.

Benvolguda ZEL:
això m'afalaga. M'agrada difondre la bona música.