dimarts, 31 de desembre de 2013

Llista Negra 2014


Seguint la vella tradició, li fem una repassada a la Llista Negra 2013 i presentem la Llista Negra 2014:

Kirk Douglas, actor.
Joan Manuel Serrat, cantant i poeta.
Joaquín Sabina, cantant i poeta.
María Jiménez, cantant.
Charlie Sheen, actor.
David Bowie, cantant i actor.
George HW Bush, 41è president dels EUA.
Blas Piñar, polític espanyol.
Sebastian Vettel, pilot d'automobilisme.
Fidel Castro, líder comunista cubà.
Diego Armando Maradona, futbolista argentí.
João Havelange, expresident de la FIFA.

diumenge, 29 de desembre de 2013

El període d'estudi

En acabar l'afaitada i la dutxa posà davant del mirall. Es mirà els cabells brillants, les abdominals ben definides i els braços —lleugerament musculats, sense artificialitats—. Es fità als ulls i li preguntà a l'espill:
— Amb quantes dones t'has anat al llit al llarg de la teua vida?

El mirall se'l mirà sorneguer i li respongué amb una pregunta:
 — I amb quantes ties t'has llitat en els darrers trenta dies?

Callà, i cap cot s'acabà de vestir.

dijous, 26 de desembre de 2013

Després de l'holocaust

L'holocaust zombi havia truncat vides, enderrocat ciutats i destrossat el país sencer. Després de la por i el combat, els sobrevivents es trobaren amb que havien de començar de nou, havien de partir de zero.


La majoria visqueren aquesta circumstància amb un poc dissimulat somriure: abans de l'holocaust estaven a menys 10. I de menys 10 a 0, la millora era evident.

diumenge, 22 de desembre de 2013

Bones festes, i tal

El jove entrà a casa, es llevà la jaqueta de pana i saludà els familiars. Agafà la copa de xampan —el gest dels braços li donà simetria als pantalons acampanats— i cridà
—Bones festes i feliç 1979



1979, o 1976, o 1972 ... no n'estic del tot segur... amb aquest govern del PP costa calcular fins on estem reculant.

dijous, 19 de desembre de 2013

Les dues vares

Conscient del difícil moment econòmic, polític i social que vivia el país, l'inventor agosarat i emprenedor va patentar la doble vara de mesurar extensible. Entre els extres hi havia un multi-conversor d'unitats de mesura.
Òbviament, es va fer ric.

diumenge, 15 de desembre de 2013

Llibres als llibrell


Tafanejant per internet he anat a petar al blog de la senyora Anita Noire. La darrera entrada d'aquest blog està dedicada a la Llibreria Ona de Barcelona, i el seu tancament. Ací en teniu l'enllaç.

Si us fa mandra llegir-lo sencer, us adjunte una de les seues perles:
"Me produjo cierta molestia mezclarme con los oportunistas que buscaban, sin encontrar porque allí no han estado jamás, los últimos chollos en sombras eróticas y demás munición que sirve para herir de muerte a la buena literatura".

Classisme. Sovint sentim queixes sobre el baix nivell cultural d'aquest país. Que si la gent no llegeix, que si la gent no va als teatres, ni als museus... però ver ací que quan s'ofereix teatre (o museus) de franc, o quan es venen llibres a baix preu, llavors venen els allaus de compradors i visitants... I també l'allau de queixes dels anteriorment esmentats! No estan mai contents? O tal vegada són uns elitistes als que els agrada formar part d'una minoria —pretesament culta— i criticar la majoria, faça el que faça aquesta majoria?

Dia dels museus, dia de l'espectador, liquidacions... quan la cultura és de franc, o de baix cost, la gent reacciona i consumeix cultura. Tal vegada el nostre no és un país de baix nivell cultural, sinó de baix poder adquisitiu.

El comentari. No m'he pogut estar de deixar el següent comentari:
"Ves a la Llibreria Europa, que segueix oberta, 
 ☺☺☺"

La rèplica. La senyora m'ha contestat açò:
"En mi blog, en el que escribo lo que quiero, no aguanto impertinencias de nadie, y menos de quien no conozco de nada. Por eso el comentario anterior ha sido borrado e invitaría a Josep a que deje de visitarlo si tiene que servir para ser un impertinente. "



Arribats a aquest punt potser caldria fer matisos i aclariments:

 1) Gestió i mercadotècnia. Són unes quantes les llibreries "de referència" que han anat tancant, a diferents ciutats catalanes. Per un costat hi ha el vessant estrictament comptable: les despeses de pagar el lloguer, les factures, els impostos i les nòmines no compensen els ingressos obtinguts per les vendes. Sense entrar al detall, els elevats lloguers i l'elevat IVA cultural —que ha frenat el consum— han tocat de mort molts d'aquests emblemàtics comerços. Però vet ací que hi ha una llibreria que resisteix, i aquesta és la Llibreria Europa.

Per què aquesta aguanta i les altres tanquen? Hi ha dues raons: la venda on line i la identitat de marca. La venda per internet ja sabeu el que és, i aquesta llibreria nazi ofereix material (llibres, discos i pel·lícules) que no són  presents a les altres botigues, així que copen aquesta quota de mercat. Però allò que els fa sobreviure és la identitat de marca, una cosa a la que aspiren els directors de màrketing, però que pocs productes ofereixen: la plena identificació entre la marca i el client, que no canviarà de marca encara que n'aparegui una de més barata o més bona. L'exemple que donen els manuals és Harley Davidson.

En el cas que ens ocupa, cap de les llibreries emblemàtiques que ha tancat havia aconseguit crear una identificació de marca, un lligam estret entre comprador i venedor, que anava més enllà de la relació qualitat-preu. La Llibreria Europa, en canvi, sí. A banda de llibres nazis, també s'hi venen best-sellers de Dan Brown i Stieg Larsson, i encara que els tinguin més cars, els nazis van allà a comprar-los. Per què? Doncs perquè és la seua llibreria, i és allà on es volen deixar els diners, encara que els isca més car.


 2) Fàstic i aprenentatge. La referència a una llibreria nazi haurà provocat rebuig a la senyora aquesta (i a molta altra gent). Però del que es tracta és d'aprendre: per què a uns els rutlla el negoci i a uns altres no? Prou lamentacions i més observacions! Per aprendre cal superar el fàstic.
Us imagineu en quin estadi es trobarien ciències com l'anatomia, la fisiologia, la parasitologia o l'entomologia si els científics diguessen "Aix, jo això no ho vull tocar"?


 3) Mitjans de comunicació. Som a l'any 2013 i alguns encara no han entès que internet és un mitjà de comunicació? Encara no han assimilat que allò que s'emet en obert és accessible per a tothom? Qui s'exposa al públic s'exposa a la crítica. Un blog no és un dietari íntim.
Segons el comptador de Google, aquest blog oscil·la entre les 5.000 i les 10.000 visites al mes. No conec personalment tothom que el visita, ni tampoc tothom que hi opina, ni tan sols els que hi opinen habitualment. I, contràriament al que diu la senyora Noire, jo ho trobe una virtut: que gent que no em coneix em llegisca és la prova de que alguna cosa interessant —o, si més no, entretinguda— escric.

Com sempre, podeu dir la vostra on posa Comentaris.

dissabte, 14 de desembre de 2013

Eviterns


No és que aquells éssers estiguessin dotats de vida eterna, el que passava era que, de tan avorrida que era, semblava que no s'hagués d'acabar mai.

dijous, 12 de desembre de 2013

Que s'imposi el títol


L'any 1996 el científic nord-americà Alan Sokal va publicar un article titulat Transgressing the Boundaries: Towards a Transformative Hermeneutics of Quantum Gravity («Trencant Fronteres: Vers una Hermenèutica Transformativa de la Gravetat Quàntica»), a la revista post-moderna de estudis culturals Social Text. L'article era un frau, ple de poca-soltades (entre d'altres, que la Llei de la Gravetat era subjectiva) i es basava en les tres màximes dels articles i conferències post-moderns:

1) Que soni complex, carregat de tetrasíl·labs i paraules cultes.
2) Citacions i referents innecessaris a persones reconegudes.
3) Que reforci els prejudicis ideològics dels editors/organitzadors.

L'any seguent, Alan Sokal i Jean Bricmont publicaren l'assaig Impostures Intel·lectuals (Fashionable Nonsense: Postmodern Intellectuals' Abuse of Science), una dura crítica a la pseudo-ciència i al relativisme post-modern.

Però sempre hi ha gent disposada a creure's els seus prejudicis, així que en aquests darrers setze anys han seguit publicant-se articles i llibres plens de disbarats pseudo-científics i post-moderns, mentre que a internet proliferaven blogs escèptics i racionalistes que feien befa d'aquests mudarnillus. I mentre uns organitzaven caríssimes conferències amb títols de tres línies, els altres publicaven coses divertides com aquest generador aleatori de títols de conferència.


Avui comença a Barcelona el simposi Espanya contra Catalunya (Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)).

Un títol breu i entenedor? Escàndol assegurat.

Que s'imposi el simposi: títol ve de titola?

dimecres, 11 de desembre de 2013

Les 09.10 del 11/12/13


Després de quatre dies d'homenatge i transcendència, arran de la mort de Nelson Mandela, ha tornat la ximpleria habitual. I la d'avui era previsible: som a dia 11 del mes de desembre de l'any 2013. Molts ho han celebrat a les 9 hores i 10 minuts: les 9 i 10 de l'11 del 12 del 13.

És clar que en català hauríem de dir un quart menys cinc de 10. I en anglès dirien que avui és 12/11/13 (primer posen el mes i després el dia). Així doncs, per a ells fa un mes, el dia dotze de novembre, la data màgica.

I ja posats a celebrar ximpleries cronomètriques, podríem considerar que hi ha més calendaris:

El passat dos de novembre sou el dia 22, del mes 2 (Brumari) de l'any 222.
El proper 24 de desembre serà el dia 11 del mes 12 (Desembre) de l'any 13 del calendari julià.
El proper 24 de gener serà el dia 5 del mes 7 (Adar) de l'any 5775 del calendari jueu.
L'any 2020 serà l'any 1441 del calendari islàmic.
L'any 2062 serà l'any 1441 del calendari persa.

Ei, mireu: capicua! 


Els nombres romans poden ser sugerents.

divendres, 6 de desembre de 2013

L'article 170


— A mi, l'article que més m'agrada de la Constitució Espanyola és el 170. Diu just el que cal.
— Però sí la Constitució Espanyola només té 169 articles.
— Per això xiquet, per això. Ni una paraula de més, ni una coma de menys.

dimecres, 4 de desembre de 2013

Rigau i els immigrants


La Consellera Rigau s'ha quedat curta: els immigrants no només són responsables del baix nivell educatiu, analfabetitzant la resta de nens, sinó que també estan envellint el conjunt la població.

Per exemple: L'any 2003, quan no hi havia tants immigrants, jo era 10 anys més jove.

diumenge, 1 de desembre de 2013

Dos homes i un prepuci


L'Ofri és israelià i israelita, i segueix les tradicions del seu poble, però no m'atreviria a dir que és jueu, sinó que és ateu. La seua família sí que ho és de jueva, però ell no s'acaba de creure segons quins dogmes de fe.

Com cada any, i perquè sé que segueix les tradicions, l'he trucat per a felicitar-li el Khanukà. I com cada any hem quedat per a fer unes cerveses, un cava, i fer-la petar (i fer el peta, que ell és molt porrero).  I aquest any ha sorgit la disputa: anar o no anar a l'encesa de llums de khanukà que fan a la plaça de Sant Jaume de Barcelona? Jo sóc un gran partidari d'anar als llocs on no has de pagar i et donen menjar i beguda de franc. Ell també. I jo no tinc cap problema en veure minories exòtiques cantant cançons tradicionals. Ell tampoc. Quin és el problema doncs? Molt fàcil: per a ell veure una colla de jueus no té res d'exòtic. És més, no vol trobar-se amb segons quins coneguts.

Suposo que aquesta és la meva gran virtut: respecto els seus i no sóc un dels seus. Malgrat que alguns diguin el contrari, jo no he trepitjat una sinagoga en ma vida. I hi ha una xifra considerablement elevada de dones que poden testificar que sóc descapotable i no pas descapotat.

Així doncs, per a tots aquells que volen celebrar el Khanukà sense els inconvenients del Khanukà, el Nadal sense els inconvenients del Nadal, i l'Id al-ad·ha sense els inconvenients de l'Id al-ad·ha tenim el tradicional Fèstivus.




Nota: L'Ofri és l'ésser humà menys 2.0 que he conegut mai, així que trigarà anys en llegir aquesta entrada.


divendres, 29 de novembre de 2013

Causes específiques i redundants

A Sants he trobat aquest cartell:



Es tracta de les Jornades i variétés per l'eliminació de la violència de gènere contra les dones. Tenint en compte que la gran majoria de víctimes de violència de gènere a Catalunya són dones, o bé ens trobem amb un títol redundant, o bé amb una greu omissió: què passa quan víctima i agressora són del mateix gènere? També hi ha violència entre parelles i ex-parelles lèsbiques. La víctima és dona, sí,  i l'agressora també: no hi ha violència de gènere, ja que agressora i víctima són del mateix gènere.

A no ser que, en comptes de referir-se a la violència física, es refereixin a la violència verbal. Però llavors també haurien de fer unes altres jornades pels homes que en són víctimes.

A veure si algun dia fan Jornades i variétés per l'eliminació de la violència racista contra els negres a Europa.

També crida l'atenció l'anotació lateral: darrere d'una dona feliç hi ha un masclista abandonat. Tenint en compte que per abandonar una parella primer cal tindre una parella, aquesta consigna és cruel, ja que pretén que les dones, per a ser felices, han d'estar primer amb un home. Què passa, que una dona no pot ser feliç tota sola, o amb una altra dona? Que no hi ha lesbianes que sempre ho han tingut clar i mai han perdut el temps, ni les il·lusions, amb cigales innecessàries?

Observi's també la il·lustració, i recordem el vell eslògan feminista: Una dona sense home és com un peix sense bicicleta. Veient que la dona va en bicicleta i que l'home jau aparentment adolorit, hem de concloure que ha estat agredit per un peix? O peix i home han estat agredits per la dona, que es desfà del paio i li roba la bicicleta al peix? Si és així, què en pensen els del PACMA?

Tot plegat una mica confós, com els (i les) organitzadors (i organitzadores) de les jornades.

dimarts, 26 de novembre de 2013

Art friendly


En arribar a la ciutat, envoltat de periodistes, el provocador artista neopostavantguardista es plantà a l'indret més emblemàtic de l'urbs i procedí a fer una de les seues impactants performances.

En acabar, i com era habitual, fou arrestat per la policia. No havia comès cap delicte, però eixa era una ciutat art friendly, i no podien decebre l'artista privant-lo del seu colofó preferit.

diumenge, 24 de novembre de 2013

Decepcions exteriors


Aquest diumenge els ciutadans de la Confederació Helvètica han estat cridats a les urnes per a votar sobre una proposta de limitació dels salaris dels directius, l'anomenada iniciativa 1:12 (el sou més alt no pot ser més de 12 vegades el sou més baix). Els catalans d'esquerres han vist amb bons ulls aquesta proposta, i fins i tot ERC la ha portat al Congrés dels Diputats.

Fa sis setmanes els ciutadans de la República d'Irlanda estaven convocats en referèndum per a decidir si eliminaven el Senat. Molts catalans, i molts espanyols, consideren que la cambra alta espanyola és un ens car i inútil, i se'n volen desfer. Hi ha nombroses iniciatives en aquest sentit.

El passat mes d'abril els ciutadans de la República d'Islàndia foren convocats a unes eleccions generals. Islàndia havia patit una greu crisi financera entre els anys 2008 i 2011, que havia portat a la fallida de tots els seus bancs comercials i a la ruïna de milers d'estalviadors. Com el poble islandès va reaccionar, i com d'una manera pacífica i democràtica va canviar el govern i les lleis fou motiu d'admiració entre les esquerres europees. Al carrer i a les xarxes socials sorgiren grups que volien fer també una revolució islandesa a casa nostra.

Totes tres causes, tots tres països, tenien admiradors i emuladors al nostre país, gent que deia «Hem de fer com ells».

Però vet ací que a la primavera els islandesos votaren els partits de dretes que havien portat el país al col·lapse, que fa un mes i mig els irlandesos decidiren conservar el Senat i que aquest mateix cap de setmana els suïssos han rebutjat la proposta de moderació salarial pels grans directius.
Que s'han begut l'enteniment? Potser sí, però potser som nosaltres, que no hem entès del tot el que passa a cada país, i en quines circumstàncies els seus habitants prenen les decisions que prenen.

Potser ja va sent hora d'enlluernar-nos una mica menys en l'exterior i començar a ser nosaltres mateixos els que fem la nostra pròpia via. Segur que no farem un model perfecte, segur que cometrem errors, però almenys seran els nostres errors. I al ser nostres els errors, n'aprendrem més fàcilment.


Dedicat als que fa 30 anys eren sandinistes, fa 20 anys zapatistes, fa 10 anys bolivarians i ara... ara ja no se sap ni on van.

divendres, 22 de novembre de 2013

Post-operatori amb el Doctor Monterrosso


I quan va despertar, l'anestesista seguia allà, calculant la dosi que havia d'administrar-li al pacient.

dimarts, 19 de novembre de 2013

Pre-post-operatori

A poques hores de l'operació, tinc uns quants dubtes.

Dejú. Hi he d'anar en dejú, entesos. Però quan comença el dejú? Quan em llevo? Quan vaig a dormir? Els pacients de pre-operatori som com els gremlins, que no poden menjar després de la mitjanit?

Habitació. Em toca quedar-me a dormir a l'hospital, i sembla ser que hauré de compartir habitació. Qui em tocarà? Algú que ronca? Algú que fa pudor? Algú que te amics i parents cridaners? A veure si em posen amb un moribund: al final callen, però fins que ho fan no paren de somicar.

Dormir. Mai m'han anestesiat. És com dormir? Somiaré? Em mouré, com li passa a molta gent? Parlaré en somnis, com fan alguns? Tindré la típica trempera del dormir?

Cabells curts. Quan jo era jove, em vaig deixar els cabells a quatre dits de llargada i em vaig posar una camisa negra que em feia elegant. Tot anava bé, i triomfava molt entre el femellam, fins que al Canal 33, en un programa anomenat Segle XX, van emetre un reportatge sobre els anys del plom italià. Un dels que hi sortien era un jove italià, crec que de primers dels 80', que duia exactament els mateixos cabells i la mateixa camisa que jo. I ens teníem un aire.
Tot i que el Canal 33 tenia poca audiència, molts amics i coneguts van veure el reportatge i em van dir que jo semblava un feixista italià. Em vaig deixar els cabells llargs, i vaig repescar les samarretes reivindicatives multicolors.

Ara, amb els exercicis de rehabilitació pel braç, estic per fer-ho bé i recuperar la camisa negra, tot tallant-me els cabells.


diumenge, 17 de novembre de 2013

L'operació


Recordeu l'accident que vaig patir l'any passat? Doncs ja tinc data per l'operació. Han trigat un any, però em faran una artroscòpia. Mentre compto els dies que em queden per entrar a la sala d'operacions, us faig cinc cèntims del que m'he trobat:

Analítiques. L'Hospital Clínic de Barcelona programa les analítiques acuradament, i et donen hora cada 15 minuts. Hi ha una tongada a les 09.00, una altra a les 09.15, una altra a les 09.30.... Així es va més ràpid i no cal atabalar-se amb les cues. Però, per alguna estranya raó, hi ha gent que vol fer cua, que vol passar el matí a l'hospital i es planta a la cua d'analítiques una hora i mitja abans de que els toqui. I organitzen torns! "Qui és l'últim de la cua de les 10.15?" pregunten a les nou en punt del matí.

Telèfon. Després de les analítiques, toca visitar l'anestesista. Com que el resultat de les analítiques ha estat molt bo, i la visita estava programada molt d'hora, l'anestesista va preferir fer-me el qüestionari, i els consells pre-operatoris, per telèfon. Malauradament em trucà mentre estava amb d'altra gent, "Sí, sóc jo. Sí, sóc major d'edat, fa molt. Faig metre vuitanta, setanta-sis kilos, fibrat. Vols que vingui depilat? Entesos...". Ell es va estalviar temps, però jo em vaig guanyar unes sospites que ja no em trauré de sobre.

Metrossexualitat i missatges a la pell. En ma vida m'he depilat, però cal que em depili les aixelles per la intervenció que m'hi faran. Per tal de conservar la simetria, em depilaré les dues aixelles. Em tornaré metrossexual? També he de marcar quin és el braç a operar. Ho faré amb un retolador, no em vull fer cap tatuatge, no crec en el matrimoni. Ja posats, a part de posar "ARTROSCÒPIA" a l'espatlla dreta, hi afegiré "que torni sencer". Al braç esquerre hi posaré "Aquest no és", i a sota del melic "No patiu, que n'hi ha per a totes".

Postoperatori. Estaré uns dies de baixa, cosa que no importa gaire quan estàs a l'atur. La fisioterapeuta m'indicarà quins exercicis de rehabilitació he de fer. En tot cas, amb un braç immobilitzat, la meua vida sexual patirà una mica.

M'operaran el dimecres vint de novembre, segon aniversari de la victòria del PP... i les seues retallades!

dilluns, 11 de novembre de 2013

L'endemà


L'endemà de la independència es trobaren casualment, i amb un somriure a la cara s'abraçaren:

— Ja som independents, ja em puc morir tranquil!— proclamà satisfet el patriota.
— Ja som independents, ja puc començar a viure tranquil— afegí il·lusionat el demòcrata.

diumenge, 10 de novembre de 2013

Apologia de l'odi


Era un humà de tan poc carisma i tan escassa capacitat de convicció, que després del seu al·legat públic en favor de la massacre i l'extermini, no només no el condemnaren per apologia de l'odi i el terrorisme, sinó que li donaren una medalla per promoure la tolerància i la convivència.

dissabte, 9 de novembre de 2013

Solidaritat obrera


I quan per fi aboliren la tortura i la pena de mort, un grup de solidaris es manifestà en contra del tancament dels cadafals i en solidaritat amb els botxins que s'anaven a l'atur.

divendres, 8 de novembre de 2013

Lector saberut i disciplinat


I quan començà a llegir el microrelat s'adonà que tindria un final igual de previsible que qualsevol novel·la —com qualsevol d'eixes novel·lotes que l'havien fet avorrir el gènere—, però almenys no havia perdut el temps llegint-se-la fins el final.

dijous, 7 de novembre de 2013

Natalici loop

S'ho va passar tan bé a la festa d'aniversari, que decidí celebrar el seu natalici cada mes, i no cada any.
S'ho va passar molt bé, i de regal obtingué la jubilació quan encara era prou jove i sa com per gaudir-la.
Ara bé, els viatges de l'IMSERSO eren perillosos, amb tanta iaiona perseguint la seua carn fresca.

dimecres, 6 de novembre de 2013

Pactes al carrer

El jove revolucionari s'abrandà al polític de la corbata i l'etzibà:
— No ens interessen els vostres pactes de despatx i moqueta, nosaltres volem els pactes que es fan al carrer.

El polític de la corbata feu un somriure i respongué:
— No li falta a vostè raó. Són més ràpids i eficaços, si més no...—  Afirmava mentre un somriure li portava records del darrer pacte tancat al carrer: dues cerveses, una clenxa de farlopa i una sessió de sexe oral.

dimarts, 5 de novembre de 2013

El premi

Tenia la certesa de que li donarien el premi, puix reunia tots els requisits. Però malgrat el prestigi inherent al guardó, poca il·lusió tenia en rebre'l.
És el que passa amb els premis que es donen a títol pòstum.

divendres, 1 de novembre de 2013

Apunts autobiogràfics 13

No és cert que jo em situï per damunt del Bé i del Mal: tinc prou clar que estic situat al costat del Mal.
Hi ha tanta gent impartint doctrina, i amb tanta diversitat de doctrines, que és impossible no fer el Mal segons l'inapel·lable criteri d'algú.

dijous, 31 d’octubre de 2013

Castanyot de Brumari (13)


Falta poc pel meu aniversari. El pitjor no és fer anys —l'alternativa a no fer anys és morir-se, o fer un plegament a l'espai-temps, i totes dues coses són massa cares—, no... el pitjor és comprovar any rere any que, quan arriba el meu natalici, ningú em coneix els gustos, ni les il·lusions, i que ningú m'encerta el regal.

Sé que no sóc l'únic a qui li passa, així que, amb la voluntat de servei que em caracteritza, us adjunto una traducció simultània per detectar aquest fenomen:

Quan diuen «No cal que em regaleu res, que ja sóc gran, he he he» volen dir «Si us plau, no em castigueu més amb les vostres merdes, sobretot si és roba i me l'he de posar».
Quan diuen «Ai no, no fem cap celebració, que em ratlla molt això de fer-me gran» volen dir «Us penseu que un pastís i bufar espelmes és divertit? Convideu-me al club-wiskeria, cony!».

diumenge, 27 d’octubre de 2013

Govern a l'ombra


Després d'anys de difícil investigació, espiant els més poderosos i infiltrant-se a les organitzacions secretes més inescrutables, va publicar el descobriment més aterrador de tots: el govern secret del món era tan ignorant, ineficaç, i allunyat de la realitat com qualsevol altre govern.

Li enviaren sicaris, per silenciar-lo i castigar-lo, però aquests executors eren tan inútils com els funcionaris dels governs a plena llum.

Res de nou sota el Sol, ni a l'ombra.

divendres, 25 d’octubre de 2013

Mil·lenejant

Mai celebrava les dates assenyalades. Considerava absurd que un jorn estigués predestinat a commemorar un esdeveniment —bo o dolent, tant li fa— i la resta de dies fossin per a oblidar-lo.
En la seua fòbia pels aniversaris havia arribat a ubicar el seu natalici en calendaris difícils de seguir ("faig anys el quinze de brumari", deia tot sovint).
Però amb el seu blog, després de saltar-se, —sense voler-ho, habitualment— tots els aniversaris decidí que calia celebrar l'entrada que feia mil.
Però esperant la inspiració que li fes escriure un text brillant, anava deixant el dietari abandonat. Fins que un dia el blog el mirà i li digué:

— Fes allò que sempre has fet, independentment del que diga el calendari.
— No tinc res preparat. No et sap greu?— Respongué ell
— No cal. I als lectors tampoc els cal: ells et llegeixen quan els rota, no quan tu vols.

I així fou com, sense haver-s'ho plantejat, complí cinc anys de blog, i mil entrades publicades.




Efectivament: va arribar la que feia mil

dimarts, 22 d’octubre de 2013

Mil·lenari, segon apunt



Si no vaig errat de comptes, aquesta és l'entrada que fa 999. Per increïble que semble, aquest blog celebra el seu mil·lenari.

Quan va començar aquest blog? Doncs el setembre del 2008, ací teniu la primera entrada.

Per què vaig començar aquest blog? L'any 2007 els blogs d'havien posat de moda a Catalunya (el 2006 als EUA i Canadà) i jo em resistia a seguir la moda. En aquella època un servidor col·laborava a diferents mitjans electrònics: El Demà, Això Toca, Pirados al Poder i El Web Negre. I massa sovint em trobava que els meus articles es publicaven tard, o sense incloure els enllaços, o sense respectar els punts i a part i, en algun cas, fins i tot sense posar paràgrafs sencers (sí, hi ha gent que no sap fer còpia+pega). Així de simple: si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit.
Probablement per això la segona entrada que vaig publicar fou la primera de la sèrie del Consultori Religiós.

Quines són les entrades més llegides? Segons les estadístiques, són aquestes:

Vota una tia bona.
Spain marks.
El CMRS.
Via Laietana 43.
Alternatives a la gran xiulada.
Fucking with love (Elvis 3.0).
Canadà 1995.
Moorphels i zubiñajos.

I deixant de banda l'audiència, quin és el vostre article preferit? Ho podeu dir on posa Comentaris.

dimarts, 15 d’octubre de 2013

Coses per fer


I era tanta la feina per fer, que només en fer una llista ordenada de les tasques pendents ja havia esmerçat tot el dia.

divendres, 11 d’octubre de 2013

Opcions del cap de setmana

Aquest cap de setmana del 12 d'octubre (a Barcelona) i 13 d'octubre (a Tarragona) ofereix bones oportunitats, a grups ben oposats (i, potser, també diferents). Resumidament.

1. Espanyolisme civilitzat. Ciutadans, UPyD i el PP tenen una oportunitat d'or per demostrar que no són fatxes. El ministre de l'interior, català i del PP, Jorge Fernández Díez pot aturar els autobusos abans no arribin a Catalunya. I pot passar informació útil al seu homòleg català per a que pugui identificar i controlar els grups perillosos.
La PxC pot intentar jugar a fer la puta i la ramoneta en versió espanyolista, arrambant-se a C's i la Falange simultàniament. És difícil, però no impossible. CiU ho ha fet durant dècades, però en versió catalanista.

2. Espanyolisme salvatge. A molts us haurà semblat que l'expressió espanyolisme civilitzat és un oxímoron  (i espanyolisme salvatge una redundància), acostumats com estem als ultres de sempre. Si el passat onze de setembre militants de grups diferents (AN, FE, NPE...) foren capaços de coordinar-se per anar a atonyinar catalans, aquest dotze d'octubre poden mirar de superar les seues tradicionals disputes i unir-se en un front comú.
Ja se sap: l'enemic extern uneix molt. I hores d'ara Catalunya ja és més un enemic extern que un enemic intern.

3. Càmping gas. L'independentisme revolucionari i l'extrema esquerra més combativa tenen una oportunitat d'or per a quedar-se tranquil·lets i no fer res. Quedar-se a casa, o anar a collir bolets lluny de Barcelona (el dia 12) i de Tarragona (el dia 13) és una bona opció. També es pot anar al Festival de Cine de Sitges, al del Porno de Barcelona, a la Fira de la Ceràmica a El Vendrell o a la VI Diada de l'Arròs de Caldo a L'Ampolla (tots quatre esdeveniments venen a ser la mateixa cosa).

En tot cas, el més important de tot, NO ANEU A CAP MANIFA ANTIFEIXISTA A BARCELONA (12) O TARRAGONA (13).
No volem que ens acusin de violents. I siguem realistes, els feixistes aprofitaran per agredir els antifeixistes, i una agressió porta a l'altra.



Es veu que els manyos aprofiten el dia 12 per a fer feng-shui.

dijous, 10 d’octubre de 2013

Gotes de pluja

Quan encara era jove, idealista i enamoradís començà a escriure la seua obra literària. A mig camí entre el poemari i el dietari, cada dia escrivia allò que el cor li dictava. Amor i desamor, lírica i crítica social, acurada descripció de la realitat i pura fantasia desbordant... cada dia tenia la seua pàgina —o pàgines, si el dia havia estat prou intens i creatiu —, amb els seus sentiments i pensaments, i la seua pròpia personalitat.

Quan aplegà a la darrera pàgina —l'única norma que s'havia autoimposat era l'espai que li deixava la llibreta— portà la seua obra a les principals editorials del país. Però ja se sap com són els grans, i amb l'arrogància que els caracteritza rebutjaren l'autor per desconegut. Provà amb les mitjanes, però aquestes, tot i apostar per autors desconeguts, no acabaven de trobar-li eixida comercial a l'obra (i no estaven en condicions d'arriscar-se). Les editorials més humils només acceptaven publicar l'obra si l'autor pagava el cost total de l'edició.



Només li quedava una editorial per visitar, la més petita i humil de totes. Abatut per la sensació de fracàs —sensació ampliada pel dia gris i plujós que vivia— es posà a plorar sobre la llibreta. Les llàgrimes i les gotes de pluja esborraren una part del text, esborrant les descripcions sobreres i sobrecarregades, les reflexions estúpides i les mètriques incòmodes. I quan lliurà l'original a l'editorial més pobre del país, el text estava ben corregit i passat de galerada, ideal per a ser publicat.

No cal dir que el llibre fou un èxit, que la modesta editorial guanyà molts diners i esdevingué un referent cultural, i l'autor.... l'autor, després d'aquest primer èxit no tornà a reeixir: crítica i públic coincidien en que les seues obre posteriors havien perdut el caràcter de la seua òpera prima.

Ja se sap: mai plou a gust de tothom.


dimecres, 9 d’octubre de 2013

Pessimismes


No tots els pessimistes són iguals: uns veuen el got mig buit, d'altres l'ampolla mig buida i uns pocs privilegiats, la garrafa mig buida.
Encara hi ha classes!

dissabte, 5 d’octubre de 2013

Austerada i lingüicidi

Un servidor confiava en que fos una moda de curta durada, però passen les setmanes, i els mesos, i el mot s'està instal·lant en el nostre llenguatge quotidià. El darrer cas ha estat el d'un home de cultura, en Joan Ridao.
El mot en qüestió és austericidi.



En català emprem el sufix -cidi per a designar l'assassinat de la persona designada pel primitiu. Així doncs l'assassinat de nens és l'infanticidi, el dels pares és el parricidi i el de tot un poble o ètnia, el genocidi. Seguint aquesta lògica, un austericidi seria la mort de l'austeritat, i no és pas el significat que li volen donar les persones que empren aquesta paraula. En tot cas parlaríem de pobricidi (moren els pobres), o xenocidi (mort dels estrangers), o gerontocidi (mort dels ancians).

Si el que volen és denunciar l'excés d'austeritat, poden provar amb el sufix -ada i denunciar l'austerada (com la tisorada, la retallada, la putada o la xoriçada).

I si el que pretenen és presentar l'austeritat en excés com una causa de mort, que emprin el -ment o  el -menta, com en escanyament, ofegament, o afartament.

Si algú creu que austerada,o austerament, o austeramenta sonen malament, que li pregunti als versats en la ciència del sòl com sonen (i que sembla que signifiquin) pedòleg i pedologia.

Enllaços relacionats: Mil·leuristes vs mil·leurats  i també  Tanatori vs tanateu.

dijous, 3 d’octubre de 2013

En diagonal


El jurat del Prestigiós I Ben Pagat Premi Literari no tenia temps de llegir-se l'allau d'obres presentades a concurs, per això —i molt a desgrat seu— havien de llegir-se-les en diagonal.
No era pas la influència de Joan Brossa el que feia que els membres del jurat premiessin sempre poemes visuals, sinó la tècnica que empraven els poetes visuals: dibuixar en diagonal.


dimarts, 1 d’octubre de 2013

divendres, 27 de setembre de 2013

Per la boca mor el lluç

Primer fou un flegmó, gran i dolorós, —tan gran que es podia veure des de Google Earth— que em va atacar durant les festes de Sants. Era tan intens el dolor que vaig acabar ballant amb la discomòbil. Per sort m'administraren antibiòtics d'ampli espectre i calmants de cavall. El flegmó va anar a menys (el darrer cop que el van veure anava vestit amb xandall, bevia iogurt líquid i l'estaven entrevistant els de Callejeros).

No cal dir que la visita al dentista fou molt dolorosa. Vaig anar al CAP del barri, així que només vaig sagnar per la boca (de la butxaca poca cosa hagués sortit). La dentista era una morenassa espectacular. Fou el primer cop en ma vida que una tia se'm posava a sobre, em rebregava i jo només podia plorar del dolor. No sé que li veuen a les ombres del Grey aquell.

Després vingué un petit accident domèstic: una cremadeta al llavi mentre cuinava. Res de greu, però el tinc inflat. Si al natural ja tinc els llavis molsuts, ara semblo l'Esther Cañadas després de visitar el siliconador labial de Carmen de Mairena.
Em mire al mirall i no ho puc negar: TINC MOLT DE MORRO.




Per la cremada que m'he fet als morros, la farmacèutica m'ha receptat un gel d'aloe vera, i d'altres principis actius, que es veu que m'hidratarà, regenerarà i esferificarà els llavis la mar de bé.
Després de comprar-li el producte, vaig anar a ma casa i a l'ascensor una veïna va vore el que duia i em comentà que ella fa servir exactament el mateix producte per a les morenes que té.
Arribats a aquest punt em pregunte:

1) Què estudien a la Facultat de Farmàcia? Quins són els seus coneixements d'anatomia humana? Es tan fàcil confondre una boca amb un cul?
2) Una cremada i unes morenes, de causes clarament diferents, tenen el mateix remei? En cas afirmatiu, és el producte que està en promoció?
3) Com han evolucionat les converses d'ascensor? Ja no es parla de futbol i meteorologia? Quin serà el proper tema? Eutanàsia? Necrofília? Física Quàntica?

dijous, 26 de setembre de 2013

Notícies de Síria

Segons les darreres informacions que ens arriben, la Guerra de Síria ara ja és com el billar francès, a tres bandes: Al-Àssad (els militars son més del pare que del fill, els civils més del fill que del pare), Jihadistes (no sabem quants grups, ni quanta gent, ni quants estrangers) i Exèrcit Sirià Lliure (potser els menys dolents de tots).

I com passa al billar francès, guanyarà qui millor faci les caramboles.

diumenge, 22 de setembre de 2013

El darrer


Amb la força de qui sap que té la raó, va alçar la veu i va cridar:

Sempre em toca ser l'últim! Tots els altres sempre passen per davant meu, sempre!

En les seues paraules no hi havia ni mitja unça d'exageració: durant tota la seua vida havia estat sempre el darrer en ser atès, i qualsevol fotesa esdevenia prioritària i passava per davant seu.
Però tot i tindre raó, els escarcellers no entenien perquè aquell reu sentenciat a mort es queixava d'haver de ser el darrer en ser executat.

— ... i és clar, van els altres primers, i a mi em fan perdre el temps.... i van els altres primer, i ho deixen com volen, i jo m'ho he de trobar d'aquella manera... no, si al final no m'atendran i ho haurem de deixar per un altre dia, i jo ací perdent el temps...

Els zeladors sabien que el reu tenia raó, però no trobaven escaients les seues queixes.

dissabte, 21 de setembre de 2013

Com un cosac

Quan hom beu d'una manera exagerada i sense mida ni contenció, es diu que beu com un cosac.
Quan hom fuma d'una forma forassenyada i sense mesura ni límits, es diu que fuma com un cosac.

Així doncs, què haurem de dir quan algú pren el Sol sense moderació i es bronzeja d'una forma exagerada i desassenyada?



Doncs sí, que pren el Sol com un cosac i que es bronzeja com un cosac.

dijous, 19 de setembre de 2013

El somriure de Grey

Els conceptes sexe oral i sado-masoquisme prengueren una nova dimensió quan va començar aquella intensa relació amb una dentista.

dimarts, 17 de setembre de 2013

Molta merda!

Si un esdeveniment ha funcionat els dos primers cops, ja tenim una cita per l'any vinent. I si la tercera edició triomfa, llavors ja s'esdevindrà una tradició. Podria referir-me a la tomatina de Bunyol o del Mercat Medieval de La Roca Village, o de qualsevol altre cosa, però en aquesta ocasió m'estic referint a un festival de cine: El Festival Internacional de Cinema de Merda, a Sueca.



Segons els seus organitzadors «El Festival de Cinemə Internacional de Merdə de Suecə (C.I.M. Sueca) és el festival unitari del cinema de baix pressupost, independent i no comercial que te la seua seu a Sueca (Ribera Baixa). El C.I.M. Sueca aspira a dinamitzar les iniciatives audiovisuals de la contracultura. És la casa dels inassimil·lables, dels contestataris, dels àcrates i dels creatius lliures».

El guanyador del primer Premi de Cinema Internacional de Merda, dotat amb 750 €uros i una merda de cacau confeccionada per la Fàbrica i Museu del Xocolate de Sueca, ha estat el curtmeratge L'Attaque du monstre géant suceur de cerveaux, de Guillaume Rieu, homenatge a les pel·lícules musicals i els primers films de ciència-ficció.

Ens veiem a Sueca l'any que ve i, com diuen els actors, MOLTA MERDA! 

diumenge, 15 de setembre de 2013

El messies dels pobres


El profeta era home de sàvies paraules i bones voluntats, per això —i perquè sabia que amb l'estómac ple les paraules s'escolten millor— visità a la gent més pobre per a obsequiar-los, i guanyar-se'ls, amb el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos.

Malauradament era un home de molta fe, però d'escassa aritmètica, i no va caure en que, per més elevat que fos un dels multiplicands, si l'altre multiplicand era zero, el resultat final seria zero.



dimecres, 11 de setembre de 2013

La bàscula

I malgrat ser la millor del mercat, tot i haver incorporat les millors innovacions tecnològiques, i ser un aparell de mesura perfecte, aquella bàscula seguia sent incapaç de pesar-se a si mateixa.

dilluns, 9 de setembre de 2013

Petita guia ebrenca


Pel proper dimecres 11 de setembre està convocada la Via Catalana. Aquesta via travessa el Principat de Catalunya de nord a sud, però no d'est a oest, raó per la qual moltes persones de la Catalunya Catalana (Osona, Ripollès...) es desplaçaran a la Catalunya Valenciana (Baix Ebre, Montsià...). Per tal d'ajudar aquestes visitants, estem preparant una Petita Guia de les Terres de l'Ebre. Ací teniu alguns fragments:

Cales: a les seua costa no hi ha cales amb encant, com a l'Empordà, ni polígons industrials, com al Maresme o al Barcelonès, sinó llargues platges poc urbanitzades. No sé on han après els empordanesos a fer la prova del mocador, però quan diuen "cales verges" i ens ensenyen l'Empordà ple de turistes i xalets, és que no han visitat el Baix Ebre i el Montsià.

Toponímia: molts cognoms tenen un origen toponímic, de ciutats (Perpinyà, Lleida...), comarques i comtats (Rosselló, Pallarès...) o rius (Llobregat...). Així doncs no ens ha d'estranyar que a la Ribera d'Ebre hi hagi una població que porti el nom del cognom més estès a Catalunya: Garcia (Ribera d'Ebre).

Gastronomia: a les Terres de l'Ebre també hi ha plats propis. No us estranyeu si us donen una mena de paella pintada de negre, és el típic arròs negre. Alguns plats tenen noms característics, com Peludeta de la Ràpita, (el primer cop em vaig pensar que era un noia sense depilar), és un peix típic d'allà.

Vocals, consonants i articles: gent poc donada a les sorpreses, allà on s'escriu una o ells pronunciïn  una o, i no una u. En la mateixa línia dels valencians, que pronuncien les erres finals, o els rossellonesos, que quan veuen una v, pronuncien una v i no una b. Gent d'ordre, que parla al peu de la lletra.
També tenen un article propi, el lo. El lo és article, no pas pronom.

Podeu fer aportacions on posa Comentaris.




dijous, 5 de setembre de 2013

El probe Bilbeny


Quan vaig tirant cap a la plaça
em pregunten si he vist en Miquel Canals,
ell diu que és feliç a la muntanya,
i que fa molt de temps que no en surt.

Què li està passant al probe Miquel?
que fa molt de temps que ja no surt.
Ai, què li estarà passant al probe Miquel,
que fa molt de temps que no surt.

Em diuen, em diuen que el Miquelet,
entre nosaltres es fa estrany
ell diu que és molt feliç a la muntanya
i que s'està tornant un ermità.

Ai, què li estarà passant al probe Miquel,
que fa molt de temps que no surt.

A mi em diuen, a mi em diuen que el Miquelet
a la muntanya s'hi troba molt feliç,
ell diu que és feliç a la muntanya,
i que d'allà no en vol pas eixir.

Ai, què li estarà passant al probe Miquel,
que fa molt de temps que no surt.

Em diuen, em diuen que el Miquelet,
de la muntanya no vol sortir,
diu que s'hi fa el cafetó
i fins i tot s'hi pren el vinet.

Ai, què li estarà passant al probe Miquel,
que fa molt de temps que no surt.



dimarts, 3 de setembre de 2013

Nuesa

Va arribar a la platja, la més coneguda i concorreguda del país, amb ganes de tastar la tolerància que, segons les guies, s'hi respirava. Va cercar un espai on deixar la tovallola, la va estirar amb cura, i es va despullar.
Es va treure la gorra, la samarreta, les sabatilles i els pantalons; sense presses però sense pausa, captant l'atenció dels allà presents.
Quan va acabar de despullar-se la seua nuesa astorà a tothom i incomodà a la majoria. Allà estava el seu cos ben nu: sense rastes, ni penjolls, ni arracades, ni pírcings, ni tatuatges, ni cap altre guarniment corporal.
Una nuesa insultant per a la majoria dels nudistes allà presents.

diumenge, 1 de setembre de 2013

Apunts d'acústica


La velocitat del so depèn del medi que travessen les ones. La velocitat del so és directament proporcional a la rigidesa del medi que travessen i inversament proporcional a la seva densitat. (V = (R/D)1/2).
La velocitat del so també canvia amb les condicions ambientals, per exemple, a l'aire calent transmet el so més ràpid que l'aire fred.

És per això que les mentides i els rumors, que travessen la baixa densitat de la credibilitat i l'elevada rigidesa dels nostres prejudicis, viatgen tant ràpid. Sobretot si és estiu, o si l'ambient està prou caldejat.

divendres, 30 d’agost de 2013

Manresa recupera els clàssics

Un amic ha aconseguit viure de la música tocant a diferents conjunts. Un d'aquests és l' Amusic Skazz Band. Els Amusic Skazz Band tenien previst actuar ahir a Manresa, a la Festa Major Alternativa, però han hagut de suspendre el seu concert a conseqüència de la campanya desfermada contra aquest amic, al qui s'ha acusat de racista i sionista per haver assistit a la commemoració dels 65 anys de l'Estat d'Israel celebrada fa uns mesos a Barcelona.


Ja que estem recuperant velles fòbies com l'antisemitisme, fóra bo ampliar la campanya i recuperar d'altres odis i pors. Algunes de les que ja teníem oblidades i podíem recuperar:

— Gingerisme, o odi als pèl-rojos. Històricament els panotxos han patit discriminació, en anglès en diuen gingerism. Montague Summers, a la seua traducció del Malleus Maleficarum els relacionava amb bruixes i vampirs.
  — Persecució d'albins. A l'Àfrica sub-sahariana els negres albins eren vists com a persones maleïdes. En algunes zones rurals poden arribar a ser víctimes d'assassinats rituals, ja que existeix la creença que les extremitats dels albins serveixen per fer pocions que atorguen riquesa a qui les beuen.
  — Discriminació d'esquerrans. Si els bons cristians se seuen a la dreta del Pare, els que seuen a l'esquerra són menys bons? Teories religioses i pseudocientífiques han intentat justificar la discriminació o re-educació dels esquerrans. Bush, Clinton, Obama.... són esquerrans! A què esperen els anti-americans per a endegar una campanya contra la lateralitat esquerra?

— Gitanos, negres, homosexuals. Estan molt vistos. Podríem fer alguna innovació, un cross-over d'aquests:

dilluns, 26 d’agost de 2013

Reflexions simbòliques de cap de setmana

Les víctimes de la violència simbòlica han de rebre indemnitzacions simbòliques?
Els culpables de la violència simbòlica han de rebre càstigs simbòlics?

dimarts, 20 d’agost de 2013

25 de setembre de 1939

L'estiu del 1914, i en el context de la Gran Guerra, el Principat d'Andorra, país veí i amic de la República Francesa, li va declarar la guerra a l'Imperi Alemany.

Exèrcit, el que se'n diu exèrcit, ben bé no en tenien, però els andorrans entraren en guerra. Val a dir que tampoc patiren baixes. Tot i que sí que patiren una petita humiliació: per un lamentable error, no foren convidats a signar el Tractat de Versalles, així que no signaren la pau amb els alemanys.

Caigué el vell imperi del kàiser i vingué la República de Weimar, que també va caure i fou succeïda pel Tercer Reich de Hitler. Però Andorra i Alemanya seguien tècnicament en guerra.

Per a resoldre l'error diplomàtic i administratiu, andorrans i alemanys signaren l'armistici el 25 de setembre de 1939. Sí, heu llegit bé: VINT-I-CINC ANYS EN GUERRA. Vint-i-cinc anys de guerra i ni una sola víctima mortal, això sí que és una guerra sense danys col·laterals!



Cal aclarir que en l'armistici, i a diferència del que havien fet els altres aliats, els andorrans no li reclamaren als alemanys ni un cèntim en concepte d'indemnització.

Probablement per açò el Führer no els va atacar. I el Caudillo tampoc tingué pebrots de molestar-los.

divendres, 16 d’agost de 2013

Boadella's evolution

L'evolució d'Albert Boadella en només tres imatges


Geografia Econòmica

Va llegir a la premsa econòmica que l'Eurozona havia sortit de la recessió. Li va fer una ullada al saldo del seu compte corrent i va concloure que sa casa havia eixit... de l'Eurozona.

dimecres, 14 d’agost de 2013

Coworking


La crisi era profunda, i molts professionals no tenien ingressos per a pagar-se el despatx professional. Per això s'acabà imposant el coworking: compartir local i recursos (internet, impressora...) per estalviar diners i, de passada aprendre coses noves.

Va començar com una experiència enriquidora. L'assessor matrimonial va aprendre la lliçó del publicista: posar-li un bon parell de mamelles, i l'enginyer proposava flors i sopars romàntics per a optimitzar els controls de qualitat
Però la cosa és torçà quan el veterinari proposà que el gos havia de canviar de parc i pipi-can, i el psicòleg infantil proposà el sacrifici del xiquet intractable.


dissabte, 10 d’agost de 2013

Mil·lenari, primer apunt

Per mandra o per oblit, mai celebre els aniversaris, especialment els aniversaris blogaires. Ni el naixement del blog, ni quan he fet una xifra rodona.
Com qui no vol la cosa, aquesta és la entrada 973 i potser caldria anar repassant una mica aquest blog. Primer de tot, és aquesta l'entrada 973 o la 974? Fa un temps vaig rebre el següent correu de Blogspot.

D'acord amb les condicions de la Llei nord-americana de protecció dels drets d'autor (DMCA, Digital Millenium Copyright Act), s'ha notificat Blogger que determinat contingut del teu bloc infringeix presumptivament els drets d'autor d'altres usuaris. Com a conseqüència d'això, hem establert l'estat de les publicacions a \"esborrany\". (Si no ho féssim, podríem sotmetre'ns a una demanda per infracció dels drets d'autor, independentment de les al·legacions. Pots consultar els URL de les publicacions presumptivament infractores al final d'aquest missatge). Això vol dir que la teva publicació, juntament amb qualsevol imatge, enllaç o altre tipus de contingut, no ha desaparegut. Pots editar-la per eliminar-ne el contingut ofensiu i tornar-la a publicar, moment en què els teus lectors podran tornar-la a veure.

Si ens assabentem que has tornat a publicar la publicació sense eliminar-ne el contingut o l'enllaç en qüestió, suprimirem la publicació i considerarem aquest fet com un incompliment del compte. Les infraccions repetides de les nostres Condicions d'ús poden comportar que es prenguin més accions contra el teu compte de Blogger, entre les quals s'inclouen la supressió del bloc i/o la cancel·lació del compte. Els avisos de la DMCA relatius a contingut del teu bloc també poden fer que s'emprenguin accions contra qualsevol compte d'AdSense associat. Si tens dubtes legals sobre aquesta notificació, et recomanem que cerquis assessorament jurídic.

Quina és l'entrada en qüestió? Doncs una en la que es titolava Parental Advisory, i on parlava de l'ERO que havien anunciat a la meua empresa. Hi avia una foto de l'Eros Ramazzotti i un dibuix d'un himen, per a fer l'acudit d'ERO-Eros i INEM-Himen.

divendres, 9 d’agost de 2013

Apunts autobiogràfics 12

Mirant enrere i fent repàs veig que els meus (pocs) grans encerts es basen en no haver fet alguna cosa: no em vaig hipotecar, no m'he fet cap tatuatge, no he consumit drogues dures...
Si pogués tornar al passat el limitaria a no fer res. I de cara al futur ho tinc ben clar: no fotre ni brot.

dimecres, 7 d’agost de 2013

Arma reglamentària

"En trenta anys de servei mai he hagut de desenfundar l'arma reglamentària, i n'estic orgullós", deia ufanós el veterà sots-inspector.
I és que el vell bòfia era un artesà, un amant de les coses fetes a ma, i per això amenaçava i torturava els detinguts amb les seus pròpies mans.

Enllaç relacionat.

dilluns, 5 d’agost de 2013

Pagès neo-orgànic

La crisi sacsejava amb força el país, i eixe humil pagès no n'era cap excepció, ans al contrari: ell la patia molt més. No tenia diners per a comprar fertilitzants, així que la seua productivitat minvà dràsticament. És clar que les vendes també havien caigut, així que no calia patir per produir menys, ja que també es venia menys. Menys quantitat de gènere, i d'aspecte més auster.
I així, produint menys i venent menys, el pagès anà tornant-se, sense ell saber-ho, un pagès ecològic, que practicava l'agricultura orgànica.

dissabte, 3 d’agost de 2013

Estivacions 2013 (primera)

La gent ja no envia postals quan va de vacances, però això no treu que vagi penjant per les xarxes socials fotos i vídeos dels llocs on va. En el context de greu crisi que patim, moltíssima gent no anirà enlloc aquest estiu. Fins i tot els que tenen segona residència han optat per llogar-la (el que en diuen apartaments turístics) i quedar-se a casa.

Vol dir això que enguany ens estalviarem les fotos i vídeos de les vacances? ROTUNDAMENT NO! 
Si us fixeu, en els darrers anys han proliferat molt els cursos de retoc digital. És més, si li feu una ullada a la carpeta spam del vostre correu veureu que algun expert en photoshop ofereix els seus serveis.

Que no has pogut anar al festival d'estiu eixe que tant t'agrada? Res home, penja un vídeo curt, de baixa qualitat i so estrident, enregistrat amb el telèfon mòbil a qualsevol festa major patxanguera, i digues que és del FIB, del PopArb, o de qualsevol altre. Ningú notarà la diferència.


Que no pots anar de creuer? Doncs res home, agafa alguna imatge promocional i enganxa-hi la teua cara. Important: assegura't que és un vaixell que no s'hagi enfonsat.


Que no pots anar a cap destí llunyà i exòtic? Penja alguna breu crònica, tot donant informació de la wikipèdia. Això sí, assegura't que no hi segresten occidentals, o hi ha cap catàstrofe natural.

dimecres, 31 de juliol de 2013

Juliol

Per què el mes de juliol passa tan ràpid? Ja puc estar estudiant, treballant o a l'atur; ja puc viure a cals pares o tot sol; ja puc tindre parella o estar solter; ja pot ser calorós o plujós, que sempre em passa el mateix: El mes de juliol em passa volant i mai tinc temps de fer res del que tenia pensat fer.

Em sembla que, per tal d'aprofitar millor el temps, passaré d'aquest mes del vell calendari gregorià i em refiaré del racionalisme del calendari republicà. A partir d'ara, amb les calors d'estiu, jo viure al més de Messidor.

Curiosament, durant el mes de Messidor no acostuma a haver-hi futbol.

dilluns, 29 de juliol de 2013

Una de zombis


Quina fou la primera història de zombis?


Cercant he trobat aquesta, a l' Evangeli segons Sant Joan, capítol 11, versets del 39 al 44:

Jesús digué:
--Traieu la llosa.
Marta, la germana del difunt, li diu:
--Senyor, després de quatre dies, ja deu fer fortor.
Li respon Jesús:
--No t'he dit que, si creus, veuràs la glòria de Déu?
Llavors van treure la llosa. Jesús alçà els ulls i digué:
--Pare, et dono gràcies perquè m'has escoltat. Ja sé que sempre m'escoltes, però ho dic per la gent que m'envolta, perquè creguin que tu m'has enviat.
Havent dit això, cridà amb tota la força:
--Llàtzer, surt a fora!
I el mort sortí, lligat de peus i mans amb benes d'amortallar, i la cara lligada amb un mocador.
Jesús els diu:
 --Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar.

dissabte, 27 de juliol de 2013

1 d'agost del 1914

L'u d'agost del 1914, i en el marc de la Gran Guerra, el Principat de Mònaco li va declarar la guerra a l'Imperi Alemany.

Vull aprofitar aquest blog per a postular-me com a comissari de l'exposició i dels actes de commemoració del centenari de tan magne esdeveniment de la història militar.

Soldat monegasc cobrint una part del territori nacional.

dijous, 25 de juliol de 2013

Contaminació acústica i canvi climàtic


Amb un mes i mig de retard, l'estiu ja ha arribat. Com passa cada estiu, fa calor i la gent surt a sopar al balcó. Al no tindre parets que esmorteixin el so exterior i reforci el propi, els que dinen a la fresca criden més. I, com que la tele és dins de casa, l'han de posar més forta per a poder-la escoltar (o la música, o simplement la conversa). Com que tothom ho fa, es multipliquen els decibels. La gent que vol llegir, dormir o gaudir del silenci s'ha de tancar a casa, i per no patir calor han de posar l'aire condicionat. L'aire condicionat allibera SEOs (substàncies que esgoten l'ozó, com els CFC) i GEH (gasos d'efecte hivernacle) cosa que incrementa el canvi climàtic.

Sí, he trobat la relació entre contaminació acústica i canvi climàtic.

Voleu salvar el planeta Terra? Voleu seguir gaudint dels coffee shops holandesos, dels night club tailandesos i de les guinguetes de platja tan nostrades, i evitar que la pujada del nivell del mar els negui?
DONCS DEIXEU DE CRIDAR AL BALCÓ, I POSEU-VOS AURICULARS PER MIRAR LA TELE!



Mentre espero que em donin la Creu de Sant Jordi, em podeu dir on he de presentar la sol·licitud per a rebre el Premi Nobel?

dimarts, 23 de juliol de 2013

Completant Salazariev


Quan et sentis trist, escriu.
Quan et sentis feliç, escriu.
I quan no sentis res, escriu.
Perquè escrivint trist,
portaràs el dolor a les paraules.
Escrivint feliç, les faràs felices.
I escriure sense sentir res,
et farà sentir.
... Tu escriu i calla, que quan m'interessi el que dius ja et llegiré.

K. Salazariev

diumenge, 21 de juliol de 2013

Religió triomfant

La perfecta combinació entre politeisme i mercadotècnia: per a fidelitzar els creients, quan tenien una antiguitat mínima de cinc anys els elevaven a la categoria de semidéus . Si, a més a més, portaven tres nous fidels, els ascendien a déus menors.

dissabte, 20 de juliol de 2013

Postempàtic

Era tanta la seua empatia, que sentia vergonya aliena d'ell mateix. Per sort la seua heurística li permetia canviar fins a ser autoresilient.

divendres, 19 de juliol de 2013

Apunts autobiogràfics 11

Mai m'han agradat les persones que pretenen explicar-me la meua vida. Sempre són persones que no em coneixen, es basen en tòpics i no encerten res.
És clar que més em preocuparia que l'encertessin: o bé he acabat sent un tòpic, o bé hi ha gent que de debò em coneix. I totes dues opcions són neguitejants.

dimarts, 16 de juliol de 2013

El pes de la història

Mentre desactivaven una bomba caiguda durant la darrera guerra, els va explotar una de la penúltima. Per sort va frenar l'ona expansiva una muralla construïda durant l'antepenúltim conflicte bèl·lic.

dissabte, 13 de juliol de 2013

19 de juliol de 1918

El 19 de juliol del 1918, i en el marc de la Gran Guerra, la República de Honduras li va declarar la guerra a l'Imperi Alemany. Tres mesos després els alemanys es rendien.

 

 Vull aprofitar aquest blog per a postular-me com a comissari de l'exposició i dels actes de commemoració del centenari de tan magne esdeveniment de la història militar.

dijous, 11 de juliol de 2013

Escandalosa escandalització


Avui dijous, el full parroquial que dirigeix Mossèn Capdevila ens ofereix una nova homilia (en diuen  "editorial"). En el sermó d'avui Mossèn Capdevila s'indigna perquè la societat i els mitjans no es fan prou ressò d'un cas gravíssim: una mare reincident en el delicte d'obligar a la seua filla, discapacitada psíquica, a prostituir-se.

El seu diari també dóna la notícia, és clar, a les pàgines de Societat. Però ocupa poquet, una breu amb una petita foto d'arxiu. L'editorial que critica l'escàs ressò de la notícia ocupa més del doble d'espai que la pròpia notícia.
Home! Com a mínim podria predicar amb l'exemple i dedicar més espai a un fet greu i dolorós com és aquest. Això, o no criticar que els altres en parlin poc.

dimarts, 9 de juliol de 2013

Xim-pom

Convençut que si es diuen amb música, les coses s'escolten millor, i sabedor que les notícies dolentes calia donar-les d'un sol cop, es va acostar a la que encara era la seua muller i, movent les mans com si fos un director d'orquestra d'envelat de festa major, li va dir a la dona: "TXIM POM".

dilluns, 8 de juliol de 2013

Aferradetes


Era tanta la passió de l'abraçada, que no només li va robar el cor, sinó també la cartera.

diumenge, 7 de juliol de 2013

El Registre Oficial

Cercant per les diferents administracions públiques he trobat més de mil registres oficials: Registre Civil, Registre Mercantil, Registre Central de Penats i Rebels, Registre de Marques i Patents, Registre de la Propietat Intel·lectual, Registre d' Instal·lacions Radioactives.... però per més que he buscat no he trobat cap Registre Oficial d'Ofenses.

Com és que no tenim un lloc oficial on els ofesos puguin registrar les ofenses que ha rebut!? Ja que no totes les ofenses poden anar per la via judicial (i quan hi poden anar, van massa lentes), i tenint en compte que fins i tot ens volen treure el Síndic de Greuges, estaria bé que els ofesos poguessin deixar constància oficial de l'ofensa que han patit.

El Registre Oficial d'Ofenses hauria d'incloure: el nom de l'ofès (persona física o jurídica), el mitjà de l'ofensa (ràdio, Tv, internet, vestimenta...), i la causa de l'ofensa. També, però amb caràcter optatiu, l'ofès podria proposar mesures correctores a l'ofenedor.

Potser no resoldria gaire res, però els ofesos es desfogarien, i els ofenedors podrien riure una estona.


Si creus que tot té un límit, per què t'ofens quan et tracto de persona limitada?



divendres, 5 de juliol de 2013

La princesa daltònica

I per més que cercava el seu príncep blau, només en trobava de grocs, la pobre princesa daltònica.

dijous, 4 de juliol de 2013

Mono de ràdio

Aquests dies un servidor hauria d'estar celebrant la fi de la temporada radiofònica 2012-2013, però no ho farà per una raó ben senzilla: la temporada es va acabar amb les rebaixes de gener.

Ja fa un parell d'anys vaig tindre l'honor d'entrar com a col·laborador d'un programa de ràdio que acumulava tres dècades de vida: EN COMPANYIA, a Ràdio Martorell.
El programa havia nascut 32 anys abans a Ràdio Ciutat de Badalona, com un programa nocturn, i havia canviat d'emissora, de dia i d'hora fins a convertir-se en un programa de migdia. El que romania inalterable eren els seus dos conductors: Ricard i L'Avi. I aquesta era la clau del seu èxit: dos amics que s'ho passaven bé fent petar la xerrada, i aconseguien que aquesta xerrada fos interessant per a d'altres persones (els oients).
Els col·laboradors eren importants, sí, però no eren l'essència del programa. Per això, quan el Ricard va haver de deixar el programa i jo el vaig substituir, allò ja no va ser el mateix. Seguia sent un bon programa (perdoneu-me la immodèstia) però ja no era En Companyia: li faltava un dels dos elements.

La resta de la història, per repetida, és previsible: crisi, retallades, emissores locals que no poden cobrir-ho tot... i el programa es va deixar d'emetre.

El Ricard i L'Avi, ninotaires veterans, segueixen fent la seua, publicant acudits i llibres (i cobrant quan es pot, que aquest sector és dur i desagraït).

Però a mi m'ha quedat el cuquet de fer més ràdio. Algun productor a la sala?

dimarts, 2 de juliol de 2013

Versions i diversions

Hores d'ara tothom haurà vist aquest vídeo:


Però molts poc haureu vist aquest altre, penjat set mesos abans:

 

Només faré tres reflexions:

1) Després d'haver vist una dotzena de versions del mateix tema, cap està a l'alçada del videoclip original.
2) La paròdia hauria de ser més breu que l'original, quatre minuts és massa.
3) La intenció compta molt: el vídeo que volia ser de denúncia (el segon) no ha generat cap debat, ni cap escàndol; en canvi, el que volia fer un favor, ha provocat un allau de riures, un allau de crítiques, demandes de dimissió i compareixences a l' Ajuntament.

diumenge, 30 de juny de 2013

Vloggers Now! 2

En un gest de caritat humana, vaig assistir a la presentació del llibre Vloggers Now 2. Acostumat a anar a presentacions on hi ha menys de 10 persones entre el públic, no volia que el Jacint Casademont —company de Polla.cat — es fes la kilometrada Girona-Barcelona-Girona per a que ningú li fotés cas. Li vaig fer publicitat i vaig anar a l'acte.

No tenia ni idea de què anava el llibre, però unes hores abans vaig saber que el llibre tenia més autors, com en Jaume Fibla,  i que era obra d'una editorial independent, Underbrain. El local on es feia l'acte no el coneixia, Centro Arte Mutuo, però estava al costat de la comissaria de Via Laietana, cosa que sempre neguiteja una mica.

Quan m'acostava al local vaig veure que, tot i que la calor que feia, el terra era xop i enganxifós. Ho vaig atribuir a les begudes alcohòliques que prenen els guiris que visiten la ciutat. Un cop a la porta vaig veure molta gent jove (joves de debò, de 18 anys) i vaig pensar que seria el típic viatge de fi de curs.

Quina fou la meua sorpresa quan vaig vore que el local s'omplia de gent, que la gran majoria tenien menys de 20 anys, i que estaven entusiasmats amb el llibre. Alguns anaven amb els germans petits i els pares (havien vingut d'Andalusia i Euskadi), i per alguna incomprensible raó, en comptes d'adreçar-se a mi de vostè i com a senyor, ho feien de tu, de tio i m'incloïen en la seua categoria de joves. Com ja haureu deduït, la il·luminació del local era força deficient, i això que explica que a mi em prenguessin per jove, i que al Jaume Fibla i al Jacint Casademont els prenguessin per guapos.


Per increïble que sembli, un fotimer de noies frisaven per xerrar, fotografiar-se i fer-se fotos amb aquests personatges.
Arribats aquest punt hauria de descriure els personatges protagonistes, l'editor i els autors. Els autors del llibre són 44 vlòggers (amb V de video-blogger) que han fet el pas (la majoria per primer cop) a la lletra escrita i al paper. L'editor és un paio espavilat que ha fet quelcom força semblant a un llibre-atracament. A la presentació hi havia setze autors, alguns enraonaven molt bé, d'altres semblaven víctimes de  la ESO; alguns eren de gènere poc definit, d'altres tenien problemes amb les talles de la roba i algun benintencionat havia confiat en els serveis d'un perruquer guenyo, dislèctic i amb pàrkinson. Una decisió errònia, certament.

Tot i que la majoria de vlòggers feien humor, el llibre és un recull d'històries dramàtiques, segons deien els propis autors. Bé, cal dir que cap autor s'havia llegit encara tot el llibre: això passa molt amb les obres col·lectives (i amb Ana Rosa Quintana, però açò és un altre tema).

El llibre no l'he llegit, no me l'he comprat, ni me l'han regalat, així que poca cosa us en puc dir. Els autors?

Adelita Power, Belena Gaynor, Koala Rabioso, etc.


dijous, 27 de juny de 2013

Majoria silenciosa

El principal problema que patia la majoria silenciosa era que l'elit dirigent no entenia el llenguatge de signes. Alguns fins i tot es sentien ofesos per les ganyotes i pel que semblaven gestos obscens (ja se sap: si no saps que vol dir, és que t'estan insultant)

Sense whatsapp

Us escrivim per fer-vos saber que és possible que el grup amb què heu provat de contactar no existeixi o bé que és possible que no tingueu permís per publicar missatges al grup. Uns quants detalls més sobre perquè no podeu publicar:

És possible que hàgiu escrit o formatat el nom del grup de manera incorrecta.
És possible que el propietari del grup hagi eliminat el grup.
És possible que hàgiu d'unir-vos al grup abans de rebre permís per publicar.
És possible que el grup no estigui obert a la publicació.
És possible que tothom tingui whatsapp i que tu siguis l'únic pringat que envia missatges a Googlegrups.

[Això explicaria perquè encara no he escoltat la conversa de La Camarga]