dimecres, 8 de maig de 2013

Apunts autobiogràfics 10

Quan era petit i algun ganàpia es ficava amb mi, jo avisava el meu cosí de zumosol. Mon cosí es dedicava a la cançó protesta, a ritme de heavy metal.



Si la cosa es posava peluda, a part del cosí de zumosol també avisava a la tieta de don simón, que feia encara més por.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

Ets tu?

Helena Bonals ha dit...

És molt bo, no paro de riure!

Marion ha dit...

Es nota que sou família, teniu els mateixos "morritos". :))

helena arumi ha dit...

Sí que s'assembla a tu el teu cosí. Devien sortir corrents quan el veien venir.
Jo crec que tu tens l'ànima més sensible, encara que tingueu els mateixos morritos ;))

Jpmerch ha dit...

I cosines?

Agnès Setrill. ha dit...

Una foto de la tieta, si et plau!

Josep ha dit...

Benvolguda Helena Bornals:
moltes gràcies!

Benvolguda Marion:
sí, és la genètica.

Benvolguda Helena Arumí:
bé, dir que tinc ànima ja és molt.

Benvolgut JP Merch:
ui, millor que no en parle gaire.

Benvolguda Agnès Setrill:
n'estàs ben segura?

miko lynn ha dit...

Jo t'hagués fet més de l'oncle Dom Perignon per allò de la classe...

miko lynn ha dit...

Jo t'hagués fet més de l'oncle Dom Perignon per allò de la classe...