dijous, 10 d’octubre de 2013

Gotes de pluja

Quan encara era jove, idealista i enamoradís començà a escriure la seua obra literària. A mig camí entre el poemari i el dietari, cada dia escrivia allò que el cor li dictava. Amor i desamor, lírica i crítica social, acurada descripció de la realitat i pura fantasia desbordant... cada dia tenia la seua pàgina —o pàgines, si el dia havia estat prou intens i creatiu —, amb els seus sentiments i pensaments, i la seua pròpia personalitat.

Quan aplegà a la darrera pàgina —l'única norma que s'havia autoimposat era l'espai que li deixava la llibreta— portà la seua obra a les principals editorials del país. Però ja se sap com són els grans, i amb l'arrogància que els caracteritza rebutjaren l'autor per desconegut. Provà amb les mitjanes, però aquestes, tot i apostar per autors desconeguts, no acabaven de trobar-li eixida comercial a l'obra (i no estaven en condicions d'arriscar-se). Les editorials més humils només acceptaven publicar l'obra si l'autor pagava el cost total de l'edició.



Només li quedava una editorial per visitar, la més petita i humil de totes. Abatut per la sensació de fracàs —sensació ampliada pel dia gris i plujós que vivia— es posà a plorar sobre la llibreta. Les llàgrimes i les gotes de pluja esborraren una part del text, esborrant les descripcions sobreres i sobrecarregades, les reflexions estúpides i les mètriques incòmodes. I quan lliurà l'original a l'editorial més pobre del país, el text estava ben corregit i passat de galerada, ideal per a ser publicat.

No cal dir que el llibre fou un èxit, que la modesta editorial guanyà molts diners i esdevingué un referent cultural, i l'autor.... l'autor, després d'aquest primer èxit no tornà a reeixir: crítica i públic coincidien en que les seues obre posteriors havien perdut el caràcter de la seua òpera prima.

Ja se sap: mai plou a gust de tothom.


8 comentaris:

Vicent ha dit...

Sí, les millors obres les fem quan estem en una etapa de la nostra vida en què patim, en que tenim els sentiments negatius com l'angoixa a flor de pell, després tot és un recordatori i una repetició de l'anterior. Malauradament.

Vicent

pons007 ha dit...

hi ha llibres que ni posats a la rentadora a centrifugar s'arreglen...

Sílvia ha dit...

Genial!

Loreto Giralt Turón ha dit...

Doncs jo crec que escriure mentre patim no ens convé. Hem d'esperar a haver paït el patiment. Un bon relat metaliterari

Helena Bonals ha dit...

Estic d'acord amb la Loreto.

cantireta ha dit...

:0) M'agrada... i anirà al recull de gèneres literaris que faig per l'escola.

Petons!

Cesc ha dit...

Bon relat, m'hagués agradat més però que s'hagués auto-editat.

Josep ha dit...

Benvolgut Vicent:
o beneuradament, també.

Benvolgut Pons 007:
sí, s'arreglen perquè es destrueixen!

Benvolguda Sílvia:
moltes gràcies!

Benvolguda Loreto:
dona, escriure ajuda a superar el patiment, no?

Benvolguda Helena:
dona, escriure ajuda a superar el patiment, no?

Benvolguda Cantireta:
m'afalaga!

Benvolgut Cesc:
ah, això és difícil sense calers.