dilluns, 11 de novembre de 2013

L'endemà


L'endemà de la independència es trobaren casualment, i amb un somriure a la cara s'abraçaren:

— Ja som independents, ja em puc morir tranquil!— proclamà satisfet el patriota.
— Ja som independents, ja puc començar a viure tranquil— afegí il·lusionat el demòcrata.

12 comentaris:

XeXu ha dit...

Això de ser patriota no sé què és fins que no tingui la meva pròpia pàtria, així que de moment serem demòcrates i esperem gaudir molt del nou estatus.

Helena Bonals ha dit...

Molt bo! Em quedo amb la segona part!

Vicent ha dit...

És molt lògic i no és una "boutade", el patriota ja no pot gaudir i desitja en certa manera morir, mentre que el demòcrata comença a gaudir, doncs fins ara havia desitjat.
És llarg d'explicar però dins de res faré un article sobre el gaudi i la creació en llocs on hi ha una llengua es sustitució, la creació d'un discurs amb ell.

Vicent

Sílvia ha dit...

Que ben trobat! A viure, a viure :)

Loreto Giralt Turón ha dit...

Al cap d'un parell d'anys de la independència en tornem a parlar. A veure si el demòcrata encara se sent en democràcia.

Jpmerch ha dit...

Si un, quan mor, no està tranquil, només és questió d'un momentet.

sa lluna ha dit...

De conya!!
Em quedo amb el demòcrata, paraula per paraula.

Aferradetes :)

Lydia Yuste ha dit...

Comparteixo l'opinió del demòcrata! Els objectius assolits també s'han de gaudir!

Eduard ha dit...

Tan legítim una actitud com l'altra. la del patriota és en veritat la típica actitud del que vol viure intensament una emoció i cremar les naus, eprla por a la inevitable decepeció de la tasca quotidiana que implica el fet quotidià. és una actitud artística per excel3lència.
potser en el món calen molts demòcrates i uns quants patriotes. aquests, per encendre la flama. Els altres, per mantenir-la.

Magenta ha dit...

Bona caricatura del que és... jo sóc de pensar que ni tant, ni tan poc. Fa ja molts anys que penso en una Catalunya independent: el dia que ho aconseguim hauré assolit un dels meus "objectius" (no és que depengui de mi, clar, però evidentment estaré contenta de veure-ho fet realitat!). Però el que pesa més des de fa 3 o 4 anys és que necessitem la independència, com tu dius, per viure tranquils!
Abraçades!

Anònim ha dit...

Els més patriotes són els espanyolistes, que prefereixen viure malament, però units a Espanya.

Josep ha dit...

Benvolgut Xexu:
exacte.

Benvolguda Helena:
gràcies!

Benvolguda Sílvia:
moltes gràcies

Benvolgut Vicent:
ja he llegit el teu article, la cosa té el seu suc.

Benvolgut JP Merch:
i que vinga tard :-)

Benvolguda Loreto Giralt:
hi haurà desencís, ho sé

Benvolguda Lluna:
gràcies!

Benvolguda Lydia:
doncs som-hi!

Benvolguda Magenta:
moltes gràcies!

Benvolgut Eduard:
i ser abdues coses: DEMÒCRATA I PATRIOTA.

Benvolguda ANÒNIMA:
Això sembla!