dissabte, 30 d’agost de 2014

Una picada a la cresta

El dilluns, a la feina, em van tocar el crostó. Era culpa meua i tenien raó, però em va fotre.
Alguns considerareu que sóc afortunat perquè, en el que va d'any, només he tingut una topada laboral. D'altres em veureu com un privilegiat, ja que només ha d'assumir les culpes pròpies. Però, igualment, em va fotre molt.
En els aspectes personals em va molt malament, i a la feina hi trobava un petit refugi. Tocat anímicament com estic, una petita esbroncada, encara que justificada, fa mal.

Per sort, l'endemà vaig veure al metro una dona que coneixia. Una cap de projectes que vaig patir fa uns sis o set anys. Aquesta tia aconseguia tensionar i fer estar malament fins i tot a la gent que no treballava en el seu equip ni en el seu projecte. Recordo com va enfonsar un bon noi anomenat Joan. També recordo que, quan el Joan va plegar, ho vam passar malament per ell, sí, però també per la certesa de que seríem menys per a suportar la mateixa quantitat de mala llet.

Quant de temps vaig aguantar la tirania d'aquesta tia? Massa, certament.
Ara toca treure'n una conclusió. Bé, n'he tret dues.
Optimista: He passat per coses pitjors i he sobreviscut.
Pessimista: Ja no aguanto tant com abans.

8 comentaris:

XeXu ha dit...

Sempre aguantem més del que ens pensem, la capacitat que tenim és pràcticament infinita. Però té límits, i aquests sovint venen marcats per factors externs. Ja sabem que els teus factors externs ara són contraris, i només falta una espurna en un terreny que crèiem segur perquè tot trontolli. Si emocionalment estiguessis bé, la petita esbroncada no seria motiu de post, i menys encara si era justificada.

Jaume ha dit...

Totalment d'acord amb en XeXu. Si no etàs bé a nivell personal la vulnerabilitat en els altres aspectes és més gran. Jo també em refugio sovint en la feina (quan n'hi ha, és clar) per intentar fugir de la meva realitat personal. Tampoc me'n surto, també t'ho dic.

Espero que aviat et refagis personalment i aquests petits "entrebancs" de feina (que de tant en tant toquen, ja se sap) passaran a un segon terme.

Una abraçada.

pons007 ha dit...

No hauria de ser així, però la vida no-laboral afecta a la teva vida laboral, i evidentment la teva vida laboral afecte a la teva vida no-laboral, per tan segons el moment en el que estiguis en la teva vida pots aguantar més o menys merda a la feina. Esperem que la tònica sigui aguantar-ne gens...

Loreto Giralt Turón ha dit...

Potser no val la pena aguantar tant.

Loreto Giralt Turón ha dit...

Potser no val la pena aguantar tant.

Helena Bonals ha dit...

Jo si m'ho mereixo ho accepto, el que no suporto és que no em facin justícia.

Sílvia ha dit...

Tant si és merescuda com si no, fot sempre (encara que ho haguem d'acceptar).

Sepsi Aiguadé ha dit...

Sempre és millor la visió optimista. Sempre!
:-)
A més, la pessimista potser no és certa, potser aguantaves més perquè el teu estat d'ànim era millor, en aquell moment. I això, tornarà.

La base és que tu estiguis bé. Els entrebancs a la feina sempre foten però, aleshores, se superen de seguida.

Un petó.