dimarts, 2 de setembre de 2014

Post vocacional

Es parla molt de l'estrès post-vacacional, d'aquesta melangia que pateix molta gent quan s'acaben els vacances. En canvi no es parla gens de l'estrès post-vocacional, del malestar, cansament i tristor que tenim quan se'ns en va la vocació, i fem el que fem perquè toca i no pas perquè ens motiva.

6 comentaris:

XeXu ha dit...

Doncs se n'hauria de parlar més, perquè em sembla que passa sempre i en un 100% de les persones. Tard o d'hora acabes fins els collons de la feina que fas. Allò que la feina dignifica ja fa temps que ha passat a la història.

Jaume ha dit...

L'has clavat, Josep.
Sense motivacions, no queda gaire més. I no parlo només de feina, que, en el fons, no deixa de ser-ne una més.

Carme Rosanas ha dit...

Tens raó, aquest és molt pitjor que l'altre...

XeXu, tant com el 100% ...

Sílvia ha dit...

A mi m'agrada la meva feina, el que em costa fins ara és poder-ne viure al 100%

xavier pujol ha dit...

I aquells (que potser són majoria) que pateixen tots dos estressos: el vacacional i el vocacional?
I el becari que el pateix triplement, ja que també sofreix el becacional?

Loreto Giralt Turón ha dit...

Ui, ui, aquest encara no m'ha arribat, per sort. Potser la solució es canviar de feina, no?