dimarts, 18 d’octubre de 2016

A la ville de Barcelona

Trenta anys després d'aquesta frase, caldrà fer-ne un petit balanç


Franquistes i franquistes. Juan Antonio Samaranch era un franquista. Va tindre càrrecs importants durant el règim franquista. Com que la Transició fou un fracàs, no es va poder fer justícia i discernir entre dos grans tipus de franquistes: els franquistes ideològics i els franquistes oportunistes.
Els franquistes ideològics ho eren per convicció, sovint amb ràbia i odi. Aplaudien la repressió, o directament reprimien ells. Eren els més criminals.
Els franquistes oportunistes, en canvi, ho eren només com a via per accedir al poder. Per pura ambició, o per egolatria (hi ha gent que es veu a si mateixa com a éssers imprescindibles), aquesta gent es feia franquista. No tenien ràbia ni odi, i en un altre context, serien una altra cosa. Samaranch era d'aquests. Si hagués viscut a la URSS, seria del PCUS.
Això no el fa més bo, però sí que el fa menys dolent.

Imatge exterior i grans esdeveniments. Tres dècades després no parlem dels jocs olímpics en clau esportiva. Tres dècades després parlem de la transformació urbanística de Barcelona (i les subseus: Badalona, Banyoles, Sabadell, Terrassa...), i de la imatge que Catalunya i Espanya van projectar a l'exterior.
Les transformacions urbanístiques eren necessàries, feia dècades que eren necessàries. Va caldre la pressió d'uns jocs olímpics per a que es fessin. Els cinc anys i mig que van passar entre l'elecció de la seu i els jocs foren els únics cinc anys i mig en els que Catalunya va rebre el que necessitava.
És cert que hi hagué errors i malbarataments, però molt menys del que es podria esperar d'un país cutrot i caspós com aquell (aquest?).
Els jocs de Barcelona, comparats amb els de Seul. Los Angeles, Moscou, Atlanta, o Atenes, foren més barats i eficaços, i amb instal·lacions més ben aprofitades després dels jocs. Els jocs de Barcelona, comparats amb la seua coetània, l'Expo de Sevilla, fou un model de bona gestió i transparència.
Després dels jocs tornaren les desinversions, la mala gestió i l'abandó pressupostari espanyol. I una cosa va quedar a la memòria dels polítics catalans (i de la majoria de catalans): cal fer alguna cosa de ressò internacional per a que Espanya es gaste el que pertoca. Una mena de pressió i xantatge necessari per a que es gastin en nosaltres el que ens pertoca i necessitem.
I d'ací l'Expo del 2004, reconvertida en Fòrum de les Cultures, i uns jocs olímpics d'hivern, i.... I el que calgui per a que el ministre espanyol de torn ens faci cas!

Catalanofòbia. Després d'un gran esdeveniment, com uns jocs olímpics, acostuma a haver una recessió allà on s'han fet. Sense voler donar lliçons d'economia: molta despesa pública (i privada) en poc temps, en coses que tenen un retorn molt lent o, de vegades, no tenen cap retorn.
L'any 1993 l'estat espanyol va patir una recessió, i molts espanyols acusaren els socialistes per corruptes i als catalans per gastar massa. Les eleccions del 93, amb el gran pacte entre CiU i el PSOE reafirmaren aquesta teoria, i desfermaren l'anticatalanisme que avui en dia encara patim.


Pensant en el futur, i en la República Catalana que (ha de / volem que) vindrà, podem reciclar els tres punts anteriors:
 - Reciclatge de federalistes i unionistes.
 - Despeses pendents i nous greuges territorials intra-catalans (interior vs litoral? sud vs nord?)
 - Una nova generació del 98 a Espanya?

3 comentaris:

Joana ha dit...

La "catalanofòbia" crec que es va desfermar quan varen veure lo bé que van sortir.
Jo, ho reconec, vaig ser feliç en escoltar la famosa frase.
Ho has explicat molt bé.

Anònim ha dit...

Barcelona és bona si la bossa sona. 30 anys de bombolla immobiliària.

Sepsi Aiguadé ha dit...

Bravo!! M'ha agradat molt.
<3<3<3
Sobretot el paràgraf "Franquistes i franquistes", no ho havia vist mai tan ben explicat.