dimarts, 16 de maig de 2017

Desgraciadament afortunat

Els espies punxaren els telèfons, i posaren micròfons a les converses, de totes les persones importants, tret d'ell.
Els hackers atacaren els webs i servidors de totes les empreses importants, tret de la seua.
Els xantatgistes intentaren extorquir a totes les personalitats rellevants del país, tret d'ell.

Malgrat que feia esforços per a sentir-se afortunat, ell (i tothom) sabia que era un fracassat. Un pelleringa prescindible i ningunejat.

dilluns, 15 de maig de 2017

Eurovisió 3: l'endemà


Després d'un gran esdeveniment, venen un allau de columnes d'opinió i tertúlies a comentar el que ha passat. No deixa de ser interessant com, en alguns aspectes, els analistes d'Eurovisió no difereixen dels analistes polítics o dels comentaristes esportius.

— Enquestes i apostes: en política tenim enquestes electorals, i en els esports les apostes. En tots dos casos intentem preveure el que passarà. I sovint l'erren. Ja sabem que hi ha enquestes que, més que reflectir opinió, volen crear opinió (fomentar la por, o el vot útil, o l'abstenció). També sabem que hi ha gent que aposta pensant en el que vol que passi, i no pas en el que acabarà passant.
Eurovisió és una competició, com un esport, però s'hi vota, com a unes eleccions. És una interessant combinació de prediccions.

— Llei electoral: aquells que es veuen perjudicats per una determinada llei electoral són els primers en demanar-ne la reforma. És lògic, però alguns n'abusen. Per exemple: els que tenint el 38% dels vots es queden a un regidor de la majoria absoluta i es queixen perquè han de pactar per a governar... o perquè els altres poden pactar per a fer-los fora del poder a ells.
En el món de l'esport passa quelcom semblant: que si el sistema de puntuació, que si l'arbitratge....
Un cop més, Eurovisió combina ambdues coses.

— Simpatia pels perdedors: ens cauen simpàtics els equips ascensor que tenen una afició molt entregada (com eixa expressió, "Tindre més moral que l'Alcoià"). També aplaudim els candidats que dimiteixen la mateixa nit electoral, o parlem bé d'eixos partits petits que, o bé són lluny de nosaltres, o bé ja van camí de la desaparició.
Amb Eurovisió passa quelcom semblant. I com els esportistes que canvien d'equip quan aquest baixa de categoria, o els polítics que fitxen per un altre partit amb més vots, ací també es pot dir que les rates són les primeres en abandonar el vaixell que s'enfonsa. I també, quan fou mort el combregaren.

dissabte, 13 de maig de 2017

Eurovisió 2


El Festival d'Eurovisió és un esdeveniment molt donat al friqueig. Tant pels incondicionals, com pels participants, com per les coses que hi passen. L'edició d'enguany no és cap excepció. A tall d'exemple:

— Candidat moribund: El representant portuguès és un home que pateix una greu malaltia cardíaca. Segons informen, a causa del seu delicat estat de salut ni tan sols ha assajat. Alguns rumors diuen que està a l'espera d'un transplantament de cor, i que la seua aparició al Festival és per a sensibilitzar els europeus amb les donacions d'òrgans.
També podria ser fals tot plegat.
Sigui com sigui, molts diran que no el votaran per tal d'evitar que de l'emoció li falli el cor.

— Models de predicció:  des de ja fa una quinzena d'anys, amb votacions populars i participació de més representants, que s'observen unes pautes que permeten predir el que passarà. Algunes d'aquestes pautes:
  1. Criteri artístic. El gruix de cançons formen part de l'estil anomenat europop. Tot allò que se surti d'aquest model, ha de ser molt bo i molt diferent per a triomfar.
  2. Proximitat nacional. Es vota amb criteris artístics, sí, però també amb criteris de proximitat nacional. Moldàvia i Romania sempre es voten mútuament, com Kosovo i Albània, Xipre i Grècia, o Àustria i Alemanya.  A part de la proximitat lingüística i cultural, cal considerar la presència de població immigrant (per això Andorra sempre vota a Espanya i Portugal), i el pes dels conflictes recents (per això darrerament Geòrgia i Ucraïna no voten Rússia). 
  3. Guapos vs Frikis. Per a triomfar a Eurovisió cal estar molt bo o ser molt diferent. L'aparença "normal" fracassa estrepitosament. 
  4. LGBTI. Durant l'època anomenada "decadent" del Festival, el seu públic més fidel fou el gai. Segons els analistes, els representants LGBTI obtenen més bones puntuacions.
— Apostes i frau. Si el negoci de les apostes per internet han portat el frau a molts partits de futbol intranscendents, alguns alarmistes diuen que pot passar el mateix en aquest festival de la cançó. Sé que hi ha apostes, i que van fortes, però no veig la manera fàcil de pactar el resultat: ací no tens vint-i-dos garrulets compartint vestidor.

— Televisions participants. Per acabar, no us deixeu enganyar per les banderes: no hi participen països ni pobles, sinó televisions públiques. Tothom parla molt bé de la BBC — fins i tot qui mai l'ha vist—  però penseu que a la majoria de països participants, la televisió pública es vista com un ens car, carrincló i servil amb el govern.  Per un dia a l'any, els ciutadans s'identifiquen amb la televisió que paguen amb els seus imposts. Un altre miracle televisiu!


dijous, 11 de maig de 2017

Eurovisió 1


El Festival de la Cançó d'Eurovisió va néixer l'any 1956 per a demostrar l'eficàcia de la xarxa de repetidors i satèl·lits de la Unió Europea de Radiodifusió, així com per a promoure la música i el bon rotllet a Europa.

Aquest festival és l'esdeveniment no esportiu que té més audiència a tot Europa. En parlen els entusiastes i els detractors. 

Aquest festival ens ha deixat uns quants herois que convé recordar i homenatjar:

Seyyal Taner (1987)


Sabahudin Kurt (1964)


Conchita Bautista (1965)


Si volem que la República Catalana sigui un país normal, ens caldrà el nostre propi fracàs eurovisiu. Això també són estructures d'estat!

Nota friki: trenta anys després, la cançó de Conchita Bautista fou versionada per a fer un anunci de Postres Royal. Per a que després diguin!

dijous, 4 de maig de 2017

Sa Majestat la Sípia

Entestats a proclamar rei algú que de debò tingués la sang blava, proclamaren reina una sípia, ja que la hemocianina li donava un color blau (blau-verdós segons el moment) a la sang de Sa Majestat.


La feren reina pel color de la sang, sí, però també perquè, un cop decebuts amb la institució monàrquica, la Reina podia fer un darrer servei al país... a la planxa, concretament.


dimarts, 2 de maig de 2017

Gastrodrama social

Aquell restaurant tenia tanta mala fama que els marmitons no hi volien treballar ni tan sol cobrant.

dilluns, 24 d’abril de 2017

Le mauvais et le pire

Diu el clàssic que a la primera volta es vota amb el cor i a la segona amb el cap. Però enguany, com ja va passar el 2002, sembla ser que una quarta part dels ciutadans amb dret a vot han votat amb un òrgan menys poètic però, pel que sembla, igualment necessari.


Caldrà recuperar el clàssic del bipartidisme que diu: he votat el que em feia fàstic per a que no guanyés la que em fa por.

divendres, 21 d’abril de 2017

Reciclatge de Sant Jordi

És habitual que per Sant Jordi es facin recomanacions literàries i rànquings de llibres més venuts, però sempre  es fan amb el mateix criteri: que siguin novetats editorials. Només es parla de llibres antics si són part d'una sèrie (com les d'Stieg Larsson), si tenen molts anys i se n'acaba de fer una adaptació cinematogràfica (les obres de Tolkien), o si hi ha cap efemèride important que justifiqui un recull (l'Any Pla, o els cent anys de la Revolució Bolxevic).  Per què no podem recomanar un llibre que té vint o cinquanta anys? D'acord, potser molts ja estan descatalogats, però es poden intercanviar (als bookcrossing eixos) o editar en digital.

 Jo robot, d'Isaac Asimov. Ara que estem entre il·lusionats i acollonits amb la robotització massiva.

 Històries imprevistes, de Roald Dahl. Ara que tant ens meravellem amb sèries que combinen humor negre, intriga i finals imprevistos.

 L'any de l'embotit, de Ferran Torrent. Ara que la corrupció és l'eix central del debat polític.


Pel que fa les roses i les espigues, si no són de fusta, plàstic o qualsevol altre material, el més aconsellable és que les planteu al vostre minijardí hortet urbà.

dimarts, 18 d’abril de 2017

Economia col·laborativa


Un amic meu, resident al municipi de Barcelona, té un pis turístic a l'edifici on viu. Fins ara no havia tingut cap problema, però aquesta setmana santa ha estat infernal: soroll i brutícia a dojo.
He consultat el web de l'ajuntament per saber si l'allotjament és legal. I, efectivament, és il·legal. El mateix web t'ofereix l'opció de fer la denúncia, però hi ha un petit problema: la denúncia no pot ser anònima. Cal que donis les teues dades personals, i això tira endarrere molta gent.

IDEA PER UNA APP!  Proposo que un programador faci una app que connecti denunciants i denuncies, per a no patir represàlies.
M'explico: si vols denunciar un pis turístic il·legal has de donar les teues dades, però en cap cas cal que resideixis a l'immoble afectat per l'allotjament turístic il·legal (és més, el teu deure cívic és denunciar les il·legalitats, independentment d'on es cometin). Una altra persona pot denunciar el teu veí molest.
L'algoritme bàsic de l'aplicació és: Una persona A pot donar les seues dades i denunciar el pis turístic il·legal X, una persona B pot donar les seues dades i denunciar el pis turístic il·legal Y,  i una persona C pot donar les seues dades i denunciar el pis turístic il·legal Z. El programa combina les dades, i l'ajuntament rep la denúncia de la persona A contra el pis il·legal Y, la denúncia de la persona B contra el pis il·legal Z, i la denúncia de la persona C contra el pis il·legal X. Tothom pot fer la seua denúncia i no ha de témer represàlies.

Al cap i a la fi l'economia col·laborativa és un model que es fonamenta sobre una xarxa d'individus i comunitats connectades d'igual a igual (P2P, de l'anglès peer-to-peer). Parteix de la compartició de béns comuns —espais i habilitats— a fi d'obtindre un benefici econòmic, monetari o no.

Au programadors, ja teniu un projecte pel Mobile de l'any que ve!


dilluns, 10 d’abril de 2017

Tradicions pasquals


Un any més arriba la Setmana Santa, i toca seguir alguns dels rituals que practico:

 1. Reflexionar sobre el calendari i les coincidències que provoca. Recordar els anys en que la Setmana Santa ha estat sinònim de neu i els que ha estat sinònim de platja. Reflexionar sobre el calendari solar, el calendari lunar, el calendari luni-solar, i calcular quina edat tinc segons els diferents calendaris.

 2. Fer bromes sobre el Ku Klux Klan,

 3. Rellegir Beach Boys de Ralf König.

 4. Tornar a veure La Vida de Brian


divendres, 7 d’abril de 2017

Erromintxela


El calendari ha volgut que coincidissin el mateix dia el desarmament definitiu d'ETA (el famós lliurar les armes) amb del Dia del Poble Gitano.

Ací teniu una cançó que fusiona els dos esdeveniments.

dimarts, 4 d’abril de 2017

Recomanacions per Sant Jordi

Fidel als meus principis, enguany tampoc trec llibre per Sant Jordi. Per això em permeto fer-vos algunes recomanacions per a tan important setmana en el món editorial


ASSAIG 

 - Homo Deus. Una breu història del demà, de Yuval Noah Harari.  Si et va agradar Immortals, sans i perfectes de Salvador Macip, o Ciència optimista de Josep Maria Mainat, aquest assaig t'agradarà. De fet és més complert (i més llarg) que els dos llibres d'autors catalans.

 - Utopia per a realistes, de Rutger Bregman. Interessant assaig, ideal per a gent amb ganes de pensar diferent (i, qui sap, potser encertadament).


NOVEL·LA

 - La fada negra, de Xavier Theros. Si t'agrada la novel·la històrica, si t'apassiona el segle XIX (com diuen alguns autors, el segle XIX Llarg), aquesta novel·la fa per tu.

dissabte, 1 d’abril de 2017

Blanco, Carrero Blanco


Quaranta-tres anys després de la seua mort, l'almirall Luis Carrero Blanco torna a ser notícia. Les piulades de Cassandra Vera fent acudits sobre la mort del jerarca franquista han estat castigats amb un any de presó. Com era d'esperar, els mitjans de comunicació i les xarxes socials s'han omplert de comentaris a favor de la Llibertat d'Expressió, en contra dels acudits de mal gust i ficant cullerada en general.

Malauradament encara no he trobat ningú que tractés una vessant interessant d'aquest tema: Què hauria passat si ETA no hagués matat l'almirall? Amb la voluntat de servei que em caracteritza us adjunto un what if sobre un Carrero Blanco viu:
  • Estiu del 1981: Durant una nit de calor d'eixes que no et deixa dormir, Carrero Blanco viu un moment de creativitat, agafa uns dacs i dissenya el Naranjito.
  • Desembre del 1983: Carrero Blanco fa un doble regat amb l'esquerra i li passa la pilota a Juan Antonio Señor, marcant del definitiu 12 a 1 contra Malta.
  • Novembre de 1989: Armat amb un pic, Carrero Blanco enderroca el Mur de Berlín. Com a mostra d'agraïment, Helmut Kohl prima Espanya a l'hora de rebre els fons de cohesió europeus. 
  • Febrer del 1990: Amb un ram d'olivera a la ma dreta i un casset d'El Fary a la ma esquerra, Carrero Blanco es dirigeix a la presó de Pollsmoor i allibera Nelson Mandela
  • Agost del 1990: Carrero Blanco, amb una ampolla de tinto de verano Don Simón i dos barrets mexicans, visita Irak i convenç Saddam Hussein per a que no envaeixi Kuwait
  • Novembre de 1995: Carrero Blanco visita Washington DC i li regala un paquet de sabó Lagarto (para manchas difíciles) a Monica Lewinsky


Ah, si Kiskur, Argala i Atxulo s'ho haguessin repensat!

dimarts, 28 de març de 2017

Vetos i expulsions

He començat la primavera amb un reguitzell de censures, vetos i expulsions en el món 2.0 que m'han deixat bocabadat. Tres breus pinzellades:

  1. Dropbox no em deixa editar els documents que jo elaboro i jo pujo a la carpeta de la feina. Serà que no sóc l'administrador, però bé que puc editar d'altres documents. Serà que uns són en word i en excel? Sigui com sigui, toca els nassos i em recorda que, efectivament, jo sóc l'última merda a la meua empresa.

  2. Facebook m'ha censurat una imatge. Una imatge que jo havia penjat en aquest blog, per cert. Segons sembla, aquesta fotografia és pornogràfica. Jutgeu-la vosaltres mateixos: pot ser irreal, ridícula, divertida o inquietant, però no veig la pornografia per enlloc....


  3. Suposo que tothom té clar que això és només un bocí de làtex.

  4. M'han fet fora d'un grup de WhatsApp. En dotze hores havien acumulat més de tres-mil missatges. De fet ja m'havia decidit a silenciar-lo o a deixar-lo. Els administradors m'han llegit el pensament? O tal vegada, en un atac de hooliganisme, han decidit expulsar els que no segueixin al moment els acudits i facècies del grup.


Comença bé la primavera!

dimecres, 22 de març de 2017

Relax funerari

El nostre protagonista seia envoltat de gent normal quan arribà el que-sempre-dóna-les-notícies-primer i informà la concurrència de la recent defunció del Personatge Il·lustre.
El nostre personatge féu un lleuger gest d'aprovació, un ínfim somriure i digué en veu alta per a ell:

— Per fi!

No és que el Personatge Il·lustre fos roí, ans al contrari era una persona bona i estimada. Tampoc patia una dolorosa malaltia, i trobava en la mort una fugida del dolor. El que passava era que el nostre protagonista portava una llarga temporada rebent notícies del decés de molta gent famosa de la que ell n'ignorava la vida i miracles, i fins i tot la pròpia existència.
En aquesta ocasió, però, veié que coneixia la vida i obra del difunt, i en podria parlar a la tot just encetada tertúlia.

diumenge, 19 de març de 2017

Lisboa, Alexandria


S'acosta aquell moment de l'any en el que mirem alguns dels rellotges que ens envolten i comprovem que, a diferència de l'smartphone i l'ordinador, aquests no s'actualitzen automàticament. El rellotge de la cuina, del forn, del cotxe o de la rentadora (he vist rentadores que donen l'hora, i gent que consulta l'hora a la rentadora) no s'actualitza automàticament. Això vol dir que si no sabem com es canvia  (i no patim mandra ni manca de temps) durant sis mesos l'any aquests rellotges aniran avançats (o retardats).

Més d'un cop ha passat que arribem tard o d'hora a una cita per consultar l'hora en el rellotge no actualitzat. I, francament, queda molt malament dir que portes una hora esperant algú per culpa del rellotge de la cuina de ca ta mare, o que fas tard perquè no saps com es posa a l'hora el rellotge del cotxe.

Arribats a aquest punt tenim una fàcil solució: fer-nos dos cartellets, un on hi posi Lisboa i un altre on s'hi pugui llegir Alexandria. Enganxarem el rètol de la capital portuguesa al rellotge que ens dóna una hora de menys, i posarem el de la ciutat egípcia allà on ens indiquin una hora de més.

Hi ha la possibilitat que tot remenant per la casa us trobeu un rellotge aturat. En tal cas no us heu de complicar la vida: feu-vos un cartellet on hi posi Espanya i enganxeu-lo al rellotge en qüestió.

diumenge, 12 de març de 2017

Compreu, ploramiques!

Primer fou l'anunci de la Grossa de Nadal, ara és el del Dia del Pare, i sembla que la cosa pot anar a més. Ara la nova tendència en publicitat és fer lacrimogen allò que era de tota la vida. Potser és que el consum d'aquests productes i serveis ha anat a menys, i la millor manera de recordar-nos-els (i de motivar-nos a consumir) és tocant-nos la fibra sensible.


Si això ha d'anar a més ofereixo els meus serveis de guionista per a fer nous anuncis. Algunes idees:

  • Primavera a El Corte Inglés. Tot i que alguns conspiranoics asseguren que el canvi climàtic és una conxorxa urdida pel Corte Inglés i les multinacionals de la roba d'entretemps, cada any ens trobem amb l'inevitable anunci. Si volem que la campanya tingui èxit caldria lligar-la de forma dramàtica amb d'altres elements típics de la primavera, com les al·lèrgies i l'arribada massiva de barques amb immigrants.
    Es podria escriure un cruel guió que ens mostri un voluntari rescatant un ésser humà a alta mar. Després, a terra ferma, el voluntari pateix una forta al·lèrgia al pol·len i un immigrant que havia salvat la primavera anterior li ven un paquet de kleenex.
    I fos a negre amb el text YA ES PRIMAVERA EN EL CORTE INGLÉS.

  • Dia de la Mare. Si el trepant és el regal del Dia del Pare, qui hauria de ser el regal del Dia de la Mare? Descartant la planxa per sexista, podríem apostar o bé per alguna cosa que promogui la vida sana, com una batedora per a fer sucs, o alguna cosa que permeti a les mares desconnectar, com una sessió d'spa.
    La cruel història ens podria parlar d'una filla que li regala a la mare una sessió d'hotel i spa per a dos, però el pare passa d'ella. L'any següent la filla li regala una liquadora i la mare s'aficiona als sucs i a la vida sana. Fa esport i coneix un runner senisble i deixa el seu marit. I aprofita que el val de l'any passat no ha caducat per anar-hi amb el runner.
    I fos a negre amb el text QUIN REGAL PEL DIA DE LA MARE!

  • Sant Jordi. Cada vegada llegim més en suport digital i menys en suport paper. El guió cruel d'aquesta història podria versar sobre un amic que compra loteria de Nadal, però que no recorda on ha deixat el dècim. Un dia li deixa un llibre a un amic, que troba entre les pàgines la butlleta premiada, dos dies abans que expiri el termini. L'amic cobra el premi i li retorna el llibre al pobre despistat que no sabia on tenia el dècim. A dins, a mode de punt de llibre, li deixa una butlleta per al proper sorteig.


Més idees per a guions, o ofertes de treballa per a fer de publicista tràgic, on posa Comentaris.

dissabte, 11 de març de 2017

L'arribada del futur

Amb paciència infinita romania assegut esperant el futur. El veien tan il·lusionat, que ningú gosava dir-li que el futur feia dies que havia arribat, s'havia aturat, carregat i descarregat i havia marxat seguint la ruta establerta.

dimecres, 8 de març de 2017

Canya al vonson, que és de goma!

El proper 9 d'abril hi ha eleccions a Finlàndia. A la ciutat de Vaasa s'hi presenta el candidat João Putulukeso. La cosa no tindria més transcendència si no fos perquè ho fa pel partit Perussuomalaiset (Autèntics Finlandesos), de caràcter dretà, identitari i un pèl xenòfob. Ací teniu la foto del senyor Putulukeso:


Efectivament, aquest senyor és d'origen angoleny, de raça negra, i porta el mateix bigotet que anteriorment ja han lluït destacats demòcrates com Adolf Hitler i Robert Mugabe.

Cal aclarir que no és la primera vegada que algú que genèticament s'allunya del tipus escandinau participa en mogudes d'aquesta mena. A Suècia tingueren a Jackie Arklöv i als Països Baixos João Varela amb la Llista Pim Fotuyn. En aquesta ocasió, però, s'ha batut el rècord de melanina en un candidat d'un partit identitari europeu (em pregunto si hi haurà cap blanc als partits identitaris africans).

Alguna cosa tindran aquests països que aconsegueixen integrar els frikis amb tanta facilitat.

Ara és quan us faig una confessió: jo també vaig estar a Finlàndia, fa molts anys durant un intercanvi d'estudiants. Mai vaig ser capaç de parlar finès, el meu vocabulari no arribava a les cent paraules i cap conversa va passar de les sis frases. Però, per a compensar les meues mancances idiomàtiques vaig crear una nova paraula per a la llengua finesa: Vonson.

Vonson m i f desp: persona finlandesa d'origen suec o alemany. El terme ve perquè molts cognoms suecs i alemanys o bé comencen per von o bé acaben per son.

8 de març


Aclariment per a despistats: avui no és el Dia de la Dona, avui és el Dia Internacional de la Dona Treballadora.


 El matís és important.

dimecres, 1 de març de 2017

Juny del 2009


Avui ha començat —per fi!— el judici del cas del saqueig del Palau de la Música Catalana. Si bé les primeres denúncies d'irregularitats ja eren de l'any 2002, fins el juny del 2009 la Fiscalia de Barcelona no va presentar una querella per apropiació indeguda i falsedat contra Fèlix Millet i tres responsables més del Palau de la Música Catalana. Seguint consells dels seus advocats, Fèlix Millet i Jordi Montull confessaren el seu delicte, demanaren perdó, s'oferiren a col·laborar amb la justícia i dipositaren tres milions d'euros al jutjat per a compensar el dany causat.

Com tothom ja sap, la instrucció del cas fou exasperantment lenta. Exasperantment lenta, però no sorprenentment lenta. Malgrat disposar de totes les proves, facilitades directament per la fiscalia, i malgrat la confessió (i penediment) dels principals acusats, el cas es ralentitzà. I, encara que no ho sembli, no és el cas més lent que ha viscut la justícia a Catalunya, ni a l'estat espanyol.

Avui dimecres 1 de març ha començat el judici, i un servidor no pot deixar de pensar com era el món —i el meu món— el juny del 2009.

El juny del 2009 el Barack Obama portava només cinc mesos de President dels EUA. A Catalunya el President de la Generalitat era José Montilla, a les Illes Pitiüses i Balears governava en Francesc Antich, i al País Valencià teníem en Paco Camps.

El juny del 2009 Lost era la sèrie que més triomfava. Facebook encara no havia arribat als 250 milions d'usuaris. WhatsApp, SnapchatInstagram encara no existien.

El juny del 2009 jo encara col·laborava en projectes com Això Toca o Pirados al Poder. Tots dos webs estan desconnectats de fa ja temps. Al meu blog hi publicava coses com aquesta de la Maduresa Sexual, o sobre Sant Joan. I triomfava molt el meu Consultori Religiós.

El juny del 2009 jo treballava de cartògraf, tenia parella, i mon pare encara era viu.


dijous, 16 de febrer de 2017

El robot luddista

Les Lleis de la Robòtica eren ben clares:

1. Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.
2. Un robot ha d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei.
3. Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona llei.

Veient la brutal taxa d'atur que s'estava generant, el robot prengué la decisió d'exterminar els altres robots, matar els enginyers en robòtica i els empresaris que acomiadaven treballadors humans.

dimecres, 15 de febrer de 2017

Museu dels Horrors

Allò que han inspirat les muses s'exhibeix al museu. Un museu pot ser d'art, de tecnologia, o d'història. Si volem aprendre dels errors (i els horrors) del passat cal que hi hagi un lloc on es recordi i expliqui allò que va passar.

A Cambodja hi ha un museu dedicat al genocidi dels Khemers Vermells, al Perú un sobre Sendero Luminoso, i a Auschwitz s'hi fan visites guiades. Menys concret i més genèric, a Amsterdam hi ha un museu dedicat a la tortura.

Així doncs té lògica que ací s'hi faci una petita visita guiada al nostre petit i proper museu dels horrors.


divendres, 3 de febrer de 2017

Saber llegir i restar

Li va caldre estudiar poc, però aprendre molt. Llegir i escriure, sumar i restar. I el més important: saber aplicar els seus coneixements.
En el seu cas tot va començar una nit de primavera, quan només tenia vint anys. Només tenia vint anys, un amic capsigrany i l'adrenalina suficient per a entrar a robar a una casa particular.

Llegir i escriure, sumar i restar. Res de bo havia fet a l'institut.

Aquell robatori no va sortir bé. Ell va poder fugir, el seu amic no. Ell va passar anys acollonit, el seu amic no. Ell va tornar a casa, al seu amic mai el van tornar a veure.

Llegir i escriure, sumar i restar. I estudiar Dret.

Comptats els dies, els mesos i els anys, aplicà aquests quatre coneixements bàsics: Llegir i escriure, sumar i restar.

Ja havia prescrit el seu delicte de robatori, però encara quedaven uns quants anys per a que prescrigués el de segrest i assassinat que havia comès l'amo de la casa.

Llegir i escriure, sumar i restar. Aquell home tenia bons atenuants, però no pas eximents. I ell, el lladre fracassat, podia exigir justícia sense témer haver de ser ell també condemnat.

Llegir i escriure, sumar i restar.

dimecres, 1 de febrer de 2017

Esther i jo

Facebook m'ofereix insistentment aquesta publicitat


No sóc ciutadà equatorià, així que no puc votar aquesta senyora. De fet, mai hi he estat a l'Equador. Tampoc hi tinc família allà. Als pocs equatorians que conec no els tinc prou confiança com per a suggerir-los-hi a qui han de votar. I, si us he de ser franc, tampoc tinc molt clar quin perfil polític té la senyora Esther Cuesta.

Podria guiar-me pels colors i els eslògans: el blau sovint és emprat per la dreta i el centre-dreta. Però que digui Lenin Presidente em fa pensar en alguna candidatura de caràcter marxista-leninista. Però no hi surt pas la falç amb el martell, ni l'estrella vermella, ni el puny alçat.

Que es destaqui com Asambleista em faria creure que té un caràcter llibertari, o demòcrata-radical....  O potser vol dir que es candidata a l'assemblea legislativa?

Patria Altiva y Soberana, tan pot ser d'extrema dreta com d'extrema esquerra.

Si clico la imatge se m'obre una pàgina amb la mateixa foto i el següent text: ¡#VotaTODOTodito35 por el verdadero cambio del Ecuador, porque aún tenemos muchas metas por alcanzar! #EstherCuesta #AsambleístaEsther #ContigoPAISEuropa #ElFuturoNoSeDetiene


Encara és més desconcertant: Si vol el canvi és que no forma part del govern. Però diu el veritable canvi, ergo formava part de la coalició governamental i l'ha deixada decebuda? No ho tinc clar.

En tot cas, tot i que al principi semblava l'anunci d'una agència de viatges, crec que EUROPA, ASIA Y OCEANÍA fa referència a la circumscripció electoral per on es presentava aquesta senyora: la dels equatorians residents a l'estranger, en concret a Europa, Àsia i Oceania. Dedueixo que n'hi haurà una pels que viuen i treballen als EUA i a d'altres països de Llatinoamèrica. Hi ha equatorians vivint a l'Àfrica? En cas afirmatiu, a quina circumscripció electoral voten? Els equatorians de l'antàrtica, on voten?

Arribats a aquest punt, dues darreres reflexions:

1) La publicitat a les xarxes socials té la (teòrica) virtut d'adreçar-se directament al públic que interessa a l'anunciant. A què es déu aquesta errada? De tant posar vídeos de Tecnokumbia al meu mur de Facebook m'han pres per equatorià?

2) Per què carai no sóc capaç de fer una simple guglejada i esbrinar d'una vegada de quin pal polític va l'Esther Cuesta? De ben segur que la majoria de vosaltres ja ho haureu fet.

dilluns, 30 de gener de 2017

Partides dissimulades

No voldria caure en el xovinisme, però els catalans som uns grans innovadors en matèria política i jurídica. Fa uns anys es parlava de les lleis sense sancions, una mena de soft law en la que l'incompliment de la norma no portava associada cap mena de penalització. On més es va insistir en aplicar aquest nou (i nostrat) concepte fou en l'oficialitat del català, però també es reclamava a d'altres àmbits com els horaris comercials o la paritat a les empreses.
Després de consultar el diccionari, crec que la paraula que millor descriu una llei sense règim sancionador és Homilia.


En les darreres setmanes els catalans (aix, que caic en l'autocomplaença) estem parint un nou concepte, encara més novell i desconcertant. Es tracta de les partides pressupostàries dissimulades

L'actual govern autonòmic (o pre-post-autonòmic, posats a filar prim) es va presentar a les eleccions amb la declarada voluntat de fer de Catalunya una república independent. I va guanyar les eleccions (per això governa, si no de què moreno) i —oh sorpresa!— té la intenció d'aplicar el seu programa electoral.

Com que això de la independència és lleugerament anticonstitucional (sort que a la democràcia espanyola s'hi pot parlar de tot si és per la via pacífica) l'aplicació d'aquest programa independentista s'ha de fer de forma discreta, dissimulada i, si cal, fins i tot secreta.

Però vet ací que uns pressupostos són un document públic (públic i oficial) i no s'hi poden amagar uns calerons sota la rajola de la cuina del Departament d'Economia. Ja sé que tots els governs tenen els anomenats fons reservats, per a pagar segons quines coses d'àmbit policial, militar i diplomàtic, però al nostre govern (el pre-post-autonòmic) això no li acaba de fer el pes. I els diners destinats a sufragar la nova república que ha de venir s'han de plasmar als pressupostos oficials de forma dissimulada.
I com s'ho farà l'honorable Conseller per a posar-ho i que no es vegi? Descartem l'ús d'un cos de lletra petit (tots els ordinadors tenen zoom) i apostem per a dir les coses d'una manera pública i oculta a la vegada. No debades ERC és un partit fundat per maçons.

Amb la humilitat i la vocació de servei que em caracteritza, us proposo algunes partides pressupostàries dissimulades.

  • Departament d'Agricultura. Pla d'Ocupació Rural Basat en el Retorn al Treball Manual. Per a la compra d'aixades de la marca Amba. Sí, les famoses Ambaixades. 150.000 €
  • Departament d'Interior. Pla de Renovació del Mobiliari d'Oficina. Per a la compra de calaixos de la marca russa Nikov. El barat i eficaç Calaixnikov. 120.000 €
  • Institut Català de la Dona. Projecte per a que el Certamen de Miss Univers es celebri a la ciutat de Sils. Per a Missils, 500.000 €
  • Institut Geològic i Miner. Pla d'Excavacions per a Trobar Orns al Subsòl. Per a Suborns, 150.000 €
Per a més idees i suggeriments, on posa Comentaris.

diumenge, 29 de gener de 2017

Repartir-se el públic

Un clàssic de la cerimònia dels Premis Gaudí és que, amb una o dues excepcions, hi ha més gent mirant la gala per televisió que no pas gent que hagi vist totes les pel·lícules nominades.

L'excepció d'enguany és aquesta.


No entraré en el debat del preu de les entrades, o el temps que aguanta una pel·lícula a la cartellera. Però sí que ens podríem plantejar una innovació: i si fem els Premis Gaudí abans que s'estrenin les pel·lícules?
Així almenys al públic els sonarien, i alguna gent s'animaria a anar-hi.

dilluns, 23 de gener de 2017

Pel pont de l'u de maig


Segons els clàssics de la democràcia, a tot governant que comença cal donar-li els cent dies de gràcia. Tenint en compte que el Donald Trump ha pres possessió del càrrec aquest divendres vint de gener, ens haurem d'esperar fins el trenta d'abril, pel pont de l'u de maig.

Espero que quan arribi aquest dia no haguem esgotat ja tots els mems i tots els arguments. I sobretot, que no estiguem massivament de pont.


dilluns, 16 de gener de 2017

Vint anys no són res

Saps que et fas gran quan una pel·lícula que has vist d'adolescent compleix els deu anys. I saps que ets gran quan aquesta ja en fa vint.

A part dels remakes, les segones parts, les seqüeles, les preqüeles i els spin off, el negoci audiovisual ha trobat una altra manera d'aprofitar un èxit: el retorn vint anys després.

Fa un parell d'anys foren Dumb i Dumber els que tornaven dues dècades després


Ara els que tornen són els ionkis escocesos de Trainspotting.


No és pas un fenomen nou, Vint-i-set anys després de la mítica La Dolce Vita, s'estrenava Intervista, una retrobada dels protagonistes.


D'exemples n'hi ha més: com La Gran Familia, que facilità el retrobament disset anys més tard a La familia bien, gracias i a La gran familia 30 años después.

Això sí, es manté una constant: no tenen tant d'èxit, no capten públic més jove i no fidelitzen tot el públic vell.

divendres, 13 de gener de 2017

Que votin tots els espanyols

Un cop més, i ja en portem molts, s'ha tornat a posar sobre la taula la possibilitat de fer un referèndum d'autodeterminació per a Catalunya on hi puguin votar tots els súbdits del Regne d'Espanya.
Un cop més s'han tret els arguments d'uns i altres. Uns al·leguen que això ens afecta a tots i ho hem de decidir entre tots, i uns altres responen que cap problema per a que voti tothom, però la opinió que importa és la dels ciutadans de Catalunya.  I un cop més ha sorgit la mateixa qüestió: que passarà si a Catalunya guanya el a la independència, però a la resta de l'estat guanya el NO?

Tot i que això és el més probable que passés, no és la única opció possible.

Sí a Espanya i Sí a CatalunyaNo a Espanya i Sí a Catalunya
Sí a Espanya i No a CatalunyaNo a Espanya i No a Catalunya

Un resultat opció i resoldria el problema, igual que un de NO i NO. Però el més interessant seria un de SÍ a Espanya i NO a Catalunya. Com s'hauria d'interpretar i com caldria actuar?

La interpretació sembla clara: estamos hartos de los catalanes, que se larguen ya! Però, i què caldria fer? Com haurien d'actuar les autoritats espanyoles, catalanes i internacionals per a respectar i fer complir el veredicte de les urnes?

No seria la primera vegada que un estat independent cedeix un territori (i els seus habitants) a un altre estat, sense fer cas de la voluntat dels seus habitants. De fet, l'estat espanyol ho ha fet un munt de vegades. La darrera fou el 1976, quan cedí la província espanyola del Sàhara al Regne del Marroc (part nord) i la República de Mauritània (part sud). Anteriorment l'imperi espanyol havia cedit i venut tota mena de territoris. Especialment, territoris que ja havia perdut, com les Florides, les illes Carolines o les illes Marianes.

Però en aquest cas concret: pot un estat renunciar a un territori, a canvi de res i sense cedir-lo a cap altre estat (pre-existent)?


Mirant el mapamundi polític observem un parell d'anomalies frontereres: Entre Egipte i Sudan hi ha dos territoris que no queden ben delimitats. Un territori és el cobejat Triangle de Halaib, mentre que l'altre és el rebutjat. Segons els sudanesos, la frontera ha d'anar més al nord (frontera 1902), i segons els egipcis més al sud (paral·lel 22).

Segons els sudanesos la cosa hauria d'anar així


En canvi, segons els egipcis, hauria de ser així


Així doncs, per a quedar-se amb el territori cobejat (en blau) cal renunciar al que està en marró.



A la independència per afartament i rebuig! Bé, sovint es compara la nostra situació amb un divorci. I crec que tothom sap d'algun cas on un dels membres de la parella, davant les dificultats de la ruptura, va optar per donar-li motius al cònjuge. I que fos l'altre el que prengués la decisió.  

dimarts, 10 de gener de 2017

Decepció lexicogràfica

Després de consultar els diccionaris generalistes, els diccionaris tècnics específics i el web del Termcat, va caure en una profunda depressió: allò que ell tenia no podia ser stress post-vacacional, ja que per a patir stress post-vacacional primer calia haver tingut alguns dies de vacances.

El seu coach li suggerí desar la tristor i la decepció per a una ocasió més propicia. Per exemple: quan comencés vacances forçades a l'INEM.

dissabte, 7 de gener de 2017

Temporada nadalenca 3


Sorteigs. El Gordo de Navidad, la Grossa de Cap d'Any, el Sorteo del Niño, el Sorteig Extraordinari de l'ONCE.... Sembla que en aquesta època de l'any cal temptar la sort. I prou que la tempten molts, a jutjar per la quantitat d'accidents de trànsit relacionats amb els desplaçaments i àpats típics d'aquestes dates.
Un detall curiós: mentre que les rifes espanyoles volen provocar la llagrimeta, les catalanes tendeixen al bon rotllet, la grifolda i la xerinola. Si més no, en els seus anuncis.
Ja sabeu que les loteries i travesses són imposts voluntaris que només paguen els que no han entès el càlcul de probabilitats (o no han pogut fugir dels assaltants amb participacions per-una-bona-causa).

A mi, sincerament, l'única rifa d'aquesta època de l'any que m'agrada és la Llista Negra.



Treva nadalenca. El calendari ha volgut que caiguessin en cap de setmana Nadal i Cap d'Any, i Sant Esteve i Reis just per a fer un cap de setmana llarg. Molta gent s'ha reservat dies de vacances per Nadal, i treballar aquests dies (si no et dediques al comerç o a l'hostaleria) ha estat molt bé.
Dilluns Sant Ornemi, i a patir embussos i/o mala llet.

Àpats i més àpats. Enguany he reduït els àpats familiars, però m'han augmentat els de les entitats i associacions on faig alguna cosa. Enguany he tornat a passar del sopar d'antics alumnes de l'escola. El 2014 tenia compromisos familiars, el 2015 no tenia diners i el 2016.... Pintava sosset. Gràcies a les cròniques en temps real via WhatsApp i xarxes socials, vaig comprovar que sí, que fou avorridot i que no em vaig perdre res.
O, potser, qui sap.... Tal vegada fou una desfasada del quinze, i les cròniques només eren per a tranquil·litzar a les parelles dels assistents. Només hi ha una manera de saber-ho: anat-hi l'any que ve.

dimarts, 3 de gener de 2017

SMART 2017

En un atac de realisme decidí que els objectius SMART del nou any serien els mateixos que els de l'any anterior.


  • Specific – target a specific area for improvement. 
  • Measurable – quantify or at least suggest an indicator of progress. 
  • Assignable – specify who will do it. 
  • Realistic – state what results can realistically be achieved, given available resources. 
  • Time-related – specify when the result can be achieved.


Era el més  específic, mesurable, assignable, realista i ajustat a temps que se li va ocórrer.

Fou un atac de realisme, sí, i també de mandra.