dimarts, 19 de setembre de 2017

El parany de l'abstenció



Els contraris a la independència de Catalunya, en comptes de fer campanya pel no, han optat, majoritàriament, per fer campanya per l'abstenció. Això és un greu error. Analitzem-lo una mica:

— Abstenció habitual. A les eleccions catalanes del setembre del 2015 (també anomenades plebiscitàries) la participació fou del 74.9%, un rècord històric. En els darrers 15 anys l'abstenció ha oscil·lat entre el 32.2% (catalanes del novembre del 2012) i el 53.8% (europees del maig del 2014).
Resumidament: un de cada tres catalans amb dret a vot no té el costum de votar.

— Herri Batasuna. Durant anys hem sentit com els abertzales deien que la Constitució Espanyola no anava amb ells, ja que ells no l'havien votat. Quan es va fer el referèndum de la Constitució Espanyola el desembre del 1978 l'opció guanyadora (amb el 70.2% dels vots) fou el sí a la (que que després seria la) Comunitat Autònoma Basca. A Navarra els vots afirmatius foren el 76.4%. Si va guanyar el sí, per què els abertzales —sobretot Herri Batasuna— insistien en que els bascos no ?havien votat la Constitució Espanyola? Doncs perquè l'abstenció fou del 55.3% a Vascongadas (i del 33.3% a Navarra).
Com que alguns abertzales havien demanat el No, i alguns altres l'abstenció, van comptar l'abstenció i el vot blanc com una forma de dir que no. Una suma ben tramposa, tot sigui dit.
Ironies de la història: veurem la dreta espanyolista repetint el discurs de l'esquerra abertzale, i comptant al bloc del no les persones que no vagin a votar.

— Subjecte de dret. A què es déu aquesta aposta per l'abstenció?  L'espanyolisme nacionalista afirma que Catalunya no és —ni pot ser mai— un subjecte de dret. Segons l'espanyolisme nacionalista, no hi ha més nació que Espanya, i una cosa com la independència de Catalunya només podria ser votada pel conjunt dels espanyols.
Però la majoria dels contraris a la independència no són nacionalistes espanyols. La majoria dels contraris a la independència són federalistes, confederalistes i partidaris de la tercera via. Gent que havia votat CiU i UDC, el PSC i, fins i tot, ICV-EUiA (i CSQEP). Aquests partits consideren que Catalunya és una nació, i que té el Dret a Decidir el seu futur. Per què, en comptes de fer campanya pel no, estan fent campanya per l'abstenció?

— Por a la derrota. Tot indica que, davant la divisió dels contraris a la independència entre els nacionalistes espanyols (els que voten PP, Ciutadans, UPyD i VOX) i els federalistes (els que voten PSC, UDC i CSQEP), aquests segons, veient que no podran comptar amb els primers, no volen arriscar-se a una derrota i s'afegeixen al carro de l'abstenció.
Probablement aquesta por a la derrota sigui, realment, la causa de la seua derrota. Si pretenen que el nacionalisme espanyol, la resignació, la por, el semenfotisme i la mandra sumin el 51% d'abstenció s'arrisquen a fracassar i a que, les amenaces de Madrid i la inacció del PSC facin que sigui la participació la que superi el 50%. I potser superi de llarg aquest percentatge.
Tal i com vaig llegir fa poc a les xarxes socials: Si lluites pots perdre, si no lluites estàs perdut. Si votes pots perdre, si no votes ja has perdut.
Tal i com digué un amic meu: derrota per incompareixença.

— La suma. La suma dels vots de totes les candidatures que defensaven el setembre del 2015 el Dret a Decidir (JxS, CSQEP, CUP, UDC i Partit Pirata) era de 2437741 vots, això vol dir el 44.2% del  cens.
Els partits contraris al Dret a Decidir (PP, Ciutadans, PSC, Recortes Cero i Guanyem Catalunya) sumaren 1624451 vots, que representa el 29.4% del cens.

dijous, 14 de setembre de 2017

La campanya del referèndum (2)

Si les eleccions i referèndums són, com diu el clàssic, la festa de la democràcia, la nostra no pot deixar de tindre un bon cartell.
I com mana manen els clàssics, abans de l'estrella actuen els "teloners". Coses de la geopolítica, una setmana abans del referèndum català tindrà lloc el referèndum kurd. Del Kurdistan Meridional (Irak) per a ser precisos.



Caldrà estar amatents del resultat (segurament guanyarà el sí) i de les reaccions internacionals.
Estarem visquent una nova primavera de les nacions? En cas afirmatiu, quin serà el tercer?

dimecres, 13 de setembre de 2017

La campanya del referèndum (1)



Doncs ja la tenim ací. Aprovada la Llei del Referèndum d'Autodeterminació, aprovada la Llei de Transitorietat Jurídica i convocat el referèndum pel proper 10 de vendimiari (diumenge 1 d'octubre). Com era previsible, l'estat s'hi ha posat en contra i, entre d'altres coses, han prohibit fer anuncis electorals, i ni tan sols es pot informar del referèndum.

Com que estic a favor de resoldre les coses civilitzadament, democràticament, procediré a ignorar l'ordre del Tribunal Constitucional i ha penjar al blog l'anunci del referèndum.
I que cadascú voti el que lliurement vulgui.


dimarts, 5 de setembre de 2017

Tragèdia imminent


Les autoritats competents, prèvia consulta als científics més destacats, procediren a alertar a la població del desastre imminent. La població, seguint les pautes marcades per Protecció Civil, procedí en ordre i sense histèries a comprar productes de primera necessitat.

Quan els experts constataren que la població només havia acumulat aliments vegans i medicaments homeopàtics, arribaren a la conclusió que realment era molt gran la magnitud de la tragèdia.

Acceleració

Ja és habitual que juliol em passi volant. Tot i ser un mes de 31 dies, a mi sempre se'm fa curt. Agost, en canvi, de petit se'm feia llarg i pesat. Probablement per l'avorriment a casa els iaios. La darrera setmana d'agost ja començava a ploure i tornàvem a casa.
Però amb els anys agost també se m'ha escurçat. Durant uns anys treballava a l'agost i feia vacances al setembre (menys gent i més barat). Aleshores agost començà a escurçar-se: el ritme més relaxat a la feina, sense quefes ni pressió, feia que la cosa passés molt millor. Els anys que em vaig repartir els 22 dies de vacances en dies solts, allargant caps de setmana, feren que tot passés encara més ràpid.

Però aquest any ha estat exagerat. A la feina, moltíssima feina. De vacances, moltes activitats. I, a sobre, un entorn en el que sempre estan passant coses (i massa sovint, coses tràgiques).

Sospito que setembre també serà ràpid, i que el que passi a partir de l'u d'octubre serà encara més trepidant.

Ignoro en quin estat arribaré al tradicional Castanyot de Brumari. Ni quin dia el podré celebrar com cal!!

dijous, 31 d’agost de 2017

Després de l'horror (3)


Mentides i ximpleries 2.0  Com sempre passa en aquests casos, rebem per via digital un bombardeig de dades i opinions.
En aquesta ocasió els grans triomfadors han estat els de la dreta xenòfoba, que han aconseguit lligar el terrorisme jihadista amb el procés independentista i les esquerres. Per una banda volien demostrar que Catalunya no pot ser independent perquè els catalans no estem capacitats per a complir amb les funcions d'un estat, com la seguretat. També han alertat del perill d'islamització, per la via demogràfica. Ens han recordat que si a Catalunya hi ha molts musulmans és perquè la Generalitat ha prohibit l'arribada d'immigrants d'Hispanoamèrica (perquè parlen espanyol) i ha afavorit els magribins. Val a dir que la Generalitat mai ha tingut les competències en matèria de ciutadania, estrangeria, vigilància de fronteres, passaports, visats, permisos de treball, permisos de residència, deportació d'immigrants i CIEs. També ens han dit que el terrorista més buscat s'havia apuntat com a voluntari pel referèndum de l'u d'octubre... quan encara no està obert el web d'inscripcions!
En un meritori segon lloc han quedat els tradicionals conspiranoics. Que el blog del Robot Pescador parlés d'aquest atemptat un any abans ha ajudar a fer-los creixer. Alguns conspiranoics s'alienaven amb els fatxes, tot dient que era molt rar que no fessin l'atemptat a Gràcia, en plena festa major i amb molta més gent. Pel que sembla, segons aquests, volien matar guiris i no catalans. D'altres conspiranoics parlen del Club Bilderberg i del Nou Ordre Mundial basat en la por.
I en un digníssim tercer lloc han quedat els giliprogres. Especial menció als que diuen que, atesa la joventut de la majoria de terroristes ("són nens" afirmaven, tot i la majoria d'edat), la culpa és de tota la societat.... Miri vostè, un servidor no en té cap culpa. I em temo que els morts, començant pel Xavi, el nen de tres anys, encara menys.

En fi, la morralla digital, per sort, es pot blocar i esborrar.


dimecres, 30 d’agost de 2017

Després de l'horror (2)

Manifestació. Calia organitzar una manifestació per a mostrar el dolor i el rebuig? A d'altres països fan minuts de silenci, cerimònies religioses, cerimònies laiques, funerals multitudinaris o concerts d'homenatge. Hi ha moltes maneres de mostrar el dolor i el rebuig.
I pensant en la manifestació del passat dissabte, aquesta es va fer després de cinc concentracions de rebuig. De debò calia?

Politització. Acusen a uns i altres de polititzar l'atemptat, i la conseqüent reacció. Avui en dia la millor manera de desprestigiar alguna cosa és dient que està polititzada. Però no és un atemptat terrorista una cosa política? No és el jihadisme una ideologia? No té un projecte polític l'Estat Islàmic? Quan es distingeix entre una organització terrorista i la resta del crim organitzat, no es fa per la intencionalitat política dels primers?

Banderes. L'any 1986 es va fundar Gesto por la Paz de Euskalherria, una organització pacifista que com a forma de protesta, tenia establerta la realització de concentracions silencioses de 15 minuts, en desenes de localitats basques l'endemà de produir-se una mort provocada per un acte violent. A les concentracions silencioses hi anaven amb ikurrinyes amb crespons negres. En aquell moment es va considerar important mostrar banderes basques a les concentracions de rebuig a ETA, ja que es volia acabar amb la imatge que tenia d'ETA d'organització basca que lluitava contra l'opressió espanyola (franquista i post-franquista). En aquell context no es va voler que l'entorn etarra fes seus els símbols bascos i la causa antifeixista i independentista.
El passat dissabte, a qui ofenien les banderes espanyoles? Jo no he vist cap mitjà de comunicació català dient que allò crispava i generava enfrontaments, però sí que he vist com als mitjans espanyols s'acusava els portadors d'estelades de provocar odi i enfrontaments.
Potser alguns miserables enyoren els anys del plom.



dimarts, 29 d’agost de 2017

Després de l'horror (1)


Els atemptats de Cambrils i Barcelona m'agafaren lluny de casa, sense wifi i molt enfeinat. Això m'ha permès no escriure en calent, i així no dir cap animalada.

L'horror m'agafa lluny. L'atzar ha volgut que els grans atemptats m'agafessin lluny, a mi, a la meua família i als meus amics. Fins i tot quan han tingut lloc a indrets on hi he viscut, o hi he estat, o hi tinc família (Londres, París, Bali, Barcelona...) eixe dia no hi havia cap dels meus allà.

Havia de passar. Els europeus hem assumit que estem condemnats a  patir un atemptat a casa nostra. Qualsevol país important, qualsevol ciutat de pes, està condemnat a patir-lo. Fins i tot es podria afirmar que una ciutat i un país no són importants si no tenen el seu atemptat: si no ets digne de patir un atac jihadista és que ets un mindundi. Aquesta afirmació és absurda, però mai hem menystindre la capacitat humana d'actuar estúpidament.
Al cap i a la fi va passar quelcom semblant quan es va destapar una xarxa d'espionatge a empresaris importants... Algun es va ofendre perquè, creient-se molt important, no havia estat espiat. I ell era molt important!

Autopistes de la informació. Un cop més es confirma que les autopistes de la informació (concepte de finals dels 90') són també les autopistes de la desinformació. I que els mitjans clàssics, per més que tinguin presència a les xarxes socials, segueixen donant per bones notícies falses.



dilluns, 14 d’agost de 2017

Turisme i economia col·laborativa

En temps de turismefòbia (o hauria d'escriure turismofòbia?) costa parlar de turisme i economia col·laborativa sense que algú et salti a la jugular. Malgrat tot ho faré.

Després de comprovar els preus abusius de llogar un vehicle en ple agost, i de veure com de mal comunicat està bona part del país, he decidit que el més barat és quedar amb un amic que visqui prop de la zona on vull anar i convidar-lo a dinar a canvi del servei.

Allò que Cabify i Über mai podran oferir: el plaer d'una vetllada amb mi.

dimecres, 9 d’agost de 2017

Aeroport 2017




Aquest estiu els aeroports són notícia. Bé, fa anys que a l'estiu els aeroports són notícia. Aquest agost n'hem parlat per vàries raons.

Èxit de Tv3. Enmig de la mala qualitat de la graella televisiva estival, la televisió pública catalana ha apostat per un programa sobre la vida a l'aeroport.

Protesta contra una expulsió. Un grup de passatgers es va rebel·lar per evitar l'expulsió d'un senegalès. El detonant del motí fou el mal tracte que rebia la persona expulsada, que sembla ser que anava lligada de peus i mans. No em puc estar de fer-me una pregunta: aquest individu era realment perillós? Si no era perillós, no tenia cap sentit lligar-lo d'eixa manera. I si realment era un individu perillós mai hauria d'anar en un avió de passatgers amb persones "normals" (i, si era realment perillós amb els seus possibles còmplices en la fuga). Oi que quan porten els delinqüents als jutjats, els transporten en vehicles policials blindats? No van pas en autobús i tramvia amb la resta del passatge!

Vaga dels treballadors d'Eulen. Entenc que la seguretat privada està per a protegir recintes privats i interessos privats, mentre que la seguretat pública vetlla pels espais públics i els interessos públics.  Si l'aeroport d'El Prat és una infraestructura de titularitat pública, i la lluita contra el terrorisme (i el narcotràfic, i d'altres delictes) és un interès públic, què carai fan el segurat·tes revisant l'equipatge i els passatgers? Aquesta feina no la feia fins fa poc la Guàrdia Civil? Per què ha deixat de fer-la? Quina diferència de salari hi ha entre un pikolet·to i un segurat·ta?  I, per a mi, la pregunta més important: partir de quin sou un professional de la seguretat comença a ser subornable? 



dilluns, 7 d’agost de 2017

Buidant la memòria

Ja fa temps que tinc la mateixa adreça de correu electrònic, a Gmail. Tinc aquesta adreça perquè a la feina algú va fer alguna pocasoltada i van capar internet, podent accedir només a quatre llocs autoritzats. Un d'aquests llocs autoritzats era Google, i per això em vaig haver de fer una adreça de Gmail.
Google oferia una memòria pràcticament il·limitada. Bé, il·limitada pel consum de dades que teníem fa una dècada. Doncs bé, amb tanta memòria gairebé mai havia d'esborrar correus.
Fa un any i mig que vaig trobar-me que s'esgotava la memòria i que havia d'esborrar coses. Vaig començar amb els que portaven fitxers adjunts sense interès.
Però les buidades periòdiques no han estat suficients, així que he hagut de mirar-m'ho amb més detall per a no superar el límit dels 15 GB.  I ací és quan el passat ha tornat.


Capbussant-me en els arxius rebuts, enviats, i en els esborranys, m'he trobat amb moltes coses que tenia oblidades. Des de projectes creatius (una web sèrie, una revista d'humor) fins a currículums per a cobrir diferents ofertes de treball (tant de lumeu com d'altres perfils laborals) fins a correus plens de paraules dolces amb la que aleshores era la meua parella.

Per un costat dóna gust veure com algunes pors s'han anat esvaint, per un altre banda et preguntes que se n'ha fet de la gent amb la que vas tindre projectes professionals o creatius que no van quallar, o que ja fa temps que vam deixar.

He vist fotos entendridores, que he descarregat tot d'una, correus que no entenc i una cosa ben curiosa: dotzenes d'esborranys sense cap ni peus.

Per un moment he estat temptat de fer un còpia+pega d'alguns correus, i penjar algunes fotos. Però he pensat que és millor no fer-ho: vull preservar la privacitat dels altres, i vull que els records romanguin en el passat, i recuperar-los només quan ho necessiti.


diumenge, 30 de juliol de 2017

Juliol rapidet

Un any més, i ja en van molts, juliol em passa volant, tot i ser un mes de trenta-un dies. Que el hit estival d'enguany hagi estat Despassito tampoc ha ajudat.
Un juliol més no he llegit el que volia llegir, no he escrit el que volia escriure, no he anat als cursos d'estiu que volia anar, ni als museus que tinc pendents. Un juliol més no he perdut els kilos que em sobren, ni he aprofitat per a visitar parents que fa massa que no veig.


No és el Despassito, però també fa estiu.

dilluns, 24 de juliol de 2017

Més enllà del surrealisme


La mateixa setmana hem tingut dues notícies interessants: l'exhumació del cadàver de Salvador Dalí i la mort de Miguel Blesa. Més enllà de les conspiracions i les frikades, voldria fer una reflexió: per què en els protocols de tractament de difunts no es contempla deixar una mostra d'ADN per a possibles necessitats posteriors?

La tècnica és ben simple: treure una petita mostra de sang i teixits del cadàver, i conservar-la en un congelador. Si algú vol fer una demanda de paternitat, o esclarir un crim, o sospita que un mort en realitat és viu, ho té ben fàcil.

És una idea senzilla i relativament barata (crec), així que, probablement, no prosperi.


diumenge, 16 de juliol de 2017

Afilieu-vos, colla de cretins


Actualment a Catalunya hi ha més ex-militants que militants, és a dir: hi ha més gent que estigué afiliada a un partit polític i que avui en dia no milita enlloc, que no pas persones que tinguin el carnet d'un partit. I em temo que a la major part del sud d'Europa passa el mateix. La gent no milita.

Això no seria dolent, si no fos perquè la majoria de persones tendeixen a votar el mateix. Agafeu una persona de més de trenta anys, i pregunteu-li què ha votat a les darreres 10 convocatòries electorals. Gairebé ningú us dirà 10 candidatures diferents. La majoria repetiran vot en 7 de les 10 ocasions. I no serà rar trobar-se gent, sobretot entre els més grandets, que sempre voten el mateix.

I si gairebé sempre votes el mateix, per què no et fas militant o simpatitzant del partit que sempre votes? Et donaré tres bones raons per a fer-te militant o simpatitzant:

1) Independència econòmica. Si tots els incondicionals fessin una petita aportació econòmica, molts partits no haurien hagut de cometre il·legalitats per a finançar-se.

2) Aportacions estratègiques i programàtiques. Sovint ens trobem que el partit que més ens agrada (o que menys ens desagrada) no es fixa en temes que ens importen. Sovint veiem que es preocupen molt per coses que ens agafen més lluny (i "més lluny" de vegades vol dir el poble del costat) i no per les que tenim a casa (al poble o al barri). Hi ha decisions estratègiques que tampoc compartim.
Doncs bé, si ens fem militants o simpatitzants, almenys podem dir la nostra i ,qui sap, igual ens fan cas!

3) Frenar els trepes i els corruptes. Quan veiem la corrupció (i també la incompetència) política, sovint ens preguntem "Com pot haver arribat fins a qui el personatge aquest?". Doncs bé, si els ineptes i els corruptes arriben tan amunt és perquè —entre d'altres raons— no hi havien d'altres candidats millors per a ocupar el càrrec. Potser aquest candidat millor haguessis estat tu.

I bé, si mai et canses de militar a un partit, donar-se de baixa és ben fàcil


divendres, 14 de juliol de 2017

Remodelació de govern

I quan va despertar de la migdiada del pont aeri, la Puta i la Ramoneta havien estat destituïdes dels seus càrrecs de govern.

diumenge, 9 de juliol de 2017

Cap de setmana 11/2017

Un cap de setmana de juliol sol ser un cap de setmana de festivals (música i arts escèniques), festes majors, universitats d'estiu i festa en general. Aquest cap de setmana ha estat això, i també ha estat el cap de setmana de la Llei 11/2017 del 4 de juliol.


Aquest ha estat, també, el cap de setmana en el que els néts i besnéts s'han descarregat les 2569 pàgines amb els noms dels represaliats pel franquisme. El cap de setmana on hem cercat al familiar injustament castigat, i on hem mostrat als nostres majors la llei on ens diuen —per fi!— que aquestes persones eren innocents, i que la sentència queda invalidada a tots els efectes.

Un cap de setmana que celebrem amb 40 anys de retard.

"Els néts expliquen als seus pares com fou la guerra dels avis"



diumenge, 2 de juliol de 2017

Part de la crisi

Els experts en Economia informaren als darrers resistents: la crisi ja s'ha acabat, podeu tornar a consumir amb normalitat.
I amb tota la normalitat del món, deixaren el seu trist i minvat consum de temps de crisi per un conscient i decreixentista consum responsable.

dilluns, 26 de juny de 2017

Bambi 2017

Ahir no vaig veure l'episodi final de La Riera. Tampoc he vist el Salvados on apareix el comissari Villarejo i es parla de l'Operació Catalunya.
Però què us espereu d'un des-ubicat com jo, que de petit no va veure Bambi i que ja grandet, fins l'any passat no vaig veure Martin Hache ni La Vida dels Altres?
No patiu, que veuré el Villarejo Superestar (el culebrot, sincerament, no puc... no vull tornar vuit anys endarrere).

Per cert, es veu que fan un remake de la mítica pel·lícula de Paco Rabal:  Los Santos Inocentes.

dilluns, 19 de juny de 2017

Cretinisme 2.0


Proposta de petit experiment socio-digital:

  1. Pengeu a les vostres xarxes socials alguna afirmació clarament falsa, però presentada amb una introducció que pugui fer pensar que té certa credibilitat.
  2. Deixeu que la gent opini.
  3. Responeu als comentaris amb coses que no hi tinguin gaire a veure.
  4. Un cop el volum de comentaris sigui abundant, heu de queixar-vos de patir assetjament.
  5. Qualsevol resposta a les vostres rèpliques ha de ser resposta amb qualsevol cosa poc relacionada, i heu de rematar amb una frase tipus: "És la meua opinió. Heu de respectar la meua opinió! Què passa, que no voleu llibertat d'expressió!?"
  6. Amenaçar amb denunciar els comentaris menys contundents.

Uns dies després aclariu que tot plegat era un experiment. Per si de cas.


diumenge, 18 de juny de 2017

Dues pestanyes

I mentre a una pestanya del navegador d'internet hi tenia posat el cercador de vacances (vols i allotjaments), a l'altre hi tenia les xarxes socials, comentant com de dolent, destructiu i gentrificant és el turisme.

Per sort la intel·ligència artificial no entra en contradiccions.

dissabte, 17 de juny de 2017

Zero euros

Avui, durant el seu consell nacional, Esquerra Republicana de Catalunya ha informat que el seu deute és de zero euros. Ho han celebrat com una bona notícia... però és realment una bona notícia? Fixem-nos en els partits que tenen més deute: Unió Democràtica de Catalunya (el partit es dissol, però el forat no el tapa ningú), Convergència Democràtica de Catalunya, el Partit dels Socialistes de Catalunya, Iniciativa per Catalunya - Verds. i el Partido Popular. Tots són partits de govern!

En canvi, si mirem la llista de partits que tenen zero euros de deutes, ens trobem amb la CUP, el PACMA, Falange Española, Partit del Cànnabis, CORI.... Partits minoritaris o marginals!

Observant aquests fets podem concloure que ERC està condemnada a ser minoritària i a no governar enlloc.... a no ser que.... a no ser que. de debò, estiguem deixant de ser espanyols i tinguem partits que es deuen als seus votants i no als seus prestadors!

dimecres, 31 de maig de 2017

Tres apunts de maig


Avançat al teu temps. Si els millors experts en ciberseguretat són antics hackers, si els que més bé expliquen els perills de la droga són ex-toxicòmans i el 100% dels pediatres en actiu han estat nens anteriorment, sembla lògic que algú que té deixes i herències per paradisos fiscals faci de Fiscal Anticorrupció.
L'únic problema és que ha estat nomenat abans d'hora, abans de deixar el vici i reinserir-se a la societat. Però no cal patir, doneu-li el seu temps al Fiscal Moix (accepció 3).

Fora d'hora. Que l'entrenador del Barça anunciés que plegava abans de perdre la lliga i la Xampinyons ha fet que els hooligans no poguessin desfogar-se exigint-ne la destitució. Que guanyés la copa després de perdre lliga i Xampinyons ha fet que no es veiessin celebracions enlloc. Recordava la mateixa fredor que quan guanyava la Copa Catalunya.

Bisbe homòfob. Hem descobert amb sorpresa que un dirigent d'una organització homòfoba fa declaracions homòfobes. Hem vist com fa afirmacions falses sobre la conducta sexual de les persones un membre d'una organització que enviava la gent a la foguera per dir que era la Terra la que girava al voltant del Sol. Hi ha sorpresa i indignació perquè un carlí diu carlinades. De què us estranyeu?
En fi, recordeu els clàssics: L'única església que il·lumina és la que crema.

diumenge, 28 de maig de 2017

154 livonians


Consultant el cens de població de la Gubèrnia de Livònia (Imperi Rus, actualment República de Letònia) de l'any 1897 m'he trobat amb aquestes estadístiques lingüístiques:



No em puc estar de fer tres observacions:

1) Llengua de mascles. Es normal que el percentatge de població femenina sigui superior a la masculina (guerres, epidèmies, malalties congènites...). Demogràficament parlant, és ridícul dir que la dona és el "sexe feble".
Com que hi ha més dones que homes (48.4% d'homes a Livònia el 1897, entre el 46% i el 49% a la resta de territoris de l'Imperi Rus), és lògic que hi hagi més parlants femenins d'un idioma que no pas de masculins. Però fixem-nos en alguns idiomes, com el rus, el jíddix, el polonès i, sobretot, el lituà: hi ha més dones parlants que no pas homes. En el cas del lituà el 62.6% dels parlants eren homes!
Havia sentit alguns cretins dir que hi ha llengües que sonen femení i amariconat (com el francès), mentre que d'altres sonen més fort i viril (com l'alemany, o l'espanyol). Serà cert!? Serà que hi ha llengües que només són cosa d'homes? Jo, fins ara, si sentia a dir que una llengua és només per a homes, pensava en la sala fosca d'una discoteca de Sitges...
No sembla que els lituans fossin (l'any 1897) gaire més masclistes que els russos o els alemanys, així que no ens podem imaginar que, a l'hora d'omplir el cens, ignoressin les dones de la casa.
Una cosa sembla clara: l'any 1897 les encarregades de tindre cura de les criatures eren, en l'immensa majoria de cases, les dones. Així que, en una generació, els parlants de lituà a Livònia estaven condemants a ser molts menys. Per això en diem "llengua materna", oi?


2) 154 livonians. Aquells idiomes que tenien menys de 1000 parlants a Livònia el 1897 queden encabits amb el grup d'Altres. Però hi ha una altra categoria prou interessant: els 154 habitants de Livònia que es negaren a dir quina era la seua llengua materna.
Les autoritats zaristes no destacaven per ser amables i comprensives, així que no sembla gaire probable que la gent es negués a fer un simple tràmit administratiu (respondre un cens) només per plantar-li cara a l'estat (i a la seua capacitat de ficar-se en la vida privada de la gent). Així doncs, per què es negaren a respondre?  Només hi veig unes poques opcions:
  • Problemes de comunicació. I si els parlants d'eixes llengües (probablement molt minoritàries) eren monolingües i ni tan sols entenien el que els deia l'enquestador? Probablement l'enquestador era un funcionari que parlava rus, i dos o tres llengües de la zona. I els enquestats, majoritàriament, parlarien la seua llengua materna i rus (i potser alguna més). Arribats a aquest punt, com s'ho feia l'enquestador per a complimentar tots els camps del qüestionari? Pots saber el sexe de l'enquestat, intuir-ne l'edat, i sospitar la professió... Però com s'ho feia per a les altres preguntes?
    Potser provava amb la mímica: Li oferia un pernil i, si el rebutjava, és que era jueu?

  • Blaverisme bàltic. I si a Livònia passava el mateix que passava a la ciutat de València fa algunes dècades? No m'imagine la cara que feia el pobre enquestador quan l'enquestat li etzibava "No mos fareu estonians!

  • Linguagènesi. Hi ha llengües que s'extingeixen, i n'hi ha d'altres de noves que apareixen. I si en aquests cas ens trobàvem amb els primers parlants d'una nova llengua?

  • Vergonya. Els parlants s'avergonyeixen de dir quin idioma parlen. Si és així, quin idioma provoca tant de rebuig social? Als censos russos hi surten reflectits fins a dos centenars de llengües, algunes associades a tota mena de minories ètniques acostumades a ser l'ase dels cops (gitanos, jueus...).  Vist el panorama, només conec una llengua que avergonyeixi els seus parlants i que no aparegui al cens imperial rus: el català! Au Jordi Bilbeny, que se t'acumula feina! Ara toca demostrar que Lenin i Dostoievski eren catalans.

3) Cens de Livònia del 1897. Algú em pot dir què carai fa una persona decent com jo mirant coses com aquesta!? A qui li interessa el cens livonià del 1897!? Si us plau, que internet és ple de porno i violència, i no podem perdre el temps consultant arxius històrics!


divendres, 26 de maig de 2017

Tria d'escola

Aquest són dies de jornades de portes obertes als centres educatius. Els pares es preocupen molt per l'educació dels seus fills, i procuren triar una bona escola.
Amb la voluntat de servei que em caracteritza, i centrant-me en l'observació freda dels resultats obtinguts, us puc dir on no heu de portar la vostra prole: Institut Escola Costa i Llobera. És un centre molt poc recomanable, d'allà han eixit delinqüents com aquests



I recordeu: no és el mateix ensenyament que educació.



dimarts, 16 de maig de 2017

Desgraciadament afortunat

Els espies punxaren els telèfons, i posaren micròfons a les converses, de totes les persones importants, tret d'ell.
Els hackers atacaren els webs i servidors de totes les empreses importants, tret de la seua.
Els xantatgistes intentaren extorquir a totes les personalitats rellevants del país, tret d'ell.

Malgrat que feia esforços per a sentir-se afortunat, ell (i tothom) sabia que era un fracassat. Un pelleringa prescindible i ningunejat.

dilluns, 15 de maig de 2017

Eurovisió 3: l'endemà


Després d'un gran esdeveniment, venen un allau de columnes d'opinió i tertúlies a comentar el que ha passat. No deixa de ser interessant com, en alguns aspectes, els analistes d'Eurovisió no difereixen dels analistes polítics o dels comentaristes esportius.

— Enquestes i apostes: en política tenim enquestes electorals, i en els esports les apostes. En tots dos casos intentem preveure el que passarà. I sovint l'erren. Ja sabem que hi ha enquestes que, més que reflectir opinió, volen crear opinió (fomentar la por, o el vot útil, o l'abstenció). També sabem que hi ha gent que aposta pensant en el que vol que passi, i no pas en el que acabarà passant.
Eurovisió és una competició, com un esport, però s'hi vota, com a unes eleccions. És una interessant combinació de prediccions.

— Llei electoral: aquells que es veuen perjudicats per una determinada llei electoral són els primers en demanar-ne la reforma. És lògic, però alguns n'abusen. Per exemple: els que tenint el 38% dels vots es queden a un regidor de la majoria absoluta i es queixen perquè han de pactar per a governar... o perquè els altres poden pactar per a fer-los fora del poder a ells.
En el món de l'esport passa quelcom semblant: que si el sistema de puntuació, que si l'arbitratge....
Un cop més, Eurovisió combina ambdues coses.

— Simpatia pels perdedors: ens cauen simpàtics els equips ascensor que tenen una afició molt entregada (com eixa expressió, "Tindre més moral que l'Alcoià"). També aplaudim els candidats que dimiteixen la mateixa nit electoral, o parlem bé d'eixos partits petits que, o bé són lluny de nosaltres, o bé ja van camí de la desaparició.
Amb Eurovisió passa quelcom semblant. I com els esportistes que canvien d'equip quan aquest baixa de categoria, o els polítics que fitxen per un altre partit amb més vots, ací també es pot dir que les rates són les primeres en abandonar el vaixell que s'enfonsa. I també, quan fou mort el combregaren.

dissabte, 13 de maig de 2017

Eurovisió 2


El Festival d'Eurovisió és un esdeveniment molt donat al friqueig. Tant pels incondicionals, com pels participants, com per les coses que hi passen. L'edició d'enguany no és cap excepció. A tall d'exemple:

— Candidat moribund: El representant portuguès és un home que pateix una greu malaltia cardíaca. Segons informen, a causa del seu delicat estat de salut ni tan sols ha assajat. Alguns rumors diuen que està a l'espera d'un transplantament de cor, i que la seua aparició al Festival és per a sensibilitzar els europeus amb les donacions d'òrgans.
També podria ser fals tot plegat.
Sigui com sigui, molts diran que no el votaran per tal d'evitar que de l'emoció li falli el cor.

— Models de predicció:  des de ja fa una quinzena d'anys, amb votacions populars i participació de més representants, que s'observen unes pautes que permeten predir el que passarà. Algunes d'aquestes pautes:
  1. Criteri artístic. El gruix de cançons formen part de l'estil anomenat europop. Tot allò que se surti d'aquest model, ha de ser molt bo i molt diferent per a triomfar.
  2. Proximitat nacional. Es vota amb criteris artístics, sí, però també amb criteris de proximitat nacional. Moldàvia i Romania sempre es voten mútuament, com Kosovo i Albània, Xipre i Grècia, o Àustria i Alemanya.  A part de la proximitat lingüística i cultural, cal considerar la presència de població immigrant (per això Andorra sempre vota a Espanya i Portugal), i el pes dels conflictes recents (per això darrerament Geòrgia i Ucraïna no voten Rússia). 
  3. Guapos vs Frikis. Per a triomfar a Eurovisió cal estar molt bo o ser molt diferent. L'aparença "normal" fracassa estrepitosament. 
  4. LGBTI. Durant l'època anomenada "decadent" del Festival, el seu públic més fidel fou el gai. Segons els analistes, els representants LGBTI obtenen més bones puntuacions.
— Apostes i frau. Si el negoci de les apostes per internet han portat el frau a molts partits de futbol intranscendents, alguns alarmistes diuen que pot passar el mateix en aquest festival de la cançó. Sé que hi ha apostes, i que van fortes, però no veig la manera fàcil de pactar el resultat: ací no tens vint-i-dos garrulets compartint vestidor.

— Televisions participants. Per acabar, no us deixeu enganyar per les banderes: no hi participen països ni pobles, sinó televisions públiques. Tothom parla molt bé de la BBC — fins i tot qui mai l'ha vist—  però penseu que a la majoria de països participants, la televisió pública es vista com un ens car, carrincló i servil amb el govern.  Per un dia a l'any, els ciutadans s'identifiquen amb la televisió que paguen amb els seus imposts. Un altre miracle televisiu!


dijous, 11 de maig de 2017

Eurovisió 1


El Festival de la Cançó d'Eurovisió va néixer l'any 1956 per a demostrar l'eficàcia de la xarxa de repetidors i satèl·lits de la Unió Europea de Radiodifusió, així com per a promoure la música i el bon rotllet a Europa.

Aquest festival és l'esdeveniment no esportiu que té més audiència a tot Europa. En parlen els entusiastes i els detractors. 

Aquest festival ens ha deixat uns quants herois que convé recordar i homenatjar:

Seyyal Taner (1987)


Sabahudin Kurt (1964)


Conchita Bautista (1965)


Si volem que la República Catalana sigui un país normal, ens caldrà el nostre propi fracàs eurovisiu. Això també són estructures d'estat!

Nota friki: trenta anys després, la cançó de Conchita Bautista fou versionada per a fer un anunci de Postres Royal. Per a que després diguin!

dijous, 4 de maig de 2017

Sa Majestat la Sípia

Entestats a proclamar rei algú que de debò tingués la sang blava, proclamaren reina una sípia, ja que la hemocianina li donava un color blau (blau-verdós segons el moment) a la sang de Sa Majestat.


La feren reina pel color de la sang, sí, però també perquè, un cop decebuts amb la institució monàrquica, la Reina podia fer un darrer servei al país... a la planxa, concretament.


dimarts, 2 de maig de 2017

Gastrodrama social

Aquell restaurant tenia tanta mala fama que els marmitons no hi volien treballar ni tan sol cobrant.

dilluns, 24 d’abril de 2017

Le mauvais et le pire

Diu el clàssic que a la primera volta es vota amb el cor i a la segona amb el cap. Però enguany, com ja va passar el 2002, sembla ser que una quarta part dels ciutadans amb dret a vot han votat amb un òrgan menys poètic però, pel que sembla, igualment necessari.


Caldrà recuperar el clàssic del bipartidisme que diu: he votat el que em feia fàstic per a que no guanyés la que em fa por.

divendres, 21 d’abril de 2017

Reciclatge de Sant Jordi

És habitual que per Sant Jordi es facin recomanacions literàries i rànquings de llibres més venuts, però sempre  es fan amb el mateix criteri: que siguin novetats editorials. Només es parla de llibres antics si són part d'una sèrie (com les d'Stieg Larsson), si tenen molts anys i se n'acaba de fer una adaptació cinematogràfica (les obres de Tolkien), o si hi ha cap efemèride important que justifiqui un recull (l'Any Pla, o els cent anys de la Revolució Bolxevic).  Per què no podem recomanar un llibre que té vint o cinquanta anys? D'acord, potser molts ja estan descatalogats, però es poden intercanviar (als bookcrossing eixos) o editar en digital.

 Jo robot, d'Isaac Asimov. Ara que estem entre il·lusionats i acollonits amb la robotització massiva.

 Històries imprevistes, de Roald Dahl. Ara que tant ens meravellem amb sèries que combinen humor negre, intriga i finals imprevistos.

 L'any de l'embotit, de Ferran Torrent. Ara que la corrupció és l'eix central del debat polític.


Pel que fa les roses i les espigues, si no són de fusta, plàstic o qualsevol altre material, el més aconsellable és que les planteu al vostre minijardí hortet urbà.

dimarts, 18 d’abril de 2017

Economia col·laborativa


Un amic meu, resident al municipi de Barcelona, té un pis turístic a l'edifici on viu. Fins ara no havia tingut cap problema, però aquesta setmana santa ha estat infernal: soroll i brutícia a dojo.
He consultat el web de l'ajuntament per saber si l'allotjament és legal. I, efectivament, és il·legal. El mateix web t'ofereix l'opció de fer la denúncia, però hi ha un petit problema: la denúncia no pot ser anònima. Cal que donis les teues dades personals, i això tira endarrere molta gent.

IDEA PER UNA APP!  Proposo que un programador faci una app que connecti denunciants i denuncies, per a no patir represàlies.
M'explico: si vols denunciar un pis turístic il·legal has de donar les teues dades, però en cap cas cal que resideixis a l'immoble afectat per l'allotjament turístic il·legal (és més, el teu deure cívic és denunciar les il·legalitats, independentment d'on es cometin). Una altra persona pot denunciar el teu veí molest.
L'algoritme bàsic de l'aplicació és: Una persona A pot donar les seues dades i denunciar el pis turístic il·legal X, una persona B pot donar les seues dades i denunciar el pis turístic il·legal Y,  i una persona C pot donar les seues dades i denunciar el pis turístic il·legal Z. El programa combina les dades, i l'ajuntament rep la denúncia de la persona A contra el pis il·legal Y, la denúncia de la persona B contra el pis il·legal Z, i la denúncia de la persona C contra el pis il·legal X. Tothom pot fer la seua denúncia i no ha de témer represàlies.

Al cap i a la fi l'economia col·laborativa és un model que es fonamenta sobre una xarxa d'individus i comunitats connectades d'igual a igual (P2P, de l'anglès peer-to-peer). Parteix de la compartició de béns comuns —espais i habilitats— a fi d'obtindre un benefici econòmic, monetari o no.

Au programadors, ja teniu un projecte pel Mobile de l'any que ve!


dilluns, 10 d’abril de 2017

Tradicions pasquals


Un any més arriba la Setmana Santa, i toca seguir alguns dels rituals que practico:

 1. Reflexionar sobre el calendari i les coincidències que provoca. Recordar els anys en que la Setmana Santa ha estat sinònim de neu i els que ha estat sinònim de platja. Reflexionar sobre el calendari solar, el calendari lunar, el calendari luni-solar, i calcular quina edat tinc segons els diferents calendaris.

 2. Fer bromes sobre el Ku Klux Klan,

 3. Rellegir Beach Boys de Ralf König.

 4. Tornar a veure La Vida de Brian


divendres, 7 d’abril de 2017

Erromintxela


El calendari ha volgut que coincidissin el mateix dia el desarmament definitiu d'ETA (el famós lliurar les armes) amb del Dia del Poble Gitano.

Ací teniu una cançó que fusiona els dos esdeveniments.

dimarts, 4 d’abril de 2017

Recomanacions per Sant Jordi

Fidel als meus principis, enguany tampoc trec llibre per Sant Jordi. Per això em permeto fer-vos algunes recomanacions per a tan important setmana en el món editorial


ASSAIG 

 - Homo Deus. Una breu història del demà, de Yuval Noah Harari.  Si et va agradar Immortals, sans i perfectes de Salvador Macip, o Ciència optimista de Josep Maria Mainat, aquest assaig t'agradarà. De fet és més complert (i més llarg) que els dos llibres d'autors catalans.

 - Utopia per a realistes, de Rutger Bregman. Interessant assaig, ideal per a gent amb ganes de pensar diferent (i, qui sap, potser encertadament).


NOVEL·LA

 - La fada negra, de Xavier Theros. Si t'agrada la novel·la històrica, si t'apassiona el segle XIX (com diuen alguns autors, el segle XIX Llarg), aquesta novel·la fa per tu.

dissabte, 1 d’abril de 2017

Blanco, Carrero Blanco


Quaranta-tres anys després de la seua mort, l'almirall Luis Carrero Blanco torna a ser notícia. Les piulades de Cassandra Vera fent acudits sobre la mort del jerarca franquista han estat castigats amb un any de presó. Com era d'esperar, els mitjans de comunicació i les xarxes socials s'han omplert de comentaris a favor de la Llibertat d'Expressió, en contra dels acudits de mal gust i ficant cullerada en general.

Malauradament encara no he trobat ningú que tractés una vessant interessant d'aquest tema: Què hauria passat si ETA no hagués matat l'almirall? Amb la voluntat de servei que em caracteritza us adjunto un what if sobre un Carrero Blanco viu:
  • Estiu del 1981: Durant una nit de calor d'eixes que no et deixa dormir, Carrero Blanco viu un moment de creativitat, agafa uns dacs i dissenya el Naranjito.
  • Desembre del 1983: Carrero Blanco fa un doble regat amb l'esquerra i li passa la pilota a Juan Antonio Señor, marcant del definitiu 12 a 1 contra Malta.
  • Novembre de 1989: Armat amb un pic, Carrero Blanco enderroca el Mur de Berlín. Com a mostra d'agraïment, Helmut Kohl prima Espanya a l'hora de rebre els fons de cohesió europeus. 
  • Febrer del 1990: Amb un ram d'olivera a la ma dreta i un casset d'El Fary a la ma esquerra, Carrero Blanco es dirigeix a la presó de Pollsmoor i allibera Nelson Mandela
  • Agost del 1990: Carrero Blanco, amb una ampolla de tinto de verano Don Simón i dos barrets mexicans, visita Irak i convenç Saddam Hussein per a que no envaeixi Kuwait
  • Novembre de 1995: Carrero Blanco visita Washington DC i li regala un paquet de sabó Lagarto (para manchas difíciles) a Monica Lewinsky


Ah, si Kiskur, Argala i Atxulo s'ho haguessin repensat!

dimarts, 28 de març de 2017

Vetos i expulsions

He començat la primavera amb un reguitzell de censures, vetos i expulsions en el món 2.0 que m'han deixat bocabadat. Tres breus pinzellades:

  1. Dropbox no em deixa editar els documents que jo elaboro i jo pujo a la carpeta de la feina. Serà que no sóc l'administrador, però bé que puc editar d'altres documents. Serà que uns són en word i en excel? Sigui com sigui, toca els nassos i em recorda que, efectivament, jo sóc l'última merda a la meua empresa.

  2. Facebook m'ha censurat una imatge. Una imatge que jo havia penjat en aquest blog, per cert. Segons sembla, aquesta fotografia és pornogràfica. Jutgeu-la vosaltres mateixos: pot ser irreal, ridícula, divertida o inquietant, però no veig la pornografia per enlloc....


  3. Suposo que tothom té clar que això és només un bocí de làtex.

  4. M'han fet fora d'un grup de WhatsApp. En dotze hores havien acumulat més de tres-mil missatges. De fet ja m'havia decidit a silenciar-lo o a deixar-lo. Els administradors m'han llegit el pensament? O tal vegada, en un atac de hooliganisme, han decidit expulsar els que no segueixin al moment els acudits i facècies del grup.


Comença bé la primavera!

dimecres, 22 de març de 2017

Relax funerari

El nostre protagonista seia envoltat de gent normal quan arribà el que-sempre-dóna-les-notícies-primer i informà la concurrència de la recent defunció del Personatge Il·lustre.
El nostre personatge féu un lleuger gest d'aprovació, un ínfim somriure i digué en veu alta per a ell:

— Per fi!

No és que el Personatge Il·lustre fos roí, ans al contrari era una persona bona i estimada. Tampoc patia una dolorosa malaltia, i trobava en la mort una fugida del dolor. El que passava era que el nostre protagonista portava una llarga temporada rebent notícies del decés de molta gent famosa de la que ell n'ignorava la vida i miracles, i fins i tot la pròpia existència.
En aquesta ocasió, però, veié que coneixia la vida i obra del difunt, i en podria parlar a la tot just encetada tertúlia.

diumenge, 19 de març de 2017

Lisboa, Alexandria


S'acosta aquell moment de l'any en el que mirem alguns dels rellotges que ens envolten i comprovem que, a diferència de l'smartphone i l'ordinador, aquests no s'actualitzen automàticament. El rellotge de la cuina, del forn, del cotxe o de la rentadora (he vist rentadores que donen l'hora, i gent que consulta l'hora a la rentadora) no s'actualitza automàticament. Això vol dir que si no sabem com es canvia  (i no patim mandra ni manca de temps) durant sis mesos l'any aquests rellotges aniran avançats (o retardats).

Més d'un cop ha passat que arribem tard o d'hora a una cita per consultar l'hora en el rellotge no actualitzat. I, francament, queda molt malament dir que portes una hora esperant algú per culpa del rellotge de la cuina de ca ta mare, o que fas tard perquè no saps com es posa a l'hora el rellotge del cotxe.

Arribats a aquest punt tenim una fàcil solució: fer-nos dos cartellets, un on hi posi Lisboa i un altre on s'hi pugui llegir Alexandria. Enganxarem el rètol de la capital portuguesa al rellotge que ens dóna una hora de menys, i posarem el de la ciutat egípcia allà on ens indiquin una hora de més.

Hi ha la possibilitat que tot remenant per la casa us trobeu un rellotge aturat. En tal cas no us heu de complicar la vida: feu-vos un cartellet on hi posi Espanya i enganxeu-lo al rellotge en qüestió.

diumenge, 12 de març de 2017

Compreu, ploramiques!

Primer fou l'anunci de la Grossa de Nadal, ara és el del Dia del Pare, i sembla que la cosa pot anar a més. Ara la nova tendència en publicitat és fer lacrimogen allò que era de tota la vida. Potser és que el consum d'aquests productes i serveis ha anat a menys, i la millor manera de recordar-nos-els (i de motivar-nos a consumir) és tocant-nos la fibra sensible.


Si això ha d'anar a més ofereixo els meus serveis de guionista per a fer nous anuncis. Algunes idees:

  • Primavera a El Corte Inglés. Tot i que alguns conspiranoics asseguren que el canvi climàtic és una conxorxa urdida pel Corte Inglés i les multinacionals de la roba d'entretemps, cada any ens trobem amb l'inevitable anunci. Si volem que la campanya tingui èxit caldria lligar-la de forma dramàtica amb d'altres elements típics de la primavera, com les al·lèrgies i l'arribada massiva de barques amb immigrants.
    Es podria escriure un cruel guió que ens mostri un voluntari rescatant un ésser humà a alta mar. Després, a terra ferma, el voluntari pateix una forta al·lèrgia al pol·len i un immigrant que havia salvat la primavera anterior li ven un paquet de kleenex.
    I fos a negre amb el text YA ES PRIMAVERA EN EL CORTE INGLÉS.

  • Dia de la Mare. Si el trepant és el regal del Dia del Pare, qui hauria de ser el regal del Dia de la Mare? Descartant la planxa per sexista, podríem apostar o bé per alguna cosa que promogui la vida sana, com una batedora per a fer sucs, o alguna cosa que permeti a les mares desconnectar, com una sessió d'spa.
    La cruel història ens podria parlar d'una filla que li regala a la mare una sessió d'hotel i spa per a dos, però el pare passa d'ella. L'any següent la filla li regala una liquadora i la mare s'aficiona als sucs i a la vida sana. Fa esport i coneix un runner senisble i deixa el seu marit. I aprofita que el val de l'any passat no ha caducat per anar-hi amb el runner.
    I fos a negre amb el text QUIN REGAL PEL DIA DE LA MARE!

  • Sant Jordi. Cada vegada llegim més en suport digital i menys en suport paper. El guió cruel d'aquesta història podria versar sobre un amic que compra loteria de Nadal, però que no recorda on ha deixat el dècim. Un dia li deixa un llibre a un amic, que troba entre les pàgines la butlleta premiada, dos dies abans que expiri el termini. L'amic cobra el premi i li retorna el llibre al pobre despistat que no sabia on tenia el dècim. A dins, a mode de punt de llibre, li deixa una butlleta per al proper sorteig.


Més idees per a guions, o ofertes de treballa per a fer de publicista tràgic, on posa Comentaris.

dissabte, 11 de març de 2017

L'arribada del futur

Amb paciència infinita romania assegut esperant el futur. El veien tan il·lusionat, que ningú gosava dir-li que el futur feia dies que havia arribat, s'havia aturat, carregat i descarregat i havia marxat seguint la ruta establerta.

dimecres, 8 de març de 2017

Canya al vonson, que és de goma!

El proper 9 d'abril hi ha eleccions a Finlàndia. A la ciutat de Vaasa s'hi presenta el candidat João Putulukeso. La cosa no tindria més transcendència si no fos perquè ho fa pel partit Perussuomalaiset (Autèntics Finlandesos), de caràcter dretà, identitari i un pèl xenòfob. Ací teniu la foto del senyor Putulukeso:


Efectivament, aquest senyor és d'origen angoleny, de raça negra, i porta el mateix bigotet que anteriorment ja han lluït destacats demòcrates com Adolf Hitler i Robert Mugabe.

Cal aclarir que no és la primera vegada que algú que genèticament s'allunya del tipus escandinau participa en mogudes d'aquesta mena. A Suècia tingueren a Jackie Arklöv i als Països Baixos João Varela amb la Llista Pim Fotuyn. En aquesta ocasió, però, s'ha batut el rècord de melanina en un candidat d'un partit identitari europeu (em pregunto si hi haurà cap blanc als partits identitaris africans).

Alguna cosa tindran aquests països que aconsegueixen integrar els frikis amb tanta facilitat.

Ara és quan us faig una confessió: jo també vaig estar a Finlàndia, fa molts anys durant un intercanvi d'estudiants. Mai vaig ser capaç de parlar finès, el meu vocabulari no arribava a les cent paraules i cap conversa va passar de les sis frases. Però, per a compensar les meues mancances idiomàtiques vaig crear una nova paraula per a la llengua finesa: Vonson.

Vonson m i f desp: persona finlandesa d'origen suec o alemany. El terme ve perquè molts cognoms suecs i alemanys o bé comencen per von o bé acaben per son.

8 de març


Aclariment per a despistats: avui no és el Dia de la Dona, avui és el Dia Internacional de la Dona Treballadora.


 El matís és important.

dimecres, 1 de març de 2017

Juny del 2009


Avui ha començat —per fi!— el judici del cas del saqueig del Palau de la Música Catalana. Si bé les primeres denúncies d'irregularitats ja eren de l'any 2002, fins el juny del 2009 la Fiscalia de Barcelona no va presentar una querella per apropiació indeguda i falsedat contra Fèlix Millet i tres responsables més del Palau de la Música Catalana. Seguint consells dels seus advocats, Fèlix Millet i Jordi Montull confessaren el seu delicte, demanaren perdó, s'oferiren a col·laborar amb la justícia i dipositaren tres milions d'euros al jutjat per a compensar el dany causat.

Com tothom ja sap, la instrucció del cas fou exasperantment lenta. Exasperantment lenta, però no sorprenentment lenta. Malgrat disposar de totes les proves, facilitades directament per la fiscalia, i malgrat la confessió (i penediment) dels principals acusats, el cas es ralentitzà. I, encara que no ho sembli, no és el cas més lent que ha viscut la justícia a Catalunya, ni a l'estat espanyol.

Avui dimecres 1 de març ha començat el judici, i un servidor no pot deixar de pensar com era el món —i el meu món— el juny del 2009.

El juny del 2009 el Barack Obama portava només cinc mesos de President dels EUA. A Catalunya el President de la Generalitat era José Montilla, a les Illes Pitiüses i Balears governava en Francesc Antich, i al País Valencià teníem en Paco Camps.

El juny del 2009 Lost era la sèrie que més triomfava. Facebook encara no havia arribat als 250 milions d'usuaris. WhatsApp, SnapchatInstagram encara no existien.

El juny del 2009 jo encara col·laborava en projectes com Això Toca o Pirados al Poder. Tots dos webs estan desconnectats de fa ja temps. Al meu blog hi publicava coses com aquesta de la Maduresa Sexual, o sobre Sant Joan. I triomfava molt el meu Consultori Religiós.

El juny del 2009 jo treballava de cartògraf, tenia parella, i mon pare encara era viu.


dijous, 16 de febrer de 2017

El robot luddista

Les Lleis de la Robòtica eren ben clares:

1. Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.
2. Un robot ha d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei.
3. Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona llei.

Veient la brutal taxa d'atur que s'estava generant, el robot prengué la decisió d'exterminar els altres robots, matar els enginyers en robòtica i els empresaris que acomiadaven treballadors humans.

dimecres, 15 de febrer de 2017

Museu dels Horrors

Allò que han inspirat les muses s'exhibeix al museu. Un museu pot ser d'art, de tecnologia, o d'història. Si volem aprendre dels errors (i els horrors) del passat cal que hi hagi un lloc on es recordi i expliqui allò que va passar.

A Cambodja hi ha un museu dedicat al genocidi dels Khemers Vermells, al Perú un sobre Sendero Luminoso, i a Auschwitz s'hi fan visites guiades. Menys concret i més genèric, a Amsterdam hi ha un museu dedicat a la tortura.

Així doncs té lògica que ací s'hi faci una petita visita guiada al nostre petit i proper museu dels horrors.


divendres, 3 de febrer de 2017

Saber llegir i restar

Li va caldre estudiar poc, però aprendre molt. Llegir i escriure, sumar i restar. I el més important: saber aplicar els seus coneixements.
En el seu cas tot va començar una nit de primavera, quan només tenia vint anys. Només tenia vint anys, un amic capsigrany i l'adrenalina suficient per a entrar a robar a una casa particular.

Llegir i escriure, sumar i restar. Res de bo havia fet a l'institut.

Aquell robatori no va sortir bé. Ell va poder fugir, el seu amic no. Ell va passar anys acollonit, el seu amic no. Ell va tornar a casa, al seu amic mai el van tornar a veure.

Llegir i escriure, sumar i restar. I estudiar Dret.

Comptats els dies, els mesos i els anys, aplicà aquests quatre coneixements bàsics: Llegir i escriure, sumar i restar.

Ja havia prescrit el seu delicte de robatori, però encara quedaven uns quants anys per a que prescrigués el de segrest i assassinat que havia comès l'amo de la casa.

Llegir i escriure, sumar i restar. Aquell home tenia bons atenuants, però no pas eximents. I ell, el lladre fracassat, podia exigir justícia sense témer haver de ser ell també condemnat.

Llegir i escriure, sumar i restar.

dimecres, 1 de febrer de 2017

Esther i jo

Facebook m'ofereix insistentment aquesta publicitat


No sóc ciutadà equatorià, així que no puc votar aquesta senyora. De fet, mai hi he estat a l'Equador. Tampoc hi tinc família allà. Als pocs equatorians que conec no els tinc prou confiança com per a suggerir-los-hi a qui han de votar. I, si us he de ser franc, tampoc tinc molt clar quin perfil polític té la senyora Esther Cuesta.

Podria guiar-me pels colors i els eslògans: el blau sovint és emprat per la dreta i el centre-dreta. Però que digui Lenin Presidente em fa pensar en alguna candidatura de caràcter marxista-leninista. Però no hi surt pas la falç amb el martell, ni l'estrella vermella, ni el puny alçat.

Que es destaqui com Asambleista em faria creure que té un caràcter llibertari, o demòcrata-radical....  O potser vol dir que es candidata a l'assemblea legislativa?

Patria Altiva y Soberana, tan pot ser d'extrema dreta com d'extrema esquerra.

Si clico la imatge se m'obre una pàgina amb la mateixa foto i el següent text: ¡#VotaTODOTodito35 por el verdadero cambio del Ecuador, porque aún tenemos muchas metas por alcanzar! #EstherCuesta #AsambleístaEsther #ContigoPAISEuropa #ElFuturoNoSeDetiene


Encara és més desconcertant: Si vol el canvi és que no forma part del govern. Però diu el veritable canvi, ergo formava part de la coalició governamental i l'ha deixada decebuda? No ho tinc clar.

En tot cas, tot i que al principi semblava l'anunci d'una agència de viatges, crec que EUROPA, ASIA Y OCEANÍA fa referència a la circumscripció electoral per on es presentava aquesta senyora: la dels equatorians residents a l'estranger, en concret a Europa, Àsia i Oceania. Dedueixo que n'hi haurà una pels que viuen i treballen als EUA i a d'altres països de Llatinoamèrica. Hi ha equatorians vivint a l'Àfrica? En cas afirmatiu, a quina circumscripció electoral voten? Els equatorians de l'antàrtica, on voten?

Arribats a aquest punt, dues darreres reflexions:

1) La publicitat a les xarxes socials té la (teòrica) virtut d'adreçar-se directament al públic que interessa a l'anunciant. A què es déu aquesta errada? De tant posar vídeos de Tecnokumbia al meu mur de Facebook m'han pres per equatorià?

2) Per què carai no sóc capaç de fer una simple guglejada i esbrinar d'una vegada de quin pal polític va l'Esther Cuesta? De ben segur que la majoria de vosaltres ja ho haureu fet.

dilluns, 30 de gener de 2017

Partides dissimulades

No voldria caure en el xovinisme, però els catalans som uns grans innovadors en matèria política i jurídica. Fa uns anys es parlava de les lleis sense sancions, una mena de soft law en la que l'incompliment de la norma no portava associada cap mena de penalització. On més es va insistir en aplicar aquest nou (i nostrat) concepte fou en l'oficialitat del català, però també es reclamava a d'altres àmbits com els horaris comercials o la paritat a les empreses.
Després de consultar el diccionari, crec que la paraula que millor descriu una llei sense règim sancionador és Homilia.


En les darreres setmanes els catalans (aix, que caic en l'autocomplaença) estem parint un nou concepte, encara més novell i desconcertant. Es tracta de les partides pressupostàries dissimulades

L'actual govern autonòmic (o pre-post-autonòmic, posats a filar prim) es va presentar a les eleccions amb la declarada voluntat de fer de Catalunya una república independent. I va guanyar les eleccions (per això governa, si no de què moreno) i —oh sorpresa!— té la intenció d'aplicar el seu programa electoral.

Com que això de la independència és lleugerament anticonstitucional (sort que a la democràcia espanyola s'hi pot parlar de tot si és per la via pacífica) l'aplicació d'aquest programa independentista s'ha de fer de forma discreta, dissimulada i, si cal, fins i tot secreta.

Però vet ací que uns pressupostos són un document públic (públic i oficial) i no s'hi poden amagar uns calerons sota la rajola de la cuina del Departament d'Economia. Ja sé que tots els governs tenen els anomenats fons reservats, per a pagar segons quines coses d'àmbit policial, militar i diplomàtic, però al nostre govern (el pre-post-autonòmic) això no li acaba de fer el pes. I els diners destinats a sufragar la nova república que ha de venir s'han de plasmar als pressupostos oficials de forma dissimulada.
I com s'ho farà l'honorable Conseller per a posar-ho i que no es vegi? Descartem l'ús d'un cos de lletra petit (tots els ordinadors tenen zoom) i apostem per a dir les coses d'una manera pública i oculta a la vegada. No debades ERC és un partit fundat per maçons.

Amb la humilitat i la vocació de servei que em caracteritza, us proposo algunes partides pressupostàries dissimulades.

  • Departament d'Agricultura. Pla d'Ocupació Rural Basat en el Retorn al Treball Manual. Per a la compra d'aixades de la marca Amba. Sí, les famoses Ambaixades. 150.000 €
  • Departament d'Interior. Pla de Renovació del Mobiliari d'Oficina. Per a la compra de calaixos de la marca russa Nikov. El barat i eficaç Calaixnikov. 120.000 €
  • Institut Català de la Dona. Projecte per a que el Certamen de Miss Univers es celebri a la ciutat de Sils. Per a Missils, 500.000 €
  • Institut Geològic i Miner. Pla d'Excavacions per a Trobar Orns al Subsòl. Per a Suborns, 150.000 €
Per a més idees i suggeriments, on posa Comentaris.

diumenge, 29 de gener de 2017

Repartir-se el públic

Un clàssic de la cerimònia dels Premis Gaudí és que, amb una o dues excepcions, hi ha més gent mirant la gala per televisió que no pas gent que hagi vist totes les pel·lícules nominades.

L'excepció d'enguany és aquesta.


No entraré en el debat del preu de les entrades, o el temps que aguanta una pel·lícula a la cartellera. Però sí que ens podríem plantejar una innovació: i si fem els Premis Gaudí abans que s'estrenin les pel·lícules?
Així almenys al públic els sonarien, i alguna gent s'animaria a anar-hi.

dilluns, 23 de gener de 2017

Pel pont de l'u de maig


Segons els clàssics de la democràcia, a tot governant que comença cal donar-li els cent dies de gràcia. Tenint en compte que el Donald Trump ha pres possessió del càrrec aquest divendres vint de gener, ens haurem d'esperar fins el trenta d'abril, pel pont de l'u de maig.

Espero que quan arribi aquest dia no haguem esgotat ja tots els mems i tots els arguments. I sobretot, que no estiguem massivament de pont.


dilluns, 16 de gener de 2017

Vint anys no són res

Saps que et fas gran quan una pel·lícula que has vist d'adolescent compleix els deu anys. I saps que ets gran quan aquesta ja en fa vint.

A part dels remakes, les segones parts, les seqüeles, les preqüeles i els spin off, el negoci audiovisual ha trobat una altra manera d'aprofitar un èxit: el retorn vint anys després.

Fa un parell d'anys foren Dumb i Dumber els que tornaven dues dècades després


Ara els que tornen són els ionkis escocesos de Trainspotting.


No és pas un fenomen nou, Vint-i-set anys després de la mítica La Dolce Vita, s'estrenava Intervista, una retrobada dels protagonistes.


D'exemples n'hi ha més: com La Gran Familia, que facilità el retrobament disset anys més tard a La familia bien, gracias i a La gran familia 30 años después.

Això sí, es manté una constant: no tenen tant d'èxit, no capten públic més jove i no fidelitzen tot el públic vell.

divendres, 13 de gener de 2017

Que votin tots els espanyols

Un cop més, i ja en portem molts, s'ha tornat a posar sobre la taula la possibilitat de fer un referèndum d'autodeterminació per a Catalunya on hi puguin votar tots els súbdits del Regne d'Espanya.
Un cop més s'han tret els arguments d'uns i altres. Uns al·leguen que això ens afecta a tots i ho hem de decidir entre tots, i uns altres responen que cap problema per a que voti tothom, però la opinió que importa és la dels ciutadans de Catalunya.  I un cop més ha sorgit la mateixa qüestió: que passarà si a Catalunya guanya el a la independència, però a la resta de l'estat guanya el NO?

Tot i que això és el més probable que passés, no és la única opció possible.

Sí a Espanya i Sí a CatalunyaNo a Espanya i Sí a Catalunya
Sí a Espanya i No a CatalunyaNo a Espanya i No a Catalunya

Un resultat opció i resoldria el problema, igual que un de NO i NO. Però el més interessant seria un de SÍ a Espanya i NO a Catalunya. Com s'hauria d'interpretar i com caldria actuar?

La interpretació sembla clara: estamos hartos de los catalanes, que se larguen ya! Però, i què caldria fer? Com haurien d'actuar les autoritats espanyoles, catalanes i internacionals per a respectar i fer complir el veredicte de les urnes?

No seria la primera vegada que un estat independent cedeix un territori (i els seus habitants) a un altre estat, sense fer cas de la voluntat dels seus habitants. De fet, l'estat espanyol ho ha fet un munt de vegades. La darrera fou el 1976, quan cedí la província espanyola del Sàhara al Regne del Marroc (part nord) i la República de Mauritània (part sud). Anteriorment l'imperi espanyol havia cedit i venut tota mena de territoris. Especialment, territoris que ja havia perdut, com les Florides, les illes Carolines o les illes Marianes.

Però en aquest cas concret: pot un estat renunciar a un territori, a canvi de res i sense cedir-lo a cap altre estat (pre-existent)?


Mirant el mapamundi polític observem un parell d'anomalies frontereres: Entre Egipte i Sudan hi ha dos territoris que no queden ben delimitats. Un territori és el cobejat Triangle de Halaib, mentre que l'altre és el rebutjat. Segons els sudanesos, la frontera ha d'anar més al nord (frontera 1902), i segons els egipcis més al sud (paral·lel 22).

Segons els sudanesos la cosa hauria d'anar així


En canvi, segons els egipcis, hauria de ser així


Així doncs, per a quedar-se amb el territori cobejat (en blau) cal renunciar al que està en marró.



A la independència per afartament i rebuig! Bé, sovint es compara la nostra situació amb un divorci. I crec que tothom sap d'algun cas on un dels membres de la parella, davant les dificultats de la ruptura, va optar per donar-li motius al cònjuge. I que fos l'altre el que prengués la decisió.