dimecres, 22 de novembre de 2017

El fet i les conseqüències

Quan es jutja un cas, què és el que es jutja? Tal i com jo entenc el Dret (i el Dret no és cap ciència), primer de tot jutjarem els fets: mirarem de posar en clar què és el que va passar. En segon terme mirarem de saber-ne les conseqüències, per si cal considerar algun agreujant. També haurem de considerar les intencions, per si trobem atenuants o agreujants. I també, amb els mateixos motius, cercarem les circumstàncies, per saber si hi ha més culpables, si hi ha responsables i per a que el jutge pugui decidir si hi ha més atenuants o agreujants.

Posem un senzill exemple: el furt de 100 euros, un lladre comet dos furts de la mateixa quantitat a dues persones diferents, una de pobres i una altra de rica,
Hi ha gent a la que si els treuen 100 euros ja no arriben a final de mes, i patiran molt. Però també hi ha persones a les que si els roben 100 euros no els afectarà gaire. En tots dos casos estem parlant exactament del mateix delicte, amb la mateixa quantitat furtada, però les conseqüències per a la víctima no hauran estat les mateixes. Entenem doncs que en tots dos casos el lladre és culpable del mateix delicte i ha de ser castigat, però en el primer cas, donades les més greus conseqüències dels fets, trobaríem just que la condemna fos una mica superior al segon cas.


Aquests dies s'està jutjant a Iruña el cas de la violació múltiple comesa per una colla d'amics autodenominada La Manada.  La defensa dels acusats, i molts mitjans de comunicació, estan posant l'accent en l'aparent manca de conseqüències dramàtiques per a la víctima, però obliden (deliberadament?) el més important, el primer que hem de mirar al judici: els fets. I la primera pregunta és ben clara: la relació fou consentida o no? I pel que sembla la relació no fou consentida sinó que fou forçada. Així doncs ens trobem davant d'un delicte contra la llibertat sexual d'una persona (i, de retruc, el robatori d'un telèfon mòbil).

Encara que la defensa digui que en aquest cas les conseqüències de l'agressió sexual són aparentment menys greus que en la majoria de casos, el fet és que el delicte es va cometre. En tot cas podrien haver menys agreujants, però el delicte s'ha comès i s'ha de castigar.

Nota: cercant la foto dels presumptes agressors m'he trobat que la majoria apareixen pixelades. Pel que sembla tenen bons advocats i recursos, així que ens esperarem a que surti la sentència per a posar-los-hi la cara sencera.

diumenge, 19 de novembre de 2017

Xarxa social de dones

Hi ha xarxes socials des de que existeix la humanitat. Des de fa uns anys que les xarxes socials es desenvolupen en els mitjans digitals, sovint amb regles pròpies.
Fa anys vaig llegir un article on afirmaven que els homes eren de Twitter i les dones de Facebook. El principal argument era que mentre que Facebook era més horitzontal i igualitari (tu només pots ser amic de qui vol ser amic teu, en peu d'igualtat) mentre que Twitter tenia un caràcter més vertical i de lideratge (tu no tens perquè seguir a qui et segueix). No debades Twitter ha estat titllada com la xarxa social dels odiadors en lleure (haters). No entraré a valorar quins valors són masculins o femenins, no vull caure en el sexisme, però sí que vull fer una observació sobre WhatsApp i el seu estat.


El que sí que puc afirmar és que una aplicació de WhatsApp, la imatge o vídeo d'estat, és molt més de dones que d'homes. Cada vegada que penjo una foto o vídeo ho veuen entre 19 i 28 persones, i les dones representen entre el  68.75% i el 78.57% de les visualitzadores.
Als meus contactes hi ha una xifra similar de dones i homes, així que la cosa no és deguda a un biaix estadístic. Hem de concloure que les dones són més sensibles que els homes i que per això mostren més interès pel meu estat? O hem de concloure que les dones són més tafaneres que els homes i per això miren el meu estat?

La mateixa resposta es pot donar amb matisos diferents. Com gairebé sempre.

divendres, 17 de novembre de 2017

Season Finale: Mèrits i medalles

La Resistència Francesa no era gaire francesa: o bé lluitaven a França amb voluntaris majoritàriament estrangers (sobretot fugitius del feixisme com italians, espanyols, hongaresos i catalans), o bé lluitaven lluny de França (les colònies esdevingueren la França Lliure com a primer pas per alliberar-se de França).

Aquesta manca (comprensible) de manca de valor fou compensada l'endemà de l'alliberament. Milers de francesos inflaren el seu currículum patriòtic i antifeixista amb tota mena d'exageracions i, si calia, descarades mentides. Això també passà a d'altres països de l'Europa ocupada pel feixisme.


Un mes i mig després de la repressió del referèndum de l'U d'Octubre, un mes després de l'empresonament dels Jordis, i a menys de cinc setmanes de les eleccions (autonòmiques o constituents, segons com ens ho mirem) del 21D, ens trobem que és el moment de fer currículum.

La repressió no s'atura, i nosaltres tampoc. Amb una afortunada diferència: ja som al segle XXI, encara que alguns actuïn com si fóssim al XIX.  Et poden caure tres anys i mig de trena per una cançó, o dos anys per uns acudits piulats al Twitter. Però nosaltres som la majoria i tenim la raó.

Actueu, no us talleu. I que vinguin a enmarronar-nos a tots, si poden.

diumenge, 12 de novembre de 2017

Season Finale: Existeix el 155?


Ja fa tres setmanes que l'executiu que presideix Marino Rajoy, amb el preceptiu aval del Senat i amb el suport entusiasta del poder judicial, de l'oposició i de la majori d'espanyols, va aplicar l'article 155 de la Constitució Espanyola i va procedir a suspendre la (minsa) autonomia catalana.

Tres setmanes després, amb mig govern a la presó i l'altre mig a l'exili, amb la Mesa del Parlament en llibertat condicional i amb més de 800 batlles citats a declarar, podem dir que el 155 és una realitat?

Fixem-nos en quatre detalls:

1) Ensenyament. Després de dècades criticant la immersió lingüística a les escoles catalanes, el govern del PP no s'atreveix a imposar unes quotes mínimes de castellà? Té el suport de Ciutadans, un partit fundat amb la declarada intenció d'acabar amb el model lingüístic escolar.
Bé, podem pensar que la planificació escolar no es pot canviar d'un dia per l'altre. Però no han fet ni tan sols un gest simbòlic en aquest sentit.

2) Mitjans públics catalans. Fa dècades que el PP (i tot l'unionisme) critica la ràdio i televisió pública, tant pel que fa a l'idioma com pels continguts. Doncs bé, ara que ja manen a Sant Joan Despí, per què no comença Tv3 a emetre programació en castellà? Els periodistes catalans bé que sabran parlar en castellà, i si no volen en poden fitxar de TVE, i si cal contractar nou personal... hi ha milers de periodistes a l'atur!
La graella televisiva està en canvi constant, qualsevol petita pèrdua d'audiència justifica la cancel·lació d'un programa. Si a Tv3 ara mana Madrid, per què no veiem tertúlies, pel·lícules i sèries en espanyol? Si el canal 3/24 i l'emissora Catalunya Informació repeteixen constantment el mateix informatiu, per què no inserir alguna falca en castellà?

3) Obres d'art. Ací no només tenim un compromís polític, sinó que també tenim un mandat judicial. Les obres d'art de parròquies de la Llitera i el Baix Cinca, així com els frescos de Sixena, no havien de marxar de Catalunya? No hi ha sentències en aquest sentit? No hi ha un clar compromís polític? I doncs, a què esperen per a treure-les d'on són i portar-les on toca!?
Bé, potser hi ha dificultats tècniques per a moure un mural. Tal vegada es pot malmetre en el procés, però... no és més important treure-les de les urpes catalanes abans que conservar-les senceres?

4) Toreig. Fa set anys que el Parlament de Catalunya va prohibir les festes taurines amb mort del brau (o amb les sorts doloroses com pica, banderilla i estoc). El PP i Ciutadans, així com la resta d'espanyolistes, s'hi van mostrar contraris. Ara que controlen la Generalitat, i tenint en compte que la plaça de toros Monumental de Barcelona no s'ha enderrocat, ni reconvertit en cap altra cosa, per què no aprofiten per a tornar a fer toros? Encara que només sigui per una tarda, els aficionados catalans bé que s'ho mereixen!


Alguns diuen que la proclamació de la República Catalana fou simbòlica (o irreal, o una gran farsa). Començo a sospitar que, el que de debò és simbòlic (o irreal, o una gran farsa) és l'aplicació del 155.

Perquè no n'hi ha prou amb aprovar una llei, també cal fer-la complir. I difícilment es podrà fer amb la majoria de la societat en contra.

diumenge, 5 de novembre de 2017

Season Finale: Body Count

L'estadística ens ajuda a resumir, ponderar i entendre les coses, i és per això que manipular bé les dades és força important. Com deia el clàssic, de mentides n'hi ha de petites, de mitjanes, de grans i d'estadístiques.
A part de les enquestes electorals i d'opinió, també ens trobem amb els recomptes. A la guerra i als videojocs en diuen Body Count.

En les setmanes prèvies al diumenge u d'octubre tinguérem més de seixanta escorcolls, una vintena de detinguts i zero urnes decomissades. Tot i que no tenim manera de mesurar-ho, la mofa i befa envers la ineficàcia policial fou elevada.

El diumenge u d'octubre tinguérem un body count més trist i indignant: 1066 ferits.

Després de la declaració d'independència començà un altre body count: a dia d'avui tenim deu presos polítics i cinc exiliats.


I desitgem no haver de seguir comptant.
En tot cas, per la banda espanyolista, l'únic que compten són casos de corrupció.

dijous, 2 de novembre de 2017

Season Finale: Avantguarda Artística


Amb l'arribada del segle XIX les avantguardes artístiques volgueren trencar motllos i oferir noves mostres d'expressió artística. Especialment les arts plàstiques, com la pintura i l'escultura s'abonaren a tota mena de tendències innovadores, més rupturistes que les anteriors: impressionisme, fauvisme, cubisme, expressionisme i futurisme ompliren els tallers artístics primer, les galeries d'art després, i les revistes, museus i llibres d'història de l'art posteriorment. La literatura, el cinema i el teatre i les arts escèniques vingueren després, amb fenòmens com el dadaisme, el Teatre dels Sentits,  la Nouvelle vague, el Dogma 95 o el Mumblecore.

Tots aquests moviments i tendències compartien un tret característic: si no t'agradava era perquè no ho havies entès. Si no li veies sentit, és que no estaves preparat. Si no li treies el trellat era que, simplement, tu eres massa imbècil i/o inculte i/o conservador com per a entendre-ho.


Amb els fulls de ruta i els plans B, C, Ç, D, E i F del Procés Català passa quelcom semblant: si no et sembla bé el que fan els dirigents és perquè no entens els plans, o perquè no disposes d'informació privilegiada (els que et critiquen, sí).

Doncs bé, arribats a aquest punt un servidor està per fer seua una màxima del Subnopop:  Si no t'ha ofès la nostra cançó és perquè no n'has entès la lletra.

diumenge, 29 d’octubre de 2017

Season Finale: Desembarcament

Ja hem proclamat la República Catalana com estat independent, i Espanya ja ha aprovat el famós article 155. I ara què? Molts esperen que els piolins desembarquin, al cap i a la fi tenen tres vaixells llogats des de fa més d'un mes. Però on desembarcaran?

Alguns estem rastrejant el litoral, a veure si venen.

diumenge, 22 d’octubre de 2017

Season Finale: cortines


Durant anys el debat polític català, el debat sobre el model d'estat per a Catalunya, es movia exclusivament en el terreny de les idees i les propostes. En aquest terreny hi havia espai per a tota mena de propostes, per a terceres vies i per a equidistàncies.

Des de fa unes poques setmanes la cosa ha canviat. Ara tenim més de mil ferits i dos presos polítics, i pel que sembla la cosa podria anar a pitjor. Ara ja no hi ha espai per a les equidistàncies. Aquests que s'autoproclamen equidistants, a quina distància es troben de la porra policial i de la iaia atonyinada?

Com que molts equidistants tenen recança a solidaritzar-se amb els independentistes, quan l'Espanya Eterna en fa una de les seues, ells tenen dues eines per a escapolir-se de fer la condemna  a les xarxes socials.
La primera eina consisteix en romandre en silenci unes hores, per a que la cosa baixi una mica.
La segona, complement perfecte de la primera, consisteix en treure de l'armari qualsevol tragèdia que hi hagi al món i fer-se'n ressò. És una manera de dir: "Dos presos polítics catalans? Au va, al Tibet n'hi ha vint mil".

L'actualitat ens brinda desgràcies cada dia. I si aquell dia no trobem res de fresc per internet, sempre podem tirar de Wikipèdia i cercar una efemèride prou colpidora.

De tota manera, si la cosa s'allarga i s'esgoten els temes —segons els llibre Homo deus de Yuval Harari, això de les guerres va a menys— sempre poden triar altres motius de tristor i d'indignació:

Memòria històrica profunda: S'ha parlat i escrit molt sobre l'Holocaust, la Guerra del 36, l'esclavatge i la inquisició, molt bé... Però per què no recordem el que va passar amb els neandertals? Per què ens oculten la seua tràgica fi? Exigim que tot surti a la llum!

Malalties oblidades: Les vacunes han fet desaparèixer moltes malalties (només la pobresa en els països pobres, i la imbecil·litat en els rics evita que això vagi millor). El mateix podem dir del càncer, on la diagnosi precoç i les millores (sobretot) en quimioteràpia estan fent-ne baixar la mortalitat. O la sida, gràcies a la profilaxi s'han reduït els contagis, i els retrovirals han fet que passi a ser una malaltia crònica (als països rics, als pobres segueix sent mortal).
Però els nostres equidistants no poden defallir. Encara que la Humanitat millori, ells trobaran noves malalties greus i oblidades per les quals patir. Per exemple, per què ningú es preocupa dels alopècics? L'ésser humà pot anar a la Lluna, però no pot trobar un remei per a la calvície!?

Conflicte social latent: La societat catalana està malalta. No es tracta de racisme, ni de sexisme, ni de classisme. Es tracta d'una cosa més greu i preocupant: ELS CATALANS SOM UNA COLLA DE RANCUNIOSOS.
No us ho creieu? Fixeu-vos-hi bé: Què passa si a un lloc li donem. sense voler, un copet a algú? De seguida diem "Perdoni, perdoni". I què ens contesta la persona interpel·lada? "No, no". Ho veieu? Una societat marcada per l'odi, alimentada per la rancúnia, i abocada al conflicte sagnant.

divendres, 20 d’octubre de 2017

Season Finale: Porra 155



L'aplicació de l'article 155 de la Constitució Espanyola està al caure. La Generalitat de Catalunya serà intervinguda, l'autonomia suspesa i Espanya salvada. Arribats a aquest punt ens hem de preguntar qui seran les persones encarregades de gestionar la cosa catalana. Hi ha diferents àmbits a gestionar, així que farem una petita llista de candidats:

Presidència de la Generalitat:
- Enric Millo
- Josep Piqué
- Aleix Vidal-Quadras
Eduardo Zaplana (ja té experiència en generalitats)
- Paco Camps (ja té experiència en generalitats)

Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals:
- Jorge Javier Vázquez 
-  Susana Griso
- Paco Marhuenda
- César Vidal
- Federico Jiménez-Losantos

Departament d'Interior i Cos dels Mossos d'Esquadra:
- Angel Acebes
- José Luis Corcuera
- José Barrionuevo
- Luis Roldán
- Antonio Tejero Molina



Podeu proposar més candidats on posa Comentaris

dimarts, 17 d’octubre de 2017

Season Finale: Profecies


Si alguna cosa està tenint la Season Finale del Procés és que té acció constant, girs inesperats i sorpreses per a l'espectador. Jo mateix, ens els moments en que exerceixo de pitonisso, ho he pogut comprovar. Heus ací algunes de les meues profecies errades:

1) El govern espanyol farà una oferta llaminera. Una reforma constitucional, més competències, més inversions, concert econòmic... alguna cosa, que encara que no es compleixi, li faci il·lusió als vells convergents i als vells sociat·tes.

2) No hi haurà violència policial l'u d'octubre. Un servidor pensava que això hauria estat un error, i que el govern espanyol no ho faria.

3) No empresonaran ningú. L'Audiència Nacional no pot tancar a la garjola els activistes de l'ANC i ÒC. No es poden permetre donar al món la imatge de presos polítics.

En desgreuge de la meua persona he de confessar una cosa... Jo em pensava que Espanya actuaria de forma racional, seguint una estratègia.
Pel que sembla, els moviments ràndom també funcionen, de moment si més no.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

Season Finale: Adoctrinament

Ho diuen els mitjans de comunicació, els polítics i els cunyats de tota Espanya, així que ha de ser cert: a les escoles i instituts de Catalunya s'adoctrina les criatures.

Amb la voluntat de servei que em caracteritza he fet una mica de periodisme d'investigació, i he aconseguit l'horari lectiu i un resum del temari d'un centre educatiu públic de l'àrea metropolitana de Barcelona. Ací el teniu:



Matemàtiques. Estadística: com es calcula l'espoli fiscal. Geometria aplicada: càlcul de manifestants a les concentracions independentistes. 
Medi Social. Economia: Espanya ens roba. Història: els Països Catalans eren una gran potència. Sociologia: els espanyols són púrria.
Medi Natural. Geologia: Catalunya és el centre del Món. Astronomia: Catalunya és el centre de l'univers. Química: el còctel molotov. Biologia evolutiva: tots els éssers vius provenen del burro català.
Música. Els grans èxits de Kortatu, Negu Gorriak, Inadaptats i Txarango.
Dansa. El ball de bastons.
Projectes: Taller d'estampació de samarretes reivindicatives. Taller de fabricació d'artefactes explosius amb una bombona de càmping gas.
Educació Física: Karate anti-antidisturbis.
Biblioteca: Com cremar llibres escrits en espanyol.
Racons: Enviem al racó de pensar al que es senti espanyol. En cas de reincidència, anirà al racó de patir. Si persisteix, al racó de les execucions sumaríssimes.

dijous, 12 d’octubre de 2017

Season Finale: Unionistes per la Independència

La temporada final del Procés es posa cada dia més interessant. Tothom vol que passin coses, encara que siguin coses que no volen. Perquè, al cap i a la fi, uns volen veure una pel·lícula de terror i uns altres una comèdia romàntica.

Avui us porto un cas extrem de fascinació pel Procés: Unionistes per la Independència. Ací teniu dues noies que, tot i no voler la independència, volen que es declari la independència. I és que noia hi ha prou crispetes per a tanta emoció.



Hi havia més gent esperant la DUI del Puigdemont que el concert de Justin Bieber?

Season Finale: Invasió sostenible

Portem anys sentint a parlar dels tancs entrant per la Diagonal. Però, és això possible? És això viable? I, sobretot, és això sostenible?

A una ciutat com Barcelona, una urb que aposta per la mobilitat sostenible i segura, no pot admetre els tancs. Un tanc funciona amb motor dièsel, consumeix molt, fa molt soroll i ocupa molt d'espai pels passatgers que porta. És a dir: contaminació atmosfèrica, contaminació acústica, alentiment de la circulació i ocupació excessiva de la via pública.

Mentre no es fabriquin tancs elèctrics o bicicletes blindades, els rojigualdos hauran d'entrar per la Diagonal a peu.

Ada Colau, yo te maldigo!

dimarts, 10 d’octubre de 2017

Season Finale: Camí de l'exili


Diuen que la independència provoca la fuga de capitals, empreses i persones. Ens hem desplaçat fins La Jonquera per veure què està passant.
I les imatges de desesperació són realment colpidores. Sort que tenim les oenagés.

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Season Finale: Votació

Com tothom sap, el passat diumenge 1 d'octubre tingué lloc el referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Malgrat tot, s'esdevingué.
Molta gent, dins i fora de Catalunya, critiquen els referèndums. Diuen que són massa binaris, que no admeten matisos. Segons quina sigui la pregunta, algunes persones opten pel Sí Crític, o pel No Tranquil o fins i tot pel Vot Nul Polític.

En aquesta ocasió, i donades les circumstàncies, un servidor va optar pel Sí Convençut. Ací el teniu:



  Ja us el podeu quedar, a mi ja no em cal.

diumenge, 8 d’octubre de 2017

Season Finale: Reflexió

Si el referèndum és il·legal, i la campanya electoral és il·legal, i els interventors i apoderats són una colla de delinqüents, i les urnes s'han de requisar i destruir.... Si tot això és il·legal i prohibit, la jornada de reflexió també és il·legal?
Quina part és més delictiva, la de la jornada o la de reflexió? Si reflexionem dos dies seguits, estem reincidint en el delicte?


Una setmana després segueixo sense respostes.

divendres, 6 d’octubre de 2017

Un cap de setmana de tardor

Aquest cap de setmana coincideixen tres activitats interessants: el Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges, el Festival Eròtic de Barcelona i el Cavatast de Sant Sadurní d'Anoia.

Sé que molts de vosaltres no podreu estar a tres llocs a la vegada, així que si voleu combinar terror, exhibicionisme pornogràfic i borratxera.


A mi, ja us ho dic ara, no m'hi veureu


No menteixen: són minoria. Malauradament no són gens silenciosos.

dijous, 5 d’octubre de 2017

Season Finale: Tumulto

Allò que tens una estona lliure i comences a mirar les televisions hispano-espanyoles. I veus el què hi diuen, als informatius i a les tertúlies. I surts al carrer i esperes veure el caos i destrucció que anuncien.

I l'acabes veient:


Vídeo enregistrat el divendres 29 de setembre

El Procés: Season Finale

L'activitat professional i política d'aquestes darreres setmanes m'ha fet difícil dedicar-li temps a una de les meues teràpies més re-eixides: escriure. Tinc el blog abandonat (bé, per a ser algú que hi escrivia cada dos dies, sí).  Molt de temps fent propaganda i activisme.

Una de les coses que he recuperat ha estat el meu canal de Youtube, i la realització de vídeos casolans.

Aquests dies us aniré penjant alguns dels que he anat parint.  Ja em direu el què.

dimarts, 26 de setembre de 2017

El órdago de Don Tancredo


Una cosa que ens ha deixat el Procés Català és una curiosa ampliació de vocabulari de termes que la gran majoria no empra perquè fan referència a temes que la majoria de catalans no tracta habitualment. Ací tenim tres exemples.

Órdago. També órdago separatista i Lanzar un órdago al estado. La paraula órdago és l'adaptació castellana de l'expressió basca Or dago, que significa ací la tens. Órdago s'empra en el joc del mus quan un jugador s'ho juga tot en una ma. Per extensió, un órdago és una aposta forta de la que només es pot eixir o molt bé o molt malament.
En català tenim una expressió del militar i polític reusenc Joan Prim: "O caixa, o faixa". Això ve del risc d'un colp de força, ja que o bé va bé i guanyes la faixa de mariscal, o surt malament i vas a la caixa de difunts.

Don Tancredo. A finals del segle XIX, un home anomenat Tancredo López guanyà fama en el món de la tauromàquia. Allò que feu famós a Tancreo López fou romandre ben quiet davant del toro. Això era perillós per al torero, que podia patir una envestida del brau, però si li anava bé, el toro no el prenia per una persona viva i el deixava en pau.
D'estar-se quiet i no fer res en català tenim una expressió: "Estaquirot", o "Estar-se com un estaquirot". També tenim "Estaferm"

Zugzwang. També moure peça i moure fitxa. El zugzwang és el moment d'una partida d'escacs en què un jugador té l'obligació de moure fitxa, però qualsevol moviment que faci empitjorarà la seva situació i el portarà, segurament, a la derrota.
Es parla de moure peça i moure fitxa en d'altres jocs de taula d'estratègia sense atzar, com les dames o l'alquerc, així com jocs de taula d'estratègia amb atzar, com el dominó.
Per aquestes expressions no proposaré cap alternativa, ja que són expressions força desencertades: les estratègies en el conflicte entre l'independentisme català i l'unionisme espanyol no són equiparables amb les dels escacs o qualsevol altre joc d'estratègia. I la raó és ben senzilla: en els escacs hi ha igualtat de condicions en el principi del joc, i el fet de jugar amb les mateixes normes. I prou que estem veient com els catalans no partim de la mateixa situació inicial, i que no podem jugar amb les mateixes regles (ni amb les mateixes peces) que els espanyols.

diumenge, 24 de setembre de 2017

Piolin com a símptoma


Com hores d'ara tothom ja sap, el desplegament militar i policial a Catalunya ha obligat al govern espanyol a llogar tres vaixells per a fer-los servir com allotjament pels agents desplaçats. Un vaixell a Tarragona i dos a Barcelona. I un dels que hi ha atracats a Barcelona és el Moby Dada, de la companyia genovesa GNV. Aquest Moby Dada, pensat per a trajectes curts i festius, està pintat amb personatges de Looney Tunes, com el Wile Coyote, el Correcamins i Tweety (Piuet o Piolín).
No cal dir que aquesta imatge ha provocat un allau de facècies i conyes que ridiculitzen les forces d'ocupació.

No fa ni una hora que les autoritats competents han decidit desplegar una gran lona que cobreixi el Tweety. Simptomàtic: en comptes d'aprofitar els personatges de la Looney Tunes per a donar una imatge simpàtica han preferit tapar-los. Creuen que això els minva l'autoritat? Creuen que això els treu credibilitat? Amb aquesta acció només han aconseguit que es parli més del Piolín, i que augmentin les conyes marineres.

No en sembla agosarat dir que, en circumstàncies semblants, els catalans en general, i els independentistes en particular, aprofitaríem l'ocasió per a fer-nos la broma nosaltres mateixos, i vendre una imatge de gent amable i gens perillosa (si la imatge és certa o falsa ja és un altre tema).

Ignoro si en un futur la República Catalana haurà de participar en missions internacionals. Si és així, suggereixo que ho facin amb aquesta saludable alegria.


I el millor de tot: només han tapat la part que dóna a la ciutat, ignorant que l'aeroport és just al costat i es veu la part no coberta.


divendres, 22 de setembre de 2017

Vete pa'l barco, piolín


Han tornat, però en el fons tampoc havien acabat de marxar. No els hem convidat, però ells mai han volgut ser benvinguts.
No han canviat tant, i segueixen sent fàcils de distingir: van en grup, cabells curts, cap porta tatuatges a llocs visibles, res de pírcings, cap d'ells porta ulleres gruixudes. Si al grup hi ha una noia no serà la xicota de cap d'ells.
No aniran en metro, i molts ja tenen al seu mòbil els llistat de llocs segurs on anar.
Si al grup n'hi ha un de veterà segurament farà de guia, i serà el més perillós de tots: ens coneix i ens odia.
En una altre temps jo hauria actuat d'una altra manera. El veterà prou que ho sap.
Curiosament, quan passava no convenia que fos notícia,i gairebé mai ho fou. I ara que no convé que passi, serà notícia... encara que no passi.


Avui no passarà, i no passarà perquè ells, en el fons, són els que en tenen més ganes.
Avui no passarà, i és per això que nosaltres ja hem guanyat.

dimarts, 19 de setembre de 2017

El parany de l'abstenció



Els contraris a la independència de Catalunya, en comptes de fer campanya pel no, han optat, majoritàriament, per fer campanya per l'abstenció. Això és un greu error. Analitzem-lo una mica:

— Abstenció habitual. A les eleccions catalanes del setembre del 2015 (també anomenades plebiscitàries) la participació fou del 74.9%, un rècord històric. En els darrers 15 anys l'abstenció ha oscil·lat entre el 32.2% (catalanes del novembre del 2012) i el 53.8% (europees del maig del 2014).
Resumidament: un de cada tres catalans amb dret a vot no té el costum de votar.

— Herri Batasuna. Durant anys hem sentit com els abertzales deien que la Constitució Espanyola no anava amb ells, ja que ells no l'havien votat. Quan es va fer el referèndum de la Constitució Espanyola el desembre del 1978 l'opció guanyadora a Euskadi (amb el 70.2% dels vots) fou el . A Navarra els vots afirmatius foren el 76.4%. Si va guanyar el sí, per què els abertzales —sobretot Herri Batasuna— insistien en que els bascos no havien votat la Constitució Espanyola? Doncs perquè l'abstenció fou del 55.3% a Vascongadas (i del 33.3% a Navarra).
Com que alguns abertzales havien demanat el No, i alguns altres l'abstenció, van comptar l'abstenció i el vot blanc com una forma de dir que no. Una suma ben tramposa, tot sigui dit.
Ironies de la història: veurem la dreta espanyolista repetint el discurs de l'esquerra abertzale, i comptant al bloc del no les persones que no vagin a votar.

— Subjecte de dret. A què es déu aquesta aposta per l'abstenció?  L'espanyolisme nacionalista afirma que Catalunya no és —ni pot ser mai— un subjecte de dret. Segons l'espanyolisme nacionalista, no hi ha més nació que Espanya, i una cosa com la independència de Catalunya només podria ser votada pel conjunt dels espanyols.
Però la majoria dels contraris a la independència no són nacionalistes espanyols. La majoria dels contraris a la independència són federalistes, confederalistes i partidaris de la tercera via. Gent que havia votat CiU i UDC, el PSC i, fins i tot, ICV-EUiA (i CSQEP). Aquests partits consideren que Catalunya és una nació, i que té el Dret a Decidir el seu futur. Per què, en comptes de fer campanya pel no, estan fent campanya per l'abstenció?

— Por a la derrota. Tot indica que, davant la divisió dels contraris a la independència entre els nacionalistes espanyols (els que voten PP, Ciutadans, UPyD i VOX) i els federalistes (els que voten PSC, UDC i CSQEP), aquests segons, veient que no podran comptar amb els primers, no volen arriscar-se a una derrota i s'afegeixen al carro de l'abstenció.
Probablement aquesta por a la derrota sigui, realment, la causa de la seua derrota. Si pretenen que el nacionalisme espanyol, la resignació, la por, el semenfotisme i la mandra sumin el 51% d'abstenció s'arrisquen a fracassar i a que, les amenaces de Madrid i la inacció del PSC facin que sigui la participació la que superi el 50%. I potser superi de llarg aquest percentatge.
Tal i com vaig llegir fa poc a les xarxes socials: Si lluites pots perdre, si no lluites estàs perdut. Si votes pots perdre, si no votes ja has perdut.
Tal i com digué un amic meu: derrota per incompareixença.

— La suma. La suma dels vots de totes les candidatures que defensaven el setembre del 2015 el Dret a Decidir (JxS, CSQEP, CUP, UDC i Partit Pirata) era de 2437741 vots, això vol dir el 44.2% del  cens.
Els partits contraris al Dret a Decidir (PP, Ciutadans, PSC, Recortes Cero i Guanyem Catalunya) sumaren 1624451 vots, que representa el 29.4% del cens.

dijous, 14 de setembre de 2017

La campanya del referèndum (2)

Si les eleccions i referèndums són, com diu el clàssic, la festa de la democràcia, la nostra no pot deixar de tindre un bon cartell.
I com mana manen els clàssics, abans de l'estrella actuen els "teloners". Coses de la geopolítica, una setmana abans del referèndum català tindrà lloc el referèndum kurd. Del Kurdistan Meridional (Irak) per a ser precisos.



Caldrà estar amatents del resultat (segurament guanyarà el sí) i de les reaccions internacionals.
Estarem visquent una nova primavera de les nacions? En cas afirmatiu, quin serà el tercer?

dimecres, 13 de setembre de 2017

La campanya del referèndum (1)



Doncs ja la tenim ací. Aprovada la Llei del Referèndum d'Autodeterminació, aprovada la Llei de Transitorietat Jurídica i convocat el referèndum pel proper 10 de vendimiari (diumenge 1 d'octubre). Com era previsible, l'estat s'hi ha posat en contra i, entre d'altres coses, han prohibit fer anuncis electorals, i ni tan sols es pot informar del referèndum.

Com que estic a favor de resoldre les coses civilitzadament, democràticament, procediré a ignorar l'ordre del Tribunal Constitucional i ha penjar al blog l'anunci del referèndum.
I que cadascú voti el que lliurement vulgui.


dimarts, 5 de setembre de 2017

Tragèdia imminent


Les autoritats competents, prèvia consulta als científics més destacats, procediren a alertar a la població del desastre imminent. La població, seguint les pautes marcades per Protecció Civil, procedí en ordre i sense histèries a comprar productes de primera necessitat.

Quan els experts constataren que la població només havia acumulat aliments vegans i medicaments homeopàtics, arribaren a la conclusió que realment era molt gran la magnitud de la tragèdia.

Acceleració

Ja és habitual que juliol em passi volant. Tot i ser un mes de 31 dies, a mi sempre se'm fa curt. Agost, en canvi, de petit se'm feia llarg i pesat. Probablement per l'avorriment a casa els iaios. La darrera setmana d'agost ja començava a ploure i tornàvem a casa.
Però amb els anys agost també se m'ha escurçat. Durant uns anys treballava a l'agost i feia vacances al setembre (menys gent i més barat). Aleshores agost començà a escurçar-se: el ritme més relaxat a la feina, sense quefes ni pressió, feia que la cosa passés molt millor. Els anys que em vaig repartir els 22 dies de vacances en dies solts, allargant caps de setmana, feren que tot passés encara més ràpid.

Però aquest any ha estat exagerat. A la feina, moltíssima feina. De vacances, moltes activitats. I, a sobre, un entorn en el que sempre estan passant coses (i massa sovint, coses tràgiques).

Sospito que setembre també serà ràpid, i que el que passi a partir de l'u d'octubre serà encara més trepidant.

Ignoro en quin estat arribaré al tradicional Castanyot de Brumari. Ni quin dia el podré celebrar com cal!!

dijous, 31 d’agost de 2017

Després de l'horror (3)


Mentides i ximpleries 2.0  Com sempre passa en aquests casos, rebem per via digital un bombardeig de dades i opinions.
En aquesta ocasió els grans triomfadors han estat els de la dreta xenòfoba, que han aconseguit lligar el terrorisme jihadista amb el procés independentista i les esquerres. Per una banda volien demostrar que Catalunya no pot ser independent perquè els catalans no estem capacitats per a complir amb les funcions d'un estat, com la seguretat. També han alertat del perill d'islamització, per la via demogràfica. Ens han recordat que si a Catalunya hi ha molts musulmans és perquè la Generalitat ha prohibit l'arribada d'immigrants d'Hispanoamèrica (perquè parlen espanyol) i ha afavorit els magribins. Val a dir que la Generalitat mai ha tingut les competències en matèria de ciutadania, estrangeria, vigilància de fronteres, passaports, visats, permisos de treball, permisos de residència, deportació d'immigrants i CIEs. També ens han dit que el terrorista més buscat s'havia apuntat com a voluntari pel referèndum de l'u d'octubre... quan encara no està obert el web d'inscripcions!
En un meritori segon lloc han quedat els tradicionals conspiranoics. Que el blog del Robot Pescador parlés d'aquest atemptat un any abans ha ajudar a fer-los creixer. Alguns conspiranoics s'alienaven amb els fatxes, tot dient que era molt rar que no fessin l'atemptat a Gràcia, en plena festa major i amb molta més gent. Pel que sembla, segons aquests, volien matar guiris i no catalans. D'altres conspiranoics parlen del Club Bilderberg i del Nou Ordre Mundial basat en la por.
I en un digníssim tercer lloc han quedat els giliprogres. Especial menció als que diuen que, atesa la joventut de la majoria de terroristes ("són nens" afirmaven, tot i la majoria d'edat), la culpa és de tota la societat.... Miri vostè, un servidor no en té cap culpa. I em temo que els morts, començant pel Xavi, el nen de tres anys, encara menys.

En fi, la morralla digital, per sort, es pot blocar i esborrar.


dimecres, 30 d’agost de 2017

Després de l'horror (2)

Manifestació. Calia organitzar una manifestació per a mostrar el dolor i el rebuig? A d'altres països fan minuts de silenci, cerimònies religioses, cerimònies laiques, funerals multitudinaris o concerts d'homenatge. Hi ha moltes maneres de mostrar el dolor i el rebuig.
I pensant en la manifestació del passat dissabte, aquesta es va fer després de cinc concentracions de rebuig. De debò calia?

Politització. Acusen a uns i altres de polititzar l'atemptat, i la conseqüent reacció. Avui en dia la millor manera de desprestigiar alguna cosa és dient que està polititzada. Però no és un atemptat terrorista una cosa política? No és el jihadisme una ideologia? No té un projecte polític l'Estat Islàmic? Quan es distingeix entre una organització terrorista i la resta del crim organitzat, no es fa per la intencionalitat política dels primers?

Banderes. L'any 1986 es va fundar Gesto por la Paz de Euskalherria, una organització pacifista que com a forma de protesta, tenia establerta la realització de concentracions silencioses de 15 minuts, en desenes de localitats basques l'endemà de produir-se una mort provocada per un acte violent. A les concentracions silencioses hi anaven amb ikurrinyes amb crespons negres. En aquell moment es va considerar important mostrar banderes basques a les concentracions de rebuig a ETA, ja que es volia acabar amb la imatge que tenia d'ETA d'organització basca que lluitava contra l'opressió espanyola (franquista i post-franquista). En aquell context no es va voler que l'entorn etarra fes seus els símbols bascos i la causa antifeixista i independentista.
El passat dissabte, a qui ofenien les banderes espanyoles? Jo no he vist cap mitjà de comunicació català dient que allò crispava i generava enfrontaments, però sí que he vist com als mitjans espanyols s'acusava els portadors d'estelades de provocar odi i enfrontaments.
Potser alguns miserables enyoren els anys del plom.



dimarts, 29 d’agost de 2017

Després de l'horror (1)


Els atemptats de Cambrils i Barcelona m'agafaren lluny de casa, sense wifi i molt enfeinat. Això m'ha permès no escriure en calent, i així no dir cap animalada.

L'horror m'agafa lluny. L'atzar ha volgut que els grans atemptats m'agafessin lluny, a mi, a la meua família i als meus amics. Fins i tot quan han tingut lloc a indrets on hi he viscut, o hi he estat, o hi tinc família (Londres, París, Bali, Barcelona...) eixe dia no hi havia cap dels meus allà.

Havia de passar. Els europeus hem assumit que estem condemnats a  patir un atemptat a casa nostra. Qualsevol país important, qualsevol ciutat de pes, està condemnat a patir-lo. Fins i tot es podria afirmar que una ciutat i un país no són importants si no tenen el seu atemptat: si no ets digne de patir un atac jihadista és que ets un mindundi. Aquesta afirmació és absurda, però mai hem menystindre la capacitat humana d'actuar estúpidament.
Al cap i a la fi va passar quelcom semblant quan es va destapar una xarxa d'espionatge a empresaris importants... Algun es va ofendre perquè, creient-se molt important, no havia estat espiat. I ell era molt important!

Autopistes de la informació. Un cop més es confirma que les autopistes de la informació (concepte de finals dels 90') són també les autopistes de la desinformació. I que els mitjans clàssics, per més que tinguin presència a les xarxes socials, segueixen donant per bones notícies falses.



dilluns, 14 d’agost de 2017

Turisme i economia col·laborativa

En temps de turismefòbia (o hauria d'escriure turismofòbia?) costa parlar de turisme i economia col·laborativa sense que algú et salti a la jugular. Malgrat tot ho faré.

Després de comprovar els preus abusius de llogar un vehicle en ple agost, i de veure com de mal comunicat està bona part del país, he decidit que el més barat és quedar amb un amic que visqui prop de la zona on vull anar i convidar-lo a dinar a canvi del servei.

Allò que Cabify i Über mai podran oferir: el plaer d'una vetllada amb mi.

dimecres, 9 d’agost de 2017

Aeroport 2017




Aquest estiu els aeroports són notícia. Bé, fa anys que a l'estiu els aeroports són notícia. Aquest agost n'hem parlat per vàries raons.

Èxit de Tv3. Enmig de la mala qualitat de la graella televisiva estival, la televisió pública catalana ha apostat per un programa sobre la vida a l'aeroport.

Protesta contra una expulsió. Un grup de passatgers es va rebel·lar per evitar l'expulsió d'un senegalès. El detonant del motí fou el mal tracte que rebia la persona expulsada, que sembla ser que anava lligada de peus i mans. No em puc estar de fer-me una pregunta: aquest individu era realment perillós? Si no era perillós, no tenia cap sentit lligar-lo d'eixa manera. I si realment era un individu perillós mai hauria d'anar en un avió de passatgers amb persones "normals" (i, si era realment perillós amb els seus possibles còmplices en la fuga). Oi que quan porten els delinqüents als jutjats, els transporten en vehicles policials blindats? No van pas en autobús i tramvia amb la resta del passatge!

Vaga dels treballadors d'Eulen. Entenc que la seguretat privada està per a protegir recintes privats i interessos privats, mentre que la seguretat pública vetlla pels espais públics i els interessos públics.  Si l'aeroport d'El Prat és una infraestructura de titularitat pública, i la lluita contra el terrorisme (i el narcotràfic, i d'altres delictes) és un interès públic, què carai fan el segurat·tes revisant l'equipatge i els passatgers? Aquesta feina no la feia fins fa poc la Guàrdia Civil? Per què ha deixat de fer-la? Quina diferència de salari hi ha entre un pikolet·to i un segurat·ta?  I, per a mi, la pregunta més important: partir de quin sou un professional de la seguretat comença a ser subornable? 



dilluns, 7 d’agost de 2017

Buidant la memòria

Ja fa temps que tinc la mateixa adreça de correu electrònic, a Gmail. Tinc aquesta adreça perquè a la feina algú va fer alguna pocasoltada i van capar internet, podent accedir només a quatre llocs autoritzats. Un d'aquests llocs autoritzats era Google, i per això em vaig haver de fer una adreça de Gmail.
Google oferia una memòria pràcticament il·limitada. Bé, il·limitada pel consum de dades que teníem fa una dècada. Doncs bé, amb tanta memòria gairebé mai havia d'esborrar correus.
Fa un any i mig que vaig trobar-me que s'esgotava la memòria i que havia d'esborrar coses. Vaig començar amb els que portaven fitxers adjunts sense interès.
Però les buidades periòdiques no han estat suficients, així que he hagut de mirar-m'ho amb més detall per a no superar el límit dels 15 GB.  I ací és quan el passat ha tornat.


Capbussant-me en els arxius rebuts, enviats, i en els esborranys, m'he trobat amb moltes coses que tenia oblidades. Des de projectes creatius (una web sèrie, una revista d'humor) fins a currículums per a cobrir diferents ofertes de treball (tant de lumeu com d'altres perfils laborals) fins a correus plens de paraules dolces amb la que aleshores era la meua parella.

Per un costat dóna gust veure com algunes pors s'han anat esvaint, per un altre banda et preguntes que se n'ha fet de la gent amb la que vas tindre projectes professionals o creatius que no van quallar, o que ja fa temps que vam deixar.

He vist fotos entendridores, que he descarregat tot d'una, correus que no entenc i una cosa ben curiosa: dotzenes d'esborranys sense cap ni peus.

Per un moment he estat temptat de fer un còpia+pega d'alguns correus, i penjar algunes fotos. Però he pensat que és millor no fer-ho: vull preservar la privacitat dels altres, i vull que els records romanguin en el passat, i recuperar-los només quan ho necessiti.


diumenge, 30 de juliol de 2017

Juliol rapidet

Un any més, i ja en van molts, juliol em passa volant, tot i ser un mes de trenta-un dies. Que el hit estival d'enguany hagi estat Despassito tampoc ha ajudat.
Un juliol més no he llegit el que volia llegir, no he escrit el que volia escriure, no he anat als cursos d'estiu que volia anar, ni als museus que tinc pendents. Un juliol més no he perdut els kilos que em sobren, ni he aprofitat per a visitar parents que fa massa que no veig.


No és el Despassito, però també fa estiu.

dilluns, 24 de juliol de 2017

Més enllà del surrealisme


La mateixa setmana hem tingut dues notícies interessants: l'exhumació del cadàver de Salvador Dalí i la mort de Miguel Blesa. Més enllà de les conspiracions i les frikades, voldria fer una reflexió: per què en els protocols de tractament de difunts no es contempla deixar una mostra d'ADN per a possibles necessitats posteriors?

La tècnica és ben simple: treure una petita mostra de sang i teixits del cadàver, i conservar-la en un congelador. Si algú vol fer una demanda de paternitat, o esclarir un crim, o sospita que un mort en realitat és viu, ho té ben fàcil.

És una idea senzilla i relativament barata (crec), així que, probablement, no prosperi.


diumenge, 16 de juliol de 2017

Afilieu-vos, colla de cretins


Actualment a Catalunya hi ha més ex-militants que militants, és a dir: hi ha més gent que estigué afiliada a un partit polític i que avui en dia no milita enlloc, que no pas persones que tinguin el carnet d'un partit. I em temo que a la major part del sud d'Europa passa el mateix. La gent no milita.

Això no seria dolent, si no fos perquè la majoria de persones tendeixen a votar el mateix. Agafeu una persona de més de trenta anys, i pregunteu-li què ha votat a les darreres 10 convocatòries electorals. Gairebé ningú us dirà 10 candidatures diferents. La majoria repetiran vot en 7 de les 10 ocasions. I no serà rar trobar-se gent, sobretot entre els més grandets, que sempre voten el mateix.

I si gairebé sempre votes el mateix, per què no et fas militant o simpatitzant del partit que sempre votes? Et donaré tres bones raons per a fer-te militant o simpatitzant:

1) Independència econòmica. Si tots els incondicionals fessin una petita aportació econòmica, molts partits no haurien hagut de cometre il·legalitats per a finançar-se.

2) Aportacions estratègiques i programàtiques. Sovint ens trobem que el partit que més ens agrada (o que menys ens desagrada) no es fixa en temes que ens importen. Sovint veiem que es preocupen molt per coses que ens agafen més lluny (i "més lluny" de vegades vol dir el poble del costat) i no per les que tenim a casa (al poble o al barri). Hi ha decisions estratègiques que tampoc compartim.
Doncs bé, si ens fem militants o simpatitzants, almenys podem dir la nostra i ,qui sap, igual ens fan cas!

3) Frenar els trepes i els corruptes. Quan veiem la corrupció (i també la incompetència) política, sovint ens preguntem "Com pot haver arribat fins a qui el personatge aquest?". Doncs bé, si els ineptes i els corruptes arriben tan amunt és perquè —entre d'altres raons— no hi havien d'altres candidats millors per a ocupar el càrrec. Potser aquest candidat millor haguessis estat tu.

I bé, si mai et canses de militar a un partit, donar-se de baixa és ben fàcil


divendres, 14 de juliol de 2017

Remodelació de govern

I quan va despertar de la migdiada del pont aeri, la Puta i la Ramoneta havien estat destituïdes dels seus càrrecs de govern.

diumenge, 9 de juliol de 2017

Cap de setmana 11/2017

Un cap de setmana de juliol sol ser un cap de setmana de festivals (música i arts escèniques), festes majors, universitats d'estiu i festa en general. Aquest cap de setmana ha estat això, i també ha estat el cap de setmana de la Llei 11/2017 del 4 de juliol.


Aquest ha estat, també, el cap de setmana en el que els néts i besnéts s'han descarregat les 2569 pàgines amb els noms dels represaliats pel franquisme. El cap de setmana on hem cercat al familiar injustament castigat, i on hem mostrat als nostres majors la llei on ens diuen —per fi!— que aquestes persones eren innocents, i que la sentència queda invalidada a tots els efectes.

Un cap de setmana que celebrem amb 40 anys de retard.

"Els néts expliquen als seus pares com fou la guerra dels avis"



diumenge, 2 de juliol de 2017

Part de la crisi

Els experts en Economia informaren als darrers resistents: la crisi ja s'ha acabat, podeu tornar a consumir amb normalitat.
I amb tota la normalitat del món, deixaren el seu trist i minvat consum de temps de crisi per un conscient i decreixentista consum responsable.

dilluns, 26 de juny de 2017

Bambi 2017

Ahir no vaig veure l'episodi final de La Riera. Tampoc he vist el Salvados on apareix el comissari Villarejo i es parla de l'Operació Catalunya.
Però què us espereu d'un des-ubicat com jo, que de petit no va veure Bambi i que ja grandet, fins l'any passat no vaig veure Martin Hache ni La Vida dels Altres?
No patiu, que veuré el Villarejo Superestar (el culebrot, sincerament, no puc... no vull tornar vuit anys endarrere).

Per cert, es veu que fan un remake de la mítica pel·lícula de Paco Rabal:  Los Santos Inocentes.

dilluns, 19 de juny de 2017

Cretinisme 2.0


Proposta de petit experiment socio-digital:

  1. Pengeu a les vostres xarxes socials alguna afirmació clarament falsa, però presentada amb una introducció que pugui fer pensar que té certa credibilitat.
  2. Deixeu que la gent opini.
  3. Responeu als comentaris amb coses que no hi tinguin gaire a veure.
  4. Un cop el volum de comentaris sigui abundant, heu de queixar-vos de patir assetjament.
  5. Qualsevol resposta a les vostres rèpliques ha de ser resposta amb qualsevol cosa poc relacionada, i heu de rematar amb una frase tipus: "És la meua opinió. Heu de respectar la meua opinió! Què passa, que no voleu llibertat d'expressió!?"
  6. Amenaçar amb denunciar els comentaris menys contundents.

Uns dies després aclariu que tot plegat era un experiment. Per si de cas.


diumenge, 18 de juny de 2017

Dues pestanyes

I mentre a una pestanya del navegador d'internet hi tenia posat el cercador de vacances (vols i allotjaments), a l'altre hi tenia les xarxes socials, comentant com de dolent, destructiu i gentrificant és el turisme.

Per sort la intel·ligència artificial no entra en contradiccions.

dissabte, 17 de juny de 2017

Zero euros

Avui, durant el seu consell nacional, Esquerra Republicana de Catalunya ha informat que el seu deute és de zero euros. Ho han celebrat com una bona notícia... però és realment una bona notícia? Fixem-nos en els partits que tenen més deute: Unió Democràtica de Catalunya (el partit es dissol, però el forat no el tapa ningú), Convergència Democràtica de Catalunya, el Partit dels Socialistes de Catalunya, Iniciativa per Catalunya - Verds. i el Partido Popular. Tots són partits de govern!

En canvi, si mirem la llista de partits que tenen zero euros de deutes, ens trobem amb la CUP, el PACMA, Falange Española, Partit del Cànnabis, CORI.... Partits minoritaris o marginals!

Observant aquests fets podem concloure que ERC està condemnada a ser minoritària i a no governar enlloc.... a no ser que.... a no ser que. de debò, estiguem deixant de ser espanyols i tinguem partits que es deuen als seus votants i no als seus prestadors!

dimecres, 31 de maig de 2017

Tres apunts de maig


Avançat al teu temps. Si els millors experts en ciberseguretat són antics hackers, si els que més bé expliquen els perills de la droga són ex-toxicòmans i el 100% dels pediatres en actiu han estat nens anteriorment, sembla lògic que algú que té deixes i herències per paradisos fiscals faci de Fiscal Anticorrupció.
L'únic problema és que ha estat nomenat abans d'hora, abans de deixar el vici i reinserir-se a la societat. Però no cal patir, doneu-li el seu temps al Fiscal Moix (accepció 3).

Fora d'hora. Que l'entrenador del Barça anunciés que plegava abans de perdre la lliga i la Xampinyons ha fet que els hooligans no poguessin desfogar-se exigint-ne la destitució. Que guanyés la copa després de perdre lliga i Xampinyons ha fet que no es veiessin celebracions enlloc. Recordava la mateixa fredor que quan guanyava la Copa Catalunya.

Bisbe homòfob. Hem descobert amb sorpresa que un dirigent d'una organització homòfoba fa declaracions homòfobes. Hem vist com fa afirmacions falses sobre la conducta sexual de les persones un membre d'una organització que enviava la gent a la foguera per dir que era la Terra la que girava al voltant del Sol. Hi ha sorpresa i indignació perquè un carlí diu carlinades. De què us estranyeu?
En fi, recordeu els clàssics: L'única església que il·lumina és la que crema.

diumenge, 28 de maig de 2017

154 livonians


Consultant el cens de població de la Gubèrnia de Livònia (Imperi Rus, actualment República de Letònia) de l'any 1897 m'he trobat amb aquestes estadístiques lingüístiques:



No em puc estar de fer tres observacions:

1) Llengua de mascles. Es normal que el percentatge de població femenina sigui superior a la masculina (guerres, epidèmies, malalties congènites...). Demogràficament parlant, és ridícul dir que la dona és el "sexe feble".
Com que hi ha més dones que homes (48.4% d'homes a Livònia el 1897, entre el 46% i el 49% a la resta de territoris de l'Imperi Rus), és lògic que hi hagi més parlants femenins d'un idioma que no pas de masculins. Però fixem-nos en alguns idiomes, com el rus, el jíddix, el polonès i, sobretot, el lituà: hi ha més dones parlants que no pas homes. En el cas del lituà el 62.6% dels parlants eren homes!
Havia sentit alguns cretins dir que hi ha llengües que sonen femení i amariconat (com el francès), mentre que d'altres sonen més fort i viril (com l'alemany, o l'espanyol). Serà cert!? Serà que hi ha llengües que només són cosa d'homes? Jo, fins ara, si sentia a dir que una llengua és només per a homes, pensava en la sala fosca d'una discoteca de Sitges...
No sembla que els lituans fossin (l'any 1897) gaire més masclistes que els russos o els alemanys, així que no ens podem imaginar que, a l'hora d'omplir el cens, ignoressin les dones de la casa.
Una cosa sembla clara: l'any 1897 les encarregades de tindre cura de les criatures eren, en l'immensa majoria de cases, les dones. Així que, en una generació, els parlants de lituà a Livònia estaven condemants a ser molts menys. Per això en diem "llengua materna", oi?


2) 154 livonians. Aquells idiomes que tenien menys de 1000 parlants a Livònia el 1897 queden encabits amb el grup d'Altres. Però hi ha una altra categoria prou interessant: els 154 habitants de Livònia que es negaren a dir quina era la seua llengua materna.
Les autoritats zaristes no destacaven per ser amables i comprensives, així que no sembla gaire probable que la gent es negués a fer un simple tràmit administratiu (respondre un cens) només per plantar-li cara a l'estat (i a la seua capacitat de ficar-se en la vida privada de la gent). Així doncs, per què es negaren a respondre?  Només hi veig unes poques opcions:
  • Problemes de comunicació. I si els parlants d'eixes llengües (probablement molt minoritàries) eren monolingües i ni tan sols entenien el que els deia l'enquestador? Probablement l'enquestador era un funcionari que parlava rus, i dos o tres llengües de la zona. I els enquestats, majoritàriament, parlarien la seua llengua materna i rus (i potser alguna més). Arribats a aquest punt, com s'ho feia l'enquestador per a complimentar tots els camps del qüestionari? Pots saber el sexe de l'enquestat, intuir-ne l'edat, i sospitar la professió... Però com s'ho feia per a les altres preguntes?
    Potser provava amb la mímica: Li oferia un pernil i, si el rebutjava, és que era jueu?

  • Blaverisme bàltic. I si a Livònia passava el mateix que passava a la ciutat de València fa algunes dècades? No m'imagine la cara que feia el pobre enquestador quan l'enquestat li etzibava "No mos fareu estonians!

  • Linguagènesi. Hi ha llengües que s'extingeixen, i n'hi ha d'altres de noves que apareixen. I si en aquests cas ens trobàvem amb els primers parlants d'una nova llengua?

  • Vergonya. Els parlants s'avergonyeixen de dir quin idioma parlen. Si és així, quin idioma provoca tant de rebuig social? Als censos russos hi surten reflectits fins a dos centenars de llengües, algunes associades a tota mena de minories ètniques acostumades a ser l'ase dels cops (gitanos, jueus...).  Vist el panorama, només conec una llengua que avergonyeixi els seus parlants i que no aparegui al cens imperial rus: el català! Au Jordi Bilbeny, que se t'acumula feina! Ara toca demostrar que Lenin i Dostoievski eren catalans.

3) Cens de Livònia del 1897. Algú em pot dir què carai fa una persona decent com jo mirant coses com aquesta!? A qui li interessa el cens livonià del 1897!? Si us plau, que internet és ple de porno i violència, i no podem perdre el temps consultant arxius històrics!


divendres, 26 de maig de 2017

Tria d'escola

Aquest són dies de jornades de portes obertes als centres educatius. Els pares es preocupen molt per l'educació dels seus fills, i procuren triar una bona escola.
Amb la voluntat de servei que em caracteritza, i centrant-me en l'observació freda dels resultats obtinguts, us puc dir on no heu de portar la vostra prole: Institut Escola Costa i Llobera. És un centre molt poc recomanable, d'allà han eixit delinqüents com aquests



I recordeu: no és el mateix ensenyament que educació.



dimarts, 16 de maig de 2017

Desgraciadament afortunat

Els espies punxaren els telèfons, i posaren micròfons a les converses, de totes les persones importants, tret d'ell.
Els hackers atacaren els webs i servidors de totes les empreses importants, tret de la seua.
Els xantatgistes intentaren extorquir a totes les personalitats rellevants del país, tret d'ell.

Malgrat que feia esforços per a sentir-se afortunat, ell (i tothom) sabia que era un fracassat. Un pelleringa prescindible i ningunejat.

dilluns, 15 de maig de 2017

Eurovisió 3: l'endemà


Després d'un gran esdeveniment, venen un allau de columnes d'opinió i tertúlies a comentar el que ha passat. No deixa de ser interessant com, en alguns aspectes, els analistes d'Eurovisió no difereixen dels analistes polítics o dels comentaristes esportius.

— Enquestes i apostes: en política tenim enquestes electorals, i en els esports les apostes. En tots dos casos intentem preveure el que passarà. I sovint l'erren. Ja sabem que hi ha enquestes que, més que reflectir opinió, volen crear opinió (fomentar la por, o el vot útil, o l'abstenció). També sabem que hi ha gent que aposta pensant en el que vol que passi, i no pas en el que acabarà passant.
Eurovisió és una competició, com un esport, però s'hi vota, com a unes eleccions. És una interessant combinació de prediccions.

— Llei electoral: aquells que es veuen perjudicats per una determinada llei electoral són els primers en demanar-ne la reforma. És lògic, però alguns n'abusen. Per exemple: els que tenint el 38% dels vots es queden a un regidor de la majoria absoluta i es queixen perquè han de pactar per a governar... o perquè els altres poden pactar per a fer-los fora del poder a ells.
En el món de l'esport passa quelcom semblant: que si el sistema de puntuació, que si l'arbitratge....
Un cop més, Eurovisió combina ambdues coses.

— Simpatia pels perdedors: ens cauen simpàtics els equips ascensor que tenen una afició molt entregada (com eixa expressió, "Tindre més moral que l'Alcoià"). També aplaudim els candidats que dimiteixen la mateixa nit electoral, o parlem bé d'eixos partits petits que, o bé són lluny de nosaltres, o bé ja van camí de la desaparició.
Amb Eurovisió passa quelcom semblant. I com els esportistes que canvien d'equip quan aquest baixa de categoria, o els polítics que fitxen per un altre partit amb més vots, ací també es pot dir que les rates són les primeres en abandonar el vaixell que s'enfonsa. I també, quan fou mort el combregaren.

dissabte, 13 de maig de 2017

Eurovisió 2


El Festival d'Eurovisió és un esdeveniment molt donat al friqueig. Tant pels incondicionals, com pels participants, com per les coses que hi passen. L'edició d'enguany no és cap excepció. A tall d'exemple:

— Candidat moribund: El representant portuguès és un home que pateix una greu malaltia cardíaca. Segons informen, a causa del seu delicat estat de salut ni tan sols ha assajat. Alguns rumors diuen que està a l'espera d'un transplantament de cor, i que la seua aparició al Festival és per a sensibilitzar els europeus amb les donacions d'òrgans.
També podria ser fals tot plegat.
Sigui com sigui, molts diran que no el votaran per tal d'evitar que de l'emoció li falli el cor.

— Models de predicció:  des de ja fa una quinzena d'anys, amb votacions populars i participació de més representants, que s'observen unes pautes que permeten predir el que passarà. Algunes d'aquestes pautes:
  1. Criteri artístic. El gruix de cançons formen part de l'estil anomenat europop. Tot allò que se surti d'aquest model, ha de ser molt bo i molt diferent per a triomfar.
  2. Proximitat nacional. Es vota amb criteris artístics, sí, però també amb criteris de proximitat nacional. Moldàvia i Romania sempre es voten mútuament, com Kosovo i Albània, Xipre i Grècia, o Àustria i Alemanya.  A part de la proximitat lingüística i cultural, cal considerar la presència de població immigrant (per això Andorra sempre vota a Espanya i Portugal), i el pes dels conflictes recents (per això darrerament Geòrgia i Ucraïna no voten Rússia). 
  3. Guapos vs Frikis. Per a triomfar a Eurovisió cal estar molt bo o ser molt diferent. L'aparença "normal" fracassa estrepitosament. 
  4. LGBTI. Durant l'època anomenada "decadent" del Festival, el seu públic més fidel fou el gai. Segons els analistes, els representants LGBTI obtenen més bones puntuacions.
— Apostes i frau. Si el negoci de les apostes per internet han portat el frau a molts partits de futbol intranscendents, alguns alarmistes diuen que pot passar el mateix en aquest festival de la cançó. Sé que hi ha apostes, i que van fortes, però no veig la manera fàcil de pactar el resultat: ací no tens vint-i-dos garrulets compartint vestidor.

— Televisions participants. Per acabar, no us deixeu enganyar per les banderes: no hi participen països ni pobles, sinó televisions públiques. Tothom parla molt bé de la BBC — fins i tot qui mai l'ha vist—  però penseu que a la majoria de països participants, la televisió pública es vista com un ens car, carrincló i servil amb el govern.  Per un dia a l'any, els ciutadans s'identifiquen amb la televisió que paguen amb els seus imposts. Un altre miracle televisiu!


dijous, 11 de maig de 2017

Eurovisió 1


El Festival de la Cançó d'Eurovisió va néixer l'any 1956 per a demostrar l'eficàcia de la xarxa de repetidors i satèl·lits de la Unió Europea de Radiodifusió, així com per a promoure la música i el bon rotllet a Europa.

Aquest festival és l'esdeveniment no esportiu que té més audiència a tot Europa. En parlen els entusiastes i els detractors. 

Aquest festival ens ha deixat uns quants herois que convé recordar i homenatjar:

Seyyal Taner (1987)


Sabahudin Kurt (1964)


Conchita Bautista (1965)


Si volem que la República Catalana sigui un país normal, ens caldrà el nostre propi fracàs eurovisiu. Això també són estructures d'estat!

Nota friki: trenta anys després, la cançó de Conchita Bautista fou versionada per a fer un anunci de Postres Royal. Per a que després diguin!

dijous, 4 de maig de 2017

Sa Majestat la Sípia

Entestats a proclamar rei algú que de debò tingués la sang blava, proclamaren reina una sípia, ja que la hemocianina li donava un color blau (blau-verdós segons el moment) a la sang de Sa Majestat.


La feren reina pel color de la sang, sí, però també perquè, un cop decebuts amb la institució monàrquica, la Reina podia fer un darrer servei al país... a la planxa, concretament.


dimarts, 2 de maig de 2017

Gastrodrama social

Aquell restaurant tenia tanta mala fama que els marmitons no hi volien treballar ni tan sol cobrant.

dilluns, 24 d’abril de 2017

Le mauvais et le pire

Diu el clàssic que a la primera volta es vota amb el cor i a la segona amb el cap. Però enguany, com ja va passar el 2002, sembla ser que una quarta part dels ciutadans amb dret a vot han votat amb un òrgan menys poètic però, pel que sembla, igualment necessari.


Caldrà recuperar el clàssic del bipartidisme que diu: he votat el que em feia fàstic per a que no guanyés la que em fa por.

divendres, 21 d’abril de 2017

Reciclatge de Sant Jordi

És habitual que per Sant Jordi es facin recomanacions literàries i rànquings de llibres més venuts, però sempre  es fan amb el mateix criteri: que siguin novetats editorials. Només es parla de llibres antics si són part d'una sèrie (com les d'Stieg Larsson), si tenen molts anys i se n'acaba de fer una adaptació cinematogràfica (les obres de Tolkien), o si hi ha cap efemèride important que justifiqui un recull (l'Any Pla, o els cent anys de la Revolució Bolxevic).  Per què no podem recomanar un llibre que té vint o cinquanta anys? D'acord, potser molts ja estan descatalogats, però es poden intercanviar (als bookcrossing eixos) o editar en digital.

 Jo robot, d'Isaac Asimov. Ara que estem entre il·lusionats i acollonits amb la robotització massiva.

 Històries imprevistes, de Roald Dahl. Ara que tant ens meravellem amb sèries que combinen humor negre, intriga i finals imprevistos.

 L'any de l'embotit, de Ferran Torrent. Ara que la corrupció és l'eix central del debat polític.


Pel que fa les roses i les espigues, si no són de fusta, plàstic o qualsevol altre material, el més aconsellable és que les planteu al vostre minijardí hortet urbà.

dimarts, 18 d’abril de 2017

Economia col·laborativa


Un amic meu, resident al municipi de Barcelona, té un pis turístic a l'edifici on viu. Fins ara no havia tingut cap problema, però aquesta setmana santa ha estat infernal: soroll i brutícia a dojo.
He consultat el web de l'ajuntament per saber si l'allotjament és legal. I, efectivament, és il·legal. El mateix web t'ofereix l'opció de fer la denúncia, però hi ha un petit problema: la denúncia no pot ser anònima. Cal que donis les teues dades personals, i això tira endarrere molta gent.

IDEA PER UNA APP!  Proposo que un programador faci una app que connecti denunciants i denuncies, per a no patir represàlies.
M'explico: si vols denunciar un pis turístic il·legal has de donar les teues dades, però en cap cas cal que resideixis a l'immoble afectat per l'allotjament turístic il·legal (és més, el teu deure cívic és denunciar les il·legalitats, independentment d'on es cometin). Una altra persona pot denunciar el teu veí molest.
L'algoritme bàsic de l'aplicació és: Una persona A pot donar les seues dades i denunciar el pis turístic il·legal X, una persona B pot donar les seues dades i denunciar el pis turístic il·legal Y,  i una persona C pot donar les seues dades i denunciar el pis turístic il·legal Z. El programa combina les dades, i l'ajuntament rep la denúncia de la persona A contra el pis il·legal Y, la denúncia de la persona B contra el pis il·legal Z, i la denúncia de la persona C contra el pis il·legal X. Tothom pot fer la seua denúncia i no ha de témer represàlies.

Al cap i a la fi l'economia col·laborativa és un model que es fonamenta sobre una xarxa d'individus i comunitats connectades d'igual a igual (P2P, de l'anglès peer-to-peer). Parteix de la compartició de béns comuns —espais i habilitats— a fi d'obtindre un benefici econòmic, monetari o no.

Au programadors, ja teniu un projecte pel Mobile de l'any que ve!