diumenge, 9 de desembre de 2018

Pedro: no vengas, por favor.

A/A Pedro Sánchez, presidente del Gobierno de España:

hace algunos meses usted anunció que celebraría un consejo de ministros en la ciudad de Barcelona el próximo viernes 21 de diciembre. No dudo de sus buenas intenciones, estoy convencido de que para usted esto era un gesto de distensión para con el pueblo catalán, y sus instituciones democráticamente votadas. Pero me temo que el efecto logrado puede ser justo el contrario del deseado.

Como usted ya sabe, hoy en día a cualquier cosa se le llama violencia. Y usted sabe muy bien que el relato de los medios de comunicación y las redes sociales es determinante para la percepción de los hechos. En la vecina República Francesa las protestas de los gilets jaunes ya ha provocado cuatro muertos, cientos de heridos y más de mil detenidos en tan solo seis semanas. Si embargo nadie en Catalunya, ni en España, piensa que el vecino del norte esté a punto de colapsar. El relato mediático de los hechos le quita dramatismo a la cosa.
Por contra, todo lo que acontece en Catalunya se ve magnificado (y hasta falsificado) en los medios de comunicación habituales, y en una parte de las redes sociales. En Catalunya se ha procesado por delitos de odio a personas por lucir una nariz de payaso, y tenemos acusados de terrorismo por el simple hecho de poseer caretas y silbatos.

Señor Presidente, el primer deber de todo gobernante es no generar más problemas. No le pido que usted resuelva el conflicto ente el pueblo catalán y el estado español, pero si que le pido que, por favor, no lo haga usted aun más grande.
Si no hay incidentes violentos en Barcelona, cierta prensa se los inventará. Y si, en efecto, hay incidentes violentos, la represión será dura, y generará más violencia.

Estoy convencido que usted no quiere violencia. Estoy convencido que usted no quiere que este conflicto vaya a más.

No venir no es una derrota, ni una cesión. No venir es un acto responsable que demostraría que usted en un estadista sensato, assenyat que diríamos en catalán. Una retirada a tiempo es una victoria.

Pedro, por favor, no vengas. .


L'estiu del 2017 encara fèiem conya

dissabte, 17 de novembre de 2018

Orígens


Havia arribat a aquell punt de la vida —i del poder adquisitiu, no ens n'oblidem— en que tocava conèixer les seues arrels.
Va contractar un historiador expert en genealogia i arxivística, i també, científic com era, va contactar amb el Projecte Genogràfic. I totes dues fonts li confirmaren allò que hauria d'haver sospitat. Al cap i a la fi els silencis dels avis pot arribar a dir molt.

Baixà de la sala d'estar, a la segona planta del xalet, on vivia i va agafar el seu descapotable. Baixà al centre, aparcà al costat del restaurant de dues estrelles Michelen on solia anar a fer un àpat i passejà pel carrer. D'una revolada es va treure l'americana d'Armana i la penjà de l'espatlla amb la ma esquerra, mentre amb la mà dreta anava assenyalant la gent que es trobava i amb una barreja de superioritat, orgull i justícia els anava dient: Perluta, paio, goyim!

Perquè, efectivament, la barreja de gens ens fa millors. Sobretot si et toca estar a la banda errònia de la societat.

dimecres, 14 de novembre de 2018

Un petit instant polític

Diu el clàssic que una setmana pot ser una eternitat en política. Alguns, més agosarats, ho redueixen a 24 hores. No sé si serà que les modes tornen, o que el Pedro Sánchez ho ha entès tot al revés, però el fet és que el Presidente ens ofereix als catalans un nou estatut d'autonomia. La darrera vegada que un dirigent del PSOE es va donar suport a una proposta semblant fou l'any 2003, i fou en José Luis Rodríguez Zapatero.

QUINZE ANYS!!

He intentat recordar què feia fa quinze anys. No tenia parella estable, vivia sol, tenia una feina precària i l'aznarisme tronat m'havia empés a un major nivell de compromís polític.

De quinze anys enrere he trobat dues coses bones: que jo era més jove i que va aparèixer aquesta cançó (i aquest videoclip)


dimarts, 13 de novembre de 2018

Atenuants, eximents i humiliacions (Murillo's dream)


Segueix sent notícia el presumpte terrorista unionista Miguel Murillo. La primera notícia d'aquest home és que va trigar moltes setmanes en ser notícia. No deixa de ser curiós que, quan qualsevol cosa relacionada amb el Prussés™ és notícia, sobretot si és (o sembla) violència, un terrorista amb declarada voluntat homicida no sigui notícia. "Ho han tapat", que diuen. Probablement perquè, precisament, era unionista. I ni tant sols l'Audiència Nacional el vol processar per terrorisme.

Des del primer dia que aquest cas va eixir a la llum ens hem trobat amb gent que ho vol matisar o, directament, exculpar. Uns parlen del "clima de violència que viu Catalunya per culpa del Procés", uns altres parlen d' "autodefensa" i, per a mi, els millors són els que al·leguen que tenia molt mala punteria. És a dir, volia matar, tenia armes per a matar i s'entrenava per a matar, però com que no semblava gaire destre, doncs el podem anar absolvent.

Com a estratègia de defensa sembla prou interessant, i crec que es podria aplicar a molts més casos. A tall d'exemple:

Frau fiscal: Sí senyor jutge, el meu client no va declarar a Hisenda la deixa que l'avi els havia donat a Andorra... però pensi que el meu client és molt auster i estalviador. No va fer res de dolent ni immoral amb els diners defraudats!

Furt: Sí senyor jutge, el meu defensat va robar un cotxe. Però pensi que el meu defensat condueix amb molta precació, i fa pocs kilòmetres perquè la seua muller es mareja. I bé que pagava una plaça d'aparcamet on deixar el cotxe! En el fons, el vehicle furtat, estava millor aparcat a la casa del meu defensat que en mans del seu legítim propietari (que fa pinta de prèmer massa l'accelerador).

Violació: Sí senyor jutge, el meu client és culpable de violació. Però tingui el jurat en compte que el meu client té un penis molt petit, el que tècnicament s'anomena un "micropenis" i que, per a més desgràcia, és ejaculador precoç. Au va, amb una cosa tan petita, i tan poca estona, la víctima no va tindre temps de notar res! 


Extra point: Ara els seus defensors ens el presenten com un borratxo pagafantes que fa el pena amb les dones. Ací teniu l'enllaç.

dijous, 8 de novembre de 2018

L'amenaça Ratelband


Avui és notícia un senyor holandès anomenat Emile Ratelband, i és notícia perquè ha demanat que les autoritats del seu país li reconeguin la seua edat biològica, que pel que sembla és vint-i-escaig anys menys que la legal.
Alguns mitjans apunten que fa això per a triomfar més a les aplicacions mòbils per a lligar, però no sembla gaire creïble ja que en aquestes aplicacions mai et demanen la partida de naixement. I prou decepcions que han patit molts usuaris!
Aquest home —d'un aspecte molt sa i molt més jove, tal i com es veu a la fotografia— exigeix que als documents oficials consti la seua edat biològica. Jo, personalment, ho trobo molt perillós. Veient-me alguns motius:

Consideracions penals: a la majoria de codis penals les persones menors d'una determinada edat tenen menys condemna (per a un mateix delicte) que les persones majors. Molts països consideren que persones majors d'edat però amb discapacitat intel·lectual o algun transtorn mental poden ser jutjats (i condenmats) com a menors. Però si hem de tindre en compte l'edat mental dels acusats (intel·ligència, maduresa, coneixements...) ens podem trobar que alguns menors d'edat tindrien condemnes pròpies de majors d'edat.

Carnets i descomptes: seguint el punt anterior, qui té dret a gaudir d'un carnet jove, o de la targeta daurada dels jubilats? Un trentó inmadur pot seguir amb el carnet jove? Un quarentó prematurament envellit pot tindre la targeta daurada?

Jubilació: aquest ésser humà actualment està jubilat i cobrant una pensió. Si s'efectua aquest canvi passarà a ser una persona en edat laboral, haurà de treballar i cotitzar. Fins ara passava en sentit contrari: si una persona estava molt cardada de salut deixava de treballar i passava a cobrar una pensió. Però si això es generalitza, i s'actua en conseqüència, ens trobarem que les persones més sanes i capacitades es jubilaran a edats molt tardanes.


Apunt autobiogràfic: un servidor té dos besavis que van arribar a centenaris. I no vull estar treballant als 77 anys!

diumenge, 4 de novembre de 2018

Spin Off: Los Mares del Sur


Aquest cap de setmana ha tingut lloc al TOM de Nova Caledònia un referèndum pactat amb la República Francesa. Als referèndums pactats, a diferència dels unilaterals, no ve la policia de la metròpoli a atonyinar els votats, ni s'empresona els dirigents polítics independentistes.

I mirant a Nova Caledònia ara, i a Escòcia el 2014, i al Québec el 1995, hom veu que, quan es fa un referèndum pactat, guanya el NO a la independència. En canvi, en els referèndums unilaterals, si els convocants en surten sencers, acostuma a guanyar el (Kossovë, Nagorno Karabakh, Kurdistan).

Així doncs, aplicant una mica de lògica, arribem a la conclusió que els espanyols, en llur negativa a convocar un referèndum pactat, el que fan és insistir en que els catalans han de ser independents. I veient la perseverança d'alguns en fer el referèndum pactat sembla com si no es volgués ser de debò independent.

Però no patiu, que de més verdes en maduren.

dijous, 1 de novembre de 2018

Consens interprofessional

Amb la rigorositat i humiltat que el caracteritzaven va consultar els seus professionals de confiança. Cadascun d'ells, en la seua especialitat, era el millor. Si més no, el millor per a un client com ell.
El comptable, l'advocat, el psicòleg i el cirurgià plàstic foren clars, contundents i coincidents. I quan aquests quatre estan d'acord saps que estàs ben cardat i els has de fer cas.

divendres, 26 d’octubre de 2018

Rato, el biopic


Avui molta gent està sorpresa i contenta perquè Rodrigo Rato (ex-vicepresident i ex-director de l'FMI) ha entrat a presó. Molts no s'esperaven que fos condemnat. Un cop condemnat molts no s'esperaven que entrés a presó. I ara que és a presó molts auguren que en sortirà aviat.

No es pot negar que el sistema judicial espanyol genera desconfiança, i tampoc es pot negar que la figura de Rodrigo Rato genera rebuig. La primera cosa està justificada i sembla impossible de canviar, la segona també està justificada però pot canviar en poc de temps. Com? Amb una pel·lícula o sèrie biogràfica. Allò que en diem biopic.

Què tenen en comú Frank Lucas, Pablo Escobar o Jordan Belfort? Doncs que són persones que en el seu moment foren motiu de rebuig i odi (per estafar, robar, intoxicar i assassinar) i que avui en dia generen simpatia i són motiu de samarreta i fins i tot tatuatges. Pel·lícules com The Wolf of Wall Street o American Gangster, o sèries com Narcos han convertit en icones aquests personatges. I, a sobre, ho han fet sense ensucrar la seua vida, ni sense amagar la seua maldat.

No sé si la indústria cinematogràfica espanyola (o europea) està preparada, però aquest personatge ho pot petar a sac.

dimecres, 24 d’octubre de 2018

Vampirismes


Ja som a la quinzena del Halloween i toca parlar de vampirs. Bé, no toca parlar de vampirs, però em ve de gust esmentar algunes tipologies de vampir, més enllà de l'hematòfag habitual.

Vampir Temporal. El més estès i desacomplexat de tots. No és pas la sang el que et xucla, sinó el temps. Un Vampir Temporal no és una persona que et fa perdre el temps —involuntàriament qualsevol de nosaltres li pot fer perdre el temps al proïsme— sinó algú que necessita prendre't el temps per a seguir visquent.
Aquestes persones necessiten fer perdre el temps als altres per a sentir-se vives i importants, i no els importa el preu. En l'àmbit laboral són aquests quefonets que et fan quedar-te una hora més no pas per necessitats de la producció, ni per necessitats seues (ells fins i tot en poden eixir perjudicats), sinó per a satisfer el seu ego. En les relacions d'amistat i parella també n'hi ha. Potser la imatge és típica i clara és la de la núvia que, per tradició, ha d'arribar tard i fer esperar el nuvi i els convidats.


Vampir Biogràfic. És una mena de vampir que va apareixent i actuant a mesura que et vas fent gran. Bàsicament el que fa és explicar com a pròpies vivències que, en realitat, són teues. És el germà, o cosí, o antic company d'escola que narrarà en primera persona coses (normalment divertides) que has viscut tu.
Ignoro si aquest vampir actua així per falta de memòria o per manca de repertori.

Vampir de les Males Emocions. És una mena de vampir emocional que es nodreix només de les coses dolentes que et passen. Fa seu el teu dolor, i l'exhibeix a tort i a dret. No et resol cap problema i te'n genera un de nou: consolar-lo. Sí, has llegit bé: tu l'has de consolar a ell pel patiment que li provoquen les coses dolentes que et passen a tu.
 

Vampir de les Dades. És una mena de vampir digital que necessita xuclar les dades del teu wifi o del teu mòbil. Al principi ho fa per pura necessitat (un correu urgent, demanar hora al metge..) però després s'acaba viciant i te'l trobes descarregant-se vídeos amb els himnes nacionals de tots els països d'Oceania (anècdota real).

Per últim recordeu: la freqüència és el que marca la diferència entre la donació de sang i el vampirisme.

dilluns, 15 d’octubre de 2018

Tutorial de Youtube

Després de passar hores de cerca infructuosa per tota mena de llibreries, decidí provar sort 2.0 i es submergí per l'apassionant món dels youtubers, influencers i d'altres fars del segle XXI.

Però no servia de res: cap manual d'instrucció ni cap tutorial vàlid de com funciona la vida.

I en apagar la pantalla es quedà del tot satisfet.

dissabte, 13 d’octubre de 2018

Spin Off: independentistes per la unitat


Fa un any vam poder descobrir un interessant fenòmen, els dels unionistes per la independència. Enguany sembla que hem aconseguit superar aquest rècord. Anem a pams.

Ahir 12 d'octubre es celebrava el Día de la Hispanidad (i de la Guàrdia Civil, i del Pilar), i diversos partits i entitats unionistes van organitzar un cercavila per Sarrià (Los de Artós, es fan dir), una manifestació al passeig de Gràcia (VOX, PP, Ciutadans i d'altres moderats) i una concentració a la plaça de Catalunya (Hablamos Español, que es pot traduir com "no volem parlar català"). Per animar l'acte projectaren vídeos de connotacions patriòtiques i van cloure l'acte amb una actuació folklòrica llatinoamericana. Com que el nacioalisme espanyol té poca tirada entre els llatinoamericans residents a Catalunya, només van poder fitxar una entitat cultural. Aquesta entitat fou presentada com "del oriente boliviano", però lluïen pas la bandera de Bolívia, i sí la de Santa Cruz. Pel que he pogut saber, alguns dels integrants d'aquesta entitat són furibundament contraris a Evo Morales (com la gent de VOX, PP i Ciutadans) i partidaris de la independència de Santa Cruz.

No sé com acabarà tot plegat, però de moment ja hem aconseguit que els unionistes exigeixin la independència, i que els independentistes actuïn a les concentracions unionistes.


dijous, 4 d’octubre de 2018

Adéu FNAC


Anys enrere un servidor era client habitual de l'FNAC. Hi anava a comprar tot sovint, i era dels pocs establiments comercials on hi anava només a passejar i mirar (allò que les tietes fan a les botigues de roba, calçat i complements). No cal dir que tenia el carnet del Club FNAC, i que en treia bon profit dels descomptes. Potser, en algun moment, el carnet del Club FNAC era una mena de DNI per a hipsters, culturetes, mudarnillus i frikis.

Però vingueren les crisis (les meues i les de tothom) i vaig deixar de comprar, i d'anar-hi a tafanejar, i ja no em vaig renovar el carnet. Hi vaig passar a anar-hi un o dos cops a l'any, per a comprar regals pels altres, i prou.

Diuen que regalant llibres es fan amics, i que deixant-los se'n perden, així que vaig pensar en obsequiar una amiga mexicana amb l'obra d'un autor català exiliat a Mèxic. Vaig pensar en Avel·lí Artís Gener Tísner, i en Pere Calders, però esperava que a l'FNAC m'assessorarien bé. Quan jo n'era client sempre em trobava amb depenents experts en la seua matèria (música, cinema, literatura...) i sempre m'havien aconsellat bé.
Quina fou la meua decepció quan vaig demanar ajuda a dues dependentes! No sabien qui era Pere Calders, ni Tísner, ni sabien que hi havia hagut catalans exiliats a Mèxic. Tampoc coneixien escriptors i cineastes mexicans (i això que Octavio Paz va guanyar el Premi Nobel de Literatura). En un moment d'inspiració una de les dependentes va parlar de Mèxic dient "bueno, es que no se mucho de Sudamérica".

Vaig deixar les dues noies, molt modernes i ben abillades, al basar de gadgets i electrodomèstics en que s'havia convertit aquella antiga llibreria i em vaig adreçar a La Inexplicable, una nova llibreria d'allò que abans havia estat el meu barri. Allà m'assessoraren i m'oferiren llibres bons. I el preu era més baix!

Per cert, vaig arrodonir l'obsequi amb un vi català, comprat a un celler on saben què venen. I també em va sortir bé de preu.

diumenge, 30 de setembre de 2018

Cunillera, Teresa

José Gaspar de Vigodet, Río de la Plata
José Coppinger, Florida oriental
José María Callava, Florida occidental
Juan de la Cruz Mourgeon y Achet, Nueva Granada
Francisco Lemaur de la Muraire, Mèxic
José de la Serna y Martínez de Hinojosa, Perú
Adolfo Jiménez Castellanos, Cuba
Diego de los Ríos, Filipines
Federico Gómez de Salazar y Nieto, Sàhara occidental
Teresa Cunillera i Mestres, Catalunya


Un any després podem estar desorientats, emprenyats i un xic cansats, però ni de bon tros estem derrotats. I analitzant fredament la situació, ells estan encara més desorientats.

dilluns, 17 de setembre de 2018

Grisor 2.0


Tenia una vida tan trista, grisa i avorrida que tot allò que penjava a les xarxes socials era vist i entès en clau metafòrica. I milers de persones el seguien, repiulaven, se'n feien amics, fans i admiradors.

I la grisor s'anà extenent per aclamació.

divendres, 10 d’agost de 2018

Primers aniversaris


Mai s'està prou desconnectat. Fa dies que s'escriu i es parla del primer aniversari dels atemptats de Cambrils i Barcelona, de l'acció policial i del CNI. Després farà un any dels escorcolls, de la reacció lúdica popular i de les primeres detencions. I un any del referèndum, de la violència policial i de la resistència popular. I un any de la Declaració d'Independència, i un any dels empresonaments i del 155.

Però tornant als fets de l'agost, per a mi hi ha també un primer aniversari important: un any d'haver engegat a la merda (digitalment) a uns quants fatxes mentiders i atiadors de l'odi.

I sabeu què us dic? No em penedeixo gens!

dimarts, 31 de juliol de 2018

Tu ets tan pre i jo sóc tan post

Fa uns anys el que es portava era apostar per l'economia col·laborativa, els models circulars i les criptomonedes.
Avui en dia el que es porta és no dir res del que has perdut en criptomonedes, ignorar les teories circulars i criticar la dura explotació de la mal anomenada economia col·laborativa (hi ha cap economia que no es basi en el benefici de dues parts?). Si fa un parell d'anys el que tocava era ser usuari de Glovo, Deliveroo, Cabify i Uber, ara el que cal és deixar d'emprar aquests serveis. I la meua pregunta és: què hem de fer els que mai n'hem fet ús? Si no ens podem donar de baixa per a condemnar la competència deslleial i l'explotació laboral, quina alternativa tenim? A Twitter li pots fer unfollow a qui ja seguies, i si no el seguies mai li fas block, però... i amb aquestes empreses? Puc blocar una app que mai m'he baixat?

Senyores i senyors, vaig tan tard que he arribat abans d'hora.

dissabte, 7 de juliol de 2018

Tu vivras toujours grande et belle


Ja fa anys que molts analistes coincideixen en que el Regne de Bèlgica acabarà desapareixent, que avui en dia ja hi ha dos nacions, i dues societats, prou diferents, i que la cosa no té futur.
De fet ja fa anys que es diu que no té futur  (una manca de futur amb molt de passat). I fa molts anys que es diu que walons i flamencs només tenen tres coses en comú: la ciutat de Brussel·les, la monarquia i el Partit Comunista Belga

Però ja fa temps que Brussel·les ha deixat de ser una ciutat belga per a ser una ciutat europea (i, sobretot, d'euròcrates), el rei Felip de Bèlgica no desperta passions entre els seus súbdits i el PCB-BKP és extraparlamentari (i el seu espai polític l'ocupen formacions d'esquerra anticapitalista walones i flamenques, per separat). 

Però vet ací que, en els darrers mesos, flamencs i walons han trobat quelcom que els uneix: els catalans. Els refugiats catalans a Bèlgica li han donat protagonisme i dignitat al país, i el seleccionador Robert Martínez ha aconseguit que el seu combinat federal hagi aconseguit un èxit històric al Mundial de Futbol de Rússia.

No sé si aquesta situació s'allargarà durant gaire temps, però ja veig el cantant Valtònyc (exiliat a Gent, Fandes) fent una versió trap de La Brabançonne.

divendres, 29 de juny de 2018

Punt de vista


I allà on alguns veien motiu d'escàndol i desesperació per la brutal contaminació, d'altres veien la capacitat d'adaptació dels éssers vius.
Alguns, optimistes pel que fa Gaia i pessimistes pel que fa la Humanitat, parlaven de bestreta de tanatocresi.

dimarts, 26 de juny de 2018

La Manada a la televisió

Aquests dies segueix sent notícia La Manada i el seu alliberament. Ara el tema de debat és sobre si han d'anar a la televisió. Per les xarxes social corren missatges en els que se'ns encoratja a boicotejar els anunciants que insereixin falques al programa on apareguin aquests criminals. Ho entenc, i en part hi estic d'acord, ja que aquest xou televisiu no ha de ser gens agradable per a les víctimes (la de La Manada, i les altres).
Però també hi veig dues coses "bones" en l'aparició de La Manada a la televisió:

1) Veure aquests delinqüents per la televisió ens pot ajudar a entendre que el crim no és patrimoni exclusiu de persones rares i llunyanes a nosaltres. La Manada, com el cas dels Maristes, ens pot ensenyar que els monstres poden semblar persones normals.

2) Els diners que cobrin de l'exclusiva haurien d'anar directament a la víctima, en concepte d'indemnització. Òbviament, els 50.000 euros de la sentència no compensen ni de lluny el patiment de la víctima, però ja és prou humiliant que no se'ls consideri violadors i que, com passa massa sovint, es declarin insolvents i la víctima no rebi ni un cèntim d'indemnització.

Insisteixo, no crec que el xou televisiu li faci bé a les víctimes (la de La Manada, i les altres), ni que aprenguem res de nou. Però potser (només potser) en treiem alguna cosa bona.

dimecres, 20 de juny de 2018

Un cas complicat

L'inspector, el sots-inspector i el cap de la policia científica entraren a l'escenari del crim. Estava correctament senyalitzat, i els agents de carrer havien fet guàrdia diligentment l’escassa hora i mitja que havia passat des del descobriment del cadàver.

Feren les fotos que calien i més, agafaren mostres de fibres, identificaren petjades, trobaren empremtes dactilars, i restes orgàniques fresques on hi havia abundant ADN. L’interrogatori als testimonis fou ràpida, clarificadora i sense contradiccions. Relativament a prop del lloc dels fets hi havia càmeres de seguretat, i amb la corresponent ordre judicial es podria verificar la declaració dels testimonis.

− Sembla que el cas està clar.− Afirmà el cap de la científica.
− Desgraciadament sí.− Respongueren a l’hora inspector i sots-inspector.

 I és que, tenint en compte qui era la víctima i qui apuntaven les proves que seria el botxí, seria molt complicat trobar la manera d’exculpar-lo.

dissabte, 16 de juny de 2018

Reflexions futbolaires de cap de setmana

Cal anar amb un dels dos equips per a poder gaudir d'un partit de futbol? Pel que sembla, això també passa amb tots els altres esports. I ara ve el meu dubte: i si açò passés amb tota mena d'espectacles?

No vull ni imaginar una colla d'amics mirant porno per internet:

— Tu amb qui vas?
— Jo amb la rossa mamelluda, i tu?
— Jo amb la mulata culona.

Imaginem-nos que quan entrem al cinema o al teatre hem de seure allà amb els seguidors d'un protagonista o un altre. El mateix es podria dir en un festival de música o a una exposició d'art de diversos artistes (o, fins i tot, del mateix artista que hagi passat per etapes creatives diferents).

El hooliganisme ha envaït molts espectacles esportius, i també alguns de musicals. La seua generalització ens portaria a veure enfrontaments violents entre seguidors de diferents poetes, pintors o escultors.

Òbviament acabaríem tenint grups violents organitzats: Brigadas Azul-Azules, per a seguidors de l'època blava de Picasso, els Boixos Dalinians, i els Forza Fellini.

dijous, 31 de maig de 2018

Els altres referèndums

Mentre el 155 arriba a la seua fi —o fa una pausa per a tornar amb més força— i a Madrid i Roma debaten sobre governs impossibles, eleccions anticipades i mocions de censura, a Catalunya ens trobem que la Democràcia Directa ha patit dos nous atacs.

Les Botigues. Aquest nucli de població pertany al municipi de Sitges (El Garraf), però geogràficament i urbanísticament és més proper a Castelldefels (El Baix Llobregat). Aquesta setmana passada els veïns d'aquest barri/urbanització haurien d'haver votat democràticament si volien formar part de Castelldefels o romandre a Sitges, però el 155 els ha caigut a sobre i la consulta ha estat prohibida. L'Estatut que tornarà a ser vigent aquest dissabte contempla (com ja contemplava el del 1979) la competència exclusiva de la Generalitat de Catalunya per a modificar el mapa municipal (però no el provincial) del nostre país. El govern que es constituirà aquest dissabte té plenes competències per a modificar el mapa municipal, però no pot consultar a les persones directament afectades.
Així doncs aquest dilluns ens podem trobar que, o bé un conseller decideix unilaterlament que ha de passar a Les Botigues de Sitges, i compleix la llei sense patir sancions, o bé decideix que això ho han de decidir les persones directament afectades i, en conseqüència, fa un primer acte de desobediència i ja pot anar preparant la motxilla per a anar a la presó (o l'exili).


Topless a l'Ametlla del Vallès. Arran d'uns incidents, i unes multes, que van tindre lloc l'estiu de l'any passat, l'Ajuntament de L'Ametlla del Vallès ha decidit convocar una consulta popular per a decidir si a les piscines municipals les dones poden anar sense la part de dalt del banyador, allò que es coneix com a topless. En aquest cas la votació no ha estat prohibida, però sí que presenta una curiosa característica: només podran votar les dones.  Per a ser precisos, només votaran les dones usuàries de les piscines municipals.
Sembla lògic que siguin les persones directament afectades les que decideixin, però realment ho són només les dones usuàries? Anem a pams:
I les dones que no són usuàries precisament perquè està prohibit el topless? Aquestes haurien de poder votar? Al cap i a la fi, tota prohibició genera una dinàmica d'expulsió.
Per què no poden votar els homes? Al cap i a la fi els homes es poden banyar sense la part de dalt del banyador i no passa res. És cert que els homes no tenen glàndules mamàries, però les glàndules mamàries no es veuen a simple vista. I bé que hi ha homes amb el pectoral tan gras i flàccid que gairebé es podria dir que tenen mamelles.
Les dones que volen i les dones que no volen: les dones que no volen portar topless han de poder decidir si les altres poden portar-ne? Al cap i a la fi, a qui perjudica el topless?
Potser hauríem de començar a plantejar que el límit de la democràcia és la llibertat individual.

dilluns, 14 de maig de 2018

Autors recuperats

Ningú llegeix els teus llibres. I penses que potser són massa cars i un xic feixucs.
Els teus articles tampoc troben lectors. Però creus que avui en dia ningú va al quiosc a comprar una revista.
Allò que dius per la ràdio no és escoltat. Però ja fa anys que la ràdio és només per a escoltar música, futbol i tertúlies d'analfabets.
Allò que publiques als mitjans digitals tampoc és llegit. Però ja se sap: a internet hi ha molta merda i la gent només vol porno.
Ningú et segueix al Twitter. Però saps que aquesta xarxa social és només per a haters.
No es miren el que penges al Facebook. Però res que no porti gatets té importància a Can Zuckerberg.
Ni tan sols li fan una ullada al que penges a Instagram. Però ja se sap: si no ets una noia guapa o un foodie, ningú et mirarà.

Però, potser, hi ha un bri d'esperança, una petita escletxa de llum: Presenta't per a ser el proper President de la Generalitat, o per qualsevol alt càrrec d'aquest petit país. Si ho fas segur que en menys de vint-i-quatre hores un bon grup de persones s'hauran llegit i estudiat les teues obres complertes. Per a criticar-te, sí, però per fi tindràs lectors!


dijous, 10 de maig de 2018

Simpaties europees


Va decidir participar a les votacions populars del famós Festival d'Eurovisió, i decidí aplicar un criteri ben original: només votaria intèrprets de països on (o d'on) mai hagués lligat.

Malauradament la Ciutat Estat del Vaticà no participava en el certamen patriòtic i musical.

dimecres, 9 de maig de 2018

L'autoestima del garrepa

Va pensar en fer-se un blanquejament dental, però quan va veure que li costaria 150€ va pensar que ja tenia el somriure prou autèntic i bonic.

Es va plantejar tenyir-se les canes, però quan va veure que la perruquera li demanava 15€ va concloure que era aquells quatre cabells blancs li donaven un toc madur i interessant.

Passà per davant una botiga on venien alces per a semblar més alt, però quan va veure el preu (1.5€) va pensar que ja era prou alt, i que tampoc calia humiliar.

I amb els diners que es va estalviar el garrepa es va editar un llibre d'autoajuda.

Ara és ric i no li cal arreglar-se per a resultar atractiu.

dilluns, 7 de maig de 2018

Pàgines, pàgines!

Com qui no vol la cosa, empalmem el primer centenari de la Revolució Russa amb el segon centenari del naixement de Karl Marx. Un servidor no vol caure en el manistream de dir que je suis marxiste, tendance Groucho, així que em limitaré a dir que vaig llegir-me sencer el Manifest Comunista de Engels & Marx SL, però que no vaig poder passar de les 35 pàgines de la introducció d'El Capital. Així doncs no puc definir-me com a marxista ni com a antimarxista, ja que no conec la seua obra. Com a molt puc ser amarxista.

I Karl Marx no és l'únic cas d'impotència lectora. Per regla general, tots els filòsofs de llengua alemanya que he intentat llegir (Hegel, Kant,Schopenhauer...) em provoquen la mateixa reacció: Que no saben posar punts? Què és això de fer frases de dotze línies i paràgrafs de dues pàgines!? Que respiri el text, collons!!


Aquests dies dues notícies inconnexes m'han recordat aquest problema de texts exageradament llargs.

— Conferència Nacional d'ERC. El partit republicà està preparant el seu conclave i ha enviat a la seua militància un document de 54 pàgines que ha de ser debatut, esmenat i votat. Un allau de crítiques han caigut sobre ERC, per part de persones que no s'han llegit el document, document que encara no ha estat debatut, ni esmenat, ni votat.

— Sentència de La Manada. Si ja costa trobar gent que llegeixi 54 pàgines, imagineu-vos les 370 pàgines de la sentència condemnatòria de La Manada. Darrerament han aparegut per les xarxes socials persones que afirmen haver-se llegit la sentència (com si tota la veritat sobre els fets estigués a la sentència) i que diuen que absoldrien els condemnats.

No m'he llegit la sentència, i no tinc temps per a llegir-me les 370 pàgines. Tampoc em ve de gust llegir els detalls d'una agressió sexual. I aquí ve el meu dubte: els que diuen que se l'han llegit i promouen el #yonotecreo ho fan de debò, ho pensen de debò? O ho diuen només perquè saben que ningú es llegirà la sentència sencera?
Avui en dia, aposto per la segona opció.

dijous, 3 de maig de 2018

Dos bascos, potser tres

Fa catorze anys i quatre mesos que ETA deixà de ser assumpte nostre. Fa catorze anys i quatre mesos que ETA passà a ser un problema estranger, com Sendero Luminoso o les AUC. En el meu cas concret, tenint veïns i companys de feina peruans, colombians i pakistanesos, ETA no era el meu referent de terror.

Aquesta setmana torna a ser notícia ETA, i ho torna a ser pel mateix que ho ha estat sent aquests darrers anys: la seua lenta dissolució.

Suposo que aquest any, o potser el proper, el Premi Nobel de la Pau anirà als artífexs d'aquest procés. I, tot i que hi ha hagut moltes persones i institucions implicades, procuraran premiar bascos. Segurament dos bascos rebran el Premi: Juan José Ibarretxe (PNV) i Jesús Eguiguren (PSOE). Si hem de ser justs, un tercer basc també hauria de ser premiat: Arnaldo Otegi.


Per si de cas el meu vaticini no es compleix, aprofitaré per a fer un parell de reflexions sobre el Premi Nobel de la Pau.

1) No el retiren. Aung San Suu Kyi va guanyar el Premi Nobel de la Pau fa vint-i-set anys per la seua lluita per la Democràcia i els Drets Humans a Myanmar, aleshores governada per una junta militar. Avui en dia és ella la presidenta del país, i una minoria ètnica, els Rohingya, pateixen un genocidi tolerat per Aung San Suu Kyi.

2) Aposten pels projectes de futur, independentment dels resultats. L'any 2009 li van atorgar el Premi a Barack Obama. Vists els seus vuit anys de mandat no es pot dir que fes res especialment meritori. De fet va fer molt més Bill Clinton. Ell mateix es pot dir del president colombià Juan Manuel Santos Calderón: li van donar el premi abans de que el seu Pla de Pau fos sotmès a referèndum... i va perdre el referèndum!

3) Denominació d'origen. Han rebut el guardó vint-i-un organismes internacionals. Per la part de les persones, el país amb més persones agraciades són els EUA, amb 21 guardonats. En canvi només hi ha tres suïssos entre els premiats. No deixa de ser curiós que un país que porta dos segles empalmant guerres tingui més guardonats que un altre que fa el mateix temps que va apostar per la neutralitat.
Serà que van necessitats de pau.



diumenge, 29 d’abril de 2018

Promovent l'empirisme

Un dels temes d'aquesta setmana ha estat la sentència pel cas de La Manada. Una sentència polèmica i, per a una majoria de juristes, massa fluixa. Hi ha hagut grans reaccions d'indignació, i com sol passar amb aquesta mena de casos, una saturació d'opinió. Informació poca, en comparació a l'allau d'opinions publicades.

Un servidor, com la majoria de vosaltres, està ficat a tota mena de grups de WhatsApp. I és per pur càlcul de probabilitats que en algun d'aquests xats et trobis comentaris com aquest:


I és clar, un servidor no va poder evitar fer una apologia de la ciència i la constatació empírica:



Doncs res, a fer feina!


divendres, 27 d’abril de 2018

Reflexions comunicatives de cap de setmana


Dijous pel matí es feia públic el vídeo de Cristina Cifuentes. Ho recordeu? Un vídeo on se la veia a les dependències de seguretat d'un Eroski de Vallecas (ben lluny del glamour) on havia furtat dos pots de crema "anti-edat".
A la una del migdia, a Iruña-Pamplona, es feia pública la sentència de la violació comesa el juliol del 2016 per una colla de delinqüents anomenada La Manada.

De Cristina Cifuentes se n'ha dit gairebé de tot. De La Manada se n'ha dit gairebé de tot. Però, i dels dos temes el mateix dia? No es pot negar que és molt més greu cinc violacions (i una sentència injusta) que un furt (per un import de 40€). Ací ve el meu dubte:  Si Cristina Cifuentes hagués aguantat fins a una del migdia, l'escàndol de La Manada hauria tapat la tonteria dels potets de l'Eroski?

No sé qui va filtrar el vídeo. Tampoc sé si qui va filtrar el vídeo sabia que la sentència seria polèmica. En tot cas la va clavar: Filtrada a les dotze del migdia hauria caigut en l'oblit.


dimarts, 24 d’abril de 2018

Urna equivocada? (revival 1999)


Al gener del 2018 alguns ja han començat a parlar de les eleccions municipals del 2019. A l'abril del 2018 bastants ja estan parlant de les eleccions municipals del 2019. Abans que la majoria comenci a parlar de les eleccions municipals del 2019 m'agradaria matisar un parell de coses.

Urna de fogueig. A la majoria de democràcies acostuma a haver una convocatòria electoral que és percebuda (encertadament o no) com a poc important. En aquesta elecció (teòricament) poc important hi sol haver poca participació i els votants aprofiten per a desfogar-se votant opcions extremes o paròdiques —l'anomenat vot de càstig—.
Això passa a les eleccions presidencials austríaques (república parlamentària, el President de la República és un càrrec simbòlic, sense gaire poder), o a les eleccions regionals franceses (estat fortament centralista, on les regions tenen poc poder). Al Regne d'Espanya l'urna de fogueig (encertadament o no) és la de les eleccions al Parlament europeu.

Cicles. Les eleccions municipals tenen lloc cada quatre anys, i no es poden convocar anticipadament per voluntat del consistori sortint. Les eleccions als parlaments autonòmics a les tretze comunitats autònomes de l'article 143 (les de via lenta) tenen lloc cada quatre anys, i les eleccions anticipades només poden donar lloc a una legislatura curta, fins que finalitzi el període de quatre anys (el que va passar a Astúries). Les eleccions al Parlament europeu tenen lloc cada cinc anys.
Aplicant una senzilla regla aritmètica veurem que cada vint anys coincideixen les eleccions municipals i europees, com ja va passar l'any 1999 i com passarà el proper 2019 (si Catalunya segueix formant part del Regne d'Espanya, i si el Regne d'Espanya segueix formant part de la Unió Europea). També coincidirà amb les eleccions als parlaments forals, als cabildos canaris i als consells insulars de les Illes Balears i Pitiüses.

Grans coalicions i paracaigudistes. Des de gener del 2018 hi ha persones que reclamen una gran coalició independentista a les eleccions municipals de Barcelona. Bé, no seria ben bé una "gran" coalició, ja que exclou la CUP i organitzacions properes a la CUP. Des de març de 2018 comença a sonar el nom de Manuel Valls (antic alcalde d'Évry, i antic primer ministre de la República Francesa) com a candidat de Ciutadans (i qui sap si d'alguna gran coalició unionista) a les eleccions municipals de Barcelona. En el bàndol independentista qui pretén liderar la gran coalició és el novaiorquès Jordi Graupera.
La gent no és tonta, i la majoria ja saben què voten quan venen les eleccions municipals. I a les eleccions municipals, on es vota mobilitat, habitatge, medi ambient i ús de l'espai públic, l'eix esquerra-dreta és molt més important que l'eix Catalunya-Espanya.

Perfils politics. Perquè no es pot negar que el catalano-francès Manuel Valls té un perfil que dóna molt per al Parlament europeu, igual que el catalano-novaiorquès Jordi Graupera. Proposar-los per al fer d'alcaldes (o de caps de l'oposició municipal) és desaprofitar el talent polític d'aquests possibles candidats.
I ja posats, si hem de fer unes altres eleccions plebiscitàries, fem que ho siguin les europees.



L'èxit de l'any 1999

divendres, 20 d’abril de 2018

Aravaca Night Club

Els seus amics ja hi havien anat i el recomanaven, però ja veia que allò no feia per a ell. Amb molta vergonya entrà al local, el cap cot li impedí veure el luxe del jardí amb estany i font ornamental.
S'adreçà a la recepció, on amb un somriure ple d'amabilitat i professionalitat li mostraren el catàleg.

Després de fullejar el catàleg bocabadat el recepcionista (o "assessor de lleure") li senyalà una oferta espectacular:
—Crec que aquesta és la que fa per a un jove sa i ple d'energia com vostè— ho feia amb naturalitat, però remarcava la qualitat del producte.

El jove no sabia què dir, així que l'assessor de lleure i guia del local reblà la proposta:

—Els seus amics no esperen menys de vostè. Au valent, deixa el pavelló ben alt!— Com a bon venedor sabia quan calia passar del vostè al tu.

Acceptà i pagà. Costava una morterada, així que havia de ser bo per força. Dues hores d'intens plaer amb dues noies de màxima sensualitat i voluptuositat. Només de llegir-ho ja es posava a to.

Seguint el guia del local i promotor dels plaers carnals, pujà en ascensor fins l'àtic del palauet i anà fins la suite que tenia assignada. El promotor dels plaers carnals obrí la porta i li presentà les dues khamelgues.

—Gaudeix, que t'ho mereixes!— digué abans de tancar la porta i deixar-lo sol amb les hetaires

Les dues belleses procediren a fer un breu ball sensual per a llevar-se la roba. Als 10 segons eren nues al llit, i als vint segons gemegaven ben fort, tant que ho sentiren els amics que estaven bevent gintònics de garrafot a la barra del bar del palauet.

Als trenta segons les dones d'espectacular bellesa obriren la porta i acomiadaren al noi, que ni tan sols havia tingut temps de descordar-se el cinturó.

Una hostessa l'acompanyà fins la recepció, on els seus amics lloaren el seu vigor i masculinitat, tal i com els forts gemecs de les al·lotes de pagament demostraven. Confós primer, i afalagat després ho celebrà amb els seus amics, pagant a preu de gran reserva els combinats perpetrats amb licors aigualits de les pitjors marques.


Quan algú paga 2000 euros per un màster a Harvard i li donen un curset de quatre dies a Aravaca (sense ni tan sols allotjament ni dinar) no ens està enganyant, ens està demostrant que fou ell l'estafat. Així que no critiqueu el Pablo Casado. Sigueu empàtics i solidaris, i abraceu-lo molt fort si us el trobeu.


dijous, 19 d’abril de 2018

Pepe Mediavilla, doblador


Avui he sabut de la mort de Pepe Mediavilla, actor de doblatge. Ell fou la veu castellana de Morgan Freeman, de Gandalf, i de el Capità Spock. Fa cinc anys ens va deixar Constantino Romero, veu de Darth Vader i Clint Eastwood. Dels grans dobladors ja només queda Ramón Langa.

És habitual entre els cinèfils, els culturetes, els mudarnillus i els hipsters criticar el doblatge i defensar la versió original. Ho entenc, i en part ho defenso, però no podem oblidar que el doblatge té algunes virtuts que sovint oblidem. A tall d'exemple:

1) Apropa i democratitza. És fàcil veure una pel·lícula en VOSC (o VOSE) si la versió original és en anglès, o francès, o italià, o portuguès, ja que no estaràs tota l'estona llegint els subtítols. Però què passa amb el cinema coreà, turc o xinès? Especialment si la pel·lícula té diàlegs densos i potents, un servidor no es veu en cor de seguir-la en VOSC i necessita el doblatge. El mateix podem dir del cinema documental (on les veus en off no representen cap esforç interpretatiu) o el cinema infantil.

2) Corregeix i censura. És cert que la censura no només retalla escenes, sinó que també, gràcies al doblatge pot canviar diàlegs i fins i tot arguments (mítica és la versió franquista de Mogambo).  Però també és cert que ha permès corregir alguns errors (sobretot en cinema històric), i millorar la interpretació d'alguns actors poc lluïts.

3) Normalitza llengües minoritàries. No ens enganyem, si alguna cosa ha aconseguit Tv3 és que no ens estranyem al veure indis i cowboys xerrant en català.

dilluns, 16 d’abril de 2018

De professió, concursant


L'empresa per la qual treballe es va presentant, de tant en tant, a concursos de l'administració pública. I, als concursos que es fan a Catalunya, m'envien a mi a fer la visita tècnica prèvia. I us he de dir que m'agrada.

A la feina estic en aquell punt de monotonia saludable, en el que no tinc grans cabòries, l'horari no atempta (massa) contra la meua vida privada, i encara no he arribat a la ratllamenta.  Però anar a les visites és un petit trencament que em posa a to i em permet observar alguns detalls curiosos:

1) No semblem competidors. Els altres visitants/concursants i jo tenim bon rotllo. Xerrem amistosament, ens passem el contacte, i anem a prendre alguna cosa. Si no fos perquè vaig curt de temps fins i tot hauria intentat lligar amb alguna visitant/concursant.
Probablement aquest bon rotllet es déu a que nosaltres no som els propietaris de les empreses que representem. I, siguem realistes, a que no sabem on haurem d'enviar un burrículum demà, així que procurem tindre contactes arreu.

2) Els funcionaris que ens mostren les instal·lacions a visitar són l'antítesi del típic funcionari. Amables, servicials i contents. Probablement ells també estiguin gaudint del trencament amb la quotidianitat... és clar que, vivint en el país en el que vivim, potser tot plegat és déu a que estan esperant la corresponent comissió.
Ves a saber, jo només faig informes tècnics, no elaboro pressupostos ni faig sobres!

3) Terribles sospites. Quan l'empresa que ha guanyat l'adjudicació d'un concurs decideix no repetir quan finalitza el contracte, hauria d'estar avisat a algun lloc? Potser algun dia, davant d'una oferta especialment xunga, els visitants/concursants farem una vaga d'informes caiguts.

dilluns, 9 d’abril de 2018

Maquillatge curricular

I quan veié el caire que anaven prenent els esdeveniments, l'aspirant a polític professional s'afanyà a esborrar el post-grau del seu burrículum (post-grau aprovat amb estudi i treball, inexplicablement) i hi afegí una temporada d'auto-exili.

divendres, 6 d’abril de 2018

En formació

Aquesta setmana l'ensenyament i la formació són notícia. Anem per parts:

Màster Cifuentes. El màster en dret autonòmic de la presidenta Cristina Cifuentes ha estat la causa de la tempesta política de la setmana. Probablement, una de les tempestes amb causa més absurda que hi pugui haver.
La senyora Cristina Cifuentes és llicenciada en dret per la Universidad Complutense, té un post-grau en administració pública i una plaça de funcionària. També ve d'una família amb un elevat poder adquisitiu, i té el seu espai al PP. La senyora Cristina Cifuentes no necesssita el màster de dret autonòmic que —presumptivament— li han regalat a la Universidad Rey Juan Carlos I. Ni necessita el títol per a fer de presidenta autonòmica, ni per la seua plaça de funcionària.
Recordem com a Catalunya hem tingut un President que, en el moment de prendre possessió del càrrec. no disposava de cap títol universitari, i no passa res [1].


 Expojove Girona. A la ciutat de Girona, com a molts altres llocs del país, s'hi fa una fira sobre formació, ensenyament i futur professional, adreçat a la gent jove, i a la no tan jove (és a dir, a qualsevol que no estigui jubilat). Un dels participants en aquesta fira són les forces armades espanyoles, oferint els seus productes. A Girona, com a gairebé tota Catalunya, la cosa militar tira poc, així que l'ajuntament va decidir que l'exèrcit només podia posar-hi la paradeta si els militars hi anaven sense uniforme. Els de les forces armades van portar el cas als tribunals i el jutge ha decidit que poden anar a la fira, però sense uniforme. Els militars argumentaren en el judici que, si hi van sense l'uniforme, no serè el mateix, no són ells.
Analitzem què pot passar si els militars van sense uniforme:
 1) Quan fessin les marxes corrents, pel camp o la ciutat, no deixarien de ser un runners vulgars.
 2) Quan estudiessin estratègia, amb els mapes i les representacions d'efectius disponibles, no deixarien de semblar uns frikis dels wargames.
 3) Quan fessin ús de les armes semblarien.... semblarien el que ja són: una colla de criminals perillosos.

Vist el panorama,  si no poden anar uniformats millor que es quedin a sa casa.


Notes 
[1] Efectivament, quan va prendre possessió del càrrec, el President José Montilla no tenia cap títol universitari. Però actualment, després de vuit anys fent de senador, és graduat en Dret. Per a que després diguin que el Senat no serveix per a res!

dilluns, 2 d’abril de 2018

Serial Lovers 2

La mirà als ulls, i amb el dolor que causa la sinceritat li digué, sense enganys i sense maldat: El nostre amor és impossible, un abisme ens separa: tu encara ets a la temporada tres i jo ja vaig per la vuit.

dissabte, 31 de març de 2018

Serial Lovers 1

Ja fa anys que els experts en la cosa audiovisual afirmen que vivim a l'època daurada de les sèries. Plataformes com Netflix i HBO han apostat fort per aquest format i els resultats són, de moment, espectaculars.

Per alguna estranya raó tendeixo a anar a destemps amb les modes: o començo abans o després, però poques vegades quan toca. En el camp de les sèries també: vaig enganxar-me a Lost quan ja estava argumentalment perduda, vaig veure la temporada final gairebé un any després de la seua emissió, i l'episodi final aproximadament un any i mig després (i mira que ja sabia que allò era una merda). Amb Dexter va passar tres quarts del mateix: la vaig començar a veure quan ja anaven per la penúltima temporada. I lamento haver vist més enllà del final de la quarta.

I ara, com milions de persones, estic seguint Joc de Trons. I no sé si acabaré amb una decepció pel final, o amb una buidor perquè ja no tinc l'entreteniment de les guerres, el sexe, la conspiració i la màgia.


Per alguna estranya raó tendeixo a anar a destemps amb les modes: o començo abans o després, però poques vegades quan toca. però si la moda és cíclica potser n'hi ha prou amb quedar-me quiet i esperar a que torni a mi.

divendres, 30 de març de 2018

Desaparició digital


Senyores i senyors: no he estat segrestat. Almenys no he patit cap segrest dels habituals. M'explico: cap persona o grup m'ha tancat enlloc. Però sí que m'he trobat amb una saturació de feina (ara estic fent el recompte d'hores) i un ordinador moribund (ja té nou anys). Quin és el resultat de tot plegat?
Doncs tres setmanes sense actualitzar el blog, dues setmanes sense mirar els missatges directes de Facebook o Twitter, i milers de missatges de Telegram i WhatsApp sense llegir.

Ha arribat el moment de dir prou, i d'optimitzar el temps. I això vol dir temps per a mi. He perdut tot el mes de març, i això no es pot tolerar.

Bé, espero que la propera entrada a aquest blog no sigui el 28 d'abril, tot lamentant-me del temps perdut.



A veure, que tampoc és tan greu: he vist tres temporades de Joc de Trons.

dijous, 8 de març de 2018

Piquets i vaga de dones


Una petita reflexió sobre la vaga de dones: l'objectiu d'aquesta aturada de dones és demostrar a tota la societat (homes i dones) que, sense la força de treball de les dones, la nostra societat no se'n pot sortir.

Aquesta aturada, inspirada en la vaga de dones a Islàndia del 1975, està adreçada específicament a dones (treballadores assalariades, treballadores autònomes, mestresses de casa...) per a aturar llur activitat (remunerada o no) i demostrar com en són de necessàries.
Seguint aquest raonament, no té sentit que els piquets boicotegin els mitjans de transport, impedint als homes d'anar a treballar. El que han de fer els homes és anar a la feina i comprovar que, efectivament, sense el 51% de la població la cosa no rutlla. Així doncs, donades les especials característiques d'aquesta convocatòria, aquests sabotatges (res greu, tot s'ha de dir) van en contra dels interessos de la pròpia vaga. Perquè, insisteixo, el que volem és que el masclista de torn entengui que, sense el treball de les dones, això no funciona.

I, posats a filar prim. els piquets informatius (sí, informatius) havien d'adreçar-se exclusivament a les dones i explicar-les-hi l'efectivitat de la mesura (perquè, a aquestes alçades, totes i tots tenim clara la necessitat d'acabar amb el sexisme).

I ara, si voleu, em podeu insultar on posa Comentaris.

dilluns, 5 de març de 2018

La maledicció del temple

L'equip d'arqueòlegs trobà el que, d'acord amb les tècniques de datació i sense cap mena de dubte, era el primer temple que l'ésser humà va erigir.
Al frontis i ben gran hi havia una inscripció. Els millors lingüistes i criptògrafs s'esmerçaren en traduir el que hi posava. Amb les millors eines i el millor talent aconseguiren desxifrar-ne el significat:

Els déus han creat milers de coses bones, però la religió no es compta entre aquestes.

I, com era previsible, sobre aquells investigadors caigué una terrible maledicció. 

dimarts, 27 de febrer de 2018

MWC (strike 2)

Aquell smart phone era tan intel·ligent que cada dia li deia al seu propietari les coses que es podia haver comprat si no hagués llençat els diners comprant un mòbil de darrera generació

dilluns, 26 de febrer de 2018

MWC 18 (strike 1)

Aquell smart phone era tan intel·ligent, que no només indicava al viatjant el millor lloc on trobar senyores que et parlen de tu (ja no fumen, coses del Departament de Sanitat), sinó que també proporcionava les millors excuses i coartades per a fer allò que la gent venia a fer a Barcelona.

Perquè, sincerament, no venen ací pel nivell en telecomunicacions.

dilluns, 19 de febrer de 2018

Trapelleries modernes


En el món que ens ha tocat viure —i on, en el fons, també ens hi agrada viure— tenim una vida virtual-digital cada cop més alta, sovint superior a la presencial. Ací teniu unes propostes de microsabotatge, adaptades als temps que ens ha tocat viure:

1) Crea un grup de WhatsApp amb un nom molt suggerent (d'un viatge, una festa, o qualsevol esdeveniment interessant). Agrega-hi un amic, i tot just expulsa'l. La persona sentirà triple curiositat: saber de què va eixe grup, saber qui n'és membre, i saber per què n'ha estat exclòs.

2) Envia un text breu i sense sentit a un grup de WhatsApp on hi participis poc o gens. Fes-ho a una hora en la que cap altre membre del grup estigui connectat, i tot seguit esborra'l. La gent es preguntarà què havies posat, i per què ho has esborrat. Si vols, també es pot fer amb una imatge sense sentit.

3) Penja a les teues xarxes socials frases i imatges referents a una sèrie inexistent. Pots fer coses com penjar la fotografia d'un paisatge bonic, un text entre cometes, el personatge que la diu, i a quin episodi la diu. Fes-ho en ordre cronològic d'episodis. Passats uns dies penja missatges com "quines ganes que comenci la nova temporada".


diumenge, 18 de febrer de 2018

Els col·legues del Yussep


Al conflicte català s'ha obert un nou front de combat: l'escolar (si és que mai aquest front fou realment tancat). El govern del PP, en aplicació del 155, i amb un discurs pretesament liberal, vol que les famílies "triïn lliurement" en quina llengua volen que els seus fills siguin escolaritzats, i també "saber" quina és la llengua materna de cada criatura.

Sobre aquest tema, vull fer (com ja fan molts altres catalans) la meua història personal. Tant a l'escola com a l'institut, gairebé tots els meus amics i col·legues eren castellanoparlants. Hi havia un reguitzell de minories lingüístiques més o menys exòtiques: francès, alemany, bubi, fang, rifeny i català. Però la llengua materna de la gran majoria de la meua colla era el castellà o espanyol.

Si el projecte de segregació escolar hagués tirat endavant, jo mai hauria tingut aquests companys de classe i farres. Ells haurien anat a l'escola dels espanyolots, i jo a la dels catalufos. En el cas del meu institut, l'Ausias Marc, hauria estat molt fàcil i molt gràfic, ja que era veí, paret amb paret, d'un altre institut (el Joan Boscà).

Els espanyolots a un insti i els catalufos a l'altre. Imagineu què passaria cada any quan sortissin els resultats de la selectivitat: si els catalanets treien de mitjana una dècima més que els castellanets, per a uns seria senyal per a talent inherent a la condició de catalanoparlant, i per a d'altres seria la prova irrefutable del favoritisme i la discriminació al sistema educatiu i universitari català. El mateix es podria dir del pressupost de cada centre: si l'escola dels catalanets rep un cèntim més que la dels castellanets, uns parlarien de discriminació intolerable. I si fos al revés, els que saltarien serien els altres.

La segregació escolar és la llavor de l'enfrontament civil. Ves que no sigui això el que volen.


divendres, 16 de febrer de 2018

L'avaria

Malgrat la seua tossuderia per aconseguir reparar aquella avaria, al final es va rendir. Agafà la llibreta d'adreces que hi havia en el calaix de la tauleta del telèfon i buscà el número del tècnic de reparacions del barri.
El congelador estava glaçat i no podia treure la seua nòmina d'aquell bloc compacte de gel.

dijous, 15 de febrer de 2018

Parranda analògica

Després de dotze dies sense actualitzar el blog, de sis dies sense passar-me pel Facebook, de quatre dies sense piular res a Twitter, i després de portar tres mesos amb alguns grups de WhatsApp silenciats, em veig obligat a aclarir que no m'he mort.

Molta feina, ordinador espatllat, compromisos diversos.... no patiu, que segueixo viu.


dissabte, 3 de febrer de 2018

L'ordre dels declarants

L'any 1994 es realitzaren tres referèndums d'ampliació de la Unió Europea. Eren tres països escandinaus, membres de la EFTA: Suècia, Noruega i Finlàndia. Els ciutadans dels tres països tenien molt clar que volien anar en bloc, i els dirigents de la UE sabien que on més oposició a la UE havia era a Noruega i on més partidaris tenia la UE era a Finlàndia. Així doncs, i sabent que la dinàmica de grups condiciona la presa de decisions, s'acordà fer els referèndums en el següent ordre: primer Finlàndia, després Suècia i el darrer Noruega.

Per a la campanya de Finlàndia es ficà tota la carn a la graella i, efectivament, aconseguiren que guanyés el . Aquesta victòria del condicionà molt els votants suecs (fins uns pocs mesos abans, les enquestes li donaven la victòria al NO), i el s'imposà a Suècia. A Noruega el SÍ va fer una remuntada espectacular, però no aconseguí guanyar. En tot cas, el que quedar clar és que si haguessin invertit l'ordre (primer a Noruega, després a Suècia i per últim Finlàndia), segurament hauria guanyat el no a Noruega, i això facilitaria la victòria del no a Suècia i, probablement, hauria fins i tot guanyat el no a Finlàndia. Com que la història i la política no són ciències empíriques, no ho podrem demostrar mai.


Seguint amb la causa general contra l'independentisme, el jutge d'instrucció del TS ha citat a declarar a responsables de la CUP, d'ERC i del PDeCat. L'ordre de citació és el següent: primer aniran les de la CUP, després les d'ERC i per últim les del PDeCat. No puc deixar de pensar que, seguint el model dels referèndums escandinaus, han citat primer a les que venen d'organitzacions més radicals i combatives, per a que no vagin a declarar (o bé per a que facin una declaració molt contundent). És a dir, per a que puguin ser engarjolades o hagin d'exiliar-se. Després aniran les d'ERC, que tindran la pressió de no ser menys que les de la CUP, ni la de quedar malament davant l'opinió pública independentista, així que hauran de mantindre el llistó alt. I si les de la CUP i ERC han mantingut el llistó alt, les darreres en anar a declarar, les del (teòricament) moderat PDeCat no podran quedar com unes botifleres.

No puc demostrar el que estic dient, en tot cas no hi ha cap raonament jurídic que faci seguir un ordre o un altre. Els propers dies eixirem de dubtes.

dimecres, 31 de gener de 2018

Revisió mèdica 2018

Com cada any he fet la revisió mèdica laboral. Enguany tinc dues novetats: l'oïda s'està ressentint de l'ús d'auriculars, i la vista comença a cansar-se de tant llegir.

Per a fer esport al gimnàs em poso música, i aquesta música l'escolto amb auriculars. Allò que pot ser bo per a les meues articulacions i músculs pot acabar perjudicant els meus timpans. També tinc el costum de llegir, des de ben petit. I allò que és bo per a les meues neurones i el meu esperit, pot acabar perjudicant la meua retina.

Així doncs, què faig? Intento fer esport avorrit sense música? Deixo de llegir (i escriure) per a no castigar la meua vista?

Al final serà cert allò que el que guanyem per un costa ho perdem per l'altra. Però que voleu que us digui, no em ve de gust estar obès, encarcarat i ximple.

dimarts, 30 de gener de 2018

Calendari català

Calendari grec clàssic d'Àtrica: 354 dies
Calendari musulmà: 355 dies
Calendari occidental: 365.25 dies
Calendari balinès: 420 dies
Calendari català: de moment 644 dies, per a poder-hi encabir bé tots els Dies Històrics que estem vivint

dilluns, 29 de gener de 2018

Benvinguts a la Família


Ja fa anys que vaig tard amb les sèries. Vaig començar a veure Lost a finals de l'any 2008. Quan vaig veure la darrera temporada ja feia més d'un any que tothom sabia que el final era una merda. Crec que vaig començar a veure Dexter quan s'estava emetent la darrera temporada. Entre més casos.

Pel que fa a les sèries catalanes encara faig més tard: fins fa un any no he començat a veure Porca Misèria. He de dir que, 10 anys després, la sèrie està molt bé.  El Crac l'he començat a veure amb tres anys de retard. I encara no he vist (però vull veure) Infidels, ni Merlí.

Suposo que amb aquests antecedents és lògic que, després de saber l'èxit d'audiència del primer episodi de Benvinguts a la Família, m'hagi afanyat a veure de què va la sèrie.

De moment sembla una combinació entre la (relativament) recent pel·lícula francesa Però què t'hem fet, Déu meu!? (Qu'est-ce qu'on a fait au Bon Dieu?)



I la vuitantaire pel·lícula americana Aquest mort està molt viu (Weekend at Bernie's)


I, tot i que és molt moderada, de moment m'agrada.

Nota sobre les audiències: competir per l'audiència amb Operación Triunfo i Bertín Osborne, avui en dia no és cap inconvenient, sinó que sembla un avantatge.

dijous, 25 de gener de 2018

Elóstegui as herself


La jurista i catedràtica de filosofia María Elósegui Itxaso  és des de dilluns la representant d’Espanya al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) d’Estrasburg.
Aquesta senyora s'ha fet famosa pels seus articles i llibres en contra dels drets de les persones homosexuals i transsexuals. No és la primera vegada que ens trobem algú així als llocs de poder fent afirmacions semblants, així que caldrà fer tres petits aclariments:

1.- Formació acadèmica.  No m'agrada la titulitis, però potser hauríem de recordar que ni al temari de les oposicions a jutge, ni en el del grau de Dret,  hi ha cap assignatura de neurologia, ni de genètica, ni de bioquímica. No han demostrat coneixements en la matèria, però els juristes pontifiquen sobre tot. Recordeu quan van sentenciar que el valencià i el català eren idiomes diferents?
Potser en podríem prendre exemple i reclamar que, quan tinguem un problema judicial, la fiscalia l'exerceixi un mecànic i la sentència la dicti un dentista.

2.- Concepte de malaltia. Hi ha diverses definicions del terme "malaltia", però totes van a parar al mateix lloc: una malaltia és allò que t'escurça l'esperança de vida o que et minva la qualitat de vida. Si ens mirem bé aquesta definició (o semblants) veurem que ser homosexual, en si mateix, no et fa viure menys anys, ni viure'ls pitjor. El que sí que et pot fer minvar la qualitat de vida és l'homofòbia, fins i tot pot matar-te. Així doncs el que realment és una malaltia és l'homofòbia.

3.- Ajuda a la diversitat funcional.I si seguint el criteri María Elósegui (i tota la resta) considerem que les persones transsexuals són tarades i defectuoses? Doncs bé, en tal cas haurien de rebre els mateixos ajuts que rep qualsevol altre persona amb diversitat funcional. Per exemple: exempcions fiscals, fàrmacs i pròtesis subvencionats, quotes per aconseguir un lloc de treball...
Imagineu-vos que, seguint la legislació actual, fem que entre el 2% de places públiques reservades a les persones amb alguna discapacitat hi posem transsexuals. No seria bonic veure entre el personal de l'oficina d'Elósegui un parell de travel·los?

dimecres, 24 de gener de 2018

Paciència informàtica


Una de les claus de la mercadotècnia és el nom del producte, això que en diuen naming.Abans del pont de la Puríssima Constitució (o pont de primers de desembre) se'm va espatllar el mòbil i el vaig portar a arreglar a una botiga de Sants (Vallespir 120) anomenada Paciència Informàtica.

L'avaria no era greu: pantalla esquerdada que havia perdut sensibilitat i això impedia que el mòbil pogués ser emprat. Em digueren que l'avaria costava 100€ i que per una mica més (180€) em podia comprar un de nou. Ells em transferirien de franc els arxius del vell mòbil al nou.

Un dia després de comprar el nou mòbil em trucaren i em digueren que no es podien transferir els arxius, ja que amb la pantalla espatllada no podien clicar el botó d'acceptar quan es connectava a un ordinador per a transferir les dades.

Segons ells la solució passava per comprar una pantalla nova... Justament el que havíem descartat!
Els vaig dir que endavant, ja que dins hi havia arxius molt importants per a mi, així que em vaig esperar a que trobessin la pantalla nova. Un mes després encara no l'havien trobat. Un mes i mig després els vaig dir que prou, que me'l tornessin. Ells em van dir que, casualment, el tenien al laboratori i que per només 85€ em podien fer un buidatge de dades al nou mòbil. Els vaig respondre que ni de conya, i casualment trobaren el meu mòbil a la botiga (misteris de la vida: on coi tenen el laboratori?).

El proper que em vingui amb campanyes a favor del comerç de barri ("del barri de tota la vida", no pas de pakistanesos) l'engegaré a pastar fang. A pastar fang per racista i xenòfob (que no són del barri els pakistanesos!?), per proteccionista (què té de dolent l'FNAC, o qualsevol botiga gran del centre?), i, sobretot, per promoure la ineficàcia.

Si heu patit alguna experiència semblant, on posa Comentaris.

dimarts, 23 de gener de 2018

Afanya't, que la història surt en breu

Anuncia que tanca aquell restaurant tan conegut on tu mai hi has fet cap mos, i corres abans no sigui massa tard.
Aquell grup de música tan històric anuncia una gira de comiat, i tu et compres una entrada per a veure'ls per primera i última vegada.
Fa temps que està de moda una collonada, presencial o 2.0, tant li fa, i tu per fi t'hi apuntes. I saps què passa quan tu hi vas? Doncs que ja és moment de deixar-la estar i posar-s'hi a la nova cosa.

Així que afanya't: compra bitcoins, tatua't i munta una botiga de cigarretes electròniques.

dijous, 18 de gener de 2018

Envelliment artístic (1)

Saps que et fas gran quan veus que hi ha cançons de la teua adolescència i joventut que avui en dia no podrien sonar enlloc.

A tall d'exemple

En anglès:


O en espanyol:


... i en català?

dimarts, 16 de gener de 2018

SMART 2018

Com cada any decidí fer el llistat de (bons) propòsits per a l'any nou. Seguí el vell model SMART, acrònim de:
Specific – Objectius específics.
Measurable – Mesurables, quantificables o, com a mínim, comparables.
Assignable – Que quedi especificat el qui (i segons com el què i l'on).
Realistic – Realista, que toqui de peus a terra.
Time-based – Acotat en el temps, amb data d'assoliment.

La primera decisió SMART fou repassar els objectius SMART de l'any anterior, i de dos anys abans. I també realitzar aquesta llista a partir de la segona quinzena de gener.

divendres, 12 de gener de 2018

Declarant al jutjat

— Menteix com un condemnat— digué en veu baixa un dels membres del jurat
— Això és perquè encara no sap que, digui el que digui, nosaltres ja hem decidit condemnar-lo— respongué un altre membre del jurat que seia just al costat.

I tot seguit aquests dos membres del jurat feren com els altres i es posaren els auriculars. Sempre hi ha coses més interessants per a escoltar.

dimecres, 10 de gener de 2018

Els pitjors subversius

Malgrat els insults primer, els escorcolls després, els arrestos més tard, aquell poble seguia sense prendre les armes.
Després vingueren els estomacaments i els empresonaments, i eixa gent seguia dempeus sense atemorir-se ni sense (el pitjor de tot) tornar-s'hi violentament.
Es decidiren a pujar el llistó amb més empresonaments, partits il·legalitzats i mitjans de comunicació tancats.
I si, malgrat l'escalada, seguien sense passar a la lluita armada, els anirien a pelar.
Eixe vell imperi tenia bones raons per a voler-los matar: el seu pacifisme despertava el pitjor dels seus instints.

diumenge, 7 de gener de 2018

Rebaixes 2018

Com cada any es disposà a enterrar la carrincloneria nadalenca (amb els bonics valors imposats) amb una bona dosi de consum compulsiu a les rebaixes.
I com cada anys comprovà que no només havien abaixat els preus, sinó també els seus ingressos, estalvis i capacitat de consum.
I com cada any renegà del consumisme i reivindicà els bonics valors nadalencs. Aquest, si més no, no li eixien tan cars (en diners).

dissabte, 6 de gener de 2018

Reixos sostenibles

Com que aquell vailet havia comès algunes entremaliadures, Ses Majestats els Reis Mags de l'Orient decidiren deixar-li una mica de carbó.
Anys després esdevingué ministre d'indústria i féu servir el càrrec per a col·locar-se a una empresa monopolista del sector energètic.

Trenta anys després els Reixos, sabedors dels precedents de son pare, decidiren portar-li plaques fotovoltaiques al fill trapella del ministre. I coses del cognom, ja d'adult imposà un impost al Sol.

Els patges reials —que estan al cas de tot— suggeriren que al nét i fill de pròcers no se'l deixés res en senyal de càstig, que en tot cas ja es trobaria d'adult una lliçó de vida.

I efectivament, d'adult fou enxampat amb les malifetes dels adults (això que en diuen "delictes") i aplicà els coneixements apresos. I fou indultat.