divendres, 20 d’abril de 2018

Aravaca Night Club

Els seus amics ja hi havien anat i el recomanaven, però ja veia que allò no feia per a ell. Amb molta vergonya entrà al local, el cap cot li impedí veure el luxe del jardí amb estany i font ornamental.
S'adreçà a la recepció, on amb un somriure ple d'amabilitat i professionalitat li mostraren el catàleg.

Després de fullejar el catàleg bocabadat el recepcionista (o "assessor de lleure") li senyalà una oferta espectacular:
—Crec que aquesta és la que fa per a un jove sa i ple d'energia com vostè— ho feia amb naturalitat, però remarcava la qualitat del producte.

El jove no sabia què dir, així que l'assessor de lleure i guia del local reblà la proposta:

—Els seus amics no esperen menys de vostè. Au valent, deixa el pavelló ben alt!— Com a bon venedor sabia quan calia passar del vostè al tu.

Acceptà i pagà. Costava una morterada, així que havia de ser bo per força. Dues hores d'intens plaer amb dues noies de màxima sensualitat i voluptuositat. Només de llegir-ho ja es posava a to.

Seguint el guia del local i promotor dels plaers carnals, pujà en ascensor fins l'àtic del palauet i anà fins la suite que tenia assignada. El promotor dels plaers carnals obrí la porta i li presentà les dues khamelgues.

—Gaudeix, que t'ho mereixes!— digué abans de tancar la porta i deixar-lo sol amb les hetaires

Les dues belleses procediren a fer un breu ball sensual per a llevar-se la roba. Als 10 segons eren nues al llit, i als vint segons gemegaven ben fort, tant que ho sentiren els amics que estaven bevent gintònics de garrafot a la barra del bar del palauet.

Als trenta segons les dones d'espectacular bellesa obriren la porta i acomiadaren al noi, que ni tan sols havia tingut temps de descordar-se el cinturó.

Una hostessa l'acompanyà fins la recepció, on els seus amics lloaren el seu vigor i masculinitat, tal i com els forts gemecs de les al·lotes de pagament demostraven. Confós primer, i afalagat després ho celebrà amb els seus amics, pagant a preu de gran reserva els combinats perpetrats amb licors aigualits de les pitjors marques.


Quan algú paga 2000 euros per un màster a Harvard i li donen un curset de quatre dies a Aravaca (sense ni tan sols allotjament ni dinar) no ens està enganyant, ens està demostrant que fou ell l'estafat. Així que no critiqueu el Pablo Casado. Sigueu empàtics i solidaris, i abraceu-lo molt fort si us el trobeu.


dijous, 19 d’abril de 2018

Pepe Mediavilla, doblador


Avui he sabut de la mort de Pepe Mediavilla, actor de doblatge. Ell fou la veu castellana de Morgan Freeman, de Gandalf, i de el Capità Spock. Fa cinc anys ens va deixar Constantino Romero, veu de Darth Vader i Clint Eastwood. Dels grans dobladors ja només queda Ramón Langa.

És habitual entre els cinèfils, els culturetes, els mudarnillus i els hipsters criticar el doblatge i defensar la versió original. Ho entenc, i en part ho defenso, però no podem oblidar que el doblatge té algunes virtuts que sovint oblidem. A tall d'exemple:

1) Apropa i democratitza. És fàcil veure una pel·lícula en VOSC (o VOSE) si la versió original és en anglès, o francès, o italià, o portuguès, ja que no estaràs tota l'estona llegint els subtítols. Però què passa amb el cinema coreà, turc o xinès? Especialment si la pel·lícula té diàlegs densos i potents, un servidor no es veu en cor de seguir-la en VOSC i necessita el doblatge. El mateix podem dir del cinema documental (on les veus en off no representen cap esforç interpretatiu) o el cinema infantil.

2) Corregeix i censura. És cert que la censura no només retalla escenes, sinó que també, gràcies al doblatge pot canviar diàlegs i fins i tot arguments (mítica és la versió franquista de Mogambo).  Però també és cert que ha permès corregir alguns errors (sobretot en cinema històric), i millorar la interpretació d'alguns actors poc lluïts.

3) Normalitza llengües minoritàries. No ens enganyem, si alguna cosa ha aconseguit Tv3 és que no ens estranyem al veure indis i cowboys xerrant en català.

dilluns, 16 d’abril de 2018

De professió, concursant


L'empresa per la qual treballe es va presentant, de tant en tant, a concursos de l'administració pública. I, als concursos que es fan a Catalunya, m'envien a mi a fer la visita tècnica prèvia. I us he de dir que m'agrada.

A la feina estic en aquell punt de monotonia saludable, en el que no tinc grans cabòries, l'horari no atempta (massa) contra la meua vida privada, i encara no he arribat a la ratllamenta.  Però anar a les visites és un petit trencament que em posa a to i em permet observar alguns detalls curiosos:

1) No semblem competidors. Els altres visitants/concursants i jo tenim bon rotllo. Xerrem amistosament, ens passem el contacte, i anem a prendre alguna cosa. Si no fos perquè vaig curt de temps fins i tot hauria intentat lligar amb alguna visitant/concursant.
Probablement aquest bon rotllet es déu a que nosaltres no som els propietaris de les empreses que representem. I, siguem realistes, a que no sabem on haurem d'enviar un burrículum demà, així que procurem tindre contactes arreu.

2) Els funcionaris que ens mostren les instal·lacions a visitar són l'antítesi del típic funcionari. Amables, servicials i contents. Probablement ells també estiguin gaudint del trencament amb la quotidianitat... és clar que, vivint en el país en el que vivim, potser tot plegat és déu a que estan esperant la corresponent comissió.
Ves a saber, jo només faig informes tècnics, no elaboro pressupostos ni faig sobres!

3) Terribles sospites. Quan l'empresa que ha guanyat l'adjudicació d'un concurs decideix no repetir quan finalitza el contracte, hauria d'estar avisat a algun lloc? Potser algun dia, davant d'una oferta especialment xunga, els visitants/concursants farem una vaga d'informes caiguts.

dilluns, 9 d’abril de 2018

Maquillatge curricular

I quan veié el caire que anaven prenent els esdeveniments, l'aspirant a polític professional s'afanyà a esborrar el post-grau del seu burrículum (post-grau aprovat amb estudi i treball, inexplicablement) i hi afegí una temporada d'auto-exili.

divendres, 6 d’abril de 2018

En formació

Aquesta setmana l'ensenyament i la formació són notícia. Anem per parts:

Màster Cifuentes. El màster en dret autonòmic de la presidenta Cristina Cifuentes ha estat la causa de la tempesta política de la setmana. Probablement, una de les tempestes amb causa més absurda que hi pugui haver.
La senyora Cristina Cifuentes és llicenciada en dret per la Universidad Complutense, té un post-grau en administració pública i una plaça de funcionària. També ve d'una família amb un elevat poder adquisitiu, i té el seu espai al PP. La senyora Cristina Cifuentes no necesssita el màster de dret autonòmic que —presumptivament— li han regalat a la Universidad Rey Juan Carlos I. Ni necessita el títol per a fer de presidenta autonòmica, ni per la seua plaça de funcionària.
Recordem com a Catalunya hem tingut un President que, en el moment de prendre possessió del càrrec. no disposava de cap títol universitari, i no passa res [1].


 Expojove Girona. A la ciutat de Girona, com a molts altres llocs del país, s'hi fa una fira sobre formació, ensenyament i futur professional, adreçat a la gent jove, i a la no tan jove (és a dir, a qualsevol que no estigui jubilat). Un dels participants en aquesta fira són les forces armades espanyoles, oferint els seus productes. A Girona, com a gairebé tota Catalunya, la cosa militar tira poc, així que l'ajuntament va decidir que l'exèrcit només podia posar-hi la paradeta si els militars hi anaven sense uniforme. Els de les forces armades van portar el cas als tribunals i el jutge ha decidit que poden anar a la fira, però sense uniforme. Els militars argumentaren en el judici que, si hi van sense l'uniforme, no serè el mateix, no són ells.
Analitzem què pot passar si els militars van sense uniforme:
 1) Quan fessin les marxes corrents, pel camp o la ciutat, no deixarien de ser un runners vulgars.
 2) Quan estudiessin estratègia, amb els mapes i les representacions d'efectius disponibles, no deixarien de semblar uns frikis dels wargames.
 3) Quan fessin ús de les armes semblarien.... semblarien el que ja són: una colla de criminals perillosos.

Vist el panorama,  si no poden anar uniformats millor que es quedin a sa casa.


Notes 
[1] Efectivament, quan va prendre possessió del càrrec, el President José Montilla no tenia cap títol universitari. Però actualment, després de vuit anys fent de senador, és graduat en Dret. Per a que després diguin que el Senat no serveix per a res!

dilluns, 2 d’abril de 2018

Serial Lovers 2

La mirà als ulls, i amb el dolor que causa la sinceritat li digué, sense enganys i sense maldat: El nostre amor és impossible, un abisme ens separa: tu encara ets a la temporada tres i jo ja vaig per la vuit.

dissabte, 31 de març de 2018

Serial Lovers 1

Ja fa anys que els experts en la cosa audiovisual afirmen que vivim a l'època daurada de les sèries. Plataformes com Netflix i HBO han apostat fort per aquest format i els resultats són, de moment, espectaculars.

Per alguna estranya raó tendeixo a anar a destemps amb les modes: o començo abans o després, però poques vegades quan toca. En el camp de les sèries també: vaig enganxar-me a Lost quan ja estava argumentalment perduda, vaig veure la temporada final gairebé un any després de la seua emissió, i l'episodi final aproximadament un any i mig després (i mira que ja sabia que allò era una merda). Amb Dexter va passar tres quarts del mateix: la vaig començar a veure quan ja anaven per la penúltima temporada. I lamento haver vist més enllà del final de la quarta.

I ara, com milions de persones, estic seguint Joc de Trons. I no sé si acabaré amb una decepció pel final, o amb una buidor perquè ja no tinc l'entreteniment de les guerres, el sexe, la conspiració i la màgia.


Per alguna estranya raó tendeixo a anar a destemps amb les modes: o començo abans o després, però poques vegades quan toca. però si la moda és cíclica potser n'hi ha prou amb quedar-me quiet i esperar a que torni a mi.

divendres, 30 de març de 2018

Desaparició digital


Senyores i senyors: no he estat segrestat. Almenys no he patit cap segrest dels habituals. M'explico: cap persona o grup m'ha tancat enlloc. Però sí que m'he trobat amb una saturació de feina (ara estic fent el recompte d'hores) i un ordinador moribund (ja té nou anys). Quin és el resultat de tot plegat?
Doncs tres setmanes sense actualitzar el blog, dues setmanes sense mirar els missatges directes de Facebook o Twitter, i milers de missatges de Telegram i WhatsApp sense llegir.

Ha arribat el moment de dir prou, i d'optimitzar el temps. I això vol dir temps per a mi. He perdut tot el mes de març, i això no es pot tolerar.

Bé, espero que la propera entrada a aquest blog no sigui el 28 d'abril, tot lamentant-me del temps perdut.



A veure, que tampoc és tan greu: he vist tres temporades de Joc de Trons.

dijous, 8 de març de 2018

Piquets i vaga de dones


Una petita reflexió sobre la vaga de dones: l'objectiu d'aquesta aturada de dones és demostrar a tota la societat (homes i dones) que, sense la força de treball de les dones, la nostra societat no se'n pot sortir.

Aquesta aturada, inspirada en la vaga de dones a Islàndia del 1975, està adreçada específicament a dones (treballadores assalariades, treballadores autònomes, mestresses de casa...) per a aturar llur activitat (remunerada o no) i demostrar com en són de necessàries.
Seguint aquest raonament, no té sentit que els piquets boicotegin els mitjans de transport, impedint als homes d'anar a treballar. El que han de fer els homes és anar a la feina i comprovar que, efectivament, sense el 51% de la població la cosa no rutlla. Així doncs, donades les especials característiques d'aquesta convocatòria, aquests sabotatges (res greu, tot s'ha de dir) van en contra dels interessos de la pròpia vaga. Perquè, insisteixo, el que volem és que el masclista de torn entengui que, sense el treball de les dones, això no funciona.

I, posats a filar prim. els piquets informatius (sí, informatius) havien d'adreçar-se exclusivament a les dones i explicar-les-hi l'efectivitat de la mesura (perquè, a aquestes alçades, totes i tots tenim clara la necessitat d'acabar amb el sexisme).

I ara, si voleu, em podeu insultar on posa Comentaris.

dilluns, 5 de març de 2018

La maledicció del temple

L'equip d'arqueòlegs trobà el que, d'acord amb les tècniques de datació i sense cap mena de dubte, era el primer temple que l'ésser humà va erigir.
Al frontis i ben gran hi havia una inscripció. Els millors lingüistes i criptògrafs s'esmerçaren en traduir el que hi posava. Amb les millors eines i el millor talent aconseguiren desxifrar-ne el significat:

Els déus han creat milers de coses bones, però la religió no es compta entre aquestes.

I, com era previsible, sobre aquells investigadors caigué una terrible maledicció. 

dimarts, 27 de febrer de 2018

MWC (strike 2)

Aquell smart phone era tan intel·ligent que cada dia li deia al seu propietari les coses que es podia haver comprat si no hagués llençat els diners comprant un mòbil de darrera generació

dilluns, 26 de febrer de 2018

MWC 18 (strike 1)

Aquell smart phone era tan intel·ligent, que no només indicava al viatjant el millor lloc on trobar senyores que et parlen de tu (ja no fumen, coses del Departament de Sanitat), sinó que també proporcionava les millors excuses i coartades per a fer allò que la gent venia a fer a Barcelona.

Perquè, sincerament, no venen ací pel nivell en telecomunicacions.

dilluns, 19 de febrer de 2018

Trapelleries modernes


En el món que ens ha tocat viure —i on, en el fons, també ens hi agrada viure— tenim una vida virtual-digital cada cop més alta, sovint superior a la presencial. Ací teniu unes propostes de microsabotatge, adaptades als temps que ens ha tocat viure:

1) Crea un grup de WhatsApp amb un nom molt suggerent (d'un viatge, una festa, o qualsevol esdeveniment interessant). Agrega-hi un amic, i tot just expulsa'l. La persona sentirà triple curiositat: saber de què va eixe grup, saber qui n'és membre, i saber per què n'ha estat exclòs.

2) Envia un text breu i sense sentit a un grup de WhatsApp on hi participis poc o gens. Fes-ho a una hora en la que cap altre membre del grup estigui connectat, i tot seguit esborra'l. La gent es preguntarà què havies posat, i per què ho has esborrat. Si vols, també es pot fer amb una imatge sense sentit.

3) Penja a les teues xarxes socials frases i imatges referents a una sèrie inexistent. Pots fer coses com penjar la fotografia d'un paisatge bonic, un text entre cometes, el personatge que la diu, i a quin episodi la diu. Fes-ho en ordre cronològic d'episodis. Passats uns dies penja missatges com "quines ganes que comenci la nova temporada".


diumenge, 18 de febrer de 2018

Els col·legues del Yussep


Al conflicte català s'ha obert un nou front de combat: l'escolar (si és que mai aquest front fou realment tancat). El govern del PP, en aplicació del 155, i amb un discurs pretesament liberal, vol que les famílies "triïn lliurement" en quina llengua volen que els seus fills siguin escolaritzats, i també "saber" quina és la llengua materna de cada criatura.

Sobre aquest tema, vull fer (com ja fan molts altres catalans) la meua història personal. Tant a l'escola com a l'institut, gairebé tots els meus amics i col·legues eren castellanoparlants. Hi havia un reguitzell de minories lingüístiques més o menys exòtiques: francès, alemany, bubi, fang, rifeny i català. Però la llengua materna de la gran majoria de la meua colla era el castellà o espanyol.

Si el projecte de segregació escolar hagués tirat endavant, jo mai hauria tingut aquests companys de classe i farres. Ells haurien anat a l'escola dels espanyolots, i jo a la dels catalufos. En el cas del meu institut, l'Ausias Marc, hauria estat molt fàcil i molt gràfic, ja que era veí, paret amb paret, d'un altre institut (el Joan Boscà).

Els espanyolots a un insti i els catalufos a l'altre. Imagineu què passaria cada any quan sortissin els resultats de la selectivitat: si els catalanets treien de mitjana una dècima més que els castellanets, per a uns seria senyal per a talent inherent a la condició de catalanoparlant, i per a d'altres seria la prova irrefutable del favoritisme i la discriminació al sistema educatiu i universitari català. El mateix es podria dir del pressupost de cada centre: si l'escola dels catalanets rep un cèntim més que la dels castellanets, uns parlarien de discriminació intolerable. I si fos al revés, els que saltarien serien els altres.

La segregació escolar és la llavor de l'enfrontament civil. Ves que no sigui això el que volen.


divendres, 16 de febrer de 2018

L'avaria

Malgrat la seua tossuderia per aconseguir reparar aquella avaria, al final es va rendir. Agafà la llibreta d'adreces que hi havia en el calaix de la tauleta del telèfon i buscà el número del tècnic de reparacions del barri.
El congelador estava glaçat i no podia treure la seua nòmina d'aquell bloc compacte de gel.

dijous, 15 de febrer de 2018

Parranda analògica

Després de dotze dies sense actualitzar el blog, de sis dies sense passar-me pel Facebook, de quatre dies sense piular res a Twitter, i després de portar tres mesos amb alguns grups de WhatsApp silenciats, em veig obligat a aclarir que no m'he mort.

Molta feina, ordinador espatllat, compromisos diversos.... no patiu, que segueixo viu.


dissabte, 3 de febrer de 2018

L'ordre dels declarants

L'any 1994 es realitzaren tres referèndums d'ampliació de la Unió Europea. Eren tres països escandinaus, membres de la EFTA: Suècia, Noruega i Finlàndia. Els ciutadans dels tres països tenien molt clar que volien anar en bloc, i els dirigents de la UE sabien que on més oposició a la UE havia era a Noruega i on més partidaris tenia la UE era a Finlàndia. Així doncs, i sabent que la dinàmica de grups condiciona la presa de decisions, s'acordà fer els referèndums en el següent ordre: primer Finlàndia, després Suècia i el darrer Noruega.

Per a la campanya de Finlàndia es ficà tota la carn a la graella i, efectivament, aconseguiren que guanyés el . Aquesta victòria del condicionà molt els votants suecs (fins uns pocs mesos abans, les enquestes li donaven la victòria al NO), i el s'imposà a Suècia. A Noruega el SÍ va fer una remuntada espectacular, però no aconseguí guanyar. En tot cas, el que quedar clar és que si haguessin invertit l'ordre (primer a Noruega, després a Suècia i per últim Finlàndia), segurament hauria guanyat el no a Noruega, i això facilitaria la victòria del no a Suècia i, probablement, hauria fins i tot guanyat el no a Finlàndia. Com que la història i la política no són ciències empíriques, no ho podrem demostrar mai.


Seguint amb la causa general contra l'independentisme, el jutge d'instrucció del TS ha citat a declarar a responsables de la CUP, d'ERC i del PDeCat. L'ordre de citació és el següent: primer aniran les de la CUP, després les d'ERC i per últim les del PDeCat. No puc deixar de pensar que, seguint el model dels referèndums escandinaus, han citat primer a les que venen d'organitzacions més radicals i combatives, per a que no vagin a declarar (o bé per a que facin una declaració molt contundent). És a dir, per a que puguin ser engarjolades o hagin d'exiliar-se. Després aniran les d'ERC, que tindran la pressió de no ser menys que les de la CUP, ni la de quedar malament davant l'opinió pública independentista, així que hauran de mantindre el llistó alt. I si les de la CUP i ERC han mantingut el llistó alt, les darreres en anar a declarar, les del (teòricament) moderat PDeCat no podran quedar com unes botifleres.

No puc demostrar el que estic dient, en tot cas no hi ha cap raonament jurídic que faci seguir un ordre o un altre. Els propers dies eixirem de dubtes.

dimecres, 31 de gener de 2018

Revisió mèdica 2018

Com cada any he fet la revisió mèdica laboral. Enguany tinc dues novetats: l'oïda s'està ressentint de l'ús d'auriculars, i la vista comença a cansar-se de tant llegir.

Per a fer esport al gimnàs em poso música, i aquesta música l'escolto amb auriculars. Allò que pot ser bo per a les meues articulacions i músculs pot acabar perjudicant els meus timpans. També tinc el costum de llegir, des de ben petit. I allò que és bo per a les meues neurones i el meu esperit, pot acabar perjudicant la meua retina.

Així doncs, què faig? Intento fer esport avorrit sense música? Deixo de llegir (i escriure) per a no castigar la meua vista?

Al final serà cert allò que el que guanyem per un costa ho perdem per l'altra. Però que voleu que us digui, no em ve de gust estar obès, encarcarat i ximple.

dimarts, 30 de gener de 2018

Calendari català

Calendari grec clàssic d'Àtrica: 354 dies
Calendari musulmà: 355 dies
Calendari occidental: 365.25 dies
Calendari balinès: 420 dies
Calendari català: de moment 644 dies, per a poder-hi encabir bé tots els Dies Històrics que estem vivint

dilluns, 29 de gener de 2018

Benvinguts a la Família


Ja fa anys que vaig tard amb les sèries. Vaig començar a veure Lost a finals de l'any 2008. Quan vaig veure la darrera temporada ja feia més d'un any que tothom sabia que el final era una merda. Crec que vaig començar a veure Dexter quan s'estava emetent la darrera temporada. Entre més casos.

Pel que fa a les sèries catalanes encara faig més tard: fins fa un any no he començat a veure Porca Misèria. He de dir que, 10 anys després, la sèrie està molt bé.  El Crac l'he començat a veure amb tres anys de retard. I encara no he vist (però vull veure) Infidels, ni Merlí.

Suposo que amb aquests antecedents és lògic que, després de saber l'èxit d'audiència del primer episodi de Benvinguts a la Família, m'hagi afanyat a veure de què va la sèrie.

De moment sembla una combinació entre la (relativament) recent pel·lícula francesa Però què t'hem fet, Déu meu!? (Qu'est-ce qu'on a fait au Bon Dieu?)



I la vuitantaire pel·lícula americana Aquest mort està molt viu (Weekend at Bernie's)


I, tot i que és molt moderada, de moment m'agrada.

Nota sobre les audiències: competir per l'audiència amb Operación Triunfo i Bertín Osborne, avui en dia no és cap inconvenient, sinó que sembla un avantatge.

dijous, 25 de gener de 2018

Elóstegui as herself


La jurista i catedràtica de filosofia María Elósegui Itxaso  és des de dilluns la representant d’Espanya al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) d’Estrasburg.
Aquesta senyora s'ha fet famosa pels seus articles i llibres en contra dels drets de les persones homosexuals i transsexuals. No és la primera vegada que ens trobem algú així als llocs de poder fent afirmacions semblants, així que caldrà fer tres petits aclariments:

1.- Formació acadèmica.  No m'agrada la titulitis, però potser hauríem de recordar que ni al temari de les oposicions a jutge, ni en el del grau de Dret,  hi ha cap assignatura de neurologia, ni de genètica, ni de bioquímica. No han demostrat coneixements en la matèria, però els juristes pontifiquen sobre tot. Recordeu quan van sentenciar que el valencià i el català eren idiomes diferents?
Potser en podríem prendre exemple i reclamar que, quan tinguem un problema judicial, la fiscalia l'exerceixi un mecànic i la sentència la dicti un dentista.

2.- Concepte de malaltia. Hi ha diverses definicions del terme "malaltia", però totes van a parar al mateix lloc: una malaltia és allò que t'escurça l'esperança de vida o que et minva la qualitat de vida. Si ens mirem bé aquesta definició (o semblants) veurem que ser homosexual, en si mateix, no et fa viure menys anys, ni viure'ls pitjor. El que sí que et pot fer minvar la qualitat de vida és l'homofòbia, fins i tot pot matar-te. Així doncs el que realment és una malaltia és l'homofòbia.

3.- Ajuda a la diversitat funcional.I si seguint el criteri María Elósegui (i tota la resta) considerem que les persones transsexuals són tarades i defectuoses? Doncs bé, en tal cas haurien de rebre els mateixos ajuts que rep qualsevol altre persona amb diversitat funcional. Per exemple: exempcions fiscals, fàrmacs i pròtesis subvencionats, quotes per aconseguir un lloc de treball...
Imagineu-vos que, seguint la legislació actual, fem que entre el 2% de places públiques reservades a les persones amb alguna discapacitat hi posem transsexuals. No seria bonic veure entre el personal de l'oficina d'Elósegui un parell de travel·los?

dimecres, 24 de gener de 2018

Paciència informàtica


Una de les claus de la mercadotècnia és el nom del producte, això que en diuen naming.Abans del pont de la Puríssima Constitució (o pont de primers de desembre) se'm va espatllar el mòbil i el vaig portar a arreglar a una botiga de Sants (Vallespir 120) anomenada Paciència Informàtica.

L'avaria no era greu: pantalla esquerdada que havia perdut sensibilitat i això impedia que el mòbil pogués ser emprat. Em digueren que l'avaria costava 100€ i que per una mica més (180€) em podia comprar un de nou. Ells em transferirien de franc els arxius del vell mòbil al nou.

Un dia després de comprar el nou mòbil em trucaren i em digueren que no es podien transferir els arxius, ja que amb la pantalla espatllada no podien clicar el botó d'acceptar quan es connectava a un ordinador per a transferir les dades.

Segons ells la solució passava per comprar una pantalla nova... Justament el que havíem descartat!
Els vaig dir que endavant, ja que dins hi havia arxius molt importants per a mi, així que em vaig esperar a que trobessin la pantalla nova. Un mes després encara no l'havien trobat. Un mes i mig després els vaig dir que prou, que me'l tornessin. Ells em van dir que, casualment, el tenien al laboratori i que per només 85€ em podien fer un buidatge de dades al nou mòbil. Els vaig respondre que ni de conya, i casualment trobaren el meu mòbil a la botiga (misteris de la vida: on coi tenen el laboratori?).

El proper que em vingui amb campanyes a favor del comerç de barri ("del barri de tota la vida", no pas de pakistanesos) l'engegaré a pastar fang. A pastar fang per racista i xenòfob (que no són del barri els pakistanesos!?), per proteccionista (què té de dolent l'FNAC, o qualsevol botiga gran del centre?), i, sobretot, per promoure la ineficàcia.

Si heu patit alguna experiència semblant, on posa Comentaris.

dimarts, 23 de gener de 2018

Afanya't, que la història surt en breu

Anuncia que tanca aquell restaurant tan conegut on tu mai hi has fet cap mos, i corres abans no sigui massa tard.
Aquell grup de música tan històric anuncia una gira de comiat, i tu et compres una entrada per a veure'ls per primera i última vegada.
Fa temps que està de moda una collonada, presencial o 2.0, tant li fa, i tu per fi t'hi apuntes. I saps què passa quan tu hi vas? Doncs que ja és moment de deixar-la estar i posar-s'hi a la nova cosa.

Així que afanya't: compra bitcoins, tatua't i munta una botiga de cigarretes electròniques.

dijous, 18 de gener de 2018

Envelliment artístic (1)

Saps que et fas gran quan veus que hi ha cançons de la teua adolescència i joventut que avui en dia no podrien sonar enlloc.

A tall d'exemple

En anglès:


O en espanyol:


... i en català?

dimarts, 16 de gener de 2018

SMART 2018

Com cada any decidí fer el llistat de (bons) propòsits per a l'any nou. Seguí el vell model SMART, acrònim de:
Specific – Objectius específics.
Measurable – Mesurables, quantificables o, com a mínim, comparables.
Assignable – Que quedi especificat el qui (i segons com el què i l'on).
Realistic – Realista, que toqui de peus a terra.
Time-based – Acotat en el temps, amb data d'assoliment.

La primera decisió SMART fou repassar els objectius SMART de l'any anterior, i de dos anys abans. I també realitzar aquesta llista a partir de la segona quinzena de gener.

divendres, 12 de gener de 2018

Declarant al jutjat

— Menteix com un condemnat— digué en veu baixa un dels membres del jurat
— Això és perquè encara no sap que, digui el que digui, nosaltres ja hem decidit condemnar-lo— respongué un altre membre del jurat que seia just al costat.

I tot seguit aquests dos membres del jurat feren com els altres i es posaren els auriculars. Sempre hi ha coses més interessants per a escoltar.

dimecres, 10 de gener de 2018

Els pitjors subversius

Malgrat els insults primer, els escorcolls després, els arrestos més tard, aquell poble seguia sense prendre les armes.
Després vingueren els estomacaments i els empresonaments, i eixa gent seguia dempeus sense atemorir-se ni sense (el pitjor de tot) tornar-s'hi violentament.
Es decidiren a pujar el llistó amb més empresonaments, partits il·legalitzats i mitjans de comunicació tancats.
I si, malgrat l'escalada, seguien sense passar a la lluita armada, els anirien a pelar.
Eixe vell imperi tenia bones raons per a voler-los matar: el seu pacifisme despertava el pitjor dels seus instints.

diumenge, 7 de gener de 2018

Rebaixes 2018

Com cada any es disposà a enterrar la carrincloneria nadalenca (amb els bonics valors imposats) amb una bona dosi de consum compulsiu a les rebaixes.
I com cada anys comprovà que no només havien abaixat els preus, sinó també els seus ingressos, estalvis i capacitat de consum.
I com cada any renegà del consumisme i reivindicà els bonics valors nadalencs. Aquest, si més no, no li eixien tan cars (en diners).

dissabte, 6 de gener de 2018

Reixos sostenibles

Com que aquell vailet havia comès algunes entremaliadures, Ses Majestats els Reis Mags de l'Orient decidiren deixar-li una mica de carbó.
Anys després esdevingué ministre d'indústria i féu servir el càrrec per a col·locar-se a una empresa monopolista del sector energètic.

Trenta anys després els Reixos, sabedors dels precedents de son pare, decidiren portar-li plaques fotovoltaiques al fill trapella del ministre. I coses del cognom, ja d'adult imposà un impost al Sol.

Els patges reials —que estan al cas de tot— suggeriren que al nét i fill de pròcers no se'l deixés res en senyal de càstig, que en tot cas ja es trobaria d'adult una lliçó de vida.

I efectivament, d'adult fou enxampat amb les malifetes dels adults (això que en diuen "delictes") i aplicà els coneixements apresos. I fou indultat.