dilluns, 19 de febrer de 2018

Trapelleries modernes


En el món que ens ha tocat viure —i on, en el fons, també ens hi agrada viure— tenim una vida virtual-digital cada cop més alta, sovint superior a la presencial. Ací teniu unes propostes de microsabotatge, adaptades als temps que ens ha tocat viure:

1) Crea un grup de WhatsApp amb un nom molt suggerent (d'un viatge, una festa, o qualsevol esdeveniment interessant). Agrega-hi un amic, i tot just expulsa'l. La persona sentirà triple curiositat: saber de què va eixe grup, saber qui n'és membre, i saber per què n'ha estat exclòs.

2) Envia un text breu i sense sentit a un grup de WhatsApp on hi participis poc o gens. Fes-ho a una hora en la que cap altre membre del grup estigui connectat, i tot seguit esborra'l. La gent es preguntarà què havies posat, i per què ho has esborrat. Si vols, també es pot fer amb una imatge sense sentit.

3) Penja a les teues xarxes socials frases i imatges referents a una sèrie inexistent. Pots fer coses com penjar la fotografia d'un paisatge bonic, un text entre cometes, el personatge que la diu, i a quin episodi la diu. Fes-ho en ordre cronològic d'episodis. Passats uns dies penja missatges com "quines ganes que comenci la nova temporada".


diumenge, 18 de febrer de 2018

Els col·legues del Yussep


Al conflicte català s'ha obert un nou front de combat: l'escolar (si és que mai aquest front fou realment tancat). El govern del PP, en aplicació del 155, i amb un discurs pretesament liberal, vol que les famílies "triïn lliurement" en quina llengua volen que els seus fills siguin escolaritzats, i també "saber" quina és la llengua materna de cada criatura.

Sobre aquest tema, vull fer (com ja fan molts altres catalans) la meua història personal. Tant a l'escola com a l'institut, gairebé tots els meus amics i col·legues eren castellanoparlants. Hi havia un reguitzell de minories lingüístiques més o menys exòtiques: francès, alemany, bubi, fang, rifeny i català. Però la llengua materna de la gran majoria de la meua colla era el castellà o espanyol.

Si el projecte de segregació escolar hagués tirat endavant, jo mai hauria tingut aquests companys de classe i farres. Ells haurien anat a l'escola dels espanyolots, i jo a la dels catalufos. En el cas del meu institut, l'Ausias Marc, hauria estat molt fàcil i molt gràfic, ja que era veí, paret amb paret, d'un altre institut (el Joan Boscà).

Els espanyolots a un insti i els catalufos a l'altre. Imagineu què passaria cada any quan sortissin els resultats de la selectivitat: si els catalanets treien de mitjana una dècima més que els castellanets, per a uns seria senyal per a talent inherent a la condició de catalanoparlant, i per a d'altres seria la prova irrefutable del favoritisme i la discriminació al sistema educatiu i universitari català. El mateix es podria dir del pressupost de cada centre: si l'escola dels catalanets rep un cèntim més que la dels castellanets, uns parlarien de discriminació intolerable. I si fos al revés, els que saltarien serien els altres.

La segregació escolar és la llavor de l'enfrontament civil. Ves que no sigui això el que volen.


divendres, 16 de febrer de 2018

L'avaria

Malgrat la seua tossuderia per aconseguir reparar aquella avaria, al final es va rendir. Agafà la llibreta d'adreces que hi havia en el calaix de la tauleta del telèfon i buscà el número del tècnic de reparacions del barri.
El congelador estava glaçat i no podia treure la seua nòmina d'aquell bloc compacte de gel.

dijous, 15 de febrer de 2018

Parranda analògica

Després de dotze dies sense actualitzar el blog, de sis dies sense passar-me pel Facebook, de quatre dies sense piular res a Twitter, i després de portar tres mesos amb alguns grups de WhatsApp silenciats, em veig obligat a aclarir que no m'he mort.

Molta feina, ordinador espatllat, compromisos diversos.... no patiu, que segueixo viu.


dissabte, 3 de febrer de 2018

L'ordre dels declarants

L'any 1994 es realitzaren tres referèndums d'ampliació de la Unió Europea. Eren tres països escandinaus, membres de la EFTA: Suècia, Noruega i Finlàndia. Els ciutadans dels tres països tenien molt clar que volien anar en bloc, i els dirigents de la UE sabien que on més oposició a la UE havia era a Noruega i on més partidaris tenia la UE era a Finlàndia. Així doncs, i sabent que la dinàmica de grups condiciona la presa de decisions, s'acordà fer els referèndums en el següent ordre: primer Finlàndia, després Suècia i el darrer Noruega.

Per a la campanya de Finlàndia es ficà tota la carn a la graella i, efectivament, aconseguiren que guanyés el . Aquesta victòria del condicionà molt els votants suecs (fins uns pocs mesos abans, les enquestes li donaven la victòria al NO), i el s'imposà a Suècia. A Noruega el SÍ va fer una remuntada espectacular, però no aconseguí guanyar. En tot cas, el que quedar clar és que si haguessin invertit l'ordre (primer a Noruega, després a Suècia i per últim Finlàndia), segurament hauria guanyat el no a Noruega, i això facilitaria la victòria del no a Suècia i, probablement, hauria fins i tot guanyat el no a Finlàndia. Com que la història i la política no són ciències empíriques, no ho podrem demostrar mai.


Seguint amb la causa general contra l'independentisme, el jutge d'instrucció del TS ha citat a declarar a responsables de la CUP, d'ERC i del PDeCat. L'ordre de citació és el següent: primer aniran les de la CUP, després les d'ERC i per últim les del PDeCat. No puc deixar de pensar que, seguint el model dels referèndums escandinaus, han citat primer a les que venen d'organitzacions més radicals i combatives, per a que no vagin a declarar (o bé per a que facin una declaració molt contundent). És a dir, per a que puguin ser engarjolades o hagin d'exiliar-se. Després aniran les d'ERC, que tindran la pressió de no ser menys que les de la CUP, ni la de quedar malament davant l'opinió pública independentista, així que hauran de mantindre el llistó alt. I si les de la CUP i ERC han mantingut el llistó alt, les darreres en anar a declarar, les del (teòricament) moderat PDeCat no podran quedar com unes botifleres.

No puc demostrar el que estic dient, en tot cas no hi ha cap raonament jurídic que faci seguir un ordre o un altre. Els propers dies eixirem de dubtes.