dimecres, 22 de maig de 2019

Enquestes 2019


D'acord amb la LOREG i les exigències de la JEC, no es poden publicar enquestes electorals. Però això no m'impedeix publicar algunes dades interessants que m'han donat les persones que treballen en el ram de les enquestes.

  • Els sous són extraordinàriament baixos. Entre 5.8 i 7.5 €/hora bruts. Alguns llocs paguen per enquesta verificada (un supervisor truca a la persona enquestada i comprova que, efectivament, és real). Pel que sembla, de cada 10 enquestes lliurades, són ratificades 5 o 6. Caldria revisar qui i quan fa les verificacions telefòniques, ja que l'enquestat acostuma a penjar-li el telèfon a la boca.
  • Hi ha gent que intenta lligar amb les enquestadores. És especialment neguitejant que passi això a les enquestes telefòniques, ja que l'enquestat no té ni idea de l'aspecte que té l'enquestadora. 
  • Toponímia i geolocalització. Una de les preguntes habituals és la residència. Ací la cosa pot ser divertida: persones que fa vint anys que viuen a Barcelona però que segueixen empadronades al seu poble. Persones que viuen a barris que, oficialment, no existeixen. En aquest cas la culpa no és de la gent, sinó dels buròcrates que dibuixen els mapes oficials. 
  • Edats dubtoses. O la gent està molt castigada de la vida, o menteixen quan diuen l'edat.  
  • Noms i sigles. Gent que et dóna sigles que ja no existeixen, o que mai han existit, o candidats que ja no es presenten o no s'han presentat mai. Gent que diu que votarà CiU, o l'Anna Colau de la PAH, o l'ANC. També hi ha gent que no sap què es vota, i que et diu, a Catalunya, què votarà per a les autonòmiques del 26A.
  • Selecció de personal. És habitual que busquin estudiants de Sociologia i de Ciències Polítiques per fer aquesta feina. No és que calgui gaire formació, però sí que, donades les condicions de treball, cal que qui faci la feina base s'ho cregui una mica. Si la matèria prima falla, la resta no pot anar gens bé. 


dimarts, 21 de maig de 2019

Euroreflexions eurovisives


 Un any més, i ja en van molts, el Festival d'Eurovisió ha estat l'esdeveniment no esportiu que més audiència ha tingut al continent europeu (i també fora d'Europa, a Austràlia i Israel).

Enguany la novetat ha estat la crida a boicotejar el festival. Val a dir que la majoria dels que l'han boicotejat són persones que habitualment no li feien gaire cas.

Quan arriba aquest festival no puc evitar fer una reflexió sobre una cosa que em sembla paradoxal: hi ha un èxit televisiu sense mercat, i mercat sense èxit televisiu. No hi ha un mercat musical europeu. La majoria de catalans no som capaços de dir tres artistes polonesos, ucranians o alemanys que triomfin al seu país (com a molt podem esmentar grups com Scorpions, amb molts anys d'història). De fet, tampoc escoltem música cantada en alemany o polonès. I cap artista català fa carrera musical a Alemanya, Polònia o Ucraïna.

Per contra, a Llatinoamèrica i als països àrabs sí que hi ha un mercat musical comú. És habitual que cantants mexicanes o colombianes triomfin a Perú i Argentina, també és habitual que artistes libaneses i egípcies omplin auditoris a Jordània i Tunísia. I també hi ha canals de televisió musicals que emeten per a tots aquests països. I, en canvi, no hi ha cap festival de música que els aplegui. Tots els intents de fer-ne un han fracassat.




Probablement sigui un cas únic en el món de l'espectacle.

Ah, el vídeo és de la primera cançó que va obtindre zero punts en aquest festival. Aquest fenomen ha tingut lloc en 36 ocasions, i el primer quàdruple empat a zero fou el 1962: Àustria, Bèlgica, Espanya i els Països Baixos. Més informació en aquest enllaç.

dilluns, 22 d’abril de 2019

Porra electoral valenciana 2015


Ara que la Junta Electoral prohibeix publicar enquestes, i amb una fidelitat no gaire diferent de moltes de les que es publiquen, us faig la meua porra electoral. El diumenge em dieu el què.
  • PSPV-PSOE: 22 escons 
  • Compromís: 22 escons 
  • PP: 21 escons 
  • Ciutadans: 17 escons 
  • Unides Podem: 12 escons 
  • VOX: 5 escons 
  • PACMA: 0 escons


Qualsevol cosa la podeu dir on posa Comentaris.

dijous, 18 d’abril de 2019

Viatge a l'Aragó (2)



Segons com van les majories polítiques, l'Aragó pot tindre entre una i cinc llengües oficials. Aquests dies que hi he estat el president Javier Lambán estava esmorteït per la Chunta, Esquerra Unida i Podem, així que les llengües oficials eren tres: Castellà, Català i Aragonès. LAPAO i LAPAPYP ja no tenien cap mena de reconeixement.

Alguns municipis com Osca han iniciat la normalització del rètol, i no sembla que la cosa vagi gaire més enllà. Per més que he remogut el dial radiofònic no he trobat cap emissora en aragonès, i a les televisions de l'hotel no s'hi sintonitzava cap canal en aragonès, ni en català, ni en francès. Tal vegada Osca té una orografia particular que interfereix totes les ones hertzianes que no vinguin de Saragossa o Madrid.

Gràcies a grups com Mallacan he après a dir algunes coses en aragonès, però malauradament ningú ha volgut seguir una conversa en aragonès amb mi. Per cert, fora de les comarques de la Franja també hi ha gent que sap parlar català. Penseu que molta gent ha estudiat i treballat a Catalunya, i que molta gent va passar la seua infantesa veien Bola de Drac i d'altres sèries per Tv3. A Montsó ho vaig comprovar amb un cambrer que tindria uns trenta-i-pocs anys.

Lingüísticament parlant el més interessant que m'he trobat és una recepcionista d'hotel a Osca. Ella era marroquina i parlava francès amb accent marroquí, però castellà amb accent manyo. Jo li vaig parlar en català i ella m'entenia perfectament, i fins i tot em deia algunes coses en català: té familiars i amics a Catalunya. La recepcionista sabia parlar àrab, tamazic (rifeny), francès, castellà, anglès i una mica l'italià. Probablement el multilingüisme ha estat, històricament, més propi dels pobres inconformistes que de les classes mitjanes conformistes.


dimarts, 16 d’abril de 2019

La tragèdia


En aquella època tota tragèdia esdevinia doble. Per una parta estava el fet tràgic en sí, per un altre costat estava l'allau d'opinadors, professionals i amateurs, que pontificaven sobre el tema, ja fóra per a dir com s'hauria d'haver resolt el problema, o per a proposar teories conspiranoiques, o per a recordar-nos que som uns malànimes per no preocupar-nos tant d'altres tragèdies encara més tràgiques.

Això sí, el gat lluïa un pentinat meravellós.

dimecres, 10 d’abril de 2019

Viatge a l'Aragó (1)


L'empresa per la qual treballo ha tingut un seguit de problemes administratius i m'ha tocat anar a l'Aragó. Dit així pot semblar que jo desenvolupo alguna mena de tasca administrativa, però no és el cas. Més simple encara: com que no podia atendre els clients que l'empresa té a Catalunya, m'ha tocat anar a atendre els de l'Aragó.
Val a dir que jo a l'Aragó ja hi he anat uns quants cops per a aquesta empresa, però sempre ha estat cosa d'hores, de pujar i baixar el mateix dia. Però en aquesta ocasió el que tocava era (és) estar-s'hi tota una setmana.

Abans de marxar vaig centrar-me en allò pràctic i vaig fer una llista de les coses que necessitaria pels dies que m'hi estaria: mitjons, calçotets, samarreta, diccionari espanyol-català, llaços grocs de recanvi...

Eixir de Barnàpolis fou complicat, ja que una vaga de metro i un seguit d'accidents de trànsit havien complicat la mobilitat a tot l'àrea metropolitana. Afortunadament m'havia oblidat de posar el despertador, i sortint a quarts de deu vaig trigar el mateix que si ho hagués fet a les set.

Apunt comunicatiu: fins a Montsó encara es poden sintonitzar emissores de ràdio catalanes. A Montsó vaig fer la primera feina a terres aragoneses. Encara m'esperaven sorpreses...

... continuarà

diumenge, 31 de març de 2019

L'Espanya Buida


Sindicats, patronals, partits polítics i entitats de tota mena, representants dels territoris menys poblats de l'estat espanyol, han convocat per aquest diumenge una gran manifestació a Madrid. Es queixen del despoblament i abandó que pateixen moltes províncies i reclamen solucions. Aquesta marxa s'anomena La España Vaciada.

Malgrat la pluja, la manifestació de La España Vaciada ha estat un èxit i han omplert el centre de Madrid. No m'afegiré al tradicional ball de xifres, però no em puc estar de fer tres breus reflexions:

1) Si volen augmentar la població dels seus territoris que aprofitin per trobar parella a Madrid i portar-les a un indret on l'habitatge és més barat i l'aire és més sa. Menys pancartes i més Tínder!

2) Volen gent nova al territori? Doncs ho tenen fàcil: Ja que es troben a Madrid, que s'intercanviïn els autocars: els de Terol a Palencia, els de Palencia a Sòria, i els de Sòria a Ourense. Gent nova en tindran, renovació del 100%.

3) Si han omplert Madrid, no hauran deixat buides del tot les terres d'on venen?

dijous, 28 de març de 2019

Període insurreccional


Una de les novetats que ens han deixat els episodis d'aquesta setmana de la sèrie Judici del Procés ha estat el concepte Període Insurreccional, parit pel tinent coronel Daniel Baena, i adoptat tot seguit per diversos polítics i tertulians.
Segons Baena, aquest Baena comença a finals de l'estiu del 2017 i s'acaba amb l'aplicació de l'article 155.
La historiografia pot emprar referents temporals estrictes (segles, dècades) o referents històrics, basant-se en fets rellevants que marquen la fi d'una època, i l'inici d'una altra. Sovint es combinen totes dues maneres. Per exemple:
Segle XIX Llarga: període de temps que va de la Revolució Francesa fins la Revolució Russa.
Segle XX Curt: període de temps que va de la Revolució Russa fins la dissolució de la Unió Soviètica.

Els períodes històrics poden ser d'abast universal, continental, nacional o local. I, dic jo, per què no d'abast personal? Us proposo alguns models, a veure què us semblen:

— Període pre-universitari. Per a algunes persones pot representar els anys de l'institut, per a d'altres tota la vida (si no han anat a la universitat, s'entèn).

— Període post-universitari. Lapse de temps que passa entre que acabes les pràctiques i passes a ser, oficialment, aturat de llarga durada.

— Període neomasturbatori. Després de tallar amb la teua primera nòvia.

— Període d'entre guerres. Feliç i breu espai de temps entre dues relacions formals de parella.

Si teniu més propostes les podeu dir on posa Comentaris.

dilluns, 25 de març de 2019

Fragments d'una entrevista

Entrevistador — Quin és aquell indret on t'escapes sempre que ho necessites?
Entrevistat — A Eurovegas.
Entrevistador —  Quin llibre t'enduries a una illa desèrtica?
Entrevistat El Necronomicon.
Entrevistador Quin autor català consideres imprescindible?
Entrevistat Joaquim Ros i Lasalas.
Entrevistador Un grup de música?
Entrevistat The Rutles.


diumenge, 24 de març de 2019

Primavera afaitada


Cada hivern un servidor té el costum de deixar-se barba. Aquesta barba apareixia quan arribava el fred, i era tan llarga com dies de fred hi havia.

Enguany no hi ha hagut hivern. En tot cas, no he viscut un hivern prou fred com per a deixar-me barba.

Potser hauria de plantejar-me la barba primaveral: per a protegir la meua pell de la radiació solar, i el meu sistema immunològic del pol·len i els àcars. Com una mena de barrera protectora.

dimecres, 6 de març de 2019

Radionovel·la judicial


Un dels moltíssims elements de cultura popular que nosaltres no hem viscut i sí ha viscut la generació dels nostres pares, avis i besavis és el Serial Radiofònic o Radionovel·la. Tot i que, segons molts experts, estem vivint l'època daurada de les sèries de televisió (sobretot per internet) aquesta afició a les sèries no torna a la ràdio.

Dels dramots d'Ama Rosa fins el terror del Doctor Mortis passant per la fantasia heroica d' El Senyor dels Anells, arreu del món la gent s'enganxava a aquests programes. A més de sèries més o menys llargues, també s'emetien programes curts, radiorelats de diferent durada i una única emissió.

La ràdio que jo he conegut només te dramatització en els programes d'humor, ja sigui per imitar persones famoses o per a donar veu a personatges arquetípics. Tota la resta de la programació és música, notícies, tertúlies i uns pocs concursos. Sembla ser que la ràdio ha renunciat a la ficció, i a la realitat narrada en forma de radionovel·la. Si més no, fins ara.

Per feina viatjo bastant, en el vehicle de l'empresa. Treballo sol gairebé sempre i, com que no rutlla el reproductor de CDs i MP3, escolto la ràdio. Fins ara els meus programes favorits eren d'humor (una hora al dia, no ens enganyem). Ara però tinc una novetat que em té enganxat: El Judici del Procés (JdP).

Tot i que el senyal és el mateix, m'agrada més la retransmissió de Catalunya Ràdio, ja que els comentaris són més breus i de més nivell.

Escoltant les intervencions, i veient per on va el fil argumental, m'ha vingut al cap una frase d'una novel·la de Manuel Vázquez-Montalbán, just al principi, on avisa que no s'han de confondre persones reals amb personatges arquetípics, encara que de vegades les persones reals es comportin com arquetips literaris.

Jo ja he triat els meus personatges arquetípics preferits, que no tenen perquè coincidir amb les persones reals que prefereixo.

dimarts, 26 de febrer de 2019

Molt treballador

Aquell home jove es vantava de la seua capacitat de treball, i que mai havia perdut el temps, sempre avançant i cremant etapes.
Ara que tot just ha complert els 40, ja ha superat la crisi dels 50, la jubilació, els néts i es prepara per a morir ben aviat.

Relat enllaçat just aquí.

dilluns, 25 de febrer de 2019

Albà, Toni Albà

La caga el Rei, la caga el Papa, i de cagar-la ningú se n'escapa.



Si després de tres dècades de carrera artística només et poden criticar una piulada amb poca gràcia, pots estar ben segur que ets un gran actor i un humorista punyent.

dimecres, 13 de febrer de 2019

Barcelona, la xoriçada


Dimecres 19 de febrer del 2019, 8 d'adar del 5779, 7 de la jumada al-àkhira, i per primer cop en ma vida, un servidor ha estat víctima d'un furt a la ciutat de Barcelona.
Després de dècades visquent en aquesta metròpoli, per primer cop m'hi han robat una cosa, i no és el cor precisament.
Al vespre, aparcant el vehicle d'empresa a la zona blava i mentre em disposava a fer el pagament del tiquet, han entrat a la furgoneta i m'han robat el mòbil d'empresa.
No era el meu telèfon personal, no hi tenia res valuós ni comprometedor, i ja tindria la màquina ben bé dos anys. A l'empresa tampoc s'ho han près malament, però a mi m'ha fotut, i molt.
Mai m'havien robat res, i creia que era indemne a aquesta mena de delictes, justament a una ciutat plena de delinqüents com és Barcelona.
No sé si és pel meu aspecte, pel meu poder adquisitiu, perquè no exhibeixo res car, per raons ètniques o, simplement, per pena, però jo estava convençut que mai em xoriçarien res.
Però no ha estat així. Tot i que el mòbil no era meu, ni la furgoneta tampoc. Però el lladre això no podia saber-ho, així que m'ha robat a mi. A mi!

Aquesta nit intentaré dormir, però us he de confessar que tinc por: i si demà em desperto amb unes ganes boges de votar un partit que promet ma ferma contra els manguis? I si demà començo a simpatitzar amb VOX?

dilluns, 11 de febrer de 2019

Judici televisat


Un judici és, entre moltes altres coses, una art escènica: el rol dels participants, la posada en escena, els arguments i contraarguments, les proves presentades... no ens ha d'estranyar que des de l'antiga Grècia i fins l'actualitat el judici hagi estat un escenari i argument recurrent a la narrativa, al teatre, al cinema i a la televisió.

De pel·lícules com Dotze homes sense pietat (12 Angry Men) fins a sèries com Murder One, passant per reconstruccions de judicis històrics com el de Nuremberg o seguiments com el que Canal 9 va fer del Juí d'Alcàsser. Són molts els processos judicials, ficticis o reals, que han captat l'atenció del públic. Així doncs no ens ha d'estranyar que el judici contra els dirigents independentistes que comença aquesta setmana sigui un fenomen mediàtic.

Però la justícia espanyola pot arribar a ser lenta i farregosa, amb detalls i tecnicismes que no encaixen bé en el ritme televisiu, cosa que farà que algunes sessions siguin avorridotes.

Tampoc la nostra capacitat d'atenció és sempre la mateixa, així que en algun moment passarem de l'interés al semenfotisme, de l'emoció a l'humor, i persones (no necessàriament personatges) passaran de caure'ns bé a malament, o viceversa.



No sé vosaltres, però a mi ja m'han convidat a anar a veure i comentar el judici a la casa d'un amic, com quan un grup d'amics queda per a veure una final de futbol, el Festival d'Eurovisió, una boda reial o la cerimònia inaugural d'uns jocs olímpics.


diumenge, 10 de febrer de 2019

Judici Polític: perdre per a guanyar


Aquesta setmana comença un judici polític. Per més filigranes lèxiques que fem, les causes són polítiques, l'acusació és política, la defensa és política, i el delicte és inevitablement polític. Fet l'aclariment, ve una pregunta: com es guanya un judici polític?

— Alfred Dreyfus va perdre el judici penal, però va guanyar la causa.
— Mahatma Gandhi va perdre el judici penal, però va guanyar la causa.
— Nelson Mandela va perdre el judici penal, però va guanyar la causa.

Així doncs, si aquest judici acaba amb dures condemnes penals, no ens l'hem de prendre com una derrota. Només serà una derrota si després la causa no guanya.

diumenge, 6 de gener de 2019

La paradoxa de VOX i les "feminazis"


Aquests dies ha estat tema de debat la formació d'un tripartit de dretes a Andalusia, integrat pel PP, Ciutadans i VOX, i les exigències d'aquests últims per a formar govern. Un dels cavalls de batalla és la Llei Andalusa Contra la Violència Domèstica (la Llei 7/2018 que podeu llegir en aquest enllaç). Els d'Abascal en volen la derogació, o una reforma en profunditat.
Cal aclarir que abans de la irrupció de VOX al mapa polític andalús aquesta llei ja havia rebut dures crítiques per part de diferents col·lectius professionals (juristes, psicòlegs, policies...) de diferents sensibilitats polítiques.

La Junta d'Andalusia no té competències per a reformar el Codi Penal, ni la Llei d'Enjudiciament Criminal; tampoc tenen competències en matèria de presons, ni Codi Civil propi, i ni tan sols tenen policia autonòmica. Així doncs, sobre què legisla aquesta llei? Doncs bàsicament sobre ajudes a les víctimes. 
Cal aclarir que la majoria de comunitats autònomes han aprovat lleis que acompanyen la Llei Integral Contra la Violència de Gènere. En el cas de Catalunya tenim una llei aprovada per 132 dels 135 parlamentaris.

Però què té de dolent aquesta llei?

El punt més criticat de la llei andalusa és l'article 1.bis que diu textualment:

«Artículo 1 bis. 
Concepto de víctima de violencia de género. A efectos de la presente Ley, se considerarán víctimas de violencia de género y tendrán reconocidos los derechos de esta norma sin necesidad de interposición de denuncia, tanto si se trata de violencia física, violencia psicológica, violencia sexual o violencia económica»

Aquest és el punt més criticat: Sense necessitat d'interposar denúncia.

Un altre aspecte que critiquen els de VOX (i altres persones) són els recursos destinats a les "associacions de dones" que ells consideren una menjadora per a entitats afins al Govern.

I un darrer punt que volen reformar els de VOX (i altres persones) és el que fa referència a les víctimes, ja que volen que la condició de víctima no es limiti a les dones i que es faci extensiva a totes les persones víctimes de la violència domèstica.

Eus ací les quatre paradoxes:

Santiago Abascal és un líder que ha fet carrera explotant la seua condició de víctima d'ETA. Cal aclarir que, tot i haver portat escorta des de ben jove, ell mai ha estat víctima de cap atemptat d'ETA. I son pare, històric dirigent del PP d'Àlava, el màxim que va patir van ser unes pintades a la seva granja de cavalls. El mateix podem dir d'altres persones de la mateixa corda ideològica, com Francisco José Alcaraz, antic president de la AVT que mai va patir cap atemptat terrorista.
Paradoxalment, els que sense haver estat víctimes han explotat la condició de víctima són les que ara critiquen que d'altres puguin fer el mateix.

Picaresca i denúncies false. Moltes veus alienes a VOX critiquen que es pugui tindre la condició de víctima sense haver interposat cap denúncia, ja que això pot afavorir la picaresca. En tot cas, si una de les motivacions de la denúncia falsa és accedir a ajudes públiques, aquesta motivació queda desactivada al poder accedir a les esmentades ajudes sense interposar cap denúncia. És a dir: això pot fer que baixin les denúncies falses.

Guinguetes, xiringuitos i menjadores. Aquells que han fet servir les associacions de víctimes del terrorisme (AVT, VCT, FVT...) per a rebre subvencions i fer carrera política, ara critiquen que es facin servir associacions feministes (víctimes de la violència familiar) per a rebre subvencions i fer carrera política.

Víctimes de primera, de segona i de tercera. Aquells que durant dècades han classificat les víctimes del terrorisme en víctimes de primera categoria (militars, policies i polítics espanyolistes víctimes d'ETA), víctimes de segona categoria (altres víctimes d'ETA), de tercera categoria (víctimes del GRAPO, Al Qaeda...) i víctimes de quarta categoria (víctimes del GAL, BVE i similars), ara critiquen que amb la violència domèstica hi hagi víctimes de primera (dones víctimes d'homes), de segona categoria (parelles LGBTI, nens, gent gran i persones amb diversitat funcional) i de tercera categoria (homes víctimes de dones, una minoria sigui dit de passada).

A veure si serà cert que existeix el karma, si més no en política.

dimecres, 2 de gener de 2019

Autocensura

Tenia pensat fer el primer article de l'any 2019 com un alegat contra la censura i, sobretot, contra l'autocensura. Volia dir alt i clar que és el que penso de la gent (periodistes, humoristes, polítics) que no s'atreveixen a dir el que pensen i s'autocensuren.
Però millor m'ho callo!