dilluns, 11 de febrer de 2019

Judici televisat


Un judici és, entre moltes altres coses, una art escènica: el rol dels participants, la posada en escena, els arguments i contraarguments, les proves presentades... no ens ha d'estranyar que des de l'antiga Grècia i fins l'actualitat el judici hagi estat un escenari i argument recurrent a la narrativa, al teatre, al cinema i a la televisió.

De pel·lícules com Dotze homes sense pietat (12 Angry Men) fins a sèries com Murder One, passant per reconstruccions de judicis històrics com el de Nuremberg o seguiments com el que Canal 9 va fer del Juí d'Alcàsser. Són molts els processos judicials, ficticis o reals, que han captat l'atenció del públic. Així doncs no ens ha d'estranyar que el judici contra els dirigents independentistes que comença aquesta setmana sigui un fenomen mediàtic.

Però la justícia espanyola pot arribar a ser lenta i farregosa, amb detalls i tecnicismes que no encaixen bé en el ritme televisiu, cosa que farà que algunes sessions siguin avorridotes.

Tampoc la nostra capacitat d'atenció és sempre la mateixa, així que en algun moment passarem de l'interés al semenfotisme, de l'emoció a l'humor, i persones (no necessàriament personatges) passaran de caure'ns bé a malament, o viceversa.



No sé vosaltres, però a mi ja m'han convidat a anar a veure i comentar el judici a la casa d'un amic, com quan un grup d'amics queda per a veure una final de futbol, el Festival d'Eurovisió, una boda reial o la cerimònia inaugural d'uns jocs olímpics.