dimecres, 27 de maig de 2020

Premi Especial del Jurat


No era pas un escriptor professional —no encara— i havia escrit la novel·la per gust, pensant en allò que li agradava llegir de nen (ell havia estat un petit lector) i en el que voldria llegir si ell fos ara un nen. La seua parella i dos amics havien llegit el text i l'havien encoratjat a portar-lo a una editorial o a un concurs literari. I els va fer cas.

Va haver de llegir dos cops el correu electrònic on li notificaven que havia guanyat el Premi de Literatura Intanfil i Juvenil —li feia gràcia això de literatura juvenil, adreçat a un públic adolescent—. I no havia guanyat un premi qualsevol, sinó una menció d'honor i premi especial. Estava més sorprès que no pas cofoi. Per vergonya només li notificà a la seua parella, i es sentí alleugerit quan aquesta li parlà dels problemes d'agenda per a no poder acompanyar-lo a l'acte de lliurament del guardó.

Es vestí amb americana i sense corbata, i tot sol anà fins el palauet on s'hi feia la cerimònia de lliurament. Gairebé no tastà res del còctel, i es va saludar i xerrar amb gent que no coneixia de res. Els més assequibles solen ser els polítics, i es pot dir que va xerrar amb tot l'arc parlamentari.
La cerimònia fou més breu del que es pensava (potser perquè estava molt nerviós) i quan va pujar a recollir el premi es va limitar a llegir un senzill i sentit text d'agraïment, amb referències a la cultura i un parell d'acudits políticament correctes.

En acabar la cerimònia dos membres del jurat s'atansaren a ell i el saludaren efusivament.

— Per fi!— digué un.
— Teníem ganes de conèixer-te— afegí un altre.

Els membres del jurat també eren escriptors, i havien guanyat el mateix premi que ell. I tot d'una el convidaren a fer un toc a una cocteleria de renom. Allà coincidiren amb d'altres escriptors premiats.

— Sóc el Ricard, però si vols pots dir-me 70—mirà els altres presents— 1970, que ja som presents dos segles i dos mil·lennis.

Els altres escriptors es presentaren breument:

— Martí, 1981
— Roger, 1991
— Jordi, 2001
— Arnau, 2011

Se'ls mirava astorat, no acabava d'entendre de què anava tot plegat. En Ricard, el veterà, va prendre la paraula.

— Tu has escrit la meva novel·la. Tu has escrit la mateixa història que jo, amb els mateixos personatges, i el mateix fil argumental.

— No posis aquesta cara, no t'estem acusant pas de plagi —Martí s'afegí a les explicacions— Fa 39 anys que el Ricard m'ho va fer notar. La meva novel·la era en essència la mateixa que la seva.
— Tots els aquí presents ens portem entre nou i onze anys, i cadascú de nosaltres ha escrit la mateixa novel·la en el seu context temporal.— Rèplica del Ricard.
— Per exemple, el professor Manel de la teva novel·la és igual que Don Gervasio, el mestre de la meva— Aclariment del Ricard.
— En comptes d'un germà qua s'anava a la mili, a la meua història se n'anava a fer un Erasmus.— Explicació de Jordi
— El 1981 l'oncle Ramon mor de càncer, el 1991 és el tiet Xevi que mor de SIDA. El 1991 el millor amic del protagonista està enganxat a les màquines de matar marcianets, el 2011 el millor amic està enganxat al mòbil.— Explicació del Ricard.
— Tots hem ubicat la història al lloc on vam passar la nostra infància: Girona, Xàtiva, Barcelona, Lleida, Tarragona i Manacor, —Arnau va assenyalant els presents— i amb girs dialectals propis de cada indret.

Es va asseure i va beure's d'un glop el còctel que li havien servit.

— En el fons, donan-te el premi gros a tu ens l'estem donant a tots nosaltres— digué el Roger.
— I a fe que ens el mereixem— Reblà el Martí.


dissabte, 2 de maig de 2020

Fases i desfassamentes


Aquest cap de setmana llarg (per alguns és un cap de setmana de 45 dies) està sent tema de conversa, i àcida crítica, les fases del procés de desconfinament.

Parafrassejant a Churchill, han volgut sacrificar la salut a canvi de preservar l'economia, i es quedaran sense salut i sense economia. Però d'això ja en parlarem més endavant.

Ara el que m'interessa saber és a quina fase cal fer segons quines coses, que el Govern Únic no ha especificat encara.

Ghosting. Moltes persones han aprofitat el confinament per a lligar, virtualment. Siguem realistes: moltes persones no tenen temps de quedar amb tots els matchs que han acumulat, i molts només s'han interessat per certes persones perquè tampoc tenien millors alternatives, i tot parava lluny.
Però quan arribi el moment de la veritat, voldrem i podrem quedar amb tothom? Les persones descartades, a partir de quin moment ho han de ser?
En cas de rebrot de l'epidèmia i  nou confinament, reprendrem també els lligues virtuals?

Canvis necessaris. A partir de quin moment hem de parlar de divorci? A quina fase toca buscar pis nou? I feina nova? El Govern Únic no ens ho ha aclarit, i un règim ha de cobrir tots els dubtes i totes les eventualitats, en cas contrari els súbdits poden posar-se a pensar.

Noves pors. Fa deu anys ja ho vaig esmentar en aquest post, i segueix vigent. Quan passi la por a l'epidèmia necessitarem una nova por. La crisi econòmica —no és nova, és la mateixa que no ha marxat— és una por perillosa pel sistema, ja que hom podria plantejar-se fer canvis en profunditat.

dimarts, 28 d’abril de 2020

Danys col·laterals (6)




Tal i com portem el confinament, la cosa queda així:

— Relacions de parella. Si la vostra relació era massa incipient com per a confinar-vos junts, quan sortiu estareu molt il·lusionats l'un amb l'altre. Si us heu confinat junts, potser us acabareu separant. Si no tenies res formal, el lligoteig virtual farà que sigui (i siguis) molt decebedor passar al món real.


— Cerca de pis. Si estaves buscant pis, quan surtis estaran més barats. Això ho sap tothom, així que esperareu quatre o sis setmanes després del confinament per a cercar pis, tot fent-vos de pregar i exhibint indiferència als agents immobiliaris. Si comparties pis, segurament voldràs emigrar a una cova on poder viure sol. Si vivies sol et casaràs amb la primera persona que et digui bon dia.


— Formació i cultura. De debò que has aprofitat per a llegir tot el que havies de llegir? De debò que t'estàs formant? La majoria de nosaltres hem caigut en la cultura de la immediatesa: ens costa conservar l'atenció durant més de 10 minuts (sí, tu també has avançat vídeos del youtube de sis minuts), ens perdem en textos de més de mil paraules, i no sabem què carai és una font d'informació fiable.

En resum: massa temps! 

dimarts, 21 d’abril de 2020

Sant Jordi Confinat



Un any més em mantinc fidel a la tradició de no publicar cap llibre per Sant Jordi. Però enguany moltes tradicions no es compliran:

- Comparativa de cues. Enguany no podrem veure com els autors famosos i/o mediàtica exhibeixen cues llarguíssimes mentre que d'altres, més humils, només signen a parents i amics.

- Evolució del preu de les roses. Sabem que cada any el preu de les roses va baixant a mesura que avança el dia. Però no tots els anys baixa igual. Variables com el dia de la setmana, la temperatura o la pluja influeixen en la variació d'aquest preu. Enguany no podrem fer l'estadística pertinent.

- Homes estressats. Mares, germanes i filles es mereixen rosa per Sant Jordi. Però en temps de relacions líquides, Tísner, druts i follamigues, la rosa esdevé una despesa múltiple, més de temps que de diners. Enguany alguns homes respiraran més alleugerits.

divendres, 17 d’abril de 2020

La bona epidèmia

El juny del 1981 els experts del CDC anunciaren el descobriment d'un nou virus que provocava un seguit de patologies mortals. El virus era el VIH, i la malaltia la SIDA.


En aquella època eixa epidèmia era perfecta per a que la gent hi abocara algunes de les seues pitjors fòbies. Es tractava d'una malaltia que es transmetia per fluïds corporals, i els seus infectats eren, a la Califòrnia del 1981 la triple H: Homosexuals, Heroïnòmans i Haitians. La HHH va anar de meravella per a estigmatitzar els infectats, i per a que la resta de la població no prengués mesures de protecció.

Perquè per a molta gent era un càstig diví contra gais, persones que exercien la prostitució, drogadictes i gent de mala vida (contagis a la presó per tatuatges sense mesures higièniques, per exemple).

L'any 1981 estàvem en plena Guerra Freda, i hi havia poca relació entre les persones d'ambdós blocs. Per això hi hagué poc contagis a la URSS (i si n'hi havia tampoc se'n sabia gaire cosa). Aquesta  circumstància fou aprofitada per alguns per a defensar el model soviètic.

I no oblidem que durant molts anys, donar positiu en VIH era sinònim de morir en poc temps.

L'actual pandèmia de Covid-19, de moment, no està a l'alçada dosi que la del VIB SIDA de fa gairebé quatre dècades.
Per començar la taxa de letalitat oscil·la entre el 2 i el 3% dels infectats, molt lluny de la SIDA dels anys 80'.
Per continuar, no hi ha cap col·lectiu fàcilment criminalitzable. Tot i haver començat a la Xina, no hi ha brots de sinofòbia violenta. Molts acudits de mal gust, sí, però ningú està saquejant comerços regentats per xinesos.
Els que més moren són els avis, però només uns pocs cretins s'han queixat d'estar confinats per culpa dels iaios.
La malaltia pràcticament no provoca morts entre els mesos de 10 anys, però fins ara ningú culpa els nens de ser perillosos transmissors asimptomàtics.
El més semblant que tenim, com a col·lectiu criminalitzat, són persones de ciutat que tenen segona residència a la costa o la muntanya. Al País Valencià el focus s'ha posat a Madrid, i a la Cerdanya a l'Àrea Metropolitana de Barcelona.


Us heu fixat que tota l'estona he parlat dela SIDA? És cert que a Europa han baixat els contagis, i també és cert que fàrmacs antiretrovirals han permès baixar la càrrega víricaa la sang i allargar espectacularment l'esperança de vida dels infectats. A Europa és una malaltia crònica, però que et permet vida normal. A Europa.

Però a molts països, sobretot a l'Àfrica subsahariana, els contagis són molt, i no hi ha accés als antirrertrovirals. A països com Botswana es calcula que una de cada sis persones adultes està infectada.

dimecres, 15 d’abril de 2020

L'algorisme que em va matricular

Aquesta pandèmia fa que consumim molt de temps i molt trànsit de dades a les xarxes socials. És lògic, tant de temps tancats a casa. Per provar coses noves, i per fugir una mica de la xarxa social més hater (Twitter, d'on no hi ha manera de ser expulsat), he decidit ficar-me a una xarxa social més amable: Instagram.


En cap moment m'han demanat l'edat, el sexe, ni l'opció sexual. Tampoc per la feina, els estudis, ni les aficions. Però des del primer dia que m'ofereixen seguir dones llatinoamericanes que ensenyen pit i cuixa.

Ja puc fer una cerca temàtica, que abans de tres fotografies ja tindré la meua dosi de carn d'ultramar. Si cerco submarinisme, la primera imatge ja serà una khamelga amb tanga i esnòrquel; si busco microbiologia, la segona foto serà d'una mulata mirant per un microscopi; i si accidentalment teclejo ghůkmolfrs, sortirà una bellesa mexicana dient que no hi ha coincidències per la paraula buscada.
Pel que fa la cerca per llocs, no hi ha cap diferència entre buscar a Caracas, Helsinki o Pyongyang: sempre apareixerà una llatinoamericana en bikini.

Aviat podrem dir, quan ja tenim ben clixada una persona, que "Et conec millor que l'algorisme del teu mòbil".

dimarts, 7 d’abril de 2020

El gran experiment (1)

Aquesta pandèmia ha esdevingut, entre d'altres coses,  un gran experiment sociològic.



- Balconazis. Hem pogut constatar com una part no menyspreable de la gent del nostre voltant té una gran vocació de delator, àdhuc de kappo. Potser ja ho sospitàvem, però ara en tenim la certesa. Si mai arriba un règim autoritari, sigui del signe que sigui, trobarà un bon grapat d'entusiastes de la força i l'auritarisme.

- Xarxes de suport. Ja els havíem conegut en d'altres ocasions, però ara tenen la seua oportunitat. Alguns han demostrat ser més organitzats i capaços del que semblava, però uns pocs han confirmat el que sospitava:són uns sapastres.

- Rics i inconscients. Alguns dels privilegiats que tenen segona (i tercera, i quarta) residència han aprofitat per a saltar-se el confinament i fer córrer el virus. Hores d'ara ignoro l'impacte epidemiològic d'aquesta desplaçaments (sobretot comparats amb d'altres desplaçaments), però sociològicament parlant confirma una cosa: la magnitud dels merders on et fixarà és directament proporcional als diners i contactes que tens.

dissabte, 28 de març de 2020

Viatge a Madrid (i 3)


Tenia intenció de quedar-me a dormir a Madrid, i tornar divendres, però dues coses m'ho van impedir: una reunió a Barcelona divendres pel matí i un petit incendi al pis de l'amiga que m'havia d'acollir.

Vaig tornar amb el tren més barat, el que arriba a Sants a mitjanit. El més barat, i més ràpid que els que eixien abans i feien moltes parades. El meu era directe.

A mi ja m'anava bé aplegar a mitjanit a Sants, però la majoria dels viatgers no vivien a Sants, ni prop de Sants. No sé si després anaven en NitBus o taxi (metro a mitjanit del dijous, ja no).

Entre les persones que anaven al convoi m'hi vaig trobar un ministre dels Comuns, una diputada de la CUP i dos periodistes relativament coneguts. Compartien espai amb estudiants i treballadors. Em va sorprendre gratament coincidir amb el ministre, era el primer cop que el veia d'ença que té cartera.

I ara una breu reflexió: pot ser que els que anavem anxovats a eixe tren fóssim portadors involuntaris del Coronavirus?

Tenint en compte les dates, el període d'incubació i la quantitat de gent que hi anàvem, no hi ha res descartable.


Danys col·laterals (5)


Una de les frases més repetides aquests dies és la que comença per "Quan tot això acabi...", seguida d'una sèrie de desitjos i compromisos.

No sé quan acabarà tot això, però pel que sembla ens caldrà una setmana de vacances pagades per a fer tot allò que ens hem compromés. També ens caldrà una gran quantitat de productes farmacèutics: antiàcids, lubricants i viagra.

I, òbviament, haurem de conservar els hospitals de campanya una setmaneta més: caldrà atendre els empatxos, comes etíl·lics i malalties venèries.

divendres, 27 de març de 2020

Danys col·laterals (4)

Una cosa que està deixant palesa aquesta crisi sanitària és l'escletxa entre persones que les persones que poden teletreballar i les que no, entre els que treballen a una empresa amb una mínima decència, i les que no. No és que hi hagi grans diferències salarials (des de fa uns anys la precarietat ens ha arribat a tots), però sí que es veuen les diferències en les condicions de treball.

Sí, hi ha moltes persones que no es poden confinar. I no només perquè treballin en un sector estratègic (sanitat, neteja, alimentació), sinó perquè a l'empresa per la que treballen els importa ben poc la salut dels altres (dels treballadors, i sobretot de la gent que es pot creuar amb els treballadors).

Coneixent alguns casos, potser ja no em fa tanta gràcia aquesta cançó:

dilluns, 23 de març de 2020

Danys col·laterals (3)

Quan toca parlar de l'extinció d'espècies en parlen els ecòlegs, i els economistes també.
Quan toca parlar del canvi climàtic en parlen els climatòlegs, i els economistes també.
Quan toca parlar de les epidèmies en parlen els epidemiòlegs, i els economistes també.

Crec que ja sabem quina és la carrera més cunyada de la universitat (juntament amb Periodisme, és clar).


Visualitzo una Catalunya distòpica, governada per un triumvirat format per Pilar Rahola, Gonzalo Bernardos i Josep Cuní.

dijous, 19 de març de 2020

Danys col·laterals (2)


A ca ma mare hi ha una foto antiga de mon pare amb dos amics seus. Seuen a una moto amb sidecar, i enlloc hi ha cap casc. Avui en dia és impensable que una persona vagi en moto sense casc (encara que faci com alguns cretins i el porti mal posat o al braç).
El casc, com el cinturó de seguretat, i com moltes altres coses, abans no les empràvem i ara són indispensables.

Alguns canvis:

— Distàncies de cortesia. Donar la mà, fer petons i abraçar seran (durant algun temps, almenys) coses reservades a persones especials. Ens saludarem a la japonesa, o a la feixista, o a la militar.

— Epis quotidians. A moltes ciutats europees ja era habitual veure ciclistes amb mascareta per a protegir-se de la contaminació. Arran de la SARS del 2002 molts xinesos van prendre com a costum dur mascareta. Potser haurem de normalitzar-ho.
El que no sé és com lligarà això amb les polítiques de seguretat i les novedoses càmeres d'identificació facial.

— Orgull veterà. Els que ja tenen una edat tenen al braç una marca del vaccí que els van inocular de petits (la BCG, Bacillus Calmette-Guérin). Fóra bo que els que ja han superat la infecció (a la llarga, la gran majoria) portessin una marca característica, i a gaudir (si volen) de la proximitat i el contacte físic.

dimecres, 18 de març de 2020

Danys col·laterals (1)


El confinament, l'estat d'alarma i la pandèmia ens estan deixant d'altres perjudicis, allunyats de la microbiologia.

— Televisió de pagament. Els que no en tenim patim un extra d'avorriment, els que fa temps que en tenen estan comprovant que bona part de l'oferta no els interessa, i els que fa poc que en tenen l'estan gaudint... mentre duri el confinament i l'oferta de promoció.

— Gimnàs. Els que hi anaven sovint estan patint, els que mai hi anaven estan comprovant que era una despesa prescindible. Els que hi anaven amb moderació han comprovat que els mobles de casa no serveixen per a fer musculació.

— Retrobaments. No és que l'enyoris, és que portes massa temps confinat.

dissabte, 14 de març de 2020

(Im) prescindibles

És quan arriben les situacions crítiques, quan tothom s'ha de quedar a casa i només poden sortir a treballar els que fan feines imprescindibles, que te n'adones com de prescindible arriba a ser la feina que fas.

És quan les masses assalten els comerços i saquegen tot el que es trobren, és aleshores quan veus que el que vens no és gaire necessari.

És quan les autoritats et diuen que t'has de quedar confinat dues setmanes a casa, és aleshores quan la teua parella et diu que no cal que facis kilòmetres i que et quedis a la ciutat on havies anat per feina, que al cap i a la fi l'allotjament forçat a l'hotel el paga l'assegurança de l'empresa.


dijous, 12 de març de 2020

El confinament


Ja ens ha impactat de ple l'epidèmia del coronavirus 2019 (COVID-19), també coneguda com a malaltia respiratòria aguda nCoV 2019, que és la malaltia infecciosa causada per SARS-CoV-2. Per a informació seriosa, ací teniu l'enllaç a l'Organització Mundial de Salut.
 En el moment d'escriure aquest article ja hi ha hagut confinaments a diferents parts del món, i es parla d'un possible confinament també ací a Catalunya.

El confinament és una mesura preventiva, destinada a frenar l'expansió del virus, i bàsicament consisteix en no fer cap ativitat innecessària que sigui potencialment perillosa. Així doncs es posposen o cancel·len activitats multitudinàries (sobretot si hi ha d'assistir població de risc), i es convida a la gent a quedar-se a casa i no eixir-ne si no és imprescindible. Habitualment es tanquen temporalment escoles, casals d'avis, i llocs semblants.

A mi el confinament em fa il·lusió i por, us explico el per què.

Il·lusió. Moltes empreses aplicaran el teletreball. Si la cosa rutlla, després del confinament moltes empreses podran fer balanç i veure que els surt més a compte apostar pel teletreball (total o parcial). Les empreses estalviaran diners en lloguer d'espai, electricitat, neteja, i manteniment. Molts treballadors podran conciliar millor la vida personal i la professional, s'estalviaran temps i diners en desplaçaments, podran vestir-se com els roti i (potser) evitaran certs conflictes personals.
Fins i tot molta gent anirà a viure a llocs més barats, repoblant les "comarques buides".
A mig i llarg termini el confinament tindrà bons efectes, al marge de l'epidemiologia.

Por. El confinament posarà en evidència que convivim amb gent amb la que no ens avenim gaire (pares, germans, parella, companys de pis). El confinament posarà en evidència que no tenim Netflix, ni HBO, ni cap plataforma televisiva que ens permeti gaudir de les moltes hores que passarem a casa. De fet, el confinament posarà en evidència com de petita i/o mal distribuïda i/o mal moblada i/o mal climatitzada està la llar on vivim. El confinament posarà en evidència que a casa no hi estem bé, i que alguns ni tan sols tenim casa pròpia.
A curt termini el confinament tindrà efectes negatius, al marge de l'epidemiologia.



Gaudiu del vostre caos.

dilluns, 9 de març de 2020

Esport professional femení


Des de que existeix l'esport que hi ha dones que practiquen l'esport. Però l'esport professional ha estat diferent, fins fa poc.
Feia temps que volia fer quatre reflexions sobre l'esport professional femení:

1) Estic a favor de l'esport professional femení.

2) El punt 1 té la mateixa transcendència que dir "estic a favor de que demà surti el Sol": passarà igualment, vulgui jo o no (i malament si no passa, certament).

3) La major repercussió de l'esport professional femení ve donat per una combinació de factors: esportistes brillants, directius d'empreses, clubs i federacions (dones i homes) més sensibles i més pragmàtics (no són conceptes excloents), espectadores i espectadors més exigents, i periodistes (dones i homes) amb ganes de trencar el monocultiu informatiu i parlar de més esports i més esportistes. Qui menys ha influit en aquesta millora de l'esport professional femení és cert feminisme sorollós i perpètuament emprenyat.

4) L'impuls de l'esport professional femení hauria de servir —també— per a aprendre dels errors i encerts de l'esport professional mascuí. Els temes són molts, i diversos: des del calendari de les competicions fins a la jubilació dels esportistes, passant per l'horari dels partits, i el mercat de fitxatges.

5) Molt em temo que el punt 4 serà desaprofitat.

dijous, 27 de febrer de 2020

El patogen del moment


Aquests dies és notícia el Covid-19 (el Coronavirus). Un servidor  no és viròleg, ni epidemiòleg, així que no us donaré cap explicació científica. Tampoc sóc tertulià, així que no em dedicaré a dir ximpleries per a omplir minuts d'antena.

D'aquest patogen, i dels altres patògens mainstream que he viscut informativament al llarg de la meua vida, m'interessa una cosa: com era la meua vida en cada moment?

L'Ebola, la SARS, els prions de les vaques boges, o la Grip A (H1N1) han estat notícia d'abast europeu (i mundial) en diferents moments. D'igual manera que, si tens certa edat, pots respondre on eres quan van caure les Torres Bessones de Nova York, crec que puc situar cada moment de la meua vida amb un patògen. A tall d'exemple:

Solter i vivint sol? La SARS.
A l'atur i vivint en parella? Grip A.

Així, si la vida és cíclica, quan torni a estar en una situació personal ja viscuda m'hi podré referir amb el patogen específic.

Hola Josep, quant de temps sense veure't. Què és de la teua vida?
Doncs res, anar fent, que ja ha tornat la grip del pollastre.

dimecres, 26 de febrer de 2020

Viatge a Madrid (2)

Tothom que hagi viscut al Regne d'Espanya sap el que és la xarxa radial de transports, i l'AVE. La porta d'entrada a Madrid és l'estació d'Atocha. Quan arribes a Atocha et trobes que l'IFEMA (la Fira de Madrid) és molt lluny: gairebé una hora en metro, havent d'agafar tres línies. I només hi arriba una línia de metro. Millor no anar-hi en taxi o autobús, ja que els col·lapses de trànsit són espectaculars.

El recinte IFEMA és lluny del centre. A un costat de l'IFEMA hi ha hotels per a firaires i congressistes, i a l'altre costat res: només l'autovia per anar a l'aeroport. Això sí, l'aeroport és a només una parada de metro. Això contrasta amb la Fira de Barcelona. Fira de Barcelona té dos recintes: Montjuïc i Gran Via (polígon Pedrosa, o Montjuïc 2). Baixant de l'estació de Sants (la porta d'entrada a Barcelona) trigues uns 10 minuts caminant en arribar a Montjuïc (només has de baixar pel carrer Tarragona), i si et fa mandra caminar pots agafar la L3 i arribar-hi en cinc minuts (són només dues parades). Si véns d'un altre lloc hi pots arribar amb tres línies de metro (L1, l3 i L8). El recinte Gran Via està un xic més lluny: vint minuts caminant des de Sants, i uns dotze en metro (has de fer transbord). Al recinte Gran Via hi arriben només dues línies de metro, la L8 i la L9.

Eixint de Fira Barcelona tens la ciutat, barris normals i corrents (Santa Eulàlia, Poble Sec, Sants...),  una muntanya que dóna verd urbà (Montjuïc). A l'IFEMA només tens hotels o taxis.

No sóc expert en el tema, però probablement aquesta sigui una de les claus de l'èxit de la Fira de Barcelona. Perquè, siguem realistes, el MWC no es celebra a Barcelona perquè a Catalunya hi hagi les millors empreses del món de la tecnologia mòbil.

dimecres, 19 de febrer de 2020

Viatge a Madrid (1)

Per raons professionals he d'anar a Madrid. Us estareu preguntant a quin Madrid vaig, ja que n'hi ha com una dotzena escampats arreu del món: Colima (Mèxic), Cundinamarca (Colòmbia),  Mindanao (Filipines), Alabama, Colorado, Iowa, Maine, Nebraska, Nou Mèxic.

Al Madrid que jo vaig és als Països Castellans, i és la capital del Regne d'Espanya.


Hi aniré en tren d'alta velocitat, un d'anomenat AVE. Curiosament, "ave" en espanyol signific au, així que esperi que vagi a la velocitat esperada (tres-cents kilòmetres per hora, si fa no fa).

Per a poder viatjar a un preu raonable hauré de matinar, molt. La combinació de teletreball, conciliació laboral, sostenibilitat (absència de cotxe) i viatges low cost fa que la gent matini més per anar de vacances que per anar a treballar.

Ja us aniré informant com va la cosa.

divendres, 7 de febrer de 2020

Petit naufragi


Un petit vaixell feia un petit trajecte. Va patir una petita avaria, i després d'una breu deriva anà a embarrancar a una petita illa.

I tan petits eren els mariners, que encara a dia d'avui es pensen que van descobrir un continent.


dimecres, 5 de febrer de 2020

Pauses, reptes i SMART


Una baixada de feina em dóna una bona quantitat d'hores lliures, d'hores per a mi. He començat a fer un llistat de les coses que vull fer, puc fer i he de fer amb aquest temps lliure.

1.- Posar-me en forma. Imprescindible. La salut és molt important, i dotze quilos de més són una molèstia a curt termini i una amenaça a mig i llarg termini. A més a més, estant en forma et sents millor, es lliga més, i fins i tot prosperes laboralment.

2.- Formació. Imprescindible, i ara no tinc excusa. Anglès, universitat, cursos i cursets de tota mena. No em puc aturar, i això que encara no tinc perfil a LinkedIn.

3.- Literatura. He d'acabar les novel·les i relats que vaig començar a escriure ja fa anys. Sabeu una cosa? De vegades vaig a les llibreries i espero trobar-me un autor que ja hagi escrit la història que jo tenia en ment i tot just havia començat a escriure.
No ha passat mai, però si passés seria tant frustrant com alliberador... Crec.

4.- Cinema i teatre. També tinc idees per a curt-metratges i obres de teatre. He comnçat a escriure, però en algun moment m'aturo. I sovint em passa el mateix que he dit al escrit al punt 3.

5.- Jocs. També tinc idees per a jocs de taula i videojocs. I també he començat a escriure i a dissenyar, però mai he acabat la feina.

Fent una ullada als cinc punts anteriorment exposats, hom arriba a dues conclusions:
1) Quan jo mori, les meues obres inconcluses seran una Gran Enciclopèdia d'Espais en Blanc.
2) El temps lliure pot arribar a ser estressant.

divendres, 31 de gener de 2020

Buidatges


Aquesta setmana he buidat el vehicle d'empresa. No era meu, però me'l vaig fer meu. Suposo que és normal i habitual. Fent memòria veig que és la tercera vegada que buido un vehicle d'empresa. També he buidat el meu cotxe, el meu únic cotxe, un sol cop, ja fa uns quatre anys.

També he buidat el meu petit espai a l'oficina. Per a que el meu petit espai sigui sentit com a propi cal haver-hi estat treballant algun temps, i haver-hi estat prou bé com per a deixar-hi algun objecte personal. Només en dues ocasions he buidat el meu lloc de treball (això vol dir que als altres llocs no m'hi vaig sentir prou bé, o no m'hi vaig estar prou temps). Una vegada vaig buidar el magatzem de la feina (o la part del magatzem que m'havien cedit). I fa quatre ays vaig buidar un petit magatzem personal.

Set cops  he buidat ma casa. O, si ho preferiu, set cops he buidat el lloc on vivia (o, com a mínim, hi dormia). Tot i que no sempre era ma casa, no sempre m'hi he sentit com si fos a casa, però per pels altres allò era una casa.

Hi ha coses que mai he buidat: mai he buidat el meu cor (o despullat els sentiments, que en diuen), mai he buidat el contenidor de la ràbia (o alliberat la ràbia acumulada, que en diuen), mi he alliberat la meua creativitat.

Suposo que ja toca anar buidant. Ets sents molt més alleugerit.

dilluns, 20 de gener de 2020

Premis Gaudí 2020




Aquest any 2019 he anat poc al cinema, i gairebé no he vist res de cinema català. Per això enguany no he publicat res sobre els Premis Patí. Quan vaig veure la llista dels nomenats als Premis Gaudí només hi vaig veure dues obres que em sonessin (encara que encara no les hagi vist).

La sorpresa vingué ahir, amb la cerimònia del lliurament dels Premis. Per les xarxes socials era generalitzat el desconeixement de les obres, i de molts premiats. No parlo de desinterés (que també n'hi havia, i de haters de la cultura catalana, també). Moltes obres no estrenades, o molt mínimament exhibides. I també molts professionals i empreses del país treballant per a projectes internacionals de prestigi. Allò que la gent diu "Ai, no ho sabia pas que qui feia això fos d'aquí".

Una cosa que em va agradar de la cerimònia d'ahir fou la confluència amb l'APM?, que va donar molt de joc. Arribats a aquest punt, i tenint en compte com està el pati audiovisual, proposo fer confluir la cerimònia dels Premis Gaudí amb el trol·leig tan nostrat, nominant persones i pel·lícules inexistents

— Nominat al Premi Gaudí als Millors Efectes Especials: La massacre caníbal de Gamínedes.
— Nominat al Premi Gaudí al Millor Guió Adaptat: L'Evangeli Segons Sant Lluc, el Musical.
— Nominat al Premi Gaudí a la Millor Perruqueria: When Gandhi meets Lenin.

I ja posats, i tenint en compte com ens agrada esbudellar l'altri, fer convergir els Premis Gaudí amb els Premis Patí.

dimarts, 14 de gener de 2020

Morir-se tranquil

Aquesta setmana he hagut de redactar un breu informe. L'objectiu d'aquest breu informe era deixar palesa la necessitat de posar un desguàs, o clavagueró, o forat per on s'escoli l'aigua, a les dutxes. Sí, heu llegit bé. No diré qui era el client, ni les circumstàncies que justifiquen aquesta feina, no fan al cas.
El que és important per a mi és haver fet un breu informe tècnic sobre una necessitat evident. I això m'ha permès entendre algunes coses.

Profesionalment parlant estic arribant a un punt culminant d'intranscendència. Contràriament al que pugui semblar, la intranscendència laboral no és l'atur. Si et trobes sense feina ets un problema pel govern, una arma per l'oposició, i una oportunitat pels malparits. No, la intranscendència laboral no és estar sense feina, és fer tasques com aquesta (encara que hagi estat un cas puntual).

I descobrir aquesta intranscendència m'ha permès entendre d'una altra manera una frase feta: ja em puc morir tranquil. Fins ara jo creia que aquesta frase es podia dir quan hom havia assolit una gran fita que li donava sentit a la seua vida (una gran obra, un títol esportiu, un premi nobel, una revolució...), però ara he vist que no és així. Pots morir-te tranquil quan veus que la teua absència no serà cap problema per a ningú.

I, sincerament, ara vaig molt més tranquil pel carrer.

dimecres, 8 de gener de 2020

Quatre lliures menys

Aquesta campanya de Nadal ha estat un èxit: entre Sant Zeferí i Reis m'he aprimat quatre lliures.
Aquesta campanya d'Hivern ha estat un èxit: entre el 30 de frimari i el 17 de nivós m'he aprimat un kilo i sis-cents grams.