divendres, 31 de gener de 2020

Buidatges


Aquesta setmana he buidat el vehicle d'empresa. No era meu, però me'l vaig fer meu. Suposo que és normal i habitual. Fent memòria veig que és la tercera vegada que buido un vehicle d'empresa. També he buidat el meu cotxe, el meu únic cotxe, un sol cop, ja fa uns quatre anys.

També he buidat el meu petit espai a l'oficina. Per a que el meu petit espai sigui sentit com a propi cal haver-hi estat treballant algun temps, i haver-hi estat prou bé com per a deixar-hi algun objecte personal. Només en dues ocasions he buidat el meu lloc de treball (això vol dir que als altres llocs no m'hi vaig sentir prou bé, o no m'hi vaig estar prou temps). Una vegada vaig buidar el magatzem de la feina (o la part del magatzem que m'havien cedit). I fa quatre ays vaig buidar un petit magatzem personal.

Set cops  he buidat ma casa. O, si ho preferiu, set cops he buidat el lloc on vivia (o, com a mínim, hi dormia). Tot i que no sempre era ma casa, no sempre m'hi he sentit com si fos a casa, però per pels altres allò era una casa.

Hi ha coses que mai he buidat: mai he buidat el meu cor (o despullat els sentiments, que en diuen), mai he buidat el contenidor de la ràbia (o alliberat la ràbia acumulada, que en diuen), mi he alliberat la meua creativitat.

Suposo que ja toca anar buidant. Ets sents molt més alleugerit.

3 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Aquestes dues últimes coses jo tampoc les he buidat mai, ni penso fer-ho. La ràbia, l'anger, és molt productiva creativament parlant. I la creativitat, per a què me n'hauria d'alliberar? El meu cor l'he alliberat en més d'una ocasió, tot i que a vegades m'hagi sabut greu.

Pons ha dit...

7 mudances? Quin pal!

Anònim ha dit...

foc i destrucció són llibertat.