Aquell perpetu aspirant a escriptor s'enfrontava de nou a la pàgina en blanc. Havia tocat moltes tecles del món de les lletres: poesia, dramatúrgia, novel·la, guió (radiofònic, cinematogràfic i audiovisual), conte, novel·la i llibre-joc (d'eixos de tria la teua pròpia aventura).
Havia conreat diferents gèneres: humor, terror, erotisme, història, denúncia social... i les diferents combinacions que entre ells podrien donar-se.
També avia provat moltes eines: ploma estilogràfica, màquina d'escriure, ordinador, tauleta i dictat al telèfon mòbil.
I allà seguia, sense acabar d'arrencar, sense aconseguir que allò que volia narrar tingués un sentit o, com a mínim, un final.
Fins que un dia, carregat de valor, orgull i realisme li va proposar al seu editor publicar les seues millors pàgines en blanc. Perquè més enllà dels relats no conclosos de molts autors (alguns il·lustres i fins i tot idolatrats), calia alguna cosa: històries fluixes que qualsevol lector podia millorar.
Va triomfar, és clar.
Això sí, per Sant Jordi la signatura de llibres era compartida: ell i el comprador del llibre (lector i autor, si s'escau).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada