dilluns, 17 de setembre de 2018

Grisor 2.0


Tenia una vida tan trista, grisa i avorrida que tot allò que penjava a les xarxes socials era vist i entès en clau metafòrica. I milers de persones el seguien, repiulaven, se'n feien amics, fans i admiradors.

I la grisor s'anà extenent per aclamació.

divendres, 10 d’agost de 2018

Primers aniversaris


Mai s'està prou desconnectat. Fa dies que s'escriu i es parla del primer aniversari dels atemptats de Cambrils i Barcelona, de l'acció policial i del CNI. Després farà un any dels escorcolls, de la reacció lúdica popular i de les primeres detencions. I un any del referèndum, de la violència policial i de la resistència popular. I un any de la Declaració d'Independència, i un any dels empresonaments i del 155.

Però tornant als fets de l'agost, per a mi hi ha també un primer aniversari important: un any d'haver engegat a la merda (digitalment) a uns quants fatxes mentiders i atiadors de l'odi.

I sabeu què us dic? No em penedeixo gens!

dimarts, 31 de juliol de 2018

Tu ets tan pre i jo sóc tan post

Fa uns anys el que es portava era apostar per l'economia col·laborativa, els models circulars i les criptomonedes.
Avui en dia el que es porta és no dir res del que has perdut en criptomonedes, ignorar les teories circulars i criticar la dura explotació de la mal anomenada economia col·laborativa (hi ha cap economia que no es basi en el benefici de dues parts?). Si fa un parell d'anys el que tocava era ser usuari de Glovo, Deliveroo, Cabify i Uber, ara el que cal és deixar d'emprar aquests serveis. I la meua pregunta és: què hem de fer els que mai n'hem fet ús? Si no ens podem donar de baixa per a condemnar la competència deslleial i l'explotació laboral, quina alternativa tenim? A Twitter li pots fer unfollow a qui ja seguies, i si no el seguies mai li fas block, però... i amb aquestes empreses? Puc blocar una app que mai m'he baixat?

Senyores i senyors, vaig tan tard que he arribat abans d'hora.

dissabte, 7 de juliol de 2018

Tu vivras toujours grande et belle


Ja fa anys que molts analistes coincideixen en que el Regne de Bèlgica acabarà desapareixent, que avui en dia ja hi ha dos nacions, i dues societats, prou diferents, i que la cosa no té futur.
De fet ja fa anys que es diu que no té futur  (una manca de futur amb molt de passat). I fa molts anys que es diu que walons i flamencs només tenen tres coses en comú: la ciutat de Brussel·les, la monarquia i el Partit Comunista Belga

Però ja fa temps que Brussel·les ha deixat de ser una ciutat belga per a ser una ciutat europea (i, sobretot, d'euròcrates), el rei Felip de Bèlgica no desperta passions entre els seus súbdits i el PCB-BKP és extraparlamentari (i el seu espai polític l'ocupen formacions d'esquerra anticapitalista walones i flamenques, per separat). 

Però vet ací que, en els darrers mesos, flamencs i walons han trobat quelcom que els uneix: els catalans. Els refugiats catalans a Bèlgica li han donat protagonisme i dignitat al país, i el seleccionador Robert Martínez ha aconseguit que el seu combinat federal hagi aconseguit un èxit històric al Mundial de Futbol de Rússia.

No sé si aquesta situació s'allargarà durant gaire temps, però ja veig el cantant Valtònyc (exiliat a Gent, Fandes) fent una versió trap de La Brabançonne.

divendres, 29 de juny de 2018

Punt de vista


I allà on alguns veien motiu d'escàndol i desesperació per la brutal contaminació, d'altres veien la capacitat d'adaptació dels éssers vius.
Alguns, optimistes pel que fa Gaia i pessimistes pel que fa la Humanitat, parlaven de bestreta de tanatocresi.

dimarts, 26 de juny de 2018

La Manada a la televisió

Aquests dies segueix sent notícia La Manada i el seu alliberament. Ara el tema de debat és sobre si han d'anar a la televisió. Per les xarxes social corren missatges en els que se'ns encoratja a boicotejar els anunciants que insereixin falques al programa on apareguin aquests criminals. Ho entenc, i en part hi estic d'acord, ja que aquest xou televisiu no ha de ser gens agradable per a les víctimes (la de La Manada, i les altres).
Però també hi veig dues coses "bones" en l'aparició de La Manada a la televisió:

1) Veure aquests delinqüents per la televisió ens pot ajudar a entendre que el crim no és patrimoni exclusiu de persones rares i llunyanes a nosaltres. La Manada, com el cas dels Maristes, ens pot ensenyar que els monstres poden semblar persones normals.

2) Els diners que cobrin de l'exclusiva haurien d'anar directament a la víctima, en concepte d'indemnització. Òbviament, els 50.000 euros de la sentència no compensen ni de lluny el patiment de la víctima, però ja és prou humiliant que no se'ls consideri violadors i que, com passa massa sovint, es declarin insolvents i la víctima no rebi ni un cèntim d'indemnització.

Insisteixo, no crec que el xou televisiu li faci bé a les víctimes (la de La Manada, i les altres), ni que aprenguem res de nou. Però potser (només potser) en treiem alguna cosa bona.

dimecres, 20 de juny de 2018

Un cas complicat

L'inspector, el sots-inspector i el cap de la policia científica entraren a l'escenari del crim. Estava correctament senyalitzat, i els agents de carrer havien fet guàrdia diligentment l’escassa hora i mitja que havia passat des del descobriment del cadàver.

Feren les fotos que calien i més, agafaren mostres de fibres, identificaren petjades, trobaren empremtes dactilars, i restes orgàniques fresques on hi havia abundant ADN. L’interrogatori als testimonis fou ràpida, clarificadora i sense contradiccions. Relativament a prop del lloc dels fets hi havia càmeres de seguretat, i amb la corresponent ordre judicial es podria verificar la declaració dels testimonis.

− Sembla que el cas està clar.− Afirmà el cap de la científica.
− Desgraciadament sí.− Respongueren a l’hora inspector i sots-inspector.

 I és que, tenint en compte qui era la víctima i qui apuntaven les proves que seria el botxí, seria molt complicat trobar la manera d’exculpar-lo.

dissabte, 16 de juny de 2018

Reflexions futbolaires de cap de setmana

Cal anar amb un dels dos equips per a poder gaudir d'un partit de futbol? Pel que sembla, això també passa amb tots els altres esports. I ara ve el meu dubte: i si açò passés amb tota mena d'espectacles?

No vull ni imaginar una colla d'amics mirant porno per internet:

— Tu amb qui vas?
— Jo amb la rossa mamelluda, i tu?
— Jo amb la mulata culona.

Imaginem-nos que quan entrem al cinema o al teatre hem de seure allà amb els seguidors d'un protagonista o un altre. El mateix es podria dir en un festival de música o a una exposició d'art de diversos artistes (o, fins i tot, del mateix artista que hagi passat per etapes creatives diferents).

El hooliganisme ha envaït molts espectacles esportius, i també alguns de musicals. La seua generalització ens portaria a veure enfrontaments violents entre seguidors de diferents poetes, pintors o escultors.

Òbviament acabaríem tenint grups violents organitzats: Brigadas Azul-Azules, per a seguidors de l'època blava de Picasso, els Boixos Dalinians, i els Forza Fellini.