divendres, 20 d’abril de 2018

Aravaca Night Club

Els seus amics ja hi havien anat i el recomanaven, però ja veia que allò no feia per a ell. Amb molta vergonya entrà al local, el cap cot li impedí veure el luxe del jardí amb estany i font ornamental.
S'adreçà a la recepció, on amb un somriure ple d'amabilitat i professionalitat li mostraren el catàleg.

Després de fullejar el catàleg bocabadat el recepcionista (o "assessor de lleure") li senyalà una oferta espectacular:
—Crec que aquesta és la que fa per a un jove sa i ple d'energia com vostè— ho feia amb naturalitat, però remarcava la qualitat del producte.

El jove no sabia què dir, així que l'assessor de lleure i guia del local reblà la proposta:

—Els seus amics no esperen menys de vostè. Au valent, deixa el pavelló ben alt!— Com a bon venedor sabia quan calia passar del vostè al tu.

Acceptà i pagà. Costava una morterada, així que havia de ser bo per força. Dues hores d'intens plaer amb dues noies de màxima sensualitat i voluptuositat. Només de llegir-ho ja es posava a to.

Seguint el guia del local i promotor dels plaers carnals, pujà en ascensor fins l'àtic del palauet i anà fins la suite que tenia assignada. El promotor dels plaers carnals obrí la porta i li presentà les dues khamelgues.

—Gaudeix, que t'ho mereixes!— digué abans de tancar la porta i deixar-lo sol amb les hetaires

Les dues belleses procediren a fer un breu ball sensual per a llevar-se la roba. Als 10 segons eren nues al llit, i als vint segons gemegaven ben fort, tant que ho sentiren els amics que estaven bevent gintònics de garrafot a la barra del bar del palauet.

Als trenta segons les dones d'espectacular bellesa obriren la porta i acomiadaren al noi, que ni tan sols havia tingut temps de descordar-se el cinturó.

Una hostessa l'acompanyà fins la recepció, on els seus amics lloaren el seu vigor i masculinitat, tal i com els forts gemecs de les al·lotes de pagament demostraven. Confós primer, i afalagat després ho celebrà amb els seus amics, pagant a preu de gran reserva els combinats perpetrats amb licors aigualits de les pitjors marques.


Quan algú paga 2000 euros per un màster a Harvard i li donen un curset de quatre dies a Aravaca (sense ni tan sols allotjament ni dinar) no ens està enganyant, ens està demostrant que fou ell l'estafat. Així que no critiqueu el Pablo Casado. Sigueu empàtics i solidaris, i abraceu-lo molt fort si us el trobeu.


dijous, 19 d’abril de 2018

Pepe Mediavilla, doblador


Avui he sabut de la mort de Pepe Mediavilla, actor de doblatge. Ell fou la veu castellana de Morgan Freeman, de Gandalf, i de el Capità Spock. Fa cinc anys ens va deixar Constantino Romero, veu de Darth Vader i Clint Eastwood. Dels grans dobladors ja només queda Ramón Langa.

És habitual entre els cinèfils, els culturetes, els mudarnillus i els hipsters criticar el doblatge i defensar la versió original. Ho entenc, i en part ho defenso, però no podem oblidar que el doblatge té algunes virtuts que sovint oblidem. A tall d'exemple:

1) Apropa i democratitza. És fàcil veure una pel·lícula en VOSC (o VOSE) si la versió original és en anglès, o francès, o italià, o portuguès, ja que no estaràs tota l'estona llegint els subtítols. Però què passa amb el cinema coreà, turc o xinès? Especialment si la pel·lícula té diàlegs densos i potents, un servidor no es veu en cor de seguir-la en VOSC i necessita el doblatge. El mateix podem dir del cinema documental (on les veus en off no representen cap esforç interpretatiu) o el cinema infantil.

2) Corregeix i censura. És cert que la censura no només retalla escenes, sinó que també, gràcies al doblatge pot canviar diàlegs i fins i tot arguments (mítica és la versió franquista de Mogambo).  Però també és cert que ha permès corregir alguns errors (sobretot en cinema històric), i millorar la interpretació d'alguns actors poc lluïts.

3) Normalitza llengües minoritàries. No ens enganyem, si alguna cosa ha aconseguit Tv3 és que no ens estranyem al veure indis i cowboys xerrant en català.

dilluns, 16 d’abril de 2018

De professió, concursant


L'empresa per la qual treballe es va presentant, de tant en tant, a concursos de l'administració pública. I, als concursos que es fan a Catalunya, m'envien a mi a fer la visita tècnica prèvia. I us he de dir que m'agrada.

A la feina estic en aquell punt de monotonia saludable, en el que no tinc grans cabòries, l'horari no atempta (massa) contra la meua vida privada, i encara no he arribat a la ratllamenta.  Però anar a les visites és un petit trencament que em posa a to i em permet observar alguns detalls curiosos:

1) No semblem competidors. Els altres visitants/concursants i jo tenim bon rotllo. Xerrem amistosament, ens passem el contacte, i anem a prendre alguna cosa. Si no fos perquè vaig curt de temps fins i tot hauria intentat lligar amb alguna visitant/concursant.
Probablement aquest bon rotllet es déu a que nosaltres no som els propietaris de les empreses que representem. I, siguem realistes, a que no sabem on haurem d'enviar un burrículum demà, així que procurem tindre contactes arreu.

2) Els funcionaris que ens mostren les instal·lacions a visitar són l'antítesi del típic funcionari. Amables, servicials i contents. Probablement ells també estiguin gaudint del trencament amb la quotidianitat... és clar que, vivint en el país en el que vivim, potser tot plegat és déu a que estan esperant la corresponent comissió.
Ves a saber, jo només faig informes tècnics, no elaboro pressupostos ni faig sobres!

3) Terribles sospites. Quan l'empresa que ha guanyat l'adjudicació d'un concurs decideix no repetir quan finalitza el contracte, hauria d'estar avisat a algun lloc? Potser algun dia, davant d'una oferta especialment xunga, els visitants/concursants farem una vaga d'informes caiguts.

dilluns, 9 d’abril de 2018

Maquillatge curricular

I quan veié el caire que anaven prenent els esdeveniments, l'aspirant a polític professional s'afanyà a esborrar el post-grau del seu burrículum (post-grau aprovat amb estudi i treball, inexplicablement) i hi afegí una temporada d'auto-exili.

divendres, 6 d’abril de 2018

En formació

Aquesta setmana l'ensenyament i la formació són notícia. Anem per parts:

Màster Cifuentes. El màster en dret autonòmic de la presidenta Cristina Cifuentes ha estat la causa de la tempesta política de la setmana. Probablement, una de les tempestes amb causa més absurda que hi pugui haver.
La senyora Cristina Cifuentes és llicenciada en dret per la Universidad Complutense, té un post-grau en administració pública i una plaça de funcionària. També ve d'una família amb un elevat poder adquisitiu, i té el seu espai al PP. La senyora Cristina Cifuentes no necesssita el màster de dret autonòmic que —presumptivament— li han regalat a la Universidad Rey Juan Carlos I. Ni necessita el títol per a fer de presidenta autonòmica, ni per la seua plaça de funcionària.
Recordem com a Catalunya hem tingut un President que, en el moment de prendre possessió del càrrec. no disposava de cap títol universitari, i no passa res [1].


 Expojove Girona. A la ciutat de Girona, com a molts altres llocs del país, s'hi fa una fira sobre formació, ensenyament i futur professional, adreçat a la gent jove, i a la no tan jove (és a dir, a qualsevol que no estigui jubilat). Un dels participants en aquesta fira són les forces armades espanyoles, oferint els seus productes. A Girona, com a gairebé tota Catalunya, la cosa militar tira poc, així que l'ajuntament va decidir que l'exèrcit només podia posar-hi la paradeta si els militars hi anaven sense uniforme. Els de les forces armades van portar el cas als tribunals i el jutge ha decidit que poden anar a la fira, però sense uniforme. Els militars argumentaren en el judici que, si hi van sense l'uniforme, no serè el mateix, no són ells.
Analitzem què pot passar si els militars van sense uniforme:
 1) Quan fessin les marxes corrents, pel camp o la ciutat, no deixarien de ser un runners vulgars.
 2) Quan estudiessin estratègia, amb els mapes i les representacions d'efectius disponibles, no deixarien de semblar uns frikis dels wargames.
 3) Quan fessin ús de les armes semblarien.... semblarien el que ja són: una colla de criminals perillosos.

Vist el panorama,  si no poden anar uniformats millor que es quedin a sa casa.


Notes 
[1] Efectivament, quan va prendre possessió del càrrec, el President José Montilla no tenia cap títol universitari. Però actualment, després de vuit anys fent de senador, és graduat en Dret. Per a que després diguin que el Senat no serveix per a res!

dilluns, 2 d’abril de 2018

Serial Lovers 2

La mirà als ulls, i amb el dolor que causa la sinceritat li digué, sense enganys i sense maldat: El nostre amor és impossible, un abisme ens separa: tu encara ets a la temporada tres i jo ja vaig per la vuit.

dissabte, 31 de març de 2018

Serial Lovers 1

Ja fa anys que els experts en la cosa audiovisual afirmen que vivim a l'època daurada de les sèries. Plataformes com Netflix i HBO han apostat fort per aquest format i els resultats són, de moment, espectaculars.

Per alguna estranya raó tendeixo a anar a destemps amb les modes: o començo abans o després, però poques vegades quan toca. En el camp de les sèries també: vaig enganxar-me a Lost quan ja estava argumentalment perduda, vaig veure la temporada final gairebé un any després de la seua emissió, i l'episodi final aproximadament un any i mig després (i mira que ja sabia que allò era una merda). Amb Dexter va passar tres quarts del mateix: la vaig començar a veure quan ja anaven per la penúltima temporada. I lamento haver vist més enllà del final de la quarta.

I ara, com milions de persones, estic seguint Joc de Trons. I no sé si acabaré amb una decepció pel final, o amb una buidor perquè ja no tinc l'entreteniment de les guerres, el sexe, la conspiració i la màgia.


Per alguna estranya raó tendeixo a anar a destemps amb les modes: o començo abans o després, però poques vegades quan toca. però si la moda és cíclica potser n'hi ha prou amb quedar-me quiet i esperar a que torni a mi.

divendres, 30 de març de 2018

Desaparició digital


Senyores i senyors: no he estat segrestat. Almenys no he patit cap segrest dels habituals. M'explico: cap persona o grup m'ha tancat enlloc. Però sí que m'he trobat amb una saturació de feina (ara estic fent el recompte d'hores) i un ordinador moribund (ja té nou anys). Quin és el resultat de tot plegat?
Doncs tres setmanes sense actualitzar el blog, dues setmanes sense mirar els missatges directes de Facebook o Twitter, i milers de missatges de Telegram i WhatsApp sense llegir.

Ha arribat el moment de dir prou, i d'optimitzar el temps. I això vol dir temps per a mi. He perdut tot el mes de març, i això no es pot tolerar.

Bé, espero que la propera entrada a aquest blog no sigui el 28 d'abril, tot lamentant-me del temps perdut.



A veure, que tampoc és tan greu: he vist tres temporades de Joc de Trons.