dissabte, 7 de juliol de 2018

Tu vivras toujours grande et belle


Ja fa anys que molts analistes coincideixen en que el Regne de Bèlgica acabarà desapareixent, que avui en dia ja hi ha dos nacions, i dues societats, prou diferents, i que la cosa no té futur.
De fet ja fa anys que es diu que no té futur  (una manca de futur amb molt de passat). I fa molts anys que es diu que walons i flamencs només tenen tres coses en comú: la ciutat de Brussel·les, la monarquia i el Partit Comunista Belga

Però ja fa temps que Brussel·les ha deixat de ser una ciutat belga per a ser una ciutat europea (i, sobretot, d'euròcrates), el rei Felip de Bèlgica no desperta passions entre els seus súbdits i el PCB-BKP és extraparlamentari (i el seu espai polític l'ocupen formacions d'esquerra anticapitalista walones i flamenques, per separat). 

Però vet ací que, en els darrers mesos, flamencs i walons han trobat quelcom que els uneix: els catalans. Els refugiats catalans a Bèlgica li han donat protagonisme i dignitat al país, i el seleccionador Robert Martínez ha aconseguit que el seu combinat federal hagi aconseguit un èxit històric al Mundial de Futbol de Rússia.

No sé si aquesta situació s'allargarà durant gaire temps, però ja veig el cantant Valtònyc (exiliat a Gent, Fandes) fent una versió trap de La Brabançonne.

divendres, 29 de juny de 2018

Punt de vista


I allà on alguns veien motiu d'escàndol i desesperació per la brutal contaminació, d'altres veien la capacitat d'adaptació dels éssers vius.
Alguns, optimistes pel que fa Gaia i pessimistes pel que fa la Humanitat, parlaven de bestreta de tanatocresi.

dimarts, 26 de juny de 2018

La Manada a la televisió

Aquests dies segueix sent notícia La Manada i el seu alliberament. Ara el tema de debat és sobre si han d'anar a la televisió. Per les xarxes social corren missatges en els que se'ns encoratja a boicotejar els anunciants que insereixin falques al programa on apareguin aquests criminals. Ho entenc, i en part hi estic d'acord, ja que aquest xou televisiu no ha de ser gens agradable per a les víctimes (la de La Manada, i les altres).
Però també hi veig dues coses "bones" en l'aparició de La Manada a la televisió:

1) Veure aquests delinqüents per la televisió ens pot ajudar a entendre que el crim no és patrimoni exclusiu de persones rares i llunyanes a nosaltres. La Manada, com el cas dels Maristes, ens pot ensenyar que els monstres poden semblar persones normals.

2) Els diners que cobrin de l'exclusiva haurien d'anar directament a la víctima, en concepte d'indemnització. Òbviament, els 50.000 euros de la sentència no compensen ni de lluny el patiment de la víctima, però ja és prou humiliant que no se'ls consideri violadors i que, com passa massa sovint, es declarin insolvents i la víctima no rebi ni un cèntim d'indemnització.

Insisteixo, no crec que el xou televisiu li faci bé a les víctimes (la de La Manada, i les altres), ni que aprenguem res de nou. Però potser (només potser) en treiem alguna cosa bona.

dimecres, 20 de juny de 2018

Un cas complicat

L'inspector, el sots-inspector i el cap de la policia científica entraren a l'escenari del crim. Estava correctament senyalitzat, i els agents de carrer havien fet guàrdia diligentment l’escassa hora i mitja que havia passat des del descobriment del cadàver.

Feren les fotos que calien i més, agafaren mostres de fibres, identificaren petjades, trobaren empremtes dactilars, i restes orgàniques fresques on hi havia abundant ADN. L’interrogatori als testimonis fou ràpida, clarificadora i sense contradiccions. Relativament a prop del lloc dels fets hi havia càmeres de seguretat, i amb la corresponent ordre judicial es podria verificar la declaració dels testimonis.

− Sembla que el cas està clar.− Afirmà el cap de la científica.
− Desgraciadament sí.− Respongueren a l’hora inspector i sots-inspector.

 I és que, tenint en compte qui era la víctima i qui apuntaven les proves que seria el botxí, seria molt complicat trobar la manera d’exculpar-lo.

dissabte, 16 de juny de 2018

Reflexions futbolaires de cap de setmana

Cal anar amb un dels dos equips per a poder gaudir d'un partit de futbol? Pel que sembla, això també passa amb tots els altres esports. I ara ve el meu dubte: i si açò passés amb tota mena d'espectacles?

No vull ni imaginar una colla d'amics mirant porno per internet:

— Tu amb qui vas?
— Jo amb la rossa mamelluda, i tu?
— Jo amb la mulata culona.

Imaginem-nos que quan entrem al cinema o al teatre hem de seure allà amb els seguidors d'un protagonista o un altre. El mateix es podria dir en un festival de música o a una exposició d'art de diversos artistes (o, fins i tot, del mateix artista que hagi passat per etapes creatives diferents).

El hooliganisme ha envaït molts espectacles esportius, i també alguns de musicals. La seua generalització ens portaria a veure enfrontaments violents entre seguidors de diferents poetes, pintors o escultors.

Òbviament acabaríem tenint grups violents organitzats: Brigadas Azul-Azules, per a seguidors de l'època blava de Picasso, els Boixos Dalinians, i els Forza Fellini.

dijous, 31 de maig de 2018

Els altres referèndums

Mentre el 155 arriba a la seua fi —o fa una pausa per a tornar amb més força— i a Madrid i Roma debaten sobre governs impossibles, eleccions anticipades i mocions de censura, a Catalunya ens trobem que la Democràcia Directa ha patit dos nous atacs.

Les Botigues. Aquest nucli de població pertany al municipi de Sitges (El Garraf), però geogràficament i urbanísticament és més proper a Castelldefels (El Baix Llobregat). Aquesta setmana passada els veïns d'aquest barri/urbanització haurien d'haver votat democràticament si volien formar part de Castelldefels o romandre a Sitges, però el 155 els ha caigut a sobre i la consulta ha estat prohibida. L'Estatut que tornarà a ser vigent aquest dissabte contempla (com ja contemplava el del 1979) la competència exclusiva de la Generalitat de Catalunya per a modificar el mapa municipal (però no el provincial) del nostre país. El govern que es constituirà aquest dissabte té plenes competències per a modificar el mapa municipal, però no pot consultar a les persones directament afectades.
Així doncs aquest dilluns ens podem trobar que, o bé un conseller decideix unilaterlament que ha de passar a Les Botigues de Sitges, i compleix la llei sense patir sancions, o bé decideix que això ho han de decidir les persones directament afectades i, en conseqüència, fa un primer acte de desobediència i ja pot anar preparant la motxilla per a anar a la presó (o l'exili).


Topless a l'Ametlla del Vallès. Arran d'uns incidents, i unes multes, que van tindre lloc l'estiu de l'any passat, l'Ajuntament de L'Ametlla del Vallès ha decidit convocar una consulta popular per a decidir si a les piscines municipals les dones poden anar sense la part de dalt del banyador, allò que es coneix com a topless. En aquest cas la votació no ha estat prohibida, però sí que presenta una curiosa característica: només podran votar les dones.  Per a ser precisos, només votaran les dones usuàries de les piscines municipals.
Sembla lògic que siguin les persones directament afectades les que decideixin, però realment ho són només les dones usuàries? Anem a pams:
I les dones que no són usuàries precisament perquè està prohibit el topless? Aquestes haurien de poder votar? Al cap i a la fi, tota prohibició genera una dinàmica d'expulsió.
Per què no poden votar els homes? Al cap i a la fi els homes es poden banyar sense la part de dalt del banyador i no passa res. És cert que els homes no tenen glàndules mamàries, però les glàndules mamàries no es veuen a simple vista. I bé que hi ha homes amb el pectoral tan gras i flàccid que gairebé es podria dir que tenen mamelles.
Les dones que volen i les dones que no volen: les dones que no volen portar topless han de poder decidir si les altres poden portar-ne? Al cap i a la fi, a qui perjudica el topless?
Potser hauríem de començar a plantejar que el límit de la democràcia és la llibertat individual.

dilluns, 14 de maig de 2018

Autors recuperats

Ningú llegeix els teus llibres. I penses que potser són massa cars i un xic feixucs.
Els teus articles tampoc troben lectors. Però creus que avui en dia ningú va al quiosc a comprar una revista.
Allò que dius per la ràdio no és escoltat. Però ja fa anys que la ràdio és només per a escoltar música, futbol i tertúlies d'analfabets.
Allò que publiques als mitjans digitals tampoc és llegit. Però ja se sap: a internet hi ha molta merda i la gent només vol porno.
Ningú et segueix al Twitter. Però saps que aquesta xarxa social és només per a haters.
No es miren el que penges al Facebook. Però res que no porti gatets té importància a Can Zuckerberg.
Ni tan sols li fan una ullada al que penges a Instagram. Però ja se sap: si no ets una noia guapa o un foodie, ningú et mirarà.

Però, potser, hi ha un bri d'esperança, una petita escletxa de llum: Presenta't per a ser el proper President de la Generalitat, o per qualsevol alt càrrec d'aquest petit país. Si ho fas segur que en menys de vint-i-quatre hores un bon grup de persones s'hauran llegit i estudiat les teues obres complertes. Per a criticar-te, sí, però per fi tindràs lectors!


dijous, 10 de maig de 2018

Simpaties europees


Va decidir participar a les votacions populars del famós Festival d'Eurovisió, i decidí aplicar un criteri ben original: només votaria intèrprets de països on (o d'on) mai hagués lligat.

Malauradament la Ciutat Estat del Vaticà no participava en el certamen patriòtic i musical.