El Benachmòbil

Ja fa una setmana que els opinaires oficials d'aquest país, i els del país veí també, parlen del tema. No es cansen, i mira que estan passant coses importants. Doncs bé, un servidor li dedicarà uns breus minuts al gran debat sobre els vehicles oficials del Parlament de Catalunya, i de les encertades tries que fa l' Ernest Benach. Miraré de ser breu i esquemàtic:

- Cada vegada que hi ha problemes a la indústria catalana de l'automòbil, molta gent proposa el mateix: que els vehicles i complements que compri la Generalitat (i les altres administracions públiques) siguin fabricats ací. Per ajudar a la indústria del país. Doncs bé, quan el senyor Ernest Benach decideix comprar els complements de l'automòbil a fabricants catalans, el critiquen perquè 9000 euros són massa. O això embla.

- És poc habitual que els responsables polítics donin la cara per les decisions que prenen. És tan poc habitual, que quan ho fa el senyor Ernest Benach el critiquen.

- El Govern Espanyol està disposat a entregar centenars de milions d'euros al rescat i reforçament bancari. Segons alguns economistes, això equival al quinze per cent del PIB espanyol. Però segons els opinaires, si a Catalunya no hi ha prou pressupost per ajudar a les persones depenents, la culpa és del senyor Benach i els altres malbaratadors.

- Aquests dies, a la xarxa de metro i rodalies, tant de Barcelona com de València, apareixen cartells publicitaris extremenys. No fan publicitat de productes típics extremenys, no promouen el turisme a Extremadura. És limiten a mostrar fotos de famosos que afirmen ser Extremadura. Somos Extremadura diu l'anunci.

- Aquesta campanya publicitària no és cap malbaratament? O és que els opinaires no van en metro?

- En tot cas, aquesta campanya és incompleta.

Té el seu atractiu, sí

Però hi falten els productes més exportats

I els que realment són beneficiaris de la nostra solidaritat.

Coses del feisbuqueig

Benvolguts lectors, benvolgudes lectores:

el feisbuqueig és perillós. Hi proliferen desconeguts que volen fer-se amics teus, ex-parelles que reapareixen a la teua vida i paios als que deus calés que et troben i t'amenacen. Molt perillós. Com ens podem defensar d'aquest invent del diable? Jo us propose aprofitar les febleses del sistema, aprofitar la finestreta Què estàs fent ara per a espantar les visites no desitjades.
Algunes coses que cal posar per a foragitar els indesitjables:

- Estic llegint-me la Guia Telefònica d'Albacete.
- Estic fent una adaptació musical de la Guia Telefònica d'Albacete.
- Estic fundant una Secta Satànica.
- Estic sol·licitant una subvenció per a la meua Secta Satànica.
- Estic a punt d'aconseguir que la meua Secta Satànica cotitzi a la Borsa de Wall Street.
- Si llegeixes la Guia Telefònica d'Albacete al revés, apareixen conselles satànics per a invertir a la Borsa de Wall Street.

Proveu-ho, a vore que tal va

Amics ben dotats

Per què alguns admiren una persona mentre que d'altres l'envegen? Quin és el matís?

No m'agrada la gent que presumeix de les seues amistats, fa l'efecte que no tinguen virtuts pròpies i que hagin d'aprofitar les dels altres. Però avui faré una excepció i presumiré d'amics.

Tinc amics de tota mena, però (gairebé) tots destaquen per la seua intel·ligència. No em sap greu dir-ho: tinc amics molt intel·ligents i no m'acomplexa gens que ho siguin més que jo. Al cap i a la fi tindre amics intel·ligents és un avantatge, sempre et podran donar un cop de ma. Cosa molt útil quan hom és propens a ficar-se en merders.

Quan vaig saber que, a tendra l'edat de 13 anys, el meu benvolgut Pepe San fou víctima d'una brutal agressió per la seua condició de superdotat em vaig quedar astorat. Quin profit podien treure de penjar-lo? No és més pràctic tindre'l d'amic i aprofitar per a que t'ajudi amb els deures? No és millor que s'assegui al teu costat i copiar-lo en els exàmens més fotuts?

Tornem a la pregunta inicial: per què uns admiren i d'altres envegen exactament el mateix en la mateixa persona?

Bé, ací teniu el vídeo del reportatge: http://www.tv3.cat/videos/759589

I ja posats, ho confessaré. Aquests són els únics superdotats que em cauen malament:

La meua perruquera i jo

En aquesta ciutat no hi ha barbers sinó estilistes, que et claven una pasta per una simple xollada. Em dol deixar-me els calés en una presa de pel. Així que per raons estrictament econòmiques, vaig haver de triar una perruqueria paiopònica. Podria haver-ne triat a una de pakistanesa, és ben cert, però quan és tenen uns caràcters antropomètrics com els meus, no és gaire aconsellable que paio amb turbant et manege una navalla prop de la jugular.

Doncs això, que la meua perruquera és caribenya. Treballa amb una dominicana, tot i que ella és veneçolana. Bé crec que també és dominicana, ja que té la família a la República Dominicana i a Miami. És veneçolana perquè el seu primer marit, i pare del seu segon fill, era veneçolà. I el seu segon marit, pare del seu primer fill, era dominicà. Crec. També crec que va viure a Curaçao, o Aruba, o una d'eixes illes de les Antilles Neerlandeses. En tot cas, el seu actual manso és català i ella viu a Barcelona.

Al tema: un servidor es talla els cabells un cop l'any. I per estalviar, ho faig a la perruqueria dominicana-veneçolana.

I vet aquí que, un dia perquè era el seu aniversari, un altre perquè celebrava el reagrupament familiar, i un altre per la raó que fos, que cada vegada que he anat a rapar-me, em trobo que fan una festa a la perruqueria i no em tallen els cabells. Són molt simpàtics i sempre sóc benvingut a la festa. Però ves quina cosa, que en cadascuna de les festes que m'he trobat, hi havia molta gent, però no pas el seu actual marit. No vull sembrar rumors, però...




Post dedicat als membres de la Brigada Catalana Venceremos, i tots els fidels seguidors que de Chiapas a Bolívia, de Cuba fins a Guatemala, han practicat i promogut el turisme revolucionari.
I a tots els catalans (i les catalanes) que des de 1996 practiquen la màxima d'Halcón Viages "Curro se va al Caribe... y mira souvenir nos ha traido".

Treure's anys i treure's dies

Amb les castanyes, els boniatos, Tots Sants i la Diada de la Catalunya del Nord, arriba el meu aniversari. Com cada any, òbviament. I com cada any, l'inevitable balanç, els no-encertats regals i el comentari "ai, que et fas gran".

Tradicionalment han estat les senyores les que s'han llevat anys. Però, darrerament, això també ho fan molts homes. Jo no em trec anys, no és el meu estil. Jo sóc partidari de treure'm dies. Sí, treure'm dies. Quan algú em comenta "Ei, és cert que tu el dissabte 10 d'abril del 2004, a la discoteca Caribe Caliente vas...?", jo li responc "No, eixe dia no va existir mai. Com el 30 de febrer, el 31 de setembre o el 32 de desembre".

Així, eliminant jorns de la meua biografia, he esborrat cert afer en un pis d'estudiants a Russafa, un lamentable espectacle sexual al carrer Regomir de Barcelona i tot de coses que farien envermellir a qualsevol persona remotament decent.

En fi, com deia el meu iaio: el millor per a treure't anys de sobre és ajuntar un mal jutge amb un bon advocat.

Trobada amb els joves immigrants

Avui he llegit que el senyor Oriol Amoròs, Secretari d'Immigració de la Generalitat de Catalunya, s'ha estat reunint amb diversos col·lectius de joves immigrants. Segons s'informa, les trobades han estat d'allò més profitoses i el senyor Amoròs s'ha compromès a ajudar els joves immigrants en les dificultats i el reptes que es troben.

Amb la voluntat de servei que em caracteritza, proposaré al senyor Amoròs dos temes en els que hauria d'ajudar als joves immigrants:

1) Ser capaços de trobar roba de la seua talla. Supose que a Llatinoamèrica tenen un tallatge diferent del nostre, així que algú els hauria de proporcionar una taula de conversions.

2) Ací tenim pintes i raspalls, no cal emprar un rasclet per a pentinar-se. També és molt recomanable no ficar els dits a l'endoll (no posaré fotos dels peleriçons per a no ferir sensibilitats).

Com sempre, jo estic al servei del país. No sé a que esperen per a donar-me la Creu de Sant Jordi.

Recordeu la convocatòria: queden poques setmanes

Tenim un mes per a preparar les contramanifes.

Alguns blogs ja s'han sensiblitzat amb el tema:
Lo Gené i na Pissarra Negra, entre d'altres.

Algú suggereix eslògans?

- Mestre, desgraciat, no cabregis l'alumnat.
- Profe cabró, treballa de peó.
- Si no tens ganes, torna'ns les pagues.
- Per problemes i marrons, els funcionaris de presons

vinga, pluja d'idees....

Reflexions metrossexuals la setmana de Tots Sants

D'ençà que l'Home-Llop es depila, que la lluna plena ha perdut el seu encís.

Si les bruixes porten botox, com podem diferenciar un akelarre d'una reunió del tupper sex?

La tanatocresi

La tanatocresi és la relació interespecífica d'aprofitament de cossos, o parts de cossos, d'individus morts sense finalitat nutritiva. Aquesta estratègia evolutiva la podem observar, per exemple, en els bernats ermitans, que empren les closques buides d'altres animals marins morts com a refugi.




Una interessant variant humana ens la dóna aquesta jove, aprofitant el rosari de la seua àvia, i el llençol marital de l'aixovar de la besàvia.

Observeu aquest altre espècimen. Ha saquejat la casa dels avis emportant-se tota la roba. Fins i tot s'ha posat el collar del gos.

Un altre cas paradigmàtic: porta les ulleres amb els que son pare seguí el maig del 68 a Perpinyà (a Paris ja no s'hi cabia de tanta gent), l'americana de l'avi (en desconeixem el color original, però sospitem que no tenia ratlles) i els calçotets del besavi (això explica la cara de patiment que mostra l'individu).

PER L'AMOR DE DEU! 04

Benvolgut Professor Josep:

Fa tres mesos vaig anar amb els meus amics a la zona de carpes de Tarragona. Allà vaig conèixer una noia molt maca, molt simpàtica i molt intel·ligent. Era tota dolçor i de seguida me’n vaig enamorar. Era la mena de dona amb la que jo volia casar-me i tenir dotzenes de fills.
Sóc un home decent i vull arribar verge al matrimoni, per això, aquests tres mesos de relació, ens hem dedicat a coses sanes com anar a veure pel·lícules de Walt Disney, ballar sardanes el diumenge al matí i gaudir de “Cine de barrio” mentre berenem a ca ma mare les tardes de dissabte. Però després de tres mesos de feliç i casta relació, he descobert que la meva xicota amaga un secret. Un terrible secret.

Mentre fèiem una bucòlica passejada pel camp, a la meva xicota li van venir ganes de fer pipí. Amb la netedat que la caracteritza, va anar a posar-se darrera d’uns matolls. I jo, en un moment de pecaminosa curiositat, em vaig atansar a mirar-la. Quina va ser la meva sorpresa en observar que la meva dolça estimada, en comptes d’orinar asseguda, ho feia dempeus. I és que ella té allò que només els homes haurien de tenir!

Crec que encara me l’estimo, però em sembla que tot plegat és pervers, i és pecat. Estic confós i desorientat. Què li he de dir? Què he de fer?

Atentament,

Aniol R. un home astorat

Benvolgut Aniol:

Primer de tot, deixa’m felicitar-te, ja que cada dia costa més trobar un home cast i pur. Temps de materialisme i hedonisme ens ha tocat viure! El problema que m’expliques té difícil solució, però en la fe sempre hi trobaràs una resposta.
Quan he llegit el teu cas, m’han vingut al cap uns versets corànics, els de la Sura 83, Al Mutafifin:
“Perdició pels defraudadors

Que quan compren als altres exigeixen la mesura i el pes correcte

Però que quan són ells els que pesen o mesuren, cometen frau

Càstig!”

Certament podríem considerar que la teua nòvia ha comès un frau. I que mereix un càstig. Però qui som nosaltres per a criticar aquesta persona? Què potser tu li havies preguntat si tenia “trompa”? Ella no t’ha mentit pas! Al cap i a la fi, a tu el que t’atrau d’aquesta noia són les boniques virtuts de l’ànima, i no pas els lletjos detalls carnals, el que té amagat a les calcetes. Recorda el que diu el Llibre dels Càntics, capítol 7, versets 7 a 10:

“Que n’ets, de bella i fascinant, amor meu deliciós!

Ets esvelta com una palmera,

els teus pits en són els raïms.

Jo m’he dit: «Em vull enfilar a la palmera, n’agafaré els ramells.»

Que els teus pits siguin per a mi com raïms d’una vinya,

el perfum de la teva cara, com el de les pomes!

La teva boca és vi exquisit,

que flueix suaument cap al teu estimat regalimant sobre els llavis endormiscats.”

Que traduït a un llenguatge més proper, vindria a dir que, si la silicona és bona , abundant i està ben posada, i la noia sap fer anar la boca, importa poc si entre les cames hi té sardineta fresca en comptes de bacallà. Al cap i a la fi, el mateix llibre fa un altre esment, encara més pragmàtic, llegeix el Llibre dels càntics, capítol 4, versets 4 a 7:

“El teu coll és com la torre de David,

que s’alça sobre els cims;

hi ha penjats mil escuts, tots els trofeus dels guerrers.

Els teus pits són com dos cervatells,

com dos bessons de gasela, que pasturen entre els lliris.

Abans que bufi la marinada i s’allarguin les ombres,

me n’aniré a la muntanya de la mirra, a la collada de l’encens.

Ets tota bella, amiga meva, no tens cap defecte.“

Així que no et capfiquis si, anteriorment, hi ha hagut mil guerrers que hi han penjat els seus trofeus. Ara, el parell de cervatells, són només per a tu.
Però malauradament, i donades les característiques anatòmiques i hormonals de la noia, no podreu fundar l’abundant família que tu desitjaves. Ja ix escrit al Llibre d’Osees, capítol 9, verset 14:
“Senyor, dóna’ls…! Però què els donaràs? Dóna’ls entranyes estèrils, pits que no puguin alletar!“

Ai, benvolgut Aniol, amb aquesta noia no podràs pas engendrar fills. Una tragèdia? Potser, qui ho sap! Recorda el que diu l’Evangeli de Lluc Capítol 23, verset 29
”Perquè vénen dies que la gent dirà: “Sortoses les qui no tenen fills, les entranyes que no han engendrat i els pits que no han alletat!“”

En tot cas, i per tal d’estalviar-te patiments, et recomano que deixes aquesta relació i que busquis una noia que encaixi millor amb tu. Sé que a ella li farà mal, així que passa’m el seu telèfon que jo li donaré consol.
Al cap i a la fi, no hi ha millor consol que donar espiritualitat per la via més directa.

(Els lectors desorientats en aquests temes més carnals poden consultar el blog del Super Coco)

Rep una salutació cordial i espiritual del Professor Josep.

Política migratòria en format de videoclip

Benvolguts compatriotes:

Amb la voluntat constructiva que em caracteritza -només superada per Paco el Pocero- i amb una insuperable capacitat divulgativa -digna d'un Premi de Pedagogia Rosa Sensat- us adjunte un videoclip per a entendre, una miqueta, el fenomen migratori:



Qüestions que cal aclarir:

1) El reagrupament familiar és una necessitat. El papi ja no està solet a l'estranger, i les filles joves venen a alegrar-nos el cap de setmana.
2) Els imigrants provenen dels sectors més dinàmics i avançats del seu país d'origen. O de veres us penseu que a Llatinoamèrica totes les xatis gasten unes natges tan fermes i uns pits tan ben siliconats?
3) "Chicas NG" significa "Noies Negu Gorriak". Són dels nostres!
4) Els immigrants desconeixen la realitat nacional catalana. És lògic, al seu país no els hi ensenyen pas. Així doncs, allò que ha de fer un patriota com cal, és introduir-lis la catalanitat per la via més directa. Què us penseu que faig jo els caps de setmana a la discoteca Caribe Caliente? Doncs sí: em sacrifique pel país.

No sé a que esperen per a donar-me una creu de Sant Jordi!

Trenes i totxanes

Com ja sabeu, el Principat de Catalunya és la única comunitat autònoma que té transferides les competències en matèria penitenciària. I a les presons del Principat ja hi ha 10.000 reclusos. Alguns opinaires es mostren escandalitzats per una xifra tan alta. Jo, en canvi, em mostre esperançat. M'explique.

En aquest país tenim milers d'habitatges buits. Pisets nous que ja fa més d'un any que no troben comprador. Tenint en compte la mala qualitat dels acabats i les petites dimensions dels immobles, hi podríem posar els reclusos en aquests pisos buits impossibles de vendre. No hi ha grans diferències amb una cel·la. Tenint en compte que aquests habitatges incol·locables es troben a urbanitzacions i barris aïllats, la població normal no hauria de patir (només els burgesos sociòpates que fugen de la massa).

Al cap i a la fi, la funció dels centres penitenciaris és rehabilitar el condemnat i servir a la societat, oi? Doncs això, serviran als més febles i desvalguts (promotors i constructors) acabant amb la crisi i es rehabilitaran (amb la manca d'opcions de lleure que tindran, de ben segur que aprofiten per aprendre una feina honrada).

Ara toca el més difícil: que dos consellers del trist-partit (Tura i Baltasar) es posen d'acord.

S'acomiada la Lliga Anticolonial

En un futur no gaire llunyà proclamarem la independència.

Hi ha detalls formals que queden per decidir. No sé si s'anomenarà República Catalana, o potser República Federal dels Països Catalans, o tal vegada República Islàmica del Katalanistan. Tampoc sé si la capital serà Marina d'Or o Miami-Platja del Baix Camp. En tot cas, del que no m'escau dubte, és que estarem en deute amb la Lliga Anticolonial.

Si demà dimecres sou prop de Barcelona, podeu assistir a la presentació del darrer llibre del Dr. CAT: S'HA ACABAT EL BRÒQUIL! Independentisme per a no independentistes d'Editorial Mina/Grup 62.

On? al Via Fora de Gràcia, Riereta de Sant Miquel.

Quan? Dimecres 15 d'octubre a 2/4 de nou del vespre

http://www.viafora.cat/acte.php?id_acte=91

Un útil document per a tots aquells que sense ser del tot independentistes, sospiteu que hi ha alguna cosa bona en la sobirania però no sabeu ben bé què. També adreçat als faltats d'arguments sòlids per a convèncer als descreguts de la descolonització. I especialment indicat per a regals/obsequis d'empresa/amic invisible de compromís a aquell col·lega simpàtic amb qui parleu de tot menys de "política" per raons de discrepància.

Donat el moment històric de l'acte (no sabem si n'hi haurà més com aquest), es promet als assistents, obsequis anticolonials diversos (samarretes, penjolls, andròmines...) per a tothom! Així com l'estampació seriada de la signatura del propi CAT i potser una locució prèviament enregistrada (com el Khomeini, tu!)

Us hi esperem!!
Passarem llista!!

Per a més detalls aneu al Bloc Anticolonial:
http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/view/id/6309

La capital: anàlisi de resultats

Com fan els antaradillus amb els resultats electorals, farem una breu anàlisi del resultat d'aquesta darrera enquesta:
Amb 0 vots: Ogassa i Catral. I mira que allà el metre quadrat està ben barat.
Amb 1 vot: València i Oliva.
Amb 2 vots: Alcoletge (potser el pobles més lleig del país), Berga (una ciutat ben garrula), Benicarló (ciutat del senyor Barberà), Ripoll, Ademús, Llívia i Villena (he he he)
Amb 4 vots: Barcelona (el que li faltava a aquest coi de ciutat, ser capital!)
Amb 6 vots: les Illes Columbretes
Amb 14 vots: Xangai (Si deslocalitzem les fàbriques, per què no podem deslocalitzar els ministeris?)
I la guanyadora, amb 17 vots: MARINA D'OR, ciutat de vacances, que és el que ens mereixem.

Però veient com evoluciona l'aplicació dels Nous Estatuts, tenint en compte el que li pot passar al finançament i sabent com sabem que en aquest país no es fan lleis, és fan homilies, la capital hauria de ser ORGANYÀ.

La nova enquesta: al final qui té la culpa de tot plegat?

La regla de Bergmann

Principi biològic relatiu a la influència de la temperatura sobre les dimensions dels animals. Expressa el fet que, en els animals homeoterms, els individus d'una espècie determinada que viuen en zones més fredes són més grossos que els individus de la mateixa espècie que viuen en zones més càlides; i que, entre espècies pròximes, els individus més grossos són els que viuen en climes humits. Els animals peciloterms (poiquidoterms) presenten la relació inversa: són menors els que viuen en climes més freds. Hom interpreta això com un mecanisme d'adaptació al fred.

Exercicis:
1) Compareu-la amb la regla d'Allen.
2) Reflexioneu sobre el racisme.
3) Vigileu el que voteu.
4) Celebreu amb birreta austriaca que tenim un malparit menys.

Hermenèutica de la cançó d'estiu. 1984

“Omnes sensus fundentur súper literalem” Tomàs d’Aquino.

L’estiu del 1984 la cançó que va triomfar venia de Llatinoamèrica i la perpetrava un tal Rodolfo y su Típica. Avui en dia la lletra podria entendre’s com una apologia de l’estupre. Res més lluny de la realitat.
“Hoy te he visto con tus libros caminando, y tu carita de coqueta, colegiala de mi amor”. Aparentment, en Rodolfo i els de la seua Típica confessen la seua predilecció per les menors d’edat. Però no ens hem de refiar de les aparences.
“Tu sonries, sin pensar que al mirarte, sólo porque estoy sufriendo, colegiala de mi amor”. Sembla que observa, segueix i fins i tot assetja una xiqueta, mentre pateix per la seua obsessió malaltissa. Però només ho sembla.
“Colegiala, colegiala, colegiala, linda colegiala, colegiala, no seas tan coqueta, colegiala al decirme que si “.
Alguns ingenus interpretaran que la menor d’edat, inconscient de les possibles conseqüències, ha accedit als desitjos del presumpte pederasta. Però no és pas així.

En el fons, i fent una acurada lectura hermenèutica de la lletra, aquesta cançó és un advertiment per a tots nosaltres. No debades, poc abans els Police ja s’havien dissolt, no sense abans fer famosa una cançó en la que se’ns advertia que a cada moviment, a cada passa, ens estarien vigilant “Every breath you take”.

I és que fou en eixa època quan es va implantar el protocol TCP/IP per a connectar els ordinadors entre sí a través de la xarxa telefònica. Efectivament, naixia internet. I ací és on rau el caràcter premonitori de la cançó: Rodolfo y su Típica ens advertien que, amb l’excusa de combatre la pornografia amb menors, el nou mitjà de comunicació que començava a caminar, acabaria esdevenint la terrible eina de control policial que és avui en dia.

Ací podeu gaudir de la profètica cançó:

Respecte professional

En aquesta vida sempre hi haurà algú que ens destorbi. I encara que no ens agradi admetre-ho, també nosaltres podem resultar molestos. Què hi farem!? Vivim en societat, oi?
Malgrat tot, no sempre reaccionem igual amb els que ens molesten. Hi ha molta gent que tendeix a perdonar les molèsties quan són originades per una activitat laboral. "Deixa'ls, total, fan la seva feina", és la frase que ho resum. Una frase perillosa, certament. Analitzem-ho:
- Si un vailet truca a la porta i ens desperta de la migdiada, ens enfadem. Però si ho fa un repartidor de correu comercial som més comprensius, ja que "està fent la seva feina".
- Si un desconegut ve a casa nostra a explicar-nos la seva vida, el farem fora i avisarem la policia. En canvi, si ho fa un venedor a domicili ens mostrarem més tolerants, doncs "està fent la seva feina". El mateix podem dir de les trucades comercials, dels horaris de recollida de la brossa o de la pol·lució generada per determinades obres públiques. "Fan la seva feina" i que no els hi falti. Arribats a aquest punt, us he de fer dos suggeriments:

1) I si reformem el Codi Penal? Que la comissió de faltes i delictes, si es fa cobrant un sou, sigui atenuant. Us imagineu quin descans per a les famílies dels assassins a sou? "El pare no és un vulgar assassí amateur, el pare és tot un professional, un Tècnic en Homicidis Personalitzats"

2) I si creem empreses destorbadores? Empreses que es dediquin a generar molèsties per encàrrec. Què un client nostre té un veí que li cau malament? Doncs oferim el servei "trucades promocionals en horaris intempestius". Què un treballador pateix mòbbing? Doncs engeguem el servei "obres caòtiques de gran enfangament" i que el capitost torracollons es quedi aïllat a sa casa, sense emprenyar els pobres treballadors.

No sé si aquests propostes reeixiran. En tots cas, jo les deixo sobre la taula.
Els temps estan canviant, i jo no en tinc la culpa.

Cine fòrum: Scary Movie

Com que els meus cinèfils de capçalera han emigrat en massa a Sitges, un servidor assistí al Cine Fòrum La comèdia de la teva vida, que organitza Obra Social de La Caixa al Caixa Fòrum, acompanyat d'una noia morena i guapa. Sincerament, crec que la meua imatge pública ix guanyant.

Bé, com ja vaig fer la setmana passada, us relataré algunes coses que es quedaren al pap (al meu, no al de la noia morena). Ja sabeu, no s'ha de monopolitzar el micròfon. Si ho fas poden sospitar que ets un cultureta o un gai reprimit (no em direu que un micròfon no és fal·liforme!).

Coses sobre el cicle:

- Obra Social de La Caixa. La baixa qualitat del so, i els problemes en la reproducció els van descobrir: el DVD era pirata. Em va sorprendre gratament que La Caixa emprès un DVD pirata comprat al top manta. És pura obra social: ajuden els més pobres i castiguen els malvats (com Ramoncín, el reichprotektor de l'SGAE).
- No es va projectar cap comèdia no volguda. Sovint al cine, i en moltes altres manifestacions artístiques, un no sempre obté allò que volia fer. Hi ha pel·lícules que pretenen fer riure i fan pena, n'hi ha que volen fer por i fan riure i n'hi ha que volen divulgar veritats científiques o fets històrics (i de passada formar consciències) i acaben fent por.
A principis del segle XIX es projectà la primera pel·lícula de terror, i era no volguda. Es tractava de la filmació d'un tren entrant en una estació, i va provocar el pànic entre els assistents.
Probablement, el primer autor cine de terror no volgudament humorístic fou Ed Wood. Veure alguns dels seus films acompanyats de col·legues i litrones és tota una experiència.
I segurament, el primer en combinar humor amb terror, gore i porno fou Jess Franco. Jess Franco, el cineasta espanyol més prolífic i menys subvencionat (crec que zero euros).
Val a dir que el pas del temps és implacable, i que pel·lis que avui en dia fan por, d'ací a trenta anys probablement facin riure.

Coses sobre la pel·lícula:

-Ritme. En cap moment va perdre el ritme. Els germans Wayans ha après dels germans Zucker. Dosifica i diversifica els gags, alternant els moments d'humor banal amb la ironia mordaç (tampoc tant, però deunidoret).
-Paròdia. Tot i parodiar una quinzena de films, no calia haver-los vist tots per a no perdre el fil. La majoria del públic era major de 60 anys i no va deixar de riure en cap moment. Tota una lliçó de guionatge.
-Homenatges. El darrer minut està dedicat als homenatges. No són plagis disfressats, no. Són tres homenatges a Very Bad Things, Sospitosos Habituals (The Usual Suspects) i Destí Final (Final Destination). I ben merescuts!

[Nota tècnica] al guguelimatges he cercat "Empar Moliner" i no he trobat cap foto on hi sortís afavorida, així que n'he penjat una de l'Scarlett Johanson. Al cap i a la fi, l'Scarlett ha viscut i treballat a Barcelona igual que l'Empar Moliner.

La foto del Carles Capdevila és la mateixa que la de la setmana passada.

La famosa crisi dels trenta (aclariment)

Com moltes altres coses en aquesta vida, la crisi dels trenta no és igual per a homes i dones.

-Dones: la crisi dels trenta està vinculada al pas de la joventut a la vida adulta. El pes del rellotge biològic condiciona la vida personal de qui pateix aquesta crisi. Comentaris com "nena, que se't passarà l'arròs" no ajuden gens. És dura la crisi dels trenta anys.

-Homes: la crisi dels trenta s'ubicà al final de l'adolescència, quan el cos ja ha acabat de fer el seu creixement. Representa l'assumpció de la normalitat i l'abandó de les figures hipertròfiques que ens serviren de model. Frases com "la mida no importa" no resolen res. És dura la crisi dels trenta centímetres.

PER L'AMOR DE DEU! 03

Benvolgut Professor Josep:

Sóc un dels milers de catalans que s’han vist atrapats per l’esclat de la bombolla immobiliària. Em vaig comprar un piset amb la meva parella en un barri modest de Manresa. En augmentar moderadament el nostre patrimoni, i exponencialment la nostra família (tinguérem bessons), vàrem haver de fer un pensament i canviar de llar, comprant un pis més gran.Varem demanar una nova hipoteca per al nou pis, bo i venent el vell per a liquidar-ne l’hipoteca i, de passada, afrontar l’entrada del nou pis. Però vet aquí que ningú ens vol comprar el nou pis. I l’Euríbor està pels núvols i cada dia ens costa més arribar a final de mes amb la hipoteca del nou pis.

Què he de fer?

Atentament, Ferriol P. un home en crisi

Benvolgut Ferriol:El problema que m’ expliques té difícil solució, però en la fe sempre hi trobaràs una resposta.

El primer que t’has de plantejar és: Realment et cal una casa per a la teua família? Una família requereix tabics de pladur i falses xemeneies?

La segona qüestió és: Realment et cal una família?

Si fem una ullada a la Sagrada Bíblia, Llibre del Gènesi, capítol 12, versets 1-3, llegim allò que Deu li digué a Abraham: “El Senyor va dir a Abraham:–Vés-te’n del teu país, de la teva família i de la casa del teu pare, cap al país que jo t’indicaré. Et convertiré en un gran poble, et beneiré i faré gran el teu nom, que serà font de benedicció. Beneiré els qui et beneeixin, però als qui et maleeixin, jo també els maleiré. Totes les famílies del país es valdran del teu nom per a beneir -se”. I és que als pobles del Llibre no els hi cal la totxana, perquè allà on poden plantar la seua tenda ja tenen una casa.

Realment et calen propietats immobiliàries? Llegeix el Llibre Levític, capítol 25, versets 23 i 24. “Les terres no es poden vendre definitivament, perquè tot el país és meu, i per a mi vosaltres no sou més que uns immigrants i uns forasters. Per això, de totes les terres del vostre patrimoni, en mantindreu el dret de rescat.” Eus ací que la terra no pertany a La Caixa ni a Don Piso, sinó a Jahvè.

Així doncs, benvolgut Ferriol, segueix el missatge escrit a les Sagrades Escriptures: deixa la teua ciutat (Manresa, que tampoc és res de l’altre Món) i deixa la teua família (tal i com funcionen les ajudes que donen els de Benestar Social, és millor per a la teua muller ser mare soltera). Marxa lluny, allà on el senyor et deixe clavar el bàcul (el bàcul de caminar, si també pots clavar l'altre, millor per a tu). Pren dotze noves esposes, funda una nova tribu i amb els fills que engendreu arma un nou exercit. Recluta també els altres pàries de l’euríbor, i amb aquest exèrcit fes com feu Gedeó, fill de Joaix, i torna a la ciutat per a destruir-la. Així ho diu el Llibre del Jutges, capítol 8, verset 9, on Gedeó parla a les gents pobres de l’est del riu Jordà “Llavors, també ell va replicar a la gent de Penuel:
–Quan torni victoriós, enderrocaré aquesta torre. I tota la ciutat “

No sé si això resoldrà els teus neguits personals, però sí la crisi financera i immobiliària que pateix el país: després de la destrucció hi haurà una gran demanda d’habitatge, així com gran quantitat de solars edificables.

Rep una salutació cordial i espiritual del Professor Josep.

Lliçons de política en forma de videoclip

Fa un any un servidor estava gaudint d'unes meravelloses vacances* pel sud-est asiàtic. Fa un any la comunitat internacional en general, i els països del sud-est asiàtic en particular, es mostrava horroritzada per la brutalitat amb la que el govern de la junta militar de Myanmar reprimia els opositors. A Mynamar els opositors eren pacífics monjos budistes.

[Tot i que Myanmar fa vint anys que s'anomena Myanmar, els periodistes del nostre país necessiten aclarir-nos que és l'antiga colònia britànica de Birmània, no fos cas. Però això és un altre tema.]

Bé, la qüestió és que els dirigents de tot el Món es posaren les mans al cap i clamaren pel respecte als Drets Humans. I s'anunciaren mesures de presió, sancions i boicots. Però vet aquí que la Junta Militar de Myanmar té molt bona relació amb la Xina. I resulta que Myanmar és un important proveïdor de matèries primeres a la Xina, alhora que un consumidor de productes manofacturats al gegant asiàtic. "Més que un client, un amic" que diuen els agents comercials.
I ves per on que resulta que, en aquest bonic planeta, tothom vol ser amic de la Xina, per si de cas. I ja està establert en política internacional: "els amics dels meus amics, són els meus amics".

Per si algú s'ha perdut, us adjunte aquest vídeo. Amb unes dots porfètiques dignes de Nostradamus i una capacitat pedagògica pròpia de Rosa Sensat, aquest conjunt musical explicava la complexitat d'aquest afer.

En fi, que com ja haureu deduit, res de sancions, ni presions, ni boicots.

* Sí ja sé que en comptes de dir que "estava de vacances" hauria d'afirmar que "estava fent un viatge", que és més mudarnillu i menys de proleta adotzenat. Ho sé, però per una vegada a la vida que em puc permetre un luxe!

Un vell debat

Fa molts anys que catalans, espanyols i bascos debatem el mateix tema, i encara no n'hem tret el trellat: EL NACIONALISME PROVOCA CALVÍCIE?

Volem respostes, i les volem ara!

Mil·leuristes vs Mil·leurats

Anem a vore:

en català emprem el sufix "-ista" per a referir-nos al que és partidari d'una determinada proposta o persona. Així doncs parlem del feixista, centrista, progressista, socialista, comunista, maoista, anarquista...
En canvi fem servir el sufix "-at" per a referir-nos a qui té una determinada característica o està sotmès a una circumstància concreta. Així doncs parlem del contractat, assalariat, ben pagat, mal pagat, proletariat, explotat, pringat, putejat, fracassat, fastiguejat...

El més lògic seria emprar el terme mil·leurat per a referir-nos a la persona que té un sou mensual de mil euros (o menys). En canvi, hauríem de titllar de mil·leuristes als polítics i empresaris que permeten (i promouen) aquests sous tan baixos, no us sembla?

Hermenèutica de la cançó d'estiu. 1989

“Els mercaders que ella havia enriquit s’aturaran lluny, per por del seu suplici, ploraran i es lamentaran dient: «Ai, ai, gran capital, vestida de lli, de porpra i d’escarlata, guarnida amb or, pedres precioses i perles! En una hora s’ha perdut tanta riquesa!»

Tots els qui naveguen, capitans, mariners, i tots els qui viuen de la mar, s’aturaran lluny, veuran el fum del seu incendi i exclamaran: «Qui es podia comparar a la gran capital?» I es tiraran terra al cap i, plorant i lamentant-se, exclamaran: «Ai, ai, la gran capital que amb la seva opulència havia enriquit tots els qui solquen la mar! En una hora ha quedat devastada!» “ Llibre de la Revelació, Apocalipsi, capítol 18, versets 15 a 19.

L’estiu del 1989 la cançó que triomfà tenia ritme d’ska i una lletra aparentment divertida. Deia “Vaya, vaya, aquí no hay playa”, i era interpretada per un grup madrileny anomenat Los Refrescos. Un grup madrileny que feia broma sobre Madrid? Autoparòdia i Madrid? Un oxímoron que només una acurada lectura hermenèutica pot explicar.

“Podéis tener Retiro, Casa Campo y Ateneo, podéis tener mil cines, mil teatros, mil museos, podéis tener Corrala, organillos y chulapas, pero al llegar agosto, ¡vaya, vaya!,aquí no hay playa.” Tota una declaración de principis: a Madrid (capital dels Països Castellans) hi ha de tot menys platja.

“Podéis decir a gritos que es la capital de Europa, podéis ganar la Liga, podéis ganar la Copa, afirmaréis seguros que es la capital de España… Podéis tener hipódromo, Jarama y Complutense y , al lado, la Moncloa donde siguen los de siempre, podéis tener el mando del imperio en vuestras manos, pero al llegar agosto y el verano…” Heus ací que la cançó fa una adaptació dels versets del llibre de l’Apocalipsi. La Gran Capital, l’Imperial Babilònia, que té de tot, i en gaudeix, però no sap que la catàstrofe és imminent.

“Podéis tener la tele y los 40 Principales, podéis tener las Cortes, organismos oficiales, el Oso y el Madroño, Cibeles, Torrespaña… ¡Escucha, Leguina! Podéis tener Movida ¡hace tiempo!, Movida promovida por el Ayuntamiento, podéis rogar a Tiernoo a Barranco o al que haya, pero al llegar agosto, ¡vaya, vaya! Aquí no hay playa!…” Podeu pregar a Tierno, a Barranco o a qui mani, que no tindreu salvació. Perquè la fi dels temps vindrà i arrasarà amb tot. Una clara adaptació del text bíblic.

Sens cap mena de dubte, la cançó “Vaya, vaya, aquí no hay playa” és de caràcter profètic. Es basa en el llibre de l’Apocalipsi (capítol 18, sobre la caiguda de Babilònia). Hom veu una clara referència al canvi climàtic, i a una brutal pujada del nivell del mar. Aquesta pujada del nivell del mar enfonsarà les terres que domina la Nova Babilònia, bo i fent que aquesta, ara sí, tingui platja.

En aquest enllaç teniu un videoclip de l’apocalíptica cançó: http://www.youtube.com/watch?v=KVjWTzVSCWg

La regla d'Allen

En biologia, la regla d'Allen és una observació relativa a l'efecte produït per la temperatura sobre el volum d'algunes parts dels animals: les dimensions de les extremitats (orelles, cua, potes, etc.) dels mamífers es troben en raó directa de la temperatura i són, per tant, grans a les zones càlides i petites a les zones fredes.
La resposta evolutiva a la temperatura implica no perdre calor a les regions fredes, i tot el contrari a les càlides.
[pregunta perillosa] Per què les dones esquimals (dones inuit) no fan turisme sexual al Congo?
[autoenllaç innecessari] Malpensats! Jo continue fidel al meu compromís. I açò que ja he vist la pel·lícula.

El debat, el nostre

Queden cinc setmanes per a que siga el primer dimarts després del primer dilluns del mes de novembre d'un any de traspàs. És a dir, que queden cinc setmanes per a les eleccions presidencials dels EUA (i de passada, i per amortitzar les urnes, renoven en Congrés, un terç del Senat, alguns governadors, fiscals, jutges i referèndums variats). I com és habitual, els debats es multipliquen.

I jo em pregunte, per què nosaltres no tenim combats dialèctics? Per què els valencians no tenim el nostre cara a cara? Jo propose que, immediatament, es faça un debat entre els dos grans líders polítics valencians: Francisco Camps i Agustí Cerdà.

Al plató de Punt 2 o al de La Sexta (que tenen més o manco la mateixa audiència) es podrien trobar els dos líders i afrontar els temes que neguitegen la nostra societat:

- Finançament i clàusula Camps amb caràcter retroactiu: tindrem el concert econòmic com els bascos?

- Urbanisme i clàusula Camps amb caràcter retroactiu: gaudirem d'un litoral com el marbellí?

- Immigració i clàusula Camps amb caràcter retroactiu: tindrem d'uns desembarcaments com els que tenen a Canàries?

- Laïcisme: traslladarem la Geperudeta a Terra Mítica?

- Societat: quines mesures cal prendre per a protegir a la minoria heterosexual?

- Ensenyament: si Educació per a la Ciutadania s'ha d'impartir en anglès, en quin idioma caldrà ensenyar Educació Sexual, francès o grec?

- Hidrografia: transvasarem aigua del riu Mississippí-Missouri?

Intentarem que el prestigiós periodista Ximo Rovira modere el debat. De moment ja hem contractat el valencìà-ninja, per si de cas.