La setmana passada vaig assistir a la presentació del darrer llibre de
Salvador Macip,
El Joc de Déu (editorial Bromera, 222 pàgines). I per una vegada que pago per un llibre, i a sobre me'l dedica l'autor, el mínim que puc fer és llegir-lo i fer-ne una petita crítica.
Procuraré ser breu i concís.
1) L'Originalitat. L'originalitat és una virtut, però això no vol dir que la falta d'originalitat sigui un defecte. De vegades és just el contrari: la falta d'originalitat agilitza la lectura i permet gaudir del relat sense haver de dedicar massa temps a explicar llocs, trames i personatges. Els clàssics ja treballaven amb arquetips, i prou bé que els anava.
La novel·la del Salvador Macip no presenta elements originals, però els combina molt bé.
— Un Deu envejós i foll. Ja ens l'ha retratat Shalom Auslander, Sarah Silverman i Woody Allen, entre molts d'altres. Bon personatge.
— Un dropo que ha de salvar la Terra. Ja va protagonitzar films com
El Dormilega, de Woody Allen, o sèries com
El Nan Roig, de la BBC. Entranyable protagonista.
— Una dona intel·ligent, guapa, manaire i ambiciosa. Això sí que és un personatge típic! De la Milady de Winter d'
Els tres mosqueters fins la Diana de
V, passant per les
femmes fatales dels films de James Bond, o la Catwoman. La que ens presenta el Salvador Macip és massa recatada, però tampoc li cal anar més lluny.
— Fenòmens estranys en l'espai-temps. Novel·les com
La nau del milió d'anys de Poul Anderson, o
Un univers de bojos de Fredric Brown. Pel·lícules com
Groundhog Day de Harold Ramis i Bill Murray. I sèries com
LOST. Un argument recorrent de la ciència-ficció.
Un bon escriptor, igual que un bon cuiner, és el que amb els mateixos ingredients de sempre és capaç de fer un bon plat. I el plat que ens presenta el Salvador Macip és prou bo.
2) Corrector. Als títols de crèdit de la novel·la no hi apareix cap corrector, i això es nota. Potser la frase "
Acabarà amb una demanda en les mans" hauria de redactar-se així: "
Acabarà amb una demanda a les mans". O "
Sherman està a Los Angeles quan veu per primer cop el nom de John P. Travis" quedaria millor així: "
Sherman és a Los Angeles quan veu per primer cop el nom de John P. Travis". Són petits detalls, en cap moment et fan perdre el fil de la història. Però no costa res polir aquests detallets
(per cert, ara mateix li faig una passadeta d'F7 al blog).
3) Traducció i cine. Els autors catalans, quan són traduïts, ho són primer al francès i a l'espanyol. Massa sovint, quan són traduïts a d'altres llengües, la traducció no es fa a partir de l'original català, sinó que es fa
(es perpetra) basant-se en la traducció espanyola, o la francesa. Tenint en compte l'ambientació de la història, els personatges i la possible adaptació cinematogràfica, jo faria tot el possible per a que es traduís, el més aviat possible, a l'anglès. Directament, del català a l'anglès.
Perquè aquest llibre és material filmable. Fins i tot puc atrevir-me a fer un càsting:
- Sherman: amb un quilets de més,
Mario López, Rudy Youngblood, Ganesh Venkatraman, Naveen Andrews o Dev Patel.
- Vivian: Scarlett Johansson, Megan Fox.... la llista de candidates és llarga, i cara.
- Travis: James Gandolfini, Robert De Niro, Chazz Palminteri... no són anglosaxons purs, però poden ser uns xèrifs boníssims.
- Deu: malauradament Llàtzer Escarceller és mort, així que caldrà cercar algú com Danny De Vito.

En fi, que per
19.50€ teniu un relat entretingut i divertit. I tal i com està la vida, i la literatura, això ja és molt.