diumenge, 31 de gener de 2010

L'empremta inicial

L'any 1973 Konrad Lorenz, Nikolaas Tinbergen i Karl Ritter von Frisch obtingueren el Premi Nobel de Medicina i Fisiologia per les seues investigacions en etologia (la ciència que estudia la conducta dels animals) i pels seus descobriments referents a l'organització dels patrons individuals i socials de la conducta en els animals.

Un d'aquests fenòmens estudiats fou l'imprinting, que podríem traduïr com l'Empremta Inicial i es defineix com un tipus de fase sensible d'aprenentatge (aprenentatge que succeix a una edat determinada o una etapa de vida en particular), que és ràpida i independent de les conseqüències que aquesta conducta tingui.

En aquests darrers 36 anys molts etòlegs han realitzat estudis sobre l'Empremta Inicial. Per exemple l' empremta sexual, que és el procés pel qual un animal jove aprèn les característiques que ha de tindre un company desitjable. O els estudis sobre l' empremta filial que tenen molts animals domèstics envers els seus amos humans.

I és precisament estudiant un tipus especial d'animal domèstic, la dona, que podem observar diferents casos d'empremta inicial. En aquest cas, qui ha marcat l'animal és el seu primer xicot.


Observem alguns casos:


El seu primer xicot era un noi que no va pensar en comprar i aplicar-se un jess-extender. Per a resoldre possibles decepcions sexuals insistí en la vella dita "Al pot petit hi ha la bona confitura".
Ella s'ho prengué al peu de la lletra i ara només va amb midgets.







El primer noviet d'aquesta barbie era un kent molt autoritari. "Això es fa així pels meus sants collons" i "Tu faràs el que a mi em surti de la punta de la cigala" eren les seues frases més repetides.
No ens hem d'estranyar doncs que avui en dia vagi pel Món amb un strap on.






El primer xicot de la rossa de l'esquerra era militant d'un partit d'extrema esquerra. Insistia molt en el repartiment de la riquesa i la socialització dels bens. "La propietat privada és un robatori. Cal compartir les coses bones" deia tot sovint.
És per això que, quan troba nòvio insisteix en compartir-lo amb les seues amigues.




Alguns investigadors estan treballant d'altres casos. Com el de la senyoreta que sortia amb un home que sempre la convidava a xocolata amb xurros, per veure si la noia captava l'indirecta. Malauradament, la noia ho va entendre malament.

Però per avui ja en tenim prou d'etologia.

dissabte, 30 de gener de 2010

José, et convido al cinema

A/A Molt Honorable President de la Generalitat, José Montilla Aguilera

Benvolgut President:

sé que governar un país com aquest no és gens fàcil. I també sé que en breu us trobareu en plena voràgine pre-eletoral. És per això que em prenc la llibertat de convidar-vos a fer una petita pausa, un breu descans per a recarregar energies, tot anant al cinema el proper dilluns 1 de febrer. Vostè pot triar la pel·lícula, que jo ja pago les entrades, les crispetes i la beguda.

Vostè es mereix un descanset enmig de tanta feinada, i aquest país necessita plantar-li cara a una colla d'oligopolistes que es pensen que poden trepitjar la sobirania d'un poble i menysprear la cultura del país on viuen i fan negoci.


Una cordial salutació.


divendres, 29 de gener de 2010

Herois de la política 1


Saps que a un polític li queden tres telenotícies quan, després de 30 anys de vida pública prudent i gris, es decideix a engegar propostes valentes, arriscades i necessàries.

El kamarada ministre Zelestin Korbatxof ha proposat retardar l'edat de jubilació. Hi estic totalment d'acord. Només donaré dos arguments:

— L'augment de l'esperança de vida. A Europa en general, i als Països Catalans en particular, la gent viu més anys i amb més salut. Així doncs sembla lògic que si la vida s'ha allargat en més de 10 anys, la vida laboral s'allargui un parell d'anyets més.

— El retard en la incorporació al mercat laboral. Diuen que la nostra és la generació més ben formada. No crec que sigui cert, però en qualsevol cas, entre els estudis i el dret a gaudir d'una bona vida, la gent no entra de ple en l'activitat laboral fins els 25 anys. Sí, ja sé que la majoria hem compaginat estudis i feina, però siguem honestos: dedicar els caps de setmana a fer de cangur, acomodador de cinema o repartidor de pizzes no és ben bé una plena incorporació al mercat laboral... en tot cas és una font d'ingressos que ens permet gaudir de les farres sense haver de demanar-li res als nostres pares.

S'hauria d'haver fet abans i de forma més gradual? Doncs sí, però la testosterona política és un bé escàs.

dimarts, 26 de gener de 2010

Una petita paràbola

A la ciutat de Barcelona s'ajuntaren quatre estudiants amb la intenció de compartir pis. I un cop trobat el que millor els hi anava per preu i ubicació, procediren a signar el contracte de lloguer, prendre'n possessió i repartir-se les habitacions.

Per a mi sa que dóna as balcó gran, que estic acostumat a sa llum i necessit espais oberts.— Demanà l'estudiant de Formentera.
Jo me quede amb la que té el llit de matrimoni, que la meua vida sexual és molt intensa.— Reclamà l'estudiant d'Elx.
Jo necessito la que està a l'interior i ben insonoritzada, que el brogit d'aquesta ciutat no em deixa dormir.— Sol·licità l'estudiant de Banyoles
Lo cagadero, lo cagadero, per a mi lo cagadero. Jo vull menjar, dormir i fer vida a lo cagadero.— Exigí l'estudiant d'Ascó.— I sobretot: que ningú tire mai de la cadena!— Afegí el jove asconenc.

dilluns, 25 de gener de 2010

Dones maques i dones interessants

Molta gent es pensa que, a l'hora de triar una dona per a un afer estrictament sexual, els homes ens limitem a puntuar les dones del 0 al 10, com a la pel·lícula de Blake Edwards, però la realitat no és ben bé així.

La majoria d'homes fan (fem) servir la següent equació:


I = (B-1) × V


On
I és l'interès objectiu que tenim en una dona (sense tindre en compte l'efecte de l'alcohol).
B és la bellesa d'aquesta dona (valor subjectiu que depèn dels gustos de l'home).
V és el nivell de vici, depravació i submissió als nostres desitjos que pot arribar una dona. Aquest és un valor objectiu que s'obté ponderant el total de pràctiques perverses que accedeix a cometre una dona (on el 0 equival a la virginitat fins la mort, i el 10 vol dir "sí a absolutament tot") .

Així doncs una dona que tingui una bellesa de 6 i un nivell de vici de 5, té un valor I de 25. En canvi, una noia amb una atractiu físic de 5 i un nivell de vici de 6, té un valor I de 24.

La majoria d'homes reclamen un valor d'I de, com a mínim, 25. Els més exigents poden exigir valors de fins a 45. I els que són de poc conformar, amb un 17 van més que sobrats.

Conclusió: una noia moderadament lletja però extraordinàriament viciosa lligarà més que una altra noia lleugerament guapa però exageradament casta.

Aquesta senyora té una bellesa de 3.6 però aplega a uns nivells de vici de 9.5




I amb un 24.7 aquesta dona trobarà facilment un acompanyant.

diumenge, 24 de gener de 2010

Debat territorial 2: províncies i vegueries

"Levantinos, os pierde la estética"
Miguel de Unamuno 1


Sobre les noves vegueries s'han coses com aquestes:

— No s'han de fer les vegueries perquè no hi ha cap demanda social. Gran idea, sí senyor! Política a cop de manifestació. Els temes que més manifestacions i manifestants convoquin, seran els que tinguin prioritat a l'agenda política. I els polítics prendran posicions en funció del nombre de manifestants. Per a fer-ho bé caldria habilitar manifestòdroms per a comptar correctament els assistents.
En tot cas caldria recordar que no hi ha cap demanda social que reclami mantindre les diputacions provincials.

— Això és massa car, i en temps de crisi no estem per llençar els diners. Fantàstic! Quina gran observació han fet els defensors de les diputacions provincials. Amb el vostre permís, repassarem alguns sous:

- Sou del president de la Diputació Provincial de Girona: 98.200 eurets
- Sou del president de la Diputació Provincial de Lleida: 108.220 eurets
- Sou del president de la Diputació Provincial de Barcelona: 144.200 eurets
- Sou del president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero: 91.982 eurets
- Sou d'un ministre espanyol: 81.155 eurets

Crec que els responsables polítics han de cobrar un bon sou, ja que en cas contrari estaríem obrint les portes a la Corrupció (amb majúscules, negreta i subratllat).
Però em sembla que parlar d'austeritat i defensar el manteniment de les diputacions provincials és, com a mínim, un exercici d'ignorància. Ignorància d'uns, cinisme i mala fe d'altres.

— Masses administracions. Anem a veure, que tampoc és tan complicada la cosa. L' article 137 de la Constitució Espanyola ho diu ben clar, l'estat s'organitza en municipis, províncies i les comunitats autònomes que es constitueixin. I l'article 83.1 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya diu "Catalunya estructura la seva organització territorial bàsica en municipis i vegueries". Així doncs, una opció és dir Vegueria = Província, i que Catalunya tingui set províncies, equivalents a les set vegueries. L'altra opció seria dir Autonomia = Província i que Catalunya sigui una autonomia uniprovincial (com les Balears, o Astúries).
Quina importància pràctica tindria aquest dilema? Només en l'administració de justícia (una o set audiències provincials?) i a les eleccions al Parlament Espanyol (una o set circumscripcions electorals). Per la resta, no hauria de perjudicar en res quotidià, i podríem considerar de "vegueria" i "província" són sinònims administratius.

— Democràcia. Les vegueries representen un gran avantatge respecte les diputacions provincials: que seran votades directament pels ciutadans. En canvi les diputacions provincials són escollides indirectament a partir dels resultats de les eleccions municipals comptats a partir dels partits judicials. I és clar, acaba de president un desconegut que no vol ningú. En canvi, amb les vegueries, el president serà tant bo o tant dolent com els votants triïn.

— Disputes locals. Només els polítics i funcionaris de mentalitat garrula i provinciana entren en batalletes de campanar. Si la capital (i la seu) de la vegueria del Camp de Tarragona ha de ser a Tarragona o a Els Garidells, el debat és absurd: a Tarragona ja tenen un local disponible: la seu de la diputació.

— Consells Insulars. Al cap i a la fi les futures vegueries seran equivalents als actuals Consells Insulars de les Balears, o els Cabildos Insulares de Canàries.

1 Miguel de Unamuno anomenava Levante Ibérico el que alguns coneixen com a Països Catalans.

divendres, 22 de gener de 2010

Debat territorial 1: Aran

La Vall d'Aran no és Catalunya. La Vall d'Aran és un territori de llengua i cultura occitana. Probablement, el millor per a ells seria convertir-se en un petit estat independent, com Andorra o Mònaco. Neutral, sense exèrcit ni impostos, conegut per les seues pistes d'esquí i per ser un paradís fiscal a Europa.

Els mateixos arguments que fem servir per a defensar la catalanitat de la Llitera o la Vall d'Albaida serveixen per a negar la catalanitat de la Vall d'Aran, la Fenolleda o la Plana d'Utiel.



Però la història és cruel, i als aranesos els ha tocat formar part de l'estat espanyol.

Dins de la desgràcia, podrien optar per ser una Comunitat Autònoma, però malauradament l'article 144 de la Constitució Espanyola no es va voler/poder aplicar, així que, entaforats a la província de Lérida, només pogueren optar a ser una autonomia dins de l'autonomia.

Però si alguna cosa bona tingué el pujolisme, fou el fugir d'enfrontaments estèrils amb Aran. El Consell General d'Aran (Conselh Generau d'Aran) anà assumint competències que li passava la Generalitat, i poc a poc, traspàs a traspàs, Aran assolí més autogovern que d'altres territoris de l'estat. Tanmateix la Generalitat emprengué mesures per a normalitzar l'occità i promoure la cultura aranesa, com per exemple garantir que els Mossos d'Esquadra destinats a l'Aran tinguessin un nivell mínim d'occità. Us imagineu que els policies nacionals i guàrdies civils destinats a les Balears haguessin de tindre un nivell mínim de català?
Des de fa dues setmanes que hom pot adreçar-se en occità a qualsevol oficina de la Generalitat a qualsevol racó del país. Aquesta mesura serà un èxit: l'excusa d'anar a fer cursos d'aranès serà collonuda per a escaquejar-se de la faena. Algú s'imagina un senyor d'El Bierzo podent presentar tràmits en gallec a una oficina de la Junta de Castilla-León a Salamanca?

Doncs bé: si l'Aran té autonomia —i més autonomia que tindrà amb el nou Estatut— quina necessitat té de ser encabida a la Vegueria de l'Alt Pirineu? Doncs és ben senzill: les vegueries seran —o es pretén que siguin— les properes circumscripcions electorals, i l'Aran només representa un 0.15% de la població del territori. Ras i curt: massa poca població per a tindre el seu propi diputat.
Així doncs els tocarà formar part de la Vegueria de l'Alt Pirineu, tot i que allà no s'hi decidirà res important per a ells. Només per anar a votar quan hi hagi eleccions al Parlament de Catalunya.

dijous, 21 de gener de 2010

Zombieland

Aclaparat per un munt de cabòries, necessitava desfogar-me urgentment.

Primer he trucat a una amiga de la universitat, per a quedar amb ella i xerrar una mica. Malauradament la noia estava ocupada.



Així que primer he anat al gimnàs a fer el bèstia i després al cinema, a gaudir d'un film que m'ajudes a evadir-me momentàniament dels maldecaps. La pel·lícula triada ha estat Zombieland.
Boníssima, molt recomanable. Ideal per a desconnectar i passar 80 minuts entretingut. Amb crispetes i beguda, si pot ser.




I tornant a casa he recuperat una vella reflexió: per què m'agraden tant les pel·lícules apocalíptiques? De terror, d'humor o de conscienciació, m'encanten els films de grans desastres.

Els llibres tenen tantes lectures com lectors, i les pel·lícules tantes visions com espectadors.
En el meu cas està clar: el desig d'un futur millor. El ferm convenciment que, matar zombis (o àliens, o vampirs, o el que siga) és millor que fitxar vuit hores cada dia. L'anhel de creure que això no pot durar sempre i que algun dia farem net. La pruïja de canviar les tornes i deixar de ser el pelacanyes que sempre he estat. Al cap i a la fi, si jo tinc un bat de beisbol i el meu cap no, hi ha un canvi de paradigma i jo passe a ser qui mana.

Això és el que em porten aquests films, aquesta és la satisfacció que em donen. Al cap i a la fi Apocalipsi significa això, la Revelació (del grec ἀποκάλυψις)

dimarts, 19 de gener de 2010

No li digueu terrorista, que també té cor

El que semblava un rumor s'ha confirmat: el pres basc Jorge Uruñuela ha estat expulsat del Col·lectiu de Presos EPPK per tindre un afer sentimental amb una funcionària de presons. La funcionària en pràctiques també ha estat expulsada.

Quan he llegit la notícia m'ha vingut al cap la famosa cançó de Juan Valladares:


No desirle terrorista, que tiene un nombre también
que tiene un nombre también, no desirle terrorista,
que tiene un nombre también,
y el Sistema quiso haserlo preso
cuando iba pa la casa cuartel
....
Terrorista, es bueno y desente
patriota y valiente
y ese terrorista,
defiende a su gente.





I si els presos polítics bascos coneixen l'amor a la cangrí, perquè els polítics catalans presos no?



Ah, me n'oblidava: perquè ells no hi van pas!

Bé, ells s'ho perden, que la trena ha millorat molt el servei d'atenció al reclús.
(qui diu servei, diu servici)

dilluns, 18 de gener de 2010

I tu, insultes o provoques?

Estimats lectors, estimades lectores

si proven vostès de fer una cerca per paraules en aquest blog, trobaran que hi ha pocs insults. Mentre que d'altres racons (odisfèrics o no) són plens de cabronassos, malparits i fills de puta, ací el llenguatge és força moderat. Vol dir això que aquest és un blog moderat, tou i fleuma? Jo crec que no.

Ja fa anys que molts — moltíssims— han confós l'insult amb la provocació. Sovint, per a provocar bé, cal trobar el mot escaient, i ben sovint és una paraula malsonant, concisa i precisa. Però es pot provocar sense insultar. I no per molt que s'insulti, hom esdevé provocador.

En certa ocasió l'escriptor Tom Wolf assistí com a periodista a una recepció organitzada per veterans de la US Navy. Hi anà amb un vestit tot blanc immaculat, com l'uniforme de la US Navy. I el vestit li arrambava les natges, les cuixes i les espatlles, com l'uniforme de la US Navy. Però la minsa constitució física, i els moviments lleugerament amanerats, el feren aparèixer com una maricona portuària.
Durant la recepció l'escriptor elogià els mariners. Va lloar la seua forma física, tot comentant el goig que li feia veure homes joves i vigorosos fent exercicis a coberta. Va parlar molt bé de la companyonia que regnava entre els mariners, i quina gran amistat s'establia entre un grup d'homes joves que passen tants mesos sols a alta mar.
No cal dir que els veterans es cabrejaren molt, i que la resta d'assistents no podia reprimir el riure.

No li va caldre recòrrer a l'insult. Però la conya i la provocació quedaren paleses.

Un altre exemple el tenim en aquest film, Brüno de Sacha Baron Cohen. Fixem-nos en aquesta escena:




El personatge de Brüno compleix els requisits: va de negre, duu barret... però els ultraortodoxos van a hostiar-lo igualment.

Al cap i a la fi, per a provocar cal conèixer a la persona o col·lectiu que es vol provocar. Saber quines són les seues febleses i saber què és el que ignoren. Com la broma que li va fer a l'homòfob Eminem.

Insultar sempre és més fàcil.

diumenge, 17 de gener de 2010

Marc Vidal a Granollers

M'informen que el proper divendres 29 de gener, a la ciutat de Granollers, s'hi farà un gran encontre blogaire i catosfèric liderat pel nostre estimat Marc Vidal.

I tot i que un servidor té una agenda d'allò més atapeïda, he decidit ajuntar-me amb uns companys de la trena amics del club de golf, i deixar-me caure per la capital del Vallès Oriental per a donar-li al senyor Marc Vidal el tracte que es mereix.

Primer de tot el durem a un hotel. Òbviament, tractant-se de Marc Vidal, no serà un hotel qualsevol, serà un Hotel 2.0



Un cop allotjat, el saludarem cordialment. Una encaixada de mans és poca cosa per a ell. Una abraçada tampoc pot expressar prou bé el que sentim envers aquest ésser humà. Per a mostrar-li cordialitat li farem un fist fucking. Òbviament, serà un fist fucking 2.0

I després de la cordialitat, vindrà la passió. Li farem un leg fucking 2.0



Ja sabeu, el proper divendres 29 de gener a Granollers.

divendres, 15 de gener de 2010

Reflexions pornogràfiques de cap de setmana



L'especialització és un valor en alça, per això el Google i el Youtube estan sent superats per Booble i Porntube.

Amb el rigor científic que em caracteritza, he fet un petit estudi. He clicat on posa interracial i he triat a l'atzar 100 vídeos. El resultat de l'estudi és el següent (he omès el nombre de participants quan no era necessari):

Home negre amb dona blanca, 32 vídeos
Home blanc amb dona asiàtica, 30 vídeos
Home blanc amb dona paiopònica, 15 vídeos
Home blanc amb dona negra, 9 vídeos
Home negre amb dona paiopònica, 7 vídeos
Home negre amb dona asiàtica, 2 vídeos
Home blanc i home negre amb dona blanca, 2 vídeos
Home blanc amb dona negra i dona paiopònica, 2 vídeos
Home negre amb dona negra i dona paiopònica, 1 vídeo.


Les reflexions són les següents:

No hi ha homes asiàtics que facin porno?
No hi ha homes paiopònics que facin porno?
Per què els aborígens australians, els pigmeus (tuà), els boixmans (khoisànids), i els esquimals (inuit) no fan porno?
SOS Racisme no hi té res a dir en tot això?
El
Ministeri de la Igualtat no hi té res a dir en tot això?


En fi, us deixe que he d'anar a l'ambulatori a que em miren una luxació que tinc al canyell.

És molt dura la vida del científics, no sé a què esperen per a donar-me la Creu de Sant Jordi.

dimecres, 13 de gener de 2010

Vuit anys més joves que jo

L'entrada d'avui està especialment dedicada als joves.
Els trentons, la gent de la meua edat, es va formar políticament durant els vuit anys que aquesta parella governà el Món.



Foren vuit anys de creixement econòmic ininterromput. L'actualitat política internacional es centrava en l'afer de la cambrera de Las Vegas, la secretària d'Arkansas, la becària de la Casa Blanca, el sexe oral al despatx oval i d' altres afers importantíssims.


En canvi, els que són vuit anys més joves patiren aquesta altra parelleta



Foren vuit anys d'armes de destrucció massiva, terrorisme a gran escala, Eix del Mal, Talibans, Al-Qaida, Corea del Nord, Iran, Irak, Afganistan, Somàlia, Iemen... Crisi de la Bombolla Tecnològica, Crisi de la Bombolla Immobiliària, Crisi de la Bombolla Financera...


És per això que no em preocupa gens ni mica que la Generalitat del País Barceloní puga estar presidida per un individu com aquest.



Cava del bo i dones guapes? L'única revolució que em crec és la de la bona vida.
Desconfieu de qui critica els que volen viure bé!!


Ella té molt poder...

Ho he hagut de llegir tres vegades, perquè costa de pair: Jordi Hereu diu que vol els Jocs Olímpics... d'hivern. A Barcelona.

En aquesta ciutat passem una setmana de fred, i ja tenim un sociat·ta pensant en muntar uns jocs olímpics d'hivern.

Seguint la mateixa lògica de voler elevar l'anècdota a categoria, a Port-au-Prince (Haití) haurien d'aspirar a fer els campionats mundials de ballar reggaeton (amb un terratrèmol així, els moviments serien insuperables). I a Nova Orleans els mundials de surf (fot-li onada bèstia!).

El meu dubte és: els sociat·tes confonen la caspa amb la neu? O és que l'excés de neu colombiana ja els ha tarat del tot?

Excés de caspa o de neu colombiana?

dilluns, 11 de gener de 2010

Grans mèrits periodístics

Suposem que tenim dos periodistes, A i C. Tots dos periodistes s'han especialitzat en investigar el contraban. El periodista A ha investigat i denunciat el contraban de tabac a Andorra. El periodista C ha investigat i denunciat el contraban de cocaïna a Colòmbia.

És cert que tots dos han investigat i denunciat el mateix delicte. Però el contraban de tabac a Andorra no mou tants diners, ni implica tanta gent, ni costa tantes vides humanes com el contraban de cocaïna a Colòmbia.

Podem presentar l'obra del periodista C a Andorra, tot lloant el que ha investigat i denunciat, però fóra patètic anar a Colòmbia i exhibir els treballs del periodista A.




Doncs bé, quan ens presenten la vida i obra del periodista suec Stieg Larsson ens destaquen la seua feina investigant i denunciant els grups feixistes a Suècia.... i això és un mèrit? El seu editor creu que pot presumir d'això en un país com el nostre!?

Anem a fer un petit repàs:

— Rosselló: Jean-Marie Le Pen i l'FN superen el 20% dels vots. Anys 2002 i 2007
— Osona: José Anglada i la PxC van pel 10% dels vots. Any 2007.
— Horta Valenciana: Vicente González-Lizondo i la UV superaren el 22% dels vots. Anys 80' i principis dels 90'.

En tot el segle XX només hem tingut 30 anys de democràcia. Dit d'una altra manera: 30% democràcia, 70% dictadures (Franco, Primo de Rivera, Berenguer...) i dictatoves (Maura, Sánchez-Guerra...).

Tenim residint a la costa guiris jubilats amb un passat que fa por: criminals de la Segona Guerra Mundial (acollits per Franco, algun encara es viu i tranquil), criminals i terroristes de la Guerra d'Algèria i l' OAS (molt reclamar-li a França que entregui etarres, però Espanya no ha entregat mai cap criminal de l'OAS), criminals i terroristes ultradretans italians dels anys del plom, anticastristes violents (convidats per Aznar)... i ens han de vindre a presumir d'un monya suec que ha investigat els quatre nazis del seu país?

Boixos Nois, YOMUS, Braguitas Blanquiazules, caps pelats i caps-de-cendrer... serà que no és perillós passejar pels carrers del nostre país! Si fins i tot l'assassinat d'antifeixistes surt ben barat.

Ens venen com un acte d'heroisme el Larsson denunciant els quatre neonazis pringats que hi ha al seu país... Llavors que ens donin una medalla a tots els catalans que tenim els collons pelats d'hostiar-nos amb bone heads i caps-de-cendrer.


Com deia el poeta: si nena, i ara ves a ta mare i li ensenyes a fer fills.


diumenge, 10 de gener de 2010

Què hi fas tu aquí

Moltes vegades a la vida ens han fet — i ens hem fet— la mateixa pregunta: "Què hi fas tu aquí?". De vegades amb algunes variants com "I què hi fots tu aquí?"

En algunes ocasions m'han formulat aquesta pregunta d'una manera injustificada i absurda. Alguns exemples:

A la platja, un diumenge de juliol al migdia, amb una temperatura que passava dels trenta graus, mentre jo anava amb banyador i tovallola.

A la cua de l'examen de selectivitat. Igual que tota la resta de passerells, jo duia carpeta, bolígrafs, calculadora i DNI.

Al banc de sang, amb una agulla clavada a la vena mentre la màquina m'anava traient plasma.

En canvi, en d'altres ocasions on aquesta pregunta hauria tingut molt de sentit, i potser una resposta interessant o, fins i tot, necessària, no me la van fer. Alguns exemples:

En un descampat de la Zona Franca de Barcelona, a les tres de la matinada. 1

A la porta d'un prostíbul de Girona, amb una maleta plena d'artilugis. 2

A la porta de la presó Model de Barcelona, envoltat de senyores (i algun senyor) de diferents ètnies molt ben abillades per a visitar les seues parelles. 3

Al Delta del Llobregat, en una zona de contactes gais, un dissabte al matí. 4

A la porta del psiquiàtric de Sant Boi, una nit de divendres. 5

Sortit del dipòsit de cadàvers d'un hospital de Barcelona. Jo duia una nevereta portàtil i tenia taques de sang a la camisa. 6

Per què no em preguntaren que és el que jo feia allà? Potser no volien posar-me en un compromís? O tal vegada preferien deixar volar la seua imaginació.

Serà que en el fons a molta gent li encanta pensar malament.

Ah, aclariments per a la gent malpensada:

1 La grua s'havia endut el meu cotxe, i anava a recuperar-lo al dipòsit municipal. I anava a peu per una drecera.
2 Esperant un company de feina, que m'havia donat eixa adreça. A la maleta hi havia una estació topogràfia Leica.
3 Esperant un amic, estudiant d'infermeria, que estava fent pràctiques.
4 Fent un treball de camp per a la universitat.
5 Esperant un amic que treballava allà.
6 Havia anat a visitar un antic company de feina. A la nevereta hi duia menjar i begudes. I les taques de sang eren d'un tall que m'havia fet preparant el dinar.

dijous, 7 de gener de 2010

Rebaixes i saldos

Benvolguts lectors, benvolgudes lectores

Ja són ací les rebaixes. Sé que vostès són persones assenyades i no cauran en el consumisme desassenyat, però tampoc s'han de deixar enlluernar pels preus baixos. No hem de confondre les rebaixes amb els saldos.

Ací tenim alguns exemples il·lustratius, per si no queda clara la diferència


Rebaixes



Saldos



Rebaixes



Saldos

dimecres, 6 de gener de 2010

Unes festes sense boicot, no són festes ni són res

El 6 de desembre del 1978 s'aprovà en referèndum la Constitució Espanyola. El 25 d'octubre del 1979 s'aprovà en referèndum l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (i també el d'Euskadi). El jove filòleg i periodista Federico Jiménez Losantos considerà que amb aquest estatut s'havia traït la constitució i feu una crida a boicotejar els productes catalans, com a mesura de pressió. S'iniciava una bonica tradició nadalenca de la democràcia espanyola (serà això un oxímoron?): el boicot als productes catalans.





L'any 1993 el PSOE perdia la majoria absoluta i havia de pactar amb CiU. Una de les condicions d'aquest pacte era la cessió del 15% de l'IRPF a les comunitats autònomes. El PP i la Brunete Mediàtica consideraren que allò era la fi de la solidaritat inter-territorial, i que Espanya podia desaparèixer com a realitat econòmica i social. I es feren crides a boicotejar productes catalans com a mesura de pressió.

L'any 1996 el PP guanyava les eleccions sense arribar a la majoria absoluta i havia de pactar amb CiU. Una de les condicions d'aquest pacte era la cessió del 30% de l'IRPF (amb capacitat normativa) a les comunitats autònomes. El PSOE, IU i els mitjans piju-progres consideraren que allò era la fi de la solidaritat inter-territorial, i que Espanya podia desaparèixer com a realitat econòmica i social. I es feren crides a boicotejar productes catalans com a mesura de pressió.

L'any 2003 ICV-EUiA, ERC i el PSC-CpC formaren un govern de coalició a Catalunya, cosa que va caure molt malament a Espanya ja que els independentistes declarats entraven al Govern, i va provocar les conseqüents crides a boicotejar els productes catalans. El gener del 2004 es feia pública una reunió al Rosselló entre Josep-Lluís Carod-Rovira i uns dirigents d'ETA. I òbviament vingueren les campanyes de boicot. La llarga tramitació del nou estatut fou l'excusa per a fer més campanyes de boicot el 2004, 2005 i 2006. La reedició del Tripartit el novembre del 2006 va fer repetir més campanyes de boicot el 2006 i 2007.





Ja l'any 2008 les crides al boicot de productes catalans foren molt més fluixes. I aquest Nadal 2009 pràcticament no n'hi ha hagut cap. Tot i les consultes sobiranistes del 13-D, Espanya no ha reaccionat! Què pot haver passat?

Els boicots no funcionen. Milions de correus electrònics i missatges als blogs i les xarxes socials d'internet, milers d'hores de tertúlia radiofònica i televisiva, i centenars de columnes d'opinió no serveixen per a que la gent, a l'hora d'anar a comprar, es fixi en el lloc on s'ha fabricat un producte. Els espanyols són molt patriotes, però encara més mandrosos.

Les marques rojigualdes. Són marques espanyoles que fan les empreses catalanes per a vendre els seus productes a Espanya. Són com les marques blanques, però en celtíber. Ha funcionat amb les empreses Freixenet i Codorniu, i sembla ser que Caixa Catalunya també ho farà.

La crisi. Les empreses catalanes menys competitives són les que venien els seus productes a Espanya. I aquestes han anat tancant, així que poca cosa poden boicotejar els espanyols. Interessant lliçó d'economia: només espanyolegen els empresaris mediocres.

Però fixem-nos en el cas basc: 50 anys d'ETA, més de 800 morts i cap campanya de boicot als productes bascos... No serà que als espanyols els agrada que els hi donin canya?


dimarts, 5 de gener de 2010

L'inevitable post de la Nit de Reis

La tradicional cavalcada de la Nit de Reis a la ciutat de Vic presenta novetats.


* Seguint les indicacions del Termcat, a partir d'ara escriure apunt i no pas post.

diumenge, 3 de gener de 2010

Olentzeroa etakideak da

La notícia té el seu que: l'ajuntament de Pamplona ha prohibit la figura de l'Olentzero per ser una símbol d'apologia d'ETA

Segons publica el diari DEIA, Ana Elizalde, responsable de seguretat de la capital navarresa, considera que els carboners dels barris de Txantrea, Rotxapea, la Milagrosa i Sant Joan formen part de la xarxa política i cultural de suport a ETA. "És una burla i una presa de pèl que intentin camuflar el suport a la violència com si fos un acte cultural" ha declarat. "Les Forces i els Cossos de Seguretat estan estudiant si cal posar a disposició de la Audiència Nacional el que passi en aquests actes" ha afegit.




Em sorprèn que l'ajuntament més multiculti, cosmopoli i ecopiju del Sud d'Europa no haja pres mesures semblants contra el Tió.
Fixem-nos-hi bé: atemptat contra la Natura (tallar un tronc) i violència extrema per a obtindre regals. Els ecologistes i pacifistes que governen Barcelona no ho han tolerar! I això per no parlar de com dóna els regals: defecant! Es pot ser més incívic!?

Ja fa uns anys que, arran d'encarregar-li el pessebre municipal, que s'exposa a la plaça de Sant Jaume, a un dissenyador homosexual argentí (quina triple redundància!) saltà la polèmica del Caganer. Segons sembla, el brillant dissenyador no coneixia la popular figura catalana, així que no la va incloure. Per tal de salvar el paperot, la senyora Imma Mayol digué que no l'havien posat per a no promoure l'incivisme.

Sense Tió ni Caganer, crec que el proper Nadal (segurament el darrer amb el Jordi Hereu fent d'alcalde) l'ajuntament de Barcelona hauria d'impulsar les següents figures tradicionals alhora que modernes i multiculturals:

El Bambungu Reciclador: popular figura del pessebre dels pobles bantús de l'Àfrica Occidental. El Bambungu és un simpàtic llenyataire que es dedica a fer l'ablació del clítoris a les nenes dels poblats que visita. I com que té molta sensibilitat ecològica, llença els clítoris tallats al contenidor marró, per a fer compostatge per a les floretes del jardí.

El Santa Klaus Gay Friendly: un home madur, barbut i panxut que pot fer les delícies dels bearlovers. També s'està treballant una variant de Santa Klaus depilat i amb abdominals tabletaxocolata. Això sí, en comptes de dur el vestit vermell de la Coca-Cola americana i consumista, aniran amb el clàssic verd de Finlàndia.

El Mariachi del Civisme: el mariachi és tota una institució cultural a Llatinoamèrica, i un Nadal sense una colla de mariachis cantant nadales, no és un Nadal com cal. El Mariachi del Civisme és una adaptació barcelonina d'aquesta bonica tradició, on la lletra de les cançons nadalenques ha estat modificada per poder-hi incloure eslògans municipals en favor del civisme.
"Ara ve Nadal, matarem uns gais, i a la disco ARENA, hi farem estralls" de moment no formarà part del repertori.

El raja ioga del transport públic: la mil·lenària cultura hindú ens ha llegat grans tresors culturals i espirituals, com el ioga. La pràctica de la raja ioga, que ens permet fer grans viatges amb la ment, s'adapta a les necessitats i mancances dels transports metropolitans. Anar a fer les compres, anar a fer el sopar d'empresa o visitar els parents sense moure's de casa, i sense connectar-se a internet. Un viatge místic i astral que facilitat la mobilitat a la ciutat. Malauradament, la el raja ioga no pot evitar les cues als caixers de les grans superfícies.


D'acord, he d'admetre que totes aquestes tradicions me les acabe d'inventar. Però fins i tot les més antigues llegendes tenen un creador!


dissabte, 2 de gener de 2010

Manresa


Manresa, tan riallera,
jo m'omplo de xerinola quan xerro amb la seva gent,
Manresa enamora el cel, per a vestir-lo de blau,
el cabàs dorm a Cal Jorba, i la Lluna al barri del Xup.

Manresa té un color especial, Manresa segueix tenint el seu follet.
En segueixo ensumant-hi la tarongina, m'agrada anar amb la seva colla.
Manresa té un color especial, Manresa segueix tenint el seu barrufet.
En segueixo ensumant-hi la tarongina, m'agrada anar amb la seva colla.

Manresa, tan tendre,
tan castellera i tan gitana, tan bruna i tan formosa,
Manresa embruta el riu, i fins les rates se'n van,
i a la muller del Montilla li agrada veure-les passar.

Manresa té un color especial, Manresa segueix tenint el seu follet.
En segueixo ensumant-hi la tarongina, m'agrada anar amb la seva colla.
Manresa té un color especial, Manresa segueix tenint el seu follet.
En segueixo ensumant-hi la tarongina, m'agrada anar amb la seva colla.

Manresa, tu ets la meva druda,
misteriosa reina sarraïna, tan xarona i elegant,
Manresa enamora el Món per la seva manera de fer,
per la calor i per les mosques, i el que sura pel Cardener.

Manresa té un color especial, Manresa segueix tenint el seu follet.
En segueixo ensumant-hi la tarongina, m'agrada anar amb la seva gent.
Manresa té un color especial, Manresa segueix tenint el seu barrufet.
En segueixo ensumant-hi la tarongina, m'agrada anar amb la seva gent.