Reflexions geofísiques de cap de setmana

El famós artista espanyol Raphael fa un concert a Viña del Mar, Xile, i li cau una dent a l'escenari.
Menys de 48 hores després, Xile pateix el pitjor terratrèmol de la seua història. Casualitat?

Sydney celebra el seu Festival de Música (amb els mateixos mudarnillus que després actuen a Barcelona).
Menys de 48 hores després, un iceberg tan gran com el Bages i l'Osona junts es desprèn i amenaça amb canviar el clima mundial. Casualitat?



Vosaltres mateixos, però per si de cas jo consultaria l'agenda cultural del lloc on viviu, no fos que també patiu una altra casualitat geofísica.

Salvador Sprite

Tot i que alguns impostors n'han volgut usurpar l'obra, el gran poeta Salvador Sprite mereix ser recuperat de l'injust oblit en el que l'han volgut fer caure.

Ací en teniu un petit exemple de la seua brillant obra:


FINAL DEL LABERINT


Quan aquells dits sensibles
toquin foradets fràgils
i lentament vacil·lin
llums canviant de ciris,
surt de la festa.

Mira
quanta nit, quina extrema
magnitud se t'emporta,
amb la rialla, un home
justificat i lliure,
que t'enclotarà en silenci.

Un home tolerant

Que jo no sóc racista,
no em peguis amb la gaiata,
millor apunta't a la llista:
vas darrere la mulata.

Xenòfob tampoc ho sóc,
molt menys un tarambana,
i no em poso pas per poc:
vas darrere la cubana.

Que jo no tinc manies
i d'això en sóc erudit,
deixa't ja de lletanies,
vas darrere el transvestit.

Si us plau no em siguis rància,
que això és pura tolerància.

No ho saben pas

Nosaltres no ho sabem i ells tampoc ho saben.

Però mentre nosaltres sabem que no ho saben, ells no saben que no ho sabem. I tampoc saben que nosaltres sabem que no ho saben. Saben que no ho saben, i nosaltres sabem que saben que no ho saben, però no saben que sabem que no ho saben. Així doncs, tot i no saber-ho, sabem més que els altres que no ho saben.

Samarreta de disseny (euskaltxungoa)

En aquells temps el senyor Aznar tenia majoria absoluta, i el PP valencià majoria abusiva. Nosaltres érem revolucionaris i kombatius com el que més, i també com el que menys. I honestos com érem, a la nostra estètica s'hi reflectiu l'ètica.

Per això el meu amic N.R. (aka el valencià ninja) m'obsequià amb una samarreta. Bé, la samarreta la vaig comprar jo al mercakillo de Carrús, i ell hi estampà el logo d'ETA que havia cadellat en un porta folis de plàstic. Pujàrem al terrat de sa casa armats amb un esprai blau i el meu amic decorà la samarreta.


La vaig lluir, més provocador que orgullós, davant la indignació d'uns pocs, l'estupefacció d'alguns i la indiferència de la majoria. Però, ai las, el drama ocorregué quan vaig aplegar a casa i una veïna me digué "Xe, que bonico, de la Facultat de Farmàcia".
Mai més la vaig tornar a lluir.


Dedicat a Jon i Adur, que molt abans d'anar a judici ja estan pagant una trista pena.

itxura eta kamuflaia

Dues millor que una? (LQDQN)

En aquella època encara quedava, de tant en tant, amb els col·legues de l'institut. I un d'ells sovint portava els seus amics del poble (un llogaret perdut per l'Aragó) de farra per Barcelona. I així fou com després de sopar, beure i fer l'animalot, ja passades les cinc de la matinada, vaig acabar al Poble Nou, en una discoteca petita i sorollosa. Sempre ben acompanyat de garrulets i garruletes de l'Aragó i de garrulets de l'Àrea Metropolitana. Però de l'Internacional Garrula ja en parlaré un altre dia.

Com que era la primera i, molt probablement, la darrera vegada que anava a eixe local, vaig decidir provar sort indiscriminadament, i el que caigués ben recollit seria. Sense pors.

I així fou com vaig treure a ballar una basca (de Gasteiz, per a ser exactes) que no estava malament. Bé, matís important: tenint en compte que era basca, no estava gens malament. La noia aquesta i jo férem un ball sensual. Bé, tant sensual com podia ser tenint en compte que ella era una mica maldestre i jo m'havia equivocat posant-me les lents de contacte.

La cosa es complicà quan vaig anar a demanar un red-bull amb cola (necessitava cafeïna) i una noia bufona i catalana (de Sabadell) em va donar conversa, i em va proposar d'anar a ballar. Vaig passar de la basca i em vaig centrar en la catalana, no pas per nacionalisme sinó perquè la catalana estava millor. Tampoc era una top model, sincerament, però jo tampoc estava en condicions de ser massa exigent.

I a la pista de ball amb la catalana va passar el que mai hagués pensat que passés: la basca s'hi va afegir. Davant la mirada astorada dels garrulets (aragonesos i catalans) els tres ballarem, molt malament però molt sensualment, i marxàrem plegats. Les noies eren companyes de pis.

No calia que ho fes, però quan marxava em vaig acomiadar dels amics i coneguts. Sí, per part meua era un acte d'exhibicionisme indecent, però... era la primera, i segurament única vegada que ho podia fer!

La cosa és que, quan arribàrem al seu pis, les noies es van desdir. Van canviar d'opinió i, molt educadament, em van dir que no. I amb molta elegància i educació, em convidaren a un cafè i a un bitllet de metro. Ho repetiré per a que quedi ben clar: NO VA PASSAR RES.

Tenint en compte la quantitat d'alcohol i la fatiga, sincerament, sort que no va passar res! Jo no estava en el meu millor moment i l'actuació hagués estat força trista.

Però el millor encara havia de passar, unes hores més tard. Els col·legues em trucaren per a fer un cafè i que els expliqués la jugada. Jo els vaig avisar que no havia passat res. Ells no s'ho creien, i mentre fèiem el cafè m'insistien en que els expliqués com havia anat. I quant més insistia jo en que no havia passat res, més creien ells que el que havia passat era quelcom espectacular.

Vaig aprendre una lliçó molt interessant: si tens pinta de tio poc creïble (com és el meu cas) per a que creguin que va passar una cosa el que has de fer és negar-la reiteradament.

La part que em toca del negoci

Fixeu-vos en aquest jove estudiant que vol aprendre la llengua de Belén Esteban.

Per tal d'aprendre aquest bonic idioma, aquest jove:

— S'ha matriculat a la corresponent escola d'idiomes, al seu país. I l'ha pagat.
— S'ha comprat un llibre de text i un diccionari. I els ha pagat.
— Ha adquirit d'altres materials didàctics, com llibres, música espanyola o cinema espanyol. I els ha pagat religiosament.


Amb la intenció de practicar l'idioma en el que estan escrites les profecies de Carlos Jesús, aquest jove:

— Ha fet un viatge en avió. I l'ha pagat.
— S'ha allotjat, en una residència d'estudiants o en un pis de lloguer. I ha pagat.
— S'ha matriculat a una escola d'idiomes d'aquest país. I l'ha pagat.
— Ha comprat material didàctic divers. I l'ha pagat.

Llavors, per què he de ser jo l'únic que no obtingui cap benefici? Per què em reclamen, àdhuc m'exigeixen, que parli en espanyol amb els guiris que venen a aprendre aqueix idioma? He de fer l'esforç de canviar de llengua només per a satisfer el negoci d'un altre? I sense cobrar res?

Al cap i a la fi, per a lligar amb guiris sempre podem emprar l'anglès, el cutringlish, el cataçais o l'stranddeutsch.

The Banana Tribune i Chatroulette

El desembre del 2009, un servidor no sabia que era el Chatroulette i mai n'havia sentit a parlar. El gener del 2010 ja en parlava molta gent i ara, febrer del 2010, jo dec de ser l'únic que no l'ha fet servir mai.

Curiosament, el novembre del 2009 un amic em va passar un enllaç a aquest web, http://www.thebananatribune.com/, que pel que sembla ningú coneix.

Què passa a internet? Per què un producte ben treballat com The Banana Tribune no rutlla? O sí que triomfa, però sóc jo que només es relaciona amb minories?

Si algú té la resposta, si us plau que m'ho digui.

Debats i parlar en públic

Si l'autoritat ho permet i l'oratge no ho impedeix, un servidor de vostès participarà avui dimarts en Col·loqui - taula rodona sobre la legalització de la prostitució (biblioteca Francesca Bonnemaison, carrer de Sant Pere més baix 7, Barcelona). Vostès ja coneixen el meu parer sobre el tema.

I demà dimecres a les set del vespre, a la biblioteca Vapor Vell, participaré del meravellosos actes de "Sants, porta oberta a l'oralitat".


No es tracta d'això, colla de malpensats (i malpensades). Es tracta d'una trobada on els participants, en menys de 10 minuts, expliquen contes, reciten poemes o fan acudits.

I el dijous, poesia oberta a tothom.

Així que si teniu temps, ganes i us cau a prop, us hi podeu passar.

Economistes de prestigi

La majoria de persones, quan estudiem una carrera universitària, el que de debò aprenem és que hi ha moltes coses que ignorem. Moltíssimes. Per això hi ha tanta gent especialista en alguna branca molt concreta del saber, per a justificar la seua ignorància.

Però si hi ha un col·lectiu acadèmic que va en el sentit contrari, aquest és el dels economistes (gent que ha estudiat Economia i similars, com ADE, Empresarials, Busnis Administreixon...). Ja fa uns quants anys que destacats economistes no es limiten a parlar (i a ficar la pota) en matèria econòmica, sinó que també parlen, pontifiquen i pretenen establir càtedra en d'altres àmbits.
Ací teniu alguns exemples:

— Lluís Botinas. Economista català, s'ha dedicat a donar lliçons de virologia i epidemiologia, tot afirmant que el VIH, el virus de la SIDA no existeix. Forma part de l'organització Plural 21. La cosa seria divertida, si no fos perquè té el seu costat tràgic, com es veu en aquest reportatge.

— Thabo Mbeki. Economista format a les universitats de Londres i Sussex, i ex-president sud-africà, també dóna lliçons de virologia i epidemiologia, tot afirmant que el VIH no existeix i que això de la SIDA és un muntatge de les multinacionals farmacèutiques. Com el senyor Botinas, però decidint sobre la salut de 47 milions de persones, el 2.5% de les quals pateix aquesta inexistent malaltia. Un dels experts que assessorava Thabo Mbeki afirma que, per a no encomanar-se no cal el condó, n'hi ha prou amb dutxar-se ben dutxat després de mantindre relacions sexuals amb una dona amb SIDA.




— Ramón Tamames. Economista espanyol, catedràtic de la UAM, ha estat dirigent de tota mena de formacions polítiques: el Partit Comunista d'Espanya, la Federació Progressista, Izquierda Unida, el CDS i ara orbita pel PP. A part d'haver participat en tota mena de dogmatismes econòmics (del dogmatisme soviètic al dogmatisme capitalista) també dóna lliçons de lingüística i neurolingüística, tot demostrant que el valencià i el català són idiomes diferents que no tenen res en comú, tret que ensenyar els xiquets en valencià i/o català fa baixar la capacitat d'atenció i el rendiment escolar.

— José Barea. Economista espanyol, tertulià de la COPE i assessor de polítics del PP. A banda de compartir les brillants tesis de Ramón Tamames en matèria lingüística i neurolingüística, també exerceix de biòleg creacionista (o si ho preferiu, partidari del Disseny Intel·ligent). Afirma que els biòlegs evolucionistes estan equivocats, que Darwin era maçó i que els maçons veten els que pensen diferents de Darwin.

— Xavier Sala i Martín. Economista català, consultor del Banc Mundial i l'FMI. Dóna lliçons de climatologia, oceanografia, paleontologia i ecologia. Nega que hi haja cap canvi climàtic, i que si n'hi ha alguna coseta, les activitats humanes no hi tenen res a vore. Afirma que el canvi climàtic és un invent dels climatòlegs per espantar a la gent i per a que els governs destinin més recursos a la investigació en climatologia. Xavier Sala i Martín afirma que el got de cubat·ta demostra que no cal patir per si es fonen les glaceres.


Però en el fons la culpa és nostra: cada vegada que un economista diu "nosaltres els científics" a la resta se'ns escapa el riure. I aquest riure provoca un trauma de conseqüències devastadores.

Cinema de terror

Quina va ser la primera pel·lícula de terror de la història del cinema?
Segons la meua opinió, és aquesta:

En aquell temps, aquesta projecció provocava el pànic a la majoria dels espectadors. Per una senzilla raó: la majoria desconeixien el que era el cine i es pensaven que venia un tren de veritat. I fugien esperitats.

La penúltima pel·li de por que vaig veure era un documental Gore. I l'última, que em va fer por en algun moment, aquesta:

Dues reflexions:

1) Per a fer por cal ser mínimament creïble.
2) Sovint el resultat obtingut no és el desitjat. Un film de terror pot fer riure i un documental científic pot fer por.

I ara aneu al top manta més proper i gaudiu de les estrenes licantròpiques i vampíriques d'aquestes darreres setmanes.

Per sort el Senyor Manel ens guia pel complicat món del setè art.

Oficis que es perden: encobridora

Els oficis i i les activitats empresarials són un reflex dels gustos socials i les limitacions legals. Els canvis socials i legislatius queden reflectits en l'aparició de nous oficis i de noves empreses que satisfan les noves necessitats, i en vells oficis i velles empreses que desapareixen per falta de clients, o de marge legal per a desenvolupar les seues activitats.


Tal és el cas d'un ofici que anys enrere tenia molt de glamour: encobridora de gais. Es tractava d'una dona guapa, elegant, simpàtica i agradable que fingia ser la xicota, o fins i tot la muller, d'un home homosexual que, pel seu estatus, no es podia mostrar públicament tal i com era realment.

Hi havia encobridores d'actors, de cantants, de polítics i d'empresaris. Era un ofici bonic, que aportava benestar i contactes a qui l'exercia, i que no requeria fer coses lletges. L'encobridora s'havia de mostrar en públic elegant, amable i simpàtica. I això sí, era molt important que la seua vida sexual (amb qui fos) romangués en el més absolut secret.

Però els països occidentals aboliren fa molts anys les lleis que perseguien l'homosexualitat , poc a poc, la societat occidental ha anat acceptant l'homosexualitat com una opció legítima i normal.

I les encobridores han acabat a l'atur, és clar.
Quines opcions tenen avui en dia aquestes respectables senyoretes? Jo en veig tres:

1) Emigrar a països islàmics i encobrir xeics petroliers gais. Seria com tornar a l'època més dura i heroica de l'ofici, als anys 20' i 30' del segle passat. Retorn a l'època heroica i perillosa, perquè allà el perdre oli és il·legal.

2) Buscar un nou target en els homes (o les dones, per què no?) que tenen uns gustos sexuals estranys per la majoria. Estranys, i en alguns casos il·legals. Pot comportar problemes d'ordre ètic i legal.

3) Encobrir homes heterosexuals. Sí, heu llegit bé: encobrir homes heterosexuals. Si hi ha un col·lectiu que ho està passant especialment malament és el dels homes heterosexuals majors de 30 anys i solters.
Aquests homes pateixen pressió per dos fronts. Per un costat tenen la família i l'entorn laboral, que els veu com uns cràpules. O uns inconscients que no se n'adonen que es fan grans i que se'ls hi passarà l'arròs.
Però per un altre costat pateixen la pressió de les dones solteres heterosexuals amb les que mantenen relacions sexuals. Per alguna estranya raó, les dones tendeixen a marcar i colonitzar territori. Amb l'excusa de la higiene deixen calces i raspall de dents a la casa de l'home. Després venen les samarretes i camises, els CDs i DVDs. I quan l'home se'n vol adonar ja té la dona exigint-li que la cosa sigui formal.

Una encobridora que fingeixi ser la seua muller per a evitar que la família li reclami que senti el cap. I per a evitar també que les amants ocasionals li exigeixin que la relació vagi a més.

Braç d'ètnia gitana?

Aquest és el papa
Aquesta és la mama
Aquest ven farlopa
Aquest se l'esnifa tota


I aquest petitó diu:
què no n'hi ha per mi, el caganiu?

L'art de demanar perdó

M.V. — Hi va anar gaire gent a la vetlla del difunt?
Josep— Mil persones, tot el poble.
M.V. — Caram, així doncs era un home molt estimat.
Josep— Que va, tot el contrari. La gent hi anava a comprovar que estava ben mort.

El passat divendres es va fer a les Cotxeres de Sants el concert de comiat de Ràbia Positiva. Estava ple de gom a gom, probablement perquè la gent es volia assegurar que els R+ plegaven i ja no tornaven mai més. Fou tot un encert la tria del local, la sala gran de les Cotxeres, ja que és el que té la pitjor acústica de tot Sants (cosa que s'agraeix quan actuen els R+) i un terra perillosament relliscós que desaconsella el ball (cosa que no convida a fer una actuació dels R+).

El bo d'ajut era de 4 euros. No especificaven a qui volien ajudar, però no és gens descartable que els diners recaptats fossin destinats a l'Associació de Víctimes de la Contaminació Acústica.

L'any 2008 el primer ministre australià, Kevin Rudd, va demanar perdó als aborígens australians pels patiments als que històricament han estat sotmesos. En el seu moment, també demanaren perdó als indígenes americans els primer ministre canadenc Stephen Harper i el president nord-americà Bill Clinton.

Algun dia, el President del Consell del Districte de Sants haurà de demanar perdó a la Humanitat pel terrorisme sonor comés per alguns santsencs.


Ah, si algun feliç lector/a afortunat encara no ha escoltat els Ràbia Positiva, avui no és el seu dia de sort:

Propostes odisfèriques: Precious

Voleu començar el cap de setmana amb grifolda i xerinola? Doncs aneu a vore Precious al vostre cine preferit.


Sinopsi: Claireece "Precious" Jones té setze anys, és negrat·ta, obesa i analfabeta, viu a Harlem amb la seua família desestructurada. Son pare la va violar i deixar prenyada quan tenia dotze anys, i sa mare es dedica a devorar el menjar que Precious li prepara, i a sotmetre-la a tota mena d'abusos físics i psíquics. Ara, mentre el seu primer fill amb la Síndrome de Down és cuidat per la seua àvia, n'espera el segon i l'escola la força a deixar els estudis per a enviar-la a un Centre Alternatiu que l'ajudi a redirigir la seua vida.

Proposta lúdica: Heu d'anar al cinema i gaudir de la pel·lícula com si fos la millor comèdia que hagueu vist mai. Podeu començar entrant a la sala equipats de crispetes i begudes, amb l'actitud que es té quan es va a vore una dels germans Zucker. Durant tot el film cal que somrigueu, deixant anar petites rialletes de tant en tant, i grans riallades quan es donin les escenes més dures. Si sentiu algú que plora, heu de dir coses com "huà huà huà, aquest gag és boníssim, el guionista és un crack".
És força probable (i molt desitjable) que en acabar la projecció, si no abans, algú us increpi. Cap problema, si esteu veient la pel·lícula en versió original heu d'etzibar-li al sensiblaire una cosa com aquesta "Però, que no has entès res!? Això és una comèdia, i de les bones! És clar, aneu a vore pel·lis en versió original per a fer-vos els culturetes, però no enteneu ni un borrall d'anglès i passa el que passa, que no us empaneu de res".
Si sou a una sala on es projecta la versió doblada heu de deixar anar alguna cosa com aquesta: "Perdona, però tot això són anèctodes menors que fan riure. Vine, que t'explicaré com va ser la meua adolescència".

Extra point: Aneu a una de les sales que va participar en el boicot anticatalà del passat dilluns acompanyats de la vostra parella (o amb qualsevol amant ocasional) i actueu com si fossiu a la darrera filera d'una sala X. I sobretot, és molt important que les vostres restes orgàniques vagin a parar a un lloc ben visible, com el focus del projector, per exemple.

La festa de 20 anys d'EL TRIANGLE

Ahir dimecres un servidor fou convidat a la celebració del vintè aniversari de la revista El Triangle.


Intentaré ser breu i explicar només les coses interessants de la vetllada. Val a dir que si només he d'explicar les coses realment interessants, aquesta entrada hauria d'acabar-se ara mateix.

En fi, explicaré coses moderadament interessants:

1) El viatge en metro. Cívic i educat com sóc, vaig cedir el meu seient a una senyora gran. La senyora em va donar les gràcies i un senyor encara més gran que ella va aprofitar per a encetar una conversa amb la senyora i intentar lligar amb ella. "I després diuen que la joventut està perduda, i aquest jove ha demostrat ser molt amable i educat", "Doncs a vostè se la veu molt jove", "Jo també baixo al Clot" foren algunes de les frases que vaig escoltar. Quan vaig baixar a l'estació d'Urquinaona vaig veure el iaio lligant amb la senyora gran. Això em va dur a fer les següents reflexions:
a) Jove? Jo sóc un jove? Doncs si jo sóc jove, la jubilació no es retardarà fins els 67, sinó fins els 77 anys.
b) Si pots lligar amb una dona vint anys més jove que tu, i no cometre cap delicte, és que ja ets prou grandet.
c) La Seguretat Social dóna viagra als jubilats? Pot ser que un senyor de 90 anys folli més que un ex-jove de 30?

2) La teca. El targetó posava "a partir de les vuit del vespre" i un servidor es va plantar allà a les 20.20 Us podeu creure que ja havien arrasat amb la manduca? Tanta gana passa el gremi periodístic?

3) Els convidats. La premsa escrita viu de les ajudes públiques, i la revista El Triangle no és cap excepció. Com que aquest setmanari s'ha especialitzat en criticar la dreta política i mediàtica, els convidats eren membres de l'esquerra política i socio-cultural. Hi havia gent del PSC, d'ERC, d'Iniciativa, de SOS Racisme, de l' Autoritat Nacional Palestina i dotzenes d'organitzacions més.

4) Les xatis. Us conec i sé que sempre esteu pensant en el mateix. Només us donaré una dada: el 80% dels assistents eren tios, colla de malpensats.

Els progres volien un canvi

I les progres reclamaven canvis.
I els progres exigien com havia de ser la persona que dirigís el país

— Que sigui una dona
— Que sigui immigrant
— Que sigui lesbiana
— Que sigui negra


I per alguna estranya raó, la negra lesbiana fou massivament votada per eixos homes blancs i heterosexuals que tant odiaven.
Sobretot pels que tenien el canell reforçat.

Foren druts

Follaven feliços i així s'haurien estat fins a la fi dels temps. Però un dia descobriren horroritzats —i encara no saben com, ni per què— que estaven començant a fer l'amor.