Vaga: dret o privilegi classista?

Som a l'any 2010, i d'ençà la dura insdustralització que els Països Catalans i Europa visqueren durant el segle XIX han estat molts els canvis tecnològics, econòmics, socials i polítics. En gairebé tot crec que hem anat a millor.


A poques hores d'agafar un tren i després un cotxe de lloguer, i havent-se convocat vagues a la RENFE i les concessionàries d'autopistes, i després de fer-se pública la sentència que condemna a dos anys de presó per a vint-i-tres treballadors d'Ibèria per haver arruïnat les vacances de 200.000 obrers (sí, eixos pels quals la Generalitat es va comprometre, a sobre, a trobar-los faena), queden clares dues coses

1) Fa vaga qui vol, no pas qui ho necessita, ja que es fa vaga en funció de l'estabilitat del lloc de treball. Així doncs, els immigrants sense papers, mal tractats i explotats, no fan mai vaga. No pas perquè siguin de bon conformar, sinó perquè saben que els fotran fora de la feina i no tindran dret a res. En canvi els funcionaris (i parafuncionaris que treballen en els grans monopolis privats) fan vaga quan els hi rota. I d'exemples n'hi ha un munt.

2) Es fa vaga en funció de l'impacte social que aquesta té, ja que quanta més gent en sigui hostatge, més ràpidament el govern farà el que calgui per a que empresaris i treballadors, agermanats per les ajudes públiques, es posin d'acord. O una vaga dels traductors de sànscrit tindria gaire impacte social?

Algun representat del SEPLA, UGT o CONC se'n recorda d'aquest obrer?

Sant Jordi: avís a la població

Un any més, fidel a la tradició, no trauré cap llibre per Sant Jordi.


Si algú us ofereix un llibre amb les millors entrades de Descans, segurament és un catàleg de dormitoris Ikea.

Això sí, no descarto anar a signar llibres a la Rambla. Probablement exemplars de la Guia Telefònica d'Albacete.

PER L'AMOR DE DEU! 10

Benvolgut Professor Josep:

Sóc una dona feliçment casada, però darrerament els neguits m'assetgen. El meu marit arriba cada dia més tard de la feina, diu ell que ha de fer moltes hores extres per a treure l'empresa i el país de la crisi. De vegades li noto un alè d'alcohol i molt sovint li ensumo l'olor d'un perfum de dona. Darrerament apareix amb unes marques al coll, la galta i el front que semblen de carmí i tenen una forma que recorda un llavi. I anit, tot recollint la seua roba, vaig trobar que a la butxaca de l'americana hi duia un tanga de dona. I aquest tanga no era pas de la meua talla.

Cal que em preocupi? Creu vostè que el marit podria ser-me infidel?

Atentament, Montserrat Z. una dona que pateix.


Benvolguda Montserrat:

Entenc el teu neguit, puix vivim temps de grans temptacions i són molts els homes virtuosos que poden caure en el pecat carnal, però no has de patir gens. El teu estimat marit no és cap adúlter, ans al contrari, és un servidor del Totpoderós i, potser, fins i tot un escollit de Deu. M'explicaré.

Recorda el que ens diu el Llibre del Gènesi "Guanyaràs el pa amb la suor del teu front". Així doncs, si a més del pa el teu marit ha de pagar l'hipoteca del pis, les lletres del cotxe i l'escola dels nens amb la suor del seu front, és normal l'home hagi de posar-se qualsevol cosa per a dissimular-ne la fortor. Perfum de dona? No et confonguis, probablement es tracta de desodorant del DIA (segur que el teu marit és molt estalviador).

Pel que fa al tanga de noia, no t'has d'amoïnar gens. Llegeix el Deuteronomi, capítol 22, verset 11, allà diu ben clar "No portis vestits de roba teixida alhora amb llana i amb lli". El que està fent el teu marit és una tasca d'investigació de la puresa tèxtil de la roba interior femenina! S'està assegurant que els tangues no estan fets de barreja de lli i llana. No siguis malpensada i deixa que segueixi amb les seues investigacions.

I sobre aquestes taques que tu creus que li ha fet una dona amb els llavis pintats, jo crec que es tracta d'una altra cosa. És probable que el teu marit sigui un dels escollits. Llegeix la Segona Carta als Corintis: "És Déu mateix qui ens ha ungit i ens referma en Crist, juntament amb vosaltres. Ell ens ha marcat amb el seu segell i, com a penyora del que vindrà, ha posat en els nostres cors el Do del seu Esperit."
Ja et dic que no n'estic del tot segur, però és probable que les taques de carmí siguin la marca del segell, i que les coses que fa quan no és a casa, siguin una manifestació del Do que li ha estat donat.

Així doncs, benvolguda Montserrat, no pateixis pel que fa el teu marit quan no és a casa. Confia en ell, que de ben segur que allò que fa ho fa per a bé... o si més no per a passar-s'ho bé.

Rep una salutació cordial i espiritual del Professor Josep.

Reflexions migratòries de cap de setmana

L'any 2000, la majoria deia:
"Els immigrants fan la feina que ningú vol fer".

L'any 2010, la majoria diu:
"No es pot negar la relació entre immigració i delinqüència".

Així doncs, hem de concloure que delinquir és una feina que ningú vol fer?


Analitzem alguns casos

Cas 1, ací tenim un immigrant que fa una feina que ningú vol fer. És cert que la cosa té el seu delicte, però no és menys cert que, en el fons, realitza una tasca de benestar social. Què seria dels nostres octogenaris sense els immigrants?



Cas 2, ací tenim un grupet d'immigrants ficats de ple en tota mena d'activitats criminals. El que va al mig, tot cobert amb un drap brut, és el que ha fet la feina que ningú volia fer (és una cosa difícil d'explicar, però per a segons qui és d'allò més necessària).

El motí d'Esquilache

L'any 1766, durant el regnat de l'il·lustrat Carles III, tingué lloc a Madrid, i d'altres punts d'Espanya, la revolta que ha passat a la història com Motí d'Esquilache. Es calcula que hi participaren unes 40.000 persones i va posar en perill la figura del Rei.

El detonant de la revolta fou la publicació d'un ban que regulava la vestimenta dels madrilenys, tot prohibint la tradicional capa llarga i el barret ample. Les seues bones raons tenia Esquilache, ja que, emparats per l'anonimat que donava aquesta indumentària, es cometien molts abusos i delictes.

Val a dir que la revolta tenia més causes, com la fam que patia un part important de la població, les constants pujades de preu dels productes de primera necessitat, el rebuig de l'actitud paternalista del il·lustrats i el recel dels espanyols envers els ministres estrangers portats per Carles III.

Finalment, el motí es va saldar amb uns quants morts, la destitució dels ministres estrangers i l'exili forçat del marquès d'Esquilache, Ministre de Hisenda i inspirador de l 'edicte.


Després de la derrota de la UMP a les eleccions regionals, el president francès Nicolas Sarkozy ha decidit tirar endavant un projecte que fa temps que anuncia: la prohibició de l'ús del burkha (i xador, hijab i d'altres vels que cobreixin massa la dona). No cal dir que ho fa emprant un argument que està de moda entre els fatxes: la Dignitat de la Dona.

Un servidor creu que una persona major d'edat és lliure de vestir-se com li doni la gana.

Si una persona tria una indumentària per raons religioses, culturals o familiars és la seua decisió, i els poders públics no tenen cap dret a ficar-s'hi. I si una persona es amenaçada perquè no vesteix com alguns parents seus voldrien, el que ha de fer és anar a la comissaria de policia més propera i posar una denúncia.

No cal dir que els enemics de la Llibertat, com Jean-Marie Le Pen i Gemma Lienas, estan encantats amb la proposta del Sarkö.

(i si vius a una banlieue, no aparquis el cotxe al carrer)

Corrupte de la setmana: Jordi Planasdemunt

Totes les enquestes apunten a una victòria contundent de CiU a les properes eleccions. Sembla que les coses els hi van bé als convergents.

Ara que el país està patint les set plagues d'Egipte i que els convergents es veuen recuperant el Palau de la Generalitat després de set anys de travessa del desert, fóra bo recordar la figura de Jordi Planasdemunt.



Jordi Planasdemunt i Gubert (Barcelona, 1928 - 1998), economista i militant de Convergència Democràtica de Catalunya. Fou secretari general de la Borsa de Barcelona fins 1980, després fou director general del Tresor i Patrimoni i més tard ho fou de Política Financera de la Generalitat de Catalunya. Ocupà el càrrec de conseller d'Economia i Finances els anys 1982 i 1983, substituint l'històric Ramon Tries Faves. Després d'abandonar el Departament fou nomenat síndic de la Borsa de Barcelona, càrrec que desenvolupà fins 1989, any que Tries Faves, de nou conseller d'Economia, li encarregà la direcció general de l'Institut Català de Finances (ICF). L'any 1994, mentre desenvolupava aquest càrrec, es va veure implicat de ple en el cas BFP. BFP fou una empresa creada pel mateix Planasdemunt que organitzà una xarxa de pagarés falsos per valor de 4.000 milions de pessetes (vint-i-quatre milions d'euros).

Per aquest delicte fou condemnat, juntament amb Joan Basols i Salvador Forcadell, a set anys de presó per l'honrat i prestigiós jutge Lluís Pascual i Estevill. D'aquests set només en complí tres, perquè el 1997 l'alliberaren per raons de salut. Planasdemunt, tot un sanyó de Barcelona, morí l'any següent, als 70 anys d'edat.

En fi, si han de tornar a governar, convindria que es replantegessin el sector negocis del partit, que després venen els escàndols.

El CMRS

"Podreu desallotjar les nostres kases, però no els nostres ideals"
Pintada revolucionària d'un mur de Sants

Malgrat els desallotjaments de les kases okupades, malgrat el tancament de lokals alternatius, malgrat l'arribada massiva d'immigrants paioponis (masclistes i racistes) i pakistanesos (mentalitat de botiguer), a Sants encara hi ha molta gent alternativa i kombativa.
Menys que fa uns anys, però més perillosos, ja que en comptes de créixer fent propaganda han anat per la via segura i es reprodueixen.

Darrerament als parcs de Sants proliferen els grups de mames revolucionàries, traient a pasturar els seus cadellets revolucionaris. Elles són el Col·lectiu de Mames Revolucionàries de Sants (el CMRS). Són com qualsevol altre grup de mames i tenen les mateixes converses, però sota el seu particular (i alternatiu) prisma. Alguns exemples:

EL PART

Mama Revolucionària 1— Jo sempre he defensat el part natural, i així va ser el meu. Sense cesària, ni epidural, ni anestèsia!
Mama Revolucionària 2— Sí, sí... però bé que vas anar a parir a una clínica. Jo vaig tenir un part natural a casa, que és el realment natural i alternatiu. La llevadora, jo i un equip d'urgències per atendre el meu company, que s'havia desmaiat amb tanta sang.
Mama Revolucionària 3— I que en sou de burgeses! Jo vaig anar a parir a una quadra, atesa només per un veterinari homeopàtic. Allò sí que fou pur i natural.



ELS PARES

Mama Revolucionària 1— El meu company és immigrant, negre i tutsi, va sobreviure al genocidi de Ruanda.
Mama Revolucionària 2— Doncs el meu és immigrant, negre, tartamut i albí. Al seu poblat li fan un exorcisme cada vegada que hi anem. Només pot sortir al carrer de nit, així que dedica el dia a escriure un llibre on denuncia que el forat de la capa d'ozó és una conspiració racista per acabar amb els negres albins.
Mama Revolucionària 3— Doncs el pare dels meus fills és immigrant, negre, pigmeu, invident i homosexual. Per a quedar-me prenyada em vaig haver de vestir de cuir, posar-me una barba postissa, un strap-on i simular que estàvem a la discoteca METRO.


ACTIVITATS EXTRAESCOLARS

Mama Revolucionària 1— Aquest estiu durem els nens a unes colònies que es fan a una granja a la Garrotxa. Allà aprenen a fer-se l'esmorzar munyint una vaca per a la llet i tallant el gra a ma per a fer-se els cereals.
Mama Revolucionària 2— Res dona res, els meus aniran a Hernani, on aprendran a reciclar les ampolles de vidre per a fer còctels molotov.
Mama Revolucionària 3— Doncs els meus aniran a un campament de conscienciació solidària al Sàhara Occidental. Aniran al camp de refugiats de Tindouf a explicar als nens saharauis com n'és de dura la vida pels nens kurds, palestins i tibetans.



Alguns us preguntareu si hi ha MILF Revolucionàries.
La resposta és sí, i doncs què us penseu que hi vaig a fer jo al parc!?

LLARGA VIDA AL COL·LECTIU DE MAMES REVOLUCIONÀRIES DE SANTS!

Roldan askatu

LAPURRAK KALERA, USTELKERIA OSOA

Un carrer per a Josef Fritzl

L'Ajuntament de Barcelona ha aprovat dedicar-li un carrer a Karol Wojtyła, el SP Joan Pau II.
El més sorprenent és que la proposta ha comptat amb el vot favorable d'ERC.
Sempre he vist el regidor Jordi Portabella com una persona intel·ligent, culta, laica, republicana, d'esquerres i independentista, i per això em costa d'entendre que faci una cosa així. Serà que la Gran Nevada li ha glaçat les neurones?

Per si algú ha estat en una altra galàxia aquest darrer quart de segle, cal recordar que el SP Joan Pau II és el Papa que a les seues encícliques (com Evangelium Vitae i Veritatis Splendor) i els seus discursos:

— Es mostrava com un ferm partidari de la SIDA enemic del preservatiu.
— Era partidari de la mort lenta i dolorosa de prohibir l'eutanàsia i al dret a morir dignament.
— Curiosament, mai va criticar massa la pena de mort.
— Tot i que sempre fou contrari a l'avortament, fins i tot quan estaven en perill la vida de la mare i la viabilitat del fetus.
— No volia que s'investigués amb cèl·lules mare.
— Li va fer una missa privada a Pinochet i la seua família.
— Va menysprear obertament la llengua i cultura catalana (com és que hi ha catalans que encara són catòlics és un misteri i un miracle).
— No va fer res per acabar amb els pederastes que tenia a l'Església.

De tota manera hem de donar-li un vot de confiança al regidor Jordi Portabella, ja que no sabem ON serà el carrer de Joan Pau II ni QUÈ hi haurà en aquest carrer. Cal recordar que a Barcelona s'han d'urbanitzar nous carrers i estrenar nous equipaments:

— Una nova narcosala, especial per a delinqüents toxicòmans seropositius, dels que no els volen ni a Callejeros.
— Un nou abocador de deixalles altament tòxiques.
— Un barri vermell, on el sexe de peatge no ofengui els benpensants, ni els malpensants.
— Una part del cementiri nuclear d'Ascò, per allò de la solidaritat interterritorial.
— Un lloc on fer la part més alternativa i destroyer de les festes de Gràcia.
— Un cortijo per a que els de la FECAC hi puguin encabir els milers de milions de visitants que (diuen) que té la seua Fira d'Abril.
— Una línia de metro només per a incívics.
— Un megaequipament on hi fiquin els set anteriors.

Megaequipament metropolità Joan Pau II...

Tres regalets per a les feminazis

Com que les nostres feminazis van sobrades de fòbies i mancades d'arguments, he decidit fer-los un regalet. Bé, com que sóc generós de mena els hi faré tres regalets.
Reprenguem el tema de l'anterior entrada, les mares de lloguer.


PRIMER REGAL, UN ARGUMENT PEL NO

De cap de les maneres es pot acceptar que hi hagi mares de lloguer. Hi ha tres bones raons per a rebutjar-ho :

1) És masclisme pur. Anem a pams, què passa amb una parella si l'home és estèril? Doncs que prenen el semen d'un donant anònim? Què passa si la dona pot gestar, però és estèril? Doncs que prenen l'òvul d'una donant anònima? I què passa si la dona (fèrtil o estèril) no pot gestar? Doncs que busquen una mare de lloguer... cosa que és reduir la dona a la mera condició de cos gestant! El mascle egoista diu "jo sí que puc, però la meua muller no, així que me'n busco una altra" És un acte d'adulteri basat en la culpabilització de la dona que no pot gestar!

2) És una variant de la prostitució, ja que és l'ús i abús del cos de la dona. De fet hi ha dues dones vexades: la que no pot gestar i la que fa de mare de lloguer. En molts casos fins i tot hi ha tres dones que són víctimes de la violència masclista: la que fa donació de l'òvul, la que fa la gestació i la que acabarà criant el fill. Totes tres són víctimes de maltractaments físics i psíquics, dels quals l'únic beneficiari és un home. I on l'únic que ha gaudit és l'home, tot masturbant-se obscenament amb un potet de plàstic.

3) No és gens paritari. Qui fa la part difícil i dura, gestar i parir, la fan dones en un 100% de les ocasions. Mentre que la part fàcil i agradable, tindre un orgasme en un sensual potet de plàstic, la fan homes en un 100%

Per tot això s'ha de prohibir i abolir.

SEGON REGAL, UN ARGUMENT PEL SÍ

De cap de les maneres s'ha de prohibir, doncs és un dels actes més macos de solidaritat femenina que hi pot haver. Ací teniu tres arguments en favor de les mares de lloguer:

1) És un acte de solidaritat femenina, ja que una dona cedeix el seu cos per a que una altra dona sigui feliç i es senti realitzada.

2) Permet a les dones trencar els límits de l'edat. Les dones poden ser mares a l'edat que vulguin, sense patir pressions "perquè se'ns passa l'arrós". Les dones ja no han de patir per si la maternitat els estronca la seua carrera professional, ja que ara, si volen, poden ser mares un cop s'han jubilat.

3) Cap home bavós fa ús del cos de la dona. Cap home fastigós gaudeix del cos de cap dona. Ni de la dona gestant, ni de l'adoptant, ni de la que fa donació de l'òvul (si n'hi ha). Permet a les dones solteres i a les parelles de lesbianes ser mares un cop han arribat a l'edat de la menopausa, i sense dependre de cap dona.

Per tot això, les mares solidàries de lloguer han de ser plenament legalitzades, promocionades i subvencionades.


TERCER REGAL, UNA MICA D'EROTISME

A les feminazis no s'exciten amb els homes guapos. Tampoc s'exciten amb les dones guapes.
A les feminazis, el que realment els excita sexualment, són escenes com aquesta:




(sempre i quan la dona que ho fa no guanyi ni cinc)

Reflexions feminazis de cap de setmana

El proper diumenge Tv3 emetrà un reportatge sobre les mares de lloguer. Com tots vostès ja saben, sóc un ferm defensor de la Llibertat Individual, així que si una persona major d'edat vol fer ús del seu cos per ajudar una dona a ser mare, a mi em sembla la mar de bé.

He fet una cerca per internet, a vore que en pensen les feminazis habituals. I quina ha estat la meua sorpresa en comprovar que gairebé no en diuen res. Només alguna notícia breu sobre la legalitat o il·legalitat d'aquesta pràctica a diferents països, i res més. Cap presa de posició, cap manifest exigint res, cap llistat d'insults contra els partidaris (o detractors) d'aquesta opció. Per què en aquest tema, tan vinculat al gènere femení, les feminazis no s'han manifestat? Per què no ixen al carrer? Per què no recullen signatures? Per què no fan el que fan amb d'altres temes com el burkha o la prostitució?

Doncs per una raó ben senzilla: en aquest assumpte no hi ha homes als que culpar. Per a les feminazis les coses són bones o dolentes segons on es trobin (o on elles creuen que es troben) els homes. Si els homes (la majoria d'homes) diu blanc, llavors elles diran negre.

Són androfòbiques, i si en un assumpte concret, com aquest de les mares de lloguer, no hi ha homes dolents als que culpar de tots els mals, llavors elles deixen d'interessar-se en el tema.

Aquesta menopàusica només funciona amb odi.

Memòria històrica (LQDQN)

Josep— La fi del sexe pot ser l'inici d'una bonica amistat.
M.V. — Amb aquest barret sembles un venedor de cocos i bananes, aquesta gavardina és de les que fan servir els exhibicionistes de col·legi de monges i quan et poses en plan Humphrey Bogart sembles el germà friki d'El Vaquilla.



Feia temps que la #L i jo no ens vèiem. De fet, durant molt de temps no tinguérem més comunicació que els missatges de cortesia per cap d'any i aniversaris. Fou una ruptura amable i cordial, així que havíem quedat com amics. Sense veure'ns, i gairebé ni parlar-nos, però amics tanmateix.

I ja havia passat prou temps com per que la #L i jo haguéssim tingut cabòries amb d'altres persones, així que amb la visió distorsionada que dóna el pas del temps, teníem un bon record l'un de l'altre. I poc a poc anàrem reprenent el contacte, més correus electrònics, més missatges al mòbil i algunes trucades per a explicar-nos la vida. I així fou com la #L em narrà gairebé en directe la fi de la seua relació amb en LJ.

#L— És que ja n'estic ben farta. Sento que el LJ i jo ja no anem enlloc.
[voltor mode ON]
Josep— Creus que ha arribat el moment de passar pàgina?
[voltor mode OFF]
#L— Ara que ho dius, crec que sí. Pot ser hauríem de deixar-ho estar.
[voltor mode ON]
Josep— Sé que no és fàcil. Si vols podem quedar per prendre alguna cosa i xerrar una estona. T'anirà bé que et doni l'aire.
[voltor mode OFF]
#L— Doncs vine a casa i parlem en persona.
[so brusc d'un estrip de roba: els meus calçotets han estat perforats per una brutal erecció]

Vaig arribar a sa casa i ella em feu la visita de rigor. Jo no la coneixia. Cal destacar el temps que va dedicar a mostrar-me el dormitori (amb un llit gran i aparentment confortable) i la banyera (on bé hi cabia una parella). I després de servir uns combinats de fruites afrodisiacs (dels estralls que els cursos de cocteleria poden provocar ja en parlaré un altre dia) ens vàrem escarxofar al sofà i començàrem a parlar del tema.

#L— Saps? Crec que el problema és que el LJ passa de mi. Crec que vol tallar.
Josep— Doncs passa tu d'ell. Quin és el problema?
#L— Doncs que cap home ha tallat amb mi! Mai cap home m'ha deixat.
Josep— Vols dir?
#L— Oh, i tant que sí

Doncs no preciositat, et recordo que vaig ser JO qui et va deixar a TU.

#L— Blah, blah, blah... No puc suportar que el LJ em deixi...
Josep— Doncs deixa'l tu a ell
#L— És clar, com que mai abans mai deixat a mi...
Josep— Ja....
(Aguanta Josep, aguanta... no li duguis la contrària)
#L— I això.... bla blah blah... m'afectaria molt que em deixessin per primera vegada...
(Voldràs dir per SEGONA vegada)
Josep— Mmm... psi... pse....
#L— I és clar... estic tan acostumada a que els homes em vagin al darrere...
(Exceptuant aquella vegada en la que TU em suplicaves a MI que no et deixés)
Josep— Ja... sí...
(No l'escoltis, recorda que amb la boca fa coses millors que no pas parlar)
#L— Blah, blah, blah... Doncs això, és una situació que mai abans havia viscut. Però ja he parlat molt, tu que hi tens a dir?
(Ara és quan no et pots permetre ser sincer amb ella)



Josep— Doncs ara que ho dius, hi ha una cosa que has dit que no és del tot exacta.
(A casa t'espera un pot de crema hidratant per a les mans)


Recordeu: la sinceritat és molt important per a una relació de parella, però si només vols fotre un clau, no cal que li diguis, ni molt menys que li recordis, la veritat.

NOTA: Havia pensat en titular aquesta entrada com Mamària Històrica o Mamària Histriònica, però no hagués estat just. La #L no és només una dona amb un parell de pits impressionants, també és una dona amb un cul ferm i rodonet i uns llavis fortament succionadors.

Ells fan que ella tingui poder...

No sé quant haurà costat la broma, però igual els hi funciona i tot. Si algú sap fer publicitat espectacular, aquests són els sociat·tes barcelonins. I si cal provocar una nevada apocalíptica per a promocionar la candidatura olímpica Barcelona Pirineus 2022, doncs es fa i llestos!

Alguns escèptics parlen del canvi climàtic. D'altres diuen que ha estat la caspa inherent a la jornada feminazi del Vuit de Març.

Però jo segueixo pensant que tot plegat és part de la promoció de la candidatura olímpica.

Brainstorming

En un atac de modernitat impropi de mi, vaig pensar en fer-me un twister, que és el que sembla que ho està petant tot a internet.
Malauradament no ho havia entès bé, i el que triomfa és el twitter, una cosa de microblogueig.
Microsoft, micropenis, microbi, micròfon... moltes coses importants comencen per micro, així que vaig decidir fer-me jo també un twitter, a vore que.
Quina fou la meua sorpresa en descobrir que el lloc twitter.com/descans ja estava registrat.

Estimats lectors, estimades lectores:

avui us propose una pluja d'idees, altrament anomenada brainstorming. Hem de decidir dues coses:

1) Quin nom li posem al meu twitter?

2) Quina represàlia li cau al gamarús que ha gosat plagiar el meu nom?

Estic obert a tota mena d'idees.
(És més, també estic obert a les dones sense idees ni criteri, però això ja és un altre tema)

Precampanya: qüestions de consciència

Al novembre hi haurà eleccions al Principat de Catalunya. Tanmateix, els casos de corrupció i les desavinences en el govern de coalició poden forçar el President Francesc Antich a convocar eleccions anticipades a les Illes Balears i Pitiüses.

Conscient com sóc que aquest modest blog ha esdevingut el far que guia milions de persones en aquest mil·lenni ple d'incerteses, he decidit encetar un seguit de propostes de debat per centrar la propera contesa electoral en els termes que realment importen. Començarem amb un tema que supera l'eix esquerra-dreta o Catalunya-Espanya: les qüestions de consciència.

Ens hem quedat curts debatent sobre l'avortament i l'eutanàsia, i cal dur l'acció legislativa més lluny.

Alguns temes que caldrà debatre a fons:

— Eutanàsia pels calbs. Siguem realistes, ni les perruques ni els transplantaments poden resoldre aquesta terrible malaltia. La ciència ha dut l'home a la Lluna i la dona a l'orgasme, però no li ha retornat els cabells al calb. Si el tetraplègic Ramon Sampedro reivindicava la mort digna per a un cap que romania en un cos mort, quina caritat es mereix un cap amb la closca desforestada?

— Prohibir l'avortament a les majors de 50 anys. Una cosa és que les noies de 16 anys es prenguin la píndola del dia després sense el consentiment del pare (sobretot si ha estat el pare qui l'ha prenyat, i sense el consentiment de la filla). Però en les dones majors de 50 anys, malgrat els perills per a la salut de la mare, malgrat els riscos de malformacions pel fetus, malgrat tot... no es pot avortar. No veieu que es tracta d'un miracle, homes de poca fe!?

— Legalitzar el Valetudo parlamentari. El pacifisme imperant vol prohibir els espectacles violents, encara que siguin tradicionals. La no-violència governant pretén abolir els esports de contacte que posen en perill la integritat física dels participants, encara que aquests siguin majors d'edat. Però quan el Valetudo es practicat per persones majors d'edat que estan disposades a entregar els millors anys de la seua vida al bé del País, quan el Valetudo es arbitrat per la segona autoritat institucional del País (el President del Parlament) ... el Valetudo Parlamentari ha de ser legal?

— Llançament d'extraparlamentaris. Si australians, canadencs i nord-americans practiquen el llançament de midgets, perquè nosaltres els catalans, quan es comença una nova legislatura, no podem fer el mateix amb els representats de les formacions polítiques que han caigut en l'extraparlamentarisme.

El talent polític del besavi, els ulls de la besàvia i el penis d'un veí mandinga. Eus ací la meua herència.

L'inevitable post del 8 de Març

No es tracta de la Llibertat Individual, no és aquesta la qüestió. Es tracta de la Raça, i del domini d'una raça sobre l'altra raça. Es tracta d'alliberar la teua raça dels que l'han oprimit, i encara l'estan oprimint a molts llocs d'aquest planeta.

Ets Blanc, i has d'estar orgullós de ser blanc. I sabem prou bé que el Negre és dolent i violent per naturalesa. Tant li fa el que tu vulguis, el que a tu t'agradi o el que a tu et convingui: ets blanc i com a blanc has d'actuar.

No pots fer voluntàriament allò que d'altres blancs han fet a la força, no pots dur voluntàriament allò que d'altres blancs han dut obligats pels negres. És pel bé de tots els blancs que no podem cedir en segons que, independentment de les teues decisions individuals. És la raça, és la causa dels blancs, no de les persones individualment.



On posa Raça bé hi podria posar Gènere. On hi diu Blanc, podeu llegir Dona, així com Home allà on hi ha escrit Negre.
Així són i així actuen les feminazis habituals, com aquesta o aquesta altra.

Coming soon

Ja queda menys.
Tot just la setmana vinent.
La setmana que ve torna el que tots estàveu esperant:
EL CONSULTORI RELIGIÓS.

Normalitzant el país: hispanostàlgia

L'Ostalgie (en català: Estàlgia) és una paraula alemanya que fa referència a la nostàlgia envers la vida a l'antiga RDA. No es tracta d'un concepte polític, ja que no pretén un retorn al règim stalinista, sinó que es refereix a l'enyor d'un seguit d'elements de la cultura popular propis de l'antiga RDA: pel·lícules, sèries de televisió i grups de música dels anys 60', 70' i 80' de l'RDA, els èxits esportius o els automòbils Trabant.
L'Ostalgie la pateixen persones madures que enyoren els seus anys de joventut, joves que enyoren la seua infantesa i adolescents que enyoren l'època en la que eren un feliç espermatozou.
Un fenomen semblat també s'ha donat a l'antiga Txecoslovàquia. Sempre vinculat a la cultura popular de fa vint anys i aliè a qualsevol projecte polític.

Algun dia, quan els catalans siguem independents, haurem de preparar-nos per afrontar l' Hispanostàlgia.

Cine de Barrio, Isabel Pantoja, María Teresa Campos, el Fary, José Antonio Camacho, Luis Aragonés (aka El Sabio de Hortaleza), els efeminats torturadors de bòvids (aka toreros), el toro d'Osborne, els tricornis, la Cabra de la Legión, els representants espanyols a Eurovisió...

Jo ja tinc un bagul on vaig acumulant aquesta mena de records. Sé que arribarà un dia en que els col·leccionistes els pagaran a bon preu.