Ahir dijous, a la sala Razzmatazz de Barcelona, actuà el mític conjunt jamaicà Toots & The Maytals. Com que jo no sóc el Davi Broc, no us castigaré amb una crònica del concert. Només uns breus apunts sobre l'esdeveniment:
— Entrada anticipada. Mira que fa anys que existeix la possibilitat de comprar l'entrada anticipadament, en una botiga, per telentrades o per internet! L'entrada anticipada és més barata, t'assegures lloc al concert i t'estalvies fer una cua. Però, per raons difícils d'entendre, la gent ho deixa per última hora.
Serà que la majoria de persones tenen una vida molt emocionant, on tot és imprevisible i, fins l'últim moment, no saps que faràs un dijous al vespre. Jo, que sóc avorrit i previsible, ja tenia el dia i l'entrada reservat. I cinc euros que m'he estalviat.
— Els teloners. Què té de dolent ballar quan toquen els teloners?
Desconegut 1— Ostres, com balla aquest tio amb els teloners
Conegut— El conec, és el Josep.
Desconegut 1— I qui és? El germà del cantant? El nebot del guitarrista?
Conegut— No, és un garrepa que si paga vint euros, els hi treurà tot el suc. Si el punxadiscos posa la sintonia del telenotícies, ell la ballarà. Hauries de veure'l en un bufet lliure.
— El públic. A tots els concerts de música negra que he anat el públic era format per blancs en la seua immensa majoria. En bona lògica caldrà preveure que a les òperes wagnerianes el públic estarà format majoritàriament per negres.
En aquest concert hi havia de tot: skins, rastes, skins, punk-rastes, skins, piju-rastes....
Desconegut 2— Aquest tio amb grenyes que va tot de negre, què és? Un gòtic bronzejat o un gitano amb ulleres?
Conegut— No, és el Josep, un paio de Sants. Si va tot de negre és perquè ve d'un funeral.
Desconegut 2— Oh, em sap greu... qui s'ha mort? Un parent, un amic?
Conegut— Ningú que ell conegués. Li encanten els espectacles on l'entrada és gratuïta.
— Evolució artística i personal. A mesura que passen els anys es fa més difícil anar a un concert on el cantant et duplica l'edat (i el tio que estava als teclats, me la triplicava... o igual era una figura del Museu de Cera, ves a saber). És interessant veure com els rastes s'adapten a l'al·lopècia: uns es posen un mocador al cap, d'altres una gorra i uns pocs perruca... sense comentaris.
És pefectament trobar-te que el cantant i el seu conjunt han evolucionat, i ara ja no són tan desfassats, ja han vist la llum i han descobert la seua vena religiosa. Però malgrat les cançons espirituals negres, el públic segueix entusiasmant-se pels grans clàssics:
Rendir-se a Bono
Fa 1 dia