Toots & The Maytals

Ahir dijous, a la sala Razzmatazz de Barcelona, actuà el mític conjunt jamaicà Toots & The Maytals. Com que jo no sóc el Davi Broc, no us castigaré amb una crònica del concert. Només uns breus apunts sobre l'esdeveniment:

— Entrada anticipada. Mira que fa anys que existeix la possibilitat de comprar l'entrada anticipadament, en una botiga, per telentrades o per internet! L'entrada anticipada és més barata, t'assegures lloc al concert i t'estalvies fer una cua. Però, per raons difícils d'entendre, la gent ho deixa per última hora.
Serà que la majoria de persones tenen una vida molt emocionant, on tot és imprevisible i, fins l'últim moment, no saps que faràs un dijous al vespre. Jo, que sóc avorrit i previsible, ja tenia el dia i l'entrada reservat. I cinc euros que m'he estalviat.

— Els teloners. Què té de dolent ballar quan toquen els teloners?
Desconegut 1— Ostres, com balla aquest tio amb els teloners
Conegut— El conec, és el Josep.
Desconegut 1— I qui és? El germà del cantant? El nebot del guitarrista?
Conegut— No, és un garrepa que si paga vint euros, els hi treurà tot el suc. Si el punxadiscos posa la sintonia del telenotícies, ell la ballarà. Hauries de veure'l en un bufet lliure.

— El públic. A tots els concerts de música negra que he anat el públic era format per blancs en la seua immensa majoria. En bona lògica caldrà preveure que a les òperes wagnerianes el públic estarà format majoritàriament per negres.
En aquest concert hi havia de tot: skins, rastes, skins, punk-rastes, skins, piju-rastes....
Desconegut 2— Aquest tio amb grenyes que va tot de negre, què és? Un gòtic bronzejat o un gitano amb ulleres?
Conegut— No, és el Josep, un paio de Sants. Si va tot de negre és perquè ve d'un funeral.
Desconegut 2— Oh, em sap greu... qui s'ha mort? Un parent, un amic?
Conegut— Ningú que ell conegués. Li encanten els espectacles on l'entrada és gratuïta.

— Evolució artística i personal. A mesura que passen els anys es fa més difícil anar a un concert on el cantant et duplica l'edat (i el tio que estava als teclats, me la triplicava... o igual era una figura del Museu de Cera, ves a saber). És interessant veure com els rastes s'adapten a l'al·lopècia: uns es posen un mocador al cap, d'altres una gorra i uns pocs perruca... sense comentaris.
És pefectament trobar-te que el cantant i el seu conjunt han evolucionat, i ara ja no són tan desfassats, ja han vist la llum i han descobert la seua vena religiosa. Però malgrat les cançons espirituals negres, el públic segueix entusiasmant-se pels grans clàssics:

Ui sí, el que fa cinc-cents

Aquesta és l'entrada que fa 500 en aquest blog. I, encara que no us ho cregueu, hi ha una sèrie de comentaris que encara no m'han fet.

A tall d'exemple:

— Personals: "Si tens un sogre negre, un sogre calb, un altre que no sap ballar el reggaeton i un altre que té pèls a les orelles.... quantes mullers tens? Cansa molt la poligàmia? Tindre quatre dones equival a patir vuit banyes?"

— Massa personals: "És cert que vas néixer a Múrcia perquè allà estava l'hospital de la mútua dels teus pares? És cert que la part del DNI on posa 'Lloc de naixement' la tens tatxada?".
"És cert que el teu segon cognom és Lienas?"

— Previsibles: "Por que no escribes tu blog en castellano? Tu blog está muy bien, y si escribieses en español, lengua hablada por ochocientos millones de personas en el mundo, tu blog multiplicaria por mil sus visitas y harías mucho negocio con la publicidad, y te promocionarías como escritor y guionista. Me parece bién que hables en catalán, lo respeto mucho, pero los negocios se hacen en castellano".

"El teu blog és molt bo. Massa bo per a ser només un blog, has pensat en publicar un llibre? Un llibre que recopilés les teves millors entrades seria un èxit. Si tens 3.500 visites cada setmana, del llibre en podries vendre 35.000 exemplars, o més i tot. A la nostra impremta - promotora editorial tenim ofertes especials per a nous talents que es volen autoeditar els seus llibres. Has pensat com n'estaran de contents els teus familiars i amics quan els hi regalis exemplars del teu llibre? "

I ara una mica del que més us agrada: porno-soft (altrament conegut com a erotisme elegant)

Vols unes natges fermes com les meus? Doncs vine a viure a un pis sense ascensor!

Foment de dites i refranys

El ministre espanyol de Foment, en José Blanco (també anomenat Pepiño o Pepinho) ha anunciat una dràstica retallada en les obres públiques. Per una d'aquelles casualitats astrològiques, la part més afectada ha estat el territori que els pragmàtics anomenen Arc Mediterrani (i els romàntics Països Catalans). Estic convençut que les raons són purament tècniques i que no hi ha cap rerefons polític. Tan convençut estic que, amb l'altruisme que em caracteritza, us regale alguns refranys actualitzats, per a que el senyor ministre i els seus funcionaris puguin emprar quan calgui.

Quan estigueu enmig d'una obra abandonada i empantanegada, recordeu la saviesa popular, transmesa en aquestes dites actualitzades:

— A Castellbisbal, qui res no enmerda, res no val.
— De Rosselló a Almenar, l'autovia has de malmenar. Als d'Almenar i el Rosselló, que els donin un cagalló.
— L'A-33 ja no et val per res. A la Font de la Figuera, només un gai t'hi espera.
— De Valls a Montblanc, carretera i entrebanc. De Montblanc a Valls, estimbades i estralls.
— De Castelló a València, l'AVE és indecència.

I pel que fa a la connexió ferroviària amb la T1 de l'Aeroport del Prat, si voleu un tren, proveu amb aquest:

Un tren que dóna un servei com els de RENFE i ADIF, però molt més barat, i amb l'amor i la tendresa que els mesetaris ens neguen.

Malson al cinema

Ja era hora, per fi una bona notícia pel cinema (original, doblat o subtitulat) en català: la pel·lícula subvencionada que es basa en l'adaptació d'una novel·la de la truja menopàusica no s'estrena en català.

És una bona notícia per a tots els que estimem la llengua d'Ausiàs Marc (i d'Enriqueta Martí). Cada divendres veiem com a les sales d'exhibició d'aquest país la llengua catalana no apareix en el doblatge, ni en el subtitulat, ni a la capsa de crispetes.
Imagineu-vos quina basarda si, a sobre d'estrenar-se poquíssimes pel·lícules en català, a més a més fossin de la qualitat d'aquesta llorderia feminazi:

El Camí de Sant Jaume

Com ja sabreu, enguany és any Jacobeu o, com diuen en gallec, Xacobeo. Si algú vol aconseguir la butlla jubilar serà millor que s'afanyi, ja que el proper any Jacobeu no serà fins el 2021. Els darrers anys jacobeus han estat el 2004, 1999 i 1993 (en aquest enllaç ho expliquen molt bé).

La setmana passada em convidaren a la presentació d'un llibre sobre el tema, una guia, i allà vaig conèixer unes quantes persones que havien fet el Camí de Sant Jaume, també anomenat Camí de Santiago.
Una de les coses que destacaven és que és una meravellosa experiència espiritual, de gran realització personal, i que no cal ser cristià per a fer-lo. "Cristians, musulmans i ateus... tothom pot fer, i ha de fer, el Camí" m'insistien. Enguany el Ramadà cau en ple mes d'agost, així que no m'imagino un ésser humà fent dejú i caminant centenars de kilòmetres en plena onada de calor.

La majoria de peregrins havien fet el camí primitiu i el camí del nord. Alguns havien fet el camí portuguès, el francès o el català. Uns quants havien fet vàries vegades el camí. Però el que més em va sorprendre fou el retorn: la majoria havia tornat en tren o en avió, i uns pocs en autobús, però cap —CAP— havia tornat a peu. Quina mena de pelegrinatge és aquest!?

Peregrinatge i peregrina natges... un acudit massa fàcil, ho sé.

Quin sentit té fer un viatge d'anada —un viatge que t'ha de canviar— si no hi ha una tornada on quedin reflectits els canvis? Tornant a peu et trobes amb els que hi estant anant, i els pots aconsellar, animar i servir d'exemple de les múltiples virtuds que té fer el Camí. La tornada és la meitat del procés, quan, fruit de les revelacions tingudes, el hajji veu el mateix paisatge amb uns nous ulls i enraona amb una nova veu.

Potser al segle XV hi havia gent que anava a peu i tornava en un carro de bous. Més descansat el retorn, sí, però tornaven pel mateix camí i a la mateixa velocitat que els que anaven a peu. Així doncs, si algú vol ser molt autèntic fent aquest peregrinatge, que faci l'anada a peu i la tornada en patinet (o alguna cosa de comoditat i velocitat equivalent).

Tot i que si volen ser autèntics i medievals, que obtinguin la butlla amb el mètode tradicional medieval: pagant-la.

Debat territorial 3: Gàtova

Gàtova és un municipi valencià que es troba a la frontera entre l'Alt Palància i el Camp del Túria, a la part xurra del País Valencià.
A la divisió provincial del 1833 restà adscrit a la de Castelló, però l'any 1995, a petició del consistori, el municipi va passar a formar part de la província de València, mitjançant la Llei Orgànica 15/1995. Cal recordar que el 1995 l'alcalde de Gàtova era del PSPV-PSOE, mentre que la Diputació Provincial de Castelló, la Diputació Provincial de València i la Generalitat Valenciana eren del PP (i amb majoria absoluta). El president del Govern Espanyol era Felipe González, del PSOE.

Dues tortosines passejant per l'Ebre. Allà no hi ha bícing, sino bàrquing.

La setmana passada, durant el debat de l'estat de l'imperi decadent de la nació, el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, es va comprometre a sargir via Llei Orgànica tot allò que el Tribunal Constitucional havia esquinçat.
Doncs bé, si vol compensar els catalans en general, i els ebrencs en particular, podria començar redactant una Llei Orgànica per la qual es constitueix la província de les Terres de l'Ebre. Una Llei Orgànica requereix d'una majoria qualificada, 176 vots al Congrés dels Diputats, i aquesta majoria la pot aconseguir amb el suport de CiU, d'ICV-EUiA, d'ERC... i fins i tot del PSC.

Ells que facin la Província, que nosaltres ja l'anomenarem Vegueria.

Petits grans errors

Si has d'escriure una cosa que perduri per sempre, com un tatuatge, procura no fer faltes d'ortografia.
Si has de buscar-te un tatuador, assegura't que té el graduat escolar.
Si no tens clar com s'escriu un número amb lletres, fes-ho amb xifres.
Però si comets un petit error ortogràfic, que sigui amb clients poc donats a la lectura, a veure si tens sort i no se n'adonen.

I en qualsevol cas, procura tindre clients amb sentit de l'humor.

Flors de plàstic i gossos de peluix

Segons el Servei de Control de Mosquits del Baix Llobregat, un dels principals focus de propagació del mosquit tigre (Aedes albopictus) es troba a les plantes i flors artificials. El mosquit tigre necessita aigües estancades per a proliferar i, segons s'ha pogut observar, són moltes les persones que reguen els vegetals de plàstic, formant-se un basal d'aigua. Especialment preocupant és el cas dels cementiris, on són moltíssimes les persones que deixen flors de plàstic (que duren molt més) en un potet amb aigua (que, òbviament, no necessiten). Ignore la raó per la qual una persona vol nodrir allò que no té vida, però la meua reflexió és una altra:

si reguen les flors de plàstic, per què no treuen a passejar els gossos de peluix?



Al cap i a la fi, si l'objectiu és eixir a prendre la fresca, desconnectar de la família, fer un cigarret o lligar amb les persones que passegen d'altres gossos, poden assolir els mateixos objectius estalviant-se molts diners en vacunes i veterinaris i, el que és més important, estalviar a la resta de la població el problema d'incivisme i zoonosi que representa la femta de gos.

No critiqueu aquesta idea, que sóc capaç de vendre-se-la al Jordi Hereu.

Grans criteris periodístics

Per si no us n'havieu adonat, ja s'ha acabat el mundial de futbol de Sud-Àfrica. I les grans competicions, com la lliga de Xampinyons, la lliga holandesa, la lliga espanyola o la lliga alemanya, ja fa setmanes o mesos que es van acabar. En aquests moments, futbolistes i tècnics estan gaudint d'unes merescudes vacances. En aquests moments no es juga cap partit de competició, ni cap partit amistós i ni tan sols fan entrenaments. Ara mateix fan vacances, i de les bones.

Però si poseu els informatius de les diferents cadenes, veureu que parlen de futbol. Especialment curiós és el cas de les teles públiques: Tv3 parla del Barça i una mica de l'Espanyol, Canal 9 parla molt (moltíssim) del València i un poquet (molt poquet) del Llevant, i Ib3 es dedica al Mallorca. A Tve1 millor la deixem estar, que encara ens emprenyaríem.

I si no hi ha res a dir, que diuen? Doncs coses poc importants, rumors i collonades. En tot cas es mantenen fidels a les seues quotes i proporcions.
Per a que Tv3 li dediqui més temps a l'Espanyol que al Barça caldria que Dani Jarque ressuscités i es tornés a morir, i que ho fes tot davant les càmeres. I per que Canal 9 parli més del Llevant que del València, caldria que els granotes guanyessin la Copa, la Lliga i la Xampinyons, i que un forat negre fes desaparèixer Mestalla.

Malgrat que hi ha més esports a part del futbol, i que hi ha més clubs de futbol (i societats anònimes esportives) a part dels majoritaris, els mitjans públics, els mitjans que paguem entre tots, es mantenen fidels a les seues quotes i proporcions.



Per què us estic explicant tot això? Doncs perquè aquest novembre hi ha eleccions, i quan arribi l'hora de fer la informació electoral, els periodistes de les teles públiques diran que "no signen les notícies" com a protesta pel sistema de blocs i timings que, segons ells, "no segueix criteris periodístics" i "priva els espectadors del dret a rebre una informació veraç i objectiva".

Ens volen fer creure que els que treballen en mitjans privats (teles, ràdios, premsa de paper i internet) només es regeixen per criteris objectius, i que no obeeixen les ordres dels seus amos? Pretenen que ens empassem que el periodisme és un ofici seriós, rigorós i, fins i tot, científic!?

Personalment crec que el sistema de blocs i timings és força millorable, però algú hauria de recordar als periodistes dels mitjans públics que ells viuen dels nostres impostos, i que és a nosaltres a qui han de servir. I si no estan a gust, que vagin enviant burrículums.

Canadà 1995

L'any 1995, la província francòfona del Quebec exercí el seu dret a decidir mitjançant un referèndum d'autodeterminació. D'entre les moltes iniciatives que es dugueren a terme per a que guanyara el NO a la independència, en destacaria la de la companyia telefònica Bell Canada, que va oferir trucades gratuïtes al Quebec, per a que gent de totes les altres províncies (anglòfones) poguessin mostrar el seu amor als quebequesos i fer que aquests rebutgessin la independència.

Algun efecte tindria aquesta iniciativa ja que, tot i que les enquestes donaven la victòria al SÍ, al final, i per poquíssims vots, guanyà el NO. Val a dir que al Canadà s'estudia francès a les escoles, i que el 1995 els telèfons mòbils eren un producte de luxe reservat a una minoria (és a dir, les trucades eren de fix a fix i només calia marcar el prefix provincial).



Algú s'imagina ací una situació semblant?
Costa. Primerament, i considerant el caràcter escanyapobres de les companyies de telecomunicacions que operen a l'estat espanyol, costa d'imaginar que ofereixin res de franc. En segon lloc cal tindre en compte que hi ha més telèfons mòbils que no pas fixos, i que no seria tan fàcil com marcar un prefix. En tot cas, i mitjançant la tecnologia GSM es podrien localitzar els mòbils que es trobessin a Catalunya. I en tercer lloc cal recordar que els espanyols són rabiosament monolingües. Sort que els catalans parlem idiomes. Malament, però en parlem més d'un, i més dos.

De tota manera, i si ho fessin?
Bé, ja ens podem imaginar que la majoria de trucades no serien per a mostrar-nos amor, però tampoc crec que totes les telefonades estiguessin plenes d'insults i amenaces. Crec que n'hi hauria de curioses i d'interessants. Per exemple:

— Pacooo, que soy Andrés! Andrés, tu primo Andrés, de Jaén... si desde el entierro de la tia Luisa que no nos vemos... si, seis años y medio hace ya... y como la llamada es gratis, digo pues voy a llamar a mi primo Paco, a ver que se cuenta... como está tu señora?... Que tu señora està regular? Que le pasa, que està pachucha?... Ah, que las hay de mejores, claro...

— Oiga, ¿es Berga? Yo hice la mili en Berga en el 88... recuerdo que había un local muy acogedor llamado La Cova, y ahora que me he divorciado en pensado en... ¿Como? ¿Que cerraron el cuartel y ahora el club-whiskeria se ha convertido en una mezquita? Joder, que vueltas da la vida y que viejo me siento!

— Hola, ¿eres Laia? Soy Rafael, nos conocimos en el Sònar... que quien me ha dado tu teléfono? un amigo comun del Facebook... bueno, pués que me caiste muy bién, y no sé, creo que entre tu y yo hay química y que podríamos quedar y... Como!? Que estás casada y tienes cuatro hijos? ¿tan joven? Bueno, siempre puedes echar una canita al aire... Y eres lesbiana!? Bueno, a mi también me gustan las mujeres, y tengo un pene tan pequeño que ni lo vas a notar... Laia, Laia, sigues ahí?

Val a dir que, en justa reciprocitat, també els catalans hauríem de tindre dret a fer trucades gratuïtes als espanyols.

— Escolti vostè, pel que fa referència a Jorge Javier Vázquez, Jordi González, Susanna Griso i tota la resta, NO ADMETEM DEVOLUCIONS! Que li facin profit i passi-ho bé.

Això de la pancarta

Josep— Anys i anys, per molts anys, a la una per molts anys....
M.V.— Aaagh!! Què passa!??
Josep— Feliç aniversari!
M.V.— Cabronàs malparit, són les quatre de la matinada!
Josep— Volia ser el primer en felicitar-te.
M.V.— Qui et va parir...
Josep— No et queixis, que tinc un regalet per a tu.
M.V.— Sí? Un regal per a mi? Marxes a fer un Erasmus a Nova Zelanda?
Josep— Gairebé... Una festa d'aniversari!
M.V.— Quatre col·legues bevent patèticament? Quina cosa més original!
Josep— Bé, per ser el teu dia especial, vindrà una noia especial.
M.V.— Especial com les de l' special olympics?
Josep— No tant especial... la Mireia Mamellons.
M.V.— La Mireia Mamellons? La noia que de dia és una beata, però que si beu alcohol passada la mitja nit, es mulla les calces com un gremlin del sexe?
Josep— La mateixa.
M.V.— I com t'ho has fet per a que vingui?
Josep— Convidant a la seua amiga de l'ànima, la Jèssica Torrapabrots.
M.V.— Aquesta? I ha acceptat?
Josep— Bé, quan he convidat a son germà, el Kevin Torrapabrots.
M.V.— L'imbècil del Kevin!? I com és que ell vindrà a casa nostra? Si ens odia!
Josep— Li he proposat un cinefòrum, amb la filmografia complerta de Lars von Trier i François Truffaut.
M.V.— Però si no suporto el cine cultureta! I com has aconseguit les pel·lícules?
Josep— Me les ha deixat en Michel Betaguls.
M.V.— Però si és homosexual!
Josep— I què? Cal ser tolerant amb els altres!
M.V.— Sí... però aquest vol follar amb mi! L'altre dia em va fotre ma al bar!!
Josep— Ets una mica homòfob....
M.V.— Anem a pams.... per a que jo tingui l'ocasió d'enclotar una ninfòmana ocasional, he d'aguantar una pesada, un pedant, aguantar sis hores de cinema que no m'agrada i deixar que un gai em foti ma?
Josep— Un petit sacrifici, no podem ser maximalistes. Cal cedir una mica.
M.V.— Encara sort que és EL MEU aniversari.


Els organitzadors tenien un lema molt clar

SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM

.
El Montilla s'hi ha apuntat a darrera hora i no volia el lema. Només una senyera.
Encara sort que no han fet un fifty-fifty: mig lema i mitja senyera.

Sit Com Dom (epic fail)

Entrevistador— Doncs el seu burrículum encaixa molt bé en el perfil buscat.
Entrevistat— Jo sempre l'encaixo bé de perfil. També de cara, pel darrere i per la boca.
Entrevistador— Per cert, la feina requereix plena dedicació... d'això... té vostè càrregues familiars?
Entrevistat— No, jo carrego a la dreta. No sabia que aquests pantalons fossin tan ajustats.
Entrevistador— No, vull dir que si té vostè avis senils, pares malalts, germans politoxicòmans, cosins paricus...
Entrevistat— No, jo no tinc pares, ni germans. Vaig aparèixer per generació espontània.
Entrevistador— I fills?
Entrevistat— Doncs gairebé, però no. Tinc quatre avortaments.
Entrevistador— Sí? I això?
Entrevistat— En els darrers sis anys, quatre nòvies que se'm quedaren prenyades... i totes quatre avortaren.
Entrevistador— Quan el predictor entra per la porta, l'amor fuig per la finestra.
Entrevistat— Sí. En el fons totes volen ser mares, però no ara, i menys amb mi.
Entrevistador— Esforci's i apliqui's, que si en fa mitja dotzena, els de la Clínica Dexeus li regalaran un cap de setmana a Port Aventura.
Entrevistat— Això compensarà els insults i amenaces que rebo per part dels de Durex.
Entrevistador— On hi ha bons condons, no hi ha avortaments.

Sovint es diu que a internet pots trobar molta escòria infrahumana, però jo he tingut la sort de conèixer persones fantàstiques, com el Senyor Manel.

El Senyor Manel és un home creatiu i, entre d'altres meravelles, ha parit Sit-Com/Dom, una petita sèrie sobre les aventures d'un parell de preservatius. La cosa semblava prou interessant com per a fer-ne una petita adaptació en vídeo. D'això que en diuen una websèrie.

Malauradament, hem descobert que fa un parell d'anys algú ja va tindre la mateixa idea



El nostre gos en un post (no entenc aquest refrany, però queda bé).

En tot cas, de moment hem avortat els condons.

Espanya - Tetã Paraguái

La selecció espanyola és animada per Manolo el del Bombo.
En canvi, el combinat paraguaià està recolzat per Larissa Riquelme.


Ja us podeu imaginar amb qui vaig jo.

Apunt lingüístic: en guaraní, llengua pròpia de bona part d'eixe país, República del Paraguai es diu "Tetã Paraguái". Visca el primer de juliol, i si cal, també el tercer!

Amb motiu de la Diada de l'1 de juliol

Més informació, en aquest bonic enllaç.