L'estaca 3.0

L'oncle Van Helsing cridava
a mitjanit al fossar
"collons, porteu-me l'estaca,
el vampir em vol mossegar".

Josep, que no veus l'estaca
allà on són tots els alls?
Si no podem clavar-l'hi
mai no podrem descansar!

Si clavem fort, ell ja caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que torna a la tomba
ben corcada deu ser ja.

Si jo l'estiro fort per aquí
i tu li claves fort per allà,
segur que torna a la tomba
i ens podrem alliberar.

Però, Josep, ell ja m'està mossegant,
els ulls se'm van emboirant,
i quan la força se me'n va
ell és més ample i més gran.

Ben cert sé que està podrit
però ara la sang mola tant,
que a cops la força m'oblida.
Torna'm a dir el teu cant:

Si clavem fort, ell ja caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que torna a la tomba
ben corcada deu ser ja.

Si jo l'estiro fort per aquí
i tu li claves fort per allà,
segur que torna a la tomba
i ens podrem alliberar.

L'oncle Van Helsing ja no diu res,
mal vent que se l'emportà,
ell qui sap cap a quin infern
serà feliç i immortal.

I mentre passen els nous vampirs
jo estiro el coll per provar
a veure si una vampiressa,
s'anima i es posa a xuclar.

Si clavem fort, ell ja caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que torna a la tomba
ben corcada deu ser ja.

Si jo l'estiro fort per aquí
i tu li claves fort per allà,
segur que torna a la tomba
i ens podrem alliberar.

Per aclamació popular, un vampir:

29-S, serveis mínims

Estimats lectors, estimades lectores:

he estat reflexionant sobre quin ha de ser la meua actitud, i la posició d'aquest blog, de cara a la convocatòria de vaga general del dimecres 29 de setembre.

He decidit de fer una vaga clandestina a la feina (és a dir, escaquejar-me) i deixar el blog amb serveis mínims.

Després d'una acurada cerca per internet, he trobat aquest mínim, que també dóna el seu servei.



No sigueu crítics i recordeu: Al pot petit hi ha la bona confitura.

Tardor calenta

Ja és oficial: som a la tardor. Astronòmica i meteorològica, com toca (o no). Com que El Corte Inglés ja fa prou negoci amb les estacions de l'any, jo em limitaré a fer quatre observacions.

1) Dissabte, diumenge, dilluns. Un partit Barça-Madrid implica, entre moltes altres coses, un espectacular desplegament de seguretat a Barcelona. Una jornada electoral implica, entre moltes altres coses, un espectacular desplegament de seguretat a tot Catalunya. El Barça juga el dimecres 24 de novembre contra el Panathinaikós, així que sembla lògic que no vulguin jugar el dissabte. A més a més, en ser jornada de reflexió, la llotja del Barça es veuria okupada per dotzenes de presidenciables i futurs consellers, a la recerca del vot indecís. El diumenge hi ha les eleccions així que, tenint en compte que enguany també hi ha partits de lliga el dilluns... per què no juguen el dilluns? Ja ho ha dit en Jaume Roures, que d'això en sap un munt: un Barça-Madrid sempre té audiència, es jugui quan es jugui.
L'avantmatx i l'anàlisi del resultat electoral simultàniament, diumenge a la nit i dilluns al matí. O us penseu que els comentaristes esportius no poden aplicar els mateixos tòpics futboleros a la política? "No hi ha rival petit", "una legislatura dura quatre anys", "els rivals també concorren a les eleccions", "els altres han anat a fer la seua campanya", "la política és així" ...

2) Entranyables. L'any 2001 n'Artur Mas fou nomenat Conseller en Cap i successor del president Jordi Pujol. A partir d'eixe dia, el Molt Honorable President es tornà entranyable. A principis del 2006, després de ser traït pel PSC i el PSOE, d'haver estat retallat l'Estatut amb el pacte Mas-Zapatero i d'haver-se trencat el primer trist-partit, el Molt Honorable President Pasqual Maragall agafà un aire entranyable. No sé que tenen els polítics acabats, que es tornen entranyables.

Ja fa mesos que el José Montilla i el Jordi Hereu estan molt entranyables.

3) La part positiva de la vaga. La Constitució Espanyola reconeix el Dret a la Vaga, com qualsevol país mínimament civilitzat. Si un treballador vol fer vaga per a exigir alguna cosa, té dret a fer-la. Però l'empresari també té els seus drets, i és just i coherent que l'empresari no pagui al treballador el sou del dia que fa vaga (el jornal del dia i la part proporcional de les vacances i la paga extra).
A la majoria d'empreses la vaga funciona com una eina de pressió del treballador sobre l'empresari, ja que el benefici que el treballador aporta a l'empresa és superior al sou que l'empresa paga al treballador. Si no fos així, l'empresa ja hauria acomiadat el treballador!

Però, ves per on, a la nostra economia hi ha també empreses on els treballadors cobren més del que aporten. Més i, en alguns casos, moltíssim més. Tant és així que, en aquestes empreses, quan un treballador es posa malalt no es molesten en cercar un substitut. Si es vol prejubilar li donen totes les facilitats i si es mor, ploren tots menys els de comptabilitat.

Són empreses públiques (RàdioTelevisió Espanyola, Ràdio Televisió Valenciana, COM Ràdio...) i també empreses privades que operen (o han operat) en règim de monopoli (o oligopoli, sense marge per a la competència) (FECSA-ENDESA, Iberdrola, Abertis, Aigües de Barcelona...). Com compensen aquest dèfici? Les empreses públiques tiren dels pressupostos públics i les privades, a part de rebre ajudes més que discutibles, subcontracten el servei a empreses que exploten els seus treballadors.

Per a la comptabilitat d'aquestes empreses la vaga és una benedicció. S'estalvien de pagar un sou que supera amb escreix el valor del que el treballador aporta a l'empresa. És més, si en comptes d'un dia de vaga en fessin cent, aquestes empreses deixarien de ser deficitàries. No caldria cap ERO, ni cap retallada salarial, simplement quedant-se a casa uns quants mesos els sindicats majoritaris d'aquest país farien un gran favor a l'hisenda pública i a l'economia del país.

Publicitat ben pagada

Ja fa uns quants mesos que alguns progres, molts catòlics i totes les feminazis de l'estat espanyol pretenen prohibir els anuncis de relax. Si la prostitució fos il·legal, es podrien prohibir els anuncis de relax. Si la prostitució fos legal, es podrien regular els anuncis de relax, com ja passa amb la publicitat de l'alcohol i el tabac. Però com que és alegal, és difícil prohibir o regular els anuncis d'aquesta mena de serveis.

I després d'estar uns quants mesos intentant tocar la fibra sensible uns, i volent donar lliçons d'ètica uns altres, han trobat la solució perfecta: els mitjans de comunicació que tinguin anuncis de relax no podran rebre publicitat institucional. Els anuncis oficials són ben pagats i molt ben valorats pels diaris, sobretot en temps de crisi, així que la majoria de mitjans hauran de triar entre mitja pàgina d'anuncis (és el que avui en dia hi ha a La Vanguardia o El Periódico) que no tenen assegurats, o la certesa d'unes quantes pàgines senceres cada setmana (sobretot ara, que estem en precampanya i cal mostrar al públic l'obra de govern).

Voldria destacar dos detalls:

1) Aquesta mesura es prendrà a finals del 2010 o inicis del 2011, quan la crisi econòmica ha fet baixar molt el negoci publicitari en general, i els d'aquest servei en particular. L'any 2007 era habitual que hi haguessin dues pàgines senceres d'anuncis de relax, i quan arribava el Construmat, més de tres.

2) Aquesta mesura es pot aplicar amb caràcter invers i retroactiu? És a dir, com a estímul per a deixar de posar anuncis de relax, ens obsequiaran amb els diners de la publicitat institucional? Sí és així, un servidor començarà a publicar anuncis de relax en aquest blog ara mateix. Sí, ja sé que aquest blog fins ara no tenia publicitat, amb eixes molestes finestres emergents (no com d'altres, que a sobre van de progres). Però no patiu, la publicitat que us entaforaré serà d'allò més discreta i elegant (com correspon en aquests casos).

JONI BLOND

Polonès, culturista, atlètic, apte per a dones, homes i parelles. 27 anys i 32 centímetres. O era 32 anys i 27 centímetres? Bé, en cas de dubte li podeu demanar la cinta mètrica i la partida de naixement. Telèfon de contacte: 672 767 500



Si no em donen la Creu de Sant Jordi, cosa incomprensible, com a mínim em podrien subvencionar.

Dues propostes en política municipal

La crisi no acaba de remetre, el dèficit públic segueix sent massa alt i al Zapatero li estan cantant la canya a Nova York. I com sol passar, els tertulians i columnistes senyalen els culpables. I qui més crítiques rep és la Ventafocs de les administracions públiques: els ajuntaments. Tenim 542 municipis al País Valencià i 946 al Principat de Catalunya, i entre aquest 1488 municipis hi ha de tot. N'hi ha d'austers i de malbaratadors, de seriosos i d'impresentables, però com passa gairebé sempre, paguen justos per pecadors.

Fa un parell d'anys el govern central va promoure que els ajuntament gastessen molt per a crear llocs de treball, era el Plan Ẽ. Ara, en canvi, els imposen austeritat i els controlen els pressupostos. Personalment no crec que s'haja de gastar poc, sinó que s'ha de gastar bé. I gastar bé vol dir en alguns casos gastar molt i en d'altres gastar poc, segons quines siguen les capacitats i necessitats de cada municipi.

I si el govern central vol impulsar mesures per a que els ajuntaments gasten bé té dues mesures que depenen d'ell:

— Mandats municipals de 5 anys. La gestió municipal es mou a un ritme diferent. Els ajuntaments no han de prendre mesures urgents en política internacional, justícia o impostos. Massa sovint els alcaldes són víctimes de la "inauguritis" i impulsen obres que no són imprescindibles, però que s'acaben i inauguren ràpidament, mentre que d'altres inversions, més importants però de més lenta realització, es posposen. Allargant un any el mandat municipal es permet als consistoris planificar amb més calma. Cinc anys és el que dura una legislatura al Parlament Europeu.

— Llei electoral municipal. Una cosa és facilitar la formació de governs i una altra és regalar les majories absolutes. El 2007, igual que el 2003, molts alcaldes obtingueren la majoria absoluta amb el 40% dels vots. I molts han acabat fent "alcaldades". I les alcaldades acostumen a ser cares. Està bé que els regidors es distribuïsquen seguint la Llei D'Hondt, però caldria fer llistes obertes (o desbloquejades) i baixar el mínim per a entrar al consistori del 5% actual al 3% (com a les eleccions generals).

Sé molt bé que aquestes dues propostes no resoldran el problema del dèficit públic, però ajudaran a que els ajuntaments gasten amb més senderi.

El ram del coure

Tractar amb la teua família
és una cosa que m'angoixa,
jo abans tenia xenofília
i ara tinc xenofòbia.

Doncs jo crec que és erroni,
i molt poc engrescador,
que quan parlem de matrimoni
ells treguin el mocador.

Saps que parlo amb cautela,
i no sé pas que concloure,
si tota aquesta parentela
va furtant cable de coure.


La Consellera d'Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, ha declarat que a Catalunya no hi ha cap problema de marginalitat amb les persones d'ètnia gitana, que cap zíngar expulsat de França vindrà a Catalunya i que els partits xenòfobs no entraran al Parlament de Catalunya.

Un rumor que no entenc

M'ha arribat el següent rumor: el proper 14 de maig, Sa Majestat el rei Joan Carles I abdicarà de la corona en favor del seu fill Felip. Segons sembla ho farà coincidir amb la data en la que son pare, Joan de Borbó, va abdicar de la corona en favor de son fill. I sembla ser, segons aquest rumor, que farà igual que son pare i que es quedarà amb el títol de Comte de Barcelona.

Probablement aquest rumor sigui fals, i quedarà demostrat el dia 15 de maig quan tot segueixi igual a la Zarzuela. És l'avantatge dels rumors amb data de caducitat.

Però el que em preocupa no és la veracitat d'aquest rumor —un dia o altre hi haurà un relleu al tron, i el príncep Felip ja té 42 anys— sinó l'intencionalitat del rumor. Un rumor es deixa anar o bé per a beneficiar d'algú, o bé per a perjudicar algú. I en aquest cas no veig qui — persona, institució o projecte— en pot sortir beneficiat, o perjudicat. És un rumor sense intencions aparents, cosa impròpia de la rumorologia.

També tinc curiositat per saber quan va començar a córrer aquesta brama. Ho dic perquè igual això es diu des de l'any 2007 i jo estic tant aïllat de Món que fins a dia d'avui no n'he sabut res.

Això de morir-se

"La mort és un problema només pels vius" Markutis

És llei de vida, un dia o altre arriba la mort. Sobre la mort ja s'han dit moltes coses, des de la biologia i la medicina fins a la filosofia i la religió, passant per la literatura, el cinema i la galvanoplàstia. Així que jo no us diré res que no s'hagi dit ja. No us donaré cap lliçó, jo no estic capacitat i vosaltres no me l'heu demanat.


Em limitaré a fer cinc petites reflexions sobre això que m'ha tocat viure aquests darrers dies, arran de la mort de mon pare.

— Hospital de Sant Pau. Voldria agrair al personal de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona la seua sinceritat, tendresa i humanitat. Mon pare ha mort sense patir i acompanyat dels seus, i els ho vull agrair.

— Funeral laic. Els serveis funeraris ofereixen funerals laics, cosa lògica tenint en compte les creences i conviccions de bona part de la població d'aquest país. El més curiós és que, al tanateu de Les Corts, qui ofereix funerals laics és un mossèn catòlic... això sí que és voluntat de servei i reciclatge professional. Després diran que no som un país competitiu.

— Serveis Funeraris. La gent que treballa als serveis funeraris està feta d'una pasta especial. Han de parlar amb gent que no coneixen,  d'orígens i procedències molt diverses. I han de parlar de coses molt personals amb persones que estan emocionalment tocades. Parlen de coses personals i cares, matèria doblement sensible.

He pogut observar que tenen una gran capacitat per a no sorprendre's de res, seguir el corrent a qualsevol i dir que sí a tot.

— Els acompanyo en el sentiment .
— Gràcies. L'avi només tenia 93 anys, era a la flor de la vida...
— Sí, ens ha deixat massa jove. Hauríem de decidir on acomiadem el difunt...
— L'avi era nascut a Càceres...
— Volen que traslladem el cadàver a Càceres?
— Nooo, l'avi vivia a Granollers des que era petit.
— Al cementiri de Granollers, doncs?
— No, al de Collserola, que hi ha senglars i ell era un fan d'Astèrix i Obèlix.
— Entenc. Han pensat si volen incinerar-lo o enterrar-lo?
— L'avi fumava molt i va treballar de forner, així que l'incinerarem.
— És clar, és el més lògic. Hauríem de triar el taüt, ací tenen el mostrari...
— Aquest any l'Hèrcules juga a la primera divisió...
— El seu avi era de l'Hèrcules? Volen un taüt amb els colors de l'Hèrcules?
— No, l'avi era del Barça. El taüt de color blanc ja va bé.
— Molt lògic. I les flors?
— L'avi va fer la mili a la marina, així que triarem les blanques i vermelles.
— És clar que sí. Han pensat en l'acompanyament musical?
— Li agradava molt jugar a la petanca i escoltar els vells èxits del Manolo Escobar, així que posarem una mica de Mozart...
Ha de ser meravellós conviure amb algú que treballa als serveis funeraris, et diu que sí a tot.

— Els veïns. Fa uns anys vaig llegir una notícia sobre un petit poble gallec (no en recorde el nom) on els veïns estaven molt indignats amb el sorteig de nínxols del nou cementiri municipal. Es veu que, coses de l'atzar, a la majoria els havia tocat de veí de nínxol algun veí del poble amb el que tenien mala relació. I l'eternitat és un periode de temps massa llarg com per a tindre al costat algú que et cau malament.

Nosaltres, de veïns de nínxol, tenim la família Rubianes (no crec que siguen parents de l'actor, seria massa casualitat), els Klämburg (cognom típicament santsenc), els Ampon i Mor (no faré acudits), els Garcia-Cervera i els Espín-Pallarès (aquests a la làpida hi tenen gravada una parella fent balls de saló, és un detall ben bonic). Se'ls veu bona gent, així que no crec que tinguem problemes de veïnatge i convivència (o conmortència, arribat el cas).

— Article 66. Segons l'article 66 de l'Ordenança de Cementiris, cal tindre actualitzat el nínxol que s'ocupa. Dit d'una altra manera: cal pagar el nínxol o et fan fora. He pogut veure uns quants nínxols amb l'avís pertinent (datat el juliol del 2009). Em pregunte, en cas d'impagament, com són aquests desallotjaments. Els vells okupes mai no moren.

I per acabar, dos consells importants:

1) Quan arribi el dia la vostra família no estarà en condicions de triar, ni de pagar, el vostre comiat. Ara que esteu vius i sans deixeu per escrit quines són les vostres últimes voluntats i com voleu que siga el vostre funeral. I si deixeu uns quants calerons per a pagar-lo, molt millor.

2) Tot i l'increment de l'esperança de vida, aquesta segueix sent massa curta. Gaudiu de la vida, que són quatre dies.

Estivacions 5

Amb el canvi climàtic i l'onada de ninisme, que t'allibera de qualsevol rutina, cada vegada hi ha més persones que no saben en quin mes viuen. Per sort, els cartells independentistes al carrer i els anuncis de col·leccionables a la televisió ens recorden que som al mes de setembre.

N'hi ha que estan més estressats que jo.

Mentre jo em quede patint la Síndrome d'Estrés Post-Vacacional Col·lateral (t'afecta que els altres acaben les vacances i tornen a casa, a molestar) us deixe amb quatre reflexions del que queda d'estiu.

1) Els putus brasilers. Ja fa gairebé una setmana que la policia va desarticular una xarxa que prostituïa homes brasilers a Alacant, Barcelona i Mallorca, i les feminazis en xarxa encara no han dit res. És curiós, perquè estan radicalment en contra de la prostitució. Potser és perquè la majoria de clients són gais, i criticar-los seria homofòbic. O potser no en diuen res perquè una petita part de les clientes són dones, i no poden criticar que una dona mancada d'amor busque afectivitat, encara que siga pagant.

Em deceben les feminazis en xarxa, si s'esforcessen una mica i investiguessen el tema segur que trobarien a algun home heterosexual a qui donar-li la culpa. I si pot ser, que l'home heterosexual siga de raça blanca.

2) Diades. Quantes vegades hauré escoltat aquesta frase "Hay que ver como son los catalanes, mira que celebrar las derrotas"! El verb celebrar significa "acomplir segons un ritual", i es celebren batejos, funerals, congressos, judicis i festes majors. Així doncs, celebrar no implica alegrar-se.

Per què el 8 de març és el Dia Internacional de la Dona Treballadora? Doncs perquè el 8 de març del 1917 les dones treballadores russes (encara amb el règim tsarista) sortiren al carrer a reivindicar els seus drets... i foren massacrades, com qualsevol que s'oposava a l'autoritat de sa majestat. Als Estats Units la celebren el 25 de març, en homenatge a les 142 dones treballadores que foren massacrades l'any 1911. S'alegren de la massacre? Nooo, li fan un homenatge a les víctimes.

Per què l' 1 de maig es celebra el Dia Internacional del Treballador? Doncs el mateix, per retre homenatge als treballadors morts i empresonats arran de la protesta obrera de Chicago de l'1 de maig del 1886. S'alegren de la massacre i la repressió? Nooo, li fan un homenatge a les víctimes.

Així doncs l'11 de setembre, com el 25 d'abril, no ens alegrem d'una derrota si no que li fem un homenatge als que lluitaren.

3) Entrevista de treball. Com que tinc un contracte escombraria (com la majoria de treballadors, ja ho sé) vaig anar a una entrevista de treball, a veure si trobava alguna cosa més estable i ben pagada (sóc un il·lús, ho sé). La meua sorpresa ha estat majúscula quan l'entrevistadora m'ha dit que havien trucat a la darrera empresa on jo havia treballat, per a contrastar el que diu el burrículum i els havien dit que jo sóc una persona "molt qualificada, treballadora, amable i cordial" i que vaig plegar d'allà "per que ja no tenien més feina i van haver de marxar molts bons treballadors", i més lloances a la meua persona.

El primer que he pensat és que s'havien equivocat de persona. El segon que he rumiat és que la meua ex-empresa vol destruir l'economia catalana promocionant paios com jo.
Però l'únic que he estat capaç de dir és "Et prometo que no m'he anat al llit amb cap dels que has parlat". I per una vegada, és cert.

4) Marina Geli. La Consellera de Sanitat catalana, famosa pels insults rebuts a Intereconomia TV, ha tornat a fer una d'eixes coses que només els federalistes fan: renunciar a legislar tot i tindre les competències i la responsabilitat. Ha dit que la llei basca que prohibeix fumar allà on hi ha nens (fins i tot als vehicles privats) està molt bé i s'ha d'aplicar a tot arreu, però que ella, tot i estar d'acord amb la llei, no en redactarà una de semblant a Catalunya ja que "espera que se'n faci una a Espanya, per a tots". Fa un any ja va dir que esperava aquesta llei i que era molt important.

Ací tenim la plasmació del drama federalista català: té competències i diners per aplicar una determinada política, però no ho fa perquè espera que Espanya faça una llei general "per a tots". Si a Espanya governa el partit amic i germà, s'esperen a que facen una bona llei "per a tots". Si a Espanya governa l'ultradreta cavernícola llavors no val la pena fer una llei perquè "ens la tombaran, mira si són dolents".

És que ni els propis federalistes veuen viable el federalisme!?
Trist destí el dels federalistes que no tenen amb qui federar-se.



5) Terry Jones. El pastor Terry Jones ha anunciat que cremarà un exemplar de l'Al-Corà. Acusen el senyor Terry Jones d'excedir-se i d'excitar la violència islamista i el rebuig a Occident.

Sóc prou vell com per recordar els anys de la pesta blava i la crema de llibres pel simple fet d'estar escrits en català. Els autors de les obres incendiades, casualment o no, eren valencians: Jaume Roig, Joanot Martorell i Ferran Torrent. Que jo recorde, això va passar a manifestacions convocades per Unión Valenciana i companyia. També es va donar un cas en un institut de Burjassot, per part d'un alumne que, segons ens digueren, era dels YOMUS. Deuria ser cap allà l'any 1993 o el 1995. El Vicente Gonçales Lissondo encara era viu.

Aquells actes incendiaris no provocaren cap reacció violenta al nord de la Sènia. Serà que el pujolisme els tenia anestesiats. O potser durant els anys 90', malgrat Aznar, encara s'esperava alguna cosa bona dels altres pobles de l'estat espanyol.... un miracle, un miracle anomenat federalisme.

Reflexions polítiques de cap de setmana

Per què sempre són tres? Per què sempre seuen davant d'una taula? Per què només parla un?


Entre els milers de lectors d'aquest blog probablement hi haurà algun membre de l'FLNC, el GRAPO, la Unió Esportiva Lleida o qualsevol altre grup armat i perillós. És per això que, amb l'humiltat que em caracteritza, proposaré altres formats per fer comunicats. Per què ser kombatiu no és incompatible amb mostrar-se creatiu:

— Quatre encaputxats passejant per la platja i fent una polifonia amb les seues reivindicacions. És important que les reivindicacions lliguin en mètrica i rima. I si a sobre tenen coherència, llavors ja han triomfat.
— Un ventríloc. Ara que està de moda el vintage, res millor que recordar José Luís Moreno i Mari Carmen y sus muñecos. Imagineu-vos un Rockefeller amb txapela dient "Y toma tregua maketo!"
— Un il·lusionista. Una mena de Mag Lari amb caputxa fent desaparèixer les armes i canviant-les per flors. (una mica hippy, no?)
— Un pregoner. "En nombre del Komité Central se hace saber..."
— Una orquestra patxanguera. Ara que s'acaba l'estiu, i ja no es fan festes majors, aquesta gent està disponible. I no tenen cap moderació amb els decibels.
— Un lipdub, que està de moda i si no en fas cap, no ets ningú.

I ara calceu-vos, que durant dues setmanes tindrem un allau de tertulians analitzant el tema.

El dia de Brasil a Catalunya

Aquest diumenge 5 de setembre es celebra a Barcelona el Dia del Brasil a Catalunya.
De ben segur que serà tot un èxit. Mireu aquestes imatges de l'edició de l'any passat, a la comarca de les Garrigues:

Efectivament, el que té pèl a les orelles és el meu sogre. La senyora que l'acompanya és la peixetera.