El Partit Família i Vida és una formació política que defensa la Família i el Dret a la Vida. PFiV neix del convenciment d’una sèrie de ciutadans sobre la necessitat que aquests valors fonamentals siguin defensats en l’àmbit polític.
El Partit Família i Vida està en contra de l'avortament, en contra de la píndola del dia després, en contra de l'eutanàsia, en contra del matrimoni homosexual, en contra de la prostitució i en contra de la pornografia.
El Partit Família i Vida està a favor de la Família, del Dret a la Vida i de totes les polítiques que defensin la vida.
Per expressa voluntat dels seus fundadors, el PFiV s’ha constituït com un partit temàtic, que només defensa la Família i la Vida. Aquesta opció restrictiva no només es justifica, sinó que ve exigida per l’extrema importància de l’objectiu a aconseguir: volem unir els esforços de tots aquells que consideren que la Família i la Vida són els dos pilars fonamentals de tota acció política, i aquests dos objectius han de ser absolutament prioritaris; per aconseguir això, no volem distreure els esforços de ningú introduint altres objectius que també serien legítims, però que podrien generar cert dissentiment entre els defensors de la família i la vida.
El PFiV és un partit obert a qualsevol que comparteixi els seus valors, sigui quina sigui la seva ideologia, credo o postura pel que fa els altres aspectes de la vida política, amb l’únic objectiu comú d’establir la base ferma sobre la qual construir la resta de la política.
El bo de Josef: un home que protegia la família i que sempre va rebutjar l'avortament.
Diuen que hi ha homes que només van amb dones que tinguin el mateix nom que la seua predecessora. Ella— Com és que no t'has fet mai cap tatuatge? Jo— Ja saps que no crec en el matrimoni.
Fèlix Millet i Tusell és fill, nebot i net d'il·lustres integrants de la burgesia catalana.
El 1974, juntament amb Josep Trias de Bes i Joaquim Molins, va ingressar a l'empresa immobiliària Renta Catalana, dirigida pels germans Ignasi i Antoni Maria Baquer. El 6 de maig de 1983 fou enviat dues setmanes a presó preventiva per un suposat delicte d'estafa en relació amb aquesta empresa, juntament amb Ignasi Baquer i Eduardo Guillén. El 1984 l'Audiència de Barcelona el condemnà a dos mesos de presó i a 30.000 pessetes de multa per un delicte d'imprudència que va facilitar un delicte de falsedat documental.
El juny del 2009 la Fiscalia de Barcelona, arran d'una investigació d'Hisenda, iniciada alhora per una denúncia anònima (probablement un treballador o ex-treballador del Palau) va presentar una querella per apropiació indeguda i falsedat contra Félix Millet i Jordi Montull. A finals de juliol de 2009 Millet es va veure implicat en una investigació de la fiscalia de Barcelona en la que es va intentar aclarir un presumpte desviament de dos milions d'euros durant els anys 2003 i 2004 per part del patronat del Palau de la Música. El 28 de juliol de 2009 Millet va ser destituït del seu càrrec al patronat i el 31 de juliol cessà de la presidència del Banc de la petita i Mitjana Empresa, Bankpime.
Millet reconegué un desfalc de 3,3 milions d'euros que destinà, entre altres usos, a reformar edificacions de la seua propietat i a pagar-se vacances de luxe. A més va dir que havia pagat comissions i pagaments en diner negre (diner que no consta en la comptabilitat oficial) a alguns artistes que actuaven al Palau de la Música.
També està implicat en el cas Hotel del Palau, una requalificació urbanística irregular d'un solar proper al Palau de la Música Catalana, al districte barceloní de Ciutat Vella, per a construir-hi un hotel de luxe. A més també estan imputats el regidor d'Urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona, Ramon García-Bragado (PSC) i el gerent d'Urbanisme, Ramon Massaguer (PSC), tots dos acusats de prevaricació.
L'hotel s'havia de construir en un edifici propietat de l' Escola La Salle Comtal que cedia al Palau a canvi d'unes obres a l'escola. La propietat en canvi de cedir-se al Palau de la Música va anar a parar a Olivia Hotels, presidida per Manuel Valderrama, ex-vocal de la junta del Palau. Segons les acusacions, alts càrrecs municipals podrien haver dictat una resolució injusta i haver falsejat documents a l'amagar que l'antic equip directiu de l'entitat del Palau havia cedit l'ús dels terrenys a Olivia Hotels.
Fèlix Millet va rebre l'any 1999 la Creu de Sant Jordi.
Paio Xunguíssim— Perdona, tu ets el Josep, oi? Josep— Sí. Eh... no.... eh.. amb qui tinc l'honor de parlar? Paio Xunguíssim— Amb Hug Trencacolls, el futur marit de la Cristina. Josep— Cristina? Cristina la Xupapo... Eeeh... No, jo no sóc el Josep. Em sap greu, que passe vostè un bon dia. Paio Xunguíssim— Si no ets el Josep, com és que estàs sortint de sa casa? Josep— És que vaig a regar-li el correu i recollir-li les plantes. El Josep ha anat a passar un retir espiritual a un temple budista de Groenlàndia. Paio Xunguíssim— Doncs ets clavadet al de la foto. Fixa-t'hi. Josep— Sí, ho confesse, sóc jo... però si us plau no em mates!! Paio Xunguíssim— Tranquil, que no et mataré. Josep— Sóc un home vil i menyspreable, ho sé, però no me pegues. Paio Xunguíssim— Ja sé que ets vil i menyspreable, però no et pegaré. Josep— Sóc egoista i mesquí, i amb la Cristina em vaig portar com un cabronàs... ho confesse, però si us plau no m'hostiïs.... buà buà!! Paio Xunguíssim— No ploris. Ja sé que ets egoista, mesquí i cabronàs, però no et clavaré un gec d'hòsties. He vingut a donar-te les gràcies. Josep— A donar-me les gràcies? Paio Xunguíssim—Sí, vinc a donar-te les gràcies i a convidar-te a dinar al millor restaurant de la ciutat. Amb la Cristina et vas portar tan malament que... GRÀCIES A TU, JO SEMPRE SERÉ BO!
Que passaria si la Plataforma per Catalunya (PxC) de l'Anglada entrés al Parlament? Doncs que CiU i el PP ho tindrien molt fàcil per pactar: el dolent de la pel·lícula ja no seria el PP, seria la PxC. I el cordó sanitari el farien a la PxC. CiU tindria un argument boníssim per a pactar amb el PP: "hem de frenar el lepenisme, pactarem amb la dreta civilitzada".
Gerra de litre de cervesa bavaresa: 5 euros Barret de copa: 22 euros Pits de silicona pel putotberbeneru: 3500 euros Que un fatxa s'estampi amb el seu Phaeton.... Això no té preu!
Hi ha coses que els diners no poden comprar. Per a tota la resta FATXACRASH.
Fa tot just dos anys que el dirigent feixista Jörg Haider es va estampar amb el seu luxós Volkswagen Phaeton quan tornava de farra.
La cancellera alemanya Angela Merkel considera que l'intent de crear una societat multicultural ha fracassat de totes totes. La senyora Merkel afirma que és l'hora de canviar de model i exigir als ciutadans d'origen estranger que s'integrin, en clara referència als quatre milions de turcs que viuen al país. Açò passa, segons Merkel, per obligar aquests ciutadans a parlar alemany perquè així, diu la cancellera, tindrien més oportunitats per trobar feina i integrar-se en la societat.
Un país independent com és Alemanya, amb un idioma parlat per cent milions de persones, oficial a sis països diferents... té immigrants que no saben parlar la llengua pròpia del país!? Collons, sí que ho tenim fotut els catalans!
És significatiu que siga la senyora Merkel qui parle d'adaptació al lloc on (i moment que) es viu: l'any 1985 estava amb els comunistes del SED i el 1995 amb els democratacristians de la CDU. Tot un exemple d'adaptació!
Crec que el millor que pot fer la senyora Merkel és demanar als seus compatriotes que prediquen amb l'exemple i que els milers d'alemanys que viuen a Mallorca, Calella i Benidorm s'adapten i aprenguen a dir alguna coseta en la llengua pròpia del país que els acull.
"Ens hem equivocat, ens pensàvem que tornarien al seu país però s'han quedat". Als catalans ens ha passat quelcom semblant amb els alemanys i d'altres guiris. Quan són joves estudiants Erasmus no els exigim res. Al cap i a la fi, on s'és vist que els estudiants universitaris hagin d'aprendre res!? "Mi no entenderrr katalan. Mi venirrr a aprenderrr ispañolo. Tu hablarrr ispañolo y yo beberrr sangrrría". Després venen els professionals de prestigi, com els d'Air Berlin o els bars de platja i és clar, tampoc els hi demanarem que entenguen l'idioma del país que els acull, ni del client que els paga.
I per últim els jubilats. Venen a passar els seus últims vint anys de vida al nostre país i és clar, vint anys és poc temps.
Doncs això, que la senyora Merkel ens faça una visiteta i convide els seus compatriotes que viuen a l'estranger a predicar amb l'exemple. Si es porten bé, els subvencionarem l'Oktoberfest, igual que ja ho fem amb la Feria d'Abril.
___________________
Entrada dedicada a l'Òptica Gantzer, fundada fa 100 anys per alsacians instal·lats a Sants. Els alsacians que fundaren el negoci, a part d'alemany, francès, anglès i espanyol, també sabien parlar català!
La tardor té moments entranyables: l'Oktoberfest de Calella, el Festival de Cinema de Sitges i els Premis de l'Epistolari Blau.
1) Pelayo y sus pocilgas en la aliseda. Per a traduir d'una llengua A a una llengua B cal dominar la llengua A i la llengua B. Si algú parla una llengua C i desconeix la llengua A, no té gaire sentit demanar-li que tradueixi d'A a B. És més, si tampoc sap la B, és ridícul voler que tradueixi d'A a B.
Som a l'octubre del 2010, però alguns segueixen ancorats al juliol del 1970. Al centre de Barcelona m'he trobat una parella de turistes que cercava un hotel al carrer Pelayo. Tenien imprès un correu electrònic de confirmació de la seua reserva a l'hotel Medium Monegal, al carrer de Pelai 62. La persona que els havia enviat la confirmació havia escrit, a uns guiris que no sabien parlar espanyol, ni català, l'adreça en espanyol, tot i que la placa, el plànol i tots els indicadors estan escrits en català. Pretenien que algú que no sabia català ni castellà, traduís del castellà al català.
Si hem de quedar a Londres amb algú que no sap anglès, li direm de quedar a l'estació del Pont de Pedra o a Stonebridge? Quan vaig anar a Finlàndia em vaig allotjar a Myllypuro, un barri de les afores. Afortunadament em van dir que anés a Myllypuro, i no pas a El Molí del Rierol, perquè si no encara estaria perdut mirant el mapa de la ciutat.
Encara recordo quan un colega va rebre la visita d'uns parents de la seua xicota, una extremenya. Per a dur-los a pasturar els va dir "nos vemos en la parada de Atarazanas, yo os paso a recoger y vamos a ver la zona del mar y eso". Els extremenys miraren el mapa, cercaren "Atarazanas" i el més semblant que trobaren fou "Artigues", a Sant Adrià. I a sobre, com que segons el plànol-guia del metro sembla que el riu Besós faci un estuari, els extremenys hi anaren convençuts que allà trobarien el cine IMAX i el Maremàgnum.
I el més preocupant és que tampoc tradueixen tots els topònims. I massa sovint els tradueixen malament: el barri del Born, en comptes de traduir-lo com "el barrio de la Justa" el tradueixen com "el barrio del Borne".
Endevinalla: series capaç de trobar les estacions de metro de TMB de Las Pocilgas, La Aliseda, El Hoyo i La Poza del Río? (fes clic per a veure el plànol més gran)
2) Halloween amb la família política. Hem optat per fusionar Tots Sants amb Halloween. Veure pel·lícules de terror tot menjant castanyes, moniatos i panellets, i bevent ratafia i moscatell. Com que igual la meua cunyada amb ve el seu xicot, el Bola 8, he pensat en triar films de terror que li demostrin que sóc un home tolerant. Encara que ell sigui negre, calb i obès, també pot celebrar Tots Sants i Halloween:
Primer una pel·lícula de vampirs, que tornen a estar de moda
I després una sobre el Monstre de Blackenstein
3) Cara a cara. Aquest no és pas un país bipartidista. Políticament parlant, més aviat és un país polígam. Si s'ha de fer debat un debat cara a cara entre el candidat de CiU i el del PSC, també caldria fer un altre debat entre el candidat de Ciudadanos i el de la UPyD, un altre amb el de Reagrupament i el de Solidaritat. i un altre entre el PP i Falange Española.
És lògic, oi? Al cap i a la fi són parells de candidatures que proposen el mateix!
La vida és injusta, i en comptes de passar-me aquest pont del Genocidi a una illa del Carib, redimint amb els meus encants sexuals les pobrissones mulates, que ja porten cinc segles de patiment, m'he hagut de quedar a casa. I a casa, mirant la tele, he pogut veure de nou el gran èxit de l'any 1998: EL XOU DE TRUMAN.
Dotze anys després del seu triomf a la gran pantalla podem concloure que el film té, com a mínim, tres greus errors:
1) Inversió inicial. Ni amb valors segurs, com el futbol a Europa o el beisbol als EUA, les cadenes de televisió fan inversions a 10 anys vista. Hi ha poca paciència televisiva, i si l'audiència no respon, els programes es suspenen sense pietat. I la llista de programes cancelats és llarga i dolorosa.
2) Personalitat imprevisible. Totes les persones tenim trets de personalitat innats, que les vivències poden matisar o accentuar, però no eliminar. I si el nen hagués estat intel·lectualment limitat? O hagués tingut una conducta violenta? O si fos gai? Es pot manipular l'entorn per a condicionar la personalitat i potenciar determinades capacitats intel·lectuals, però tampoc es poden fer miracles.
3) La competència. Quan un format televisiu triomfa li surten imitadors com si fossin bolets. I cada vòpia accentua un detall que pot interessar l'audiència (o un sector de l'audiència). I sempre van a més: violència familiar, adoctrinament religiós, viatges impossibles, conflictes racials... les coses que ja hem pogut veure a Peking exprés, La casa de tu vida, Gran Hermano 5....
L'any 2006 arribaren a les sales catalanes dues pel·lícules iguals Infamous i Capote. Tots dos films, estrenats a casa nostra amb pocs mesos de diferència, eren una adaptació de la mateixa novel·la de Truman Capote: A sang freda.
No és pas l'únic cas. L'any 1989 s'estrenaren Valmont de Miloš Forman i Dangerous Liaisons d'Stephen Frears, totes dues pel·lícules explicaven la mateixa història de sexe i poder basades en la mateixa novel·la del segle XVII de Pierre Choderlos de Laclos.
L'any 1991 arribaren a les pantalles catalanes Robin Hood: Prince of Thieves, dirigida per Kevin Reynolds i protagonitzada per Kevin Costner i Robin Hood dirigida per John Irvin i amb l'Uma Thurman fent de Marian.
L'any 1995 s'estrenaren Hackers i The net, totes dues ens explicaven una història de conspiracions a través d'internet. El 1997 estrenaren Volcano i Dante's Peak, totes dues eren detractaven els mateixos desastres geològics. El 1998 passà el mateix amb Deep Impact(on el Morgan Freeman feia de president negre dels EUA) i Armaggedon, en aquest cas l'argument era la caiguda d'un meteorit a la Terra. L'any 2000 tinguérem Mission to Mars i Red planet, totes dues narraven la mateixa expedició a Mart.
I la llista és encara més llarga.
A ell també li'n donaven 2
Si bé el cinema català no està a l'alçada del nord-americà, la política catalana sí que està al nivell de Hollywood: nosaltres també estrenem els partits de dos en dos, i fins i tot de tres en tres. Em refereixo a partits polítics que s'autodefineixen amb la mateixa ideologia i que tenen el mateix programa electoral, i fins i tot el mateix logo, però que van separats a les eleccions.
Estrenàrem la democràcia amb un bon grapat de partits trotskistes(LCR, POR, POSI, PST..) que tenien la mateixa ideologia i proposaven exactament el mateix programa electoral (nacionalitzar la banca, proclamar la república, autodeterminació de Catalunya..). També els falangistes presentaren llistes paral·leles (Falange independiente, Falange auténtica, Falange-Frente español...).
Després vingueren els verds(Alternativa Verda, Els Verds Ecologistes, Esquerra Verda, Opció Verda..) aplicant el copy+paste de programa electoral, eslògans i logo.
A les darreres eleccions catalanes es presentaren dues formacions polítiques, Escons Insubmissos i Ciudadanos en Blanco, que deien representar els ciutadans que votaven en blanc. I totes dues feien les mateixes propostes, com la reforma de la llei electoral, canviar el finançament dels partits i convocar referèndums per a aprovar les lleis més importants.
I si no hi ha canvis d'última hora, el proper 28 de novembre tindrem als col·legis electorals les paperetes de:
Val a dir que si bé una persona pot anar més d'una vegada al cinema, en unes eleccions només es pot votar una vegada (si se'n voten més és fer trampa, i està molt lleig).
I després es queixen que la gent no va al cinema, ni a votar!
El Molt Honorable President Montilla ja ha dissolt el Parlament i ha convocat eleccions pel proper diumenge 29 de novembre.
Per si algú encara no ho sap, el nostre sistema es basa en una Llei Electoral en la que els escons es reparteixen proporcionalment als resultats obtinguts mitjançant la fórmula D'Hondt. I aquesta fórmula es basa en el repartiment d'escons a partir dels quocients més alts: es divideix el nombre de vots obtinguts per cada candidatura entre els escons a repartir, i s'adjudiquen seguint l'ordre dels quocient més alts. Ací teniu un petit exemple:
Tenim una circumscripció electoral on s'han de triar 15 diputats (com per exemple Lleida). El partit A ha obtingut 110.000 vots, el partit B 97.000 vots, el partit C 45.000 vots, el partit D1 35.000 vots i el partit D2 33.000 vots. Així doncs dividirem els resultats de cada partit entre 1, entre 2, entre 3... fins arribar a 15 (cliqueu l'imatge per a veure-la més gran):
Després triarem els 15 quocients més alts:
I ara fem la següent reflexió: Si el partits D1 i D2 tenen la mateixa ideologia i el mateix programa electoral, que passaria si anessin plegats? La suma dels 35.000 vots de D1 i els 33.000 vots de D2 són 68.000 vots...
... Doncs que tindrien tres escons. A tindria 5 escons, B5 escons, C2 escons i D1+D23 escons.
N'hi ha de totes les edats, però la majoria són joves. N'hi ha de totes les tendències estètiques i tribus urbanes, però la majoria són (o van de)kombatives, o d' esportistes, o de muntanyenques. Han arribat poc a poc i sense fer soroll. A diferència del Gaixample no han canviat el paisatge humà ni han encarit el barri. Freqüenten els bars i cafeteries alternatius. Han arribat poc a poc i sense fer soroll. No molesten i ningú els pot retreure res. Són bones veïnes.
Però avui no us parlaré de la majoria silenciosa, avui toca parlar de la minoria sorollosa.
En un dels carrerons que van a petar a la carretera de Sants hi havia una família de paioponis (amb pinta d'anar de pícnic), un jubilat de mobilitat molt reduïda (sóc incapaç de dir-vos si anava o tornava), una parella de caribenyes (una mulata i una negra) i jo. Cadascú a la seua i sense ficar-se amb ningú. En aquestes que apareixen una parella de lesbianes: una noia jove d'estètica esportista i una quarantona amb cara de votar Iniciativa. Les lesbianes no li feien cap mal a ningú, es limitaven a passejar ben agafades de la cintura, fent-se moixaines, en direcció a la carretera de Sants. I com que l'intolerància i la mala educació no coneixen fronteres, les dues caribenyes (dominicanes potser? no sóc capaç de distingir-ne l'accent) increparen les lesbianes. No reproduiré les seues paraules, però sí que us confessaré que era tanta la grolleria que se'm va escapar una rialleta. I ací vingué la part heavy, ja que a les caribenyes no les digueren res, però a mi la madura m'etzibà:
"Y tu de que coño te ríes!? Estarás contento cachocabrón!"
Anem a veure, què carai passava pel cervellet de la lesbiana madura? Quina mena de prejudicis arrossega?
— És tan masclista què es pensa que eixes dones no tenien prejudicis propis i que només podien parlar i actuar sota les ordres d'un home?
— És tan racista què es pensa que eixes negres no tenien prejudicis propis i que només podien parlar i actuar sota les ordres d'un blanc?
— És heterofòbia? Tot i que la dona no tenia manera de saber si jo era hetero, gai o ves a saber que.
Encara no és oficial, però és força probable que la meua família política s'amplie amb un nou membre. Si fins ara l'estrella era el meu sogre, l'home calb i amb pèl a les orelles, ara es pot incorporar un nou fitxatge: un cunyat calb i negre. Això sí, sens pèls a les orelles.
Un Indret Qualsevol, Països Catalans, French Southern Territories
Poques coses bones puc dir sobre mi, així que no diré res si no és en presència del meu advocat.
En tot cas confirmar-vos que sí, que jo sóc l'Intel·lectual Punk.
I també recordar-vos la vella dita rossellonenca "només hi ha 10 tipus de persones: els que entenen els binaris i els que no".
I sóc del Barça només quan guanya
