Primer dia de desembre

Amb motiu del Dia de la Cançó Casposa...

... perquè no cal que l'intèrpret vingui d'un país subdesenvolupat...
... perquè no cal que canti en una llengua exòtica...
... perquè en el fons és una cançó ballable...
... perquè no cal que sigui un tema dels anys 70'...
... per tot això:

Josmar: l'únic cul masculí que pot fer trontollar la meua contrastada heterosexualitat

Dimecres a Sants

T'agrada el gore? Treballaves a un escorxador i et van fer fora per sanguinari? Quan un cirurgià es mareja per excés de sang, tu li dones un cop de ma amb el bisturí, el xerrac i la motoserra? Als teus fills, en comptes de pel·lícules de Disney els hi poses la filmografia complerta de Jess Franco i alguna snuff movie baixada d'internet?


Aquest dimecres a les vuit del vespre, al Casal d'ERC de Sants, reunió per analitzar el resultat de les eleccions del diumenge

Vine, vine, que et farem una mica d'autocrítica.

Derrotats d'avui

Segons la tradició, durant la nit electoral tothom ha guanyant. Malgrat tot, no em puc estar de destacar alguns perdedors cantats:


Participació: Fa quatre anys la participació fou del 56,77%. De fet, la participació més alta fou l'any 1984, amb el 64,36% (i majoria absoluta de CiU). Si arribem al 60% ja podem tirar coets. Ací hi ha molta abstenció.

Ciutadans pel Canvi. Associació cívico-política nascuda l'any 1999, en coalició amb el PSC va participar a les eleccions del 1999, del 2003 i del 2006. Però, menyspreats pel Montilla, no participa en aquestes eleccions. No hi concorren sols, ni acompanyats del PSC.

Montserrat Nebrera. Una dona intel·ligent, culta, treballadora, emprenedora, guapa i de dretes. Ideal per a ser votada pels moderats de CiU (que no estan per proclamar la independència) i pels moderats del PP (que enyoren el Josep Piqué i no volen perdre el temps amb discursos xenòfobs i conspiranoies de l'11M), probablement es quedarà fora del Parlament. Tot i que, per a la gent de dretes, la Nebrera és més votable que l'Alicia Sánchez-Camacho.
És curiós, ella té fusta de Consellera, però el seu partit té el típic perfil extraparlamentari. Encara diré més: ella dóna el perfil de Consellera Marronera (la consellera que ha de prendre decisions impopulars però necessàries). Li va el tema: jo, si fos el President, m'ho rumiaria.

Antonio Robles. El cap de llista de la UPyD, columnista i tertulià de diferents mitjans de la Brunete Mediàtica, ha vist com els seus l'han abandonat. Parlen molt de Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía, però no diuen res de la UPyD. La UPyD està present al Congrés dels Diputats, Parlament Basc i Parlament europeu, però sembla que, el vot útil espanyolista a Cataluny, ha d'anar a Ciudadanos.
Pobre Antonio Robles, un senyor de Zamora, un xarnego de veritat, que veu com un fals xarnego (Albert Rivera, un ninyatu nascut a Barcelona, catalanoparlant i que ha estudiat a ESADE) li pren el lideratge... quina traïció i quina poca autenticitat!

Antonio Robles: un xarnego plastificat.
Xarnego plastificat: xarnego que practica la profilaxi física i mental per a no catalanitzar-se gens. En 40 anys no ha dit ni una sola frase en català, ni ha menjat calçots, ni ha anat a un correfoc, ni ha vist una actuació de castellers...

Sí, calia

Fa quatre anys jo em vaig mostrar molt crític amb la reedició del trist-partit. Després del pacte Mas-Zapatero, amb l'assassinat polític del Pasqual Maragall i la retallada de l'estatut a canvi de la presidència de la Generalitat, un nou pacte amb el PSC no semblava la millor opció.

Darrerament hi ha amics i coneguts que em pregunten sobre els set anys de govern d'esquerres i, sobretot, si calia pactar amb el Montilla. Aquests darrers quatre anys he canviat d'opinió.


Demografia. Si li fem una ullada a l'Idescat tenim aquestes dades: l'any 1981 els menors de 20 anys representaven el 32.91% de la població catalana. El 1991 aquest segment de la població ja havia baixat fins el 25.63%. El 2001 ja eren només el 19.22%. Actualment els menors de 20 anys representen el 20% de la població, i una part molt important són persones nascudes a l'estranger. Persones que, a part de no poder votar perquè no són ciutadans espanyols, després de travessar milers de quilòmetres per a vindre a viure a Europa, tampoc els hi costa gaire fer uns quants kilòmetres més i canviar Lloret de Mar per Marbella, o Barcelona per París.
Què vull dir amb això? Doncs que ja ha passat l'època del creixement de l'independentisme a base d'anar guanyant els joves. Els joves segueixen sent importants, sí, però ja no són imprescindibles.
Ara, per a que creixi l'independentisme, cal convèncer els federalistes.

Fracàs federal. Fa un parell de mesos, el President Maragall va demanar un referèndum per a triar d'una vegada si volem mantindre la situació actual, reformar la constitució espanyola per a fer un estat federal o proclamar la independència.
Si s'hagués fet aquest referèndum l'any 2000, hauria guanyat el federalisme. I si s'hagués fet el 1990, també. Per a que en un futur triomfi l'independentisme, cal que primer fracassi el federalisme. Cal que els federalistes es convencin que no poden canviar l'Espanya Eterna, centralista i castellana.

I calia que el federalisme fracassés per ell mateix, sense marge per culpar la dreta centralista, ni l'esquerra independentista. I ha estat en Rodríguez Zapatero, un president que es defineix com a socialista i federalista, qui ha enterrat el somni federal del PSC.

Xarnego. A principis del segle XX, Alejandro Lerroux va promoure la catalanofòbia entre els immigrants hispans a Catalunya. Durant la transició, Federico Jiménez-Losantos, Amando de Miguel i companyia intentaren ressuscitar l'esperit lerrouxista al Principat. Als anys 90' els piju-progres impulsaren el Foro Babel, grup d'intel·lectuals que, juntament amb rebotats del PP, va culminar amb la fundació de Ciudadanos-Partido de la Ciudadania l'any 2006.
Calia desactivar l'etnicisme. Calia desarmar els que argumentaven que el catalanisme, i l'independentisme, són projectes xenòfobs i excloents. Calia acabar amb el mite que, en aquest país, només manen els que són d'ací de tota la vida (i de família burgesa, preferentment). Un xarnego governant amb els independentistes, aquest ha estat el pitjor malson que han patit els lerrouxistes durant aquests darrers quatre anys.
No hem acabat amb l'odi, ni amb la catalanofòbia, però sí que hem enterrat (definitivament?) el risc d'enfrontament entre catalans per raons d'origen (o de cognom, si ho prefereiu).

Fracassat el federalisme i allunyat el fantasma d'un enfrontament entre catalans per raons d'origen, el camí vers la Independència es veu més clar i assequible.

Aquest diumenge votaré Esquerra Republicana de Catalunya. Sense l' il·lusió de fa set anys, però els votaré.

L'autoajuda al descobert

L'autoajuda al descobert és un llibre de Francesc Miralles (ARA Llibres, 137 pàgines) i, com el seu títol ens indica, tracta sobre els llibres d'autoajuda i el món editorial.

En Francesc Miralles comença amb un breu resum autobiogràfic per a que sapiguem com ha arribat a escriure llibres d'autoajuda. Al final, com qui no vol la cosa, l'home ha acabat escribint (o refregint) trenta llibres d'autoajuda, amb diferents pseudònims.
Al seu llibre explica algunes coses que ja sabia, algunes que sospitava i d'altres que no sabia ni sospitava, però que tampoc em sorprenen.
És un llibre interessant i fàcil de llegir.



Entre d'altres coses, ens diu que un llibre ven més o menys qui sigui l'autor. Ven més un autor famós que un de desconegut, és obvi. Però també ens diu que la biografia d'un desconegut també ven. El llibre Cent cops de raspall abans d'anar a dormir hauria estat un èxit si en comptes d'estar escrit per la Melissa Panarello (siciliana de 17 anys quan escrivia el seu diari) l'hagués reat un vell verd anglès de 70 anys? Jo crec que no. El mateix es pot dir de Marguerite Duras, que si en comptes de ser una joveneta gavatxa a Indoxina, haguès estat un paio calb i gras, les seues històries no ens semblarien tan eròtiques.

I ara ve el meu dubte: si el Francesc Miralles no ens dóna el títols dels llibres que ha escrit (o refregit), ni ens diu quins són els seus pseudònims... com podem saber que és cert? I si ens està enganyant i no ha escrit cap llibre d'autoajuda!?

Un llibre-frau sobre llibres-frau? Collons, ara cal que algú destapi el frau dels que denuncien frau (i, si pot ser, que no sigui fraudulent).

Espai grautït: PDR

Espai grautït de propaganda electoral: Pagesos per la Dignitat Rural Catalana (PDR.cat)

PDR.cat és una candidatura que defensa un món rural millor. PDR.cat vol ser un punt i a part en les polítiques de defensa de l'activitat agrària i la vida a pagès. Un punt i a part en l'intent de fer desaparèixer els pagesos del nostre territori, especulant amb els preus, la gent i els sentiments.
PDR.cat vol ser un punt d'arrelament per la llavor que simbolitza la gestació d'una nova política de protecció de la pagesia i de la vida de poble.


PDR.cat reivindica el dret dels pagesos a seguir fent de pagesos i a viure la ruralitat com sempre. I és que la vida a pagès és molt dura, com ens ho recorda aquest clàssic d'internet.

Espai grautït: PUM+J

Espais gratuïts de propaganda electoral: Por un Mundo Más Justo (PUM+J)

Por Un Mundo Más Justo (PUM+J) és un partit polític espanyol d'àmbit estatal, creat el 2004, i que segons els seus estatuts, té per objectiu principal l'eradicació de la pobresa i la consecució de la igualtat al món. Promou l'increment de la quantitat i qualitat de l'Ajuda al Desenvolupament, polítiques de condonació de deute , i unes regles justes de comerç internacional.


Malauradament, a l'hora de denunciar les desigualtats i promoure el just repartiment de la riquesa, aquest partit no entra en qüestions més transcendents. Per exemple: observeu quina diferència brutal hi ha entre el senyor de l'esquerra (ciutadà d'un país ric d'Europa) i el de la dreta (originari d'un país pobre del Sud-Est Asiàtic) .
Esfereïdor, oi?

Espai grautït: PGLBTH-TSI

Espai gratuït de propaganda electoral: Partit Gai Lèsbic Bisexual Transsexual i Heterosexual - Tots Som Iguals (PGLBTH-TSI).


El PGLBTH-TSI és un partit hereu del Partit de les Llibertats Civils i defensa la plena llibertat individual. Qualsevol persona major d'edat té dret a fer amb el seu cos i la seua vida allò que vulgui, sempre i quan no perjudiqui els altres. Això inclou la plena legalització de les drogues, l'avortament, l'eutanàsia o la prostitució.
També defensa una política basada en l'austeritat: reduir de 15 a 9 el nombre de Consellers, així com baixar el sou dels alts càrrecs de la Generalitat.

SI T'HAN DE DONAR PEL CUL, COM A MÍNIM QUE T'HO FACIN PROFESSIONALS.

Espai grautït: DB

Espais gratuïts de propaganda electoral: Des De Baix.

Des de Baix és una candidatura unitària que neix de l’acord entre diverses organitzacions polítiques com Revolta Global-Esquerra Anticapitalista, Corrent Roig, Lluita Internacionalista i diversos activistes de moviments socials. Es defineix com una candidatura d'esquerres, ecologista, pacifista, sobiranista, feminista, internacionalista i anticapitalista.

Des de Baix és una candidatura decebedora. Amb aquest nom, jo m'esperava unes noies que comencen des de baix i, a càmera lenta, van pujant.

Comencen per baix i van pujant.

El Joc de Déu

La setmana passada vaig assistir a la presentació del darrer llibre de Salvador Macip, El Joc de Déu (editorial Bromera, 222 pàgines). I per una vegada que pago per un llibre, i a sobre me'l dedica l'autor, el mínim que puc fer és llegir-lo i fer-ne una petita crítica.
Procuraré ser breu i concís.


1) L'Originalitat. L'originalitat és una virtut, però això no vol dir que la falta d'originalitat sigui un defecte. De vegades és just el contrari: la falta d'originalitat agilitza la lectura i permet gaudir del relat sense haver de dedicar massa temps a explicar llocs, trames i personatges. Els clàssics ja treballaven amb arquetips, i prou bé que els anava.

La novel·la del Salvador Macip no presenta elements originals, però els combina molt bé.

— Un Deu envejós i foll. Ja ens l'ha retratat Shalom Auslander, Sarah Silverman i Woody Allen, entre molts d'altres. Bon personatge.
— Un dropo que ha de salvar la Terra. Ja va protagonitzar films com El Dormilega, de Woody Allen, o sèries com El Nan Roig, de la BBC. Entranyable protagonista.
— Una dona intel·ligent, guapa, manaire i ambiciosa. Això sí que és un personatge típic! De la Milady de Winter d'Els tres mosqueters fins la Diana de V, passant per les femmes fatales dels films de James Bond, o la Catwoman. La que ens presenta el Salvador Macip és massa recatada, però tampoc li cal anar més lluny.
— Fenòmens estranys en l'espai-temps. Novel·les com La nau del milió d'anys de Poul Anderson, o Un univers de bojos de Fredric Brown. Pel·lícules com Groundhog Day de Harold Ramis i Bill Murray. I sèries com LOST. Un argument recorrent de la ciència-ficció.

Un bon escriptor, igual que un bon cuiner, és el que amb els mateixos ingredients de sempre és capaç de fer un bon plat. I el plat que ens presenta el Salvador Macip és prou bo.

2) Corrector. Als títols de crèdit de la novel·la no hi apareix cap corrector, i això es nota. Potser la frase "Acabarà amb una demanda en les mans" hauria de redactar-se així: "Acabarà amb una demanda a les mans". O "Sherman està a Los Angeles quan veu per primer cop el nom de John P. Travis" quedaria millor així: "Sherman és a Los Angeles quan veu per primer cop el nom de John P. Travis". Són petits detalls, en cap moment et fan perdre el fil de la història. Però no costa res polir aquests detallets (per cert, ara mateix li faig una passadeta d'F7 al blog).

3) Traducció i cine. Els autors catalans, quan són traduïts, ho són primer al francès i a l'espanyol. Massa sovint, quan són traduïts a d'altres llengües, la traducció no es fa a partir de l'original català, sinó que es fa (es perpetra) basant-se en la traducció espanyola, o la francesa. Tenint en compte l'ambientació de la història, els personatges i la possible adaptació cinematogràfica, jo faria tot el possible per a que es traduís, el més aviat possible, a l'anglès. Directament, del català a l'anglès.

Perquè aquest llibre és material filmable. Fins i tot puc atrevir-me a fer un càsting:

- Sherman: amb un quilets de més, Mario López, Rudy Youngblood, Ganesh Venkatraman, Naveen Andrews o Dev Patel.
- Vivian: Scarlett Johansson, Megan Fox.... la llista de candidates és llarga, i cara.
- Travis: James Gandolfini, Robert De Niro, Chazz Palminteri... no són anglosaxons purs, però poden ser uns xèrifs boníssims.
- Deu: malauradament Llàtzer Escarceller és mort, així que caldrà cercar algú com Danny De Vito.



En fi, que per 19.50€ teniu un relat entretingut i divertit. I tal i com està la vida, i la literatura, això ja és molt.

Tardor calenta 4

Que lluny queda la diada de Tots Sants! Nadal ho ha envaït tot, fins i tot la campanya electoral. De moniats i castanyes a garrotades amb el Tió. I les urnes allà enmig, com els torrons.



1) El referèndum d'Artur Mas. El senyor Artur Mas ha promès que, si governa, el Principat de Catalunya tindrà Concert Econòmic, com Navarra o el País Basc. I diu que, per a tindre més força a Madrid, ho aprovaran mitjançant un referèndum. És curiós, el seu partit va votar contra la Llei de Consultes Populars. En fi, benvinguts al club. Ara bé, que trii bé el dia, per a que la participació sigui ben alta. Per exemple, maig del 2011, coincidint amb les municipals.

2) El Dilema de l'Anglada. L'antiga província espanyola del Sàhara torna a ser notícia. Malauradament els partits catalans estan ficats de ple en la campanya electoral i no parlen gaire del tema. És una llàstima: a Madrid el PP ha demanat l'autodeterminació del Sàhara Occidental, fins el 1976, una província espanyola (tan espanyola com Cuenca, o tan poc espanyola com Girona). Tot i que el paper més galdós seria per la PxC de l'Anglada: amb qui van? Amb els saharauis, defensant uns independentistes? O amb els marroquins, als que tant odien?

Si la televisió pública d'aquest país fos plural, independent i intel·ligent, entrevistarien l'Anglada i li preguntarien a qui dóna suport en aquest conflicte. I també li demanarien que recites la taula del 9, per a situar mentalment el personatge.

3) Alfred Hitchcock a Veo7. VEO7, el canal de televisió del diari El Mundo, a part d'oferir tertúlies fatxes també emet pel·lícules i sèries. Ahir diumenge vaig veure la mítica Alfred Hitchcock Presenta. Em va sorprendre veure que un dels protagonistes, un executiu, parlava per un mòbil (gran, com un walkie-talkie) i que un altre actor esmentés la televisió per cable. De quin any era eixe episodi? Quan va morir el geni del suspens?

Segons l'IMDB, el senyor Hitchcock ens va deixar el 1980. Sí, ja existien els mòbils i la fibra òptica, però no eren productes comercials majoritaris. Un avançat al seu temps? O tal vegada les manipulacions de la Brunete Mediàtica arriben fins aquests nivells!?
La resposta, de nou, a l'IMDB: és del 1988. Es veu que empraven talls d'imatge i veu del mestre i en feien un muntatge nou.
Una mena de Cid Campeador del Suspense Audiovisual: després de mort encara presentava programes. Com Cine de Barrio, si fa no fa.

Els Premis Lluís Companys

A Catalunya es donen, o s'han donat, els següents premis homònims:

— Premi President Companys que lliura la Plataforma Pro-Seleccions Esportives Catalanes. S'atorga anualment a aquelles persones o entitats que hagin destacat per la defensa i promoció de les seleccions esportives catalanes i del seu reconeixement internacional,

— Guardó Memorial Lluís Companys, que atorga la Fundació Josep Irla (vinculada a ERC).

— Premi President Companys, que durant els anys 90' atorgava la secció comarcal de l'Urgell d'ERC (el President Màrtir era d'eixa comarca).

— Premis Nacionals President Lluís Companys, que atorga cada any ERC-Sants-Montjuïc.

La primera conclusió és òbvia: en aquest país, o sobren premis o falten màrtirs.

Però avui us vull parlar del darrer premi, el que dóna ERC-Sants i que té una llegenda negra: cada any mor un dels premiats.

Abans de que arribi la següent edició del premi, un dels premiats es mor. La llista de difunts és llarga, setze edicions ja. Segur que recordeu alguns dels que reberen el premi de Sants i, poc després, un passatge pel més enllà: Miquel Martí i Pol, Joan Solà, Lluís Maria Xirinacs... Tots ells moriren poc després de rebre el premi.

El proper divendres 12, el periodista valencià Vicent Sanchis, el comunicador i taxista Justo Molinero, l'escriptor rossellonès Joan-Lluís Lluís i la Federació Catalana de Patinatge recolliran el seu premi. Qui rebrà uns mesos després el premi gros? Val a dir que fins ara els morts han estat persones físiques, així que descartem la federació de patinatge.

Qui serà l'afortunat amb el ple al quinze? Facen vostès les seues apostes...

Reflexions toponímiques de cap de setmana

Aquest diumenge s'han celebrat a la Unió de Myanmar eleccions legislatives. De la tupinada, la corrupció i la violació sistemàtica dels Drets Humans en eixe racó del Món ja en parla gent que en sap molt més que jo. El que em preocupa és que els mitjans de comunicació catalans, per a referir-se a Myanmar, parlen de Birmània.

Anem a veure: Myanmar fa vint-i-dos anys que s'anomena Myanmar, cal que constantment ens recordin que abans li deien Birmània?

Seguint la mateixa lògica, els informatius haurien de donar les notícies així:

— "I després de deslocalitzar a Txecoslovàquia la darrera fàbrica del Polígon Industrial de Sant Baudili del Llobregat, el senyor batlle ha anunciat la instal·lació al solar d'un parc temàtic dedicat al mosquit-tigre, el musclo-zebra, l'ós-formiguer i tots els altres animals que són fruit d'una hibridació perversa. 'El Turisme Sexual Zoofílic és un mercat en expansió' ha declarat l'alcalde"
— "Apassionant desplaçament del Barça a la URSS per jugar contra el Rubin Kazan".
— "Trànsit dens a l'avinguda del Generalíssimu a Barcelona, a causa d'un accident a la plaça de Calvo Sotelo".
— "El/la diputat/da de la CORI Miguel de Mairena es disposa a prendre possessió del seu càrrec de President/a del Parlament/a. Ha anunciat que jurarà per la seua honra, el seu honor i les mamades amb finor".

Espai grautït: MSR

Espai gratuït de propaganda electoral: Movimiento Social Republicano.

El Movimiento Social Republicano (MSR) és un partit polític espanyol fundat l'any 1999, d'ideologia identitària, nacional-popular i d'extrema dreta. Defensa els valors occidentals, defensa els drets dels treballadors sense atacar els empresaris i és sensible a la diversitat d'Espanya, tot i defensar la seua indissoluble unitat.

Lluiten contra els sionistes, els marxistes, els anarquistes, els islamistes i els independentistes. Dels taxistes, taxidermistes, filatèlics i saxofonistes (de moment) no n'han dit res.

En el fons són molt sensibles, com l'avi Adolf.

Sensible, tot i que de vegades es posava dolentot.

Massa cuir, aquest era el problema del Tercer Reich.

Infiltrats

De les moltes notícies que està generant la visita de Sa Santedat Benet XVI a Barcelona, jo en destaco la següent: "Grups antisistema han intentat infiltrar-se entre els voluntaris que rebran el Papa".

M'imagino que la intenció dels antisistema era boicotejar la cosa des de dins. Però, com s'ho han fer per a detectar els infiltrats? Al cap i a la fi, Jesús de Galilea i els seus seguidors eren uns antisistema, i la seua estètica era d'allò més alternativa. I anant com van tan curts de personal, els catòlics no estan en condicions d'anar filant prim.

Probablement no han entès que el vi de missa és una metàfora:



O de que va la fumata blanca...


No saben com s'ha de dur l'hàbit...


I fins i tot confonen la còfia amb el nikab... (multiculturalitat o empanada mental?)


En fi, que tampoc ha de ser tan difícil per a un okupa infiltrar-se dins de l'Església Catòlica. Tot i que si es tracta de fer sabotatge, no cal, ja se'l fan ells tots solets (després de beneir la Sagrada Família podria visitar l'ermita de Bellvitge i demanar perdó a la víctima) .

Setmana de l'autocita

Després dels èxits del Dia de la Teta i el Dia del Blogaire en Crisi, arriba a les pantalles dels vostres ordinadors (o dels ordinadors de la feina, o la biblioteca, tant li fot) la Setmana de l'Autocita.

Sí, això és una dona autocitant-se. Té el clítoris molt gran, homes de poca fe!

Del 13 al 19 de desembre, d'ací a un mes, tindrà lloc a la blogosfera la Setmana de l'Autocita. Durant aquesta setmana els blogaires es podran autocitar alegrement. És més, convé que s'autocitin.
Hi ha diferents maneres d'exercir l'autocita:

1) Vell estil assagista. "Tal i com vaig escriure l'any...". A ser possible, és important no aclarir si ho vas publicar al blog, a la revista de l'escola, al full parroquial o a la paret de l'edifici del costat.
2) Enllaç simple. L'etiqueta a href="..." de tota la vida.
3) Enllaç en finestra nova. L'etiqueta anterior afegint-hi target="_blank". Si el posem prou vegades en una mateixa entrada, aconseguirem que el lector inundi el seu navegador amb finestres del nostre blog.
4) Enllaç críptic moderat. "Tal i com ja vaig comentar al blog de cert personatge que..." on la descripció del personatge, o de llur blog, ha de ser prou ambigua com per a que el lector es plantegi a quin blog fas referència.
5) Enllaç críptic pujat de to. "Tal i com ja vaig comentar de manera anònima en eixe blog paral·lel i secret que tinc amb una segona identitat...". És important no semblar un pertorbat mental.

I si algú pot i vol dissenyar un logo per aquesta bonica iniciativa, endavant!

Tardor calenta 3

Aquest cap de setmana ha estat de tres dies i una hora, ja que a la tradicional diada de Tots Sants (Halloween pels menors de vint anys), cal afegir-hi el canvi a l'horari d'hivern. Per tal d'estalviar energia s'han retardat els rellotges una hora. Nosaltres dormim una mica més i el planeta es castiga una mica menys.
Conscient i sensible com sóc, he decidit estalviar el triple i retardar tres hores el meu rellotge. Jo estalviaré energia i la meua empresa diners. Concretament els diners del meu sou.

N'hi ha que no s'adapten al canvi horari i cal prendre mesures més dràstiques, com l'exorcisme.

1) Disfresses. Aquests dies proliferen les disfresses. A Barcelona es confonen els otakus que van disfressats per anar al Saló del Manga amb els geeks que van disfressats per a celebrar el Halloween. A València també es confonen els que es disfressen pel Halloween amb els que han anat disfressats a fer l'Aplec d'El Puig.

2) Lolita + 43. I ja que parlem de cultura japonesa, es pot saber per què hi ha tant de rebombori amb les dues lolites de 13 anys que tingueren un afer amb el Fernando Sánchez-Dragó l'any 1967? Actualment són dues senyores de 56 anys — més que MILF i menys que Mature— així que podrien participar en diferents programes de televisió: La Noria, Sálvame, 59 segons, Redes, Negro sobre Blanco, Blanco sobre Amarillas...

3) Lip Dub Espanyolista. A la ciutat de Vic s'ha enregistrat un Lip Dub per la independència. Hi han participat 5700 persones i han batut el rècord mundial. Em sorprèn però que, de moment, no hi haja cap rèplica espanyolista. Sincerament, amb la dèria que tenen d'anar a toro passat, no entenc com no convoquen un Lip Dub Espanyolista.

El podrien enregistrat a Manganeses de la Polvorosa (província de Zamora), on tenen el bonic costum de llençar una cabra pel campanar quan hi ha festa grossa. Podrien llençar la cabra de la Legión i aquesta, recollida pels seus subordinats, els nòvios de la muerte, aniria guiant-nos pels carrers del poble, plens de toreros, guàrdies civils, skin heads, bakales, tonadilleras i tertulians cantant una cançó. No cal ni que siguen originals, poden fer una versió de la dels Obrint Pas, canviant-ne una mica la lletra.

No et limites a comtemplar aquestes hores que ara venen, baixa al carrer i participa, no podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu

Amb les sobres de la història
i amenaçant a tort i a dret,
va perdent la poca glòria
aquest imperi decadent.

Viure contra corrent,
putejant a la gent,
i remant contra el vent,
manipulant sentiments.
Viure mantenint viva
la brasa a través dels temps,
la brasa que encara ens va donant
aquest imperi decadent.

4) Llei de Partits. Fa uns quants mesos que el PP i el PSOE mantenen reunions de cara a endurir encara més la Llei de Partits. Entre d'altres coses, volen que els partits legals no tinguin a les seues llistes persones que hagin format part de partits que no hagin condemnat el terrorisme, ni a persones que hagin estat condemnades per delictes de terrorisme.

Quan parlem de la Llei de Partits pensem en Euskadi, però i si ho apliquessin a Catalunya? Doncs que tenint en compte que a les llistes de Solidaritat hi van ex-preses com Núria Cadenes i partits com el PSAN, no fóra estrany que volguessin il·legalitzar SCI. Si volen regalar-li la presidència de la Generalitat al Joan Laporta, que iniciïn el procés d'il·legalització de Solidaritat Catalana. No seran a temps d'il·legalitzar-los i els hi faran la millor campanya electoral imaginable.