El passat dimecres 23 de febrer, Unió Mallorquina va tirar endavant una proposició de llei que posava la primera pedra per la futura policia autonòmica de les Illes Balears i Pitiüses. També va iniciar el procés per a transferir les competències plenes en matèria de Justícia i presons.
I avui dilluns 28 de febrer, el mateix partit, Unió Mallorquina, ha aprovat autodissoldre's i anar amb unes altres sigles a les properes eleccions. Bé, hi aniran els militants que encara no han estat detinguts per cap cas de corrupció. I és que ha estat un llarg reguitzell de casos de corrupció el que ha portat Unió Mallorquina fins a la seua desaparició.
I després diran que els polítics d'aquest país improvisen i no tenen visió de futur! Els d'Unió Mallorquina ja ho tenien tot previst: policies, jutges i presons per a gestionar els efectes no desitjats de les seues accions.
Les societats evolucionen i els símbols canvien. La nova senyera de les Illes Balears i Pitiüses, més ajustada a la realitat del país
Hi ha moltes llegendes sobre les dutxes de la presó, però a un jacuzzi penitenciari és més agradable que et caigui la pastilla de sabó.
Potser —qui sap— allò que li cal al cinema català per rutllar és un premi per a les pitjors pel·lícules i els pitjors professionals. Tenint en compte les característiques de les indústries culturals catalanes, i la trajectòria de moltes de les nostres patumetes culturals, aquest antipremi i els Premis Gaudí es podrien donar simultàniament.
La revolució ha triomfat a Tuníssia i Egipte, i està a punt de triomfar a Líbia. En canvi, a països com Mauritània i Sudan del Nord els defensors de la Llibertat i la Democràcia no són capaços de mobilitzar les masses. Què és el que està passant? Què està fallant?
La clau està en les eines emprades. A Tuníssia, Egipte i Líbia s'han mobilitzat mitjançant Facebook, Twitter i Youtube.
A Mauritània i Sudan del Nord, en canvi, han confiat en Second Life, el Xat de Vilaweb i Red Karaoke.
Olaf— Has vist aquests aldarulls a Barcelona, Gustav? Gustav— Sí Olaf, molt fort. Tenen res a veure amb els de Lisboa, Madrid i Atenes? Olaf— Diria que sí. Ja sé sap, aquestes dictadures de la Mediterrània... totes són iguals. Gustav— Sí, és molt fort. Però molt em temo que l'espanyol aquest, el Salazar... Olaf— Em sembla que el Salazar és el portuguès. L'espanyol crec que s'anomena Franki. Gustav— Doncs el Franki aquest és dolent, però l'alternativa és pitjor Olaf— Ho dius pels terroristes eixos? Són àrabs, oi? Gustav— Sí, els del POLISARIO al Sàhara, són àrabs. Però al nord també hi ha guerrilles, la dels bascos, la TETA. Els bascos són com els lapons, però sense civilitzar. Olaf— Sí, i els de la grapadora. Gustav— Crec que es diuen GRAPO. Olaf— Ah sí ,el GRAPO. L'oposició és tota comunista, la majoria terroristes. Gustav— Vaig estar a Sevilla per Setmana i Santa, i hauries de veure quin fanatisme religiós tenen. Olaf— La meitat són fanàtics catòlics, i l'altra meitat comunistes. Gustav— Si fins el segle XIX encara tenien Inquisició! Olaf— I has vist això del "garrote vil"? Són uns salvatges! Gustav— I es diverteixen torturant toros, i llençant cabres des de campanars. Que n'esperes!? Olaf— Si els treuen el dictador, segur que tindran una nova guerra civil. Gustav— Sí, és el que diuen tots els experts. Olaf— No estan preparats per a viure en democràcia. Gustav— Ja ho diuen, que Europa comença als Pirineus. Olaf— El dictador que tenen és dolent, però l'alternativa és pitjor. Gustav— Aquest estiu també aniràs de vacances a Torremolinos? Olaf— Sí, és clar. Als turistes no ens passarà res. Tu aniràs a Madeira, oi? Gustav— Sí, és més tranquil.
Potser un semblarà que aquest diàleg arriba amb quatre dècades de retard. Cap problema, canvieu Espanya i Portugal per Egipte i Líbia, Franco i Salazar per Mubàrak i Gadafi, i la cosa serà molt més actual. Ara bé, més rabiosa ja no pot ser.
Nota d'última hora: el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, alliçona els àrabs i els diu que no tinguin pressa. Que vagin per la via pactada... com la transició espanyola! No descarteu que també els doni lliçons de creixement econòmic i creació de llocs de treball.
Amb motiu del 21 de febrer, Dia de la Llengua Materna, l'Instituto Cervantes d'Hamburg perpetrarà un nou atemptat contra la llengua catalana i la bona literatura: Gemma Lienas llegirà un fragment de la seua obra.
Prohibeixen la recepció de Tv3 al País Valencià (la Comoditat Valenciana, vistos els resultats electorals i la còmoda majoria del PP). Ataquen la immersió lingüística a les escoles. I ara... Mostren la Gemma Lienas com un referent de la Literatura Catalana! Quin serà el proper atac? Què faran l'any que ve? Com seguiran denigrant la Llengua Catalana?
Daniel Sánchez-Llibre recitant la guia telefònica de Vilassar de Mar? Josep Lluís Nyunyes cantant els grans èxits de Sopa de Cabra? Els Amics de les Arts menjant polvorons i fent una versió hip-hop de L'Estaca!?
Diari de l'ablació del clítoris de la Carlota, proper èxit editorial de Gemma Lienas.
Quan agafes un llibre d'història i mires la llista de governants que ha tingut el teu país en els darrers 50 anys, veus que aquesta es limita a només dos noms? Per alguna estranya casualitat, tots els alts funcionaris del teu país tenen el mateix cognom? Quan fas la declaració de la renda, et donen l'opció de pagar els teus impostos ingressant-los directament al compte d'un banc suís?
Si és així anima't, perquè ja ha arribat el concurs que ho està petant:
DICTADOR MORO FAIL.
A Dictador Moro Fail el teu país podrà obtindre els èxits i reconeixements internacionals que li són negats als Jocs Olímpics, el Mundial de Futbol i el Festival d'Eurovisió (o el seu equivalent).
Tu pots aconseguir que el teu país ocupi els informatius i les tertúlies d'Europa. Tu pots fer que els blogs, les pàgines de Facebook i el hashtags de Twitter estiguin dedicats als teus paisans. Vols trobar-te la Pilar Rahola i el Juan Ramón Lucas explicant el que passa al teu país sense sortir de l'hotel? Doncs anima't i participa!
Les categories són
— Anys de permanència en el poder. — Milions de dòlars evadits a Suïssa. — Parents endollats. — Defensors dels Drets Humans que estan de vacances per cinc anys i un dia.
Sortejarem un parell de sabates voladores i les memòries dels herois de la Transició Espanyola Adolfo Suárez i Jordi Solé Tura.
La transició espanyola, un model a seguir... de lluny
Sí, la seua actuació ha estat lamentable, com la majoria. Però almenys ens ha sortit de franc.
Nota breu: anit, a 3/4 de 10 ja sabíem que el Jimmy Jump saltaria. Ja ho havien anunciat en alguns mitjans (Sergi Mas a la COM, per exemple). La pregunta és: com carai passa els controls de seguretat? Són tan dolents? Tot i anar-hi ministres i presidents, tenen una seguretat tan patillera? O Jimmy Jump és un geni desaprofitat? Un houdini, un lupin, un bond?
Jo sóc el professor titular de l'assignatura i vosaltres no. Per això jo sóc ací dalt parlant i vosaltres esteu allà baix apuntant. Introducció a la Cosa Aquella és una assignatura troncal, obligatòria de primer curs. Com que avui és el primer dia de classe us en faré cinc cèntims.
L'assignatura s'estructura en vuit temes: El tema 1 és un repàs de conceptes bàsics, de sobres coneguts per tothom. És tan bàsic que tindreu la sensació de fer una regressió a P5. Els temes 2 i 3 són interessants, així que els passarem ràpid. El tema 4 és llarg, avorrit i no té cap mena d'aplicació pràctica (ni a la vostra vida professional, ni laboral). Perdrem molt de temps explicant mètodes antics que ja no s'empren i teories que ja eren errònies quan jo estudiava primer curs de carrera. Però si jo vaig pringar, vosaltres també, colla de mamons. Abans d'arribar al tema 5 la majoria ja haureu decidit deixar la carrera i estudiar alguna cosa més normal, com fer de sexador de pollastres.
El tema 5 és dificilíssim. Malauradament el calendari juga en contra vostre: hi ha un pont i jo he d'anar a la prestigiosa Universitat de Mombasa a participar en un seminari sobre "Noves tendències en la Cosa Aquella". El seminari dura quatre dies, però jo estaré absent durant cinc setmanes. Per què aquesta diferència de temps? Perquè puc.
Podria vindre a donar-vos classe el becari que tinc fent la tesi doctoral, però no vull que descobriu que un estudiant sap molt més que jo.
Els temes 6 i 7 els haurem de fer de pressa i malament. I el 8 ja no tindrem temps ni de mirar-lo. Us haureu de buscar la vida per internet.
L'examen constarà de 10 preguntes, d'1 punt cadascuna. Una o dues dels temes 1, 2 i 3. Tres del tema 4. Tres o quatre el tema 5. Una o dues dels temes 6 i 7. I una o dues del tema 8.
Els lletraferits estan preocupats: Nuria Amat, una espanyolista acusada de plagi, ha guanyat el premi més ben dotat de les lletres catalanes. Cal recordar que el Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull és un premi literari per a obres inèdites en català atorgat per l'editorial Planeta i que, entre els membres del jurat, s'hi comptava la Gemma Lienas. Resulta sorprenent que una dona que als 60 anys gairebé no sap escriure en català, haja guanyat un premi literari.
L'any 2004 en Ferran Torrent fou finalista del Premio Planeta amb una obra escrita (teòricament) en castellà: La vida en el abismo. L'any 2005 na Maria de la Pau Janer va guanyar el Premio Planeta amb una obra escrita (teòricament) en espanyol: Pasiones romanas.
Família Lara, un tema a tractar
Només espere que, en tots tres casos, el traductor haja cobrat un sou digne.
Aquesta setmana internet i les xarxes socials han estat protagonistes de les revoltes als països àrabs. També han estat d'utilitat per a coses menys importants, però més entretingudes. Aquest és el cas de l'afer Nacho Vigalondo.
Fa una setmana jo no sabia qui era aquest andova. O més ben dit, tot i haver vist el curmetratge 7:35 de la mañana i el llargmetratge Los Cronocrímenes, no sabia que el Vigalondo n'era el director. Sí, ho confesse, jo sóc dels que agafen la guia de la pel·lícula i després només es miren les fotos.
La qüestió: per si algú no ho sabia, el Vigalondo va fer comentaris i acudits sobre l'Holocaust i els jueus. Després de rebre un allau de crítiques i un allau de suports, li han tancat el blog hostatjat a l'edició electrònica d'el diari El País i li han cancel·lat la campanya que dirigia per a aquest mitjà.
Som molts —jo el primer— que als nostres blogs n'hem dit de molt grosses, però mai hem hagut de pagar cap conseqüència. Per què nosaltres no i el Vigalondo sí? Bé, jo crec que hi ha quatre elements que marquen la diferència:
1) Desconeguts. Jo sóc un perfecte desconegut, i la majoria dels que llegiu aquest blog i escriviu a d'altres blogs, també. Això ens dóna certa impunitat. Potser ja van sent hora que els autors coneguts recuperen la figura del Pseudònim. Avui en dia només s'empra el pseudònim quan s'ha de presentar una obra que ha de ser premiada en un concurs literari.
2) Amics i parents afectats. Hom pot fer broma sobre un col·lectiu quan forma part d'aquest col·lectiu, o quan té familiars i amics que en són membres: dones, homosexuals, jueus... Jo, en el meu cas, tinc un bon amic israelita i israelià (no diré que és jueu, ja que el paio fot anys que no va a la sinagoga, i el seu estil de vida és qualsevol cosa menys kosher), cosa que em dóna un cert marge: "Ei, que el Josep té amics jueus. En el fons fa conya de bon rotllo".
Els col·lectius amb carta blanca per a ser trinxats són els polítics, els funcionaris, els gitanos, els catalans i la gent de Lepe. Aquests poden ser ridiculitzats sense haver de justificar cap relació d'amistat o parentiu amb ells.
3) Grup polític i/o mediàtic. En aquesta mena de trinxera (i trinxada) informativa que tenim, treballar per a un grup mediàtic et converteix en objectiu de les crítiques dels altres grups. Si el Vigalondo hagués treballat per a Intereconomía, els del diari El País haurien muntat contra ell un pollastre igual. No és el que, és el qui.
4) Gràcia. Si us he de dir la veritat, els seus acudits no eren gaire bons. Si els acudits haguessin fet gràcia, l'haurien atacat menys? No, rotundament no. Però si els seus acudits haguessin fet gràcia hauria estat més fàcil defensar-lo.
Darrera reflexió: sempre hi ha enzes que ho entenen tot malament. A partir d'ara, quan un d'aquests enzes vullga defensar la Llibertat d'Expressió, és probable que es dediqui a negar l'Holocaust i a insultar els jueus. Què hi farem!?
La setmana passada vaig descobrir dues cançons que em van portar records. No eren cançons més o menys antigues que em portessin records d'un passat (en aquest sentit us recomano aquesta entrada al blog de l'Òscar). Es tractava de cançons que parlaven (també) de mi.
El que vull dir és que són cançons que expliquen una cosa que jo he viscut. Bé, jo i milers de persones més, és clar. Les dues cançons són:
1) Jean-Luc d'Els amics de les arts.
Efectivament: vaig retrobar-me amb una noia en un cinefòrum (en el meu cas no era cine francès, sinó americà) i la passejada i les copes es van allargar massa (en el meu cas la complicació no era el cotxe si no el Nit Bus), així que ella em va convidar a quedar-me a dormir a sa casa. I jo, més covard que prudent, més vegonyós que calent, no vaig intentar res amb ella. I al matí següent vam esmorzar amb tranquil·litat i certa distància. Ella volia rotllo? No ho sé segur, setmanes més tard ens vam embolicar. Alguns pensareu "és clar que volia tema, la prova és que setmanes després la vas enclotar", però no hi posaria la ma al foc: i si la meua aparent indiferència fou el detonant de l'enclotada de setmanes posteriors? I si ella, contrariada per no tindre un paio (un paio més) suplicant-li sexe, es va picar? Mai ho sabré, aquesta mena de coses no es pregunten. I quan es pregunten, tampoc es responen.
2) Pero te quiero de Fernando Alvarezi Alfredo Pérez.
Està bé, ho confessaré: jo també he practicat la callofília. Cal aclarir que, en el meu cas, la noia era molt neta i es deixava un sou en cremes, xampús i potingues. No tenia aerofàgia, però sí que podia patir halitosi, segons que hagués menjat. I pel que fa al sexe, ella sempre estava disposada. Era de les que diuen obscenitats, cosa que de vegades em feia posar vermell. No era maca, però era còmoda.
Un Indret Qualsevol, Països Catalans, French Southern Territories
Poques coses bones puc dir sobre mi, així que no diré res si no és en presència del meu advocat.
En tot cas confirmar-vos que sí, que jo sóc l'Intel·lectual Punk.
I també recordar-vos la vella dita rossellonenca "només hi ha 10 tipus de persones: els que entenen els binaris i els que no".
I sóc del Barça només quan guanya
