Memòria històrica

Foren uns fets terribles, esfereïdors. La mena de succés luctuós que colpeja la consciència i et porta a reflexionar sobre la condició humana. Una tragèdia col·lectiva que mostrava fins a quin punt les persones són —som— capaces de produir horrors.

Per tal que aquests fets no caiguessin en l'oblit els autoritats construïren un museu en memòria dels damnificats.

El museu fou un èxit rotund: cada dia milers de persones feien cua per entrar-hi. I cada deu anys un grup de criminals ocasionals intentava reproduir els fets.

Quan el carrer és la frontera

Arreu del Món hi ha ciutats on un carrer separa realitats diferents i, sovint, oposades.

Passa a Belfast i a Derry, a Jerusalem i a Nablus, a Beirut i a Sidó, a Kirkuk i a Mossul, a Bangkok i a Saigon i a molts altres llocs. Són llocs on a banda i banda del carrer hi ha diferències racials, ètniques, religioses o lingüístiques que salten a la vista.

De vegades els edificis són diferents, tot reflectint l'arquitectura típica de cada comunitat. En d'altres ocasions els edificis on exactament iguals, però els veïns pengen banderes i pinten murals per a que quedi ben clar on s'és.

I no hi ha matisos ni graus, el canvi és brusc. Els membres d'una comunitat no van al barri de la comunitat veïna. I sovint, massa sovint, creuar el carrer al costat equivocat és posar en risc la pròpia vida.

I per raons que em costa d'entendre, les autoritats s'entesten en que tots són barris d'una mateixa ciutat i que han de governar-la plegats.

A Catalunya, curiosament, passa tot el contrari. Ací tenim fronteres municipals que passen pel bell mig de carrers, sovint carrers estrets, i de vegades fins i tot pel mig d'edificis. Un mateix nucli urbà està dividit en dos (o més) municipis.

És el cas de Girona i Salt, Gavà i Viladecans, Badalona i Santa Coloma de Gramenet, Tiana i Montgat, Cornellà de Llobregat i L'Hospitalet de Llobregat. Malgrat ser el mateix nucli urbà, fruit del creixement econòmic i demogràfic de les darreres dècades, segueixen sent dos municipis diferents. La realitat administrativa no s'ha adaptat a la realitat urbanística i geogràfica.

Mancomuneu, mancomuneu que el Món s'acaba. Una manera de resoldre els problemes que aquesta diferència entre legalitat i realitat genera, és mancomunar serveis. De vegades els serveis mancomunats són més barats i eficients, però la majoria de vegades no és així. Hi ha multiplicitat de càrrecs (el regidor del municipi A, el regidor del municipi B i l'encarregat de l'ens metropolità són tres persones diferents amb tres sous que paguem entre tots) i ineficàcia. Un senzill exemple: l'alcaldessa de Badalona Maite Arqué (10 anys, del 98 al 2008) era també presidenta de l'Entitat Metropolitana del Transport (i una llarga llista de càrrecs més, que no detallarem). Doncs bé, us podeu creure que quan a Badalona es feia un concert amb gran afluència de públic, un concert que acabava quan el metro ja havia tancat, la senyora alcaldessa i presidenta de l'EMT no era capaç d'ampliar l'horari del metro (cosa que es fa quan juga el Barça) o ampliar la flota d'autobusos (cosa que es fa quan hi ha fires importants a Montjuïc)? No tenia coneixement dels grans esdeveniments que tenien lloc al seu municipi? O només era presidenta de l'EMT per a servir als socis del Barça!?

La paradoxa política. El PP és un partit que considera que les fronteres estatals (Espanya sempre), autonòmiques (Països Catalans mai) i provincials (Franja de Ponent? Això no existeix) són sagrades, però admeten modificacions en els límits municipals. En canvi, ERC es vol carregar les fronteres estatals, autonòmiques i provincials, però molts dels seus dirigents consideren que les fronteres municipals són sagrades. Ridícules en alguns casos, però sagrades.

L'exemple francès. No és casual que l'estat més centralista d'Europa, l'estat francès, sigui el que té més municipis i de mida més petita. En canvi, Àustria i Alemanya, estats federals, són tot el contrari.

La mida. En política, com en d'altres coses d'aquesta vida, la mida sí que importa. Elx i L'Hospitalet de Llobregat tenen, gairebé la mateixa població (230.000 i 250.000 habitants respectivament), però la capital del Baix Vinalopó té un terme municipal de 326 kilòmetres quadrats, mentre que els del Barcelonès només en tenen 12. I això condiciona, i molt.

Quinze minuts

Invariablement, sempre arribava amb un mínim de quinze minuts d'antelació. A la feina, a la cita amb els amics, a la visita del metge o a l'estació de trens, sempre hi arribava amb una anticipació de, com a mínim, un quart d'hora.

I també plegava de la feina i marxava dels llocs quinze minuts abans del que tocava. Jo no sabia si era una mania que tenia o era el seu rellotge, que no anava a l'hora. Fins que un dia, va arribar a la feina tres minuts abans de l'hora i encara va demanar disculpes a tothom.

—Porta tant de temps fugint del seu passat, que ha hagut de fer-se un lloc en el futur més immediat— m'aclarí un company de feina i amic.
—La majoria ja ens fem encabir en el present, però ell és massa gran— afegí un altre company amb una barreja de pena i admiració.

Pluja constant

Em van convidar a veure l'obre de teatre Pluja constant, de Keith Huff, dirigida per Pau Miró i interpretada per Joel Joan i Pere Ponce, a la Sala Villarroel de Barcelona.

Hi vaig anar amb certa recança, ja que m'havien dit que era una obra d'acció. I hi ha gèneres, com l'acció i el terror, que en el teatre acostumen a sortir malament. No sé ben bé perquè, però al teatre el drama i la comèdia funcionen molt bé, mentre que el terror o l'acció queden massa fluixos. Serà que el cinema ens té massa ben acostumats.

Però l'obra em va sorprendre positivament. És directa, dura, bruta i contundent. I, el millor de tot, els diàlegs es basen en fets reals. Evidentment, fets viscuts per diferents policies de diferents ciutats, però ben verídics: el policia camell, el policia ionki, el policia proxeneta, el policia que fa d'assistent social, el policia que mata per error un innocent i, per a mi la millor de tots: el parell de policies que no van detindre el carnisser de Milwaukee.

L'any 1991 Jeffrey Dahmer "el Carnisser de Milwaukee" havia segrestat i torturat una de les seues víctimes, un adolescent de 14 anys, immigrant laosià, anomenat Konerak Sinthasomphone. Aprofitant que el Carnisser de Milwaukee havia sortit a fer una pausa, el noi es va fugar. Nu, sagnant i cridant auxili, fou trobat per dos agents de policia. Malgrat que estava despullat, ferit i sagnava pel recte, els bòfies no van entendre el que deia el noi, puix aquest s'expressava en laosià. Per sort va aparèixer per allà el Carnisser i, amb un posat calmat i un somriure a la cara, els digué als policies que no patissin, que aquell noi era el seu xicot, tenia 19 anys i que havia begut més del compte.
Per increïble que sembli, els policies es van creure el que els deia el Carnisser i li van entregar el noi. Malgrat que aquest plorava i s'abraçava als agents de policia, aquests insistiren en acompanyar-lo fins el pis del Carnisser i deixar-lo en mans del seu botxí. El qual, un cop recuperada la peça, seguí amb la seua tasca macabra.

Arribats a aquest punt em plantejo un clàssic del teatre: simple traducció o també adaptació?

Són moltes les obres de teatre estrangeres que no només es tradueixen, sinó que s'adapten: noms de persona, institucions, llocs, modes i, fins i tot, fets històrics són modificats per a que resultin més propers a l'espectador. Gràcies al cinema i la televisió, Chicago i els EUA ens són força familiars, així que, en principi, no passa res per a que els noms de persona, els llocs, les institucions i els fets històrics siguin genuïnament americans.


Però jo, si voleu que us digui la veritat, no em puc estar de proposar una adaptació. Ací teniu algunes de les històries verídiques que podrien eixir:

— El policia nacional, casat amb una funcionària de presons, que li surt un fill etarra.
— El coronel de la Guàrdia Civil que, en presència de les principals autoritats del País Basc, afirma "un yonki más, un etarra menos". I actua en conseqüència.
— El guàrdia civil que assaltava xalets i, en un dels seus assalts, viola una dona. I el jutge que va considerar un atenuant la seua condició de servidor públic.

— El guàrdia civil que es va ficar al llit del seu company, quan aquest dormia amb la seua nòvia i va abusar sexualment de la noia mentre tots dos dormien.
— El guàrdia civil casat amb la filla d'una folcklòrica i un boxador.
— El funcionari de presons que li feia felacions als reclusos.

— El Conseller d'Interior que va organitzar el seu despatx seguint el Feng-xui
— El guàrdia civil que li devia diners a un camell i, per no pagar, el va matar.
— El policia (o militar, o agent dels serveis secrets) que, arran d'una discusió de trànsit, mata a trets un noi a L'Hospitalet de Llobregat. I la Justícia el deixa en llibertat.

— La transsexual de la Guàrdia Civil.
— El policia pedòfil.

Què, ens atrevim? O només es poden airejar les misèries de les policies americanes?
Al final ,encara resultarà que l'únic que pot ridiculitzar la bòfia és aquest paio:

Cassà de la Selva

El dissabte em van convidar a Cassà de la Selva, a la inauguració del Poliesportiu municipal. Us preguntareu quina relació tinc jo amb Cassà de la Selva, els poliesportiu i les obres públiques municipals. La resposta és clara: cap. Però allà on donen menjar i beguda de franc —cosa imprescindible a qualsevol inauguració— jo hi vaig. Bé, cal afegir que l'arquitecte —que casualment tenia el mateix cognom que l'alcalde— era amic de la meua senyora.

Abans de visitar eixe poble de mala mort em vaig documentar una mica, per saber quelcom més sobre la història del lloc, la fauna local i les malalties infeccioses que s'hi poden contraure. Quina fou la meua sorpresa en descobrir que Cassà de la Selva no forma part de la comarca de la Selva. Com pot haver tanta descoordinació entre la toponímia i la geografia política!?

Vaig intentar que l'alcalde m'ho expliqués, però en sentir que algú li demanava explicacions d'alguna cosa, l'home va fugir corrents tot cridant "jo no en sabia res, em pensava que eren donatius per a una Oenagé".



De moment, humilment i amb la voluntat de servei que em caracteritza, propose algunes modificacions toponímiques

— Cassà de Mar: l'economia catalana porta gairebé mig segle depenent del turisme de Sol i platja. Ni l'agricultura, ni la indústria, ni l'economia del coneixement funcionen. Arribats a aquest punt, apostem pel Sol i platja a tot el país, també a l'interior. Un petit canvi toponímic, acompanyat de canvis als elements urbans (motius mariners als bancs del carrer, guàrdies urbans vestits de pescadors de tonyines, cantades d'havaneres cada dia i a tothora...) i ningú s'adonarà que no hi ha mar. Al cap i a la fi, la Mediterrània està tant contaminada que no el mar no es veu ni als pobles de la costa.

— Cassà de Dalt o Cassà de Munt: els turistes més observadors s'acabaran adonant que a Cassà no hi ha mar, ni platja. Anomenant-se Cassà de Dalt (com Premià) o de Munt (com Arenys) el turista no se sentirà tan estafat.

— Cassà del Penedès o Cassà del Priorat: la producció de vins de qualitat és una altra font de riquesa econòmica. I si tens la DO o IGP Penedès o Priorat, encara vendràs millor el producte.
— Cassà de Cerdanya: el turisme hivernal, amb les pistes d'esquí és també una important font d'ingressos. Que no hi hagi neu, ni muntanyes per a fer baixades no és cap inconvenient: al cap i a la fi la gent va a les pistes d'esquí a prendre el Sol i fantasmejar.

— Cassà del Llobregat: ja tenen el polígon industrial, ara només cal afegir-hi discoteques bakales, sales de festes paiopòniques, chonis, canis, cotxes tunejats i tota la resta. Si Cassà no ix a El paisatge favorit de Catalunya, sempre pot tindre el seu minut de glòria a Callejeros.

— Viladavions: si el principal atractiu d'aquest poble és l'aeroport de Girona, potser caldria posar-li un nom que el relacionés amb aquesta infraestructura, oi? L'economia local milloraria molt si s'hi instal·lessen escoles de pilots, acadèmies on t'ensenyen a fer de puteta d'hostessa d'aviació civil, mesquites ideològicament properes a Al-Qaida i tot allò que tinga a vore amb l'aviació.

— Cassà de la Casa de la Caça: problemes amb l'essa sonora i l'essa sorda? No tens clar quan s'escriu ss i quan ç? Amb un nom així segur que l'encertes!

Dues assignatures

La senyora vicepresidenta de la Generalitat de Catalunya no és psicòloga, i un servidor de vostès tampoc ho és. Però el problema rau en que, al burrículum de la senyora Joana Ortega, diu que ella és llicenciada en Psicologia. I, segons sembla, li manquen encara dues assignatures. Són importants aquestes dues assignatures?
Per a segons qui, és molt greu, una mentida inacceptable. Per a d'altres, un error de transcripció. I per a d'altres una exageració perfectament comprensible, i sense cap importància.

Jo encara vull anar més lluny i reivindicar aquestes dues assignatures pendents com una gran virtut. Sabeu per què aquesta dona no les va aprovar? Perquè és decent, catòlica i democratacristiana, i no va anar al despatx del professor a fer la neteja de sabre revisió d'examen corresponent.

La noia de la foto es va treure la carrera amb un cum laude. És a dir, li feren cum varies vegades.

Moorphels i zubiñajos

Ens han visitat els de París. No em veig capaç de dir-vos si són parents llunyans, família política, amics de la meua ex-dona o antics companys de la presó. En tot cas saben el meu nom i número de telèfon, cosa que indica que em coneixen d'algun lloc. I si em truquen i volen quedar amb mi, és que tampoc em coneixen gaire.

El cas és que aquesta gent parlava llengües exòtiques i el meu cervell, intel·ligent i privilegiat com pocs n'hi ha, progressivament ha anat oblidant el que havia après d'altres llengües, cosa que  —afortunadament— dificultava la comunicació.

Inexplicablement, els meus acompanyants també anaven fluixos d'idiomes. I tot sovint els d'ací em preguntaven: "com es diu tal cosa en francès?", o "com es deia la cosa aquella en espanyol?".

Algun dia seré monolingüe. De moment ja sóc mono.

És en casos com aquests quan recorro als moorphels i als zubiñajos. Són paraules que semblen pròpies de l'idioma que no sabem parlar prou bé, però que el nostre interlocutor ignora que són falses i que, per context, encaixen i s'entenen perfectament.
N'hi ha de fonètics i de gràfics, segons si els emprem en el llenguatge parlat o en l'escrit. Han de tindre els fonemes propis de la llengua, quan són fonètics, i lletres i dígrafs propis quan són escrits. Es aconsellable afegir sufixos propis de la llengua en qüestió.

— Anglès: Fonèticament ha de tindre consonants africades post alveolars i fricatives glotals (com la h aspirada), així com vocals llargues. Gràficament ha de tindre dígrafs com ck, ph, sh, oo i ee. Sufixos com -tion i -ing.
Per exemple: moorphels, stamblesh, dreemblation, to sgumple.
Yes, I'm late, I know and I'm sorry, but a black moorphel was sgumpling in the subway. Just in the dreemblation of Plaça de Sants station (red line).

— Espanyol: Fonèticament ha de tindre fricatives velars sordes i fricatives dentals sordes. Gràficament ha de tindre la ñ i vocals amb accent tancat. Sufixos com -azo.
Per exemple: zubiñajo, marjón, juñón, centín, enjuñado.
Lamento llegar tarde, pero me han dado un marjazo en el metro con un centín enjuñado.

— Francès: Fonèticament ha de tindre vocals semiobertes i semitancades, així com consonants fricatives labiodentals sonores, africades alveolars i post-alveolars i fricatives uvulars. Gràficament requereix lletres com la ç, dígrafs com ph, gn, ée, ou i tch, i vocals amb accent circumflex. Sufixos com -eaux i -été.
Per exemple: cougnardais, brêçons, grânçons, bleunété, joigneaux.
Je suis désolé, s'il vous plaît pardonnez-moi: je suis arrivé en retard à cause de le cougnardais qui s'est écrasé les brêçons du le métro, aux station Plaça de Sants (ligne rouge). Le joigneaux c'est bleunété: dans cette ville il n'y a pas grânçons dans le métro.

Kalders

Super Ella— Hem de parlar
Semi Jo— He d'avisar l'advocat o l'ambulància?
Super Ella— Res de tot això, vull parlar de sexe.
Semi Jo— Doncs estàs amb la persona indicada. Et va agradar la darrera, oi?
Super Ella— Sincerament, no. Vull dir que no estava malament, però que ja no m'agrada tant.
Semi Jo— I això?
Super Ella— Massa curt, massa brusc, sense temps per a gaudir-ne
Semi Jo— Doncs fins fa quatre dies t'encantava! Vas ser tu la que va voler que tinguéssim trobades sexuals així: furtives, clandestines, curtes, brutes i brutals.
Super Ella— Sí, ja ho sé. I al principi m'agradava, m'excitava. Però ara... ara ja no m'agrada tant. M'agradaria que tornés a ser com abans: més tranquil·litat, més dedicació, més temps i més treballat. Amb un llit gran, una dutxa prèvia i, si pot ser, amb un jacuzzi.
Semi Jo— El que tu vulguis, reina.
Super Ella— En tot cas, no descartis que d'ací a un parell de mesos et demani una altra enclotada breu i brutal a l'àrea de descans més bruta que trobem.
Semi Jo— En prenc nota.

Internet i les xarxes socials són notícia. Ho són per les revoltes als països àrabs, on aquestes mitjans han aconseguit esquivar la censura i han permès la coordinació dels opositors al règim. Però també ho han estat ací: per l'afer Vigalondo, o pel que li ha passat al senyor Bukkàkez.

Twitter va néixer l'any 2006 com un servei de microblogs. La figura del seguidor, o follower, era, al principi, una simple comoditat. Ser seguidor permetia a l'usuari seguir les piulades que l'interessaven, sense haver d'anar cercant els diferents microblogs. Però la cosa va evolucionar cap a xarxa social: tindre més seguidors era (i encara és) sinònim d'èxit, i l'unfollow es considera un càstig a qui escriu (piula) quelcom inconvenient. Hi ha gent que es fa seguidora teua i, si en 48 hores no el segueixes tu a ell, deixa de seguir-te tot ofès.

No veig gaire diferència entre blog i microblog (Twitter): només la mida del text. En tot cas, el blog permet entrades pròpies de microblog (com aquesta o aquesta altra) i al microblog hi pots posar enllaços al blog.


Aquests dies he estat rellegint a Pere Calders, concretament Invasió subtil i altres contes. Hi ha contes de 10 pàgines, de cinc pàgines i de menys de 140 caracters:

"Ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havien tingut mai vies ni estació". #kalders

Si després de fer una pel·lícula de dues hores i mitja, un cineasta passa a fer un curtmetratge, no direm pas que ha deixat de fer cine, oi?

Benvinguts a .... ?

El passat divendres es va estrenar a Catalunya la pel·lícula italiana Benvinguts al Sud (Benvenuti al Sud a la versió original). Aquesta pel·lícula, dirigida per Luca Miniero i protagonitzada per Claudio Bisio i Alessandro Siani, explica la història d'un funcionari de correus que volia ser destinat a Milà però, per culpa d'unes pífies, es enviat al Sud, a la Campània.

Aquest film italià és una adaptació de la pel·lícula francesa Benvinguts al Nord (Bienvenue chez les Ch'tis a la versió original), on s'explica la mateixa història, però en aquest cas, l'envien al Nord, al Flandes Francès.

Tenint en compte la crisi d'idees que pateix el cinema europeu, i que els europeus som incapaços de veure produccions d'altres països europeus, és previsible que es facin noves adaptacions: Benvinguts a l'Est, on un funcionari de correus portuguès es enviat a un poble de mala mort de l'Alentejo, o Benvinguts a l'Oest, on un treballador públic irlandès es enviat al racó més perdut del comtat de Galway.

I ara ve la pregunta: i els catalans? Quina pot ser la nostra destinació maleïda?

— Benvinguts a Ponent. El protagonista mor intentant batre el rècord d'endrapar cargols durant l'Aplec del Cargol.
— Benvinguts a les Comarques Xurres. El protagonista mor intoxicat per l'ingesta de mojete, potaje i arròs empedrao.
— Benvinguts a l'Ebre. El protagonista mor embestit durant un correbou.
— Benvinguts al Berguedà. El protagonista mor durant la celebració de la Patum. No pas per la perillositat del foc, sinó per la qualitat de les begudes que s'hi serveixen.
— Benvinguts a Marina d'Or. El protagonista mor atropellat per un allau de jubilats que arrassen el bufet lliure.
— Benvinguts a Sant Cosme. El protagonista mor... carai, ací sí que el guionista es pot lluir!

Si algú vol suggerir més destinacions casposes, que ho faci on posa Comentaris.

Això de la setmana blanca

Les escoles del Principat de Catalunya viuen la setmana blanca. Unes tot just l'acaben, i les altres tot just la comencen. Es tracta de la primera i última setmana blanca que es fa al nostre país.

No sóc del gremi de l'ensenyament, així que no entraré a valorar si aquesta setmana blanca és una idea bona o dolenta. Però una cosa tinc ben clara: tot allò que és breu i efímer, amb els pas dels anys, s'acaba veient de manera positiva. En canvi, allò que és constant i reiteratiu, és vist com una cosa pesada i desagradable. Per exemple: el Festival de Woodstock es considera una fita històrica, mentre que la Passió d'Esparreguera es veu com un rotllo insuportable.

És per això que m'atreveixo a profetitzar que l'any 2027 molts joves ens preguntaran "Ei, què era allò de la setmana blanca? Què és el que fèieu?". I més val que tinguem una bona resposta, en cas contrari es poden pensar que era:

A) La setmana triomfant del Real Madrid.
B) La setmana de la caspa.
C) La setmana de les canes.

A, B i C en una sola imatge.

D) La setmana de les pistes d'esquí.
E) La setmana de la cocaïna.
F) La setmana de la cocaïna a les pistes d'esquí (eslàlom enfarlopat, tota una experiència)
G) I, òbviament, allò que tots esteu pensant:

Esteu avisats.

Reflexions jurídiques de cap de setmana

El Tribunal Suprem ha admès la demanda del govern espanyol contra Sortu i ha deixat en suspens el tràmit d'inscripció del nou partit de l'esquerra abertzale.
La demanda del govern espanyol es basa en els informes de la Guàrdia Civil i conclou que el rebuig al terrorisme que està inclòs als estatuts de Sortu és "cosmètic, retòric i instrumental, no sincer, no real" i és insuficient per demostrar que s'han trencat totalment els vincles amb el món etarra.

És a dir, no només cal complir la llei, ço és condemnar els atemptats, sinó que cal fer-ho de tot cor. Arran d'aquests informes i d'aquestes actuacions podem concloure que les institucions de l'estat (Govern, Fiscalia, Tribunal Suprem...) han entrat en una nova dimensió: la lectura dels pensaments i les emocions. "Tu dius que sí i votes que sí, però, en el fons del teu cor, és que no". Aquesta nova dimensió requereix noves eines de treball: polígraf, pupilòmetre, pentotal sòdic, burundanga...

Si aquesta nova doctrina jurídica prospera, per què ens hem de limitar a aplicar-la a la Llei de Partits? Jo proposo que es faci extensiva a totes les altres lleis i normatives:

— Sí, vostè anava a 110Km/h, dins dels límits, i el radar així ho demostra. Però jo sé, perquè es veu a la seua mirada, que en el fons vol prémer a fons l'accelerador i posar el seu BMW a 200 km/h. 500 euros de multa i cinc punts menys al carnet.

— Per la forma com mou vostè els dits, observo que es mor de ganes de fumar. I no es pot fumar al lloc de treball. Vaig preparant la multa.

— Fer, el que es diu fer, vostè no ha fet res. Però en el fons es mor de ganes de massacrar els cretins que ens governen. Anem a l'Audiència Nacional, que el jutjaran per terrorista.

Una darrera reflexió: si s'ha d'aplicar amb caràcter retroactiu, i mesurar la sinceritat de la condemna de Sortu respecte els atemptats d'ETA en el passat, ho faran també amb el PP i el PSOE respecte els atemptats dels GAL?

Això de la salut

Anit tenia una mica de mal de coll. Aquest matí m'he llevat amb molta tos, congestió nassal i mareig. He fet una consulta a Yahoo Respostes i m'han dit que hi ha dues opcions: o tinc un lleuger refredat o estic patint un brot d'Èbola.

He fet una cerca al Google Imatges, a veure que és l'Èbola i m'he trobat que em puc quedar així:


M'he esgarrifat. He buscat pel Youtube la millor manera de combatre el virus Èbola i m'ha eixit això:

Una cosa tinc ben clara: el Conseller Boi Ruiz pot seguir retallant la despesa sanitària. En comptes d'un 10% podria retallar el 90%. Al cap i a la fi, a l'era d'internet, no ens calen metges, ni inferemeres, ni farmacèutics. Només fibra òptica i saber cercar.