El postgrau

—Mare, ja ho tinc decidit: faré un postgrau de microbiologia.
—Ai fill meu, tu sempre tan poruc, tan covard i tan curt de mires! Microbiologia, quines poques aspiracions! No el podries fer en macrobiologia? I què és això d'un postgrau? Tu sempre vas lent, sempre ets l'últim, mai has tingut cap mena de visió de futur. Un postgrau? No podries haver fet un pregrau i avançar-te als esdeveniments? Poc previsor que ets...

Jazzman (si fa no fa)

Era un enamorat del Soul. La música Soul ho era tot per ell, gairebé una religió, on els artistes com John Lee Hooker i B.B. King eren els seus profetes i cançons com The Thrill is Gone eren els psalms i pregàries.
Ningú sabia com dir-li que els seus cantants admirats i les seues cançons estimades no eren de Soul, sinó de Blues.

65 dies després

A primers de gener vaig deixar el meu pis del segle XIX a Piju-Sants i em vaig mudar a un de més gran, nou i amb ascensor a La Bordeta, a tocar de Santa Eulàlia i la Ciutat de la Justícia.

A finals de febrer hi vaig veure les primeres dones passejant amb nicab. Només en dues ocasions les vaig veure acompanyades d'homes i criatures, gairebé sempre les veia de dues en dues. Sovint fins i tot passejant de nit. A l'abril i al maig te les trobaves constantment, sobretot per la banda de Santa Eulàlia. És més, es veien molts pocs nicabs més enllà de la Rambla del Badal, i cap passada la plaça d'Espanya. En canvi, entre el mercat de Santa Eulàlia i la plaça d'Europa se'n veien moltíssimes.

I vet ací que, a partir del dilluns 23 de maig, ja no en vaig vore cap més. Vaig seguir veient musulmas i musulmanes, és clar, molts i amb diferents vestits típics. Però amb aquesta tapamenta integral, cap ni una més. Seixanta-cinc dies després només n'he vist dues, lluny de La Bordeta: una el duia (i se li veien ulleres de pasta) i l'altra se l'havia tret (no era pas de raça blanca, si us interessa el detall), anaven amb dues criatures.

I ara la pregunta: per què entre març i maig en vaig vore tantes i ara no en veig cap? Hi ha quatre possibles explicacions:

A) Casualitat. No sempre ens trobem la mateixa gent pel carrer, ni amb la mateixa tipologia de gent. Podem trobar-nos gent molt alta, o molt baixa, o molt prima, o molt grassa. De vegades veiem moltes embarassades, o mota gent amb crosses, o molta gent gran. Podria ser casualitat, tres mesos de casualitat. Possible, tot i que molt poc probable.

B) Afers personals. Quantes dones eren en realitat? El grup més nombrós que vaig veure era de quatre nicabs, més un home i tres criatures. Però normalment eren grups de dos. Si no els podia vore la cara, i el vestit era sempre el mateix... de quanta gent parlem? De quatre persones? De cinc? Una família, dues? Vivien tots al mateix pis?
Pot ser que hagin marxat a un altre lloc, o que ara tinguin un altre horari i ja no coincideixin amb mi pel carrer.

C) Por. I si l'èxit de la PxC va espantar aquestes dones? Potser no els va espantar a elles —qui sap si viuen al marge del que passa en aquest país— sinó als homes de la família. Potser els homes de la família, espantats, els han imposat l'enclaustrament domèstic, per si de cas pateixen un atac islamofòbic. Si fos així, caldria felicitar els progres i les feministes que han pretès alliberar-les prohibint un tros de roba.

D) Muntatge. I si tot plegat ha estat un muntatge? I si dos o quatre persones, que no són musulmans, ni immigrants, ni tan sols dones (ves a saber qui hi havia allà sota!) s'han dedicat a passejar-se pels carrers de Santa Eulàlia? Si fos així, podem concloure qui ha estat l'impulsor i beneficiari d'aquest muntatge?

No tinc proves, així que no puc concloure res. Si algú ha vist o viscut quelcom semblant, que m'ho expliqui.

Això és gravíssim 1

[irònic mode ON]

Això és gravíssim! On s'és vist!? Us heu fixat quin panxot que fa? Està massa gras! I fuma puros, Tot el dia fumant. I tot el sant dia amorrat a l'ampolla! Bevent xampany i brandi.



I a sobre vol celebrar les victòries. Celebrar victòries! On s'és vist!?

AIXÒ ÉS GRAVÍSSIM!

[irònic mode OFF]

Gramàtica valenciana

Us presente el nou èxit de la Gramàtica Valenciana:

Jo dimitisc
Tu dimitixes
Ell dimitix
Nosaltres dimitim
Vosaltres dimitiu
Ells dimitixen

YES, WE CAMPS

L'hoste i el paràsit

S'anomena hiperparasitisme a un tipus de relació interespecífica, que es caracteritza per ser un cas particular de parasitisme, en la que un paràsit parasita a un altre paràsit.
Un hoste pot viure sense el paràsit, però el paràsit no pot viure sense l'hoste. Tot i que l'hoste viuria millor sense el paràsit, quan l'hoste ja té un paràsit ja li va bé que aparega l'hiperparàsit, ja que aquest frena el creixement d'aquell. Vindria a ser com una mena d'aliat.
Tot i que, en el fons tant el paràsit com l'hiperparàsit viuen de l'hoste principal, i l'hoste estaria millor sense aquests dos, l'hiperparàsit acaba beneficiant l'hoste, ja que evita que el paràsit creixi massa.



De vegades sembla que una part de la societat valenciana es veja a si mateixa com un hoste que pateix un paràsit. Aquest paràsit seria l'administració pública. I sembla que en aquesta relació, el polític corrupte faça el paper d'hiperparàsit, evitant que l'administració pública, el paràsit, vaja a més.

Probablement per açò hi ha tant valencians que voten el PP: per esperit pragmàticament àcrata, del gos que confia en el bacteri per a desfer-se de la puça.

Però, un cop més, s'equivoquen. I que conste que la part tèxtil és la menys important de totes.

YES, WE CAMPS

18 de juliol

El 18 de juliol és un dia en el que es commemoren moltes coses.

—Els persones de bé en general, i els sud-africans en particular, celebren l'aniversari de Nelson Mandela.
—Les perones de mal en general, i els espanyols en particular, celebren el Alzamiento Nacional de Franco.
—Els amics del Sergi BR en general, i jo en particular, celebrem que és el dia en que la S.E. es va casar.

Què qui és la senyora S.E.? Doncs la dona que va afirmar públicament que el Sergi tenia el penis molt petit i una trempera molt fluixa i de curta durada.
Cal dir que aquesta dona mai es va embolicar amb el Sergi, ni tan sols l'ha vist mai nu, així que només albirem dues opcions:

A) Aquesta dona és una bocamolla que parla del que desconeix.
B) Aquesta dona té clarividència.

Els amics del Sergi optem per la B. És difícil d'entendre, oi? Sí, sobretot com algú té amics com nosaltres.

He intentat resumir tots tres esdeveniments en aquest bonic videoclip:

Un cas aïllat

—Però es pot saber que cony ha passat!?— El senyor ministre estava furibund. Les parets del seu despatx eren fermes, però semblaven tremolar, com tots els allà presents.

—Heu llegit bé l'informe!?— És clar que l'havien llegit bé, l'Inspector en cap i el seu ajudant l'havien redactat a partir dels testimonis dels fets, el metge que havia atès el ferit i les imatges enregistrades per les càmeres de seguretat.

—Hematomes, contusions, cremades amb puntes de cigarreta... puntes de cigarreta! Però que no estava prohibit fumar a les dependències policials!?— La cara del ministre de l'interior estava agafant unes tonalitats vermelles que feien patir.

—Senyor ministre, estic tan desolat com vostè...— El doctor Garrigosa, el psiquiatra que assessorava el ministeri tampoc se'n sabia avenir.

—Luxacions, erosions a la pell... i, què collons és això!?— semblava que la llista era tràgicament ascendent i no s'albirava la fi. El senyor ministre no entenia algunes abreviatures.

—Mmm.... Això són els miliampers. És un càlcul aproximat és clar, a partir de les lesions provocades per les descàrregues elèctriques...— L'ajudant de l'Inspector en cap intentava ser professional. O, sí més no, semblar-ho.

—Tenim una comissaria energèticament estalviadora i autosuficient. Guanyadora de mitja dotzena de premis d'arquitectura. Per culpa d'aquesta mariconada de les plaques fotovoltaiques, si connectem totes les impressores hem d'apagar l'arc detector de metalls... Però ara resulta que sí que hi ha electricitat per a torturar— Ja està. Ja ho havia dit. Havia conjugat el verb que ningú volia sentir.

—És un cas aïllat— Frase previsible, però inevitable, de l'inspector en cap.

—Mai abans s'havia donat un cas com aquest— L'ajudant no era de gran ajuda, però ho intentava.

—Els jutges ja faran complir la Llei, i el culpable ho pagarà car, però ara vull respostes polítiques. Comencem pel principi: què ha fallat en el procés de selecció? Tants anys presumint d'una policia modèlica i ara ens trobem amb això? Quina mena de tarats estem reclutant!?— Aquesta pregunta era una daga que volava directa al pit del doctor Garrigosa.

—La nostra policia té un dels processos de selecció més acurats que hi ha al Món. El perfil dels candidats està estudiat fins el més petit detall, la nostra Acadèmia de Policia ha guanyat tots els guardons que es donen en aquest ram i a cada agent se li assignen només les tasques per a les quals està ben capacitat.

El doctor parlava amb vehemència, com si impartís una lliçó magistral als seus estudiants de doctorat. Els assistents l'escoltaven, tampoc podien fer res millor.



—Doncs alguna cosa ha fallat— El ministre s'havia esforçat en donar-li un to de veu molt impertinent a la frase. Va agafar l'informe i va seguir recitant:
— Cops de puny, puntades de peu, amenaces, tortura psicològica i, el més greu de tot: UNA CONFESSIÓ SIGNADA!

—Sí, li va fer signar una confessió, però una confessió obtinguda sota tortura no té cap validesa jurídica—L'ajudant volia demostrar que tenia estudis.

—Estic desolat, és la primera vegada que passa.— L'inspector en cap estava realment desolat, però no sabem si per la gravetat dels fets o per la gravetat de les conseqüències, especialment de cara a una futura promoció.

—La ment humana és complexa. Complexa i canviant. En situacions de gran pressió, com les que es poden viure en una comissaria de policia, a la gent se li pot anar la ma i cometre barbaritats que en circumstàncies normals no farien, i...— La dissertació del doctor no anava enlloc.

—Sí, és clar, però ací estem oblidant un detall molt important: EL TORTURAT ERA UN POLICIA I EL TORTURADOR UN DETINGUT!

— És la primera vegada que passa— L'inspector en cap no sabia dir res més.

—Un detingut ha torturat un policia i, a sobre, li ha fet signar una confessió. I tot això en una de les nostres millors comissaries, guanyadora d'un Premi FAD, i.... — El ministres estava atordit.

—És la primera vegada que passa, no tenim constància de cap altre cas al Món.—L'ajudant s'havia documentat, havia passat hores remenant arxius i parlava amb coneixement.

Del 10 al 9

Aquest cap de setmana s'ha commemorat el primer aniversari de la gran manifestació del 10 de juliol del 2010.

Per a celebrar-ho, a Barcelona s'ha demostrat que la fusió entre revival i partitofòbia té menys poder de convocatòria (13.000 manifestants segons l'Ajuntament i 40.000 segons els convocants) que un concert de Ramoncín, mentre que els espanyols del PSOE han proclamat l'Alfredo Pérez Rubalcaba candidat a la presidència del govern espanyol.

Però per a proclamació bona, la del Sudan del Sud, que aquest dissabte ha fet la proclamació de la seua independència. El referèndum d'autodeterminació, celebrat mesos enrere, va guanyar el sí amb el 98.83%. A la cerimònia celebrada a Juba —capital del nou estat— hi havia representants de molts països: fins i tot el dictador i genocida del Sudan àrab del Nord, Omar al-Baixir.

Tot i ser un estat de Dret amb constitució democràtica, els sudanesos del sud van haver de respectar una mínima diplomàcia i no van arrestar al dictador àrab. I això que el TPI el té en cerca i captura. Val a dir que fa només vuit mesos, Mubàrak i Gaddafi havien promés suport incondicional a Omar al-Baixir.

La República de Sudan del Sud ha esdevingut el 193è estat membre de l'ONU. Segons els meus càlculs, Catalunya podria ser el que fa 200. Però molt em temo que no ens donaran cap premi.

Alfabèticament, en anglès, estarem ubicats entre Cap Verd i la República Centre-africana. Així que no hem d'enviar l'Anglada a fer d'ambaixador a les Nacions Unides.

Darrera reflexió: si un parell de friquis et diuen que facis una cosa, el més aconsellable pot ser fer just el contrari. Víctor Alexandre i Jordi Bilbeny han signat un manifest demanant l'abstenció independentista a les properes eleccions generals.
Així que caldrà començar a treballar una gran coalició, a veure si aconseguim que Espanya, igual que Bèlgica, s'evapori també.

L'any de la plaga

Fer una crítica literària és una cosa ja de per sí pedant, però començar-la fent-se una autocita ja és casus belli. Però en aquest cas està justificat: "L'originalitat és una virtut, però això no vol dir que la falta d'originalitat sigui un defecte", a la crítica d' El joc de Deu, de Salvador Macip.

La novel·la L'any de la plaga no és gens original, ans al contrari, i ja ens va bé. Intentaré ser breu i concís:

—Referents: Aquesta és una novel·la de referents. No són necessàriament referents locals (passa a Barcelona com podria passar a Marsella o Nàpols), tampoc generacionals (l'autor i jo som nascuts als 70', però l'obra pot agradar a gent nascuda el 1965 o el 1985) ni tan sols socials. Són referents de cinematogràfics, literaris, musicals i televisius. Curiosament a l'obra no hi ha referències als jocs de rol, i els jocs d'estratègia i simulació.

—Remakes, versions i relectures: La música és plena de versions de temes anteriors. És cert que sovint són horribles, però també és cert que moltes versions milloren l'original. També en el cine es fan remakes. Alguns són infumables, és cert, però d'altres són necessaris, ni que sigui per aportar les millores tecnològiques que van sorgint amb els anys. També en el teatre es fan relectures i noves adaptacions de velles obres. Algunes són terribles, però d'altres queden prou bé. També els llibres de divulgació científica i tècnològica s'actualitzen, amb el mateix o amb nous autors.
En canvi, les novel·les no. Actualitzar una novel·la és vist com un plagi. Potser sí que és un plagi, però en alguns casos és necessari. Marc Pastor actualitza la novel·la de Jack Finney (i les adaptacions cinematogràfiques de Don Siegel de 1956, de Kaufman del 1978, Abel Ferrara el 1993, però no la de l'Oliver Hirschbiegel del 2007). Ens planteja la mateixa història, però a la Barcelona del segle XXI. Amb internet, immigrants, i tots els elements tècnics i socials que no eren presents a la novel·la original dels anys 50'.

Es podria fer el mateix amb d'altres novel·les? S'admeten propostes.


—Llibres d'aforismes: En aquest país, els llibres d'aforismes, proverbis i reflexions breus tenen poca eixida, com a molt es venen traduccions de savis orientals (coses de l'autoajuda i similars). L'únic llibre d'aforismes que ha tingut un cert èxit és de Jorge Wagensberg, A més com, menys perquè. És força recomanable, per cert.

El llibre de Marc Pastor és un llibre ple d'aforismes, proverbis moderns i reflexions breus. No es presenten com a tals, sinó que s'insereixen elegantment en el text. Seguint el fil conductor d'una història que ja coneixem, l'autor va deixant anar els seus pensaments. I he de dir que combrego amb la majoria de les seues reflexions.
Un petit dubte: es podria fer el mateix amb un altre gènere literari? Per exemple, escriure una novel·la eròtica, amb les escenes típiques, i anar hi inserint aquests pensaments. Crec que sí que és possible. És més, si tingués temps (i ja posats, em paguessin per fer-ho) ho faria inserint exactament els mateixos aforismes.

—El plaer d'escriure: Es nota que el paio s'ho ha passat bé escrivint la novel·la. I a sobre ven exemplars, quina enveja!

____________________

Nota mental: si algun dia publico una novel·la, hauré de fer-ho amb pseudònim. No fos cas que el Salvador Macip i el Marc Pastor es revengin i em facin una crítica sagnant.

Maximalismes quotidians

—Això ho sap tothom. I quan dic "tothom" vull dir el 73.3% de la població, com a molt
—Això no interessa a ningú. I quan dic "ningú" vull dir ningú amb qui hagi parlat d'aquest tema, ço és: tres persones.
—De tota la vida que s'ha fet així. I quan dic "tota la vida" vull dir fins allò que em va explicar mon avi de la seua infantesa.

Vida conjugal 1

Super-Ella— Et parlaré d'una persona que no coneixes de res i que ha fet una cosa que no t'afecta en res, ni a tu ni a ningú que tu coneguis. Sé que allò que ha fet aquesta persona no t'interessarà gens ni mica, perquè no té cap mena d'interès, però m'estaré tres quarts d'hora amollant el rotllo.



I malgrat tot, callaràs i escoltaràs.
Al cap i a la fi no estàs amb mi per la conversa.

El Dia de la Teta

El divendres 1 de juliol és el segon Dia de la Teta a la Blogosfera Catalana (o l'odisfera residual, o com en vulguin dir).
Un servidor dubtava sobre quina mena de mamella mostrar. Mamella natural? Mamella operada? Mamella adquirida? Mamellam parell? Mamellam senar?

Al final, com sovint passa a la vida, la realitat ens supera i el Gran Pit, la Teta Triomfant, la Mamella Inesgotable:



Algú sap si aquesta cançó té Drets d'Autor? En faran una versió dient "Teddy Bautista askatu"?