Si la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals anunciés que tanca Catalunya Ràdio consideraríem que és una gran pèrdua, però no diríem que està amenaçada la presència de la llengua catalana a la ràdio. Al cap i a la fi hi ha moltes emissores de ràdio, tant públiques com privades, que emeten en català (
total o parcialment).
Actualment
RAC1 té programes que són líders d'audiència, com en d'altres temporades ho han estat programes de
Ràdio Flaixbac (
Prohibit als Pares, El Matí i la Mare que el va Parir),
COM Ràdio,
Ràdio 4, la
SER (
origen d' El Terrat d'Andreu Buenafuente), o
RàdioClub 25-Onda Cero (
origen del Força Barça).
En canvi, en televisió, això no passa. Tenim assumit que sense
la Corpo, no hi ha tele en català. Per què? Crec que hi ha tres elements que han estat claus en aquest procés:
1) La mort de TVE-Catalunya. El centre de Sant Cugat del Vallès va produir gran quantitat de programes pel circuit català de TVE, començant a emetre en català abans que existís Tv3. S'hi feien programes d'humor amb professionals de la talla de Joan Capri, Joan Pera, Rosa Maria Sardà, Els Joglars (
Som una meravella, la millor sàtira que s'ha fet sobre el pujolisme) o Alfons Arús. Però no només humor, també hi feren programes culturals
Terenci Moix, d'entreteniment Àngel Casas, musicals Miquel Calçada (
Mikimoto Clip) i Tinet Rubira (
Plàstic), esportius Pitu Abril, o informatius Queco Novell.
S'emetien programes de qualitat en català, però el centralisme que imperava a RTVE va anar asfixiant el Circuit Català de TVE. I va deixar Tv3 com l'única cadena que emetia en català.
Un error estratègic per a TVE, que va quedar com a referent de la caspa celtíbera, i una pèrdua per la cultura catalana, que associava la llengua del país amb la tele de Pujol.
2) La televisió privada. La
Llei de Televisió Privada de l'any 1988 només va adjudicar tres concessions: dues en obert (
Antena 3 i Tele 5) i una de pagament (
Canal +). Tot i que tècnicament la franja de l'UHF permetia fins a 18 canals de televisió analògica, es va prioritzar el benefici empresarial en detriment de la competència, i quedaren fora de les concessions el projectes del Grupo Z (
que preveien una desconnexió en català) i el Canal C (
d'empresaris catalans, que també tenien previst emetre en català).
Malgrat ser de concessió pública i ocupar un espai públic (
l'espai radioelèctric és un espai públic), la llei no contemplava que haguessin d'emetre en cap llengua cooficial. L'única força política que va reclamar aquest deure fou l'Izquierda Unida de Julio Anguita. CiU no va donar suport a l'esmena de reclamar un 50% d'emissió en català a les comunitats on és oficial, i les teles privades esdevengueren monolingües.
3) Les fronteres hertzianes. Si Tv3 al País Valencià ha estat víctima de persecucions,
Canal 9 al Principat ha patit la indiferència, que fa més mal. Nascuda el 9 d'octubre del 1989, mai fou rebutjada per CiU, però tampoc desitjada. La societat civil domesticada (
Mòmium Cultureta i similars) ignoraren el nou canal valencià (
en eixa època inicial, entre el 55% i el 65% en català). L'aparició de
Punt 2 l'any 1997, 100% en català, tampoc va provocar cap reacció. Ara Punt 2 s'anomena Canal Nou Dos.
Potser el pujolisme tenia por d'un canal en català occidental, més proper al parlar dels lleidatans i els tortosins, que al dels gironins, barcelonins i manresans? Potser no volien un canal que emetia porno en català? (
Nit d'erotisme, mític programa).
IB3 va nèixer el 2005, quan Cuatro ja estava en funcionament, la TDT emetent en proves i quedava menys d'un any per la irrupció de La Sexta. Ço és: el mercat ja estava copat.
El resultat és ben trist:
no entenem una televisió en català si no és de titularitat pública i gestionada per la Generalitat del Nord.
Hem renunciat a que RTVE, que la paguem entre tots, emeti també en català. Hem renunciat a que les cadenes privades facin alguna cosa en català, com a molt informatius de 20 minuts en desconnexió. I de les teles locals, malgrat programes de qualitat com
Telemonegal, no n'esperem gran cosa, donat el pressupost del que disposen.
Que l'existència de televisió en català depengui de Tv3 és un fracàs polític, empresarial i cultural. Un fracàs del país.
