Llista Negra 2013

Seguint la vella tradició, li fem una repassada a la Llista Negra 2012 i presentem la Llista Negra 2013:

—Kirk Douglas, actor.
—Eminem, cantant i actor.
—Joaquín Sabina, cantautor i poeta.
—María Jiménez, cantant.
—Fidel Castro, líder comunista cubà.
—Hugo Chávez, president de la República Bolivariana de Veneçuela.
—George HW Bush, 41è president dels EUA.
—Blas Piñar, polític espanyol.
—Baixar al-Àssad, president sirià.
—Fernando Alonso, pilot de Fórmula 1.
—Stéphane Hessel, filòsof i polític indignat.
—João Havelange, expresident de la FIFA i delinqüent d'alt standing.

Extra Bonus: tot i que aquesta llista només afecta a persones, s'hi podrien incloure també institucions, empreses i moviments. Com Facebook, per exemple. I de cara al 2014, Twitter i l'Euro.

Semblances i versemblances

Es va llevar, es va mirar al mirall i va comprovar horroritzat que ja no s'assemblava a ell mateix. Incrèdul es va fregar els ulls, va canviar de mirall (a la casa n'hi havia dos més) i d'il·luminació, però el resultat era el mateix: ja no s'assemblava a ell mateix.
Angoixat va parlar amb familiars i amics, que amatents i preocupats pel seu patiment miraren de tranquil·litzar-lo:
—Això avui en dia ja no té cap importància, la societat és molt tolerant— va dir un cosí.
—Li pot passar a qualsevol— el va consolar son germà.
—Mira d'extreure'n la lliçó de superació— va proposar un amic que llegia massa autoajuda.

Però com sempre, qui de debò va trobar la manera d'ajudar-lo fou la seua àvia. Amb la mirada dolça i la veu calmada el va animar tot dient-li:
—Ai fillet meu, però si tu mai t'has assemblat a tu mateix!

Alguna cosa hauran fet

Les dues darreres setmanes el bordell empordanès Paradise ha estat víctima de dos atemptats terroristes, el primer amb llançament d'explosius i el segon amb un cotxe bomba. De moment ignorem qui ha perpetrat aquests atemptats, la policia està investigant el cas i encara no s'ha fet cap detenció.

De tota manera, a mi el que més m'ha sorprès és la reacció de l'alcaldessa de la Jonquera, Sònia Martínez Juli (CiU), que no ha condemnat els atemptats terroristes. No només no els ha condemnat, sinó que ha exigit l'immediat tancament del local "precisament per evitar aquest tipus de fets".

Amb una lògica jurídica pròpia d'un caḍī‎ del Waziristan, la senyora Martínez Juli considera que la víctima d'un delicte és la culpable d'haver patit el delicte. Si la seua filosofia jurídica prospera, aviat veurem com es tanquen comerços (per a que no pateixin robatoris ni atracaments), com es prohibeix dur bosses penjant (per evitar furts amb estrebada) i com es confinen les dones a casa, prohibint-les eixir soles al carrer (si es queden tancades a casa, segur que no són violades per cap desconegut).
També es prohibiran els ordinadors (per evitar els delictes contra la propietat intel·lectual) i tots els menors de 18 anys passaran a tindre 18 anys (així s'acabarà amb la delinqüència relacionada amb menors).

L'alcadessa també ha dit que episodis com aquest "perjudiquen greument la imatge de la localitat", així que no és descartable que cada vegada que algú vagi a comissaria a denunciar un delicte sigui multat per la policia. En els casos més extrems, quan la víctima mor, l'Ajuntament expropiarà l'herència que deixi el difunt. 

No sé si viurem més segurs, però Sònia Martínez Juli pot aconseguir que tinguem les estadístiques de delinqüència més baixes del Món.

... res no val

El vell refrany "Per Nadal, qui res no estrena, res no val" havia deixat de ser un tòpic consumista per esdevenir una amenaça terrible: entre els parents asseguts a taula hi havia un cirurgià plàstic i un venedor d'armes.

Àpat d'empresa

Per un lamentable error de càlcul van notificar l'ERO poc abans del dinar nadalenc d'empresa. La manca de recursos i la seguretat de qui no té res a perdre van fer d'aquell àpat un banquet de caníbals.
Era un directiu de tercera, però uns segon plat de primera.

Sobrat d'onasmes

Sovint tenia l'hàbit, costum i tendència de parlar amb pleonasmes, repeticions i redundàncies tot emprant mots i paraules d'igual o idèntic sentit i significat a la mateixa frase o oració.

Nou èxit periodístic

Fa vint anys el periodisme va assolir una fita en el gènere del debat amb aquesta intervenció de Paco Umbral:



Ahir a Malgrat de Mar en Ramon Plaga, un dels autors de Rescatallats em va entrevistar en el seu programa de ràdio Del Dret i del Tort. L'objectiu de l'entrevista era parlar de premsa satírica i del seu llibre, l'anteriorment esmentat Rescatallats.
Efectivament, en Plaga és un dels autors, però no pas jo. I ací és on s'observa la nova fita periodística: ara ja no és l'entrevistat qui va a parlar del seu llibre, ara és l'entrevistador qui porta un entrevistat per a parlar del llibre del propi entrevistador.

Divendres a Malgrat

Amb permís de l'autoritat i si l'oratge, la RENFE i ADIF no ho impedeixen, avui divendres un servidor serà entrevistat a ONA MALGRAT.



A les 20.00 i en el marc incomparable del programa Del Tort i Del Dret, un servidor serà interrogat sobre resCATallats, premsa satírica, actualitat i ves a saber què més. 
Si sou a prop de Malgrat podeu sintonitzar el 107.4 de l'FM, i si no us el descarregueu d'internet.

Un banc és un banc

Malgrat la dramàtica situació econòmica que patia, cada dia anava a portar menjar al Banc dels Aliments.
La gent n'admirava l'altruisme però ell, pobre, estalviador i pessimista de mena, s'estava fent un raconet per quan les coses anessin a pitjor.
"Un banc és un banc, i si donen interessos tot això que he guanyat". Afirmava tot esperant temps encara pitjors.

Amb la llengua

Passades les eleccions els del PP han amagat la seua moderació (sí, per increïble que sembli, estaven moderats) i ataquen de nou. Ataquen de nou, però sense recursos nous, sempre amb el mateix.
Ara tenim l'impagable ministre Wert atacant el model d'escolarització en català.

Alguns han reaccionat amb vídeos com aquest:

Però jo en reivindico d'altres, més adients per arribar a la majoria social:

Treballs comunitaris

El reu va confessar el seu delicte i se'n va penedir. No tenia antecedents penals i l'il·lícit comès tampoc era tan greu, raó per la qual el jutge va considerar que no calia enviar el condemnat a la presó, i que, aplicant generosament la legislació vigent, n'hi hauria prou fent-li pagar una multa i fent-li fer treballs en benefici de la comunitat.

Reunits en comissió executòria, per tal de trobar el millor treball que podia realitzar el delinqüent, l'advocat, el procurador, el fiscal, el magistrat i el secretari judicial escoltaren les opinions dels pèrits convocats i arribaren a la conclusió que, tenint en compte les capacitats del condemnat, el millor que podia fer en benefici de la comunitat era deixar de respirar.

I ho feu, atès que era el millor per a tots.

Culpables

Obra escrita per Èric Romero, dirigida per Serapi Soler i interpretada pel veterà Lluís Altés i el debutant Manel Pinero.

El teatre és un gènere on la comèdia i el drama funcionen molt bé, però el misteri, la intriga o el terror no acostumen a funcionar. Un servidor ha tingut la desgràcia de veure Poe, un conte musical de terror, dels Dagoll Dagom, però també la sort de gaudir d'excepcions con Pluja constant, de Pere Ponce i Joel Joan.  L'aposta era arriscada.

Lluís Altés és un actor nat, experimentat i bregat en papers difícils, però en Manel Pinero no té experiència en el teatre (la proximitat del públic i la impossibilitat de repetir l'escena són dos inconvenients que no es pateixen al cinema i la televisió) i, a sobre, és conegut per interpretar un paper còmic a l'APM?. Aposta doblement arriscada.

Però l'aposta ha sortit bé, molt bé. El text d'Èric Romero és àgil, té ritme, provoca una pluja se sentiments diversos i no dura ni un minut més de l'estrictament necessari (dura 70 minuts). L'escenografia és senzilla i complerta: té tot el que cal per entrar en situació, no té elements que distreguin l'espectador i apareixen els elements que han d'aparèixer quan toca i com toca.

La podeu veure al teatre Porta 4, al carrer de l'Esglèsia 4-6 de Gràcia (a tocar de la plaça de la Virreina). L'obra la representen els dissabtes a 2/4 d'onze (hi pots anar després de sopar i en acabat sortir a fer un toc).
La part dolenta és la incomoditat del local, i el preu (bé, aquest mal el tenen tots els teatres del país).

Reflexió post-funció: després de veure l'obra i les motivacions dels dos personatges, hom es pregunta si s'assembla més al segrestador o al segrestat. Acumulo rancúnia contra els altres, o els altres contra mi?

Si us interessa afanyeu-vos, que només queden tres representacions per fer.

Decebuts 2012

Seguint una bonica tradició iniciada pels votants del PSUC l'any 1977, donem inici al Concurs de Decebuts 2012.

Els catalans d'esquerres acostumen a ser exigents, alguns són perepunyetes i d'altres assoleixen la categoria de torracollons. I quan un partit d'esquerres triomfa (el PSUC el 1977, el PSC-PSOE el 1982, ERC el 2003) de seguida afloren els votants decebuts. El votant decebut fa pública la seua decepció (carta al director d'un diari, trucada a la ràdio o la tele, comentaris a un fòrum d'internet, entrada a un blog, grup de facebook, piulada al twitter) i esgrimeix els seus arguments.

Per tal de premiar les millors decepcions post-electoral es va crear aquest concurs, que consta de diferents categories:

1) Velocitat. Es premia el primer en queixar-se i prometre que mai més tornarà a votar l'opció decebedora. Hi ha diverses categories segons el mitjà: diari de paper, diari digital, twitter...

2) Formes. Es premia la queixa més original en referència als canvis en el logo de la formació política, la indumentària dels seus representants o la manera de prometre el càrrec.

3) Incomplients inevitables de programa. Es premia la queixa més divertida referent a l'incompliment de programa electoral. Cal que les promeses incomplertes no puguin ser complertes per manca de temps, falta de pressupost, no tindre competències en la matèria, estar a l'oposició o ser una promesa inexistent en el programa electoral.

En l'edició d'enguany, a la categoria de Partit Revelació, tenim la CUP.
I recordeu, com que el vot és secret, no cal votar un partit per a decebre-se'n i prometre no votar-lo mai més (ni tan sols per primer cop).

PIM-PAM-P.U.A. la festa continua

Espais gratuïts: PHC

Fa sis anys, el Partit Humanista de Catalunya ja va predir tot el que passaria.

Alguns acusen al Partit Humanista de ser una secta. Si és així els hem de felicitar: almenys tenen un líder que encerta les profecies!

Espais gratuïts: PPV

Si creus que els polítics actuals són de perfil baix, si les campanyes electorals et semblen avorrides, si ets dels que pensen que els discursos dels polítics estan allunyats de la realitat, mira't aquest espot electoral del Partido Proverista.
Quatre minuts i mig que et faran veure la política actual amb millors ulls:

"He vingut sense toga".
"Constant inducció a la bogeria i al suïcidi".
"El judici del negre que tenia l'ànima blanca i el blanc que tenia l'ànima negra".
"Traduzco al sevillano para que me entienda la senora Presley"

Es pot canviar

Amb motiu del seu aniversari la seua parella li va regalar una capseta de sensacions per regalar. "És una escapadeta romàntica, tres dies als Alps, en un hotelet acollidor...  si no t'agrada es pot canviar".

El regal era gairebé perfecte, i per acabar-ho d'arrodonir fa seguir el consell de la seua parella i va fer un petit canvi: va canviar d'acompanyant.

Algarrobo is on fire

Franciso Garrobo Raya aka "Algarrobo" ha estat militant de Ciutadans i de la UPyD. Es va ficar al moviment del 15M i a la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, PAH.
Després de fracassar a tot arreu (o de triomfar a tot arreu, tampoc sabem ben bé quins són els seus objectius) l'andova milita al Partit Pirata.
Com que al Partit Pirata tampoc li fan gaire cas, el paio s'ha apuntat al sindicalisme no-pacífic i fa unes hores ha estat detingut per la policia per haver participat en uns aldarulls.

Com que aviat ell ja fotrà el camp del Partit Pirata (o serà bandejat), jo li propose noves destinacions on lluïr-se:

→ Falange Espanola: si ets espanyolista, fatxa i bronques, aquest és el teu partit. Sense complexos, Algarrobo!
→ PACMA: un partit que defensa els drets dels animals ha de tindre un autèntic animalot entre els seus afiliats. Vinga Algarrobo, que et donaran aglans dels que t'agraden!
→ PxC: l'Anglada sens fa gran i ha de triar el seu hereu.
→ CUP: i per què no? Si volem que la política sigui interessant, ha de tindre girs argumentals propis de Night Shyamalan. Algarrobo, si no et donen l'acta de diputat, t'emportes un Oscar de Hollywood (o un Premi Gaudí).

Piquets #14N

Això és gravíssim

Els piquets estan sabotejant a tort i a dret, no respecten el dret al treball i estan impedint el normal funcionament del país. Ací teniu alguns exemples:

— Els piquets estan impedint l'enlairament i aterratge d'avions a l'aeroport de Castelló.
— Els piquets han aturat les obres d'Eurovegas al Baix Llobregat.
— Els piquets han tancat vàries plantes als hospitals i ambulatoris catalans.
— Els piquets estan impedint que els passatgers puguin pujar a l'AVE de Cuenca, Guadalajara i Requena.
— Els piquets han augmentat les ràtios a les escoles públiques.
— Els piquets estan impedint la recepció de Tv3 al País Valencià, i d'Ib3 a Catalunya.
— Els piquets estant subvencionant terratinents, com al Duquesa de Alba.
— Els piquets estan bloquejant l'arribada dels avals per la candidatura d'UPyD a Girona.
— Els piquets han aturat les obres de la Línia 9 a la Zona Franca.
— Els piquets estan impedint que Cristiano Ronaldo guanyi la pilota d'or.
— Els piquets no permeten que el RCD Espanyol marqui gols.
— Els piquets estan impedint que la plaça de toros Monumental visqui una altra tarda de glòria taurina.
— La violència dels piquets no ha deixat que el mes de novembre tingui 31 dies.

Els falsos amics

En traducció s'anomena fals amic a una paraula que té una ressemblança en l'escriptura o en el so amb una altra paraula d'un altre idioma, tot i que en cada llengua el significat és diferent. Sovint es tradueixen erròniament.

Ací teniu alguns exemples en anglès:

En anglès	S'assembla al català	Però en realitat vol dir
actual	actual	real
argument	argument	discussió
carpet	carpeta	catifa
devil	dèbil	dimoni

Ací teniu alguns exemples en francès:

En francès	S'assembla al català	Però en realitat vol dir
atterrir	aterrir	aterrar
chandail	xandall	jersei
constipé	constipat	restret
grange	granja	paller

I per últim teniu alguns exemples en espanyol constitucional:

En espanyol constitucional	S'assembla al català	Però en realitat vol dir
autonomía	autonomia	centralisme moderat
federalismo	federalisme	autonomia moderada
solidaridad	solidaritat	espoli
universal	universal	espanyol

David Petraeus

El director de la CiA, el general David Petraeus ha dimitit arran d'un afer extramatrimonial. Que als EUA hi ha molt de puritanisme ja ho sabíem, i que per qualsevol clau fora de casa et poden estroncar la carrera, també. I malgrat el seu brillant currículum, en Petraeus ha hagut de plegar. Però no deixa de ser sorprenent que per a fer d'espai calgui ser un marit fidel. Serà que les pel·lícules de James Bond ens han donat una visió distorsionada del gremi.

No sé qui serà el proper director, però humilment jo propose a la seua muller, a la senyora Holly Petraeus. Si ha estat capaç d'espiar i enxampar al director de la CiA, és capaç de portar els serveis d'espionatge a límits mai vistos.

El senyor i la senyora Petraeus.

Cogitationes poenam nemo patitur

Un servidor —pobre, prudent, desconfiat i sense crèdit de cap mena— viu voluntàriament de lloguer, però si entre els lectors hi ha algun afectat per la hipoteca, crec que aquesta informació li pot ser d'utilitat.

Segons la legislació hipotecària que patim,  els deutes hipotecaris prescriuen als vint anys.  Potser us sembli molt de temps, en eixe cas heu de saber que, segons el Codi Penal vigent, el delicte d'assassinat també prescriu als vint anys (article 131).

Ara us sembla massa poc? Bé, podeu fer aquestes reflexions amb els director del banc amb el que heu signat la hipoteca.

El valor del silenci

Primer vingueren a buscar els comunistes,
i jo no vaig dir perquè no era comunista.
Després vingueren pels socialistes i els sindicalistes,
i jo no vaig parlar gens, perquè no era ni una cosa ni l'altra.
Després vingueren pels jueus,
i no vaig badar boca perquè tampoc era jueu.
I després vingueren a buscar-me a mi,
i fou aleshores quan em donaren una medalla en reconeixement dels servis prestats.

Espanya 1977

"Cal que tots els ciutadans espanyols mostrin el seu suport a la nova línia democràtica, si la UCD treu majoria absoluta, Europa i el Món sabran que això va de debò però si no la treu aleshores no ens faran cas, no respectaran les aspiracions democràtiques i tornarem al franquisme", us imagineu Adolfo Suárez fent aquestes declaracions l'any 1977? Doncs això és el que ara estan proclamant molts convergents, com en Jordi Pujol.

Però l'any 1977 la UCD no era la única formació política que volia la democràcia. El PSOE, el PSC, CDC i UDC (encara no anaven plegats) també volien enterrar el franquisme.

I a la Catalunya del 2012 hi ha candidatures com SI, CUP i ERC que aposten desacomplexadament per la independència, sense malabarismes semàntics i sense cap Duran i Lleida que vagi posant pals a les rodes.

L'any 1977 la UCD no va treure majoria absoluta, i li va tocar entendre's amb el PSOE, el PCE i el PNV. Encara sort: una constitució feta a mida d'uns franquistes reciclats encara hauria sortit pitjor.... si fa no fa, com una independència proclamada per autonomistes reciclats.

Un vot misteriós a Tarragona

Fa uns dies, l'escriptor Josep-Lluís Carod-Rovira deia que no sabia a qui votar i, que com ell, moltes altres persones d'esquerres i independentistes no tenien referent electoral clar.
Avui, en una entrevista al diari Ara, ha afirmat que "Cada vegada tinc més clar qui votaré, vaig tenint l'opció presa". En una democràcia el vot és lliure i secret, però tenint en compte que en Carod-Rovira ha estat vicepresident de la Generalitat amb seu a Barcelona, és lògic que hi hagi curiositat per saber a qui votarà.

Ja s'han publicat les candidatures presentades, i les que pot triar a Tarragona (on viu i vota) són una dotzena. Quina triarà?

— ERC. És d'esquerres i independentista, però ell en va estripar el carnet.
— ICV-EUiA. És d'esquerres i partidària de l'autodeterminació, però va formar part del tripartit.
— CUP. És d'esquerres i independentista., i encara no ha patit cap escissió seriosa.
— PxC. No és d'esquerres ni independentista, però li donaria un gir argumental digne dels millors novel·listes.

En Josep-Lluís Carod-Rovira té una dilatada carrera política. Abans de liderar ERC va militar al PSAN (Partit Socialista d'Alliberament Nacional), al MUM (Moviment d'Unificació Marxista) i a NE (Nacionalistes d'Esquerra).

Val a dir que quan era un adolescent de només dotze anys va començar el seu activisme polític a Cambrils, el seu poble natal, on amb un amic va fundar el partit Catalunya Unida i Lliure. No és descartable que torni als seus orígens i voti pel CUL.

Personal ben format

— El seu restaurant és considerat un dels millors del món i ha rebut tots els guardons possibles.
— Doncs sí. Això no seria possible sense un personal entregat i ben format. Tots els que treballen ací s'alimenten amb el carnet de manipulador de persones. 
— Voldrà dir que totes les persones que treballen ací tenen el carnet de manipulador d'aliments.
— Veig que encara no sap quina mena de clients tenim.

#politicsblocadors2012

Com ja sap tothom, el proper vint-i-cinc de novembre hi ha eleccions al Parlament de Catalunya. I tal i com mana la moda, la campanya electoral serà 2.0. Ho mana la moda, i la crisi econòmica.

Vídeos del Youtube, llistes de correu electrònic, fòrums, xats, blogs i xarxes socials. I actualment, el servei de microblogging i xarxa social que ho està petant és Twitter.

En 140 caràcters només es poden posar enllaços (sobretot a vídeos i articles d'opinió), eslògans, insults i amenaces. En comunicació, com en moltes altres coses, la mida sí que importa. És per això que uns usuaris hem endegat el concurs #Politics Blocadors 2012.
El joc és molt senzill: consisteix en aconseguir que un polític et bloquegi en el seu compte de Twitter, però, molt important, sense insultar ni amenaçar.

De moment la cosa va així:

▬ Toni Conti  ha estat blocat per Jordi Cañas (de Ciutadans)
▬ No Cardem //*//  ha estat blocat per Albert Rivera (de Ciutadans)
▬ Un servidor de vostès ha estat blocat per Josep Anglada (de la PxC)

Si teniu compte de Twitter, animeu-vos i participeu

Rara avis

Era una espècie biològica tan rara, desconeguda i difícil de catalogar, que cap religió havia estat capaç de prohibir-ne el consum.

Sexe i sentiments

—El sexe sense sentiments no val res.— Va afirmar ella rotundament. —El sexe necessita anar acompanyat de sentiments. —  Va acabar-ho de reblar

—Això inclou els sentiments de culpa? —  Va preguntar ell amb una sinceritat difícil de copsar.
 

Materfamilia

Estava tan ocupada en fer de bona mare que no tenia temps de ser una bona mare.

La mala educació

Josep— Per què has esborrat el meu comentari al mur?
A.R.— Perquè ets un mal educat. T'has passat tres pobles i he hagut d'esborrar-lo. Has estat molt groller.
Josep— Mal educat jo? Però si no he insultat ningú, ni he dit, ni insinuat res indecorós, ni he amenaçat ningú, ni he dit cap mentida. Ni tan sols he emprat les majúscules cridaneres. On és la grolleria?
A.R.— Has demostrat amb proves irrefutables que jo estava equivocat i que els meus arguments eren només un grapat de prejudicis i ximpleries, i que no s'aguantaven per enlloc. Et sembla poca falta de respecte!? Hi ha ofensa més gran? Ets un mal educat!

L'un per l'altre

Havia acumulat tal quantitat d'enemics que ja podia anar ben tranquil, sense amagar-se ni prendre proteccions. Els seus enemics el veien i pensaven: "bah, ja no val la pena fer-li res, és tan odiat i provoca tanta hostilitat que algú altre ja s'encarregarà d'atonyinar-lo".

Bielorússia ▬ Espanya

Aquest cap de setmana la selecció espanyola de futbol ha fet la golejada més gran mai vista al futbol televisat. Mai vista perquè, per primera vegada a la història, cap cadena de televisió espanyola (ni pública ni privada) ha volgut emetre el partit. Segons sembla, l'empresa propietària dels drets d'emissió demanava un milió i mig, mentre que cap cadena semblava disposada a pagar més de 400.000 €uros.

És una pena, i no pel 0 a 4, sinó per haver perdut l'ocasió d'aprendre algunes coses sobre tan bonic país. Ací us en faig cinc cèntims:

1) Bielorússia és una democràcia avançada. "Democràcia avançada" vol dir que ja saben el resultat de les eleccions per avançat. una setmana abans d'anar a votar. I és que el president Lukaixenko aixeca tanta passió entre els seus electors, que alguns s'entusiasmen i el voten fins a tres vegades.

2) Bielorússia és un país de grans esportistes. Els seus atletes han guanyat 53 medalles olímpiques: 6 d'or, 18 d'argent i 29 de bronze. Esperem que als propers jocs olímpics encara guanyin més medalles d'or, ja que els odontòlegs del país en fan molt d'ús. De les dones esportistes només direm que guanyen medalles en halterofília.

3) Bielorússia celebra la seua independència el 3 de juliol. Eixe dia commemoren que els soviètics els van alliberar dels nazis... però no celebren el dia en que ells s'independitzaren de la URSS. Perquè Lukaixenko, com un Duran i Lleida eslau, no volia la independència, però se la va trobar i s'hi va adaptar.

4) Igual que passa en d'altres països, com França o Israel, a Bielorússia també hi ha quotes de música autòctona a les emissores de ràdio. Un 50% concretament. És clar que a Bielorússia tenen gèneres musicals tan particulars com el neomedieval, l'slavic punk,  i el pagan metal.

Un gran país! Ja sabeu, si aquest estiu voleu estar fresquets, aneu a passar les vacances a Bielorússia.

Bandera de Bielorússia per a daltònics

Banderes tristes

Per anar de presa i no sobrecarregar el braç lesionat, decideixo tornar del gimnàs en metro. L'agafo a l'estació d'Hostafrancs i em trobo un fotimer de banderes espanyoles. La primera reacció és de sorpresa, la segona d'aguait, i la tercera de tranquil·litat: són pocs, però les banderes es veuen molt.

Els joves i pelats són a un extrem del comboi i no em poden veure. Jo sóc a l'altre extrem, i al meu vagó els que venen de la concentració espanyolista de la plaça de Catalunya són només tres grupets: un de tres jubilats, dos killus i una família de tres membres. Tots vuit comparteixen la mateixa bandera i la mateixa mirada trista. Mal oratge, poca gent o sensació de comiat?

La família es composa per un pare de quaranta-i-pocs anys, una nena de vuit o deu anys i una noia d'uns divuit. La nena és la filla, li diu papa a l'home. La noia tant podria ser una filla, una germana o la seua parella. Pare i noia tenen smarts phones dels cars, i sembla que estiguin seguint l'actualitat pel Twitter.

Fixe la mirada en la família, el pare em veu i es posa neguitós. Jo estic potinejant el meu mòbil, una andròmina sense càmera, però el pare procura fer de pantalla i donar-me l'esquena. Té por de ser retratat, ell i la seua família.

El pare aparenta quaranta-i-pocs anys. Com era de joe? Feu el servei militar, o fou objector? De ben segur que no fou insubmís.  Va ser skin, bakala, gòtic o heavy? Per on eixia de festa? 

Baixe a Santa Eulàlia, amb els jubilats i els killus. Els killus estan desorientats, cosa que m'estranya. Pot ser que no siguen del barri? Els vells, en canvi, saben molt bé on van: a tancar-se al seu búnker, la Casa Gallega de Santa Eulàlia.

Pel carrer veig killus i garrulets que no han anat a la manifa. El seu és un espanyolisme alegre i es limiten a celebrar les victòries de La Roja. No tenen la tristor ni el ressentiment dels que han anat a la concentració.

Vaig a comprar uns dürüms, on els pakistanesos m'atenen en català. Miren BTV, on fan un reportatge sobre l'Àrtic. Deixe el canvi a la guardiola dels afectats pel terratrèmol d'Haití.

********************

  Nota: Si sumem tots els que no han anat a la manifa del 12O, ni a la de l' 11S, què tenim? Majoria absoluta del PSC. Ànim Pere Navarro, que ja et veig President!

Bec clos

Recordeu: en boca tancada no entren bales del calibre nou mil·límetres parabellum.

Traducció

Traducció al castellà d'un original català:

"Es una vergüenza que las fuerzas políticas españolistas no hayan sido capaces de articular una candidatura conjunta. Es una lástima, y es desazonador, que PP, UPyD, Ciudadanos y PxC no hayan tenido valor y generosidad suficientes para hacer una gran coalición unionista, españolista y antiindependentista para las elecciones del próximo día 25 de noviembre.

Estoy tan decepcionado que no votaré al PP, ni a la UPyD, ni a Ciudadanos, ni a la PxC. En estas elecciones me taparé la nariz y votaré a Esquerra Republicana de Catalunya."

Darrerament, han aparegut dos conceptes lligats a la traducció: la localització i l'adaptació. Es tracta de transformar un producte o contingut de tal manera que els usuaris locals el percebin com si hagués estat desenvolupat o creat per membres del seu mateix entorn. Aquest procés té en compte tot tipus d'aspectes culturals: unitats de pesos i mesures, lleis, usos i costums, referents socials i culturals, emplaçaments geogràfics, entre d'altres.

Accident

Ahir al vespre vaig patir un accident a la via pública. L'ambulància va trigar 16 minuts en arribar, em van immobilitzar el braç i en van dur al CAP de Manso. La diagnosi fou dislocació de braç i luxació. Em punxaren calmants, em feren radiografies i em posaren el braç a lloc. Em van atendre bé i eficientment, malgrat les retallades que pateix la sanitat pública. Amb mi foren amables i bons professionals.
Ara tinc el braç embenat i en cabestrell, i vaig dopat de calmats i anti-inflamatoris. Així doncs, els propers dies escriuré poc, i amb molta menys coherència del que ja és habitual.

Us conec prou bé, i sé que us estareu preguntant com afecta aquesta lesió a la meua vida sexual. Doncs bé, afecta poc.

Per cert, pels que esteu fascinats per vertigen polític que vivim aquests dies, sabeu a quin carrer va ocórrer aquest accident? Al carrer Constitució.
Spain is pain.

Cavalls i canaris

El President Mas no és cap heroi, ni cap màrtir, ni tampoc cap enze. Si aposta per la independència és perquè sap que és el cavall guanyador.
Com el canari que duien els miners, hi ha indicadors que no fallen: si el Grupo Godó abandona la causa espanyola, és que aquesta ja no té cap marge: ni diplomàtic, ni econòmic, ni militar.

La por al contagi

He anat a la Llibreria Europa i no m'he tornat nazi.
He estat a la Festa de l'Orgull Gai i tampoc m'he tornat gai.
I he anat a la TelecoGresca i no m'he convertit pas en un enginyer en telecomunicacions.

Sincerament, en fem un gra massa amb la por al contagi.

Autoajuda vs Religió

Diuen que l'Autoajuda està ocupant l'espai que ha deixat lliure la Religió. Potser sí, però hi ha matisos. Per exemple, allà on l'autoajuda diu Doneu-me llimones i faré llimonada, la religió, més espectacular, deia Doneu-me llimones i faré taronjada.
Potser per això hi ha menys il·lusió i més frustració.

Apunts autobiogràfics 9

Jo sempre he rebutjat la violència sexista, racista, etnicista, xenòfoba i homòfoba. Jo sempre he atonyinat l'altri sense fer distincions de raça, nacionalitat o opció sexual.

Mai m'ha agradat el racisme violent. El meu sempre ha estat un racisme alegre i festiu.

Record d'adolescència (LQDQN)

Ella era la noia més maca de l'institut, i jo un adolescent ple d' acne. Malgrat tots els auguris negatius, jo vaig intentar sortir amb ella (o lligar amb ella, o tindre una rebregada furtiva amb ella... el que fos). Vaig esperar el moment propici (una festa d'institut) per atansar-me a ella i fer-li les meues propostes. Vaig ser flexible i li vaig oferir un ampli ventall de propostes, que anava del matrimoni fins el sexe furtiu als lavabos de la discoteca.
Ella em va dir que no —cosa força comprensible, sincerament— i jo vaig tornar amb la meua colla, que em va rebre amb una forta ovació.

No sé que dir-vos, però el que he vist aquest vespre al TeleNotícies m'ha portat records d'aquell passat.

Pluja i vent

La pluja i el vent ens recorden que comença la tardor i que deixarem de veure ties amb poca roba durant uns quants mesos i que haurem de canviar l'aire condicionat glacial per l'estufa tropical.
El vent i la pluja ens recorden que comença la tardor i que ja no cauen les fulles perquè el bosc es va cremar
Comença la tardor i torna a pujar l'atur, un cop acabats els contractes temporals vinculats al turisme d'estiu.
El cel gris ens recorda que comença la tardor i que no és bona idea aparcar el cotxe a la riera.
El vent i la pluja ens recorden que comença la tardor i que hem de començar algun col·leccionable, de qualsevol merda.
La pluja i el vent ens recorden que comença la tardor i que hem d'apuntar-nos a algun curs, de qualsevol cosa, però això sí: un curs on hi vagin moltes ties.

L'art de demanar perdó

Arnaldo Otegi, antic portaveu d'Euskal Herritarrok al Parlament Basc, ha demanat perdó i sinceres disculpes, acompanyades d'un 'ho sento' de tot cor a les víctimes d'ETA.

El gest està molt bé, però els bascos podrien aprendre dels gitanos l'art de deixar les armes i demanar
perdó

Us imagineu el Fermin Muguruza interpretant aquesta cançó en euskara?

Cas criminal 1

El detectiu va entendre que seria un cas difícil quan l'autòpsia del cadàver la va fer un forense homeòpata.

Geek decebut

La presentació de l'iPhone 5 ha decebut als geeks més entusiastes de la casa Apple. A la presentació del seu darrer giny no hi ha estat present el gran mestre: Steve Jobs. I és que, malgrat l'esperitualitat del visionari californià, els programadors no han sabut incorporar una ouija a la pantalla tàctil de l'iPhone 5.

Que te vaya bonito

Pues hasta aquí hemos llegado. Me gustaría decir que fue bonito mientras duró, pero mentiría. Adiós España.

No he estudiat periodisme, així que amb 17 paraules i un vídeo de dos minuts ja he explicat els fets i les conseqüències.

La ciutat que porta el nom del nostre club

L'aeroport d'Alacant no és a Alacant, és a Elx (a la pedania de L'Altet).
L'estació de tren de Lleida-Pirineus és a dotzenes de kilòmetres dels Pirineus.
El rally París-Dakar no comença a París ni acaba a Dakar.
Jesús de Natzaret (Jesús de Galilea) no va néixer a Natzaret (Galilea), sinó a Betlem (Judea).
I ara us queixeu perquè Barcelona World s'instal·larà a Salou?

Mira que posar-li Barcelona World, havent-hi noms més prestigiosos com SALOUFEST?
En fi, entenc els que deien #aturemEurovegas i entenc als que diuen #aturemBarcelonaworld, però fins que no piulin #aturemhoTOT, no em penso moure del sofà.

Soroll de sabres?

Soroll de sabres? Res, home, res! Com a molt el soroll de la dentadura postissa. Ja se sap com es posa la residència geriàtrica quan reparteixen el torró.

Per cert, si volen traduïr Sant Pere de Torelló a l'espanyol que l'anomenin San Pedro de las Cuñas de Madera. O que recuperin el nom de la república: Bellserrat.

Apunts autobiogràfics 8

A veure si endevineu quina és la cosa que no he menjat mai?

A) Carn de cavall.
B) Carn d'estruç.
C) Carn de cangur.
D) Placenta humana.
E) Cucs saltejats.
F) Xistorra.

Entre els guanyadors sortejaré dues entrades pel concert gratuït que es farà la setmana vinent per les Festes Majors de Bellvitge.

Qüestió de noms

Scarlett, Halle, Nicole...
Era exasperant: quan feien l'amor, ell deia noms d'altres dones que no eren ella. Ella sabia que ell li era fidel, però no estava disposada a tolerar que les fantasies del seu xicot rondessin pel seu llit.
Ell li va prometre que s'esforçaria en que no tornés a passar.
Però l'amor tot ho pot, i ella es va consolar pensant que, en el fons, tots els noms es corresponien a sex-symbols reconeguts mundialment, dones desitjades per milions d'homes. I això, vulguis que no, et fa pujar l'autestima: el seu xicot la veia com una sex-symbol més.

George, Brad, Matt...
Havia deixat de ser exasperant per a ser inquietant: un bon dia va començar a recitar noms d'home. Eixe dia va comprovar dues coses: que no sempre és bo que el teu xicot compleixi la paraula donada, i que el seu estimat no era digne de compartir llista amb en Brad.

Preparant pancartes

Només queden dues setmanes per a la manifestació de l'11S i cal anar preparant les pancartes que lluïrem.
Ja tenim Economistes per la independència, Arquitectes per la independència i Nudistes per la independència, però ens calen més col·lectius.

― FILATÈLICS PER LA INDEPENDÈNCIA:  Perquè els segells de la República Catalana seran cobejats pels col·leccionistes.
― NUMISMÀTICS PER LA INDEPENDÈNCIA:  Perquè al revers de les monedes hi quedarà molt millor la senyera que no pas l'assassí d'elefants.
― ALOPÈCICS PER LA INDEPENDÈNCIA: Perquè estem farts que Espanya ens prengui el pèl.
― CORRUPTES PER LA INDEPENDÈNCIA: Perquè amb Espanya i la seua casta política i funcionarial, patim competència deslleial.
― ESPANYOLS PER LA INDEPENDÈNCIA:  Perquè fins i tot els espanyols que viuen a Catalunya estan farts d'Espanya.

Reflexions santsenques de Festa Major

El cementiri de Sants no és a Sants, és a Collblanc. Ja se sap, les fronteres es mouen, sobretot quan les antigues viles desapareixen.
Malgrat la situació laboral que patim, han tancat les tres oficines de l'OTG-INEM de Sants (La Farga, Berlín i La Marina-Zona Franca) i els desocupats han d'anar a fer els tràmits lluny de casa.

Podríem concloure que Sants exporta cadàvers i aturats.

Per això a Sants fem la Festa Major: per compensar la resta del país. Per això, durant vuit durs dies, acollim a pinxos, killus, paioponis, borrokes i putots verbenerus d'arreu.

Els complements

Quan es va vendre el cotxe es va adonar que ja no li calia pagar l'assegurança del vehicle, ni el lloguer de la plaça d'aparcament.
I quan per fi es va divorciar, va constatar que ja no li calia una amant.

La Penya Bogarde

Si l'autoritat ho permet i el temps no ho impedeix, aquest cap de setmana començarà la Lliga de Futbol Professional. Com ja sabeu jo sóc futbolísticament agnòstic, i del Barça només quan guanya, per això no em puc estar de recomanar-vos visitar el web de la Penya Bogarde.

Encara no he visitat el seu local, a Premià de Marx, però quan en tingui ocasió ho faré.

Exili garriguenc 5

S'anomena Síndrome d'Stendhal a la malaltia psicosomàtica que causa una acceleració del ritme cardíac, vertigen, mareig, confusió i fins i tot al·lucinacions quan l'individu és exposat a una sobredosi de bellesa artística. El primer cas diagnosticat fou el d'Stendhal, quan va visitar Florència.

S'anomena Síndrome de Jerusalem a la malaltia psicosomàtica que pateixen alguns visitants de Jerusalem i causa una psicosi que s'exterioritza amb deliris de caràcter religiós. L'afectat s'identifica amb un personatge dels llibres sagrats i actua com a tal.

També s'han descrit la Síndrome de Las Vegas, la Síndrome de Wall Street i la Síndrome del Visitant d'Hiroshima, segons si hom visita Las Vegas (i cau en els vicis típics d'allà), Wall Street (i es creu que és un tauró de les finances) o Hiroshima o Nagasaki (i es pensa que està afectat per la radioactivitat, ell i tothom que l'envolta).

No sóc metge, però hauríem de començar a diagnosticar i tractar la Síndrome de les Garrigues:
 
— Desorientació temporal: si el pacient no està sentint campanes cada quinze minuts perd la noció del temps. S'han donat casos de pacients que pagaven amb pessetes, d'altres amb morabetís, denaris i sestercis.
— Migració capil·lar: els cabells marxen del cap i s'instal·len a les orelles i l'esquena. Aquesta patologia afecta tant a homes com a dones.
— Addicció a la carn de porc: fins el més fanàtic musulmà, o jueu, o vegetarià, es torna addicte a l'embotit. Això, o mor per inanició.
— Irrefrenables impulsos lúdics: el pacient sent la necessitat imperiosa de participar en les festivitats locals, com el llançament de cabres des del campanar, el toreig de senglars, el fist-fucking del pollastre

Exili garriguenc 4

Al poble dels meus sogres hi ha ermita i església, i com a gairebé totes les esglésies, hi ha un campanar. Al segle XIX només les catedrals i les esglésies importants tenien campaners professionals i/o campanars mecanitzats. En canvi les esglésies dels pobles petits només tenien campaners no professionals, que feien sonar les campanes per les festes de guardar i per esdeveniments especials.
A partir dels anys 60' del segle XX van començar a automatitzar-se moltes, i a finals dels anys 70' ja ho estaven gairebé totes. I eus ací la paradoxa: quant l'Esglèsia Catòlica començava a perdre poder polític i començava a baixar l'assistència de fidels a les misses, ells van aconseguir que els campanars que qualsevol població, per petita que fos, sonessin constantment. Com a recurs de màrketing és, com a mínim, discutible.
Al poble on estic passant aquests dies de calor el campanar sona tot el dia i tota la nit: cinc cops cada hora. Sona als quarts i a les hores en punt, i cinc minuts després de les hores en punt. "Per si algú s'ha descomptat" t'aclarixen.
El més interessant és que el mossèn de la parròquia, el responsable de que les campanes sonen 70 cops cada dia, no viu al poble i no n'ha de patir les coseqüències. És normal: hi ha pocs sacerdots i han d'atendre moltes parròquies de molts pobles, però per una d'eixes casualitats de la vida, allà on ell dorm no sona cada nit el campanar.

És interessant veure com els ajuntaments que tanquen pubs perquè fan massa soroll i prohibeixen als musulmans fer la pregària del Ramadà al carrer "perquè les pràctiques religioses no poden molestar veïns i visitants" permeten que les campanes del seu poble repiquin tota la nit a més de 75 dB.

Exili Garriguenc 3

Avui és el Dia Internacional de l'Orgasme Femení i també el Dia Internacional dels Pobles Indígenes. Casualitat? No ho crec pas.
Als "pobles indígenes" abans en deien primitius i sense civilitzar. A Europa només queden dos pobles indígenes: els lapons i els garriguencs. I com les dones d'aquestes tribus arriben a l'orgasme és d'allò més antropològic (i antropofàgic):

Els que ho fan

Un servidor escriu guions per hobby, però gairebé mai s'han fet realitat (només el programa de ràdio i alguna escadussera col·laboració en una tele). Hi ha gent però que escriu i, a més a més, ho intenta fer realitat.
Mireu-vos l'episodi pilot de #Benimaclet, val la pena: http://vimeo.com/43146499

Exili garriguenc 2

No és cert que a la comarca de les Garrigues no hi haja grans esportistes, el que passa és que nosaltres no estem preparats per entendre les seues especialitats esportives. A tall d'exemple:

▬ Hoquei sobre sorra. Molt més ecològic i sostenible, i perfectament integrat al paisatge garriguenc.
▬ Volei duna. Ve a ser com el volei platja, però només amb sorra, sense el mar, i sense les hamelgues en bikini. En tot cas en burkha, que és més típic d'allà.
▬ Llançament de cabres des del campanar. Amb diferència, l'esport més espectacular i popular d'eixa comarca.

Exili garriguenc 1

Les darreres reformes del govern de Rajoy estableixen que les persones a l'atur (com és ara mateix un servidor)  no poden viatjar a l'estranger, sota pena de perdre el subsidi.
Tenint en compte que el paisatge de les Garrigues s'assembla més al d'un país del Sahel que al d'un d'europeu, puc proposar de quedar-me a casa i no anar a cals sogres?

A què vols que em deixi guanyar?

Quan un espanyol diu "Soy espanol, ¿a que quieres que te ganes?" el que vol dir és "Només m'interessen els esports on guanyen els espanyols".

Els nous rics i els nous pobres

Si una cosa tenen en comú els rics i els pobres és el menyspreu envers els nous rics. Sembla com si uns no volguessin nous socis al seu selecte club, i els altres no toleressin desercions a les seues nodrides files. Trista condició la del nou ric, menyspreat pels seus antics iguals i els seus nous col·legues. 

En aquests temps de crisi perpètua que vivim, una nova categoria social ha fet irrupció: els nous pobres. Curiosament, aquests no pateixen tant de menyspreu, però tampoc reben gaire solidaritat. Per alguna estranya raó fan més peneta els que fa poc que són pobres que els que ho són de tota la vida.

I ara us deixo, que he d'anar a la meua segona residència: l'oficina de l'OTG-INEM.

Apunts autobiogràfics 7

— No us exigeixo que penseu el mateix que jo, però sí que us demano que penseu.
— No critiqueu els meus plagiadors, en el fons milloren les meues obres. La prova és que, quan jo els plagio a ells, no me n'adono que l'original era meu.
— No és la meua muller, ni la meua amant: és la meua ONG.
— Vaig intentar vendre la meua ànima al Diable, però em va dir que ja havia invertit massa en actius tòxics, i que el mercat d'ànimes havia patit l'esclat d'una bombolla. "Un dia comencen a pujar, et diuen que és una inversió segura, i quan te'n vols adonar veus que has comprat unes bírries que no valen ni la meitat del que vas pagar per elles" em confessà desolat.

Ningú menteix

La sèrie House va posar de moda la màxima que 'Tothom menteix', i l'actualitat econòmica, política i judicial no fa més que corroborar-nos-ho. Però jo, sincerament, crec que es menteix molt poc. En realitat passen tres coses:

1) No es menteix, simplement no es diu tota la veritat. Per exemple una persona diu "he sortit de la feina al polígon, he fet un cafè amb els companys, he fet benzina, he aparcat el cotxe i he comprat alguna cosa per sopar" en comptes de "he sortit de la feina al polígon, he fet un cafè amb els companys, he fet benzina, he contractat els serveis d'una prostituta de carretera, he aparcat el cotxe i he comprat alguna cosa per sopar".

2) No es menteix, simplement s'exagera la veritat. Per exemple una persona diu "he estat treballant moltíssim". Mitja hora de treball, exagerant una mica, esdevé una setmana de feina esgotadora. Poc, molt o moltíssim són inconcrecions que diuen poc.

3) No es menteix, simplement es tracta objectivament allò que només pot ser subjectiu. Per exemple una persona diu "em vaig lligar una tia espectacular, una top model que estava boníssima", està emetent una opinió subjectiva, ja que ser baixeta, grassa, guenya, geperuda i asimètrica també és ser espectacular, és un model a estudiar i per a segons qui (per exemple, pels cucs gnatostomúlids del desert del Gobi) és estar molt bona per dinar.

Es menteix molt poc.  Mentir implica crear una realitat alternativa, implica fer un guió amb personatges, llocs i accions. I la creativitat, admetem-ho, és un bé escàs.

Els topònims de la tragèdia

Un any després de la massacre d'Utøya els mitjans de comunicació catalans (premsa de paper, internet i televisió) segueixen escrivint Utoya en comptes d'Utøya. Vilaweb.cat és l'honrosa excepció, i les emissores de ràdio, per raons òbvies.
Ara que els incendis tornen a castigar el nostre mediterrani país, no ens podrem pas queixar si els mitjans noruecs escriuen Emporda en lloc d'Empordà, Villa Romana dels Tolejassos per Vil·la Romana dels Tolejassos o Llanca en comptes de Llançà.

El clau del segle

Quan la seua parella ―per fi!― va accedir a complir amb tots els requeriments sexuals que li eren sol·licitats, ambdós feren el clau del segle. Sí, així és com es podia anomenar, com el coit del segle:  les edats de tots dos sumaven 100 anys.

28 dies després

Fa vint-i-vuit dies que ho vaig fer. Pel Twitter em va arribar una convocatòria d'una productora que buscava un guionista. Vaig veure l'oferta el dia 20, i el 21 m'hi vaig posar, ja que el termini era fins el dia 22.
El dijous 21 de juny pel matí vaig pensar el tema i em vaig posar a escriure. Mai abans havia escrit un monòleg, així que vaig visualitzar uns quants vídeos per agafar el ritme. Tot i que feia anys que no escrivia en espanyol, me'n vaig sortir sense dificultats (llarga vida as corrector de Word!). Calia adjuntar un burrículum i el meu, a part de penós i ridícul, no té res a veure amb el món audiovisual. Ho vaig resoldre dient la veritat, i afengint notes en cursiva i blau a cada dada, enfontent-me de mi mateix, és clar. Començant pel nom (un nom compost)  i acabant per l'apartat d'altres.

El dijous 21 al vespre vaig enviar el burrículum amb el guió. Vint-i-vuit dies després no m'han respost, ni m'han trucat, així que he de deduir que no compten amb mi. Bé, podria intentar autoenganyar-me, ja que si han rebut 800 guions, encara no hauran tingut temps de llegir-los tots. També puc autoenganyar-me pensant que han perdut la meua adreça, els ha petat el servidor, jo em vaig equivocar d'imeil o, la millor (i més egòlatra) de totes: sóc massa bo per a ells.

Malgrat tot l'experiència ha estat satisfactòria. M'he demostrat a mi mateix que puc ser creatiu també sota pressió. I qui ha llegit el monòleg diu que està bé.

Apunts zombis

▬ Les causes de l'holocaust zombi variaven segons l'expert consultat. Pels homes de ciència calia cercar un virus, un bacteri o una neurotoxina que provoqués aquell estrany i perillós comportament. Pels homes de fe calia llegir les profecies que ja avisaven d'aquest apocal·lipsi, i entendre els rituals vudú. Segons els tertulians d'Intereconomia, la causa estava en el matrimoni homosexual, les subvencions al cine espanyol i l'ensenyament en català.

▬ Que l'epidèmia zombi hagués tingut el seu origen en el Parlament de Catalunya no hauria de sorprendre ningú: "No són de dretes ni d'esquerres, no són monàrquics ni republicans, no són espanyolistes ni independentistes... enmig de tanta indefinició és normal que siguin morts-vivents, o vius-morts, ja és el que els va, no ser ni carn ni peix... i anar perdut i menjar-se el cervell de les persones sanes també encaixa en el perfil del diputat mitjà" afirmava un expert analista.

▬ Hi hagué grans discussions entre els experts del termcat sobre com anomenar els afectats. Uns proposaven mort-viu, d'altres viu-mort, els més científics proposaven necrobi i cefalòfag, i els més influïts per sèries americanes com The Walking Dead, suggerien noms com morts caminants, traspassats passejadors i fins i tot desenterrats que ixen a fer un tomb.

▬ Era previsible el conflicte amb les companyies asseguradores: al ser uns no-morts, els seus familiars no podien cobrar l'assegurança de vida. Com que la malaltia tampoc estava catalogada, no hi havia barems de compensació. Només el gremi d'enterramorts va aconseguir que els seus agremiats afectats rebessin la compensació per accident laboral.

▬ És cert que els infectats atacaven les persones sanes i se'ls-hi menjaven el cervell, però també és cert que, per causes etològiques i nutricionals que encara no entenem del tot, només devoraven el cervell de les persones amb un CI inferior a la mitjana. Aquesta epidèmia resultà providencial, i en només un any Catalunya passa a liderar els resultats de l'informe P.I.S.A. "És com la fil·loxera, tu, una epidèmia que ens ha permès millorar molt" va declarar cofoi el Conseller d'Ensenyament.

Un meublé d'èxit

Era un meublé d'èxit, el més conegut i visitat de la ciutat. Era discret i apartat, però fàcil d'arribar-hi, com tots els altres meublés; era elegant i acollidor, com qualsevol altre love hotel; era net i polit, com s'espera d'un motel per hores... tenia tot el que tenien tots els altres meublés, però aquest havia sabut trobat el target triomfador, el tipus de client que els faria multiplicar les vendes.
Havien localitzat la clientela que els calia i li havien facilitat el que necessitaven: habitacions petites i llits individuals.

Perquè els masturbadors solitaris també tenen dret a un hotel íntim, discret i acollidor.

Tips de tipismes

Ell era el típic paio que començava les seues observacions, asseveracions i judicis personals amb la crossa "Tu ets el típic... ".
Val a dir que les observacions, asseveracions i judicis personals era tan prescindibles com aquesta entrada al blog.

Causa perduda

No és que jo sigui un defensor de les causes perdudes; el que passa és que, tan bon punt rep el meu suport, fins i tot la més victoriosa de les causes acaba derrotada.

El dia de la teta

Com cada Primer de Juliol ^* arriba el Dia de la Teta. Seguint el pols de l'actualitat, el pitram seleccionat ha estat aquest:

^* Sí, avui és dia 1 de juliol. Si la teua xarxa social és Google + , si eres de MAC en temps de PC, si tenies un vídeo BETA quan tothom emprava un VHS...  el teu calendari és el Calendari Julià.
Deixa que la majoria alienada segueixi amb el calendari gregorià, tu ves amb el julià i gaudeix del plaer de fer quadrar agendes amb la calculadora

La Història es repeteix?

"la història sempre es repeteix, primer esdevé en forma de tragèdia i després es converteix en una comèdia" Karl Marx
Espanya, any 2010, Iker Casillas i Sara Carbonero:

Espanya, any 2012, Tomás Roncero i Lucy:

En el cas espanyol, primer com a comèdia romàntica i després com esperpent.
La espanola cuando besa, es obesa de verdaz.

La dansa de Medusa

La Universitat Lliure a Sants ofereix la setmana vinent un curs de Teoria Política Antagonista Postmoderna.
Comença el dilluns 2 de juliol, amb la presentació del curs: La dansa de Medusa, un llibre simbiòtic per contribuir a una gramàtica política de la postmodernitat. Un esquema general d'anàlisi, reflexió i debat. El cànon modern de la teoria política (liberal) i les seues alternatives genealògiques.

 

Dimarts 3 de juliol: Consideracions epistemològiques i metodològiques. Des de la Teoria Política. Antagonisme i agonisme: el locus d'enunciació.
Dimecres 4 de juliol: Individu o simbiont? L'antropologia política i la teoria de l'agència. La fundació del dret i la natura del poder.

Dijous 5 de juliol: Abraham o Faust? Modalitats de contractualisme i instauració de l'ordre polític. La revocabilitat del contracte i la desobediència civil.
Dilluns 9 de juliol: Democràcia absoluta o limitada? Règims polítics i formes de govern: estabilitat i moviment. La governança impossible del Leviathan.
Dijous 10 de juliol: Debat conclusiu.

A poc que pugui hi assistiré, i espere que ho feu tots els que pugueu. Ha de ser meravellós veure les exposicions dels temes, les preguntes dels assistents i les conclusions del debat final.
En aquests temps de crisi (financera, laboral, social i educativa) un curs així farà el vostre burrículum brilli amb llum pròpia, i destaqui com un estel enmig de la grisor de l'INEM.

Negres, dones i gais

Falten menys de cinc mesos per a les eleccions presidencials dels EUA, i segons els tempos polítics d'eixe país, ja estan (estem) en plena campanya electoral.
Fa quatre anys foren notícia Barack Obama, per ser negre (bé, mulato, però allà el consideren negre) i Hillary Rodham Clinton i Sarah Pallin per ser dones. Als EUA i a Occident en general s'ha considerat una cosa molt progressista donar càrrecs a persones membres (no pas representants) dels col·lectius tradicionalment marginats: dones, minories ètnico-racials (gitanos, negres, indis...) i homosexuals.

Benvolguts compatriotes: em plau comunicar-vos que els catalans ja fa dècades que vam superar aquests problemes i vam atorgar la màxima representació del nostre país als col·lectius històricament postergats. Us en faré un resum:

—Minories ètnico-racials: Ací no tenim negres i mulatos com els dels EUA i Brasil, però tenim gitanos. I més recentment, també magribins i pakistanesos. Ara fixeu-vos bé en aquesta foto del Molt Honorable President Francesc Macià, observeu detingudament la foscor de la seua pell i no em digueu que no és un mestís de gitano i pakistanès.
Mireu amb quin duende proclama, millor que el Miguel Poveda!

Fixeu-vos quin gest més flamenc que feia el nostre President

—Dones: Fa 62 anys que els catalans confiàrem el destí del nostre país a una dona, a Maria Josep Irla, presidenta de la Generalitat a l'exili, del 1940 al 1954. Molts replicareu dient que s'anomenava Josep Irla i era un home, ja... i quina cara feia? Duia barba o bigoti? No ho sabeu, oi!? No ho sabeu perquè ningú sap quina cara feia! És el president més desconegut de la nostra història recent.
Ací teniu el monument que tenen dedicat a Irla al seu poble natal, Sant Feliu de Guíxols. Com es pot observar clarament, era una dona

Una senyora molt elegant, tot sia dit

—Gais: Hi ha moltes maneres de ser gai, com hi ha moltes maneres de ser hetero. Però quan la passivitat i la submissió masoquista es porten als màxims nivells, és quan hom esdevé president de la Generalitat. I hi instal·la un glory hole al Saló Tàpies, amb il·lusió.

Qui no plora

Diuen que qui no plora no mama, per això, quan li abellia una bona sessió de sexe oral, duia la noia al cinema, a veure un bon melodrama.

Dones que valen la pena

Dels creadors de la clàssica Tots els homes interessants estan casats o són gais arriba la internacionalment aclamada, gran èxit de crítica i públic: Totes les dones que valen la pena són monògames o cobren més de 50 euros.

EuroVegas (strike 2)

La construcció d'EuroVegas a l'estat espanyol s'ha convertit en un dels culebrots d'aquesta primavera. Adelson ha demostrat ser un hàbil negociador, fent-se de pregar per totes les parts implicades. Els catalans en canvi hem demostrat que som radicals: o estem totalment a favor i farem el que calgui (discurs de CiU), o hi estem totalment en contra i bramem "EuroVegas ni ací ni enlloc" (discurs d'ICV i els nimbies).
Un servidor, en canvi, és de l'opinió minoritària: "EuroVegas? Doncs segons on i segons com". 

Mentre l'equip d'Adelson acaba de fer miques la margarida dels dubtes, jo us deixaré sis reflexions:

1) No cal que Adelson reclami rebaixar els drets socials dels treballadors: ja ho fan la CEOE i la majoria absoluta del PP. La inoperància dels dos sindicats majoritaris, vells i encarcats, també ajuda.
2) No cal tocar la Llei Antitabac: en una ciutat de clima mediterrani hi ha opcions arquitectòniques que permeten habilitar espais oberts (on es pot fumar) sense que la gent passi fred, ni es mulli els quatre dies que plou.
3) Casinos, hotels i centres de convencions no són fàbriques de satèl·lits artificials, centrals nuclears o sincrotrons d'acceleradors de partícules: no és tecnologia punta, no cal que vingui ningú de fora a ensenyar-nos com es fa, ens ho podem fer nosaltres solets.
4) No cal tocar els espais verds de la Regió Metropolitana: entre les fàbriques abandonades (en alguns casos, polígons industrials fantasmes) i les urbanitzacions fracassades (milers d'hectàres empantanegades) tenim espai de sobres.
5) La Regió Metropolitana té molts llocs dignes de ser visitats i coneguts. A part de l'aeroport d'El Prat, Sitges, i la Barcelona turística, els forasters poden visitar més coses. Casinos i centres de convencions poden ser un bon atractiu per a conèixer d'altres llocs.
6) L'accent local. Un casino a casa nostra, a part de tindre ruleta, poker i d'altres jocs internacionals, també pot oferir un bon grapat de jocs del nostre país: la botifarra, el truc, el bac-rebac i Sant Vicent, el copo, el sarangollo, el guinyot...  Recordeu: per a ser universal no cal deixar de ser local. Més aviat el contrari.

No tinc ni idea d'on s'ubicarà EuroVegas, ni si prosperaran les propostes alternatives, en tot cas no oblidem que ens vam quedar sense EuroDisney, i que això ens va permetre tirar endavant una cosa que ha anat millor, Port Aventura, i una altra que, si no fos per la mala gestió, també podria haver donat la campanada: Terra Mítica.


En fi, Marina d'Or: