La Facultat de Física era un lloc ple de fenòmens paradoxals: eren més visibles els alumnes de la modalitat a distància que els de la presencial, els que empraven els ginys tecnològics més avançats eren els que anaven lents en els estudis i els professors que més investigaven eren els que menys publicaven. Per això, quan va veure la fila de boig que feia el seu interlocutor, va creure que es tractava d'una persona mentalment sana.
— El raonament i els càlculs són correctes, però és massa despesa energètica només per moure un grapat de partícules.
— Però ben útils i aprofitades que estan.
— Digue'm agosarat, però amb tota l'energia disponible en aquest, petit, brut, trist i dissortat planeta, només es poden fer cinc o com a molt sis plegaments espai-temps dels que tu dius. I només es poden moure objectes sense massa, és a dir: fotons. I no li veig la utilitat a tot plegat.
—
Matar els virus i bacteris que amenacen la vida del planeta, et sembla poc? És més, també hem pogut acabar amb els pitjors genocides que ha patit la Humanitat.
— I com, setciències? Concentrant-los a la retina dels criminals per a deixar-los cecs?
— No xiquet, concentrant-los a l'úter de sa mare just quan encara eren uns zigots.
— Enraonava bé.
— Una gran concentració d'energia, un plegament-espai temps per a moure un grapat de fotons ben carregadets i... podríem acabar amb malalties i genocides. És això el que proposes, futur Premi Nobel de les Utopies?
Ell parlava en condicional, però el seu interlocutor conjugava els verbs en passat. No li va donar més importància, al cap i a la fi els estralls de l'educació secundària havien deixat el país ple d'analfabets funcionals. Conjugar malament els verbs en una conversa al bar de la Facultat no tenia major importànica.
Però el seu interlocutor no conjugava malament els verbs:
— Cap Utopia i cap Ucronia: és ben cert.
— De debò?
— De debò, ja ho hem fet.
— Perdó?
— Què ja ho hem fet.
No va gosar preguntar qui eren ells, sabia quins professors grillats estaven obsessionats amb els plegaments espai-temps.
— Ja ho heu fet? Quan ho heu fet? Com ho heu fet?
— Les apagades del passat estiu?
— La mare que us va parir! I ha funcionat?
— Totes les vegades.
— Totes? Ho heu fet més d'un cop?
— Quatre cops.
— Quatre plegaments!? Però com? I per què? I per a què? I a on? I a quan?
— li va sorprendre amb quina naturalitat havia formulat la darrera pregunta.
L'interlocutor va fer un somriure de satisfacció:
— La primera fou a 11.000 anys, per acabar amb una espècie de bacteri del gènere
Wolbachia que afectava els éssers humans. En pocs anys ens hauria exterminat per efeminament de la població masculina.
— El segon cop?
— Fa 2500 anys, per acabar amb una soca especialment contagiosa i mortal d'un virus pulmonar. La gent moria ofegada, després de mesos agonitzant i parlant com Datrh Vader.
— El tercer cop?
— Un fong paràsit que hauria acabat amb tots els conreus del Vell Món, fa 1700 anys. La "
Irsih Potato Famine" era una
operació bikini comparada amb aquesta fam terrible.
— L'interlocutor començava a anar una mica de sobrat i tot.
— I la quarta vegada que vàreu salvar la Humanitat i el Planeta?
— barreja d'incredulitat, fascinació i por.
— Vam carregar-nos Tonk.
— Tonk?
— Tonk, el terrible emperador tuà.
— Tonk, el terrible emperador tuà?
— Sí, el criminal i genocida Imperi Tuà, o Imperi Pigmeu.
— Un imperi pigmeu?
— Sí, va matar el 99.99% dels humans no pigmeus. Fa 220 anys.
— Entenc, heu salvat quatre cops la Humanitat. Fareu algun altre plegament salvador? Contra la pesta bubònica? Contra la SIDA? Contra Adolf Hitler? Contra Gengis Khan?
— Ara estem calculant on i a quan hem d'anar per salvar el Món de la superpoblació.
