Tafanejant per internet he anat a petar al
blog de la senyora Anita Noire. La darrera entrada d'aquest blog està dedicada a la Llibreria Ona de Barcelona, i el seu tancament.
Ací en teniu l'enllaç.
Si us fa mandra llegir-lo sencer, us adjunte una de les seues perles:
"
Me produjo cierta molestia mezclarme con los oportunistas que buscaban, sin encontrar porque allí no han estado jamás, los últimos chollos en sombras eróticas y demás munición que sirve para herir de muerte a la buena literatura".
Classisme. Sovint sentim queixes sobre el baix nivell cultural d'aquest país. Que si la gent no llegeix, que si la gent no va als teatres, ni als museus... però ver ací que quan s'ofereix teatre (o museus) de franc, o quan es venen llibres a baix preu, llavors venen els allaus de compradors i visitants... I també l'allau de queixes dels anteriorment esmentats! No estan mai contents? O tal vegada són uns elitistes als que els agrada formar part d'una minoria —pretesament culta— i criticar la majoria, faça el que faça aquesta majoria?
Dia dels museus, dia de l'espectador, liquidacions... quan la cultura és de franc, o de baix cost, la gent reacciona i consumeix cultura.
Tal vegada el nostre no és un país de baix nivell cultural, sinó de baix poder adquisitiu.
El comentari. No m'he pogut estar de deixar el següent comentari:
"
Ves a la Llibreria Europa, que segueix oberta,
☺☺☺"
La rèplica. La senyora m'ha contestat açò:
"
En mi blog, en el que escribo lo que quiero, no aguanto impertinencias de nadie, y menos de quien no conozco de nada. Por eso el comentario anterior ha sido borrado e invitaría a Josep a que deje de visitarlo si tiene que servir para ser un impertinente. "
Arribats a aquest punt potser caldria fer matisos i aclariments:
1) Gestió i mercadotècnia. Són unes quantes les llibreries "
de referència" que han anat tancant, a diferents ciutats catalanes. Per un costat hi ha el vessant estrictament comptable: les despeses de pagar el lloguer, les factures, els impostos i les nòmines no compensen els ingressos obtinguts per les vendes. Sense entrar al detall, els elevats lloguers i l'elevat IVA cultural —que ha frenat el consum— han tocat de mort molts d'aquests emblemàtics comerços. Però vet ací que hi ha una llibreria que resisteix, i aquesta és la
Llibreria Europa.
Per què aquesta aguanta i les altres tanquen? Hi ha dues raons: la venda
on line i la identitat de marca. La venda per internet ja sabeu el que és, i aquesta llibreria nazi ofereix material (llibres, discos i pel·lícules) que no són presents a les altres botigues, així que copen aquesta quota de mercat. Però allò que els fa sobreviure és la identitat de marca, una cosa a la que aspiren els directors de màrketing, però que pocs productes ofereixen: la plena identificació entre la marca i el client, que no canviarà de marca encara que n'aparegui una de més barata o més bona. L'exemple que donen els manuals és
Harley Davidson.
En el cas que ens ocupa, cap de les llibreries emblemàtiques que ha tancat havia aconseguit crear una identificació de marca, un lligam estret entre comprador i venedor, que anava més enllà de la relació qualitat-preu. La Llibreria Europa, en canvi, sí. A banda de llibres nazis, també s'hi venen
best-sellers de Dan Brown i Stieg Larsson, i encara que els tinguin més cars, els nazis van allà a comprar-los. Per què? Doncs perquè és la seua llibreria, i és allà on es volen deixar els diners, encara que els isca més car.
2) Fàstic i aprenentatge. La referència a una llibreria nazi haurà provocat rebuig a la senyora aquesta (i a molta altra gent). Però del que es tracta és d'aprendre:
per què a uns els rutlla el negoci i a uns altres no? Prou lamentacions i més observacions! Per aprendre cal superar el fàstic.
Us imagineu en quin estadi es trobarien ciències com l'anatomia, la fisiologia, la parasitologia o l'entomologia si els científics diguessen "
Aix, jo això no ho vull tocar"?
3) Mitjans de comunicació. Som a l'any 2013 i alguns encara no han entès que internet és un mitjà de comunicació? Encara no han assimilat que allò que s'emet en obert és accessible per a tothom? Qui s'exposa al públic s'exposa a la crítica. Un blog no és un dietari íntim.
Segons el comptador de Google, aquest blog oscil·la entre les 5.000 i les 10.000 visites al mes. No conec personalment tothom que el visita, ni tampoc tothom que hi opina, ni tan sols els que hi opinen habitualment. I, contràriament al que diu la senyora Noire, jo ho trobe una virtut: que gent que no em coneix em llegisca és la prova de que alguna cosa interessant —o, si més no, entretinguda— escric.
Com sempre, podeu dir la vostra on posa
Comentaris.
