Un aire gèlid va inundar la casa. Va maleir l'hivern i la deficitària calefacció de gas natural. Mentre cercava una flassada de reforç va sentir unes passes. No veien del pis veí, eren a sa casa!
Tan ràpid com va poder va agafar el mòbil amb la ma esquerra, per trucar a la policia, i una sabata amb la dreta (era l'objecte més contundent que va trobar).
Nerviós va sortir de l'habitació i va cridar
—Qui hi ha? Surt o aviso la policia!
—No t'espantis Manel— va respondre una veu d'ultratomba.
Era difícil no espantar-se sentint eixa veu de mort que, a sobre, sabia el seu nom. Però en Manel s'esforçava en no mostrar por.
—Qui ets? Qui cony ets? Si és una broma no fot cap gràcia!— Estava massa acollonit per enfadar-se.
—Manel, Manel, sóc jo. El Ricard.
Ricard? Malgrat la distorsió li va reconèixer la veu. I al menjador es va topar amb una imatge espectral, un efecte lumínic on el seu amic Ricard era projectat.
—Però què coi és això?— La pregunta tenia molta més por que no pas curiositat.
—Manel, sóc el Ricard— La veu i la imatge recordaven al Ricard, però no era pas ell. Era un fantasma.
Va aconseguir encendre un llum, i el que va veure el va espantar encara més: no hi havia cap projector, ni cap
làser, ni cap pantalla, ni res que emetés cap mena de llum. Allà, mig difuminat i dos pams per damunt del terra (tampoc es notava tant, el Ricard era baixet) hi havia en Ricard. El seu vell amic Ricard. L'espectre del Ricard levitant al menjador de casa.
—Ricard, què és això? Què passa?— Ara que tenia menys por començava a relaxar-se i la seua veu era menys forçada.
—Manel, m'he mort.
—Què dius?— Volia afegir alguna cosa com "
quina puta broma és aquesta", però el que estava veient el sobrepassava.
—Manel, fa un mes que estic mort. Només he vingut a dir-t'ho i a acomiadar-me de tu.
En Manel estava en estat de xoc: no només estava presenciant una exhibició brutal d'efectes especials, sinó que a sobre li comunicaven la mort d'un vell amic de l'escola i l'institut. Un vell amic al qui veia molt poc, però s'apreciava molt.
—Manel, estic mort. No has de tindre por de res. Només et venia a notificar la meua mort i a dir-te que t'aprecio molt. No et vull destorbar, no et vull espantar. Ara marxaré, per sempre més.— El Ricard sempre havia estat clar, breu i concís,
—Però com? Quan? Per què? No entenc res.
—Jo tampoc Manel, però així és la vida i així és la mort. Molt Whatsapp, molt Twitter, molt Facebook i molta merda
dos-punt-zero, i al final et mors i ningú en sap res. Ja és prou trist morir-se als trenta-cinc com per, a sobre, veure que al teu funeral no ve ningú.
—Ricard...— Estava atònit
—Sí Manel, ja ho veus: molta societat de la informació, molta xarxa social i al final
HE DE VINDRE JO EN PERSONA A NOTIFICAR-VOS LA MEUA PRÒPIA MORT.
—Ricard...— Estava confús.
—Fa cent anys tenia el seu passi, però que en ple segle XXI hom hagi de fer el fantasma per a comunicar la seua pròpia defunció... açò és massa tu!— Hi havia més resignació que emprenyamenta en aquestes paraules d'ultratomba.
El Manel es va quedar sorprès i aterrit, mentre l'espectre del Ricard anava a informar de la seua mort a d'altres persones del seu cercle més estimat. Un cercle massa pendent del món virtual i poc receptiu al món espectral.
