dimarts, 29 de gener de 2013

Combatent el nepotisme

Benvolguts veïns:

aprofito que he de fer pública l'adjudicació dels permisos d'obra al nostre municipi per a fer-vos saber quina serà la mesura més important del meu compromís polític contra el nepotisme.

Sé que esteu indignats amb l'onada de corrupció que sacseja el nostre país, i vull que sapigueu que jo, el vostre batlle, no tancaré els ulls i afrontaré els problemes de cara.

Doncs bé, tal i com surt detallat a la llista que publicarem al BOP i que ja hem penjat al taulell d'anuncis de l'Ajuntament, hem autoritzat totes les llicències d'obra menys una, la d'en Robert Rocapodrida. Sí, en Robert Rocapodrida i Rodríguez, el meu germà. Per a que no es digui que ací hi ha nepotisme,  ni favoritisme amb els familiars, l'únic que no tindrà llicència d'obra serà mon germà.

Ha estat una decisió llargament meditada. Ja fa vint-i-dos anys que la vaig començar a meditar, concretament quan es va fer la lectura del testament dels meus pares.

Espero que aquesta mesura dràstica i contundent sigui un far que guiï el nostre país a sortir de la foscor de la corrupció.

Cordialment

Ricard Rocapodrida i Rodríguez, batlle de Rocapodrida del Pergamell.

dissabte, 26 de gener de 2013

Els tartessos


Els tartessis foren un poble, una civilització, instal·lada fa més de tres mil anys al sud de la Península Ibèrica. Segons els historiadors, la civilització tartèssia era molt avançada i, com a prova, afirmen que les lleis i les sentències en redactaven en vers.

Lleis i sentències redactades en vers? Sincerament, no vull ni imaginar quines aberracions jurídiques i humanes s'arribaven a cometre per tal de fer quadrar mètrica i rima.

dijous, 24 de gener de 2013

El Cas Serigne

Demà divendres el senyor Serigne pujarà a un avió, rumb al Senegal, i és probable que mai més torni. Tot i que ell voldria quedar-se.


En Serigne és senegalés, té 35 anys, i és un exemple de superació personal. Va arribar en barca a les Illes Canàries, on el van recloure al Centre d'Internament d'Estrangers (CIE). El van ficar a un avió i el van deixar a Madrid sense res. Va anar a petar a Barcelona, on va aprendre català, es va treure el títol de Tècnic en Farmàcia i Parafarmàcia, el títol d’Educador Financer per a Famílies Immigrants (OIT), es va apropar a les associacions culturals i es va fer casteller.
Mai ha comès cap delicte, i s'ha format, però no ha trobat feina, no li han pogut donar per la seua condició d’indocumentat. En alguns casos  també el color de la pell li ha jugat en contra. Vist el panorama, el Serigne ha decidit retornar al seu país. Sol, sense les seves filles i sense feina. S’ha acollit al Pla de Retorn Voluntari.  Malgrat ser una persona honrada, treballadora, emprenedora, intel·ligent i integrada, haurà de fotre el camp. No em fa cap pena en Serigne, ell allà on vaja prosperarà, el que em fa pena és el meu país: estem expulsant el talent autòcton, estem rebutjant el talent immigrant i ens estem quedant tota la xusma, casolana i d'importació.


dilluns, 21 de gener de 2013

Repel·lents acústics

Fa molts anys hi havia a Gràcia un bar que tenia uns preus molt populars, a diferència de la majoria de bars de la zona. A causa d'aquests baixos preus un grupet d'skins van fer-se parroquians del local, per a disgust dels amos i de la resta de clients. Ignoro si els skins aquestes eren reds, nazis o simples garrulets, però no eren del grat de la resta de personal que sovintejava el bar.
Per tal de fer-los fora sense enfrontar-s'hi directament, un dels amos va decidir punxar la cançó Qualsevol nit pot sortir el Sol, de Jaume Sisa. Aquesta cançó agradava molt als amos i als clients benvinguts, però ratllava molt als caps-pelats, així que la feien sonar una vegada i una altra fins que marxaven. A còpia d'exercitar aquest loop un dia i un altre van aconseguir que els skins deixessin d'anar-hi, i poder quedar-se només amb la clientela que volien.
Anys més tard en Jaume Sisa va anar a eixe bar, i un dels cambrers li va contar l'anècdota. El cantautor, lluny de trobar-la divertida, es va enutjar i va marxar del bar, tot maleint i donant un cop de porta. A l'autor de l'obra —composada amb dolçor i amb la millor de les intencions— li resultava ofensiu que s'emprés com a repel·lent.


Aquests dies ha esta notícia el Teatre Nacional de Catalunya, i les retallades que pateix. Els treballadors del TNC han anunciat que, com a mesura de protesta, atendran a la gent en espanyol. Sembla ser que igual es fan enrere, però en tot cas no és la primera vegada que a Catalunya l'ús de la llengua castellana es fa per a protestar: Mossos d'Esquadra, treballadors d'emergències i personal de diversos ajuntaments ha fet servir la llengua castellana com a mesura de protesta i pressió per a reivindicar els seus drets laborals.

Si no vaig errat, la clau de les protestes és fer alguna cosa que és perjudicial per a l'altre part, la que ha de cedir, i així forçar a que s'avinguin a les teues condicions: fer vaga, tallar el trànsit, deixar de consumir un determinat producte... són coses que perjudiquen. Hem d'entendre que parlar la llengua de Cervantes (i de Belén Esteban) és perjudicial, molest o ofensiu? Si jo fos professor de llengua i literatura castellana, reaccionaria com en Jaume Sisa.

I, paradoxalment, a la Meseta es pensen que si els catalans parlem en català, ho fem per a fotre'ls.

diumenge, 20 de gener de 2013

Mireu-me la polla


Una colla de delinqüents, de la que un servidor en forma part, ha engegat un web d'allò que abans en deien ironia, sàtira, sarcasme i humor (àdhuc post-humor), però ara en diríem pollades.
Ací teniu la POLLA.

dimecres, 16 de gener de 2013

Visita de cortesia

Un aire gèlid va inundar la casa. Va maleir l'hivern i la deficitària calefacció de gas natural. Mentre cercava una flassada de reforç va sentir unes passes. No veien del pis veí, eren a sa casa!
Tan ràpid com va poder va agafar el mòbil amb la ma esquerra, per trucar a la policia, i una sabata amb la dreta (era l'objecte més contundent que va trobar).

Nerviós va sortir de l'habitació i va cridar
—Qui hi ha? Surt o aviso la policia!
—No t'espantis Manel— va respondre una veu d'ultratomba.
Era difícil no espantar-se sentint eixa veu de mort que, a sobre, sabia el seu nom. Però en Manel s'esforçava en no mostrar por.
—Qui ets? Qui cony ets? Si és una broma no fot cap gràcia!— Estava massa acollonit per enfadar-se.
—Manel, Manel, sóc jo. El Ricard.

Ricard? Malgrat la distorsió li va reconèixer la veu. I al menjador es va topar amb una imatge espectral, un efecte lumínic on el seu amic Ricard era projectat.
—Però què coi és això?— La pregunta tenia molta més por que no pas curiositat.
—Manel, sóc el Ricard— La veu i la imatge recordaven al Ricard, però no era pas ell. Era un fantasma.
Va aconseguir encendre un llum, i el que va veure el va espantar encara més: no hi havia cap projector, ni cap làser, ni cap pantalla, ni res que emetés cap mena de llum. Allà, mig difuminat i dos pams per damunt del terra (tampoc es notava tant, el Ricard era baixet) hi havia en Ricard. El seu vell amic Ricard. L'espectre del Ricard levitant al menjador de casa.

—Ricard, què és això? Què passa?— Ara que tenia menys por començava a relaxar-se i la seua veu era menys forçada.
—Manel, m'he mort.
—Què dius?— Volia afegir alguna cosa com "quina puta broma és aquesta", però el que estava veient el sobrepassava.
—Manel, fa un mes que estic mort. Només he vingut a dir-t'ho i a acomiadar-me de tu.

En Manel estava en estat de xoc: no només estava presenciant una exhibició brutal d'efectes especials, sinó que a sobre li comunicaven la mort d'un vell amic de l'escola i l'institut. Un vell amic al qui veia molt poc, però s'apreciava molt.

—Manel, estic mort. No has de tindre por de res. Només et venia a notificar la meua mort i a dir-te que t'aprecio molt. No et vull destorbar, no et vull espantar. Ara marxaré, per sempre més.— El Ricard sempre havia estat clar, breu i concís,
—Però com? Quan? Per què? No entenc res.
—Jo tampoc Manel, però així és la vida i així és la mort. Molt Whatsapp, molt Twitter, molt Facebook i molta merda dos-punt-zero, i al final et mors i ningú en sap res. Ja és prou trist morir-se als trenta-cinc com per, a sobre, veure que al teu funeral no ve ningú.
—Ricard...— Estava atònit
—Sí Manel, ja ho veus: molta societat de la informació, molta xarxa social i al final HE DE VINDRE JO EN PERSONA A NOTIFICAR-VOS LA MEUA PRÒPIA MORT.
—Ricard...— Estava confús.
—Fa cent anys tenia el seu passi, però que en ple segle XXI hom hagi de fer el fantasma per a comunicar la seua pròpia defunció... açò és massa tu!— Hi havia més resignació que emprenyamenta en aquestes paraules d'ultratomba.

El Manel es va quedar sorprès i aterrit, mentre l'espectre del Ricard anava a informar de la seua mort a d'altres persones del seu cercle més estimat. Un cercle massa pendent del món virtual i poc receptiu al món espectral.

dilluns, 14 de gener de 2013

El mal nom

Una llarga tradició literària, amb algunes de les millors novel·les, obres de teatre i cròniques religioses, es va veure desprestigiada per unes amenaces escrites amb faltes d'ortografia.
Gent com aquesta és la que li dóna el mal nom als anònims.

dijous, 10 de gener de 2013

Conflicte d'interessos?

Era un xef de prestigi, especialitzat en preparar banquets per a gent selecta, solvent i exigent. Acostumat com estava a atendre tota mena de particularitats entre els seus clients (al·lèrgies, prohibicions religioses, gustos i manies diversos) va trobar d'allò més inusual i inquietant que cap dels tres-cents convidats al sopar anual del Col·legi Oficial de Veterinaris fos vegetarià.

dimarts, 8 de gener de 2013

Sense diners

Tornant a casa m'he trobat amb aquest cartell, que no estava imprès en paper reciclat (cliqueu la imatge per ampliar-lo).


Es tracta d'un grup de gent que organitza cursos i tallers per a viure sense diners: bancs d'hores, mercats d'intercanvi, xarxes d'ajuda mútua i moneda social per a viure sense diners. Com deien els primers cristians (i els primers socialistes), els diners ho corrompen tot i aquesta gent ens ensenya com viure sense el vil metall i, de passada, com superar el capitalisme que ens ofega.

El més curiós és que, per a participar en aquests tallers i cursos cal pagar 30 euros en doblers constants i sonants. Què passa? No puc pagar amb hores de treball o intercanviant algun objecte que ja no faig servir? Podríem pensar que aquesta gent és poc coherent, però no. El que passa és que t'ensenyen a viure sense diners per la via més directa i efectiva: PRENENT-TE'LS.

Estan en contra del capitalisme, però tenen aquesta pàgina a FaceBook (sí, el que cotitza a Wall Street) que podeu visitar.

dilluns, 7 de gener de 2013

Incompetència i traïció

Era inconcebible: com un director de planta de la Coca-Cola bevent Pepsi-Cola, com un executiu de la Freixenet brindant amb Codorniu o un enginyer en cap de la FIAT conduint un Audi.
El que més havia commocionat a la societat no era el desfalc, amb posterior enxampada i suïcidi, protagonitzat per un directiu de l'Smith&Wesson, sinó que l'arma triada per a volar-se el cap fos una Beretta.
Allò sí que era traïció a l'empresa.

divendres, 4 de gener de 2013

Correu fracassat

Malgrat que s'esforçava en redactar una carta fàcilment entenedora i escrita amb bona lletra (fins i tot va arribar a fer-la per ordinador), malgrat adjuntar-hi fotos retallades dels catàlegs (amb el número de sèrie i tot), malgrat que fins i tot feia llargues explicacions als patges de ses majestats, malgrat tot això, any rere any els Reis Mags fallaven en la tramesa i no li portaven el que havia demanat.

Comptat i debatut va arribar a la conclusió que no valia la pena portar-se bé, i que els millors regals són el que hom es fa a si mateix.


dimecres, 2 de gener de 2013

Trobades i troballes

—Ei, hola, quant de temps!
—Sí, tu, quant de temps!
—Com va tot? Què és de la teua vida?
—Doncs mira, anar fent, com tothom.
—Escolta, què et semblaria trobar-te amb tota la colla pessigolla?
—Genial, tu.
—Doncs hem quedat per fer un sopar d'antics alumnes.
—M'encantaria, però aquest dia no em va bé.
—Aix, quina llàstima... Doncs ja vindràs al sopar de l'any que ve.
—D'acord, fins l'any que ve.
—Fins l'any que ve...  A reveure... D'això... Escolta, vols dir que enguany ho hem fet bé?
—No sé tu...  crec que hem anat massa ràpid.
—No costa res fer-ho bé. Repetim?



—Ei, hola, quant de temps!
—Sí, tu, quant de temps!
—Com va tot? Què és de la teua vida?
—Doncs mira, anar fent, com tothom.
—Escolta, què et semblaria trobar-te amb tota la colla pessigolla?
—Genial, tu.
—Doncs hem quedat per fer un sopar d'antics alumnes.
—Fantàstic, quin dia?
—El dijous de la setmana vinent
—M'encantaria, però aquest dia no em va bé.
—Aix, quina llàstima... Doncs ja vindràs al sopar de l'any que ve.
—D'acord, fins l'any que ve.