Castanyot de Brumari (13)

Falta poc pel meu aniversari. El pitjor no és fer anys —l'alternativa a no fer anys és morir-se, o fer un plegament a l'espai-temps, i totes dues coses són massa cares—, no... el pitjor és comprovar any rere any que, quan arriba el meu natalici, ningú em coneix els gustos, ni les il·lusions, i que ningú m'encerta el regal.

Sé que no sóc l'únic a qui li passa, així que, amb la voluntat de servei que em caracteritza, us adjunto una traducció simultània per detectar aquest fenomen:

Quan diuen «No cal que em regaleu res, que ja sóc gran, he he he» volen dir «Si us plau, no em castigueu més amb les vostres merdes, sobretot si és roba i me l'he de posar».
Quan diuen «Ai no, no fem cap celebració, que em ratlla molt això de fer-me gran» volen dir «Us penseu que un pastís i bufar espelmes és divertit? Convideu-me al club-wiskeria, cony!».

Govern a l'ombra

Després d'anys de difícil investigació, espiant els més poderosos i infiltrant-se a les organitzacions secretes més inescrutables, va publicar el descobriment més aterrador de tots: el govern secret del món era tan ignorant, ineficaç, i allunyat de la realitat com qualsevol altre govern.

Li enviaren sicaris, per silenciar-lo i castigar-lo, però aquests executors eren tan inútils com els funcionaris dels governs a plena llum.

Res de nou sota el Sol, ni a l'ombra.

Mil·lenejant

Mai celebrava les dates assenyalades. Considerava absurd que un jorn estigués predestinat a commemorar un esdeveniment —bo o dolent, tant li fa— i la resta de dies fossin per a oblidar-lo.
En la seua fòbia pels aniversaris havia arribat a ubicar el seu natalici en calendaris difícils de seguir ("faig anys el quinze de brumari", deia tot sovint).
Però amb el seu blog, després de saltar-se, —sense voler-ho, habitualment— tots els aniversaris decidí que calia celebrar l'entrada que feia mil.
Però esperant la inspiració que li fes escriure un text brillant, anava deixant el dietari abandonat. Fins que un dia el blog el mirà i li digué:

— Fes allò que sempre has fet, independentment del que diga el calendari.
— No tinc res preparat. No et sap greu?— Respongué ell
— No cal. I als lectors tampoc els cal: ells et llegeixen quan els rota, no quan tu vols.

I així fou com, sense haver-s'ho plantejat, complí cinc anys de blog, i mil entrades publicades.

Efectivament: va arribar la que feia mil

Mil·lenari, segon apunt

Si no vaig errat de comptes, aquesta és l'entrada que fa 999. Per increïble que semble, aquest blog celebra el seu mil·lenari.

Quan va començar aquest blog? Doncs el setembre del 2008, ací teniu la primera entrada.

Per què vaig començar aquest blog? L'any 2007 els blogs d'havien posat de moda a Catalunya (el 2006 als EUA i Canadà) i jo em resistia a seguir la moda. En aquella època un servidor col·laborava a diferents mitjans electrònics: El Demà, Això Toca, Pirados al Poder i El Web Negre. I massa sovint em trobava que els meus articles es publicaven tard, o sense incloure els enllaços, o sense respectar els punts i a part i, en algun cas, fins i tot sense posar paràgrafs sencers (sí, hi ha gent que no sap fer còpia+pega). Així de simple: si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit.
Probablement per això la segona entrada que vaig publicar fou la primera de la sèrie del Consultori Religiós.

Quines són les entrades més llegides? Segons les estadístiques, són aquestes:

Vota una tia bona.
Spain marks.
El CMRS.
Via Laietana 43.
Alternatives a la gran xiulada.
Fucking with love (Elvis 3.0).
Canadà 1995.
Moorphels i zubiñajos.

I deixant de banda l'audiència, quin és el vostre article preferit? Ho podeu dir on posa Comentaris.

Coses per fer

I era tanta la feina per fer, que només en fer una llista ordenada de les tasques pendents ja havia esmerçat tot el dia.

Opcions del cap de setmana

Aquest cap de setmana del 12 d'octubre (a Barcelona) i 13 d'octubre (a Tarragona) ofereix bones oportunitats, a grups ben oposats (i, potser, també diferents). Resumidament.

1. Espanyolisme civilitzat. Ciutadans, UPyD i el PP tenen una oportunitat d'or per demostrar que no són fatxes. El ministre de l'interior, català i del PP, Jorge Fernández Díez pot aturar els autobusos abans no arribin a Catalunya. I pot passar informació útil al seu homòleg català per a que pugui identificar i controlar els grups perillosos.
La PxC pot intentar jugar a fer la puta i la ramoneta en versió espanyolista, arrambant-se a C's i la Falange simultàniament. És difícil, però no impossible. CiU ho ha fet durant dècades, però en versió catalanista.

2. Espanyolisme salvatge. A molts us haurà semblat que l'expressió espanyolisme civilitzat és un oxímoron  (i espanyolisme salvatge una redundància), acostumats com estem als ultres de sempre. Si el passat onze de setembre militants de grups diferents (AN, FE, NPE...) foren capaços de coordinar-se per anar a atonyinar catalans, aquest dotze d'octubre poden mirar de superar les seues tradicionals disputes i unir-se en un front comú.
Ja se sap: l'enemic extern uneix molt. I hores d'ara Catalunya ja és més un enemic extern que un enemic intern.

3. Càmping gas. L'independentisme revolucionari i l'extrema esquerra més combativa tenen una oportunitat d'or per a quedar-se tranquil·lets i no fer res. Quedar-se a casa, o anar a collir bolets lluny de Barcelona (el dia 12) i de Tarragona (el dia 13) és una bona opció. També es pot anar al Festival de Cine de Sitges, al del Porno de Barcelona, a la Fira de la Ceràmica a El Vendrell o a la VI Diada de l'Arròs de Caldo a L'Ampolla (tots quatre esdeveniments venen a ser la mateixa cosa).

En tot cas, el més important de tot, NO ANEU A CAP MANIFA ANTIFEIXISTA A BARCELONA (12) O TARRAGONA (13).
No volem que ens acusin de violents. I siguem realistes, els feixistes aprofitaran per agredir els antifeixistes, i una agressió porta a l'altra.

Es veu que els manyos aprofiten el dia 12 per a fer feng-shui.

Gotes de pluja

Quan encara era jove, idealista i enamoradís començà a escriure la seua obra literària. A mig camí entre el poemari i el dietari, cada dia escrivia allò que el cor li dictava. Amor i desamor, lírica i crítica social, acurada descripció de la realitat i pura fantasia desbordant... cada dia tenia la seua pàgina —o pàgines, si el dia havia estat prou intens i creatiu —, amb els seus sentiments i pensaments, i la seua pròpia personalitat.

Quan aplegà a la darrera pàgina —l'única norma que s'havia autoimposat era l'espai que li deixava la llibreta— portà la seua obra a les principals editorials del país. Però ja se sap com són els grans, i amb l'arrogància que els caracteritza rebutjaren l'autor per desconegut. Provà amb les mitjanes, però aquestes, tot i apostar per autors desconeguts, no acabaven de trobar-li eixida comercial a l'obra (i no estaven en condicions d'arriscar-se). Les editorials més humils només acceptaven publicar l'obra si l'autor pagava el cost total de l'edició.

Només li quedava una editorial per visitar, la més petita i humil de totes. Abatut per la sensació de fracàs —sensació ampliada pel dia gris i plujós que vivia— es posà a plorar sobre la llibreta. Les llàgrimes i les gotes de pluja esborraren una part del text, esborrant les descripcions sobreres i sobrecarregades, les reflexions estúpides i les mètriques incòmodes. I quan lliurà l'original a l'editorial més pobre del país, el text estava ben corregit i passat de galerada, ideal per a ser publicat.

No cal dir que el llibre fou un èxit, que la modesta editorial guanyà molts diners i esdevingué un referent cultural, i l'autor.... l'autor, després d'aquest primer èxit no tornà a reeixir: crítica i públic coincidien en que les seues obre posteriors havien perdut el caràcter de la seua òpera prima.

Ja se sap: mai plou a gust de tothom.

Pessimismes

No tots els pessimistes són iguals: uns veuen el got mig buit, d'altres l'ampolla mig buida i uns pocs privilegiats, la garrafa mig buida.
Encara hi ha classes!

Austerada i lingüicidi

Un servidor confiava en que fos una moda de curta durada, però passen les setmanes, i els mesos, i el mot s'està instal·lant en el nostre llenguatge quotidià. El darrer cas ha estat el d'un home de cultura, en Joan Ridao.
El mot en qüestió és austericidi.

En català emprem el sufix -cidi per a designar l'assassinat de la persona designada pel primitiu. Així doncs l'assassinat de nens és l'infanticidi, el dels pares és el parricidi i el de tot un poble o ètnia, el genocidi. Seguint aquesta lògica, un austericidi seria la mort de l'austeritat, i no és pas el significat que li volen donar les persones que empren aquesta paraula. En tot cas parlaríem de pobricidi (moren els pobres), o xenocidi (mort dels estrangers), o gerontocidi (mort dels ancians).

Si el que volen és denunciar l'excés d'austeritat, poden provar amb el sufix -ada i denunciar l'austerada (com la tisorada, la retallada, la putada o la xoriçada).

I si el que pretenen és presentar l'austeritat en excés com una causa de mort, que emprin el -ment o  el -menta, com en escanyament, ofegament, o afartament.

Si algú creu que austerada,o austerament, o austeramenta sonen malament, que li pregunti als versats en la ciència del sòl com sonen (i que sembla que signifiquin) pedòleg i pedologia.

Enllaços relacionats: Mil·leuristes vs mil·leurats  i també  Tanatori vs tanateu.

En diagonal

El jurat del Prestigiós I Ben Pagat Premi Literari no tenia temps de llegir-se l'allau d'obres presentades a concurs, per això —i molt a desgrat seu— havien de llegir-se-les en diagonal.
No era pas la influència de Joan Brossa el que feia que els membres del jurat premiessin sempre poemes visuals, sinó la tècnica que empraven els poetes visuals: dibuixar en diagonal.

Creixement personal, 1

Si el que no et mata et fa més fort, el que no et deixa viure et fa més feble?