Causes específiques i redundants

A Sants he trobat aquest cartell:

Es tracta de les Jornades i variétés per l'eliminació de la violència de gènere contra les dones. Tenint en compte que la gran majoria de víctimes de violència de gènere a Catalunya són dones, o bé ens trobem amb un títol redundant, o bé amb una greu omissió: què passa quan víctima i agressora són del mateix gènere? També hi ha violència entre parelles i ex-parelles lèsbiques. La víctima és dona, sí,  i l'agressora també: no hi ha violència de gènere, ja que agressora i víctima són del mateix gènere.

A no ser que, en comptes de referir-se a la violència física, es refereixin a la violència verbal. Però llavors també haurien de fer unes altres jornades pels homes que en són víctimes.

A veure si algun dia fan Jornades i variétés per l'eliminació de la violència racista contra els negres a Europa.

També crida l'atenció l'anotació lateral: darrere d'una dona feliç hi ha un masclista abandonat. Tenint en compte que per abandonar una parella primer cal tindre una parella, aquesta consigna és cruel, ja que pretén que les dones, per a ser felices, han d'estar primer amb un home. Què passa, que una dona no pot ser feliç tota sola, o amb una altra dona? Que no hi ha lesbianes que sempre ho han tingut clar i mai han perdut el temps, ni les il·lusions, amb cigales innecessàries?

Observi's també la il·lustració, i recordem el vell eslògan feminista: Una dona sense home és com un peix sense bicicleta. Veient que la dona va en bicicleta i que l'home jau aparentment adolorit, hem de concloure que ha estat agredit per un peix? O peix i home han estat agredits per la dona, que es desfà del paio i li roba la bicicleta al peix? Si és així, què en pensen els del PACMA?

Tot plegat una mica confós, com els (i les) organitzadors (i organitzadores) de les jornades.

Art friendly

En arribar a la ciutat, envoltat de periodistes, el provocador artista neopostavantguardista es plantà a l'indret més emblemàtic de l'urbs i procedí a fer una de les seues impactants performances.

En acabar, i com era habitual, fou arrestat per la policia. No havia comès cap delicte, però eixa era una ciutat art friendly, i no podien decebre l'artista privant-lo del seu colofó preferit.

Decepcions exteriors

Aquest diumenge els ciutadans de la Confederació Helvètica han estat cridats a les urnes per a votar sobre una proposta de limitació dels salaris dels directius, l'anomenada iniciativa 1:12 (el sou més alt no pot ser més de 12 vegades el sou més baix). Els catalans d'esquerres han vist amb bons ulls aquesta proposta, i fins i tot ERC la ha portat al Congrés dels Diputats.

Fa sis setmanes els ciutadans de la República d'Irlanda estaven convocats en referèndum per a decidir si eliminaven el Senat. Molts catalans, i molts espanyols, consideren que la cambra alta espanyola és un ens car i inútil, i se'n volen desfer. Hi ha nombroses iniciatives en aquest sentit.

El passat mes d'abril els ciutadans de la República d'Islàndia foren convocats a unes eleccions generals. Islàndia havia patit una greu crisi financera entre els anys 2008 i 2011, que havia portat a la fallida de tots els seus bancs comercials i a la ruïna de milers d'estalviadors. Com el poble islandès va reaccionar, i com d'una manera pacífica i democràtica va canviar el govern i les lleis fou motiu d'admiració entre les esquerres europees. Al carrer i a les xarxes socials sorgiren grups que volien fer també una revolució islandesa a casa nostra.

Totes tres causes, tots tres països, tenien admiradors i emuladors al nostre país, gent que deia «Hem de fer com ells».

Però vet ací que a la primavera els islandesos votaren els partits de dretes que havien portat el país al col·lapse, que fa un mes i mig els irlandesos decidiren conservar el Senat i que aquest mateix cap de setmana els suïssos han rebutjat la proposta de moderació salarial pels grans directius.
Que s'han begut l'enteniment? Potser sí, però potser som nosaltres, que no hem entès del tot el que passa a cada país, i en quines circumstàncies els seus habitants prenen les decisions que prenen.

Potser ja va sent hora d'enlluernar-nos una mica menys en l'exterior i començar a ser nosaltres mateixos els que fem la nostra pròpia via. Segur que no farem un model perfecte, segur que cometrem errors, però almenys seran els nostres errors. I al ser nostres els errors, n'aprendrem més fàcilment.

Dedicat als que fa 30 anys eren sandinistes, fa 20 anys zapatistes, fa 10 anys bolivarians i ara... ara ja no se sap ni on van.

Post-operatori amb el Doctor Monterrosso

I quan va despertar, l'anestesista seguia allà, calculant la dosi que havia d'administrar-li al pacient.

Pre-post-operatori

A poques hores de l'operació, tinc uns quants dubtes.

Dejú. Hi he d'anar en dejú, entesos. Però quan comença el dejú? Quan em llevo? Quan vaig a dormir? Els pacients de pre-operatori som com els gremlins, que no poden menjar després de la mitjanit?

Habitació. Em toca quedar-me a dormir a l'hospital, i sembla ser que hauré de compartir habitació. Qui em tocarà? Algú que ronca? Algú que fa pudor? Algú que te amics i parents cridaners? A veure si em posen amb un moribund: al final callen, però fins que ho fan no paren de somicar.

Dormir. Mai m'han anestesiat. És com dormir? Somiaré? Em mouré, com li passa a molta gent? Parlaré en somnis, com fan alguns? Tindré la típica trempera del dormir?

Cabells curts. Quan jo era jove, em vaig deixar els cabells a quatre dits de llargada i em vaig posar una camisa negra que em feia elegant. Tot anava bé, i triomfava molt entre el femellam, fins que al Canal 33, en un programa anomenat Segle XX, van emetre un reportatge sobre els anys del plom italià. Un dels que hi sortien era un jove italià, crec que de primers dels 80', que duia exactament els mateixos cabells i la mateixa camisa que jo. I ens teníem un aire.
Tot i que el Canal 33 tenia poca audiència, molts amics i coneguts van veure el reportatge i em van dir que jo semblava un feixista italià. Em vaig deixar els cabells llargs, i vaig repescar les samarretes reivindicatives multicolors.

Ara, amb els exercicis de rehabilitació pel braç, estic per fer-ho bé i recuperar la camisa negra, tot tallant-me els cabells.

L'operació

Recordeu l'accident que vaig patir l'any passat? Doncs ja tinc data per l'operació. Han trigat un any, però em faran una artroscòpia. Mentre compto els dies que em queden per entrar a la sala d'operacions, us faig cinc cèntims del que m'he trobat:

Analítiques. L'Hospital Clínic de Barcelona programa les analítiques acuradament, i et donen hora cada 15 minuts. Hi ha una tongada a les 09.00, una altra a les 09.15, una altra a les 09.30.... Així es va més ràpid i no cal atabalar-se amb les cues. Però, per alguna estranya raó, hi ha gent que vol fer cua, que vol passar el matí a l'hospital i es planta a la cua d'analítiques una hora i mitja abans de que els toqui. I organitzen torns! "Qui és l'últim de la cua de les 10.15?" pregunten a les nou en punt del matí.

Telèfon. Després de les analítiques, toca visitar l'anestesista. Com que el resultat de les analítiques ha estat molt bo, i la visita estava programada molt d'hora, l'anestesista va preferir fer-me el qüestionari, i els consells pre-operatoris, per telèfon. Malauradament em trucà mentre estava amb d'altra gent, "Sí, sóc jo. Sí, sóc major d'edat, fa molt. Faig metre vuitanta, setanta-sis kilos, fibrat. Vols que vingui depilat? Entesos...". Ell es va estalviar temps, però jo em vaig guanyar unes sospites que ja no em trauré de sobre.

Metrossexualitat i missatges a la pell. En ma vida m'he depilat, però cal que em depili les aixelles per la intervenció que m'hi faran. Per tal de conservar la simetria, em depilaré les dues aixelles. Em tornaré metrossexual? També he de marcar quin és el braç a operar. Ho faré amb un retolador, no em vull fer cap tatuatge, no crec en el matrimoni. Ja posats, a part de posar "ARTROSCÒPIA" a l'espatlla dreta, hi afegiré "que torni sencer". Al braç esquerre hi posaré "Aquest no és", i a sota del melic "No patiu, que n'hi ha per a totes".

Postoperatori. Estaré uns dies de baixa, cosa que no importa gaire quan estàs a l'atur. La fisioterapeuta m'indicarà quins exercicis de rehabilitació he de fer. En tot cas, amb un braç immobilitzat, la meua vida sexual patirà una mica.

M'operaran el dimecres vint de novembre, segon aniversari de la victòria del PP... i les seues retallades!

L'endemà

L'endemà de la independència es trobaren casualment, i amb un somriure a la cara s'abraçaren:

— Ja som independents, ja em puc morir tranquil!— proclamà satisfet el patriota.
— Ja som independents, ja puc començar a viure tranquil— afegí il·lusionat el demòcrata.

Apologia de l'odi

Era un humà de tan poc carisma i tan escassa capacitat de convicció, que després del seu al·legat públic en favor de la massacre i l'extermini, no només no el condemnaren per apologia de l'odi i el terrorisme, sinó que li donaren una medalla per promoure la tolerància i la convivència.

Solidaritat obrera

I quan per fi aboliren la tortura i la pena de mort, un grup de solidaris es manifestà en contra del tancament dels cadafals i en solidaritat amb els botxins que s'anaven a l'atur.

Lector saberut i disciplinat

I quan començà a llegir el microrelat s'adonà que tindria un final igual de previsible que qualsevol novel·la —com qualsevol d'eixes novel·lotes que l'havien fet avorrir el gènere—, però almenys no havia perdut el temps llegint-se-la fins el final.

Natalici loop

S'ho va passar tan bé a la festa d'aniversari, que decidí celebrar el seu natalici cada mes, i no cada any.
S'ho va passar molt bé, i de regal obtingué la jubilació quan encara era prou jove i sa com per gaudir-la.
Ara bé, els viatges de l'IMSERSO eren perillosos, amb tanta iaiona perseguint la seua carn fresca.

Pactes al carrer

El jove revolucionari s'abrandà al polític de la corbata i l'etzibà:
— No ens interessen els vostres pactes de despatx i moqueta, nosaltres volem els pactes que es fan al carrer.

El polític de la corbata feu un somriure i respongué:
— No li falta a vostè raó. Són més ràpids i eficaços, si més no...—  Afirmava mentre un somriure li portava records del darrer pacte tancat al carrer: dues cerveses, una clenxa de farlopa i una sessió de sexe oral.

El premi

Tenia la certesa de que li donarien el premi, puix reunia tots els requisits. Però malgrat el prestigi inherent al guardó, poca il·lusió tenia en rebre'l.
És el que passa amb els premis que es donen a títol pòstum.

Apunts autobiogràfics 13

No és cert que jo em situï per damunt del Bé i del Mal: tinc prou clar que estic situat al costat del Mal.
Hi ha tanta gent impartint doctrina, i amb tanta diversitat de doctrines, que és impossible no fer el Mal segons l'inapel·lable criteri d'algú.