dijous, 30 de gener de 2014

Evolució inversa dels grafemes


Primer foren els dibuixos que feien els homes primitius, pintant a les parets de les coves els animals que caçaven i s'anaven a menjar.
Aquests dibuixos evolucionaren fins a donar lloc als pictogrames, representacions estereotipades d'objectes concrets.
Els pictogrames evolucionaren guanyant abstracció i es feren els ideogrames.
A partir del so de les paraules representades pels ideogrames s'avançà fins els logogrames.
Els logogrames evolucionaren cap a l'escriptura fonètica, donant lloc a sil·labaris i alfabets. Els primers alfabets eren només consonàntics, i s'anomenen abjads.  Després vingueren els alfabets vocalconsonàntics, com l'alfabet llatí en el que us estic escrivint.


I passaren els segles fins que la paraula escrita deixà el paper i s'instal·là a les pantalles petites.
Els SMS feren desaparèixer les vocals, tornant a l'abjad.
I el whatsapp i les xarxes socials farciren d'emoticones la comunicació, tornant als ideogrames.

L'evolució inversa és imparable, i actualment la gent fotografia els àpats que es menjarà, i els distribueix per whatsapp i els penja al seu instagram (la versió digital de la cova rupestre).


dimecres, 29 de gener de 2014

Dos antifes

Es coneixien de feia anys i panys. Tots dos eren anti-racistes i antifeixistes. Vivint al barri on vivien, i havent anat a l'institut al que havien anat, la radikalitat ja els venia de sèrie.

Un va decidir predicar l'antifeixisme: llargues assemblees, redacció de revistes i pamflets, pintada de murals, enganxada de cartells, propaganda a les xarxes socials i, massa sovint, lluita al carrer, enfrontant-se a policies i boneheads.



L'altre va optar per practicar l'antifeixisme, l'anti-racisme i l'anti-xenofòbia: sopars a restaurants exòtics, compres a comerços d'immigrants, discoteques de salsa i una escandalosament llarga xifra de xicotes i amants de les races i ètnies més diverses, tot fugint d'autoritarismes.


Anys després es retrobaren: un amb antecedents penals i una gran animadversió per part dels veïns, a causa de les destrosses en el mobiliari urbà. I l'altre, si fa no fa, també.

diumenge, 26 de gener de 2014

La Cosa


La Cosa té dues parts: l'endocosa i l'exocosa. L'endocosa és la part de la cosa que és a dins, mentre que l'exocosa és la part que roman a fora.  Entre l'endocosa i l'exocosa s'hi troba la mesocosa.

La Cosa es forma en tres fases: la Fase 1, la Fase 2 i la Fase 3. La Fase 1 és la primera, i en ella es desenvolupa el primer estadi fins que arriba a la Fase 2. La Fase 2 és la segona i en ella es formen els elements que són necessaris per a passar a la Fase 3. La Fase 3 ve després de la Fase 2 i és la darrera. Abans de la Fase 1 hi ha la precosa, i després de la Fase 3 la postcosa. Prop de la Cosa s'hi troba la pericosa.

La Cosa es transportada a través del cosaducte i es dipositada a la cosateca.

En relació a la cosa i les seues implicacions socials, hi ha els procosa i els anticosa. Els procosa en són partidaris, mentre que els anticosa en són contraris.

dilluns, 20 de gener de 2014

Valga'm Deu quin premi!



Ha estat convocat el Premi de Literatura Eròtica Válgame Dios. Bé per a ser precisos, el Premi de Literatura Eròtica Escrit per Dones Válgame Dios.

El primer que m'ha cridat l'atenció és que el premi està adreçat només a dones. Si fan aquesta discriminació se suposa que és en clau positiva, per acostar les dones escriptores a aquest gènere literari. Però només que li fem una ullada a les novel·les i relats publicats, veurem que les dones han escrit molta —i molt bona— literatura eròtica. També hi ha bones guionistes.

El segon que crida l'atenció és que, de 10 membres que té el jurat, només 2 són dones. Alguns fotetes diran que en són tres, tot comptant el Boris Izaguirre com a femella, però ni amb aquesta trampa comptable no deixa de ser una escandalosa minoria. Què passa, que no hi ha dones que puguin fer de jurat? O tal vegada es tracta de discriminació positiva envers els homes, per a que s'animin a endinsar-se en el món de la crítica literària? Sincerament, no crec que calgui.
Igual és que, si qui llegeix el relat és un home, s'excita més pensant que allò ho ha escrit una dona. Creieu que Els cent cops, si en comptes de ser l'obra d'una aleshores adolescent Melissa Panarello hagués estat escrita per un vell verd de 80 anys, hauria tingut el mateix èxit? Jo crec que no.
Per cert, el dissenyador del logo i l'estatueta també és un home.

En tercer lloc, acceptaran originals si el pseudònim emprat és masculí? En saben res de Víctor Català? (Per posar només un exemple).

La quarta cosa que es pot destacar és que aquest premi l'organitza un restaurant. Per un costat em sembla molt bé que la literatura (i les arts, en general) fugin dels organismes públics i les subvencions públiques, també m'agrada que s'allunyin de les grans multinacionals (com la dels Lara). Però que hagi de ser un restaurant qui organitzi un premi literari, no sé què dir-vos: per un costat em sembla bé, però per l'altre em recorda la màxima eixa que deia que l'art als restaurants està al mateix nivell que el menjar als museus.


dissabte, 18 de gener de 2014

O ara, o mai


El Gran Líder s'adreça al Poble i els arengà. Acabà el seua arenga amb un contundent "O ara, o mai!", tot esperant que aquesta amenaça esperonés els seus a actuar.
Però el públic assistent tancà els ulls, sospirà i desitjà que el moment ara passés ràpid i que el resultat final fos mai.

Decebut però no vençut, el Líder exhibí allò que el feia Gran i uns dies més tard feu una nova arenga, encara més abrandada que finalitzà amb un contundent i amenaçador "O ara, o més tard!".

dijous, 16 de gener de 2014

Diferències

Estaven d'acord en gairebé tot, així que no trigaren gaire en fer un pacte: s'esforçarien molt en fer paleses (i insalvables) les minses diferències que tenien.

dimarts, 14 de gener de 2014

Biografies


Després de llegir una cinquantena de biografies, i després d'haver-ne escrit vuit per encàrrec, va arribar a la conclusió que la vida és una gran pèrdua de temps.

I que duri la pèrdua!

diumenge, 12 de gener de 2014

Malintencionats

Ja ho diu la dita, de benintencionats l'infern n'és ple. El que no recull el refranyer és la quantitat de malintencionats negligents que, de tan dolents que eren fent les seues maldats, mai perjudicaren ningú i es guanyaren un raconet al cel dels enzes.


Moltes gràcies, de tot cor us ho dic!

dijous, 9 de gener de 2014

Post-perfeccionisme


Ningú és perfecte, però qui vol ser ningú?
Si us heu de beure l'enteniment, no us oblideu de posar-hi amb un parell de glaçonets.

dilluns, 6 de gener de 2014

Bilocacions

La bilocació no és cap entelèquia paranormal, ans al contrari: és ben real. El que passa és que té uns efectes devastadors: la gent es cansa el doble, malgasta el doble, és doblement incomplidora i ha de donar el doble d'excuses.
I els moments de calma són només la meitat.

dimecres, 1 de gener de 2014

Incoherències i perills antiavortistes


Segons els antiavortistes, tant bon punt un espermatozou entra dins d’un òvul comença la vida humana. Per això consideren que eliminar aquesta unió d’òvul i espermatozou (el zigot primer, l’embrió després) és un crim. I en aquest sentit va la modificació de la llei de l’avortament impulsada pel ministre Alberto Ruiz-Gallardón, considerant l’avortament com un tipus d’homicidi.

Segons el meu parer, la modificació de la llei de l’avortament no només vulnera la llibertat de l’individu, sinó que és força incoherent, i bastant perillosa. Veiem perquè:


INCOHERÈNCIES

Clíniques de fertilitat. Si la vida humana comença quan l'espermatozou entra dins de l'òvul, i acabar amb aquest zigot és un homicidi, haurien de clausurar totes les clíniques de fertilitat, on es fan fertilitzacions in vitro que no rutllen i es llencen, o que sí que rutllen i es congelen i, si passats uns anys no s'aprofiten, es llencen.

Còmplice i col•laborador necessari. Segons Gallardón, la llei protegeix a la dona, ja que no és ella la persona perseguida legalment, sinó qui realitza l’avortament (un metge, o algú que en suplanta les funcions) i qui es lucra amb l’activitat avortista. Segons aquesta llei, el metge que practica l’avortament és l’autor material del crim, i el propietari de la clínica avortista un còmplice que es lucra amb aquesta activitat delictiva, però la dona que hi va a avortar no en té cap culpa. Això sembla ben intencionat, però és força incoherent ja que per a que es cometi aquest delicte cal que hi vagi una dona embarassada.
La dona que avorta és una col·laboradora necessària en aquest delicte. Si són coherents, la dona que voluntàriament va a avortar hauria de ser considerada o bé autora (com estableix l’article 28 del Codi Penal), o bé col·laboradora necessària del delicte i castigada com a tal (com estableix l’article 29 del Codi Penal).

Denegació d’auxili i negligència. Si avortar és matar a un ésser humà, i per salvar la vida d’un embrió d’ésser humà es pot limitar el dret a decidir sobre el propi cos, la llei hauria de considerar més casos. Per exemple: Què passa si una dona embarassada realitza activitats, o consumeix productes. que poden danyar el fetus, o fins i tot provocar-li un avortament? Si són coherents, l’haurien de condemnar per negligència amb resultat de lesions, o de mort, segons el cas. Al mateix nivell que podem condemnar un conductor ebri que fereixi o mati vianants (article 142 del Codi Penal).

Si avortar és un acte de denegació d’auxili, en el que la dona està privant d’una ajuda vital a l’embrió, caldria ser coherent i condemnar tots els altres actes de denegació d’auxili que impliquen patiment i mort. Per exemple: la donació del moll de l’os. Si per salvar un embrió cal obligar una dona a passar nou mesos d’embaràs i un part, com podem no exigir a un potencial donant a que es faci una anàlisi de sang i, arribat el cas, es sotmeti a una intervenció quirúrgica que dura només una tarda i no té cap perill? Per no parlar de la donació de sang (encara menys molesta i perillosa) o de la donació d’òrgans un cop has mort.
Si els antiavortistes són coherents, haurien d’exigir l’expropiació dels òrgans dels difunts, i que aquests siguin gestionats per l’Organització Nacional de Transplantaments.

Prevenció del crim. Un dels deures dels poders públics és evitar el crim, no només perseguir el crim un cop s'ha comès, sinó també evitar-lo. Per això hi ha patrulles de policia, controls de velocitat i alcoholèmia a les carreteres, o requisits estrictes per aconseguir una llicència d'armes. Si els antiavortistes són coherents, haurien d'exigir la identificació de les persones que adquireixen un test d'embaràs, així com vigilar la sortida a l'estranger (a països on es pot avortar) de dones embarassades, o sospitoses d'estar embarassades.



PERILLS 

 El principal perill d’aquesta llei ja el sabem: que les dones avortin fora dels centres sanitaris i ateses per personal que no té la formació escaient.

 Però el projecte de Gallardón té un altre perill. Aquesta llei contempla dos únics supòsits en els que es podria avortar: posar en greu perill la vida de la mare i la violació. En el primer cas estaríem, més o menys, en la línia del que diu l’article 20 del Codi Penal (“Que el mal causat no sigui més gran que el que es tracti d'evitar; que la situació de necessitat no hagi estat provocada intencionadament pel subjecte; i que la persona necessitada no tingui, pel seu ofici o càrrec, cap obligació de sacrificar-se”), però... què passa amb el supòsit de la violació? Haver estat víctima d’un delicte et dóna dret a cometre un altre delicte? Això es pot aplicar a d’altres casos? Qui ha estat víctima d’un robatori té dret a cometre un altre robatori que li permeti recuperar els béns perduts? Qui ha estat víctima d’una estafa hipotecària té dret a usurpar il•legalment un habitatge?

 El que sí que provocarà aquest supòsit és una escletxa legal per on intentaran avortar moltes dones, que "només" hauran de fer el tràmit de denunciar una violació. I això, a banda de fer pujar artificialment les estadístiques de criminalitat, també serà un greu perjudici per a les dones que sí que han estat víctimes d’una agressió sexual, ja que quan vagin a fer la denúncia hauran de veure com els policies dubten de la seva sinceritat.
 Fins ara sabíem que hi havia víctimes de la violència sexual que per por, o per vergonya, o per desconeixement dels seus drets, no denunciaven l’agressió patida. A partir de que entri en vigor aquesta llei sabrem que també hi haurà un important percentatge de denúncies falses.

 En resum: una llei que ataca la llibertat individual, té incoherències i uns quants perills. Motius suficients per a dir que no.