El dilluns, a la feina, em van tocar el crostó. Era culpa meua i tenien raó, però em va fotre.
Alguns considerareu que sóc afortunat perquè, en el que va d'any, només he tingut una topada laboral. D'altres em veureu com un privilegiat, ja que només ha d'assumir les culpes pròpies. Però, igualment, em va fotre molt.
En els aspectes personals em va molt malament, i a la feina hi trobava un petit refugi. Tocat anímicament com estic, una petita esbroncada, encara que justificada, fa mal.
Per sort, l'endemà vaig veure al metro una dona que coneixia. Una cap de projectes que vaig patir fa uns sis o set anys. Aquesta tia aconseguia tensionar i fer estar malament fins i tot a la gent que no treballava en el seu equip ni en el seu projecte. Recordo com va enfonsar un bon noi anomenat Joan. També recordo que, quan el Joan va plegar, ho vam passar malament per ell, sí, però també per la certesa de que seríem menys per a suportar la mateixa quantitat de mala llet.
Quant de temps vaig aguantar la tirania d'aquesta tia? Massa, certament.
Ara toca treure'n una conclusió. Bé, n'he tret dues.
Optimista: He passat per coses pitjors i he sobreviscut.
Pessimista: Ja no aguanto tant com abans.