L'increïble imperi minvant

Espanya segueix espanyolejant.
I mentre espanyoleja, l'Imperi On No Es Ponia El Sol ja no sap ni on pondre's.

Déjà vu

Llegint una prestigiosa revista científica, es va trobar amb un article on es relacionava el déjà vu amb certs problemes amb els neurotransmissors. Atemorit va córrer fins la consulta del millor neuròleg de la ciutat, per tal d'explicar-li el seu problema: ell cada dia patia un bon grapat d'aquestes paramnèsies.

El prestigiós neuròleg estudià detingudament el cas. El seu diagnòstic fou tan tranquil·litzador com desolador: el pacient no patia cap problema als neurotransmissors i, de fet, tampoc patia cap déjà vu, simplement era que la seua vida havia esdevingut monòtona i previsible fins a l'extrem.

Ben comunicat

El comercial mostrava el piset amb aquell entusiasme que només es mostra quan s'ha fet un curs de motivació per a comercials. Tot i que l'apartament era igual que tots els altres, però més car, el venedor s'esforçava en remarcar les virtuts que el feien més preuat:

— Immillorable ubicació! Ací mateix té vostè l'estació de trens, i la d'autobusos, i una parada de tramvia i dues de metro. Està molt ben comunicat!

Però el client potencial no s'estava de dubtar sobre les bondats de l'emplaçament: què té de bon un indret que la seua principal (i pel que semblava, única) virtut era la facilitat amb la que podies fugir d'allà?

Projectar les frustracions

Els psicòlegs avisen que sovint les persones tendeixen a projectar sobre els altres les seues pròpies frustracions. Això passa sobretot en pares i mares que volen que els seus fills facin la carrera (acadèmica, artística o esportiva) que ells no pogueren fer. Els psicòlegs insisteixen en que deixem que els altres facin la seua, aconsellant-los i orientant-los quan cal, però que no esperem que siguin allò que nosaltres hauríem volgut ser.

En política internacional passa quelcom semblant. I d'igual manera que els demòcrates espanyols han hagut d'acceptar que xilens i argentins jutgessin ells solets els seus dictadors —cosa que els espanyols mai han pogut, volgut ni sabut fer— els independentistes catalans haurem d'acceptar que escocesos (i quebequesos) triïn lliurement el seu futur. Ells, si més no, poden triar.

Porra post-independentista 3

Un cop siguem independents hi haurà molta il·lusió en fer el nou estat, però també, en certa gent, hi haurà moltes presses, molt maximalisme i molta intolerància. I és per això que tindrem uns quants decebuts.
La tercera porra que us proposo és saber quins seran els primers decebuts del nou estat?

1) Els irredemptistes. Gent del País Valencià, les Illes Pitiüses i Balears i la Catalunya del Nord. Gent com Josep Guia, Alfons López Tena, Agustí Cerdà o Núria Cadenes.

2) Megarevolucionaris de luxe, com Arcadi Oliveres, Teresa Porcades o David Fernàndez, decebuts perquè la nostra República no sigui com Corea del Nord.

3) Megacarques de luxe, com Salvador Sostres o el bisbe Xavier Novell, decebuts perquè el nou estat no sigui com Aràbia Saudita, o el Vaticà.

4) Egòlatres, com Víctor Alexandre o Pilar Rahola, decebuts perquè el Món no entengui que Catalunya és independent gràcies a ells.

Porra post-independentista 2

De la V del passat dijous ja s'ha dit tot, així que no cal afegir-hi gran cosa. Ara que la independència no només és desitjada sinó que, a més a més, sembla possible, us proposo una altra porra: Quins personatges públics participaran de l'embús al Camí de Damasc?

Alguns possibles candidats:

Josep Antoni Duran i Lleida: Per fi serà ministre... de la República Catalana.
Xavier Sardà: Com que ell no és nacionalista i se sent ciutadà del Món, no tindrà cap inconvenient en exhibir un altre passaport. Per a ser ciutadà del Món ja només li caldran 180 passaports més.
Jordi Cañas: Perquè algú haurà de defensar la minoria espanyolista.
Isidre Fainé, Antoni Brufau, Joan Gaspart, Josep Piqué: Perquè la burgesia sempre sap apuntar-se al carro guanyador.

Fèlix Millet: Perquè segur que troba la manera de convèncer algú que, tot allò que va fer, ho féu per la Llibertat de Catalunya.

Porra post-independentista 1

Més enllà de la V de l'11 de setembre, i de la (probable) consulta del 9 de novembre, hi ha més temes a tractar relacionats amb el nou estat.
Per exemple, quin serà el primer país en reconèixer la República Catalana? Jo proposo fer apostes, ací teniu alguns noms per a la porra:

1) Democràcies consolidades: Països con Finlàndia, Suècia o Suïssa. Per a ells votar és normal, i un  nou estat sorgit democràticament i pacíficament ha de ser reconegut.

2) Puretilles amb nostàlgia: Països com Eslovènia, Estònia, Letònia o Lituània. Polítics, periodistes i bona part de la societat vol reviure el seus anys de joventut.

3) Repúbliques bolivarianes: Països com Veneçuela, Equador o Bolívia. Països amb poca simpatia envers la Madre Patria i la dreta espanyola. I ja posats, amb ganes d'expropiar alguna empresa espanyola.

4) Geoestratègia hard: Potències emergents com Brasil, la Índia o Sud-Àfrica, que aprofiten per a marcar paquet a Europa.

5) Geoestratègia soft: Països que tenen contenciosos amb Espanya. Bàsicament, el Marroc.

Feu les vostres apostes on posa Comentaris.

Post vocacional

Es parla molt de l'estrès post-vacacional, d'aquesta melangia que pateix molta gent quan s'acaben els vacances. En canvi no es parla gens de l'estrès post-vocacional, del malestar, cansament i tristor que tenim quan se'ns en va la vocació, i fem el que fem perquè toca i no pas perquè ens motiva.

Un bitllet de tren

Fer una mudança significa, entre moltes altres coses, retrobar-te amb el teu passat. Hi ha objectes desats i oblidats que, en un moment donat, desperten molts records.

Regirant llibres m'he trobat amb un vell recopilatori de relats de H.P. Lovecraft. I a una pàgina hi havia, a mode de punt de llibre, un bitllet de tren.

El bitllet era per a fer el trajecte de Sants a Girona, pel 30 de juny de 2002. Era només d'anada, això vol dir que, o bé tornava en un altre mitjà de transport, o em quedava allà. No sé per què plantejo aquest dubte: recordo perfectament on anava i què anava a fer. I tenia previst quedar-me a dormir allà.

Al juny del 2002 jo ja havia renunciat a moltes coses, però encara no n'era conscient.

Aquella història durà poc, i acabà malament. Quan va començar jo no tenia ni idea de com acabaria. Ni que em condicionaria durant tampc de temps.

Tampoc sabia que, dotze anys després, i arran d'una història que va durar molt i va acabar malament, em trobaria regirant vells llibres.

Per cert, recordo que el relat que volia llegir al tren era El cas de Charles Dexter Ward, però el bitllet era a un altre relat, A la recerca d'Iranon.