Aquest cap de setmana, la televisió pública catalana ha emès un reportatge sobre la plataforma Castor, un documental sobre l'atemptat d'El Papus i un altre documental sobre el cas
4F a Barcelona,
Ciutat Morta.
Cinema de denúncia. El cinema històric i el cinema documental han produït grans obres de denúncia:
État de siège de Costa-Gavras,
Z, també de Costa-Gavras,
El crimen de Cuenca de Pilar Miró,
La Battaglia di Algeri de Gino Pontecorvo o les dues pel·lícules que Vicente Aranda va filmar sobre el Lute:
El Lute: camina o revienta i
El Lute II: mañana seré libre.
El documental
Ciutat Morta és un film amb bona qualitat cinematogràfica, té ritme, enganxa l'espectador durant dues hores i sap arribar als sentiments de l'espectador, però no és un bon documental.
Qualitat documental. Un documental de denúncia ha de procurar que hi surtin totes les parts implicades: els
bons, els
dolents i els
neutrals. És molt difícil que els
dolents vulguin sortir, però Michael Moore ho ha aconseguit a documentals com
Bowling for Columbine. És molt difícil que dos policies condemnats per tortura parlin, però els seus advocats i els sindicats de policia bé que poden parlar, i bé que han de parlar. Sobretot aquests últims, ni que sigui per dir que "
No tots els policies som iguals".
També es troben a faltar alguns dels
bons, que no volen parlar perquè encara estan afectats.
Es troben a faltar també els
neutrals, els que poden demostrar l'absurditat de les acusacions.
I també es troba a faltar la
contextualització. Qualsevol que conegui Barcelona sap de què va el documental, però si aquest film el veu un foraster no ho entendrà. Cal esmentar d'altres casos que ajuden a entendre el què ha estat passant en aquesta ciutat: la família Royuela, el jove hospitalenc
Pedro Álvarez, el cap de la Guàrdia Urbana
Xavier Vilaró, la garçonada del 92... O, en tot cas, caldria dir el que no ha passat:
no hi ha hagut transició democràtica a les comissaries i als tribunals. Sobretot als tribunals.
"
La transició encara no ha arribat als tribunals" Antoni de Senillosa, any 1991.
Censura. Per ordre judicial no s'han emès cinc minuts del documental. Cinc minuts que no perjudiquen a ningú, i que amb aquesta absurda interlocutòria han aconseguit que el documental tingués més audiència.
Més enllà de la pantalla. Aquest documental ha estat un èxit, perquè ha aconseguit el que volia: que es parli del cas, que es vulgui investigar la veracitat dels fets. Ens demostra que hi ha policies violents, cosa que ja va fer investigar el Conseller Joan Saura (mireu
aquest vídeo), i que encara hi ha jutges que es creuen (es volen creure) tot allò que diu la policia. De la Fiscalia ja no cal ni parlar.
Pessimisme. Malgrat tot, sóc pessimista. No crec que es faci gaire cosa. La mateixa nit de l'emissió ja es va veure gent propera a la CUP i PODEM atacant als d'ICV. Segons ells, com que ICV formava part del govern municipal, és còmplice dels crims.
També li va tocar el rebre a Joan Clos. L'ex-alcalde de Barcelona pot ser un il·luminat, un malbaratador, o un negligent, però en cap cas ha ordenat als policies municipals torturar punks i lesbianes.
Darrera reflexió. Si l'alcalde de Barcelona no controla la Guàrdia Urbana, com pretenem que el conseller d'Interior controli els Mossos o que el ministre de l'Interior controli la Policia Nacional? Què és el que falla?
