Quan va trucar al senyor Smith, aquest no es va sorprendre gens, i ni tan sols va preguntar qui era. No calia, el senyor Smith ja sabia qui el trucava, i intuïa quin era el motiu de la seua trucada. La conversa telefònica fou breu i quedaren per parlar a un lloc discret.
— Bon dia.— Fou el senyor Smith qui va adreçar-se.
— El Senyor Smith, suposo.— No hi havia cap to de befa, sabia prou bé que el seu nom autèntic era Oriol Smith, fill de mare catalana, pare americà i detectiu de professió.
— Jo mateix.
— Suposo que molta gent voldrà parlar amb vostè.
— La llista és llarga i pública, malauradament, però jo, a diferència del delinqüent que ha filtrat la llista de persones investigades, guardaré el secret professional— Emfatitzà les paraules
delinqüent i
investigades (és a dir: espiades).
— Ja...
— No diré qui va contractar els meus serveis, tampoc diré què vaig descobrir de les altres persones investigades, només aclariré per enèsima vegada que només tenim obligació de informar a la policia si detectem alguna il·legalitat.— To de veu pausat i professional.
— Ho sé.
— Llavors, si no vol saber qui va encarregar que l'investiguessin, i no vol saber res més de les altres persones investigades, quin és l'objectiu d'aquesta trobada?
— Vostè m'ha espiat, o investigat com diu vostè, durant quant de temps?
— Sis mesos— Clar i concís
— Hores d'ara vostè és qui millor em coneix, qui ha estat més atent al que jo faig. I no té cap vincle amb mi— Allò semblava important —Necessito que em digui en què coi estic fent amb la meua vida, i saber en què estic perdent el temps.
Feia cara de necessita els seus serveis. El desori que havia estat la seua vida necessitava un observador extern que posés les coses al seu lloc.