Una de les notícies lingüístiques de l'any ha estat la voluntat de l'IEC de suprimir la majoria dels 150 accents diacrítics.
El que molts catalanoparlants (i, sobretot, catalanoescrivents) ignoren és que, per raons polítiques, al nostre domini lingüístic hi ha dues autoritats lingüístiques: el IEC i la AVL.
A dia d'avui, l'AVL no ha dit res de llevar els accents diacrítics. És més, al diccionari de l'AVL n'hi ha 151, un més que al diccionari del IEC.
La paraula en qüestió és tòs.
tòs [tɔ́s] [pl. tossos]
1.
m. ANAT. Part posterior del cap i superior del bescoll.
2.
m. ANAT./ZOOL. Part més alta del cap, entre les banyes, d'un animal boví, oví o caprí.
3.
m. GEOL. Tossa 2.
4.
caure de tòs loc. verb. Caure cap arrere.
5.
com si em besares el tòs loc. orac. S'usa per a indicar que una cosa que algú vol fer ens és indiferent o que no l'apreciem.
Així doncs, estimats/des catalanoparlants i, sobretot, catalanoescrivents, podeu seguir emprant els accents diacrítics. I si algú de l'IEC us diu res, sempre li podeu etzibar: Jo seguisc les normes bones, les de l'AVL. I si no t'apanya, per mi com si em besares el tòs.
Un exercici habitual d'aquests dies és repassar els nous conceptes (pocs) i les noves paraules i expressions (més) que ens ha deixat l'any en curs.
En el meu cas, han estat aquestes:
Diacrític: accent que s'afegeix a una lletra per a distingir-la entre paraules similars.
Postcastrista: període de la història de Cuba posterior a la mort del Comandante. O, a jutjar per certes informacions, el Coma Andante.
Postveritat: substantiu que descriu la situació en la qual, a l’hora de crear l’opinió pública, els fets objectius tenen menys influència que les crides a l’emoció i a les conviccions i creences personals.
Sororitat: substantiu que descriu la necessària xarxa de complicitats entre les dones feministes que, entre d'altres coses, impedeix que les dones es critiquin, àdhuc contradiguin, en públic.
Davant l'imminent execució hipotecària, aquell home desesperat proferí crits, amenaces i algun cop (fluix perquè ja era major, però cop al cap i a la fi).
Davant d'aquells fets intolerables, el Jutge Exemplar decidí fer caure sobre aquell desgraciat el pes de la llei, i el condemnà a presó,
Considerant que l'imminent desnonament li havia provocat una alteració emocional, i que aquesta alteració psicològica era un atenuant, decidí rebaixar una mica la pena: compliria els mesos de condemna en règim d'arrest domiciliari.
I malgrat l'expedient de molts directius, cap banc podia desnonar una presó.
Comença la temporada de Nadal, i amb ella els seus rituals. Un d'aquests rituals consisteix en pesar-me. Fins que no comencin les rebaixes no tornaré a posar els peus a la bàscula.
És una pràctica força estesa la de desprestigiar una persona mostrant una fotografia on surt bé (preferentment de forma amable o alegre) amb algú que provoca rebuig generalitzat. O. si més no, rebuig entre el nostre públic.
També es pot fer a la inversa, i dignificar-lo amb gent que és vista amb bons ulls per tothom. O, si més no, pel nostre públic.
La darrera prova fotogràfica ha estat la del recentment traspassat Fidel Castro. En aquestes fotos se'ns mostra al dirigent cubà amb gent que genera admiració arreu del món. Tal és el cas de Nelson Mandela.
Curiosament, els admiradors de Fidel Castro no trauran pas aquesta foto. I els de Manuel Fraga, tampoc.
I ja posats, podríem tancar el cercle, per la part espanyola.
Després de criticar el Black Friday per consumista i americà, toca criticar el Gran Recapte d'Aliments, per massa nostrat i perquè no resol els problemes de fons.
Us heu d'afanyar a fer aquestes crítiques, perquè tot seguit toca criticar el pessebre de Barcelona (encara que visquis a Vladivostok i no tinguis cap intenció de passar el Nadal a Barcelona), l'enllumenat nadalenc (segons on visquis, per xaró o per modern, per massa llum o per poca llum), la hipocresia del Nadal, la Marató de Tv3, la gent que diu Solstici d'Hivern (encara que ho sigui: la realitat no et pot espatllar una bona crítica), la rifa de Nadal, la Grossa de Cap d'Any, les campanades de Cap d'Any, la cavalcada de Reis, el Sorteo del Niño i les rebaixes.
I quan hagis acabat de criticar tot això, critica la gent que va al gimnàs i es posa a règim, per a superar els abusos de la temporada de crítiques hivernals.
Com a qualsevol altra persona, d'aquella història li agradà que tingués un final feliç.
I a nivell més purament personal, li provocà una certa satisfacció perdre la virginitat: per primera vegada rebia un missatge d'aquells que s'havien fet virals.
"No ens fem responsables de l'opinió dels nostres lectors, però sí de que en tinguin". La Vanguardia
L'opinió és com el cul: tots en tenim un. Es clar que, siguem sincers, no totes les opinions són igual de fermes, ni igual de boniques.
Exacte: com els culs!
El vint de novembre és una data marca al calendari informatiu, ja que tenen lloc actes de record dela mort de Francisco Franco (i José Antonio Primo de Rivera... i de Buenaventura Durruti). Però enguany, aquest diumenge vint de novembre, pot haver sidral per una altra convocatòria.
En principi tothom hauria de veure amb bons ulls una manifestació com aquesta. Però fixeu-vos bé en el lloc on s'ha convocat: la plaça de Sants. Què hi ha a la plaça de Sants? Doncs el col·legi dels Maristes. I a sobre tenen la barra de tindre penjada aquesta pancarta:
Si els catòlics s'atreveixen a insultar a les persones decents, les persones decents també tenim dret a recuperar les bones reflexions i els vells (i bells) eslògans:
A Igreja diz que a Terra é achatada, mas sei que ela é redonda, porque vi a sombra dela na Lua, e acredito mais numa sombra do que na igreja. F. Magalhães. Un ecclésiastique est un qui croit d'être appelé à vivre sans travailler aux dépens des malheureux qui travaillent pour vivre. Voltaire
Nosaltres, els perfectes.
Nosaltres, els educats.
Nosaltres, els cultes.
Nosaltres, els ben formats i ben informats.
Nosaltres, els savis.
Nosaltres, els infal·libles.
Nosaltres mai hauríem votat el groller, el fatxenda, l'ignorant. I sexista, i racista, i homòfob, i xenòfob, i etnicista. I gras, lleig i ataronjat.
Però potser hem oblidat un parell de coses. La primera és que nosaltres no som els electors, que nosaltres no tenim veu ni vot en eixes eleccions (encara que el resultat ens afecti). Que no és per a nosaltres la seua campanya electoral.
I la segona cosa que hem oblidat és que nosaltres, els infal·libles, potser provoquem un cert rebuig. Tal vegada —hipòtesi agosarada— hi ha prou que una persona generi el nostre rebuig per a que, per simpatia i rebuig a la nostra pedant superioritat, aquest persona guanyi molts suports.
Potser no som tan infal·libles com ens pensem.
I els altres, qui sap, tal vegada tampoc siguin tan ximplets.
Cada quatre anys, el primer dimarts després del primer dilluns del mes de novembre, els ciutadans dels Estats Units d'Amèrica estan convocats a votar el seu president.
Ara que tothom és expert en el que volen els homes blancs de New Hampshire, i les dones negres d'Alabama, jo també ficaré cullerada en el tema.
Frontera sud. Una de les propostes més cridaneres (i criticades) de Donald Trump és aixecar un mur entre Mèxic i els EUA, i fer que siguin els primers els que el paguin.
El primer que cal aclarir és que aquest mur ja existeix, fa més de vint anys. El senyor Trump, en tot cas, el que farà és un mur més alt, amb més personal, i més i millors equips de vigilància... Tot i que això és difícil, ja que aquestes més de tres mil kilòmetres són dels més ben custodiats del món (només superats per la frontera coreana, i algun cas més).
També cal aclarir que els mexicans ja han pagat el mur. Si més no, els mexicans que viuen i treballen als EUA, ja l'han pagat: només cal comptar la diferència entre el que aporten a les arques públiques (imposts) i el que no en reben (serveis que no han gaudit mentre eren il·legals).
En tot cas, si guanya en Trump, els fabricants de drons, radars, càmeres tèrmiques i tota mena de ginys de control duaner estaran contents.
Millor que s'ho gastin en això que no pas en guerres.
Nota: 250 morts a l'any, de mitjana, per travessar aquesta tanca. Proporcionalment, molt menys que a les fronteres de la UE.
Reservat el dret d'admissió. Una altra de les propostes del magnat és la de prohibir als musulmans entrar al país. Bé, ací ens trobem en que això tampoc és nou.
De la Segona Guerra Mundial va quedar un detall als qüestionaris d'immigració: preguntar si el visitant era de partit nazi. En cas afirmatiu, se li negava l'entrada. De la Guerra Freda en va quedar un altre: preguntar si el visitant era de partit comunista. En cas afirmatiu, se li negava l'entrada.
La feina la tindrà l'administració Trump per a definir qui és realment un musulmà. A diferència dels partits feixistes i comunistes, els musulmans no tenen un carnet de militant. I com passa a les religions més grans, hi ha moltes divisions i es habitual considerar que l'heretge no és un veritable musulmà: Els xiïtes són veritables musulmans? Els ahmadis són veritables musulmans? Els kharigites són veritables musulmans? Els alawites són veritables musulmans?
I els que han nascut a una família sunnita de les de tota la vida... Són veritables musulmans? Com es demostra que hom és musulmà? Més concretament, com es demostra en contra de la voluntat de l'interessat?
Potser el que podrien fer és instal·lar un restaurant manxec a cada control duaner, i obligar els sospitosos a menjar Duelos y Quebrantos. No sé si la Takiya (تقیة ) dóna per a tant colesterol.
Antisitema. Per què hi ha tanta gent que votarà el Donald Trump? Hi ha de tot, és clar, però molta gent no el vota pel que proposa, ni pel que és, sinó pel que no és. Ell no és el sistema, ell no és l' stablishment. I votar així no és exclusiu dels americans.
Val la pena recordar que en molts aspectes (tinença d'armes, pena de mort, legalització de les drogues...) Trump i Clinton són força semblants.
La democràcia més gran del món. Per acabar, recordeu que la democràcia més gran del món no són els EUA, sinó la Índia. Just al costat, al sud de l'Himalaia, de la dictadura més gran del món.
S'havia apuntat a una web de cites i s'havia instal·lat una app per a lligar al seu mòbil, però contràriament al que prometia la publicitat de les dues aplicacions, ell no havia tingut cap afer, ni tan sols una trista cita.
Els programadors estaven preocupats amb aquell usuari, tota una anomalia estadística. Si no fos perquè anava en contra de la política de privacitat, estaven disposats a fer-li arribar un tutorial de com funcionava la popular (i d'èxit per a gairebé tothom) xarxa social de contactes.
Però ell, contràriament al que caldria esperar, no estava gens decebut. I malgrat no lligar gens, s'hi seguia connectant cada dia.
Però ell n'estava satisfet, i molt.
No és que jugués a una altra lliga, és que directament ja practicava un altre esport, i amb les seues pròpies regles.
Per a ell, la famosa aplicació mòbil per a cites tenia un altre atractiu, més profund i sensual: poder dir-li que no a totes les noies guapes que anaven apareixent a la pantalla del seu mòbil.
Mentre anava rebutjant les candidates, deia en veu alta frases com: "no", "tu no", "massa alta", "massa baixa", "massa rossa" o "massa morena.
El gaudia amb delit d'un plaer que semblava restringit només a les dones: el plaer de dir que no.
Van acceptar la reforma en comptes de la ruptura.
Van acceptar la monarquia en comptes de la república.
Van acceptar l'autonomia limitada regional, en comptes de l'estat federal.
Van acceptar la OTAN.
Van empresonar objectors i insubmisos.
Van acceptar les exigències de la CEE.
Van subvencionar els terratinents, van instaurar el PER pels jornalers, i van subvencionar l'abandó de cultius.
Van organitzar el GAL.
Van tindre (i tolerar) algunes de les xarxes de corrupció més grans del sud d'Europa.
Quan el PP va pactar amb CiU (primer aznarisme, 1996-2000), van atiar l'anticatalanisme que ells ja havien patit quan van pactar amb CiU (darrer felipisme, 1993-1996).
Van fer amb el PP la Llei de Partits, il·legalitzant l'esquerra abertzale.
Van pactar amb el PP per tindre el govern basc (gràcies a la il·legalització de l'esquerra abertzale)
Retallaren l'estatut del 2006.
Per frenar el Procés es van manifestar amb el PP, Ciutadans i la PxC.
.... Què en queda d'aquell partit al qual es va afiliar la meua iaia Antònia en temps de la República?
Ben poc. Per això us dic que el PSOE no desapareixerà... Fa anys que ja no és ell.
La controvertida exposició Franco, Victòria, República del Born Centre Cultural està complint les expectatives que molts ens esperàvem: la gent li llença tota mena d'objectes i aprofita per vexar el monument del dictador.
Fins ara li han posat una nina inflable i un cap de porc. En breu li posaran una carbassa de Halloween. Pel que fa el llançament d'objectes, de moment tenim ous, tomàquets, pintura i kakis.
És per això que, tenint en compte que l'exposició s'hi estarà fins el 8 de gener, vull fer una crida a l'originalitat. Us proposo el Concurs Vexació Original a l'Estàtua del Dictador.
- Categoria cap i acompanyament: Un bust de José María Aznar, o de Mariano Rajoy, o de Carmen de Mairena, o de Donald Trump.... O un vibrador de grans dimensions, o una síndria, o una estelada gai.... Imaginació al poder!
Au, que tenim fins el 8 de gener!
Nota per a les altres ciutats: podeu fer quelcom semblant, una rèplica de porexpan i que la gent es desfogui destrossant-la.
Trenta anys després d'aquesta frase, caldrà fer-ne un petit balanç
Franquistes i franquistes. Juan Antonio Samaranch era un franquista. Va tindre càrrecs importants durant el règim franquista. Com que la Transició fou un fracàs, no es va poder fer justícia i discernir entre dos grans tipus de franquistes: els franquistes ideològics i els franquistes oportunistes.
Els franquistes ideològics ho eren per convicció, sovint amb ràbia i odi. Aplaudien la repressió, o directament reprimien ells. Eren els més criminals.
Els franquistes oportunistes, en canvi, ho eren només com a via per accedir al poder. Per pura ambició, o per egolatria (hi ha gent que es veu a si mateixa com a éssers imprescindibles), aquesta gent es feia franquista. No tenien ràbia ni odi, i en un altre context, serien una altra cosa. Samaranch era d'aquests. Si hagués viscut a la URSS, seria del PCUS.
Això no el fa més bo, però sí que el fa menys dolent.
Imatge exterior i grans esdeveniments. Tres dècades després no parlem dels jocs olímpics en clau esportiva. Tres dècades després parlem de la transformació urbanística de Barcelona (i les subseus: Badalona, Banyoles, Sabadell, Terrassa...), i de la imatge que Catalunya i Espanya van projectar a l'exterior.
Les transformacions urbanístiques eren necessàries, feia dècades que eren necessàries. Va caldre la pressió d'uns jocs olímpics per a que es fessin. Els cinc anys i mig que van passar entre l'elecció de la seu i els jocs foren els únics cinc anys i mig en els que Catalunya va rebre el que necessitava.
És cert que hi hagué errors i malbarataments, però molt menys del que es podria esperar d'un país cutrot i caspós com aquell (aquest?).
Els jocs de Barcelona, comparats amb els de Seul. Los Angeles, Moscou, Atlanta, o Atenes, foren més barats i eficaços, i amb instal·lacions més ben aprofitades després dels jocs. Els jocs de Barcelona, comparats amb la seua coetània, l'Expo de Sevilla, fou un model de bona gestió i transparència.
Després dels jocs tornaren les desinversions, la mala gestió i l'abandó pressupostari espanyol. I una cosa va quedar a la memòria dels polítics catalans (i de la majoria de catalans): cal fer alguna cosa de ressò internacional per a que Espanya es gaste el que pertoca. Una mena de pressió i xantatge necessari per a que es gastin en nosaltres el que ens pertoca i necessitem.
I d'ací l'Expo del 2004, reconvertida en Fòrum de les Cultures, i uns jocs olímpics d'hivern, i.... I el que calgui per a que el ministre espanyol de torn ens faci cas!
Catalanofòbia. Després d'un gran esdeveniment, com uns jocs olímpics, acostuma a haver una recessió allà on s'han fet. Sense voler donar lliçons d'economia: molta despesa pública (i privada) en poc temps, en coses que tenen un retorn molt lent o, de vegades, no tenen cap retorn.
L'any 1993 l'estat espanyol va patir una recessió, i molts espanyols acusaren els socialistes per corruptes i als catalans per gastar massa. Les eleccions del 93, amb el gran pacte entre CiU i el PSOE reafirmaren aquesta teoria, i desfermaren l'anticatalanisme que avui en dia encara patim.
Pensant en el futur, i en la República Catalana que (ha de / volem que) vindrà, podem reciclar els tres punts anteriors:
- Reciclatge de federalistes i unionistes.
- Despeses pendents i nous greuges territorials intra-catalans (interior vs litoral? sud vs nord?)
- Una nova generació del 98 a Espanya?
Aquella setmana començava molt malament per al Polític En Qüestió. S'havia filtrat un enregistrament on, tot fent broma amb un periodista, el Polític En Qüestió feia un acudit de mal gust sobre un Col·lectiu Sensible.
Allò podria haver estat molt roí per a la seua carrera. Afortunadament acudiren al seu rescat els Auto-proclamats Representants del Col·lectiu Sensible. Després de set dies i set nits de dures crítiques contra el Polític En Qüestió, aquests atacs generaren un corrent de simpatia que permeté reflotar la imatge del Polític En Qüestió.
La notícia del dia ha estat la intenció de l'IEC d'eliminar cent trenta-sis (de cent cinquanta) paraules amb accent diacrític (les altres notícies no són del dia, són de la setmana i el mes). Argumenten que no calen perquè no hi ha cap confusió possible. Es nota que no es miren gaire les xarxes socials.
Les catorze que es queden semblen més intocables, com déu/deu. Podríem concloure que, seguint la vella tradició religiosa, a l'IEC s'atreveixen amb les dones, però no amb deu.
Així doncs, dóna deu, dona deu, i dona déu seran la mateixa cosa.
Primer anaren per la fricativa labiodental sonora, però jo no vaig dir res, perquè igualment ens enteníem. Després es carregaren els accents diacrítics, però jo no vaig dir res, perquè encara ens enteníem. Més tard eliminaren els pronoms febles. però jo no vaig dir res, perquè potser eren un xic complicats. I quan per fi vingueren a per mi, no va caldre que digués res, perquè ningú m'entenia.
Tres collonades més com esta, i aconseguiran que em faça blavero.
Aclariment: els accents poden ser gràfics o fonètics. Els accents gràfics que es posen per evitar confusions són els diacrítics, mentre que l'accent gràfic prosòdic ens indica on hi ha la major intensitat sonora.
No cal que digueu "L'accent diacrític no, l'altre", digueu prosòdic i quedeu la mar de bé.
Per raons de feina em toca visitar una central nuclear. De l'oficina m'han avisat amb antelació, ja que sembla ser que cal una autorització especial, que cal complir un protocol de seguretat i que, potser, m'investiguen una miqueta.
Suposo que, a part de comprovar que l'empresa on treballo ho té tot en regla, repassaran materials, estris i l'historial d'un servidor. I supose que no serà només mirar-se el meu burrículum, sinó que voldran saber quelcom més.
Certament, he tingut tractes amb gent que té un passat inquietant; i he estat a llocs poc recomanables, però.... seran capaços de trobar-m'ho tot?
Sí, he fet birres amb gent que va formar part de Terra Lliure, EPOCA i el FAC, però no és menys cert que també he estat a una tertúlia radiofònica amb gent del PP i Ciutadans? Què és més inquietant?
Sí, és cert que he tingut tractes amb gent que té un passat fosc, però no és menys cert que també els he tingut amb persones que tenen un futur encara més fosc. Quina de les dues coses és pitjor?
He visitat webs de l'extrema dreta, de l'extrema esquerra i de diversos integrismes religiosos, sí, però.... No ho compensa tot això el fet de mirar porno àrab i islàmic, porno nazi o porno anarka?
Dic jo que la decència, avui en dia, es troba ací:
Maria Skłodowska Curie va guanyar dos Premis Nobel (en Química i Física) pels seus descobriments sobre la radioactivitat, i per l'aïllament del radi. Juntament amb ella treballaren Pierre Curie i Henri Becquerel. D'altres brillants científics com Wilhelm Röntgen i Ernest Rutherford també feren importants descobriments en aquesta matèria.
Aquests cinc científics, són responsables dels atacs amb bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki?
Aquests cinc científics, són responsables dels accidents a les centrals nuclears de Three Mile Island, Txernòbil i Fukushima?
Hem de retirar els homenatges que tenen a la via pública? Canviar els noms dels carrers, retirar plaques i enderrocar estàtues?
Bé, qui sí que va participar a la fabricació de bombes atòmiques fou l'Albert Einstein, però de moment a la CUP no li molesta que aquest científic tingui un carrer dedicat a Nou Barris.
Memòria històrica i nomenclàtor: Antonio López y López, marquès de Comillas, era un traficant d'esclaus, i és una vergonya que tingui una estàtua en honor seu a Barcelona.
Ara bé, fa anys a Liverpool l'ajuntament va voler endreçar el nomenclàtor i treure alguns personatges infames de la via pública. Aquesta iniciativa topà amb una forta oposició popular, ja que un dels esclavistes era Penny Lane.
Thàbit ibn Qurra Al-Sabi fou un matemàtic i astrònom que visqué a Bagdad en temps de l'Imperi Abbàssida. Destacà en diferents àmbits, entre d'altres la teoria de nombres.
A partir de l'estudi dels nombres enters, desenvolupà la teoria dels nombres amics. Els nombres amics són dos nombres enters relacionats de manera que la suma dels divisors propis del primer és igual al segon, i la suma dels divisors propis del segon és igual al primer.
Per exemple, 220 i 284 són nombres amics, ja que la suma dels divisors propis de 220, 1 + 2 + 4 + 5 + 10 + 11 + 20 + 22 + 44 + 55 + 110 = 284, i la suma dels divisors propis de 284, 1 + 2 + 4 + 71 + 142 = 220.
D'altres parells de nombres amics són el 1184 amb el 1210, el 2620 amb el 2924 i el 5020 amb el 5564.
A partir dels nombres amics desenvolupà els nombres perfectes. Un nombre perfecte és un nombre enter que és igual a la suma dels seus divisors positius, excepte ell mateix. Així, 6 és un nombre perfecte, perquè els seus divisors propis són 1, 2 i 3, i 6 = 1 + 2 + 3.
Els següents nombres perfectes són 28, 496 i 8128.
M'encanta aquesta definició: és perfecte aquell que és amic d'ell mateix.
No sóc capaç de donar-vos cap aplicació pràctica i quotidiana d'aquesta teoria, però el que sí que procuraré fer és, sempre que hagi d'ocupar un lloc numerat, triar un que tingui un nombre perfecte. A veure què.
Tot i que em costarà deixar de banda el número de la sort que he estat fent servir fins ara: el 13.
Aquest cap de setmana Vic tornarà a omplir-se de gent que va a gaudir del Mercat de Música Viva de Vic. Aquesta fira s'adreça als professionals del sector (promotors, productors, compositors, intèrprets...) i també al gran públic. Tots dos sectors tenen llocs i moments separats, cosa que fa que funcioni prou bé.
Al nostre país hi ha fires, mercats i festivals de tota mena: de la construcció, del llibre, del cinema de terror, de l'steam punk, de l'alimentació, de l'ensenyament, de les entitats, medievals.... Només en faltava una: la de les religions.
Aquest dissabte es celebra a Barcelona La Nit de les Religions. Vint-i-quatre comunitats religioses fan una jornada de portes obertes on ens mostraran com són. O, dit d'una altra manera, 24 empreses del sector mostraran els seus productes als visitants (potencials clients).
Friso per veure les hostesses, abillades amb els vestits propis de cada creença, mentre els agents comercials t'expliquen els avantatges de fer-te soci de cada fe: requisits, pregàries, pecats, recompensa al més enllà.
Diuen que «La victòria té molts pares, i la derrota és òrfena», ves que no sigui per això que els que guanyen acostumen a ser una colla de fills de puta.
La primavera de l'any1945 Adolf Hitler es suïcidava al seu búnker, el Tercer Reich es rendia incondicionalment i Alemanya passava a ser repartida en zones d'ocupació per part de les quatre principals potències guanyadores a Europa.
Fruit d'aquesta divisió de sorgiren tres estats alemanys: la República Democràtica Alemanya (DDR), la República Federal Alemanya (DBR) i el protectorat del Sarre (Saarprotektorat).
D'acord amb la voluntat majoritària (pacífica i democràtica) dels seus habitants, el 1959 el Sarre s'integrà a la República Federal Alemanya. El 1990 ho feia la RDA.
Dividir una nació en dos o tres estats independents no és irreversible, si la gent que hi viu es sent membre d'una mateixa comunitat nacional i té la voluntat democràtica de compartir un mateix estat.
Quan la cheerleader del Procés (aka ministre Margallo) diu que «d'una crisi se'n surt, un atac terrorista se supera, però la dissolució d'Espanya és absolutament irreversible» en el fons li dóna la raó als independentistes: Catalunya no forma part de la nació espanyola. Fa tres segles que formem part de l'estat espanyol, de la monarquia borbònica espanyola, però no ens integrat ni assimilat a la nació espanyola.
Astronòmicament parlant, l'estiu comença amb el solstici d'estiu i finalitza amb l'equinocci de primavera.
Administrativament parlant, l'estiu és el mes d'agost, declarat inhàbil per les administracions; i els mesos de juliol, agost, part de juny i part de setembre per a les escoles i instituts.
Astronòmicament parlant, l'estiu
Comercialment parlant, l'estiu comença quan s'acaba el Ja és primavera a Elcortinglés, i s'acaba amb la tornada a l'escola a Elcortinglés.
Climàticament parlant, l'estiu dura de quatre a sis mesos a les nostres latituds. En tot cas, el problema és definir l'hivern. Si no vius als Alps o als Pirineus, l'hivern dura mes i mig a tot estirar.
Per a la majoria de catalans, l'estiu s'acaba amb la Diada. A partir de l'u de setembre desitgem que les temperatures baixin, i creiem que després de la Diada ja ha esclatat la tardor i ens vestim com si fóssim a Londres.
Després de tres estius anòmalament plujosos, ens trobem amb que les temperatures no acaben de baixar. I, un cop més, oblidem que ja fa anys que fem la castanyada amb màniga curta. De fet, les darreres nevades que han caigut al litoral mediterrani han estat al març.
Però res, deixem que l'oratge segueixi sent el nostre tema de conversa d'ascensor preferit. L'any que ve, més.
Si a l'agost ja posen a la venda la loteria de Nadal, és lògic que també preparin ja les eleccions del 25 de desembre, fum, fum, fum.
No sé de què us queixeu!
Molta gent fa vacances per a descansar. Bé, alguns fan vacances per a desfassar a sac, però per més estimulants que prenguis, o redueixes les teues vacances a tres dies, o hauràs de descansar. Però, de debò descansem a l'estiu?
Els joves que viuen amb els pares només descansen si aquests marxen ben lluny i li deixen la casa per a ell sol (cal ser fill únic o tindre els germans emancipats). En cas contrari, no.
Les persones que tenen fills només descansen si les criatures fan colònies, casal d'estiu, campaments escolta o alguna cosa semblant. En cas contrari, no.
Les persones sense càrregues familiars poden tenen problemes per a descansar, i aquests els provoca la contaminació acústica. Anem a pams:
Si et quedes a la costa d'aquest país, patiràs soroll i saturació.
Si et quedes a una ciutat mitjana o gran d'aquest país, patiràs el soroll i les vibracions de les obres que es fan a l'estiu.
Si et quedes a a una ciutat mitjana o gran del litoral, patiràs les dues coses anteriors simultàniament.
Durant l'estiu el nostre país s'omple de festes majors. Si hi ha un indret del Món on es clonen éssers humans, no ho dubteu: és ací. Com si no es pot aconseguir que les mateixes orquestres estiguin tocant les mateixes cançons a diferents poblacions?
A Escòcia clonaren l'ovella Dolly, però a Catalunya clonarem el Georgie Dan. Temps al temps
Però encara que vagis a un llogaret perdut i aïllat, encara així, tampoc podràs descansar. Poca gent va a missa, però com si d'un crit desesperat és tractés, les esglésies cada quart d'hora fan sonar el seu campanar. Algunes, cinc cops a l'hora, ja que repeteixen el toc horari (per si algú s'ha descomptat?)
He dit crit desesperat, però potser caldria dir revenja, ja que gairebé ningú va a missa, i el campanar no sona pas. El que sona és un altaveu connectat a un equip de so, no hi ha cap campaner fent sonar les campanes.
En fi, que si voleu descansar, munteu-vos un búnquer, o llogueu un estudi d'enregistrament.
Un clàssic de l'estiu són les lectures pendents. Sembla ser que hem d'aprofitar el temps lliure per a cultivar-nos llegint. La resta de l'any podem seguir sent uns analfabets funcionals.
Un servidor ja ha omplert de sorra i gespa uns quants llibres aquest estiu. Les lectures triades han estat:
La col·laboradora, d'Empar Moliner. És la història d'una negra literària. La novel·la és interessant pels seus personatges (molts d'ells fàcilment reconeixibles), i per algunes reflexions que va deixant caure. La trama no mata. El llibre és fàcil i agradable de llegir (cosa que ha de fer una negra literària).
Simón no, Saimon, de Jorge Gamero. Novel·la fluixa, destinada a dignificar els professors d'ESO. Probablement agradi molt als professors de secundària, però em temo que ni tan sols ells coneixen l'obra. Tot i ser força diferent, comparteix l'estil queixós de la Petita crònica d'un professor a secundària, que va escriure fa quinze anys Toni Sala. La diferència és que fa quinze anys ens solidaritzàvem amb el col·lectiu, i a dia d'avui ja passem una mica d'ells (tot i que no ho diguem obertament).
Conclusió (probablement involuntària) dels dos llibres: si no els tens ben posats no entris a l'aula.
La reina al palau dels corrents d'aire, d'Stieg Larsson. Per a mi comença a ser un clàssic d'estiu llegir unes poques pàgines d'aquesta ja pesada novel·la. La novel·la Els homes que odiaven les dones (bé, la traducció oficial és Els homes que no estimaven les dones) per a mi va començar bé, després va perdre força i al final va millorar. La segona, La noia que jugava amb el foc (bé, la traducció oficial és La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina) començava bé, però després anava perdent i no millorava. Aquesta tercera novel·la comença fluixa i no vaig tindre esma d'acabar-me-la.
Com a lectura inconclusa està força bé: vas a la platja i tens la sensació de ser a l'any 2009. Ideal per a tindre una conversa nostàlgica amb la teua veïna de tovallola.
Apunt col·lateral: tenint en compte el preu d'una tàblet, probablement el llibre en format paper sobrevisqui a la platja. No ens sabrà tant de greu si ens el furten. Tot i que no conec ningú a qui li hagin robat el llibre de platja.
Un clàssic de l'estiu és el de treballar a l'agost. Per un costat tenim las dades d'ocupació, que augmenten ja al mes de juny. Per una altra banda tenim la clàssica queixa de que tot està tancat per vacances. I per últim, tenim el que diu que treballar a l'agost és una meravella. I per últim estan els que es queixen de les obres públiques a l'estiu, que ho empastifen tot.
Totes quatre coses no lliguen gaire, oi?
Portem quatre dècades vivint del turisme, així que la nostra estructura productiva ja hauria d'haver-se adaptat a aquest sector econòmic i les seues particularitats (com l'estacionalitat).
Cada vegada consumim més per internet, així que tampoc ens hauria d'afectar gaire que alguns comerços tanquin.
I pel que fa el plaer de treballar a l'agost, és cert si vius a una ciutat de la costa, en un lloc amb aire condicionat, i no tens fills en edat escolar. Jo he viscut els meus millors estius agafant-me dies sueltus, dilluns i divendres, destinant tres dies a treballar (de dimarts a dijous) i quatre a descansar (de divendres a dilluns). I sí, és un plaer que pot durar onze setmanes.
Jornada intensiva
Una darrera reflexió: moltes oficines fan jornada intensiva a l'estiu, i jornada partida la resta de l'any. Per què ho fan? Si la jornada intensiva funciona a l'estiu, no es pot allargar la resta de l'any? Cal aturar-se dues hores per a dinar i fer el ronso, i fer que el lleure comenci a les set de la tarda?
Per cert, aquest agost treballo només mig mes. Gaudiu de la calor asfixiant.
Un clàssic estiuenc diu que a l'agost no hi ha notícies. Les redaccions dels diaris s'omplen (encara més) de becaris, els diaris de paper dediquen pàgines al suplement d'estiu i les televisions omplen la graella de reposicions i programes refrescants.
Aprofiteu per a recordar que fou a l'agost també passen coses:
— Inauguració de la guillotina.
— Robatori de la Gioconda.
— Llançament de les primeres (i esperem que darreres) bombes atòmiques contra éssers humans.
— Dimissió de Nixon.
— Atemptat de l'estació de Bolonya.
— Cop d'estat a la URSS, que en provocà l'enfonsament.
— Independència de Letònia.
....
I després de mirar la Wikipèdia, ja podeu ballar tranquil·lament la cançó de l'estiu.
Un president democràticament escollit, i uns militars que intenten un colp d'estat.
Un president democràticament escollit, instaura un règim autoritari, provoca una guerra, i uns militars que intenten —sense èxit—un colp d'estat.
No parlo d'aquest cap de setmana, parlo de fa setanta-dos anys.
El vint de juliol del 1944, un grup de militars intentà un cop d'estat contra el democràticament escollit Adolf Hitler. Ho intentaren, i fracassaren,
No parlo només d'aquest cap de setmana, parlo també de fa setanta-dos anys.
Sobre l'atemptat terrorista que patí la ciutat de Niça el passat dijous, ja se n'han dit moltes coses.
Sobre l'intent de cop d'estat que patí Erdoğan el passat divendres, ja se n'han dit moltes coses. Algunes fins i tot certes.
Però poca gent ha prestat atenció a certs titulars. Fixeu-vos en El Punt Avui del divendres 15 de juliol:
Efectivament, no diu res de l'atemptat de Niça. I això que començà a un quart de dotze de la nit, i tradicionalment, a eixa hora, les redaccions estaven en plena ebullició. Estaven, en passat.
La portada del dissabte 16 estava plenament dedicada a l'atemptat, quan la resta de mitjans de paper es centraven en el colp d'estat. Això sí, el dissabte encara pogueren encabir-hi una breu sobre els fets d'Ankara i Istanbul.
Podríem posar-nos tristes (o cruels) i parlar de la decadència d'un diari que havia estat un referent en el periodisme del nostre país. La decadència d'un diari, o de dos diaris, segons com ens ho mirem. En tot cas, sent estrictes, la decadència de la premsa de paper.
En tot cas ens podem posar optimistes i fer de la necessitat virtut. Què us sembla una campanya de publicitat amb aquests eslògans?
El Punt Avui, el diari de la gent que no té pressa.
El Punt Avui, un diari cuinat a foc lent.
El Punt Avui, un diari vintage.
D'acord, no serem els primers en donar la notícia... Però segur que no l'espifiem!
Aquest cap de setmana ha tingut lloc al Fòrum de Barcelona el congrés fundacional del Partit Demòcrata Català, i el congrés defuncional de Convergència Democràtica de Catalunya.
Les lloances i crítiques ja estaven escrites abans de començar, i jo no cobre de cap grup d'opinió, així que em limitaré a fer tres breus observacions.
1) El nom de la cosa. Primer triaren el nom, i després definiren la ideologia, l'estratègia i el model organitzatiu. Us imagineu que tot es fes igual? Per exemple, un grup d'amics queda per a fer un conjunt musical, i primer triaran el nom i després l'estil. Si hi ha dubtes entre fer death metal satànic, o cançons romàntiques per adolescents, no s'hauria de dirimir primer l'estil i després triar el nom? Vaja, jo no m'imagine un grup anomenat Els Necròfils de l'Infern fent balades d'amor per a noies de disset anys.
2) El Capità Findus. La vella Convergència Democràtica de Catalunya, de moment, no s'ha mort. Està congelada. Això recorda la congelació que va patir (o es va autoimposar, segons com ens ho mirem) el Partit Socialista Unificat de Catalunya l'any 1997. El PSUC es va congelar per a que ICV agafés volada (i, de passada, que es fundés EUiA i el PSUC-Viu).
Alguns congressistes han dit que CDC "ha entrat en hibernació". Compte, que la hibernació només dura mentre fa fred, i després el plantígrad es desperta en plena forma.
Cercant a la xarxa he trobat dotzenes de partits que ja no tenen vida, però que no s'han dissolt pas. Sense certificat de defunció, són partits zombis? Partits momificats? Partits oblidats?
Dissoldre un partit polític és un formalisme passat de moda?
Que jo sàpiga, només Unió Mallorquina i Unio Valenciana (sense accent, recordeu!) s'han dissolt. La resta de partits desapareguts, no han fet constar en lloc que hagin plegat.
3) Demòcrates i republicans. Demòcrates de Catalunya (escissió d'Unió Democràtica de Catalunya) s'ha queixat del nou nom. Curiosament, el partit Democràcia Catalana (fundat per Joan Laporta el 2010) no s'ha queixat pas, ni dels uns ni dels altres.
Molts partits catalans han portat la paraula demòcrata a les seues sigles: Esquerra Democràtica de Catalunya, Partit Social-Demòcrata de Catalunya, Partido Español Demòcrata...
En tot cas, queda la particularitat catalana: Ací, a diferència dels EUA, els republicans són d'esquerres (ERC), mentre que els demòcrates (PDC) són de dreta i centre-dreta.
Segons Google Analytics aquest mes de juny he tornat a tindre un pic de visites. Tot i que aquest mes he estat molt enfeinat i he actualitzat poc el blog, molta gent ha visitat el meu raconet. Molta gent? Bé, he rebut moltes visites, però no sé si humanes.
M'explique: els rècords d'audiència del meu blog han estat el juny del 2016, el desembre del 2015, el setembre del 2015, el maig del 2015, el novembre del 2014....
No hi veieu una pauta? Tinc un rècord d'audiència quan hi ha eleccions!
No considere que el meu blog siga polític. En tot cas, no és únicament polític. Però, pel que sembla, algun programa de seguiment a la xarxa s'activa quan hi ha eleccions i em visita.
Bé, com que tampoc cobre per l'audiència, la cosa no té més transcendència.
Tot i que, per un mòdic preu, puc fer campanya electoral per a qui millor em pague.
"Calia triar el sí, i no pas el no. Escòcia ha dit que sí, però serà que no perquè Anglaterra ha dit que no, i no pot ser que vagin separats encara que sigui per anar bé. Gibraltar ha dit que sí, i farem que no vagi amb els del no, perquè ha dit que sí y es el vecino el que elige al alcalde y es el alcalde el que quiere que sean los vecinos el alcalde"
Ningú veia eixe programa de televisió tan roí i barroer.
Ningú consumia aquells productes tan insans.
I tampoc ningú votava eixe partit tan criticat, àdhuc odiat.
Els balanços són només xifres, sense cares i sense noms, que ens alliberen de tota responsabilitat.
"Ho sento, no puc solidaritzar-me amb algú que guanya el triple que jo". Aquest era el seu argument cada cop que esclatava una vaga.
I tant minsos eren els seus ingressos, que només podia solidaritzar-se amb els que dormien als caixers automàtics. I aquests últims no acostumen a fer vaga.
La resta de la societat —millor pagada i més conscienciada— el titllà d'insolidari. I per insolidari, el rebutjaren i no donaren suport a les seues reivindicacions. Pel que sembla, potser eren molt justes, però estaven molt mal explicades.
I els que portaven quaranta-tres anys amb un peu a fora, decidiren que el més assenyat era acabar d'eixir d'aquell club al que mai havien acabat d'entrar.
El govern era molt de dretes i volia ser coherent, per això externalitzaren i privatitzaren tots els serveis públics, inclosos l'espionatge i les clavegueres de l'estat.
El fanàtic religiós decidí auto-immolar-se allà on els fanàtics d'una altra religió (aquesta sense llibre sagrat, que els seus devots no eren de molta lectura) havien quedat per a complir amb el ritual de l'esbatussada mútua.
La policia decidí actuar per tal d'evitar la tragèdia, però en comptes de limitar-se a aïllar la zona i evitar que hi entressin persones innocents, detingueren al fanàtic de la bomba.
—Això és inadmissible!
—És clar que sí.
—Un segon que poso les dades en aquesta app del meu mòbil....
—Dades? Quines dades?
—Dades de l'autor del fet luctuós, i les dades de la víctima.
—Aaah...
—Així ens dirà el nivell exacte d'indignació que hem de mostrar.
—Quan acabis amb els futbolistes presumptament violadors, calcula'm el grau d'indignació que he de mostrar per l'atemptat d'Orlando: a la feina són gayfriendly, però també molt comprensius amb els atemptats jihadistes, i no sé quin grau d'indignació he de mostrar.
—No pateixis, tinc una altra app que et permet generar teories conspiratives. Això va de conya per a sortir del pas.
—Passa-me-la!
Sociòlegs, politòlegs i analistes comunicatius es mostraren indignats per l'arribada a la reunió d'eixa dona.
— Això és indignant!— Cridà el més veterà. —Som professionals de renom, treballem a les millors consultories i impartim classes a les més prestigioses universitats.
—Ho sé, i us respecto per això— Digué pausadament el responsable. —Però aquestes eleccions són més previsibles que l'argument d'una pel·lícula porno. I no anem sobrats de diners per a pagar grans estudis demoscòpics cada tres mesos.
I tot seguit acompanyà la zíngara, abillada amb grans arracades, collarets, mocadors i faldilles amples. al seu seient. Ella va treure la bola de vidre, les cartes del tarot, i comença a llegir la bonaventura a les diferents candidatures presentades.
Sobre l'afer del Banc Expropiat de Gràcia s'estan dient moltes coses, un servidor només voldria fer uns comentaris col·laterals.
On era l'oposició? Els pressupostos d'un ajuntament són públics, i que jo sàpiga no hi ha cap apartat de fons reservats. Si en temps de Trias es va pagar el lloguer d'una casa okupada, com és que l'oposició, tan indignada com es mostra, no ho va veure ni denunciar?
Entenc que Ciutadans i CUP, a l'anterior mandat, eren extraparlamentàries, i poc podien fer. ERC només tenia un regidor, el Jordi Portabella, i tot sol poca cosa podia fiscalitzar. Però, els altres partits? Per a què li servien al PP els 8 regidors? I el PSC, quina feina d'oposició feien els seus 11? O cap dels dos era ben bé oposició del tot!?
«Tot a punt per a una nova nit d'incidents» Això és un titular periodístic, una profecia, o l'expressió d'un desig?
Ménage à trois impossible. Els manifestants acusen a la policia de violenta, i als mitjans (sobretot la televisió) d'encobrir els Mossos. "La premsa apunta, els Mossos disparen" i "Televisió, manipulació". La policia acusa els mitjans de no oferir totes les imatges, i de mostrar només aquelles on queden malament. I, és clar, acusen als manifestants violents de provocar els aldarulls. I la premsa? Doncs lògicament, es queixa de tots dos, tot i que no amb la mateixa intensitat.
«Ayer no hubo incidentes en Rentería» Durant els anys de la transició, el diari Tele/eXpres va publicar aquest titular. Una cosa semblant van fer el dijous amb els no incidents a Gràcia. I, dos anys abans, amb la nit de no incidents a Sants.
Programa d'actes. Sabem que les festes majors de Sants i Gràcia s'assemblen molt, tot i que els segons tenen més diners que els primers, i la parròquia que hi va és més hippy i pikha, mentre que a Sants hi ha més killus. Els fets de Can Vies i el Banc Expropiat tenen algunes semblances (comencen en dilluns, tres dies d'aldarulls, dijous de descans, cap de setmana mogut amb gent vinguda de fora...), ara només cal veure si, tal i com ja passa amb les festes majors, a Gràcia veurem uns aldarulls més bobus (de bohemi burgès)
Quan la imatge del país de Mozart és a mig segell de ser la de Freud, i a la llarga (potser també) la de Hitler, el millor homenatge que se li pot fer a l'emigrant (que alguna cosa en comú té amb l'immigrant) que ha salvat la papereta (també l'electoral) és posar un pedestal a les velles bústies de correu.
Li havien plogut diferents propostes pel dissabte d'aquell cap de setmana llarg.
Una era anar a una casa a seguir el Festival d'Eurovisió. Ell mai havia combregat amb aquella barreja d'horterada i patrioterisme (sobretot perquè la seua pàtria no hi era pas representada). Mirà la llista d'assistents i comprovà que ell, en cas d'anar-hi, ho faria per a cobrir la quota de representació d'una minoria: la dels homes heterosexuals.
L'altra proposta musical era anar a un concert de Bruce Springsteen. Però anar al concert d'aquest working class hero era massa car per a un mil·leurat com ell.
Una altra proposta era la d'anar a un bar hooligan a seguir la final de la lliga de futbol. Agnòstic com era en matèria futbolera, allò podia estar bé només si la combinació de resultats afavoria al club dels seguidors del local on anava. Si guanyaven els seus, hi hauria una bona farra.
Amb amics i coneguts de tota mena, li havien caigut propostes per anar a bars i penyes de les dues opcions. Ara només li calia encertar quin grup d'onze milionaris en calçotets seria el guanyador.
Les cases d'apostes admetien apostes fins a la mitja part, així que ell podia fer una cosa semblant: a partir del minut 45 anar a la penya futbolera que tenia les de guanyar.
Venia un cap de setmana llarg, així que podria destinar una estona a esbrinar que carai era allò de la Segona Pasqua. Si tothom ho celebrava, per algun motiu seria,
Així doncs hem tingut:
Els ex-nòvios venjatius del Whatsapp.
Les fotos equivocades a l'Instagram.
Els assetjadors de Twitter. El violador del Facebook.
El xantatgista del chatroulette.
L'estafa del correu electrònic del ric hereu africà, i el del premi de la loteria.
L'assassinat del xat. Bé, assassinats en plural, perquè Sant Gúguel em dóna múltiples casos.
Els virus que entraven pel Messenger.
Tot això és molt 2.0, d'acord. Cerquem una mica més endarrere:
Ús del telèfon mòbil per a localitzar i matar persones (cas de Djokhar Dudàiev).
Posar una bomba dins del telèfon mòbil (cas de Yahya Ayyash).
Difamacions per fax.
Insults i amenaces al contestador automàtic i la bústia de veu.
Bromes pesades al busca.
I si cerquem més endarrere?
He trobat que un fals telegrama va aturar una ofensiva dels italians contra els grecs a la segona guerra mundial.
A la novel·la El comte de Montecristo s'esmenta com la manipulació (hacker decimonònic) el telègraf òptic provocava un esfondrament a la borsa de París.
.... No he trobat cap referència als coloms missatgers. però m'hi jugo un pèsol a que algú en va fer un mal ús.
Idò, no és la tecnologia, sinó l'ús que en fem. I si no us ho creieu, abans d'anar a dormir penseu en l'assassí del coixí.
Quina diferència hi ha entre Catalunya i Espanya? Políticament parlant, n'hi ha una de ben clara: al gener els catalans estàvem histèrics perquè no teníem govern, i veiem com una gran pèrdua de temps (i de diners, i d'esforços, i de capacitat de mobilització) la convocatòria de noves eleccions.
Els espanyols, en canvi, poden estar-se mig any sense govern, i no passa res. Potser s'hi estan més temps.
Ells es poden permetre estar en funcions. Ells ja tenen una constitució, i un cap d'estat, i un tribunal constitucional, i una policia, i un exèrcit, i una cabra de la Legión.
Políticament parlant, n'hi ha una de ben clara: ells són un estat, i nosaltres (encara) no.
Per fi s'acaba el mes d'abril més esgotador dels darrers anys. Una quantitat brutal de feina que m'ha deixat baldat, i sense temps per a dedicar-me a mi mateix (ni llegir, ni escriure, ni estudiar, ni anar al cine...).
Avui celebraré la Nit de Walpurgis, per a celebrar que s'ha acabat aquest abril infernal.
Ja sé que el món del periodisme és dur. Ja sé que a les redaccions tot ho volen per ahir, i que et paguen tard i malament. Ja sé que als mitjans digitals mana la immediatesa i que no hi ha gaire temps per a revisar el que hom publica, al cap i a la fi —a diferència dels diaris impresos en paper— es pot corregir l'article on line. Però el periodista Pep Martí ja es passa de la ratlla.
Ha publicat un article al Nació Digital sobre l'ascens dels ultres a Europa on deixa anar perles com que Finlàndia és un país catòlic ("un catolicisme molt tradicionalista"), o que volen evitar que el suec es parli a.... Noruega! ("ha esdevingut enemic declarat de la introducció de la llengua sueca a Noruega, on hi ha minoria que el parla").
No us comente tot l'article perquè no tinc temps ni paciència. Però només tinc un dubte: quant ha cobrat per perpetrar això?
A una ciutat on els escàndols prefabricats no quallaven a la majoria de la població —malgrat els esforços d'alguns mitjans—, la viralitat de la darrera polèmica inicià una moda 2.0: cap estació de metro sense el seu vídeo sexual.
No cal dir que els veïns dels barris castigats sense transport públic optaren, en senyal de protesta, pel vot de castedat. Però Castedat no guanyà les següents eleccions.
Molt previsible, tot plegat.
— Si ens toquen a un, ens toquen a tots. Si ens perjudiquen a un, ens perjudiquen a tots.
— Això vol dir que sou solidaris amb qui pateix?
— Bé, bàsicament vol dir que si n'hi ha un que pateix alguna mena de perjudici, tots reclamaren indemnitzacions i compensacions de tota mena.
El vint-i-sis de juny de l'any 1963, el president dels EUA John F. Kennedy va fer un discurs a Berlín on digué la cèlebre frase «Ich bin ein Berliner», és a dir: "jo sóc un berlinès".
Kennedy volia mostrar així la seua solidaritat amb la ciutat castigada pel Mur i el bloqueig soviètic.
El set de gener del 2015 la revista satírica Charlie Hebdo patia un atemptat terrorista que provocà dotze morts i onze ferits. Una de les mostres de solidaritat amb les víctimes, i en defensa de la Llibertat d'Expressió, fou la frase «Je suis Charlie».
Mesos després, la nit del tretze al catorze de novembre de 2015, el terrorisme integrista colpejà la ciutat de París, matant 130 persones. Les mostres de dolor i solidaritat no es feren esperar i feu fortuna l'expressió «Je suis Paris», i ací es complicà la cosa lingüística i comunicativa.
Anem a vore: o et solidaritzes emprant un nom propi —Jo sóc Charlie—, o fas servir un gentilici —Jo sóc berlinès—, però posar un topònim, dir que tu ets la ciutat, més que una mostra de solidaritat, sembla una bravata. No hauríem de dir Je suis Parisien? Probablement fou un error, però un error que va tindre èxit:
Mesos després fou la ciutat de Brussel·les la que patí els atemptats, i en comptes de dir Je suis Bruxellois, es seguí emprant la fórmula Je suis Buxelles. Alguns empraren la forma bilingüe, francès-neerlandès, però amb el mateix principi: jo sóc el topònim, no pas el gentilici, ergo em solidaritzo amb el lloc, no pas amb les persones.
Molt en temo que, fidels al dogma de no canviar, es mantindrà la mateixa fórmula en el proper atemptat. Fins que algun dia tinguem la sort —No hay mal que por bien no venga, que diria el ministre Jorge Fernández— i l'atemptat es faci a un avio, o a un vaixell, lluny de cap nucli de població.
Esperem que la mercadotècnia no li guanyi la partida al seny: no podria posar al meu perfil de les xarxes socials les frases Je suis Lufthansa i Je suis Grimaldi Lines.
La notícia de la setmana, i del més, i potser de l'any, ha estat la publicació dels Panamà Papers. Els milions d'arxius, els milions de terabites d'informació filtrada, són una feinada i els periodistes de l' International Consortium of Investigative Journalists han decidit dosificar la informació. Ras i curt: publiquen per entregues (com les antigues novel·les de Dumas).
Si cada dia han d'eixir noms nous, quin criteri de publicació seguiran? Dilluns esportistes, dimarts artistes, dimecres polítics i dijous mafiosos?
En tot cas jo us proposo una juguesca: LA PORRA DELS PANAMÀ PAPERS.
Quin serà el proper famós en sortir a la llista? Qui apareixerà als #panamapapers?
Dissabte de la setmana passada se'm va trencar la pantalla tàctil del mòbil. Només funciona la part superior d'aquesta pantalla. Era tard i lluny de casa, així que el mateix dissabte no ho vaig poder dur a arreglar. Diumenge i dilluns foren festius. Dimarts vaig tindre una jornada laboral llarguíssima, arribant a casa a les onze de la nit, i no vaig poder anar a l'FNAC, on havia comprat el mòbil, a que em diguessin el què. Dimecres i dijous tampoc he pogut, i divendres també he acabat molt tard.
El mòbil rep trucades, però no les puc respondre. Rep missatges SMS i Whatsapp, però no els puc respondre. Puc obrir webs, però no escriure adreces. No puc trucar. Com que no puc apagar el mòbil (no podria teclejar el PIN per a obrir-lo de nou) em trobo limitat en les comunicacions.
Aquesta circumstància m'ha permès veure tres coses:
1) Que hi ha gent que no té cap urgència de comunicar-se amb mi, i que té els grups de whatsapp per pur entreteniment.
2) Que hi ha gent que sap trobar alternatives de comunicació (correu electrònic, missatges de Facebook i de Twitter, etc).
3) Que hi ha gent prou estúpida com per a ofendre's.
Centrem-nos en aquests darrers: Tenen dret a queixar-se? Tenen dret a ofendre's? Al cap i a la fi, el mòbil trencat és el meu, no el seu. Qui haurà d'apoquinar la reparació, o la compra d'un nou terminal seré jo, no pas ells. La netiquette ha evolucionat fins el punt d'obligar-nos a informar de l'estat dels nostres aparells comunicatius?
No sé quan tindré el mòbil arreglat, o nou, però sí que sé què és el primer que faré: començar a bloquejar segons quins contactes.
D'acord, la majoria de catalans parlem i escrivim molt malament l'anglès. però quan vaig començar a cercar foto shock per a trobar-me els efectes nocius del photo shop, no m'esperava aquest anunci.
Tinc molts dubtes, però el més important: per què SOS Racisme no ha denunciat aquesta senyora? Segons la gràfica de la dreta, 640914 persones han visitat el blog xenòfob... eren totes aquestes persones espanyoles i votants de l'Anglada i l'Albiol?
Senyors benpensants: la veritable perversió és la xenofòbia.
Quin és el millor moment en el que s'ha de trencar la pantalla tàctil d'un smartphone? Sí, ho heu encertat: lluny de casa, la nit d'un dissabte de setmana santa (diumenge i dilluns botigues tancades). I el dimarts, a les sis del matí, surto de viatge.
Tinc espatllada la major part de la pantalla, només rutlla la franja superior. Puc rebre trucades, però no respondre-les. Puc fer trucades, però només a telèfons que surtin al llistat de trucades (emeses, rebudes o perdudes). Puc saber que tinc SMSs i whatsapps, però no puc escriure'n cap. No em puc connectar a internet a través del mòbil. En aquest moment, per a segons qui, estic incomunicat.
Però, afortunadament, per a molta altra gent no.
Mentre reflexiono sobre la dependència del mòbil, i sobre com recuperar les fotos i vídeos que tinc desats al bitxo digital, us deixo que em feu sermons i suggeriments on posa Comentaris.
Quaranta-vuit hores després dels fets terribles, encara no havia publicat cap comentari, anàlisi, ni proposta.
Quaranta-vuit dies després, ho trobà un encert.
Parapetat al faristol, el portaveu responia amb claredat, concisió i sinceritat les preguntes que li feien.
—Sobre aquest tema en concret encara no els puc dir res, estem esperant a veure què diuen els nostres rivals, i així poder expressar justament el contrari.
"Comèdia és igual a tragèdia més temps", digué Woody Allen fa temps.
Així de bé ho entengueren prestigiosos juristes, tot encunyant el concepte de prescripció de crims molt greus.
L'Ajuntament modern i progressista feia anys que tenia habilitada una platja nudista. Amb el temps, gayfriendly com era, deixà una platja específica per a gaudi del participants dels actes de l'Orgull Gai. Tolerant com era, també deixà que els consumidors de cannabis tinguessin el seu bocinet de sorra on celebrar la Festa de la Collita.
Calia respectar els Drets dels Animals (i els dels seus amos), així que habilità uns quants metre quadrats per a la platja dels gossos.
La fractalitat social feia que a cada nova obertura es veiessin noves reclamacions, especialment en la combinació dels col·lectius afectats.
Un regidor i un tècnic municipal agafaren un mapa i començaren a delimitar: platja nudista amb gossos, platja nudista sense gossos, platja tèxtil amb gossos, platja tèxtil sense gossos, platja sense música per a nudistes, platja tèxtil per a famílies sense gos però amb d'altres mascotes (gats, conills, porcs vietnamites), platja hípica nudista....
Els més prestigioses enginyers es posaren a treballar per a fer unes illes artificials, amb platges per a tots els gustos i col·lectius.
El dron era l'invent de l'any, i de la dècada. Tal era el seu èxit, que decidiren provar amb un nou model, més gran, que hi pogués encabir els passatgers. I per a que aquests passatgers poguessin gaudir de l'espectacle 3D (l'altre invent de l'any i la dècada), posaren els comandaments del dron dins del dron.
Els més vells digueren que allò era un helicòpter de tota la vida. Però ja se sap, la gent gran no sap pronunciar paraules noves.
Passa cada quatre anys, i és inevitable: arriba el 29 de febrer. El calendari gregorià és solar i necessita un dia extra per ajustar-se al gir de la Terra al voltant del Sol. Cada quatre anys els informatius ens fan l'explicació pertinent, i ens mostren persones que tenen cinc anys i estudien a la universitat, que tenen vuit anys i es casen, i que tenen deu anys i ja tenen dos fills.
Tothom sap que aritmèticament això no té cap sentit, ja que una persona de 40 anys, independentment del dia del seu natalici, té 14610 dies.
Però ja que la percepció i mesura del temps és també una variable cultural, quants anys tenim amb un altre calendari?
El calendari musulmà és lunar i es basa en cicles lunars de 30 anys (360 llunacions). Els 30 anys del cicle es divideixen en 19 anys de 354 dies i 11 anys de 355 dies. Segons aquest calendari, la persona de 40 anys en tindria quaranta-un i mig.
El calendari jueu és lunisolar, i té tres menes d'anys: L'any fluix o mancant, que compta amb 353 dies. L'any regular de 354 dies. I l'any ple o complet de 355 dies en total. Per acabar d'embolicar la troca, hi ha anys de traspàs (o prenyats) als que se'ls afegeix un mes de 30 dies, quedant anys de traspàs de 383, 384 o 385 dies En aquest cas, la persona de 40 segons el calendari gregorià, també envelliria un anyet més.
El calendari balinès es basa en elements tradicionals i religiosos i té 210 dies. Una persona de quaranta anys occidentals, segons aquest calendari, en tindria 69.
El calendari Tzolk'in (una cultura precolombina) està fixat en 260 dies, cosa que fa que la crisi dels 40' passi a ser la dels 69.
Així doncs la cosa és fàcil: si et sents vell, inventa't un calendari de molts dies, però si ja estàs fart de treballar, fes-te balinès. Serà per això que diuen que és una illa paradisíaca.
Un Indret Qualsevol, Països Catalans, French Southern Territories
Poques coses bones puc dir sobre mi, així que no diré res si no és en presència del meu advocat.
En tot cas confirmar-vos que sí, que jo sóc l'Intel·lectual Punk.
I també recordar-vos la vella dita rossellonenca "només hi ha 10 tipus de persones: els que entenen els binaris i els que no".
I sóc del Barça només quan guanya
