Valborgsmässoafton

Per fi s'acaba el mes d'abril més esgotador dels darrers anys. Una quantitat brutal de feina que m'ha deixat baldat, i sense temps per a dedicar-me a mi mateix (ni llegir, ni escriure, ni estudiar, ni anar al cine...).

Avui celebraré la Nit de Walpurgis, per a celebrar que s'ha acabat aquest abril infernal.

No m'agrada aquesta cançó, però s'escau.

Pep Martí, el ben documentat

Ja sé que el món del periodisme és dur.  Ja sé que a les redaccions tot ho volen per ahir, i que et paguen tard i malament. Ja sé que als mitjans digitals mana la immediatesa i que no hi ha gaire temps per a revisar el que hom publica, al cap i a la fi —a diferència dels diaris impresos en paper— es pot corregir l'article on line. Però el periodista Pep Martí ja es passa de la ratlla.

Ha publicat un article al Nació Digital sobre l'ascens dels ultres a Europa on deixa anar perles com que Finlàndia és un país catòlic ("un catolicisme molt tradicionalista"), o que volen evitar que el suec es parli a.... Noruega! ("ha esdevingut enemic declarat de la introducció de la llengua sueca a Noruega, on hi ha minoria que el parla").

No us comente tot l'article perquè no tinc temps ni paciència. Però només tinc un dubte: quant ha cobrat per perpetrar això?

ben documentat

L'escàndol del metro

A una ciutat on els escàndols prefabricats no quallaven a la majoria de la població —malgrat els esforços d'alguns mitjans—, la viralitat de la darrera polèmica inicià una moda 2.0: cap estació de metro sense el seu vídeo sexual.

No cal dir que els veïns dels barris castigats sense transport públic optaren, en senyal de protesta, pel vot de castedat. Però Castedat no guanyà les següents eleccions.
Molt previsible, tot plegat.

Agronomia editorial

En aquell meravellós país, pagesos i editors miraven el cel, sabedors que l'èxit del seu negoci anava en funció de les variables atmosfèriques.

Un, a tots

— Si ens toquen a un, ens toquen a tots. Si ens perjudiquen a un, ens perjudiquen a tots.
— Això vol dir que sou solidaris amb qui pateix?
— Bé, bàsicament vol dir que si n'hi ha un que pateix alguna mena de perjudici, tots reclamaren indemnitzacions i compensacions de tota mena.

Autor d'èxit

Era un escriptor tan bo, solvent i generós, que sempre s'esperava a que fos 30 d'abril per a publicar els seus llibres.

Nom, topònim i gentilici

El vint-i-sis de juny de l'any 1963, el president dels EUA John F. Kennedy va fer un discurs a Berlín on digué la cèlebre frase «Ich bin ein Berliner», és a dir: "jo sóc un berlinès".

Kennedy volia mostrar així la seua solidaritat amb la ciutat castigada pel Mur i el bloqueig soviètic.

El set de gener del 2015 la revista satírica Charlie Hebdo patia un atemptat terrorista que provocà dotze morts i onze ferits. Una de les mostres de solidaritat amb les víctimes, i en defensa de la Llibertat d'Expressió, fou la frase «Je suis Charlie».

Mesos després, la nit del tretze al catorze de novembre de 2015, el terrorisme integrista colpejà la ciutat de París, matant 130 persones. Les mostres de dolor i solidaritat no es feren esperar i feu fortuna l'expressió «Je suis Paris», i ací es complicà la cosa lingüística i comunicativa.

Anem a vore: o et solidaritzes emprant un nom propi —Jo sóc Charlie—, o fas servir un gentilici —Jo sóc berlinès—, però posar un topònim, dir que tu ets la ciutat, més que una mostra de solidaritat, sembla una bravata. No hauríem de dir Je suis Parisien? Probablement fou un error, però un error que va tindre èxit:
Mesos després fou la ciutat de Brussel·les la que patí els atemptats, i en comptes de dir Je suis Bruxellois, es seguí emprant la fórmula Je suis Buxelles. Alguns empraren la forma bilingüe, francès-neerlandès, però amb el mateix principi: jo sóc el topònim, no pas el gentilici, ergo em solidaritzo amb el lloc, no pas amb les persones.

Molt en temo que, fidels al dogma de no canviar, es mantindrà la mateixa fórmula en el proper atemptat. Fins que algun dia tinguem la sort —No hay mal que por bien no venga, que diria el ministre Jorge Fernández— i l'atemptat es faci a un avio, o a un vaixell, lluny de cap nucli de població.

Esperem que la mercadotècnia no li guanyi la partida al seny: no podria posar al meu perfil de les xarxes socials les frases Je suis Lufthansa i Je suis Grimaldi Lines.

Porra panamenya

La notícia de la setmana, i del més, i potser de l'any, ha estat la publicació dels Panamà Papers. Els milions d'arxius, els milions de terabites d'informació filtrada, són una feinada i els periodistes de l' International Consortium of Investigative Journalists han decidit dosificar la informació. Ras i curt: publiquen per entregues (com les antigues novel·les de Dumas).

Si cada dia han d'eixir noms nous, quin criteri de publicació seguiran? Dilluns esportistes, dimarts artistes, dimecres polítics i dijous mafiosos?

En tot cas jo us proposo una juguesca: LA PORRA DELS PANAMÀ PAPERS.

Quin serà el proper famós en sortir a la llista? Qui apareixerà als #panamapapers?

Deixeu la vostra porra on posa Comentaris.

Obligacions comunicatives

Dissabte de la setmana passada se'm va trencar la pantalla tàctil del mòbil. Només funciona la part superior d'aquesta pantalla. Era tard i lluny de casa, així que el mateix dissabte no ho vaig poder dur a arreglar. Diumenge i dilluns foren festius. Dimarts vaig tindre una jornada laboral llarguíssima, arribant a casa a les onze de la nit, i no vaig poder anar a l'FNAC, on havia comprat el mòbil, a que em diguessin el què. Dimecres i dijous tampoc he pogut, i divendres també he acabat molt tard.

El mòbil rep trucades, però no les puc respondre. Rep missatges SMS i Whatsapp, però no els puc respondre. Puc obrir webs, però no escriure adreces. No puc trucar. Com que no puc apagar el mòbil (no podria teclejar el PIN per a obrir-lo de nou) em trobo limitat en les comunicacions.

Aquesta circumstància m'ha permès veure tres coses:

1) Que hi ha gent que no té cap urgència de comunicar-se amb mi, i que té els grups de whatsapp per pur entreteniment.
2) Que hi ha gent que sap trobar alternatives de comunicació (correu electrònic, missatges de Facebook i de Twitter, etc).
3) Que hi ha gent prou estúpida com per a ofendre's.

Centrem-nos en aquests darrers: Tenen dret a queixar-se? Tenen dret a ofendre's? Al cap i a la fi, el mòbil trencat és el meu, no el seu. Qui haurà d'apoquinar la reparació, o la compra d'un nou terminal seré jo, no pas ells. La netiquette ha evolucionat fins el punt d'obligar-nos a informar de l'estat dels nostres aparells comunicatius?

No sé quan tindré el mòbil arreglat, o nou, però sí que sé què és el primer que faré: començar a bloquejar segons quins contactes.